Casset

Casset

El casset o caset, també conegut com a casset compacte o cassette («cajita» en francés), és un format de gravació de sò o video en cinta magnètica que va anar àmpliament utilisat entre principis de la década de 1970 i fins de la década de 1990. És també mencionat a sovint com a casset d'àudio, cinta casset o simplement cinta. Encara que varen estar prevists originalment com a mig per al dictat, les millores en la fidelitat del sò varen conduir a que el casset suplantara la gravació en magnetòfon de bobina oberta en la majoria dels seus usos domèstics. Les seues aplicacions es varen estendre des de l'àudio portàtil de gravació casera a l'almagasenament de senyes per a computadores. En l'etapa de la seua vigència, era un dels dos formats més comuns per a la música pregrabada, junt als discs de vinil. Varen ser reemplaçats més alvance pel disc compacte.

Consten de dos carrets en miniatura, entre els quals es passa una cinta magnètica. Estos carrets i les seues atres peces es troben dins d'una carcassa protectora de plàstic. En la cinta estan disponibles dos parells de pistes estereofòniques, un per cada cara (una cara es reproduïx quan el casset s'inserta en els seus revestiment laterals de cara A o costat A para dalt i l'atra quan se li dona el regrés, cara B o costat B).

El casset és un soport analògic, encara que també es varen desenrollar formats de cinta digitals, com la cinta d'àudio digital (DAT) i el casset compacte digital (DCC).

Història

Parts internes del casset.

Va ser inventat en Europa per l'empresa Philips en 1962, i en els Estats Units en 1964, baix marca registrada en el nom de Compact Cassette. Encara que hi havia atres sistemes de cartuig de cinta magnètica en eixe llavors, va aplegar a ser dominant com a resultat de la decisió de Philips (en resposta a la pressió de Sony) de llicenciar el format gratuïtament. Es va convertir llavors en una alternativa popular i regrabable al disc de vinil durant els anys setanta.

Introducció dels cassets de música

Varis tipos de casset.

La producció en massa de Àudio Cassets Compactes va escomençar en 1964, en Hannover, Alemània. També coneguts com Musicasetes (abreviat M.C.), varen ser llançats en Europa a finals de 1965. Varen ser introduïts en Estats Units en setembre de 1966 en una oferta inicial de quarantanou títuls per The Mercury Record Company, una filial nortamericana de Philips.

No obstant, havia segut inicialment dissenyat per a dictat i us portàtil; la calitat dels primers reproductors no era adequada per a la música, i ademés els primers models tenien fallos de disseny mecànic. En 1971, Advent Corporation va introduir el seu model 201 que va combinar la reducció de sorolls Dolby tipo B en una cinta de diòxit de cromo (CrO₂). El resultat va ser un format apte per a l'us musical i el començ de l'era de cassets i reproductors d'alta fidelitat.

Durant els anys 1980, la seua popularitat va créixer més, com a resultat de les gravadores portàtils de bojaca i els reproductors d'alta fidelitat com el walkman de Sony, el tamany del qual no era molt major que el del propi casset.

Aparte dels alvanços purament tècnics, també varen servir com a catalisadors per al canvi social. La seua durabilitat i facilitat de copiat varen ajudar a dur música roc underground i punk darrere del teló d'acer, creant un equilibri per a la cultura occidental entre les generacions més jóvens. Per raons similars, varen aplegar a ser populars en països en desenroll. En els anys 1970 en l'Índia, varen ser culpats de dur influències indeseadas en àrees tradicionalment religioses.^{cita requerida} La tecnologia del casset va crear un mercat en creiximent per a la música popular en l'Índia, criticat per conservadors mentres que creava un mercat enorme per a les companyies llegítimes de la gravació i les cintes piratejades.

Auge

Quan es va introduir, era un mig per a la reproducció de la música pregrabada portàtil, pero en l'arribada de les versions estereofòniques, es va convertir en el mig de gravació domèstica per excelència durant més de vint anys. Pioneer va crear els gravadors domèstics d'alta fidelitat CTF 6060, CTF 7070, etc. i Sony els seus gravadors o pletinas (equips modular) TCK5, TCK6, TCK7 etc. entre atres fabricants.^{cita requerida}

La calitat del sò va evolucionar en els cabezales de permaloy i ferrita sòlida que varen amprar Akai, Pioneer, Technics i Sony^{cita requerida} i sobretot en les millores en les cintes. TDK va oferir cintes de mija gama (com AD-C60) que permetien una resposta en freqüència màxima entre 60 Hz i 12 kHz.

