Història del registre del sò

Història del registre del sò

El casset compacte va ser un dels mijos més populars per a la reproducció i gravació de sò.

El disc de vinil és un mig de reproducció de sò utilisat des de la década de 1950 fins a l'actualitat.

La història del registre del sò és la crònica de l'evolució dels processos de gravació i reproducció del sò de forma artificial (generalment sò dins del espectre audible), que ha creat el ser humà.

Evolució

Des de finals de el XIX fins als nostres dies, el registre sonor va ser evolucionant al compàs dels alvanços tecnològics. En les últimes décades dits alvanços varen permetre donar passos ajagantats sobre factors com a calitat, vida útil del soport i durabilitat del sò registrat o gravat.

L'història de la gravació de sò, que ha progressat per ones, impulsades per l'invenció i introducció comercial de noves tecnologies, es poden dividir en quatre periodos principals:

• L'era acústica o mecànica.
• L'era elèctrica (incloent el sò en películes).
• L'era magnètica.
• L'era digital.

L'antecedent més remot va ocórrer en 1857, quan Leon Scott va patentar el fonoautógrafo, que si ben no era capaç de reproduir lo que registrava, este artefacte és considerat el primer en registrar sons en un mig visible. Se sap que en 1860 es va realisar la primera gravació de la que es tinga notícies. En 1877 va sorgir una bestreta, Thomas Edison va crear el fonógraf, el primer artefacte capaç de gravar i reproduir sò. Poc despuix va aparéixer el gramòfon, que va terminar vencent al fonógraf en el mercat a causa de les diverses ventages que este tenia sobre el fonógraf de Edison. A finals dels anys 1940 apareix el disc de vinil, que presentava la nova tecnologia del microsurco i la nova velocitat de 33 RPM, conseguint una major duració i calitat de sò. Justament durant els anys 1940 es va desenrollar el magnetòfon de bobina oberta, en el qual es podien fer gravacions de llarga duració i bona fidelitat, lo que es va vore reflectit en el seu èxit tant com l'us hogareño com per al professional, sent adoptat en la totalitat d'estudis de gravació i estacions de ràdio. Usant exactament els mateixos principis del magnetòfon, Philips en Europa va desenrollar el casset compacte en un grandíssim èxit comercial, ya que era més portàtil, econòmic i menut, en comparació al sistema de cinta oberta. Durant les décades posteriors es varen inventar i varen comercialisar un sinfín de soports basats en el casset, com el microcasete, el minicasete, el VHS, el Casset Compacte Digital o el mini DV, entre uns atres. A lo llarc de l'història, una considerable cantitat de formats s'han inventat per a ingressar en el mercat discogràfic, pero molts d'ells no han tingut gran èxit comercial.

En 1979 es va produir un dels invents més revolucionaris de l'història, el disc compacte o CD. Va ser el primer format digital para àudio i en el pas del temps va terminar desplaçant al disc de vinil i també al casset d'àudio. En 1986 els científics Brandenburg, Popp i Grill varen començar a desenrollar el format MP3. Anys més vesprada en 1995 Brandenburg ho va usar per primera volta en el seu propi ordenador, i hui en dia és un dels formats més usats per a la transferència de música, molt amprat tant en els reproductors autònoms de mp3 com en teléfons celulars.

Gravació acústica o mecànica

Fonoautógrafo

Fonoautógrafo creat per Leon Scott en 1857, que podia gravar sò pero no reproduir-ho.

Artícul principal → Fonoautógrafo.

Archiu:Au Clair de la Lune (1860).ogg

La primera invenció coneguda d'un dispositiu capaç de gravar sò va ser el fonoautógrafo, invenció del francés Leon Scott, patentat el 25 de març de 1857. Este podia transcribir sò a un mig visible, pero no tenia un modo de ser reproduït despuix.

