Anar al contingut

Museu Nacional de Belles arts (Argentina)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Museu Nacional de Belles arts (Argentina)

El Museu Nacional de Belles arts (MNBA), ubicat en la ciutat de Buenos Aires, Argentina, és una de les institucions públiques d'art més importants d'Argentina. Alberga un patrimoni sumament divers, que inclou més de 12000 peces, entre pintures, escultures, dibuixos, gravats, textils i objectes. La seua colecció està integrada per art precolombí, colonial, argentí i internacional, en un ranc temporal que va del III a l'actualitat. La seua gravitació residix també en el número de visitants, de totes les edats, diferents estrats socials, procedents del país i de l'exterior.[1]En les seues funcions es destaca la funció educativa albergant a centenars d'escoles a lo llarc de l'any que visiten el museu.

Part de la seua colecció es troba en exhibició en el Museu de Belles arts (MNBA Neuquén) de la ciutat de Neuquén, en la Patagonia argentina.cita requerida

Història

Inicis

En 1895 un decret del president José Evaristo Uriburu va crear el Museu Nacional de Belles arts de la República Argentina. La fundació va ocórrer en una época en que varen tindre orige vàries de les entitats culturals més importants del país, el funcionament del qual continua fins a l'actualitat. El seu primer director va ser Eduardo Schiaffino, artiste, crític i primer historiador de l'art argentí.[2] Promotor de les institucions artístiques, Schiaffino va ser, en 1876, un dels fundadors de la Societat Estímul de Belles arts. Anys més vesprada, en 1893, junt en Sever Rodríguez Etchart, Eduardo Sívori, Ernesto de la Cárcova, Augusto Ballerini, Graciano Mendilaharzu, Ángel Della Valle, Leonela Rojas, entre uns atres, va crear l'Ateneu, entitat organisadora de les primeres exposicions d'art argentí i des d'a on es va impulsar la creació del Museu Nacional de Belles arts.[2][3] Schiaffino proyectava un museu metropolità, la colecció del qual permetera una llectura de l'història de l'art seguint l'eixemple dels museus europeus i nortamericans contemporàneus.[4] Esta proposta enciclopèdica de museu va ser crucial per a Schiaffino i per als seus colegues, els qui aspiraven a educar el gust del públic i també impulsar l'art local.[5]

Les primeres donacions que va rebre el museu varen ser les coleccions d'Adriano Rossi i José Prudencio de Guerrico,[6] al mateix temps que el propi Schiaffino no va dubtar en demanar la colaboració d'amics i coleccionistes per a acréixer el patrimoni del museu. En un conjunt inicial de 163 obres, el Museu Nacional de Belles arts es va inaugurar el 25 de decembre de 1896 en l'edifici del Bon Vaig marchar del carrer Florida,[7] hui Galeries Pacífic. Si ben este immoble funcionava com a tenda per departaments -joyeries i merceries-, una bona part també estava destinada a atres espais culturals com l'Ateneu, la Colmena, atelieres d'artistes (com el de l'escultor Víctor de Pol[8]) i biblioteques.[9]

El Museu es va perfilar, des de la seua fundació, com un museu de caràcter eclèctic, que el seu acervo va ser creixent a partir d'importants adquisicions i donacions.[6] Una obra del pintor francés Auguste Renoir va ser comprada en 1907 en fondos públics, any en que el Museu Metropolità d'Art també incorporava el seu primer Renoir. Junt en l'escola francesa, tant l'italiana com l'espanyola són les de major importància numèrica dins del patrimoni.

Al començament del nou sigle, Schiaffino va dur alvance canvis en el guion curatorial. El director va optar per una distribució d'obres segons els gèneros, d'acort en els seus coneiximents artístics i en els models de l'época. En 1904, Exposició Universal de Sant Luis, va convocar a xixanta països que varen mostrar els seus alvanços en l'indústria i els seus productes comercials, i va incloure un sector dedicat a les expressions artístiques. Schiaffino va ser l'organisador de la secció argentina de Belles arts i va tindre al seu càrrec la selecció de l'enviament: La mostra es va convertir en una ocasió important per a difondre l'art nacional en l'estranger. Una selecció d'obres del patrimoni del MNBA, atres provinents de la Comissió Nacional de Belles arts (CNBA) i de propietat dels artistes, varen participar i varen obtindre importants premis.

En l'objectiu d'acréixer el patrimoni fundacional, en 1906 Schiaffino va viajar a Europa en missió oficial. Allí va recórrer museus, va establir contactes en coleccionistes i artistes i va comprar pintura antiga i contemporànea. Va adquirir també la colecció Bayley,[6] un conjunt de dibuixos i estudis preparatoris de mestres antics.

