Palau del Congrés de la Nació Argentina

Palau del Congrés de la Nació Argentina

El Palau del Congrés de la Nació Argentina, Congrés Nacional o simplement Congrés, és l'edifici a on desenrolla les seues activitats el poder llegislatiu de la República Argentina. Es troba ubicat en la ciutat de Buenos Aires, en una poma de 12 079,6 m² de superfície, llimitada per l'Avinguda Rivadavia, Combat dels Pous, Avinguda Entre Rius i Hipólito Yrigoyen.

Va ser dissenyat per l'arquitecte Vittorio Meano i inaugurat el 12 de maig de 1906 pel president José Figueroa Alcorta.

Història

Pintura de l'arquitecte Vittorio Meano en el proyecte per al Palau del Congrés Nacional de l'Argentina, presentada al concurs de 1896.

Per a 1900, s'havia consumit casi tot el presupost inicial i a penes havien començat les fundacions.

Construcció en mampostería, vista cap a 1905.

Frontera principal terminada, en 1910.

Durant el periodo conegut com l'Organisació Nacional, en unificar-se a partir de 1862 la República Argentina en capital en Buenos Aires, el president Bartolomé Mitre va encarregar a l'arquitecte Jonás Larguía l'obra de la sèu del Congrés Nacional. El primer edifici es va inaugurar en 1864 i es trobava en el cantó suroest dels carrers Victoria (hui Hipólito Yrigoyen) i Defensa, en diagonal a la Casa de Govern. En la construcció de l'edifici del Banc Hipotecari Nacional (hui sèu de l'AFIP), va ser demolit parcialment, encara que es va conservar la seua sala de sessions, que hui en dia és possible visitar.

Ya en 1882 es va pensar en la construcció d'un nou edifici per al Congrés, del tamany adequat per a estajar als representants. En 1887 es va destinar per a eixe fi la poma delimitada pels carrers Callao, Riobamba, Paraguai i Charcas (hui Marcelo T. d'Alvear). L'1 de juliol de 1889 el president Miguel Juárez Celman va presentar al Congrés el seu proyecte per a alçar el Palau en la poma entre els carrers Entre Rius, Rivadavia, Combat dels Pous i Victoria. El valor simbòlic d'esta nova ubicació es trobava en l'exitosa construcció de l'Avinguda de Maig, que tindria en el seu atre extrem a la Casa de Govern, formant aixina un corredor arrematat pels dos poders.

Ràpidament el terreny en el carrer Paraguai va ser arrematat, i es va adquirir el de l'Avinguda Rivadavia, conegut antigament com a Buit de les Oliveres, i en eixa época en mans dels germans Spinetto, que tenien allí un corralón. L'1 de decembre de 1889, varen cedir la seua propietat.

La Llei 3.187, sancionada el 20 de novembre de 1894, va autorisar al Poder Eixecutiu a construir el Palau, invertint la cantitat de sis millons de pesos moneda nacional (m$n). El 20 de febrer de l'any següent, es va decretar el cridat a Concurs Internacional, i es va fixar el 12 d'octubre de 1895 com a data per a la presentació dels proyectes.

El proyecte a elegir, segons les preferències del jurat, devia ser aquell que permetera resultar el primer monument arquitectònic de la capital argentina i el seu principal ornament. Débese tindre present, davant tot, la grandiosidad de l'edifici, la seua bellea arquitectònica, la majestad del monument destinat a impressionar l'imaginació del foraster i de l'argentí, i cridat a imprimir en el seu ànim el concepte, l'altíssima idea de la potencialitat, de la fortuna, dels alts destins de la pàtria.[5]

En l'acta oficial de la presentació dels proyectes per al concurs internacional de plans del Palau del Congrés, es detallen 28 proyectes, entre els quals figuren els d'els arquitectes i ingeniers Lefebvre; Taglioni Hnos., Adrien Rei i Tronchet; Giuseppe Sommaruga, Víctor Meano, Emilio Mitre i Gustavo Duparc; Guglielmo Calderini; M. A. Turner; Eduardo Vaeza Ocampo i Alfredo Massue; Francisco Vaig seguir i Bruno Avenati, Emilio Agrelo, Ernesto Meyer; i Alejandro Christophersen.

