Quartet (gènero musical)

El quartet característic, o simplement quartet, és un gènero de música popular oriunt de la província de Còrdova, Argentina.

En els seus començos, en els anys 1940, va ser associat casi exclusivament a la classe baixa i als sectors marginals, sent despreciat per les classes mija i alta. No obstant, en els anys 1990 el quartet va conseguir una major difusió en el restant del país, començant aixina un procés d'acceptació per part de tots els sectors de la societat argentina, una transformació de l'opinió pública que s'ha consolidat en el temps.

El 4 de juliol de 2013, el Concejo Deliberante de la Ciutat de Còrdova ho va declarar Patrimoni Cultural Immaterial per mig de l'Ordenança 12205 que fora impulsada per la Secretaria de Cultura. Mentres que el 20 de novembre del mateix any la declaració es va estendre a la província per la Llegislatura de la Província de Còrdova per mig de la Llei 10174. En l'actualitat es tramita un proyecte de llei impulsat baix el número 2569-D-2016 en l'objectiu d'alcançar el mateix estatus a nivell nacional.

El 9 de decembre de 2025 va ser incorporat per l'Unesco a la llista de Patrimoni cultural immaterial de la Humanitat. La decisió es va prendre en Nova Delhi, durant la vigèsima sessió del Comité Intergovernamental, consagrant a este gènero popular com una de les manifestacions més representatives de l'identitat nacional argentina.

Història

Començos

El quartet és un hereu directe de la fusió de la música que varen dur els immigrants italianos i espanyols a Argentina, en especial la tarantela i el passodoble, encara que va ser creat fonamentalment per membres de la classe obrera criolla. Per la seua hibridació és complex delimitar els aportes d'esta música popular, encara que hi ha acort en l'influència de gèneros tropicals de Sudamérica, com de la gaita zuliana, el jalaíto i la passejada, de raigambre afro.

En els seus començos, era escoltat en les zones rurals i semirrurales i interpretat per chicotetes orquestes de quatre músics (d'ahí la denominació, que es va fer extensiva al gènero) que tocaven piano, acordeón, contrabajo i violí, animant les festes.

En 1943, Augusto Marzano (qui també integrava l'Orquesta Característica Els Bohèmia) va formar el Quartet Característic Leo, cridat aixina en honor a la seua filla Leonor, integrat per ell mateixa en contrabajo; Fernando Achával com a primera veu, al poc temps succeït per José Moixa Mendieta; Miguel Gelfo en acordeón; Luis Cabero en violí; i la pròpia Leonor Marzano com a pianista. Ella va ser la que va crear l'essència d'este estil en donar-li prioritat a la marcació rítmica en la seua mà esquerra (lo que va passar a conéixer-se coloquialmente com tunga tunga) i accentuar el primer temps en lloc del segon (va subrallar el "tun" i va suavisar el "ga").

El 4 de juny d'eixe any varen debutar en un oïment en la ràdio LV3 de Còrdova. Després d'eixa presentació l'orquesta va recórrer diferents localitats d'eixa província i de Santa Fe, mostrant la seua música.

En 1948 el Quartet Leo va tindre la seua primera edició discogràfica, un simple contenint un vals en el costat A i un passodoble en el costat B. En 1953 varen gravar el seu primer àlbum i en 1956 es varen presentar en la perifèria de la ciutat de Còrdova, en una pista anomenada El Negrito. Durant la década de 1960 la banda va incorporar a atres membres, com Carlitos Rolán, qui es va fer càrrec de la veu en 1965, i Eduardo Gelfo (fill de Miguel Gelfo i Leonor Marzano), qui va ingressar en 1968, a l'edat de 19 anys. A finals d'eixa década el quartet havia conseguit certa popularitat en el centre de la ciutat.

Rolán es va retirar de la Leo en 1971, despuix de lo que va iniciar la seua etapa solista, marcada per la tongada del contrabajo i el piano pel baix i el piano elèctric.

Popularitat

La Mono Jiménez. En més de 50 anys com a cantant, és considerat una figura clau i central en l'història del quartet.