El Pabelló Argentí en Plaça Sant Martín en 1910.

Finalment, en 1909 el MNBA va deixar la seua sèu del Bon Vaig marchar i es va traslladar a la Plaça Sant Martín. La colecció va ocupar l'edifici del Pabelló Argentí,[10] construït en ferro i cristal, que havia albergat la participació d'eixe país en l'Exposició Universal de París de 1889. Schiaffino va optar, en este cas, per distribuir les obres en orde cronològic i per donacions de coleccionistes. Dos importants conjunts d'obres s'havien incorporat al museu recentment, el Llegat Parmenio Piñero i Leonela Rojas (1907) i la donació Ángel Roverano (1910) abdós inclouen autors francesos, espanyols i italians.[6] Va ubicar les de Roverano, en les sales de la planta alta del Pabelló i per a les de Piñero es destinaria un espai en un edifici anexe, junt en el llegat Rossi.

Schiaffino, que va finalisar la seua gestió sense el Museu obert al públic en setembre de 1910, va ser succeït per Carlos Zuberbühler (1910-1911), qui va assumir el 30 de setembre del mateix any.

Després, va ser nomenat director del Museu Cupertino del Camp, qui va estar al mando per vint anys, del 9 d'octubre de 1911 al 13 de febrer de 1931. Del Camp va ser un dels impulsors de la creació del Saló Nacional de Belles arts, des del càrrec de Secretari de la Comissió Nacional de Belles arts que va ocupar entre 1907 i 1911.[11]

Sèu definitiva

La Casa de Bombes en funcionament, en la seua frontera original.

Entre 1931 i 1939 Atilio Chiáppori va assumir el càrrec de director. Eixe mateix any es va fundar l'Associació Amics del Museu Nacional de Belles arts, sorgida en el propòsit de promoure el desenroll artístic local i acréixer el patrimoni del museu.[12]

Chiáppori, coneixedor de la museología i de les tendències i moviments artístics contemporàneus internacionals, tenia l'intenció de convertir al MNBA en un museu “d'art modern”, en una clara funció educativa i al servici de la comunitat. Durant la seua gestió el museu es va traslladar a la sèu definitiva, l'edifici de l'antiga Casa de Bombes de Recoleta, refuncionalizado per l'arquitecte Alejandro Bustillo. Va ser inaugurat en 1932.[13]

En el devindre del colp d'Estat i l'interrupció de la democràcia argentina del 6 de setembre, es va permetre concretar les propostes i contemplació d'Alejandro Bustillo en l'arquitectura argentina.

El seu inici en les obres de gran infraestructura va partir a partir de la remodelació de l'antiga Casa de Bombes de Recoleta per a transformar-la en l'actual Museu Nacional de Belles arts. Ya més aplegats a 1928, durant la presidència de Marcelo Torcuato d'Alvear i baix el seguiment de Martin Noël, el qual era part de la Comissió Nacional de Belles arts, es va donar començ al Concurs per a portar a terme un Museu en el Parc de Retir. Va terminar donant com a guanyador de dit concurs a la proposta dels arquitectes CA Herrera Mac Lligguen i Rafael Herrera. Inicialment es va plantejar una remodelació, la qual contava en el trasllat del museu a l'antiga Casa de les Bombes, pero per problemàtiques relacionades en la política del país, Alejandro Bustillo es va fer nom i ho varen promoure per a que siga l'encarregat de portar a terme està reforma en novembre de 1931, posterior a la renúncia de Noel i el derrocament de Yrigoyen. En 1933 es va donar per finalisada i inaugurada l'obra, la qual entre tantes característiques de les més rellevants són, la transferència, l'amplitut,la neutralitat de les seues sales i l'austeritat de la seua frontera, despuix d'eliminar decoració, fumerals, columnes i bajorrelieves, ademés d'impressionant redisseny del pòrtic.[14]

L'arquitectura despullada i les parets clares de les sales varen contribuir a generar àmbits propicis per a la contemplació de les obres dispostes didácticamente. Per a l'organisació del guion curatorial de la colecció permanent va seguir un criteri per escoles i en orde cronològic, respectant espais simètrics entre una i una atra obra, i penjant-les a l'altura de la visual. Va planificar un règim de rotació d'obres cada tres o sis mesos, per a aquelles que no es pogueren exhibir per raons d'espai, encara que les més importants permaneixien inamovibles donada la seua jerarquia.

