Vídeo
El video (en Hispanoamèrica)[1] o vídeo (en Espanya cita requerida)[2][3] és la tecnologia de gravació, processament, almagasenament, transmissió d'imàgens i reconstrucció per mijos electrònics digitals o analògics d'una seqüència d'imàgens que representen escenes en moviment. Etimológicamente, prové del verp llatí video (pronunciat com a /vídeo/ en eixa llengua), vinyes, videre, que es traduïx com el verp 'vore'. Se sol aplicar este terme a la senyal de vídeo i moltes voltes s'usa la denominació «el video» o «la video» a modo d'abreviatura del nom complet de la mateixa. La tecnologia de video va ser desenrollada per primera volta per als sistemes de televisió, pero ha derivat en molts formats per a permetre la gravació de video dels consumidors i que ademés puga ser vist a través d'Internet. En alguns països es diu aixina també a una gravació d'imàgens i sò en cinta magnètica o en disc òptic, encara que en l'aparició d'estos últims dit terme s'identifica generalment en les gravacions anteriors en cinta magnètica, del tipo VHS, Betamax. Molts videos es pengen en llocs web, com per eixemple YouTube, que conté diferents tipos de reproduccions. Inicialment la senyal de video està formada per un número de llínees agrupades en varis quadros, i estos al mateix temps dividits en dos camps porten l'informació de llum i color de l'image. El número de llínees, de quadros i la forma de portar l'informació del color depén de l'estàndart de televisió concret. L'amplitut de la senyal de video és d'1Vpp (1 volt de pico a pico) estant la part de la senyal que porta l'informació de l'image per damunt de 0V i la de sincronisme per davall el nivell de 0V. La part positiva pot aplegar fins a 0,7V per al nivell de blanc, corresponent a 0V el negre i els sincronisme són polsos que apleguen fins a -0,3V. En l'actualitat hi ha multitut d'estàndarts diferents, especialment en l'àmbit informàtic.
Parts de la senyal de video analògica
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Video compost.
La senyal de video consta de lo que es diu luminancia, crominancia i de senyals de sincronisme. L'amplitut se situa entre els -0,3 V del nivell inferior del sincronisme fins als 0,7 V que correspon al blanc. La senyal pròpia és la referida a la luminancia en els sincronisme, a la que se li afig la senyal de crominancia, en la seua sincronia pròpia, que és la salva de color, de tal forma que la crominancia se superpon a la senyal de luminancia. L'ample de banda de la senyal de luminancia sol ser de l'orde de 5 MHz, pero depén del sistema amprat. La crominancia és una senyal que modula en quadratura (és dir en amplitut i en fase) a una senyal portadora denominada «subportadora de color» la freqüència del qual és pròxima a la part alta de la banda, que en el sistema nortamericà NTSC és de 3,58 MHz i en el sistema europeu PAL és de 4,43 MHz. Esta freqüència té relació en el restant de freqüències fonamentals de la senyal de video que estan referides a la freqüència de camp que pren com a base, per qüestions històriques, la freqüència de la ret de suministrament elèctric, 50 Hz en Europa i atres països i 60 Hz en la major part d'Amèrica.
Estàndarts de codificació de l'image
[editar | editar còdic]Existixen estàndarts diferents per a la codificació del color: NTSC, SECAM (usat en França, les seues dependències i excolonias; majoria de Rússia fins a l'arribada de la televisió digital) i PAL (restant d'Europa; Argentina, Brasil, Groenlàndia i Uruguai en Amèrica; majoria d'Àfrica, Àsia i Oceania).
Sincronisme
[editar | editar còdic]Referent als sincronisme es distinguixen tres classes, de llínea o horisontals, de camp o verticals i els referents al color. Els sincronisme de llínea indiquen a on comença i acaba cada llínea de l'image de video i es dividixen en pòrtic anterior, pòrtic posterior i pols de sincronisme. Els sincronisme verticals són els que indiquen el començ i el final de cada camp. Estan composts pels polsos d'igualació o ecualización anterior, polsos de sincronisme, polsos d'igualació posterior i llínees de guarda, en les quals s'inserta hui en dia servicis tals com el teletext.