L'1 de juliol de 1967 va debutar el Quartet Berna, que estava integrat per Bernardo Antonio Bevilacqua en piano, Daniel Franco en acordeón, Dante Franco en guitarra-baix, Horacio Lluna en violí i Carlos "La Mono" Jiménez en veu. Açò va significar la primera aparició de l'artiste, que en eixe moment tenia 16 anys i havia obtingut el lloc despuix de participar d'un càsting en atres quaranta postulantes.

El seu primer àlbum va ser gravat en 1969 i va dur el nom de En ritme de guarason. La Mono va gravar sis àlbums en la banda abans d'abandonar-la per a formar el Quartet d'Or en 1972. El seu lloc en el Quartet Jovenil Berna va ser ocupat per Ariel Ferrari, quan el gènero ya tenia major difusió.

El grup cridat Quartet Característic la Leo va introduir aires d'estos gèneros en el seu repertori, com queda evidenciat en el seu àlbum de 1971 ¡Vixca la felicitat!. Per una atra part, una de les cançons de quartet en aires de gaita més coneguda és La gaita del lobizón, interpretada pel Quartet d'Or en 1974.

Pose-li la cadenita, un dels primers discs del Quartet d'Or, va anar un fracàs en vendes. No obstant, el seu següent àlbum, titulat Cortate el pèl cabezón, va aplegar a vendre 180 000 unitats, entre LPs, cassets i magazines.

La Mono es va retirar del Quartet d'Or per a armar el seu propi proyecte soliste, després de gravar vintissís àlbums en l'agrupació. En 1984 va llançar el seu primer treball soliste, Per a tota Amèrica, que incloïa la cançó «La flaca Marta». Quatre anys despuix va debutar en Buenos Aires, en el microestadio d'Atlanta, després va tocar en el Lluna Park i en 1989 en el club Ciment.

Expansió al restant del país

Fins a mediats de la década de 1980 el quartet era difòs en la província de Còrdova, la regió de Que el seu i el Noroest argentí, pero per eixa época es va donar en tota Argentina una explosió de vendes de discs i el sorgiment de locals bailables identificats com de “música tropical”. Baixe este ròtul s'incloïen tot tipo de gèneros bailables, encara que la seua relació musical en lo “tropical” anara lluntana i en alguns casos directament inexistent: el quartet, la Cumbia santafesina i bonaerense i inclús el chamamé litoraleño.

La referència “tropical” va quedar definitivament assentada, perdent historicidad: en els anys 50 remetia a l'influència i circulació de músiques àmpliament caribenyes i a ritmes marcats pel seu orige afroamericà i els seus ritmes sincopados —la cumbia, pero també mambo, salsa, merengue, chá-chá-chá, entre uns atres—, i en eixe moviment resaltava la seducció de lo caribeny-tropical-afroamericà per a una cultura tan exasperadamente blanca, europeista i tanguera (o que es pensa com a tal). En els 80, mesclava la cumbia, l'única referència ajustadamente “tropical”, en el chamamé, folklore del llitoral argentí, i el quartet, una adaptació cordovesa —mediterrànea i de climes frets— de ritmes tan poc “tropicals” com el passodoble o la tarantela” (Alabarces i Chiula, 2014: 59).

El lloc comú entre estos gèneros era el de constituir espais bailables per a una classe social predominantment baixa,lo que va dur a dir als investigadors Alabarces i Chiula que “en el context del racisme de classe argentí, implica estigmatizarla com a ‘música de negres.’”

En eixe context, i en paralel a la creació en Còrdova de radis FM que varen prendre el quartet com a producte central de la seua programació, i que es varen orientar a un públics al que explícitament cridaven sectors populars, també va guanyar gran popularitat a nivell nacional La Mono Jiménez. Este procés va començar en el més de giner de 1988, quan va ser invitat a tocar en el Festival de Cosquín, en un intent dels organisadors d'atraure gent al alicaído festival. Se superen totes les previsions i la plaça coscoína és abarrotada per més de 100 000 persones, açò provoca malifets entre el públic i la suspensió del show, quan La Mono a penes havia cantat tres cançons. Este episodi va ser titulat per la prensa local com «La nit negra de la Mono en Cosquín»; no obstant, este traspié donaria connotació nacional a Jiménez, que capitalisaria este fet negatiu obtenint una popularitat a nivell nacional.

