Anar al contingut

Cinta magnètica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Cinta magnètica
Erro al crear miniatura:
Diferents cintes magnètiques.

Les ‘‘cintes magnètiques’’ són un tipo de mig o soport d'almagasenament de senyes que utilisa una banda plàstica recoberta en un material magnetizable, comunament òxit de ferro (Fe₂O₃), òxit de cromo (CrO₂) o atres composts metàlics. L'informació es grava en forma de variacions del camp magnètic a lo llarc de pistes dispostes llongitudinal o helicoidalmente sobre la superfície de la cinta. Les cintes magnètiques s'ampren per a l'almagasenament de distints tipos d'informació, com àudio, vídeo i senyes digitals. Des de mediats d'el XX han segut àmpliament utilisades tant en aplicacions domèstiques —com els cassets i les cintes de vídeo domèstic— com en entorns professionals i científics, especialment per al respal i archiu de grans volums d'informació. Existixen diversos formats de cinta magnètica que diferixen en les seues dimensions físiques, composició química, densitat de gravació i método de llectura o escritura. Entre els més coneguts es troben els sistemes VHS, Betacam, DAT i LTO, cada u adaptat a un tipo d'us específic. A pesar d'haver segut desplaçades en molts àmbits pels mijos d'almagasenament òptics i digitals d'estat sòlit, les cintes magnètiques continuen utilisant-se en centres de senyes i archius de llarga duració pel seu baix cost per unitat d'almagasenament i la seua estabilitat front al pas del temps. Els dispositius informàtics d'almagasenament massiu de senyes de cinta magnètica són utilisats principalment per a respale d'archius i per al procés d'informació de tipo seqüencial, com en l'elaboració de nòmines de les grans organisacions públiques i privades. A l'almagasén a on es guarden estos dispositius li'l denomina cintoteca. El seu us també s'ha estés per a l'almagasenament analògic de música (com el casset d'àudio) i per a vídeo, com les cintes de VHS (vejau cinta de video). la cinta magnètica d'àudio depenent de l'equip que la reproduïx/grava rep distints noms:

  • Es diu cinta de bobina oberta si és de magnetòfon.
  • Casset quan és de format compacte utilisada en pletina o walkman, encara que existixen una àmplia gama de cassets destinats a àudio, video i archiu d'informació.
  • Cartuig quan és utilisada en cartucheras. Hui en dia se seguixen usant cintes en cassets per a ampara d'informació, encara que no es tracte d'un mig massiu, Sony recentment ha creat una tecnologia en la qual es pot almagasenar 185 TB d'informació en cinta magnètica.[1]

Orige de la cinta magnètica

[editar | editar còdic]

Els principis de la gravació magnètica varen ser obra de l'anglés Oberlin Smith en 1878.[2] El primer dispositiu de gravació magnètica, el Telegráfono (Telegraphone),[3] va ser realisat i patentat per l'inventor danés Valdemar Poulsen en 1898.[4] Poulsen va fer una gravació magnètica de la seua veu a lo llarc d'un aram de piano, en la finalitat de deixar un mensage gravat en la central telefònica quan no es trobaven els usuaris en casa, per a la companyia en la que treballava com a tècnic.

Erro al crear miniatura:
Invente de Valdemar Poulsen de 1898. Gravadora magnètica de cable (Telegraphone).
  • Poulsen, despuix d'haver patentat l'aplicació en 1898 en Dinamarca, va millorar el seu invent; este s'assemblava al primer fonógraf de Thomas Edison. A partir del seu descobriment es va dedicar a desenrollar i a registrar per mig de palesos el principi de la gravació magnètica en diferents països d'Europa i en Estats Units. Va presentar la seua invenció en 38 nacions.[5]
  • Poulsen va continuar desenrollant l'equip despuix d'haver colaborat per a Mix & Genest, i Siemens & Halske (antecessor de la companyia Siemens), i va crear la seua pròpia companyia, “Dansk Telegrafonfabrik”, en a on va produir un telegráfono simple en discs que gravaven fins a 2 minuts i un més complex de cinta d'aram que gravava fins a 30 minuts. Més alvance es varen fer diferents models de gravadores magnètiques en el mateix principi de gravació. En Alemània es va crear el Magnetòfon; esta màquina utilisava acer sòlit en forma de cinta o aram com a mig de reproducció.
Erro al crear miniatura:
Gravadora telefònica en unitat reemplazable de cinta d'aram (part superior).