Les cintes en formulació de diòxit de crom (CrO₂) varen sorgir per a oferir en les gravacions millor resposta en els sons aguts gràcies a l'us de partícules magnètiques més chicotetes, ^{cita requerida} pero les primeres que varen eixir al mercat solien ser més abrasivo per al cabezal magnètic. Despuix s'introduirien cintes en material magnètic que combinava l'òxit fèrric en alguna atra substància que donava millors resultats que el diòxit de cromo, com en el cas del fabricant TDK, en l'introducció de les cintes en recobriment de partícules de la llínea Super Avilyn, que és un ion de cobalt adsorbido en òxit fèrric.^{cita requerida} Esta formulació va permetre gravar freqüències agudes casi en l'extrem audible sense majors problemes, i un soroll de polarisació d'uns –77 decibelis. Estes noves partícules estenien la banda d'àudio i reduïen la distorsió, pero requerien noves gravadores per a aprofitar la seua calitat. Essencialment, per a que les cintes no distorsionaren en ser magnetizadas, una senyal de polarisació s'introduïa junt en la senyal musical, permetent que el procés de magnetisació es portara a terme en distorsió mínima i alta linealitat. El circuit de filtrat tenia una constant de temps de 120 microsegons (polarisació normal) per a les cintes de Fe₂O₃ i FeCr, i de 70 microsegons (polarisació alta) per als de CrO₂-SA.

Sony, Basf, i Maxell també varen oferir cintes de calitat millorada per a aprofitar el casset com a mig semiprofesional. A tal efecte, totes en major o menor mida varen oferir cintes en formulació derivades del concepte del Super-Avilyn, com la Maxell UD-XL2.

Cap a 1978 va escomençar l'introducció de la cinta de partícula metàlica pura.^{cita requerida} En una resposta a freqüència plana de 20 Hz a 20 kHz a 0 dB, en esta cinta es podia aplegar a gravar senyals de freqüències de fins a 50 000 Hz en –20 dB, i en ser un recobriment purament metàlic sobre la cinta plàstica, la corrent per a borrar la cinta era més elevada que en el restant de les formulació, pero açò a la seua volta donava una elevada duració al registre magnètic. Es pot escoltar una gravació realisada en este tipo de cinta despuix de més de vint anys pràcticament sense pèrdua alguna de calitat. Per a poder aprofitar al màxim esta possibilitat, els fabricants de reproductors de casset varen introduir cabezales magnètics tallats en suma precisió, i recoberts en una pastilla de carbur de tungsteno (widia) que retardaba el desgast. El fabricant japonés Cànon va ser un reconegut proveïdor d'esta peça.^{cita requerida}

El desenroll del video hogareño, com el format Beta de Sony i el VHS de JVC, varen dur a empreses com TDK a dissenyar cintes de partícules aptes per a gravar senyals de fins a 8 MHz (Super Finavynx Metal Particle), i a oferir en format de casset d'àudio algunes cintes en formulació derivada d'estes, com el TDK-MA-X. Maxell va presentar a principis dels anys huitanta el producte Maxell Metal Vertex, considerat per molts com l'àpiç de la tecnologia de casset compacte d'àudio, en una carcassa de material ceràmic que era pràcticament indeformable i assegurava la correcta posició del casset dins de l'equip reproductor.

Durant este periodo, es varen fabricar gravadores en mecanismes de gran refinament que reduïen el plore (wow and flutter), sistemes de reducció de soroll, calibraació independent de tots els paràmetros i entrades múltiples com si anaren chicotetes consoles. Els millors models varen provindre de la firma japonesa Nakamichi, de Pioneer en la seua llínea Elite, i de TASCAM (TEAC Professional) en la seua série d'equips per a us professional i de radiodifusió. La firma alemana Dual també havia introduït mecanismes especials per als equips que permetien que l'usuari poguera canviar el casset en ple funcionament de l'aparat, sensors de proximitat feyen bascular instantàneament els cabezales i cabrestantes en percebre la mà de l'operador, en lo que s'assegurava un canvi de casset en 2 segons. La firma Studer-Revox també va contribuir molt a l'acceptació del casset com a mig d'alta fidelitat.