Poc despuix d'això va tocar per primera volta en Buenos Aires, presentant el tema que seria un dels seus majors èxits, «¿Quí s'ha pres tot el vi?» en el microestadio d'Atlanta, i va participar en la película Les locades de l'extraterrestre, de Carlos Galettini, protagonisada per Emilio Disi i Javier Portals. Posteriorment va omplir el Lluna Park i en 1989 va tindre un gran èxit en el boliche punk Ciment, de l'empresari Omar Chabán, el 18 i 19 de juny d'eixe any.

A partir d'eixe moment el quartet comença a sentir, de la mateixa manera que la cumbia i el chamamé, lo que Pablo Alabarces va cridar la "plebeyisació cultural" de la societat argentina, segons el qual "bens, pràctiques, costums i objectes tradicionalment marcats per la seua pertinença, orige o us per part de les classes populars, varen passar a ser apropiats, compartits i usats per les classes miges i altes". Este procés va terminar de consolidar-se a principis de la década del noranta quan segons este mateix autor, "el fenomen de la “moguda tropical” esclata comercialment i les seues principals figures es convertixen en una espècie d'estreles que desfilen permanentment entre bailantas, programes televisius i discoteques a les que concorren integrants de la classe mija alta".

La següent fita en la difusió nacional del quartet cordovés va ser l'èxit, ya en els anys noranta, de Rodrigo. En 1996, va llançar Lo millor de l'amor, treball pel qual va rebre el premi ACE, pero el seu envolament definitiu va ser en Cuarteteando, gravat en Còrdova. Temes com «I va volar, va volar» i «Huit quaranta» varen ser els més exitosos del disc. El seu últim proyecte en vida va ser A 2000, estrenat en juliol de 1999, posicionat número un en Argentina en el seu llançament, calificat en 4/5 estreles per Billboard i en 240 mil vendes certificades per la Cambra Argentina de Productors de Fonogrames i Videogramas (CAPIF).

Durant el sigle xxi, el quartet seguix vigent, tant per noms clàssics com "La Mono" Jiménez, Banda XXI i Tru-la-lá, o per nous músics com Ulises Bo i Damián Còrdova.

Subgéneros

El quartet, segons el seu estil, es dividix en varis subgéneros.

Quartet tradicional o característic

El quartet pròpiament dit (també conegut com a característic) és el ritme original naixcut de la mescla de la tarantela i el passodoble. A estos, més vesprada se li va sumar l'influència de ritmes com la gaita zuliana, el jalaíto i la passejada. Ha segut interpretat pel Quartet Leo, La Mono Jiménez, Rodrigo Bo, el Quartet d'Or, el Quartet Berna, Heralt Bossio, entre uns atres i actualment ho seguix sent per artistes com Cachumba, Damián Còrdova i Ulises Bo, entre uns atres.

Modern

Este subgénero va ser ingressat a l'ambient cuartetero pel conjunt Chébere i actualment és tocat per moltes bandes. Es caracterisa per l'absència de la percussió clàssica i l'incorporació dels instruments típics del roc, el pop i la música tropical: guitarra elèctrica, baix elèctric, sintetisadors i bateria. En esta adaptació del sò cuartetero, el sintetisador pren el rol protagónico que anteriorment tenia l'acordeón, mentres que molts guitarristes de quartet toquen en un estil particular, usant la guitarra elèctrica casi com un instrument de percussió harmònica, fent rasgueos curts i sincopados que complementen el "tunga-tunga" del piano o sintetisador i el baix. Excepcionalment, bandes com Chébere, usen la guitarra elèctrica també per a marcar riffs, fer apanys harmònics i reforçar el ritme. Cap a fins de la década dels huitanta, esta banda va incorporar com a guitarrista a Jorge «Cuerdo» Tarnavasio, un músic procedent del roc que va incorporar molts recursos d'eixe gènero a la música de Chébere. Les guitarres elèctriques varen aplegar a representar un instrument fonamental en les bandes de quartet modern, com és el cas d'Ulises Bo o Damián Còrdova, o la fusió en el pop i ritmes llatinoamericans com la banda La K'onga. També, intérprets com Rodrigo o La Mono Jiménez varen gravar temes a on pot escoltar-se guitarra acústica, pero en viu i en el sò característic del quartet modern predomina clarament la guitarra elèctrica.