Va haver moltes adaptacions i diferents tipos de gravadores magnètiques de veu, les quals varen ser comercialisades en diferents usos en oficines, la ràdio, la milícia i la telefonia. Quan s'estaven acabant els drets de palés de Poulsen, Curt Stille —que era el responsable de les investigacions per a millorar el telegráfono— va produir el ecófono en 1930 i ho va donar a conéixer en el mercat en 1933 com “Dailygraph”.[6] Stille va implementar en la gravadora de mensages un sistema de carrets en la cinta-cable magnètica, els quals va empotrar en una repisa especial per a reemplaçar este component en donar manteniment a la màquina. Esta unitat pot ser considerada l'antecedent del format casset, que va permetre manipular fàcilment la cinta d'aram i reemplaçar de forma pràctica el material gravat.

Magnetòfon de cinta d'aram (Wire Magnetophone).

Les variants de materials en el mig de gravació depenien molt de l'equip en que es reproduïa; un dels que varen desenrollar i varen patentar la cinta magnètica sobre base de paper per a substituir les cintes d'acer va ser l'inventor alemà-austríac Fritz Pfleumer, qui va amprar paper molt prim en una capa d'òxit de ferro pegat en laca. Va registrar esta adaptació en la palesa alemana DRP 500,900 en 1928. Pfleumer posteriorment va treballar i va compartir els drets d'autor en la companyia AEG (German General Electric), empresa que va continuar desenrollant el magnetòfon[7] de cinta magnètica i es va dedicar a incorporar la millora de la cinta a pur de paper a l'equip. Eduard Shüller, que colaborava per a l'equip d'ingeniers d'AEG, va idear en 1934 un important canvi: el cap d'anell que funcionava en l'equip per a gravar, reproduir i borrar, pero el mecanisme millorat requeria una cinta magnètica en diferents característiques que la cinta a pur de paper.

  • AEG va requerir materials com el ferro carbónico de la BASF (acrònim de Badische Anilin und Soda Fabrik, en espanyol: Fàbrica Badense de bicarbonato de sodi i anilina), divisió en Ludwigshafen del jagant mezcladora química I. G. Farbenindustrie.,[8] Pfleumer va registrar una cinta el material alvançat de la qual contenia òxit de ferro (magnetita), celosa i acetat en 1934. Les cintes en base de plàstic varen ser presentades comercialment en 1935 per la BASF en l'IFA o Internationale Funkausstellung Berlin (fira de mostres internacional de la radiodifusió de Berlín), i la primera gravació pública va ser feta en la gravadora de cinta de celosa i acetat de la AEG en 1936 en l'Orquesta Filharmònica de Londres, conduïda pel Sr. Tomas Beecham en el saló de la companyia BASF en Ludwingsahven[9] (gravació que seria famosa en el material de propaganda de la guerra). el PVC (Clorur de Polivinilo) va ser utilisat en la cinta magnètica com a alternativa de producció per sugerència d'Heinrich Jacque (de la BASF) en 1940, per la destrucció accidental (causada per un tanc de guerra) de l'única planta que manufacturaba la cinta. L'atra opció de producció va ser desenrollada per personal de la companyia AGFA en Wolfen, que s'especialisava en material de películes; allí es varen produir suficients cintes per a cobrir la demanda alemana en 1944. En Japó, en l'any 1929, Masaru Ibuka i l'equip d'ingeniers TTK (Companyia d'Ingenieria en Telecomunicacions TTK, per les seues sigles en japonés) antecedent de l'empresa SONY, en l'afany de desenrollar una gravadora de cinta basant-se en la gravadora nortamericana, varen adquirir en ajuda d'Akio Morita paleses de components de la gravadora magnètica per a començar la seua investigació. Com no podien fabricar cintes en plàstic, per problemes de disponibilitat d'eixe material en Japó, les varen elaborar al principi en celofán, paper arròs i, per últim, paper prensage recobert de pols magnètica. Per a compensar el menor control del paper, l'equip d'ingeniers va deure treballar en la millora de la calitat dels circuits en els caps de gravat, en els sistemes d'alimentació i en els amplificadors de la gravadora. En 1950 la primera gravadora de cinta de manufactura local va ser comercialisada en Japó; la màquina pesava més de 100 lliures (45,4 kg).[10] El nom comercial de la cinta de paper va ser conegut com a “Cinta-Soni KA”.[11]