Per mig de licitació del 31 de juliol de 1897, les obres es varen encomanar a l'empresa constructora Pablo Besana i Cía. per m$n 5.776.745. Segons una série de notes i informes conservats en la Direcció d'Archiu, Publicacions i Museu de la Cámara de la Nació, vàries accions es varen succeir entre el 1895 i el 1896. Per un costat, la Comissió va elaborar dèneu actes entre, el 22 de març de 1895 i l'1 de decembre de 1896. En la quinta acta es fa constar que, com a consultors, es nomena a tres arquitectes per a “explicar verbalment els plans” presentats al Concurs i estos varen ser Joaquín Mariano Belgrano, Juan Antonio Buschiazzo i Jacques Dunant; en la sexta es publiquen els premis, en la sèptima es nomena a Vittorio Meano com a arquitecte guanyador per les decisions proyectuals que va fer explícites en la memòria del seu proyecte i, en la dècima, en març de 1898, la Comissió solicita una nova planta i “una nova volta més majestuosa” El 8 de giner de 1896 l'obra va ser adjudicada a l'ingenier italià premiat, sent aprovat, el 31 de juliol d'eixe any, el contracte de direcció d'obres.

L'obra va ser iniciada en agost de 1897, i fins a la seua inauguració varen ser contractats mil operaris. Per a mediats de l'any 1900, la revista Cares i Caretas publicava que l'obra ya havia consumit “prop de quatre millons i mig de pesos”, havent-se consumit casi tot el presupost original quan l'obra a penes havia començat. Despuix d'haver-se aplegat a un acort ministerial, Meano es compremetería a concloure l'obra “per mig de la suma de 8.500.000 pesos”; encara que açò no incloïen “ni les estàtues, revestiment ni decorat, afegits els quals la sifra total ascendiria a 11.000.000” pesos.

L'1 de juliol de 1904 Meano va ser assessinat en la seua residència, per lo que el Poder Eixecutiu va decretar que la direcció i vigilància de les obres del Palau del Congrés quedaren a càrrec de l'Inspecció General d'Arquitectura del Ministeri d'Obres Públiques de la Nació.

El Palau va ser inaugurat el 12 de maig de 1906 per a l'obertura del 45.º Periodo Llegislatiu, iniciat pel llavors President José Figueroa Alcorta. No obstant, les obres distaven molt d'haver conclós, continuant en els anys següents els treballs d'instalacions sanitàries, decoració i revestiment en pedra. El presupost per a la seua construcció va passar dels casi 6 millons de pesos moneda nacional en 1897, a superar els 31,4 millons en 1914, per esta raó va ser batejat per alguns periodistes com el Palau d'Or, per la velocitat en que es gastaven les partides presupostàries. Açò no va escapar als partits opositors al règim conservador, com els socialistes i els radicals, que varen iniciar una comissió per a l'investigació de sobreprecios.

El 28 d'abril de 1921, per mig d'una resolució firmada pels presidents de les dos cambres, es va ordenar el retir de les escultures ubicades sobre l'escalinata principal i en el hall central del palau, realisades en marbre de carrara per l'escultora Lola Mora. La resolució es va basar en "raons d'estètica i perspectiva" com aixina també en que les obres no havien segut ordenades per cap sanció llegislativa i que no guardaven les proporcions ni concepte artístic que s'havia seguit en l'ornamentació del hall. El retir de les escultures de la frontera es va efectuar en giner de 1922 i se supon que el mateix any es varen llevar les del hall. Els dos grups que s'ubicaven en el front sobre l'Avinguda Entre Rius varen ser donados a la Província de Jujuy, mentres que les quatre escultures del hall varen ser cedides a les províncies de Corrents, Còrdova, Sant Joan i Bota.

Les obres varen ser completament finalisades recent en 1946, en el revestiment en pedra de la rotonda sobre el carrer Combat dels Pous. Els porteños varen prendre per costum dir, quan un edifici estava prenent massa temps en construir-se, que tardava com la del Congrés.

Restauracions

Escultura de la Cuadriga de Víctor de Pol.

L'edifici, molt deteriorat per la falta de manteniment durant décades, va ser restaurat per un equip encapçalat per l'arquitecte Ramón Plaça entre 1994 i 2001. La recuperació dels salons interiors va ser mampresa en 2008, per mig d'un Pla de Conservació i Posada en Valor de la Cúpula-Saló Blau que va començar a eixecutar-se en giner de 2010 i va durar un any, a càrrec de la Direcció d'Obres i Servicis Públics del Senat.

Durant la crisis de 2001, les protestes socials massives es varen fer quotidianes front a l'edifici, i un entancat policial metàlic va quedar fix en el perímetro del Congrés durant els següents anys, preveent atacs de les manifestacions al palau. En 2009, el Govern de la Ciutat de Buenos Aires va reemplaçar este entancat per una reixa artística que inclou les inicials de l'institució i una placa de bronze en el Preàmbul de la Constitució Nacional.

