Hipólito Yrigoyen

Juan Hipólito del Sagrat Cor de Jesús Yrigoyen Alen (Buenos Aires, 12 de juliol de 1852-Buenos Aires, 3 de juliol de 1933), conegut com Hipólito Yrigoyen, va anar un polític i estadiste argentí, dos voltes president de la Nació Argentina (1916-1922, 1928-1930) i una figura rellevant dins de l'Unió Cívica Radical. Va ser el primer president argentí elegit per mig del sufragi secret i obligatori masculí (el vot femení es va utilisar per primera volta en 1951) segons la Llei Sáenz Penya de 1912.

Hipólito Yrigoyen

El primer president electe a partir de la Llei Sáenz Penya de 1912 va ser Hipólito Yrigoyen. Esta llei, promulgada en Argentina, va establir el sufragi universal, secret i obligatori per als hòmens majors de 18 anys, lo que va marcar un canvi significatiu cap a un sistema electoral més democràtic i representatiu. Hipólito Yrigoyen va ser elegit president en les eleccions de 1916, sent el candidat de l'Unió Cívica Radical. Va governar durant el periodo de 1916 a 1922. Posteriorment, va ser reelegit i va eixercir un segon mandat des de 1928 fins a 1930, quan va ser depost per un colp militar. L'implementació de la Llei Sáenz Penya va ser crucial per al seu ascens al poder, ya que va permetre que una major part de la població participara en el procés electoral, transformant el panorama polític argentí de l'época. El seu primer mandat es va iniciar en 1916, en el qual va escomençar el periodo conegut com primeres presidències radicals, i va ser elegit novament en 1928, sense completar el seu mandat, interromput pel colp d'Estat de 1930, el primer d'estos moviments antidemocràtics en Argentina. Va ser nebot de Leandro N. Alem, líder fundador de l'Unió Cívica Radical, a qui va admirar, pero també va criticar fortament. Va ser comissari de policia del barri de Balvanera i va participar en la Revolució de 1874, encapçalada per Bartolomé Mitre. Va eixercir com a docent i Dumenge Sarmiento ho va nomenar president del Consell Escolar de Balvanera. Va ser elegit diputat provincial en dos ocasions, per al periodo 1878 a 1880 i diputat nacional de 1880 a 1882, este últim periodo interromput per la federalisació de Buenos Aires. Va participar en les fallanques revolucions de 1890 i 1893, contra el règim roquista. Va ser un dels fundadors de l'Unió Cívica en 1890 i l'Unió Cívica Radical en 1893, baix la conducció d'Alem. Front al frau electoral va sostindre una política d'abstenció electoral i en 1905 va liderar un tercer alçament armat que va tornar a ser derrotat. En 1910 va negociar en el president Roque Sáenz Penya la llei de sufragi secret i obligatori masculí, baix les regles del qual va ser elegit president de la Nació en 1916. La seua presidència va posar fi a una hegemonia conservadora de més de 40 anys. Va sancionar reglamentacions per a protegir als llauradors i va crear caixes jubilatorias per a empleats públics. Va dictar medides per a que l'Argentina controlara els seus transports, jaciments energètics i la seua pròpia moneda. Va regular les tarifes dels ferrocarrils operats per capitals britànics, al mateix temps que es creaven llínees férrees estatals. En 1922 va fundar Jaciments Petrolífers Fiscals (YPF), una empresa estatal destinada a explotar les riquees petroleres del país. L'esclat en 1918 del moviment estudiantil de Reforma Universitària va ser recolzat pel seu govern, prenent una série de mides a favor dels reformistes. Pese a les iniciatives que varen favorir a sectors obrers i mijos, el seu mandat es va vore tacat per les majors massacres obreres en l'història argentina: la Semana Tràgica, la Massacre de la Forestal i la Patagonia rebel, en mils d'obrers assessinats per les forces de seguritat a les quals els va impartir l'orde de reprimir i grups parapolicials d'extrema dreta entre els dirigents de la qual hi havia membres del partit gobernant, contra els quals el govern no va prendre mides per a detindre'ls. En matèria de política internacional, Yrigoyen va mantindre una posició neutral davant la Primera Guerra Mundial i, finalisada esta, va advocar per l'igualtat entre nacions vencedores i vençudes, al mateix temps que defenia el principi de no intervenció. A finals del seu primer mandat, varen escomençar a desenrollar-se les primeres proves que varen terminar donant orige a la radiofonía argentina, no obstant Yrigoyen mai faria us d'este mig de comunicació ni de processos de gravació d'àudio per a difondre els seus actes, tant del seu primer com del seu segon govern, per lo que a la data, no es coneixen registres auditius de la seua veu. Yrigoyen va ser qüestionat per integrants del seu propi partit per eixercir un liderage «personalista». Va ser succeït en la presidència pel també radical Marcelo T. d'Alvear, durant el mandat del qual es va produir el quebre de la UCR en dos partits, agrupant un als yrigoyenistas i l'atre als antipersonalistas. l'elecció presidencial de 1928 es va polarisar entre dos partits radicals: per un costat l'Unió Cívica Radical en Yrigoyen al cap i per l'atre l'Unió Cívica Radical Antipersonalista (una facció més conservadora de la mateixa) en la candidatura de Leopoldo Melo. Yrigoyen va guanyar per segona volta en àmplia majoria en unes eleccions que varen ser conegudes com «el plebiscit». Durant el seu segon mandat va ocórrer el Crack del 29, la crisis financera mundial més greu fins a eixe moment. El govern no va poder reaccionar davant la crisis i va ser perdent respal. El 6 de setembre de 1930 va ser derrocat per un colp d'Estat liderat pel general José Félix Uriburu. Poc abans del seu derrocament, el seu govern va estar prop de conseguir la nacionalisació del petròleu, un fet que es considera una de les causes del colp d'Estat. Despuix del colp, va ser despullat de les seues riquees com estanciero, i va ser confinat a l'illa Martín García, en a on va compartir presidi en varis presos polítics. Va fallir el 3 de juliol de 1933. El seu sepeli va ser una de les manifestacions espontànees més massives i sorpressives de l'història argentina, dirigit fins al panteón dels caiguts en la Revolució del Parc, que és a on permaneix des de llavors. L'orientació política del govern de Yrigoyen va donar lloc a l'aparició del «yrigoyenisme» com a corrent ideològica dins del radicalisme argentí. Molts dirigents yrigoyenistas posteriorment varen passar a integrar les files del peronisme en la década de 1940.