En Estats Units d'Amèrica a partir de 1943, en les investigacions de l'Oficina Federal d'Investigació Científica i Desenroll (OSRD),[12] entitat la subdivisió de la qual va proporcionar informació per a la gravació magnètica i va formar part de l'inici de la companyia Brush, els ingeniers es percataron de que l'us del cap d'anell del magnetòfon depenia molt del mig magnètic en a on es reproduïa. Un dels colaboradors de Brush que havia treballat per a AEG, el Sr. Semi Begun, va anar el responsable de millorar la tecnologia de la cinta estant atent al treball de Fritz Pfleumer. Begun va solicitar l'ajuda de l'Institut Memorial Battelle per a conéixer la resistència d'alguns materials de forma científica i química per a poder crear una coberta de partícules magnètiques.[5]

Gerard Foley va treballar en els experiments en el Memorial Batelle, es va dedicar a trobar materials magnètics similars a la cinta d'acer, els seus primers intents no varen ser efectius fins que va descobrir a mitan de 1945 que alguns pigments de pintura que eren fets en partícules magnetizades artificials eren millors que les partícules d'orige natural. Va conseguir implementar-els en les primeres proves de material de gravació i va obtindre millors resultats que la cinta-aram i l'acceptació de la companyia per a usar els seus resultats en la producció de cinta nortamericana.

  • Brush es va dedicar a la manufactura de gravadores d'àudio pero no es va especialisar en la producció en grans cantitats de material per a produir cinta, aixina que va buscar l'ajuda d'Eastman Kodak, Meade Paper, Minnesota Mining and Manufacturing (3M) i Shellmar (fabricant d'envoltura per a pa).[13]
  • Shellmar, a finals de la Segona Guerra Mundial -en 1945-, va produir les primeres cintes per a la gravadora Soundmirror BK 401 i la gravadora Mail-A-Voice de disc; 3M despuix es va interessar en la producció de la mateixa tecnologia en cinta i va establir un laboratori de desenroll. El físic Wetzel, qui va treballar per a esta última companyia, va prevore el desenroll d'un mercat potencial en l'estranger i va recolzar la fabricació de cintes de bona calitat a nivell internacional.[14]
Erro al crear miniatura:
Gravadora magnètica nortamericana model Wilcox-Gai de riel o bobina. Gravava àudio en les primeres cintes magnètiques de celosa i acetat produïdes en EU. Equip produït entre 1940 i 1950.

Mentres, els servicis d'inteligència nortamericanes desenrollaven les primeres cintes magnètiques en colaboració en l'indústria privada. Es varen exportar a Alemània al final de la Segona Guerra Mundial, per intervenció del comandant suprem de les tropes dels Aliats en el Front Occidental d'Estats Units Eisenhower, qui va donar órdens de produir cintes en Norteamérica i destruir els reproductors i les cintes alemanes a causa d'un bochornoso espectàcul públic, provocat per un error comés per membres del Cos de Senyals (Signal Corp). En voler aprofitar el descobriment del magnetòfon alemà, varen decidir transmetre per ràdio un discurs gravat d'Eisenhower; la transmissió va crear confusió en els radioescuchas, ya que es percebia de fondo la veu sobreposta d'Adolfo Hitler, i les seues paraules es notaven més en els silencis del discurs. Els ingeniers del Cos de Senyals d'Estats Units havien gravat el mensage del militar incorrectament en una cinta pregrabada pel Ministeri de Propaganda Alemana, per la poca cantitat de cintes trobades i al desconeiximent del correcte us de l'equip expropiat.[15]

Introducció de cinta magnètica en radi i televisió

[editar | editar còdic]

Un atre nortamericà que va aprofitar l'expropiació d'equip al final de la Segona Guerra Mundial va ser el tècnic del cos de senyals Jack Mullin, qui va rescatar de Fráncfort dos Magnetòfons de la AEG i 50 carrets de gravació de Farben, els quals va enviar a la seua casa per a treballar en ells i millorar el seu funcionament, en l'intenció d'interessar als estudis de películes d'Hollywood en la gravació de sons de película, en una de les seues dos presentacions en 1947, Murdo McKenzie,[16] director tècnic de radi de Bing Crosby es va interessar tant en l'equip i va presentar a Mullin en Crosby qui va quedar impressionat de la calitat de sò i va utilisar el magnetòfon en la ràdio per a emetre els seus programes gravats i no en viu; En l'estació utilisava dos gravadores que es reproduïen simultàneament, una en la gravació originala qual es reproduïa a l'aire i l'atra que s'usava com a còpia de respal per a substituir-la en l'emissió, en cas de trencar-se la cinta (antecedent de la Cinta Mestra en la radiodifusió i la pràctica de fer una còpia).