En 1938 el museu va rebre la donació de la família Guerrico, important colecció que cap a mediats del XIX ya contava en més d'un centenar d'obres rellevants, pertanyents a l'escola espanyola, italiana, flamenca i principalment francesa, junt a peces anònimes, còpies de grans mestres, numismàtica i talles japoneses dels sigles XVIII i XIX.[6] La colecció no va cessar d'acréixer-se, puix un valiós conjunt de palmitos, peinetones, platería colonial, objectes orientals de marfil, laca i porcelana, va ser adquirit per les generacions posteriors de la família.

En 1942 la Biblioteca del Museu Nacional de Belles arts, que fins a eixe moment era d'us intern, adquirix caràcter públic.

Chiáppori, va ser succeït per Dumenge Viau, qui va dirigir el Museu entre 1941 i 1944. Després, el 29 de juliol de 1944 es nomena director a Augusto Dona Rocha (h.), pero se li otorga llicència en 1945 donant inici a la direcció de Juan Zocchi, primer com a interventor i despuix, en 1947, nomenat director, fins a 1955.[15]

El Museu als 50 anys de la seua fundació

Els 50 anys de la fundació del Museu es varen celebrar en 1945 baix la direcció del reconegut artiste Juan Zocchi (1944-1955). En este periodo l'institució va posar l'émfasis en la difusió del seu patrimoni i va organisar exposicions itinerants que varen aplegar a museus de l'interior del país. També va rebre dos importants exposicions internacionals: Art espanyol contemporàneu (1947) que, en el marc de les relacions amistoses entre abdós països, va oferir un valiós panorama de l'art contemporàneu peninsular en les sales del Museu, i la mostra De Manet als nostres dies (1949), enviada pel govern francés, que va incloure obres del moviment impressioniste fins a les noves tendències de la primera mitat del XX. En 1952 es va organisar una important exposició, La pintura i l'escultura argentines d'este sigle, que va incloure obres dels últims cinquanta anys, i que va incorporar peces abstractes i del moviment d'art concret que varen ser distribuïdes per estils o temàtiques en les trenta sales del Museu.

Aixina mateix es varen adquirir una important cantitat d'obres per a conformar La colecció d'art europeu en la década del ´40, entre ells El bes, d'Auguste Rodin i La nimfa sorpresa, d'Édouard Manet. Per una atra part va realisar una investigació sobre la pintura L'oració en l'Hort, atribuïda al Greco i restaurada pel propi Corradini, que va publicar en Ars. Revista d'Art. Per una atra part, va atribuir a Luca Giordano l'obra Un matemàtic, la qual havia ingressat en l'autoria de José de Ribera.[16] Una prova en este sentit va ser la mega exposició La pintura i l'escultura argentines d'este sigle, presentada entre octubre de 1952 i març de 1953 en les sales del Museu Nacional de Belles arts. En esta mostra, que era una revisió de cinquanta anys d'art argentí, res es va deixar fòra: 519 obres de 271 artistes, pintors i escultors de les més diverses tendències, varen inundar les sales del Museu i els jardins adjacents. Vanguarda, internacionalisme i política.[17]

El restaurador Juan Corradini explica el procés de restauració al voltant de l'any 1960.

En la década del 50 Enrique de Larrañaga va fundar i va anar el primer director de l'Escola Nacional de Belles arts "Prilidiano Pueyrredón" en Buenos Aires, vinculada al Museu Nacional de Belles arts.[18]

El crític Jorge Romero Brest va assumir la direcció del Museu en 1955.[19] Dinàmica personalitat del mig artístic, es va eixercitar ademés com a docent i va anar el fundador de la mítica revista Vore i Estimar (1948-1955). El seu rol més important va ser el de curador i intérpret de la colecció. Ademés, a partir de la seua visió integral de museu, va incorporar professionals com Juan Corradini per a l'àrea de restauració, i a Grete Stern qui va tindre al seu càrrec el laboratori fotogràfic. També va crear un gabinet d'estampes a on es varen organisar exposicions temporarias i va obrir l'auditori en una programació de cursos, conferències i espectàculs. Aixina mateix, durant la seua gestió el Museu va propiciar premis com el Vore i Estimar, Braque i els de l'Institut Vaig donar Tella (ITDT) que varen tindre com a protagonistes als jóvens artistes argentins.

L'anex construït per al Sesquicentenario (1960)

L'anex construït per al Sesquicentenario (1960).

En decembre de 1960 i en el marc dels festejos organisats en commemoració del Sesquicentenario de la Revolució de Maig es va inaugurar l'exposició 150 Anys d'Art Argentí, mostra panoràmica que comprenia expressions de l'art nacional des del XIX fins al XX incloent les últimes tendències. L'exposició es va exhibir en el pabelló anexe al Museu, dissenyat per a eixa oportunitat, per l'arquitecte César V. Janello.