L'aparat consistia d'una banya o un barril, el qual arreplegava les ones sonores cap a una membrana, a la que estava nugada una corda. Quan aplegava el sò, esta vibrava i es movia i el sò podia gravar-se en un mig visible. El fonoautógrafo era considerat com una curiositat de laboratori, per a l'estudi de l'acústica. Era usat per a determinar la freqüència d'un to musical, i per a estudiar el sò i el parla. No es va entendre fins al cap del desenroll del fonógraf, que l'ona gravada pel fonoautógrafo, era de fet una gravació del sò que només necessitava un mig de reproducció adequat per a sonar, i ser escoltada per un usuari.

Un equip va conseguir tindre accés a les gravacions del fonoautógrafo de Leon Scott, que estaven guardades en l'oficina de paleses de la Académie dones Sciences francesa. Varen escanejar el paper en relleu, en un sofisticat programa d'ordenador desenrollat anys abans per la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Les ones del paper varen ser traduïdes per un ordenador a sons audibles i reconeixibles. Un d'ells, creat el 9 d'abril de 1860 va resultar ser una gravació de 10 segons (de molt baixa fidelitat pero reconeixible), d'algú cantant la cançó popular francesa "Au Clair de la Lune" en la versió de Pierrot Répondit. Este "fonoautograma" és la primera gravació de sò coneguda, aixina com la primera gravació que és, empíricament, reproduible. Molt anterior a la gravació d'un rellonge parlante de Frank Lambert i la d'un concert de Georg Friedrich Händel realisada per la Companyia Edison, que daten de dos i tres décades despuix, respectivament.

En el 2008, estudiosos de l'història del sò nortamericà varen conseguir reproduir per primera volta el sò gravat per un fonoautógrafo.

Fonógraf i gramòfon

Fonógraf creat per Thomas Alva Edison en 1877, basat en els principis del fonoautógrafo per a gravar i reproduir sò.

Artícul principal → Fonógraf.

L'inventor nortamericà Thomas Alva Edison va anunciar l'invenció del seu primer fonógraf el 21 de novembre de 1877, i va mostrar el seu dispositiu per primera volta huit dies despuix i ho va patentar el 19 de febrer de 1878, al poc temps va patentar el megàfon. Al principi es varen utilisar cilindres de cartó recoberts de paper d'estany, posteriorment es va provar en cartó parafinado, per a que finalment aparega en 1890 el cilindre de cera massiç, que va terminar sent el mig consolidat de l'invent. El cilindre de cera era de major calitat i durabilitat, d'allí el seu èxit comercial.

El fonógraf utilisa un sistema de gravació mecànica analògica, en el qual les ones sonores, que poden ser produïdes per la veu o atres mijos, són transformades en vibracions i estes en una regata traçada de forma vertical, al que més tarde li la passarà una agulla i la mateixa arreplegarà les vibracions en el cilindre del fonógraf. El fonógraf a diferència del fonoautógrafo (el qual no podia reproduir les seues gravacions realisades), va anar el primer que va poder, tant gravar, com reproduir sons. Este aparat en un principi era popularment conegut com "màquina parlante" de l'anglés talking machine.

Gramòfon creat per Emile Berliner en 1887, adoptant varis conceptes del fonógraf de Edison, pero canviant el soport del cilindre per un disc, ademés la forma de gravació es produïa de forma horisontal, quan el fonógraf ho feya en forma vertical.

Un alemà radicat en els Estats Units de nom Emile Berliner va inventar en 1887 i va patentar en 1888 el gramòfon. Este nou artefacte es tractava d'un plat giratori, un braç, una agulla o púa en una bocina i un motor a cuerdo el qual gira a 80 RPM aproximadament. Al principi els gramòfons usaven motors a corda, els quals no eren capaces de controlar una velocitat constant de 78 RPM, no fins a l'arribada dels motors síncronos.