  • Bing Crosby va invertir 50,000 dólars en la firma d'electrònica Ampex[17] per a produir reproductors de cinta basats en les millores de Mullin al Magnetòfon alemà; Les companyies Rangerton i Magnerecord també competien fabricant reproductors d'àudio (gravació magnètica) per al mercat de consum a mitan de 1950.
  • Mullin es percató que les cintes 3M eren molt bones per a reproduir-les en les màquines que Ampex va produir a pur de les seues millores. Crosby va influir per a que la radiodifusora ABC (American Broadcasting Company) comprara fins a 12 gravadores i donara un gir a la radiodifusió en viu; Jack Mullin i Ampex varen desenrollar posteriorment el funcionament d'un registrador de videocinta monocromàtic en 1950 i Charles Paulson Ginsburg es va integrar en 1952 com a líder de l'equip de desenroll de millores de la gravadora de videocasete de color, inventada en 1954, abdós equips varen ser creats per a gravar Crosby en els seus programes de televisió (o TV).
Erro al crear miniatura:
Bing Crosby, va influir en la ràdio i televisió per a amprar tecnologia de gravació magnètica.
  • Ginsburg i l'equip d'Ampex varen continuar treballant en les millores de l'equip, varen reduir la velocitat de gravació del VTR (Video Tape Recorder) o magnetoscopio palés número 2.956.114 dels EE. UU.[18] varen reduir les altes velocitats que recorrien fins a 240 polzades per segon, sense perdre la resposta d'alta freqüència necessària per a gravar les emissions de televisió, en estes millores es varen posar d'acort en la productora de 3M que va conseguir adaptar les seues cintes per a soportar la tensió del mecanisme de l'equip i la prova definitiva del funcionament en la videograbadora en la cinta va ser feta en un avió, unes hores abans de la presentació formal en Chicago. En 15 d'abril de 1956, en la 31.ª convenció anual de la NAB (National Association of Radi and Television Broadcasters) en Chicago. Ampex va presentar la gravadora de video en el nom comercial Mark IV (abans nomenada com Ampex VRX-1000) usava una cinta 3M de 2” d'ample i recorria 15 polzades per segon (ips) en sò en amplitut modulada (AM) va ser dels primers models comercialisats que ampraven el método de gravació Quádruplex.[19]
Erro al crear miniatura:
Magnetoscópio Ampex VRX2000 u dels primers models que gravaven en cinta video magnètica per a l'indústria televisiva en blanc i negre(VTR).

la CBS va ser la primera cadena televisiva que va amprar la tecnologia de VTR, començant a pregrabar les seues emissions en 1956; Les ventages de l'us de la tecnologia de cinta magnètica de vídeo varen substituir les emissions en viu, ademés de que era un mig econòmic per a les productores, les desventages de l'us de la cinta va ser la llenta edició en introduir comercials entre programes pel canvi a modo digital, diferent al modo d'edició senzill que acostumaven utilisar en amprar film de película. Les primeres edicions en cinta magnètica se'ls coneixia en el mig com editat Kamikaze processe que requeria localisar el punt adequat en el vídeo, en revisar la cinta es colocava un líquit (Ampex ho va nomenar Edivue) a pur de ferro carbónico per a marcar llínees i polsos d'edició, estos podien ser visibles en un escàner magnètic, a través d'este procés l'ingenier/editor localisava els intervals verticals en la cinta per a tallar i posteriorment unir, es perdia mig segon d'àudio el qual tenia que ser regrabado en la part posterior de la cinta de video unida, usant una segona màquina. Per a accelerar el procés d'editat, La NBC en Burbank va desenrollar un método per a editar cinta usant película kinescópica com a treball de marcat de gravació i després adaptant la cinta mestra a la película marcada per a la seua edició. Un dels primers shows de televisió que feya us d'esta tècnica va ser l'Especial de Fred Astaire, editat en 1958. La tècnica va ser un èxit immediat i els shows televisius a raudals varen ser editats eixe primer any. Est va ser el primer intent nomenat (edició independent) off-line editing.[20]

  • Ampex en 1961es va dedicar a millorar la seua gravadora de video VTR, va competir i va unir esforços en RCA (Radi Corporation of America) per a fer equips compatibles blanc/negre i color, Ampex va fer la primera unitat mòvil de VTR.[21] Per a introduir comercials en la televisió (TV) sense la necessitat de fer prèvia edició, varen presentar a les emissores la “cartuchera o llibreria robòtica” en model TCR-100 de RCA i ACR-25 d'Ampex en 1970[22] el primer equip podia sostindre 12 i el segon equip 24 cartuchos els quals eren gravats i reproduïts de forma controlada i aleatòria, per a publicitat en la televisió.