Entre 1963 i 1977, el director interí del Museu va ser l'arquitecte Samuel Oliver, qui s'havia eixercitat com a secretari tècnic des de 1955. El seu mandat es va centrar en l'organisació d'importants mostres temporarias, com D'El Greco a Tiépolo, pintura europea de mestres del XVII, conjunt d'obres de coleccions particulars argentines, museus nacionals i provincials i de l'Embaixada d'Espanya; Dels primitius a Goya, en peces espanyoles de coleccions argentines; De Cézanne a Miró en 1968; 109 obres de la colecció Albright-Knox Art Gallery, en 1969, en obres de Gauguin, Picasso, Dalí, Kirchner, Renoir, Cezanne, Van Gogh, Chagall, Matisse, entre uns atres; que varen contar en gran presència de públic i una àmplia repercussió per part de la prensa.[20]

En 1970 la República Federal Alemana va favorir una exposició de La Bauhaus que va ocupar totes les sales del Museu.[21] Durant esta mateixa gestió en 1970 es varen iniciar algunes obres d'ampliació del Museu, que varen culminar en la década del ’80. En 1977, Daniel I. Martínez assumix com a director interí, fins al nomenament oficial, eixe mateix any, de  Adolfo L. Ribera com a director.

El Museu a fins de XX

Adolfo Luis Ribera, prestigiós acadèmic de Belles arts, va assumir la direcció en 1977. A ell li va tocar inaugurar part les sales de la planta baixa dedicades a la colecció permanent d'art internacional dels sigles XIX i XX. Samuel Pau va ser l'encarregat de realisar el guion curatorial que va donar cabuda a peces d'art francés del XIX i XX provinents de dos rellevants segons afinitats formals o gèneros artístics.

En 1980 i gràcies al respal de l'Associació Amics del Museu Nacional de Belles arts es va inaugurar l'àmplia i moderna sala del primer pis. Samuel Pau va dissenyar un guion en que va narrar el devindre de l'art argentí i internacional des de la década de 1920. Entre les exposicions internacionals d'eixe periodo es va destacar, en 1981, Quatre mestres moderns: De Chirico, Ernst, Magritte, Miró.

En el Nadal d'eixe mateix any el Museu va sofrir el robo de vintitrés peces de la colecció, tres de les quals varen ser recuperades en l'any 2005.

Una nova etapa es va iniciar en 1983 quan el crític Guillermo Whitelow va ser convocat per a dirigir l'institució. baix la seua gestió Martha Nanni, cap de Servicis Tècnics, va realisar canvis en el guion de les sales d'art europeu i en algunes sales d'art argentí. D'acort en els nous models museográficos el guion brindava una narració clara i didàctica recolzada per dissenys espacials que privilegiaven la contemplació. També es varen realisar importants exposicions nacionals i internacionals. Entre les retrospectives dedicades a artistes argentins el públic va poder vore les d'Emilio Pettoruti, Antonio Berni (curades per Martha Nanni) i Raquel Forner. De les internacionals es varen exhibir, en 1984, Mèxic: 3000 anys de cultura, important conjunt de peces pertanyents al Museu Nacional d'Antropologia de Mèxic. Dos anys més tarde Contrasts de formes. Abstracció geomètrica 1910-1980, exposició formada per una selecció d'obres dels museus Simon Guggenheim i el Museu d'Art Modern de Nova York, entre unes atres.

A Guillermo Whitelow ho va succeir, en 1986, Daniel Martínez, secretari tècnic del MNBA durant la gestió de Samuel Oliver i director interí en 1977. En el seu mandat es varen formalisar noves estructures administratives i tècniques, i es varen realisar concursos per a ocupar diversos càrrecs dins del museu. El Premi Vaig donar Tella va permetre organisar en el MNBA importants retrospectives d'artistes argentins contemporàneus com la d'Alfredo Hlito, que la seua curaduría va estar a càrrec de Martha Nanni en 1987. Eixe mateix any es va presentar la mostra Pintura moderna brasilera: Colecció Roberto Marinho, en un ampli panorama de la pintura del XX d'eixe país.

A l'any següent i, en el respal de Benson & Hedges, es va realisar la primera “megamuestra” en el nostre mig, una retrospectiva dedicada a Fernando Fader. L'exposició, en obres de distints museus del país i de coleccions particulars, va ocupar tota la sala del primer pis, atraent a gran cantitat de públic.