Merenteto

Erro al crear miniatura:

Jean Carlos és un dels exponents del merenteto.

El merenteto és una mescla entre el quartet cordovés i el merengue. Hi ha dos teories de cóm es va crear este subgénero: alguns apunten a l'introducció dels instruments de vent per part de Chébere, i uns atres li l'atribuïxen al cantant Jean Carlos, que té orige dominicà, com el gènero musical.Uns atres apunten al percusionista peruà Bam Bam Miranda, qui segons esta teoria hauria introduït elements de merengue per primera volta en tocar en la Mono Jiménez en els anys noranta, i d'ahí esta tendència s'hauria expandit fins a les demés bandes de quartet de l'época, fins a aplegar a l'èxit de Rodrigo, qui ho va impondre en el restant del país en els últims anys de el XX. Despuix del seu decés, varen sorgir cantants com Walter Olmos i Jean Carlos i bandes icòniques com Banda XXI, La K'onga, entre unes atres.

Atres variants

El quartet també s'ha fusionat en atres gèneros musicals populars, com el tango. Bandes com Milonga Sense Tall o Cuartetango són pioneres d'este estil.

La banda Kapanga també va fusionar quartet en ritmes com el roc i el ska. Eixemples d'este estil es poden trobar en la discografia d'esta banda de la zona sur del Àrea Metropolitana de Buenos Aires, com en l'àlbum Creix.

Instruments

El nom del gènero deixa en evidència que originalment era tocat per quatre músics que eixecutaven contrabajo, piano, violí i acordeón.

Actualment, les agrupacions de quartet utilisen prop de 15 músics, entre instruments de percussió (timbales, tambora, conga, güiro i bateria), de cordes (guitarra elèctrica i baix), de vent (trompeta, trombón i, a voltes, saxofón), piano i teclat.

Els balls

Els balls és com es coneix als recitals de quartet, açò degut a que en eixos llocs és comú que la gent, ademés de cantar, balle les cançons dels grups que toquen en viu.

Es realisen, principalment, en locaciones específiques, com el Monumental Sargent Cabral, Estadi del Centre, Societat Belgrano, Atenes, Club Vila Retire, La Morocha, Forja, Plaça de la Música, Súper Deportiu, entre uns atres. No obstant, en ocasions especials, se solen portar a terme en boliches, clubés de barri i canches de fútbol.

Dia del quartet

El 4 de juny se celebra el Dia del Quartet, en commemoració a la primera presentació en viu del Quartet Leo, en 1943.

L'història comença en 1943 de la mà de Leonor Marzano, la pianista que establiria el contrapunt musical per a generar el clàssic «tunga tunga» d'este estil de música popular. Eixe any, un 4 de juny, es va produir la primera transmissió radial del concert d'una orquesta de quartet. La banda protagonista va ser el Quartet característic Leo, conformat per Leonor, junt al seu pare Augusto Marzano, Miguel Gelfo, Luis Cabero i Fernando Achaval.

Eixe debut en la ràdio es va constituir en un antecedent necessari per a l'històric primer ball de quartet en la localitat de Pichanas. En poc temps, La Leo es va convertir en un fenomen, varen aparéixer atres grups i el quartet es va estendre per tota Còrdova i Argentina, transformant-se en el ritme identitari de la província per representativitat i elecció popular.