Estandardisació

[editar | editar còdic]

En la reunió de la Society of Motion Picture and Television Engineers (SMPTE) en els Àngeles en 1950, per a conciliar estàndarts de fabricació i producció, es va plantejar el concepte de la gravació del sistema d'Escanege Helical (Helical Scan) per a gravar en cintes d'una polzada i atres variants de disseny dels mecanismes de l'equip VTR, Eduard Shüller,[23] qui treballava en Hamburc per a l'empresa Telefunken, va registrar en una palesa el desenroll d'una gravadora magnètica en dos caps de gravació helical en 1953; En Japó Alemània i Estats Units es varen dedicar a aterrisar el concepte per a posteriorment presentar-ho en l'associació.[20]

Us de pistes en cinta magnètica

[editar | editar còdic]
Esquema de gravat anàlec en cinta magnètica de video en format Betacam, s'aprecia en les traces l'ubicació de pistes d'àudio i imàgens.

A partir de 1948 Els Paul,[24] un Amic de Crosby i invitat regular en els seus shows treballava en gravacions sobrepostes en disc. Va adaptar la primera gravadora Ampex 200 adicionando caps de reproducció per a cobrir la necessitat d'unir les gravacions independents d'instruments i solistes en una cinta magnètica creant la primera Gravadora Multipista,[25] Ampex, 3M, Scully Recording i atres fabricants es varen ajustar a les necessitats dels músics i ingeniers de gravació per a crear màquines d'1 a 4 pistes (tracks) fins a aplegar a la versió de 24 pistes que es va llançar al mercat a principis dels 90[26] els fruts de l'era de la gravació anàloga a través d'estes màquines de cinta va dur èxits per a The Beatles[27] en Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band,[28] entre atres artistes.[29] L'ample de cinta utilisat per cada mezcladora depenia del fabricant i del número de pistes de l'equip que comprenia des de ¼” fins a 2”. Més alvance va sorgir la necessitat de modificar els efectes de sò com a reverberació, cors i ecos o agregar més pistes al moment d'editar, va sorgir la necessitat d'amprar màquines en còdic de temps d'acort estàndars de fabricació i producció.[30]

L'us de pistes també es va aplicar en les cintes de video, en el método de gravació helicals traces en la cinta tenen una ubicació especial per a les pistes d'àudio. Un eixemple de l'us de les pistes d'àudio s'aprecia clarament en l'esquema de gravat del format Betacam.

Métodos de gravació

[editar | editar còdic]
Método de Gravació Llineal. Cap llector gravadora d'àudio o senyes per eixemple magnetòfon o gravadora de format casset.

La gravació magnètica involucra registrar sobre la cinta magnètica (cinta en material magnetizable) impulsos magnètics en forma de senyals anàlogues o digitals per codificar, l'informació pot ser accedida repetidament, una característica d'este mig és que el cap codificadora deu estar en contacte directe en la superfície magnètica i provocar un moviment constant per a ser llegida a través de moviment mecànic és dir manualment o a través d'un motor. Els métodos de gravació són una forma de classificar la tecnologia i cada canvi ha reutilisat la cinta magnètica per a aprofitar el mig d'almagasenament:

Erro al crear miniatura:
Método de Gravació Travessera. Cap llector gravadora utilisada en video dels equips desenrollats per Ampex El MarkI i VR-1000 que va ser la primera videograbadora a color.

Gravació Llineal.

En la gravació de senyals anàlogues i digitals que es registren en la cinta magnètica com a àudio o senyes codificats, es pot observar en les primeres cintes la traça de la senyal en forma de llínea horisontal, d'acort a les necessitats d'ingeniers en àudio video o senyes, va haver variants com la gravació en pistes que comprenen múltiples traces horisontals gravades en diferents caps que podien ser reproduïdes al mateix temps o ellineal serpentine que al moment d'aplegar al final de la cinta el cap gravat en direcció oposta traçant una segona llínea pareala lo que va donar inici a la necessitat a major capacitat d'almagasenament.[31] D'esta manera es va aplegar a conseguir 185 TB en un model presentat en 2014.[32]

Gravació Travessera.

Per a aprofitar la superfície grabable de la cinta magnètica es va dissenyar un tambor giratori en quatre caps de gravació per a almagasenar video el qual requerix major cantitat informació almagasenada a lo ample de la cinta, mentres les cinta estava en constant moviment cada pista està llaugerament inclinada, molt pocs equips varen utilisar este método de gravació com les gravadores Mark I i Mark II d'Ampex varen nomenar esta tecnologia de gravació com "Quádruplex".[33]

Método de Gravació Helical. Cap llector gravadora per a video en els equips desenrollats en Japó Alemània i Estats Units a partir de 1963.