Després d'esta primera etapa de restauració, va alvançar en 2012 un proyecte de Pla Rector d'Intervencions Edilicias, impulsat pel diputat Julián Domínguez, un ambiciós pla general d'obres tant per al Palau del Congrés com per a l'Edifici Anexe i les demés sèus del Poder Llegislatiu, con miras a l'actualisació de les instalacions, incloent el tendit d'internet de fibra òptica, i la restauració de les Cámara legislativa.

Un palmito d'empreses destacades i especialistes privats estan duent a terme dites tasques. Es destaca les tasques realisades en la posada en valor dels Grups escultòrics en bronze en les cobertes del Congrés Nacional realisades pel restaurador Sergio Ardohain.

També va ser convocada en 2013 l'ajuda de l'Universitat de l'Argent, a través de les seues facultats d'Ingenieria, de Belles arts i d'Arquitectura.

Recuperació d'estàtues

Ya en 1997, en la primera restauració general de fronteres, representants del Govern de Buenos Aires varen impulsar la recuperació de les estàtues dissenyades per Lola Mora per a coronar l'entrada al Congrés. Com l'escultora les hi havia donado personalment al govern jujeño, lo únic possible era fabricar calcs per a colocar-els en Buenos Aires. No obstant, en eixe moment l'idea no es va concretar.

Recent en 2012, en el nou Pla Rector, l'iniciativa va prendre força novament i va començar a concretar-se. El govern jujeño va reafirmar la seua propietat sobre les estàtues de Mora, de tal forma que el Congrés Nacional va firmar un tractat per a la restauració dels originals i la creació de dos còpies de cada obra per mig d'un mapage 3D, que va començar en giner de 2013. Els originals havien sofrit la deterioració causada per cent anys d'exposició a l'aire lliure, per lo que deuran ser conservats en un espai tancat i adequat, mentres un dels grups de calcs seran colocats en la seua tongada en la Casa de Govern jujeña, i l'atre conjunt de calcs es colocarà en els espais originals del Palau del Congrés Nacional.

El 1° de març del 2014 les rèpliques de les estàtues varen ser inaugurades per la presidenta Cristina Fernández de Kirchner durant l'obertura de sessions ordinàries.

Arquitectura

Aspecte actual en la nova reixa artística.

Cantó de Rivadavia i Combat dels Pous.

Saló dels Passos Perduts.

El palau del congrés està emplaçat dins d'una superfície de 9000 metros quadrats, 430 metros quadrats de pati i 1100 portes i finestres.

L'estil de l'obra és un eclecticisme grecorromano, dins de l'academicisme italià de l'autor Vittorio Meano. L'edifici es distinguix per la seua cúpula, que segons Meano esta devia  colocar a l'edifici en la dimensió de la nova avinguda i una escala urbana metropolitana. La cúpula va alcançar els 80 metros d'altura i ho va transformar en l'edifici més alt de l'Argentina al moment de la seua construcció. Va significar una gran obra d'ingenieria, ya que l'estructura de l'edifici devia soportar les 30 tonellades de la superestructura de la cúpula central. El conya és una estructura reticulada d'acer i els 4 pilars baix el tambor tenen 300 m² de secció de pedra granítica. Els seus miradors varen ser utilisats en fins científics i educatius. En 1918 varen servir per a observacions topogràfiques realisades per cadets de l'Escola Militar, i en 1921 varen ser amprats per a obtindre vistes cinematogràfiques de la ciutat destinades a l'ensenyança en la Facultat de Ciències Exactes, Físiques i Naturals.

Per fòra la planta constituïx un basamento de granit gris qué recolza un intercolumnio d'estil corintio sobre els dos primers pisos. l'escalinata es troba flanquejada per la rampa que conduïx al peristilo hexástilo en frontón triangular i sengles pòrtics a abdós costats. Pòrtic similar adornat en els costats de l'edifici.

