Cinta magnètica d'àudio

Cinta magnética de audio.

Una cinta magnètica d'àudio és un tipo de cinta magnètica utilisat per a la reproducció o gravació de sò. Per a gravar les cintes magnètiques s'utilisa el sistema de gravació magnètica analògica.

Història

Les primeres cintes magnètiques eren cintes de paper recobertes d'òxit de metal. Es varen rebujar perque era un soport massa endeble que es deterioraven en gran rapidea.

La multinacional química alemana BASF va exhibir les primeres cintes magnètiques de plàstic en l'Exposició Radiotécnica de Berlín de 1935. Es tractava d'una làmina allargada de material plàstic en la superfície del qual s'afegien partícules ferromagnéticas capaces de retindre el magnetisme induït.

Despuix de numeroses investigacions, es va popularisar l'us de cintes en una base de polièster i recobriment de plàstic. El polièster es va impondre per la seua gran resistència. Els materials anteriors resultaven deficients perque s'estiraven o es trencaven.

Tipos de cintes magnètiques

Segons siga la composició de l'emulsió magnètica que cobrix, hi ha quatre tipos de cintes:

Cinta TIPO I

Són les més antigues i utilisades, pese a les millores introduïdes per tipos posteriors. De fet, són cridades cintes normals per la seua gran difusió.

Tenen un recobriment d'òxit fèrric (Fe₂O₃). Hi ha varietat de formulació específiques segons els fabricants, pero l'òxit ferroso és el més utilisat.

Són les de major volum de producció perque la seua fabricació és fàcil i econòmica. En ser barates, també tenen una gran demanda.

Cinta TIPO II

En la década de 1960, BASF va presentar un recobriment de diòxit de crom (CrO₂) que millorava la resposta en alta freqüència i la relació senyal/soroll (fins a 6 dB sobre les cintes normals).

Estes cintes també són fabricades en una aleació d'òxit fèrric dopada en cobalt, per a donar-li les característiques de les de diòxit de cromo, sobre la millora en alta freqüència i saturació.

Cinta TIPO III

Estes cintes, cridades cintes de ferro-cromo, estan formades per una doble capa. En la superior, de diòxit de crom (o similar) queden registrades les altes freqüències, mentres que l'inferior, d'òxit fèrric, es graven les baixes freqüències.

Pese a que millorava la resposta en alta freqüències, distorsionava en gran medida les miges, motiu pel qual és poc utilisada. Ademés, tendien a perdre el recobriment de crom més extern, desprenent un polvillo molt difícil d'eliminar dels cabezals d'àudio, quedant solament la part d'òxit fèrric.

Cinta TIPO IV

Solament les utilisa el format casset.

Es componen de partícules de ferro pur o d'aleació de ferro, per lo que li les coneix com a cintes de metal pur.

Varen aparéixer en la década de 1980, despuix de numerosos desenrolls infructuosos. En els primers intents, les partícules de ferro, pel seu ínfim tamany es cremaven durant la gravació i resultaven inservibles. Finalment, el problema va poder solucionar-se i les cintes varen escomençar a ser comercialisades, encara que a un preu més elevat que les cintes normals. (La seua matèria primera requeria major desembós i açò incrementava el preu normal).

Un atre inconvenient és que les cintes tipo IV no són adequades per als cassets domèstics que no estiguen adaptats a este tipo de cinta. La causa, els caps de gravació dels equips no adequats (generalment, les barates) se saturaven ans que ho fera la pròpia cinta per les grans corrents de polarisació (Bias) necessàries per a induir-els el magnetisme.

Si l'equip les tolerava, les cintes de metal eren les millors. Fonamentalment per dos motius:

• El primer, les cintes de metal pur conseguixen fins a 12 dB de millora de la relació senyal/soroll sobre les normals.
• El segon, tenen una bona resposta per a freqüències altes.

En el DAT, la cinta de metal seria la més utilisada com a format R-DAT.