La freqüència dels polsos de sincronisme depén del sistema de televisió. En els països que usen normes de codificació americanes, l'image té 525 llínees per quadro (262,5 per cada camp), 60 camps (30 imàgens o quadros) per segon i sincronisme horisontal de 15.750 Hz, mentres que en els països que usen normes europees, s'utilisen 625 llínees per quadro (312,5 per cada camp), 50 camps per segon (25 quadros) i sincronisme horisontal de 15.625 Hz. Estes sifres es deriven de la freqüència de la ret elèctrica pública en les que, antigament, s'enganchaven els osciladorés dels receptors. Referent al color, en tots els estàndarts es modula una portadora en l'informació del color. En NTSC i PAlo que es fa és una modulació en amplitut per a la saturació, i en fase per a la tenyida, en lo que es diu modulació en quadratura. El sistema PAL alterna 180° en cada llínea la fase de la portadora per a compensar distorsió de la transmissió. El sistema SECAM solament realisa modulació en freqüència de cada component de color.
Característiques dels fluix de video
[editar | editar còdic]Número de fotogrames per segon
[editar | editar còdic]Els estàndarts d'orige europeu PAL i SECAM especifiquen 25 quadros per segon, mentres que NTSC específica 29,97 quadros per segon. El cine és més llent en una velocitat de 24 quadros per segon, lo que complica una miqueta el procés de transferir una película de cine a video. Per a conseguir l'ilusió d'una image en moviment, la velocitat mínima de càrrega de les imàgens és d'unes quinze imàgens per segon, no obstant l'ull humà pot distinguir moviment molt més fluït per damunt dels 48 fotogrames per segon.
Sistemes d'agranada
[editar | editar còdic]Entrellaçat
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Exploració entrellaçada.
L'exploració entrellaçada d'imàgens televisives va ser desenrollada de manera independent per l'ingenier alemà Fritz Schröter, en 1930[4] i pel nortamericà Randall Ballard, en 1932[5] per a evitar el parpadeo que es produïx en tals imàgens quan són reproduïdes en un tubo d'image per la persistència dels luminofósforos que componen la pantalla del mateix. L'exploració entrellaçada 2/1, característica dels sistemes de televisió PAL, NTSC i SECAM aixina com d'alguns atres desenrollats posteriorment, consistix en analisar cada quadro de l'image en dos semicuadros iguals denominats camps, de manera que les llínees resultants estiguen s'alternen per superposició. Un dels camps conté les llínees pares i se li denomina "camp parell", mentres que l'atre conté les llínees impars i se li crida "camp impar". Al començ de cada u d'ells, se situa el sincronisme vertical. Hi ha un desfasament de mija llínea entre un camp i un atre per a que aixina el camp parell explore la franja d'image que va deixar lliure el camp impar. L'exploració entrellaçada d'un quadro de dos camps exigix que el número de llínees del quadro siga impar per a que la llínea de transició d'un camp a l'un atre siga divisible en dos mitats.[6]
Les especificacions abreviades de la resolució de video a sovint inclouen una i per a indicar entrellaçat. Per eixemple, el format de video PAL és a sovint especificat com 576i50, a on 576 indica la cantitat de llínees verticals, i indica entrellaçat, i el 50 indica 50 quadros (i 25 imàgens) per segon.
Progressiu
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Escanege progressiu.
En els sistemes d'agranada progressiva, en cada periodo de refresc s'actualisen totes les llínees d'exploració. El desenroll de sistema de representació d'image diferents al tubo d'image, com les pantalles de TFT i de plasma, han permés desenrollar sistemes de televisió d'agranada progressiva. Un procediment conegut com desentrelazado pot ser utilisat per a transformar el fluix entrellaçat, com l'analògic, el de DVD, o satèlit, per a ser processat pels dispositius d'agranada progressiva, com el que s'establix en els televisors TFT, els proyectores i els panels de plasma.