Biografia

Infància i joventut

L'estació Plaça Constitució en 1920. En l'avinguda Brasil, molt prop d'esta estació, va viure Yrigoyen fins a la seua mort en 1933. Anys despuix la seua casa va ser demolida per a construir l'Autopista Frondizi.

Juan Hipólito del Sagrat Cor de Jesús Yrigoyen Alen va nàixer, segons la seua fe de batisme, el 12 de juliol de 1852, pocs mesos despuix de la batalla de Casers, encara que Félix Lluna sosté que esta data pot ser errònea i el dia del naiximent seria el 13 de juliol. Va ser batejat quatre anys despuix, el 19 d'octubre de 1856, en l'iglésia de La nostra Senyora de la Pietat. El seu pare, Martín Yrigoyen Dodagaray, era un immigrant vasc-francés que es va casar en 1847 en Marcelina Alen Ponce, la filla del seu patró Leandro Antonio Alén (pare també de Leandro N. Alem), un mazorquero rosista que seria fusilat i penjat en la Plaça de Maig.

Durant la seua infància, Yrigoyen va viure en una casa del barri de Balvanera i va tindre quatre germans: Roque, Martín, Amalia i Marcelina. En 1861, als nou anys, va ingressar en el Colege Sant Josep de Buenos Aires manejat pels pares bayoneses, pero va seguir els seus estudis en el Colege de l'Amèrica del Sud, a on el seu tio Leandro N. Alem era professor de filosofia. Yrigoyen no va ser un alumne destacat entre els demés, encara que demostrava tindre una personalitat introspectiva. En un principi va tindre un inclinament pels estudis sacerdotals, pero els va deixar al poc temps per a seguir abogacía. Per algun temps Yrigoyen i Alem varen compartir la mateixa llar, i este últim va intentar introduir al seu nebot en la francmaçoneria.

Als quinze anys, Yrigoyen va interrompre els seus estudis per a ajudar al seu pare, qui havia adquirit una flota de carros per a treballar en el port. Va treballar per un curt temps en una tenda i també va tindre una ocupació en el tramvia. A la seua curta edat ya havia tingut una extensa experiència laboral, encara que sempre marcada per la dispersió. En 1867 va escomençar a treballar en l'estudi jurídic que compartien Leandro Alem i Aristóbulo del Valle.