Gravació Helical.

Per a perfeccionar el modo de gravació travessera es varen reduir de quatre caps a dos que rotan en diferents ànguls cap a la direcció en la que la cinta es transporta, per a conseguir una seqüència de gravació contínua i major superfície de cinta aprofitada, es poden apreciar les traces de la cinta gravades diagonalment a lo llarc d'esta.[34]

Atres usos de la cinta magnètica és la derivació a banda magnètica empleada per a la certificació de documents, pagaments per mig de targetes bancàries, validació de bolletes i targetes d'identificació, ampren l'ADC (analogue to digital converter). Les senyals digitals representen bits d'informació de zero a un, ellector transforma estes senyals en senyes d'informació. Els formats amprats són anàlecs i/o simbologia de còdic de barres per a transformar-els a caràcters ASCII.[35]

En el método de gravació Llineal, Travessera (Transverse Wave), Escanege Helical (Helical Scan) i el següent método de gravació que substituïx al cap de gravació pellector i gravador en tecnologia làser amprant el método de Gravació perpendicular o Fotònica del Spin (Photonics of Spin). Per a la seua fabricació i estandardisació s'ampren diversos formats de transportación de la cinta magnètica per a incorporar-els a l'equip com un component en la finalitat de conseguir satisfer les necessitats de gravació auditiva, audiovisual i senyes estenent-se depenent del seu èxit del mercat professional al mercat de consum.

Adaptació per a almagasenament de senyes

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
1949 Edvac va ser la primera computadora que va amprar cinta magnètica com a mig d'almagasenament de senyes.

Les primeres computadores varen ser usades per a dessifrar còdic alemà durant la Segona Guerra Mundial (Mark I - 1943); calcular trayectòries de proyectils (ENIAC - 1946), millorar els problemes trobats en la computadora ENIAC (EDVAC - 1949) i per a predir l'elecció presidencial (UNIVAC I - 1952). Els creadors d'estes últimes computadores varen ser J. Presper Eckert i John William Mauchly, Herman H. Goldstine, John von Neumann.[36]

Erro al crear miniatura:
Tape-to-Card_Converter de 1955. Primer convertidor de cinta a targeta, usava format de cinta Uniservo fabricat per Remington Rand per a la computadora UNIVAC.

En 1949 EDVAC va ser la primera computadora que va amprar la cinta magnètica com a mig d'almagasenament de senyes, va anar de les primeres computadores que processava en sistema binario en lloc de decimal i un llector gravador de cinta magnètica.

  • UNIVAC en 1955 va ser de les primeres computadores que va solucionar la necessitat de convertir grans cantitats d'informació prèviament almagasenada en targetes, la majoria dels equips utilisats en eixe temps solament disponien d'interfaç per a la llectura de targetes perforades, usava un equip auxiliar extern per a convertir el mig d'almagasenament de senyes, de targeta perforada a cinta magnètica i de cinta magnètica a targetes perforades. Llegia, revisava i convertia fins a 120 targetes per minut i gravava en la cinta magnètica coneguda comercialment com Uniservo per a la UNIVAC modele 1103A.[37]
  • UNIVAC va ser dirigida per a solucionar necessitats per al govern, comerç, ciència i indústria. El gir comercial en on més es va utilisar va ser en el ram de segurs i indústria en més de 1000 empleats l'informació dels quals s'almagasenava en les cintes magnètiques ingressant-ho de 2 formes diferents pel convertidor de targetes o en màquina d'escriure elèctrica nomenada Unityper que convertia els caràcters (lletres) a sistema binario, l'equip podia processar 12 000 caràcters per segon per a fer la declaració d'imposts, tendències d'anàlisis de mercat, registre de costs, contes per rebre o pagar, control de producció, declaració de comissions, valuaciones, reportes estadístics, pagament d'imposts, deduccions per número de seguritat social, quotes sindicals, anàlisis del treball a destajo, inventaris, tarifes per horari, taxes per hora extres, salaris i comissions. En 4 hores s'obtenien llistats detallats impresos de 1500 empleats.[38]

En 1987 entra al mercat la Digital Àudio Tape (DAT) que va ser un format dirigit al sector professional que requeria en el seu moment un sistema de gravació digital en el qual poder efectuar el màster per a CD, ya que en el moment de l'invenció del disc compacte, tots els màsters de 2 pistes es realisaven en cinta oberta de 6,35 mm.

Formats de cinta magnètica

[editar | editar còdic]
Format de cartuig de cinta magnètica de 2" en 8 pistes.
Riel, Carret o Bobina en Cinta Magnètica per a gravació d'àudio en Magnetòfons.