Resolució de video
[editar | editar còdic]
El tamany d'una image de video es medix en píxelés per a video digital, o en llínees d'agranada horisontal i vertical per a video analògic. En el domini digital, (per eixemple DVD) la televisió de definició estàndar (SDTV) s'especifica com 720/704/640 × 480i60 per a NTSC i 768/720 × 576i50 per a resolució PAL o SECAM. No obstant, en el domini analògic, el número de llínees actives d'agranada seguix sent constant (486 NTSC/576 PAL), mentres que el número de llínees horisontal varia d'acort en la medició de la calitat de la senyal: aproximadament 320 per llínea per a calitat VCR, 400 píxels per a les emissions de televisió, i 720 píxels per a DVD. Es conserva la relació d'aspecte per falta de píxels «quadrats». Els nous televisors d'alta definició (HDTV) són capaces de resolucions de fins a 1920 × 1080p60, és dir, 1920 píxels per llínea d'agranada per 1080 llínees, a 60 fotogrames per segon. La resolució de video en 3D per a video es medix en voxels (elements de volum d'image, que representen un valor en l'espai tridimensional). Per eixemple, 512 × 512 × 512 voxels, de resolució, s'utilisen ara per a video 3D simple, que poden ser mostrats inclús en algunes PDA.
Relació d'aspecte
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Relació d'aspecte.
la relació d'aspecte s'expressa per l'esgambi de la pantalla en relació en l'altura. El format estàndar fins al moment en que es va començar en l'estandardisació de la televisió d'Alta resolució tenia una relació d'aspecte de 4/3. L'adoptat és de 16/9. La compatibilitat entre abdós relacions d'aspecte es pot realisar de diferents formes. Una image de 4/3 que es vaja a vore en una pantalla de 16/9 pot presentar-se de tres formes diferents:
- En barres negra verticals a cada costat (pillarbox). Mantenint la relació de 4/3 pero perdent part de la zona activa de la pantalla.
- Engrandint l'image fins que ocupe tota la pantalla horisontalment. Es pert part de l'image per la part superior i inferior de la mateixa.
- Deformant l'image per a adaptar-la al format de la pantalla. S'usa tota la pantalla i es veu tota l'image, pero en la geometria alterada (els círculs es veuen elipses en el diàmetro major orientat de dreta a esquerra). Una image de 16/9 que es vaja a vore en una pantalla de 4/3, de forma similar, té tres formes de vore's:
- En barres horisontals dalt i avall de l'image (letterbox). Es veu tota l'image pero es pert tamany de pantalla (hi ha varis formats de letterbox depenent de la part visible de l'image que es veja (quant més gran es faça més es retalla), s'usen el 13/9 i el 14/9).
- Engrandint l'image fins a ocupar tota la pantalla verticalment, perdent-se les parts laterals l'image.
- Deformant l'image per a adaptar-la a la relació d'aspecte de la pantalla. es veu tota l'image en tota la pantalla, pero en la geometria alterada (els círculs es veuen elipses en el diàmetro major orientat de dalt avall).
Espai de color i bits per píxel
[editar | editar còdic]El nom del model del color descriu la representació de color de video. El sistema YIQ es va utilisar en la televisió NTSC. Es correspon estretament en el sistema YUV utilisat en la televisió NTSC i PAL; i en el sistema YDbDr utilisat per la televisió SECAM. El número de colors distints que poden ser representats per un pixel depén del número de bits per pixel (bpp). Una forma de reduir el número de bits per píxel en video digital es pot realisar per submuestreo de croma (per eixemple, 4:2:2, 4:1:1, 4:2:0).
Calitat de video
[editar | editar còdic]La calitat de video es pot medir en mètriques formals com PSNR o subjectives en calitat de video usant l'observació d'experts. La calitat de video subjectiva d'un sistema de processament de video pot ser evaluada com seguix:
- Elegix les seqüències de video (el SRC) a usar per a la realisació del test.
- Elegix els ajusts del sistema a evaluar (el HRC).
- Elegix un método de prova per a presentar les seqüències de video als experts i recopilar la seua valoració.
