Casset compacte digital
El casset compacte digital, o Digital Compact Cassette en anglés (DCC), va anar un format de cinta magnètica d'àudio, de casset compacte, en base d'òxit de crom, que s'utilisa com a soport per a la gravació magnètica digital i en la reproducció de sò presentat per les empreses Philips i Matsushita al final de 1992 i comercialisat com el successor del casset analògic convencional. Va ser també competidor del format MiniDisc de Sony. Un atre format competidor, la cinta d'àudio digital (DAT) havia fracassat en 1992 en vendre's en grans cantitats. DCC va compartir un factor de forma similar als cassets analògics, i els equips de DCC podien reproduir qualsevol tipo de casset. Esta compatibilitat va permetre als usuaris adoptar la gravació digital sense necessitat de generar les seues coleccions obsoletes de cintes existents.
Història
L'objectiu de Philips en llançar el DCC era reemplaçar al casset analògic (CC), que esta mateixa empresa havia llançat al mercat en 1963.[1] Philips ya havia llançat, poc abans (1986), junt en Sony, l'anomenada Cinta Digital d'Àudio (DAT). No obstant, com més de 80 companyies seguien desenrollant el format DAT, del que s'havia creat una escissió entre R-DAT (cap rotatori) i S-DAT (cap estacionaria), Philips va decidir llançar pel seu conte un nou format de casset d'àudio digital per a àmbit domèstic.
Philips no va conseguir el seu objectiu i el DCC va ser un format efímer. Els seus inconvenients varen pesar més que les seues ventages i el format va ser un fracàs, sent retirat del mercat en 1996, és dir 5 anys despuix del seu llançament. Philips va fer públic l'anunci el 31 d'octubre de 1996, quan també va anunciar la seua intenció de fabricar discs en format Minidisc, pagant les corresponents regalías a Sony Corporation, desenrolladora del format.[2]
Philips va tranquilisar als usuaris de DCC establint un determini de 10 anys, que va concloure en 2006, en el que mantindria la producció de cintes i el soport tècnic per als equips que hagueren segut adquirits.
Format DCC
El casset del format de DCC compartix característiques físiques del casset d'àudio convencional:
- Tamany cartuig: 100 x 65 x 12 mm
- Llongitut de cinta: 60,35m (60 minuts).
- Esgambi de la cinta: 3,81 mm
Els DCC eren gravats en una freqüència de mostreig de 44,1 kHz i una resolució de 16 bits, encara que també s'admetien les freqüències de mostreig de 32 i 48 kHz. En funció del teorema de Nyquist, si s'utilisava la freqüència de mostreig més baixa (32 kHz), la resposta en freqüència baixava fins als 16.000 Hz (16x2=32). La velocitat de transmissió de senyes del DCC era d'1,54 Mbps, superior a la del CD que és d'1,4 Mbps.
El DCC, com el format S-DAT, és un sistema de gravació multipista en cabezal estacionario ya que lo únic que es mou és la cinta. En les cintes de video i en els R-DAT, els caps rotan en un tambor i la cinta també es desplaça. La velocitat de desplaçament de la cinta és de 4,75 cm/s com els Cassets Compactes analògics i els dos formats DAT.
Com el DCC és un format multipista, ya que permet 16 pistes d'àudio (8 per cara), posseïx varis caps de reproducció i gravació que poden sincronisar-se. Les pistes es graven helicoidalmente i és l'esgambi de les pistes (185 nanómetros), la que determina la distància entre els cabezals. Les pistes de la cinta S-DAT són més amples. Conseqüentment, la capacitat d'almagasenament d'informació d'un DCC és molt menor que la d'un DAT. L'esgambi del pas de pista és de 10 nanómetros. Ademés de les 16 pistes senyalades, el DCC en cada cara, introduïx una pista auxiliar en la qual es grava una senyal inaudible de control que permet entre atres coses:
- Indicar l'inici de la cinta.
- Facilitar la localisació de continguts introduint marques.
- Senyalisar el final de la gravació i el propi final de la cinta, lo que permet saber el temps de gravació disponible.
El DCC utilisa l'algoritme de compressió de senyes PASC (Precision Adaptive Sub-band Coding, Codificació Adaptiva de precisió per Sub-bandes, en castellà) desenrollat per Philips que dividix cada una de les 16 pistes d'àudio en dos subandas, en lo que analisa un total de 32 sub-bandes. El PASC com l'ATRAC de Sony també elimina els sons que no pot percebre el ser humà. No obstant, el PASC oferix millor "calitat" que el ATRAC, puix realisa una compressió de 4:1 similar al nivell MPEG-àudio 1, mentres que la compressió ATRAC del MiniDisc era de 5:1, en lo que la calitat resultava més deficient.
Encara que el PASC és un sistema de codificació en pèrdues, els sistemes DCC podrien permetre la multigeneración illimitada, ya que quan es copia el contingut d'una cinta DCC a una atra, la senyal de PASC és dessifrada pel códec PCM, un atre algoritme de compressió sense pèrdues. Teòricament, el DCC permet la multigeneración illimitada, pero, en la pràctica, açò no es va permetre, ya que els fabricants varen introduir un sistema antipiratería (sistema de gestió de còpies) denominat SCMS (Serial Copy Management System). Este sistema intentava evitar el copiat digital illimitat de CD i d'atres soports comercials pregrabados (DAT, MD o qualsevol font analògica). Entre atres coses, el SCMC llig els còdics de la font original i impedix que els equips de DCC realisen més d'una còpia d'una font pregrabada original.
Vore també
Referències
- ↑ «Philips pushes back DCC launch dona't».Billboard.
- 3, 76.Consultat el 13 de maig de 2017.
- ↑ Gijs Moes. «Philips stops production of DCC» (en en). MiniDisc Community Page. Consultat el 13 de maig de 2017.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Casete compacto digital» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.