En canviar el govern en 1989 es va fer càrrec de la direcció Jorge A. Lorenzutti. En esta gestió es va organisar l'Exposició del Museu Nacional de Belles arts de la República Argentina. Art Francés i Argentí en el XIX. Important conjunt de pintures i escultures del patrimoni que va recórrer distintes ciutats de Japó entre novembre de 1990 i abril de 1991 que, a la seua tornada es varen expondre en Buenos Aires.

Rafael Iglésia, exdirector Nacional de Museus va ocupar la direcció del Museu entre 1992 i 1994. En este periodo es varen exhibir obres de l'artiste argentí membre del grup informalista Alberto Greco, exposició organisada per la Fundació Cultural Mapfre i l'Institut Valencià d'Art Modern. Durant la seua gestió va tindre lloc l'Exposició organisada per la Fundació Konex “100 Obres Mestres de 100 Pintors Argentins (1810-1994)” del 6 de setembre al 9 d'octubre de 1994. La mateixa va ser vista per més de 70000 persones.

Frontera actual, modificada per Alejandro Bustillo.

Jorge Glusberg, va centrar la seua gestió (1994-2003) en l'ampliació d'ofertes d'activitats[22] i va anar durant la seua gestió que l'entrada al Museu va començar a ser lliure i gratuïta. En la programació es varen promoure premis i exposicions en gran presència d'artistes jóvens, mentres que el video art i les instalacions varen tindre un lloc rellevant. Per una atra part durant el seu mandat va gestionar la creació del MNBA-Neuquén.[23] Per mig d'un comodato renovable entre la Secretaria de Cultura de la Nació i la Municipalitat de Neuquén, allí s'exhibixen des de setembre de 2004 més de 200 obres del patrimoni del Museu, en un edifici especialment dissenyat per l'arquitecte Mario Roberto Álvarez.[23] el 12 de setembre de 2004, durant el govern de, va ser inaugurat en la ciutat de Neuquén el Museu Nacional de Belles Art Neuquén, l'única sèu en l'interior de l'Argentina en la qual s'exhibixen obres del patrimoni del Museu Nacional de Belles arts.

El Museu en el XXI

Despuix de la renúncia de Glusberg, en decembre de 2003, la Secretaria de Cultura va nomenar en forma interina a Alberto Bellucci.[24] Durant la seua gestió va promoure una gran reforma dels espais destinats a l'exhibició de la colecció permanent que va permetre també renovar el guion curatorial.[25] En 2004 es varen redistribuir els espais de la planta baixa, açò va permetre incorporar una sala dedicada a l'art italià i una atra a l'espanyol del XIX. Des d'eixe any és part de la proposta La Nit dels Museus celebrada en un dissabte de cada any pel Govern de la Ciutat de Buenos Aires. Dit event supon un lloc de trobada en el públic i el museu en un context distint a l'habitual i ha tingut molt èxit d'audiència. En abril de 2005 es va inaugurar la renovació de les sales permanents d'art argentí des de començos del XIX fins a les últimes décades del XX.[26] En un espai reacondicionado especialment es varen exhibir 470 obres, en un guion curatorial la narració del qual va seguir un criteri cronològic, històric-crític es mostrava un ampli panorama de l'art argentí.[26]

A fins de 2005, en un disseny i allumenament especial, es va completar la sala d'art precolombí andino.[27] Este guion curatorial va ser el resultat d'un treball interdisciplinari entre l'equip d'investigació del Museu, especialistes en art precolombí i textils andinos, que va posar l'émfasis en els aspectes estètics de les peces, com lo havien fet en el seu moment l'arqueòlec Alberto Rex González i coleccionistes com Guido Vaig donar Tella, a els qui es deu la formació del conjunt exhibit.[28] Esta sala va ser la primera d'este tipo instalada en un museu d'art nacional. Aixina, en el primer pis del Museu Nacional de Belles arts s'oferia un panorama de l'art argentí des dels seus inicis en els pobles originaris fins a l'actualitat.[28]

Entre 2006 i 2007, assumix la direcció interina Américo Castella, qui conseguix modificar l'estructura funcional del Museu, crear nous càrrecs i cridar a concurs del nou director, designat per un jurat internacional.