A partir de 1933 l'us de rieles, carrets o bobines varen ser els més utilisats per a transportar el mig magnètic, unitats imprescindibles per al funcionament dels equips de gravació d'àudio i vídeo. L'aparició d'un atre format de gravació i reproducció va ser utilisada en la ràdio, televisió i per a la telefonia, els primers cartuchos varen aparéixer en 1959 en el format nomenat Fidelipac o Lear Cartridge per a gravacions de 8 pistes d'àudio, en 1969 es varen utilisar els primers cartuchos en RCA (Radi Corporation of America) per a introduir comercials en televisió en el nou equip de videograbación llançat com “cartuchera o llibreria robòtica”. En la necessitat d'almagasenar senyes en les primeres calculadores personals d'HP (Hewllet Packard) es va introduir en 1972 la calculadora DC300 en cartuig de cinta per a descarregar programes en el sistema central electrònica d'AT&T, columna vertebral del sistema telefònic mundial en els setanta.[39]

En 1963 Philips va introduir el format compact casset, al principi es reproduïa en chicotetes màquines portàtils com la gravadora Norelco Carry-Corder 150. El format de la cinta del casset era d'1/8 de polzada, contenia 4-pistes i corria a 1-7/8 ips (polzada per segon), almagasenava 30 o 45 minuts de música estéreo per costat. El casset Philips tenia un 1/4 del tamany dels cartuchos marca Fidelipac o Lear cartridge,[40] va ser molt popular este format de transportación del mig ya que la llicència del format es va lliberar i va ser gratuïta, podia ser amprada per qualsevol fabricant lliure de demanda llegal.

Erro al crear miniatura:
Casset de diferents formats.

Sony va aprofitar esta alternativa per a transportar el mig de gravació, en 1969 va presentar el prototip i va llançar el primer format de videograbadora O-matic de casset per al mercat professional en 1971[41] en 1975 el format Betamax va ser introduït[42] per a ser reproduït en els aparats de video casers coneguts com VCR (Videocasete Recorder).