Segons les investigacions de Roberto Etchepareborda, el seu llinage original —a diferència del de Bernardo d'Irigoyen— era Hirigoyen, que significa «ciutat de lo alt». En el País vasc francés la «h» s'aspira com en anglés, mentres que en el País vasc espanyol no es pronuncia; per lo tant, ellinage Hirigoyen provablement té el seu orige en França, mentres que les seues variants Yrigoyen i Irigoyen ho tenen en Espanya. En 1965, despuix de l'investigació d'Etchepareborda, l'Acadèmia Nacional de l'Història, es va pronunciar per nomenar a Yrigoyen, en la «i» inicial. El dirigent radical utilisava «Yrigoyen» i «Irigoyen» indistintament. L'us de «Yrigoyen» va ser una utilisació política de la quarta década d'el XX: Gabriel del Mall, dirigent de FORJA, recomanava usar el «Yrigoyen» en contraposició del «Irigoyen» que utilisaven els sectors que responien a Marcelo T. d'Alvear.

Carrera política

Yrigoyen en 1893.

Quan va terminar el bachillerat en 1869, junt al seu tio, Leandro N. Alem, varen escomençar la seua vida política com a membres del Partit Autonomiste, conduït per Adolfo Alsina, un partit de base popular enfrontat al Partit Nacionaliste de Bartolomé Mitre. En la seua participació en el Club Electoral va reclamar un sufragi lliure, divisió de la propietat rural i reforma del poder judicial, entre atres mides.

En 1870 va ingressar en l'administració pública com escribiente de la Contaduría General en l'Oficina de Balanços i Informació, pero no va permanéixer per molt temps en eixa llabor. Dos anys despuix, quan Alem va ser elegit diputat provincial, Yrigoyen, en vint anys, va ser nomenat comissari de Balvanera gràcies a l'influència del seu tio Leandro N. Alem, i es va fer càrrec de la seccional 14. Paralament va seguir en els seus estudis d'abogacía i en març de 1874 va terminar el quart any, paralament, va participar en la revolució que es va produir eixe mateix any, encapçalada per Bartolomé Mitre.

En 1877 Alem, del Valle i Yrigoyen, en dissidència en l'acostament d'Adolfo Alsina al mitrisme, varen formar el Partit Republicà, que va propondre com a candidat al propi Aristóbulo del Valle i va sostindre una actitut d'intransigent oposició als acorts entre dirigents alsinistas i mitristas. L'enfrontament intern va terminar en l'expulsió de Yrigoyen de les seues funcions policials en 1877. En 1878, als 25 anys, va ser elegit diputat provincial pel Partit Republicà i va integrar la Comissió de Presupost, pero el seu mandat va terminar en 1880 com a resultat de la federalisació de Buenos Aires. En eixe any va ser nomenat administrador general de Sagells i Palesos, pero tampoc va permanéixer molt temps en esta ocupació. Al federalizarse Buenos Aires i front a l'arribada de Juliol A. Roca a la presidència, Alem va renunciar a la seua banca de diputat en protesta per la federalisació i va abandonar la política, mentres que Yrigoyen, qui no es va opondre a la nova llei, va resultar elegit diputat nacional. Era la primera discrepància que sorgia entre abdós. En 1878 va terminar de rendir les matèries, pero mai va fer la seua tesis. Tres anys despuix es va sancionar una llei que permetia obtindre el títul d'advocat sense realisar la tesis, de modo que Yrigoyen va tramitar i va obtindre la seua graduació.

Erro al crear miniatura:

Escritures del camp Els Médanos pertanyent a Hipólito Yrigoyen.

Va escomençar a treballar com a professor d'història argentina, instrucció cívica i filosofia en 1880, en l'Escola Normal de Mestres N.º 1 de Buenos Aires, no sense abans haver segut designat president del Consell Escolar de Balvanera per Dumenge Faustino Sarmiento, llavors president del Consell Nacional d'Educació. Va dictar eixes matèries durant prop de vintiquatre anys, fins que va ser expulsat per orde del president Manuel Quintana, producte de la revolució de 1905, dirigida per Yrigoyen. Donó el seu sòu de 150 pesos per a l'Hospital de Chiquets i l'Asil de Chiquets Desvalidos, pese a que la seua situació econòmica no era favorable. Els testimonis de l'época critiquen el seu método d'ensenyança pel qual feya recaure en els seus propis alumnes la responsabilitat de les classes mentres ell actuava com a observador i moderador. Décades més tarde esta didàctica es coneixeria com: "ensenyança centrada en l'alumne". En 1882 Yrigoyen havia finalisat el cursat de les matèries teòriques de la carrera d'Abogacía en l'Universitat de Buenos Aires restant-li solament rendir els pràctics. En eixa época, i a través dels krausistas espanyols Julián Sanz del Riu i Francisco Giner dels Rius, va descobrir els principis filosòfics de Karl Krause, els quals varen influir considerablement en el seu pensament.