En principi no va haver una velocitat universalment acceptada, i vàries empreses fabricaven discs que funcionaven a diferents velocitats. No obstant les principals companyies discogràfiques finalment varen acordar un estàndart de facto de 78 revolucions per minut, encara que la velocitat real diferia entre Estats Units i la majoria de països en el món com a conseqüència del ciclaje en la corrent alterna (en Estats Units és de 60 Hz mentres que en la majoria dels països és de 50 Hz), la velocitat especificada era 78,26 RPM en Estats Units i 77,92 RPM en el restant del món.

Al principi els discs que venia la companyia Gramofon de Berliner usaven ebonita (goma endurida) a lo que ells varen denominar com vulcanite, amprats en una mida experimental de 5 polzades. Pero es varen comercialisar durant un periodo molt curt, ya que era un soport experimental. En novembre de 1894 varen aparéixer els discs de 7". No obstant els discs de goma endurida no tenien el sò tal fidel com del fonógraf i açò produïa la seua baixa comercialisació.

El sagell Columbia Records va ser el primer en introduir al mercat discs en abdós costats gravats en Europa. Per a 1923 gravar en abdós costats del disc es va establir com a norma tant en Estats Units com en Europa.

El gramòfon va acabar imponent-se sobre el fonógraf, pel menor cost de producció de les gravacions destinades a este dispositiu, ya que a partir d'un únic mòle original podien realisar-se mils de còpies. Mentres que per a gravar cilindres en massa es necessitaven varis fonógrafs gravant els cilindres. També el mecanisme del gramòfon era més senzill, barat i tenia major duració, per eixes raons este va permanéixer i va desplaçar al fonógraf. No obstant el fonógraf va tindre per algun temps una gran ventaja sobre el gramòfon, l'usuari podia realisar gravacions caseres, fet que recent es va poder fer realitat de nou en els magnetofones d'aram i més vesprada els magnetofones de cinta, este últim en gran èxit comercial.

El gramòfon utilisa un sistema de gravació mecànica analògica igual que el fonógraf. En el qual les ones sonores són transformades en vibracions mecàniques, que fan moure una púa la qual traça regates que conformen una espiral sobre la superfície d'un disc metàlic, que ha segut tractat químicament. En forma inversa, en recórrer la regata d'un disc en una púa, es generen vibracions mecàniques les quals es transformen en sò que és emés per la bocina. Si ben el principi de la gravació era el mateix, la forma de gravació diferix en alguna cosa: el fonógraf realisava les regates de forma vertical (de forma dalt/avall) quan el gramòfon feya lo propi de manera horisontal (de forma esquerra/dreta).

El format de 33 RPM va aparéixer recent en 1929. En reduir la velocitat dotava al disc de major duració. En el seu moment este nou format va tindre poca difusió per la depressió de 1929. En 1945 es va desenrollar el microsurco, d'eixa manera és possible desgotar la regata d'un disc del mateix tamany, introduint més regates per milímetro, encara que a partir d'este moment es varen comercialisar en el tamany de dotze polzades. Els discs ara tenen dèu regates per cada milímetro, gràcies al microsurco i a la velocitat de 33 RPM, els ara cridats discs de vinil alcancen els quaranta minuts de duració i una bona fidelitat.

Aproximadament per 1934, varen aparéixer els discs d'acetat, estos permetien una gravació ràpida, la qual no necessitaria cap tractament químic. El seu principal inconvenient era que solament duraven cinc o sis reproduccions.

En els Estats Units es va donar per obsolet l'antic format de 78 RPM en 1959. Este format va tardar trenta anys en ser vençut pel 33 RPM. El problema havia segut que dit format s'havia desenrollat en l'época de la crisis del 1929, les complicacions econòmiques del moment dificultaven la compra de nous equips per a la reproducció d'estos discs per part de la gent, a la seua volta era difícil la manufactura d'estos aparats i la compra dels artefactes era molt costosa.

Vore també

• Història de la tecnologia
• Història de la música