Producte del concurs, en decembre de 2007, el Dr. Guillermo Alonso assumix la direcció eixecutiva del Museu. En l'any 2008, es va inaugurar la sala dedicada a la Colecció Guerrico, en un model d'exhibició diferent al conjunt de sales que poden recórrer-se en el Museu. El disseny evidencia el gust i la moda de fins del XX, i s'inspira en el context que originalment va albergar la colecció.[29]

En 2009 es va incorporar a la colecció l'obra d'Antonio Berni, Malensomi dels injusts o La conspiració del món de Juanito Estany trastorna el somi dels injusts.[30]

En 2010 es va publicar un catàlec en les obres més rellevants del patrimoni, compilado en dos importants volums, presenta ensajos i artículs d'investigadors del Museu Nacional de Belles arts i colaboracions d'especialistes nacionals i estrangers. També, en el marc de l'any del Bicentenario de la Revolució de Maig, es va presentar l'exposició Berni: narrativa argentines, dedicada a l'obra del mestre rosarino.[31]

En 2011 el director Eixecutiu del Museu va impulsar un proyecte de remodelació de les sales de la planta baixa que va consistir pintar les parets dels espais interiors en una paleta de colors forts, concorde a les tendències actuals de la museología internacional. D'esta manera, guion curatorial ya existent, es va presentar al visitant en un entorn renovat.[32] Aixina mateix es va dur alvance una modificació del guion, ubicant a continuació de l'art europeu les obres d'art argentí del XIX, el responsable del canvi va ser Roberto Amic en el seu caràcter de curador invitat.[33][34]

Cap a fi de l'any 2012, la per llavors Secretaria de Cultura de la Nació va adquirir per a l'institució tres importants peces d'Antonio Berni, Crist en el departament (1980/1), L'obrer encadenat (1949), donades per la filla de l'artiste, i La Sesta (1943), adquirida pel museu.[35]

Despuix de l'eixida d'Alonso en 2013, Marcela Cardillo va eixercir la direcció eixecutiva fins que en 2015, que el Ministeri de Cultura fa un nou cridat a concurs. Durant este temps, el Museu va presentar les mostres Pío Collivadino. Buenos Aires en construcció,[36] Tekoporã, Art indígena i popular del Paraguay. Colecció Museu del Fanc,[37] i La seducció fatal. Imaginaris eròtics del XIX, organisada en colaboració en la Biblioteca Nacional.[38] Ademés, el Museu va rebre en donació 200 fotografies de distints fotógrafs argentins i llatinoamericans, de part de la fotógrafa argentina Sara Facio.[39]

Durant el 2013, a través de la política d'adquisicions del Museu Nacional de Belles arts, realisades en fondos de l'Estat Nacional, es va acréixer el seu patrimoni en més de 130 objectes.[40] l'Institut Nacional de Belles arts de Mèxic va permetre integrar a la Colecció Nacional un conjunt de 51 gravats i una escultures provinents de dit país.[41] Entre les últimes obres incorporades a la colecció del Museu Nacional Belles arts es varen destacar un objecte de Liliana Maresca, fotografies de Marcos López dels anys huitanta i l'inici d'un fondo de gràfica política que comprén obres de Ricardo Carpani, Juan Carlos Romero, Fernando Bedoya i TPS.[40] Una atra llínea d'adquisicions correspon a l'art argentí actual. En la majoria dels casos es tracta de les primeres produccions dels artistes: Elba Bairón, Daniel García, Miguel Harte, Graciela Hasper, Fabio Kacero, Jorge Macchi, Gumer Maier, Graciela Sacco, Román Vitali, Cristina Schiavi, Marcia Schvartz.[40]

En juny de 2015, varen finalisar els obres de remodelació de l'edifici i es reinauguraron 18 sals.[42] La superfície total intervinguda va ser de 13 112  m², i va comprendre el primer i segon pis, els terrats i el subsol. En el primer pis, es varen habilitar 16 sales de 2845 m² en conjunt, a on s'exhibixen unes 300 obres d'art del XX.[43]

En decembre de 2015, com a resultat del concurs realisat pel Ministeri de Cultura, l'arquitecte Andrés Duprat accedix al càrrec de Director Eixecutiu. En l'objectiu d'enfortir el caràcter federal, i en motiu dels festejos del Bicentenario de l'Independència, s'organisa la mostra itinerant "Congrés de Tucumán: 200 anys d'història argentina", que reunix 79 obres de la colecció del Museu, en diàlec en peces d'artistes contemporàneus de totes les províncies. La mostra va visitar, entre juliol de 2016 a març de 2018, Sant Miguel de Tucumán, Rosario, Mar de l'Argent, Neuquén, Bota, Sant Joan i Còrdova. Aixina mateix, durant 2018 es varen organisar atres dos exposicions itinerants.[44]

Ademés, a través del Programa d'Adquisicions d'Obres de l'Associació Amics del Museu (AAMNBA), dos obres de l'artiste madí Carmelo Ardixen Quin i una d'Edgardo Giménez.[45]

Durant la seua gestió es varen realisar els concursos per als càrrecs de Director artístic i Delegat de Gestió Administrativa i Assunts Jurídics del Museu. Com a resultat del mateix es va designar a l'historiadora d'art i curadora, Mariana Marchesi[46] i al Dr. Mariano D’Andrea respectivament. Abdós varen assumir els seus càrrecs en juny de 2017.