Els sistemes reductors de soroll, en especial els concebuts per la firma nortamericana Dolby Laboratories varen ser també factors d'èxit per al format.^{cita requerida}

Decliu

En els països occidentals, el mercat per als cassets va escomençar un decliu des del seu pic al final de la década de 1990. Açò s'ha notat particularment en els cassets pregrabados, les vendes dels quals varen ser alcançades per les dels CD al principi d'eixos anys.^{cita requerida} En 1993, solament els enviaments de CD varen alcançar 5 millons, un aument del 21 %, mentres que els enviaments de casset varen disminuir un 7 % (a aproximadament 3,4 millons).

En 2001, els cassets varen constituir solament el 4 % de tota la música venuda en els Estats Units.^{cita requerida} No obstant, els cassets en blanc se seguixen produint i les instalacions per a la duplicació del casset seguixen disponibles.

Mentres que les gravadores de veu digitals són camp comú, les gravadores de casset (o en freqüència microcasete) tendixen a ser més barates i de calitat suficient com per a prendre notes en situacions d'oficina o educatives. Es venen en casset audiolibros, servicis d'iglésia i atres materials parlats,^{cita requerida} puix una fidelitat més baixa no sol ser una desventaja per a tal contingut. Mentres que la majoria dels editors venen audiolibros en CD, generalment també oferixen una versió en casset en un preu baix. En l'us dels audiolibros, a on les gravacions poden durar vàries hores, els cassets també tenen la ventaja del soport de 120 minuts de diàlec mentres que el CD mig sosté menys de 80.

Mentres que els cassets i l'equip relacionat s'han marginat cada volta més en el camp de les vendes comercials de música, la gravació en cinta analògica seguix sent una opció desijable^{cita requerida} per a alguns. En 2002, Imation va rebre una concessió d'11,9 millons de dólars del Institut Nacional d'Estàndarts i Tecnologia per a realisar una investigació en la finalitat d'aumentar la capacitat de senyes de la cinta magnètica.

Alguns músics preferixen registrar els seus màsters en cinta magnètica per raons artístiques,^{cita requerida} i alguns consumidors preferixen comprar cassets per la major riquea del sò analògic.^{cita requerida}

És utilisat també per a gravar declaracions policials per la seua versatilitat i durabilitat. En 2010 existien 43 forces policials en Anglaterra i Gales que ho utilisaven, i segons el càlcul per a 2011 de l'Agència Nacional de Millorament Policial, cada una usaria més de 200 000 cintes a l'any. Segons Neil Carlton, inspector de la policia de Cumbria, en el noroest d'Anglaterra: «Les cintes són un sistema molt simple, molt bo. Se sagella en presència de la persona, qui ho firma junt al seu advocat, si està present. En el cas de que el sagell haja segut obert, resulta prou obvi».

A finals de decembre de 2008, les companyies fabricants del casset han deixat de produir-ho i varen abandonar el mercat definitivament,^{cita requerida} ya que est ha segut fortament desplaçat pels mijos digitals com el MP3 i el MPEG-4, aixina com els soports físics digitals més recents, com el disc Blu-ray, equivalent a més de 80 cassets.

No obstant, a pesar de la seua aparent obsolescència, el format contínua vigent gràcies a una companyia nortamericana cridada National Àudio Company de Springfield (Misuri). La qual es considera popularment com l'última fàbrica de cassets del món. Esta empresa ha sostingut acorts recents en discográfica que llancen material en este mateix format (Ej. algunes de les cançons que s'escolten en la película Guardians de la Galàxia es varen editar en este mateix soport) per a temps recents tenen vendes superiors a lo que en anys anteriors s'havia conseguit gràcies a que la companyia va comprar gran part de la maquinària que va deixar la competència en abandonar la producció.

Característiques

Per a gravar les cintes magnètiques s'utilisa el sistema de gravació mecànica analògica.

El casset es compon d'una tira de plàstic de gruixa fina per a que siga flexible i allargada, que pot aplegar a tindre varis metros de llongitut. Esta tira de plàstic du una fina capa de material magnètic que guarda les senyes en orientar-se els pols magnètics gràcies a l'acció d'un cabezal llector/escritor. Esta cinta està protegida per una caixa rectangular i plana de plàstic que té dos bobines en capacitat de gir que estan unides a abdós extrems de la cinta (la tira de plàstic).