  • Ampex i Avco buscaven seguir desenrollant nous mercats de consum caser de gravadores VCR en format de ½ polzada de cinta magnètica. En 1976 JVC va introduir el format VHS (Video Home System)el qual va competir pel mercat de consum per a impondre el seu format.[43]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ ¿Quí va dir que el cassette no servix més? Sony té un de 185 TB de capacitat [1] archivat en Wayback Machine. La Nació.
  2. ↑ Steven Schoenherr. «Biografia Oberlin Smith» (en anglés). Archivat des d'el original, el 20 de juliol de 2009. Consultat el 30 de juliol de 2009.
  3. ↑ Institute of Electrical and Electronics Engineers, Inc.. «Telegrafhone» (en anglés). Consultat el 30 de juliol de 2009.
  4. ↑ «Biografia Valdemar Poulsen» (en anglés). Archivat des d'el original, el 6 de maig de 2004. Consultat el 30 de juliol de 2009.
  5. ↑ 5,0 5,1 Eric D. Daniel, C. Denis Pixe, Mark H. Clark (1998). Magnetic recording: the first 100 years, Wiley-IEEE, 1998. ISBN 0780347099, 9780780347090.
  6. ↑ David Morton. «Recording History Textophon i Dailygraph» (en anglés). Archivat des d'el original, el 18 d'agost de 2009. Consultat el 30 de juliol de 2009.
  7. ↑ «Magnetòfon» (en anglés). Consultat el 31 de juliol de 2009.
  8. ↑ Sony. «A Selected History of Magnetic Recording» (en anglés). Consultat el 25 de novembre de 2009.
  9. ↑ Steven Schoenherr. «Allgemeine Elektrizitatsgesellschaft» (en anglés). Archivat des d'el original, el 21 de juliol de 2009. Consultat el 1 de juliol de 2009.
  10. ↑ Henry Mintzberg, James Brian Quinn, John Voyer (1997). El procés estratègic: Conceptes, contexts i casos, Pearson Educació.
  11. ↑ Sony. «Sony Recording Mija» (en anglés). Consultat el 25 de novembre de 2009.
  12. ↑ «OSRD» (en anglés). Consultat el 31 de juliol de 2009.
  13. ↑ «Defunct Àudio Manufacturer, Brush» (en anglés). Consultat el 31 de juliol de 2009.
  14. ↑ «Defunct Àudio Manufacturer, Shellmar» (en anglés). Consultat el 31 de juliol de 2009.
  15. ↑ «Anecdota Eisenhower Exordio» (en anglés). Consultat el 31 de juliol de 2009.
  16. ↑ Don Rushin. «The Magic of Magnetic Tape» (en anglés). Archivat des d'el original, el 3 de juny de 2004. Consultat el 22 de juny de 2009.
  17. ↑ Mix. «Biografia Jack Mulin» (en anglés). Archivat des d'el original, el 23 de novembre de 2008. Consultat el 24 de juny de 2009.
  18. ↑ «Biografia Charles Paulson Ginsburg» (en idioma anglés). Archivat des d'el original, el 4 de juny de 2009. Consultat el 28 de juny de 2009.
  19. ↑ Tim Stoffel. «Videotape Systems Theory» (en anglés). Consultat el 25 de novembre de 2009.
  20. ↑ 20,0 20,1 «Tape Recording Technology» (en anglés). Archivat des d'el original, el 3 de juny de 2004. Consultat el 28 de juliol de 2009.
  21. ↑ Barry Mishkind. «Old Radi Secció d'Equips Ampex per a la TV Secció d'Archiu d'Emissions en Viu» (en anglés). Consultat el 17 de setembre de 2009.
  22. ↑ «RCA archiu d'equips de TV» (en anglés). Consultat el 8 d'agost de 2009.
  23. ↑ «120 anys de televisió, Eduard Schüller» (en anglés). Consultat el 6 d'agost de 2009.
  24. ↑ Periòdic L'Universal. «Mor el Guitarriste Els Paul». Consultat el 16 de setembre de 2009.
  25. ↑ Donen Keen. «History of Mulitrack Tape Recording» (en anglés). Consultat el 15 de setembre de 2009.
  26. ↑ Els Paul. «Video presentació Gravadora Multipista cançó How High The Moon» (en anglés). Consultat el 15 de setembre de 2009.
  27. ↑ «Gravacions en Cinta de Quatre Pistes de Capitol hits the Beatles Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band» (en anglés). Archivat des d'el original, el 14 d'octubre de 2010. Consultat el 15 de setembre de 2009.
  28. ↑ «Video The Beatles - Sgt. Pepper's Lonely Hearts Cub Band Video from "The Beatles Yellow Submarine" Movie.» (en anglés). Consultat el 14 de setembre de 2009.
  29. ↑ «Both Sides Now pàgina d'internet en Ampex Records» (en anglés). Consultat el 14 de setembre de 2009.
  30. ↑ Àudio Engineering Society. «Història de l'Àudio Clave Line» (en anglés). Consultat el 14 de setembre de 2009.
  31. ↑ (2006) Upgrading and repairing PCs, Marshall Cavendish.
  32. ↑ https://www.europapress.es/cultura/musica-00129/noticia-sony-crea-casete-puede-almacenar-60-millones-canciones-20140507124055.html
  33. ↑ Edwin Paul J. Tozer. «Broadcast engineer's reference book» (en anglés). Consultat el 17 de decembre de 2009.
  34. ↑ Marshall Cavendish Corporation. «Growing Up with Science: Induction-Magnetism» (en anglés). Marshall Cavendish, 2006. Consultat el 27 de novembre de 2009.
  35. ↑ Rafael Andrés Carrasqueño Amauitre. «Tecnologies d'Investigació». Archivat des d'el original, el 29 de giner de 2009. Consultat el 17 de setembre de 2009.
  36. ↑ Mario González, Aquiles Cantarell Martínez (2000). Història de la computació en Mèxic: Una indústria en desenroll, Hobbiton Edicions. ISBN 9685215014, 9789685215015.
  37. ↑ «Convertidor de Targeta a cinta» (en anglés). Consultat el 28 de juliol de 2009.
  38. ↑ Remington-Rand. «Video Univac» (en anglés). Archivat des d'el original, el 27 de decembre de 2010. Consultat el 31 de juliol de 2009.
  39. ↑ Steve Leibson. «The DC100 Tape and Drive: Accidental Start of a New Industry» (en anglés). Consultat el 25 de novembre de 2009.
  40. ↑ Steven Schoenherr. «Recording Technology History» (en anglés). Archivat des d'el original, el 20 de juliol de 2009. Consultat el 30 de juliol de 2009.
  41. ↑ [enllaç trencat]
  42. ↑ Sony Corp Info. «Recording Mija» (en anglés). Consultat el 25 de novembre de 2009.
  43. ↑ «Labguys World Història de les videograbadoras de cinta abans de Betamax i VHS, Cartuchos Cuadruplex» (en anglés). Consultat el 17 de setembre de 2009.

Bibliografia consultada

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Cinta_magnètica&oldid=1281213»