Des de decembre de 2015 fins a l'actualitat, el Museu Nacional de Belles arts va albergar destacades mostres temporarias, nacionals i internacionals, com Orozco, Rivera, Siqueiros. L'exposició pendent i La conexió sur (2016);[47] Xul Solar. Panactivista (2017);[48] Luis Felipe Noé. Mirada prospectiva (2017),[49] Lucio Fontana en les coleccions públiques argentines (2017), Miró: l'experiència de mirar (2017/ 2018), Rodin. Centenari en Belles arts (2017/2018), Obres mestres de la Renaixença al Romanticisme. Colecció del Museu de Belles arts - Galeria Nacional d'Hongria (2018), i J. M. W. Turner. Aquarela. Tate Collection (2018/ 2019), Carlos Alonso. Pintura i Memòria (2019) entre unes atres.[50]

En 2017 es varen realisar treballs de remodelació i posada en valor del hall d'ingrés a l'edifici. L'obra recupera el disseny original dels anys 30 realisat per l'arquitecte Alejandro Bustillo (Buenos Aires, 1889-1982).[51]

En 2019 se sumixca al guion permanent posterior a la remodelació de les sales del primer pis, una sala dedicada a l'art precolombí i una a l'art colonial.[52]

El dia 18 de novembre de 2025 es va inaugurar la mostra “Ciència i fantasia. Egiptología i egiptofilia en Argentina” en el Pabelló d'exhibicions temporals del museu. La mostra va ser curada pels investigadors Emilio Burucúa i Sergio Baur, en l'assessorament dels especialistes en egiptología Diego M. Sants i Marcelo Campagno. S'exhibixen més de 180 peces pertanyents a coleccions privades i públiques. [22][53]

Colecció en llínea

Des del més de novembre de 2013,[54] la pàgina web oficial del Museu conta en un acervo en llínea de la seua colecció, en fotos en alta definició i texts en espanyol, anglés i portugués sobre distintes obres escrits per acadèmics d'art argentins. La colecció es troba dividida segons escoles, periodos, objectes, estils i autors. Per a fins del 2014 contava en més de 12000 obres.[55]