El casset va ser un pas alvance en conveniència des dels magnetòfons, encara que per les seues llimitacions de tamany i velocitat, la calitat va ser inicialment pobra en comparació a estos. L'ample de la cinta és de 3,81 mm, ocupant cada pista estéreo 0,79 mm. La velocitat de reproducció és de 47,6 mm/s (milímetros per segon), de dreta a esquerra. En comparació, el típic magnetòfon per a us de consumidor tenia un ample de cinta de 6,35 mm (en cada pista estéreo ocupant 1,59 mm) i una velocitat de 95 o 190 mm/s.

El reproductor de cintes magnètiques o cassets es diu pletina (deck) i, si és compacte i portàtil, walkman.

Walkman (caminant per Manhattan) és una marca registrada per la corporació Sony de Japó per als seus reproductors de cassets portàtils, originalment es dia Sound About en el seu primer model el Sony TP LS 2.^{cita requerida}

El casset d'àudio oferia originalment un registre monofònic de 60 minuts en una gama de 60a 8000 Hz (±3 dB) en una relació senyal a soroll de 40 dB que era apropiat per a gravar dictats, aplegant als 50 a 10 000 Hz en la TC-150 de Sony, posteriorment es va millorar per a oferir estereofonía en dos canals separats 30 dB una gama de freqüències de 50 a 12 000 Hz (±3 dB) i una relació senyal a soroll de 45dB que és apropiada per a sentir música, aixina es va incloure en els radiograbadores portàtils estereofònic (boombox) com el Panasonic RX-CT 840.

Els reproductors modular (pletina) bàsics proveïts de reducció de soroll Dolby B tenen una resposta en freqüència de 40 Hz a 13 kHz (±3 dB) en cinta normal i 40 Hz a 15 kHz (±3 dB) en cinta de diòxit de crom una relació senyal soroll de 53 db i 61 dB en el sistema Dolby activat, distorsió per baix del 1% i un gimoteo o trémolo menor que 0,1%, com la Yamaha TC-511S.

Les gravadores de gama mija tenen cabezales de ferrita, en una resposta en freqüència de 30 Hz a 17 kHz (±3 dB), una relació senyal sobre soroll s/n de 52 dB i 62 dB en el Dolby B, una distorsió menor que 0,8 % i una fluctuació de la velocitat d'arrastre (wow and flutter) de sol 0,07 %, com la Pioneer CT-F707.

Existixen per supost els decks de casset o pletinas de gama alta, que varen passar de posseir dos a tres cabezales i a utilisar cabezales amorfos, baix trémolo i plore ent el 0,032 i el 0,022 % varen introduir refinament com a contadors electrònics de cinta, Dolby C , Servosistema Dolby HX Pro, i posteriorment en 1990 el Dolby S. Es destaquen equips com Nakamichi Dragon o Pioneer CT 91,93,95, esta última en tecnologia Wide Range, que li permetia alcançar 15/30 000 Hz en cinta de metal i relació senyal soroll de 86 dB en Dolby S. Sony TC/K3ES, 6 ES, 7 ES, SONY TC/K808ES, TECHNICS RS/B965, RS/Z6 I 7, YAMAHA KX682SE, JVC TD/662BK, DENON DRM/800, AKAI GX/95 I 65, SANSUI DM990, entre unes atres.

L'ocupació de cinta magnètica com a soport de senyes ha segut continu des de fa més de 50 anys. Com a mig d'almagasenament digital té la ventaja de ser molt barata respecte a atres soports informàtics, i l'inconvenient de que les càrregues requerixen d'un llarc temps d'espera, ademés de que de produir-se un error durant la càrrega, segons el format de gravació de les senyes cal rebobinar la cinta i escomençar des del principi. En la popularisació dels microordenadors com el ZX Spectrum, Amstrad CPC, Commodore 64 o MSX entre uns atres, es va amprar el casset compacte convencional com a mig d'almagasenament, ademés d'atres formats de casset. Despuix de l'aparició del IBM PC (la primera versió del qual també incloïa un port per a conectar una unitat de casset que funcionava solament per a programes en BASIC) i posteriorment els compatibles PC en el mercat domèstic l'us com a soport principal de senyes del casset pràcticament va desaparéixer a este nivell, encara que sí es va mantindre com a soport per a còpies de seguritat, ya en formats específics distints del compacte d'àudio.

Vore també

Cinta d'àudio digital Casset compacte digital Elcaset Mixtape Microcasete Història del registre del sò