- Invita a un número suficient d'experts, preferiblement un número no menor de 15.
- Realisa les proves.
- Calcula la mija per a cada HRC basant-te en la valoració dels experts o no experts. Hi ha molts métodos de calitat de video subjectiva descrits en la recomanació BT.500. de la ITU-T. Un dels métodos estandardisats és el Double Stimulus Impairment Scale (DSIS). En este método, cada expert veu una referència intacta del video seguida d'una versió danyada del mateix video. L'expert valora llavors el video danyat utilisant una escala que va des de “els danys són imperceptibles” fins a “els danys són molt molests”.
Método de compressió de video (solament digital)
[editar | editar còdic]S'usa una àmplia varietat de métodos per a comprimir seqüències de video. Les senyes de video contenen redundància temporal, espacial i espectral. En térmens generals, es reduïx la redundància espacial registrant diferències entre les parts d'una mateixa image (frame); esta tasca és coneguda com a compressió intraframe i està estretament relacionada en la compressió d'imàgens. Aixina mateix, la redundància temporal pot ser reduïda registrant diferències entre imàgens (frames); esta tasca és coneguda com a compressió interframe i inclou la compensació de moviment i atres tècniques. Els estàndarts per satèlit, i MPEG-4 usat per als sistemes de video domèstics.
Taxa de bits (solament digital)
[editar | editar còdic]La taxa de bits és una mida de la taxa d'informació continguda en un fluix o seqüència de video. L'unitat en la que es medix és bits per segon (bit/s o bps) o també Megabits per segon (Mbit/s o Mbps). Una major taxa de bits permet millor calitat de video. Per eixemple, el VideoCD, en una taxa de bits de prop d'1Mbps, posseïx menys calitat que un DVD que té una taxa d'al voltant de 20Mbps. La VBR (Variable Bit Rate – Taxe de Bits Variable) és una estratègia per a maximizar la calitat visual del video i minimisar la taxa de bits. En les escenes en moviment ràpit, la taxa variable de bits usa més bits que els que usaria en escenes en moviment llent pero de duració similar conseguint una calitat visual consistent. En els casos de vídeo streaming en temps real i sense buffer, quan l'ample de banda és fix (per eixemple en videoconferència emesa per canals d'ample de banda constant) es deu usar CBR (Constant Bit Rate – Taxa de Bits Constant).
Video estereoscopi
[editar | editar còdic]El video estereoscopi requerix de plàstic roig o cían, el qual proporciona la forma de vore les imàgens discretament per a formar una vista espectroscópica del contingut. Els discs HD DVD i Blu-Ray milloren en gran medida l'efecte 3D en els programes estéreo codificats per colors. Els primers reproductors HD disponibles comercialment varen debutar en el NAB Show d'abril de 2006 en les Vegas, Nevada, Estats Units.
Formats de video
[editar | editar còdic]| Estàndarts de dispositius de video | Estàndarts de conectors de video |
|
|
Vore també
[editar | editar còdic]- Televisió
- Vigilància
- Monitor de computadora
- Crominancia
- Luminancia
- Magnetoscopio
- Gravació magnètica
- Videoarte
- Videoteca
- Video domèstic
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Plantilla:Cita Damer
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ «vídeo i video són formes correctes» (en és). Fundéu BBVA. Consultat el 30 de novembre de 2019.
- ↑ «Patent DE574085C: Verfahren zur Abtastung von Fernsehbildern (Method for scanning television images)» (en anglés). Consultat el 17 de giner de 2017.
- ↑ «Patent US2152234: Television system» (en anglés). United States Patent Office. Consultat el 17 de giner de 2017.
- ↑ (2003) Fonaments de televisió analògica i digital, Universitat de Cantàbria. ISBN 84-8102-355-8.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikisource contiene obras originales de o sobre Vídeo.
Vídeo en Viquidites.
Wikinoticias tiene noticias relacionadas con Vídeo.
Plantilla:Wikt Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
- Este artícul conté una traducció derivada de «Video» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.