Vore també

Referències

  1. ↑ «Museu Nacional de Belles arts | Secretaria de Cultura» (en és). www. cultura. gob. ar. Consultat el 21 de giner de 2019.
  2. ↑ 2,0 2,1 «[1]», La Nació. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  3. ↑ «[2]», Àmbit. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  4. ↑ «[3]», El País. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  5. ↑ «Història Institucional del MNBA». Museu Nacional de Belles arts. Archivat des d'el original, el 17 de decembre de 2014. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Rodrigo Gutiérrez Viñuals«Consideracions sobre el coleccionisme d'art en l'Argentina de principis de sigle».Universitat de Granada.Consultat el 17 de decembre de 2014.
  7. ↑ «Museu Nacional de Belles arts». Ministeri de Cultura de la Nació. Archivat des d'el original, el 17 de decembre de 2014. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  8. ↑ Rocca, Edgardo J. (1992). Víctor de Pol l'escultor oblidat, Associació Dante Alighieri.
  9. ↑ Fernández García (1997). Art i emigració: la pintura espanyola en Buenos Aires (1880-1930), Universitat d'Oviedo, p. 73. ISBN 9788474689297.
  10. ↑ «[4]», La Nació. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  11. ↑ Baldasarre, María Isabel (2013). «Museu universalista i nacional. El lloc de l'art argentí en les primeres décades de vida institucional del Museu Nacional de Belles arts de Buenos Aires». A Contracorrent (Universitat Nacional de Sant Martín) 10 (3): 266-267.
  12. ↑ «Història de la AAMNBA». Archivat des d'el original, el 18 de decembre de 2014. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  13. ↑ «[5]», Clarín. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  14. ↑ Ramos (Abril 1993). Seminari de critica - Any 1993 (ed.). Alejandro Bustillo: de la Hélade a la Pampa (en Espanyol), Institut d'art americà i investigacions esteticas.
  15. ↑ «L'Història» (en espanyol). www. bellasartes. gob. ar. Archivat des d'el original, el 22 de giner de 2019. Consultat el 21 de giner de 2019.
  16. ↑ (2014).«Juan Corradini / Biografia».El Greco i la pintura de lo impossible. 400 anys despuix.MNBA.
    104-107.Consultat el 24 de novembre de 2015.
  17. ↑ Art argentí en els anys cinquanta i xixanta (Buenos Aires, Paidós 2001 i 2003 i Durham, Duke University Press, 2007).
  18. ↑ Raul Rubianes: Enrique de Larrañaga. Edicions Peuser, SA, Buenos Aires
  19. ↑ Varis autors (2006). Jorge Romero Brest. La cultura com a provocació. Buenos Aires: Edicions d'autor. ISBN 987-05-0463-9.
  20. ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 15 d'abril de 2016. Consultat el 10 de maig de 2016.
  21. ↑ «Exposicions del Belles arts que varen fer història | Facebook». www. facebook. com. Consultat el 21 de giner de 2019.
  22. ↑ «[6]», MDZ Online. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  23. ↑ 23,0 23,1 «Museu Nacional de Belles arts (sèu Neuquén)». Ministeri de Cultura de la Nació. Archivat des d'el original, el 17 de decembre de 2014. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  24. ↑ «[7]», La Nació. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  25. ↑ «[8]», La Nació. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  26. ↑ 26,0 26,1 «[9]», La Nació. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  27. ↑ «[10]», Clarín. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  28. ↑ 28,0 28,1 María José Herrera. «Art Precolombino Andino». Universitat de Palermo. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  29. ↑ «[11]», Clarín. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  30. ↑ «[12]», Revista Ñ. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  31. ↑ «[13]», La Raó. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  32. ↑ «[14]», Clarín. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  33. ↑ «[15]», La Nació. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  34. ↑ «[16]», Pàgina/12. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  35. ↑ «[17]», Ministeri de Cultura de la Nació. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  36. ↑ «[18]», La Nació. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  37. ↑ «Art d'i per al poble, des del Museu del Fanc» (en és). www. lanacion. com. ar. Consultat el 21 de giner de 2019.
  38. ↑ «La Seducció Fatal. Imaginaris Eròtics del Sigle XIX». www. telam. com. ar. Archivat des d'el original, el 2023-04-08. Consultat el 21 de giner de 2019.
  39. ↑ «[19]», Revista Ñ. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  40. ↑ 40,0 40,1 40,2 «[20]», Télam. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  41. ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 16 de decembre de 2014. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  42. ↑ http://www.minutouno.com/notas/1286087-cristina-inauguro-obras-remodelacion-18-salas-del-museo-nacional-bellas-artes
  43. ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016. Consultat el 16 de novembre de 2015.
  44. ↑ «congresodetucuman». congresodetucuman. cultura. gob. ar. Archivat des d'el original, el 22 de giner de 2019. Consultat el 21 de giner de 2019.
  45. ↑ http://www.ambito.com/839771-el-bellas-artes-sumo-obras-de-arden-quin-y-gimenez-a-su-coleccion
  46. ↑ «Mariana Marchesi assumirà en juny com a directora artística del Museu Nacional de Belles arts». www. telam. com. ar. Archivat des d'el original, el 2023-04-10. Consultat el 21 de giner de 2019.
  47. ↑ «Titanes de la política i de la condició humana» (en és). www. clarin. com. Consultat el 21 de giner de 2019.
  48. ↑ «Xul Solar, "panactivista ": el regrés de l'inventor i d'un art total» (en és). www. lanacion. com. ar. Consultat el 21 de giner de 2019.
  49. ↑ «Mirada prospectiva: Luis Felipe Noé en el Museu Nacional de Belles arts» (en és). L'Esquerra Diari. Consultat el 21 de giner de 2019.
  50. ↑ «Exhibicions» (en espanyol). www. bellasartes. gob. ar. Consultat el 21 de giner de 2019.
  51. ↑ «Reformes en Belles arts». PAGINA12. Consultat el 21 de giner de 2019.
  52. ↑ «L'art precolombino tornarà a tindre sala en Belles arts» (en és). www. clarin. com. Consultat el 21 de giner de 2019.
  53. ↑ «Es va inaugurar la gran exposició d'Egipte en l'Argentina». www. bellasartes. gob. ar. Consultat el 2025-11-19.
  54. ↑ «[21]», Argentina. ar. Consultat el 17 de decembre de 2014.
  55. ↑ «Totes les Obres». Museu Nacional de Belles arts. Archivat des d'el original, el 16 de decembre de 2014. Consultat el 17 de decembre de 2014.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Museu_Nacional_de_Belles_arts_(Argentina)&oldid=1446092»