Les altures de les fronteres són de 27,50 m sobre Hipólito Yrigoyen i 23,60 m sobre Entre Rius, Rivadavia i Pous. Les diferents plantes de l'edifici tenen les següents característiques:

Planta	Altura (m)	Superfície coberta (m²)
Subsol	4,50	4210
Planta Baixa	6,20	8200
Primer Pis	6,60	7900
Segon Pis	6,00	7700
Tercer Pis	4,80	6800
Quart Pis	3,90	4400

L'entrada principal, cridada Entrada d'Honor, està ubicada en l'Avinguda Entre Rius. Està ubicada en un atri central, decorat en sis columnes d'orde corintio que soporten un frontón triangular, i la porta està custodiada per dos cariátides de marbre. L'accés dels Diputats Nacionals està ubicat en Avinguda Rivadavia 1850 i l'accés per als Senadors es troba en Yrigoyen 1849. Darrere de l'enreixat del front que està ubicat sobre la calle Pous estan ubicades dos portes més, a cada costat del cos eixint en forma d'hemicicle de la frontera. Estes portes són d'herrería artística, flanquejades per cariátides de bronze.

En un principi als costats de l'escalinata de l'entrada principal es trobaven dos grups d'escultures de l'artista Lola Mora, que simbolisaven la Llibertat, el Progrés, la Pau i la Justícia, pero les figures nuetes varen ser criticades i retirades en 1916, en mig de l'investigació sobre els sobreprecios en l'obra. L'1 de març de 2014, varen ser instalades rèpliques exactes d'aquelles estàtues. En l'escalinata ademés, hi ha quatre lleons alados, que servixen de base per a quatre farols artístics en tulipas d'opalina tallades.

El frontón triangular té una coberta a dos aigües, que als costats en la seua part inferior té escultures de lleons alados, i en la seua part superior hi ha una escultura de pedra en l'escude nacional.

Entre les escultures proyectades es destacava la cuadriga de bronze per a coronar el frontis, pensada per Meano com una representació triumfal de la república alada guiant un carro tirat per quatre briosos cavalls. La seua eixecució va originar una disputa entre els escultors Víctor de Pol i Lola Mora. Abdós varen presentar proyectes en 1906, pero la proposta de De Pol va resultar més econòmica despuix d'una reducció del seu presupost i li va ser adjudicada l'obra, mentres que l'oferta de Mora va ser considerada excessiva i posteriorment insuficient des del punt de vista administratiu. La controvèrsia va tindre àmplia repercussió pública i va motivar intervencions de la Comissió Nacional de Belles arts, ademés de pressions polítiques reflectides per la prensa de l'época. Disconforme en la decisió oficial, Lola Mora va defendre públicament el seu proyecte, destacant que hauria segut realisat íntegrament en l'Argentina. La cuadriga va ser fosa en Düsseldorf, Alemània, i va aplegar desmontada a Buenos Aires en 1914, poc abans de l'inici de la Primera Guerra Mundial. Va ser colocada darrere del frontón, en una plataforma ornamentada, té 8 metros d'altura i 20 tonellades de pes.

Saló blau

És una planta octogonal, coberta de marbres variats entre els que s'observen quadros amplis casetes en grans gerros clàssics de bronze. Dalt un balcó circular conté la volta que deixa vore els intradós de la cúpula. Conté un círcul de bronze 8 baixos relleus en escenes de l'història nacional alternats en estàtues que sostenen els escuts de les 14 províncies tradicionals.

Recint

En forma d'hemicicle decorat en un vitral qué representa l'escut nacional. Un basamento de marbre blanc i rosa groguenc, adorna la base del recint sobre la qual s'òbrin les portes d'entrada. El recint té capacitat per a les 46 banca dels senadors. una taula de cort oval destinada als ministres del poder eixecutiu i una taula especial per a la llabor dels taquígrafs.

La biblioteca

interior de la biblioteca del Congrés de la Nació.

La sala es troba en el surest del palau darrere de la logia que conforma la frontera sobre Avinguda Entre Rius és un saló oblongo l'eix del qual de composició és perpendicular a l'eix principal del palau s'ubica en el piano nobile i està estructurat en doble altura en una galeria perimetral, en el segon pis que balconea cap al centre de la sala de llectura delimitada per una robusta baranda de ferro i fusta. Tot el saló està revestit en fusta de nogal donado per Itàlia.

El saló de llectura de la biblioteca es troba comunicat per ascensor i montacargas per a llibres en les atres seccions ubicades en els dos pisos superiors i en l'inferior. Este saló de luxós aspecte, es troba revestit per una boiserie de nogal ilustrat en to natural i artesanal en diferents motius pintats. Circunda el perímetro del saló un ampli balcó que es troba a l'altura del segon pis i grans finestrals s'òbrin als balcons del primer pis sobre el costat Nort del palau front a la Plaça del Congrés.

Vore també

• Plaça del Congrés