Placa en el solar en el barri de Constitució, a on va estar la casa de Yrigoyen.

Durant la década de 1880 Yrigoyen es va dedicar a l'activitat agropecuaria, de la qual va obtindre importants ingressos; va comprar i va arrendar camps en les províncies de Buenos Aires, Còrdova i Sant Luis, dedicant-se a l'engordixca de vacuns per a la seua venda als frigorífics. En total els seus camps sumaven casi 25 lleguas de terra. Entre atres terres, va ser propietari de l'estància El Blat, prop de Les Flors, província de Buenos Aires, una de les millors zones de pastoreig del país; la Senya en Anchorena, província de Sant Luis i El Cremat prop de General Alvear, província de Buenos Aires, ademés d'arrendar els camps de Santa María i Santa Isabel en el partit de 9 de juliol, en Buenos Aires. Gràcies a esta experiència empresarial Yrigoyen va tindre contacte directe en gent de camp, criollos o gringos, i va conéixer les seues problemàtiques i sensibilitat. En uns pocs anys Yrigoyen va passar de rebre ingressos modests a posseir una considerable fortuna, la qual destinarà als seus proyectes polítics.

Mai va rebre a persones ni amics en les seues estàncies. Passava el temps treballant en el camp junt als seus peons, i en hores lliures solia caminar o llegir. Quan va ser una personalitat política més popular, solia recloure's en alguna de les seues estàncies com a forma de descans. Va aconsellar als seus peons que compraren chicotetes propietats per a solucionar-se en la seua vellea. Els treballadors de les estàncies de Yrigoyen rebien sòus més abultats que els habituals d'eixa época, i rebien ademés una participació en els guanys obtinguts, en funció del treball i responsabilitat de cada empleat. Era habitual que els regalara penyores i roba als seus peons i, en retornar dels seus viages a la ciutat, duya també encàrrecs dels seus empleats. Yrigoyen va juntar una fortuna de varis millons de pesos, que va utilisar casi completament en l'activitat política, a tal punt que, al moment de morir, la seua successió va deixar un dèficit.

La década de 1880 va marcar la consolidació d'una èlit terratinent i comercial nuga en un equilibri garantisat per Juliol Argentí Roca, primer des del govern i despuix des de fòra d'este. El acuerdisme entre distints sectors dominants va devindre en l'exclusió de qualsevol oposició organisada. En este marc, l'oposició es nucleó en un nou partit, despuix de dissoldre's l'Unió Cívica de la Joventut es va rearmar en la nova Unió Cívica conformada en 1890, sorgida com un moviment heterogéneu que tenia com a principal ideologia el sufragisme i la lluita contra el règim roquista. L'èxit del Mitín del Jardí Florida, celebrat l'1 de setembre de 1889, va ajudar a popularisar entre la joventut porteña a Leandro N. Alem, qui es trobava retirat de la vida política des dels anys 1880, i també va servir com puntapié per a organisar la Revolució del Parc.

Yrigoyen va dubtar en un principi en integrar al moviment, ya que ell sostenia que la lluita no era contra una persona, el president Miguel Juárez Celman, sino contra tot un sistema. Pero davant els acontenyiments de la Revolució del 90, es va afanyar a incorporar-se i ràpidament va ser nomenat cap de la Policia del govern provisional, encara que el moviment seria ràpidament sofocat pel govern, i els pactes entre els sectors més conservadors de l'Unió Cívica en el govern varen terminar d'afonar al partit en una profunda crisis interna. Aixina, els pactes en els conservadors durien al quebre de l'Unió Cívica, formant-se el 26 de juny de 1891 dos nous partits: l'Unió Cívica Nacional encapçalada per Bartolomé Mitre, partidària de negociar en el roquisme, i per l'atre costat l'Unió Cívica Radical encapçalada per Alem, partidària d'una oposició radical contra el roquisme. Durant eixe any va ser ungido com a cap del Comité Radical de la província de Buenos Aires. En març de 1881 va ser nomenat titular de les càtedra d'Història Argentina Instrucció Cívica en l'Escola Normal de Mestres. L'eixercici de tal càtedra a lo llarc de cinc lustres ho va influir notablement, ya que l'estudi i l'exposició de l'història del seu país li va brindar una visió global dels problemes de la seua nació.

En 1889, Yrigoyen es va mudar a la seua pròpia casa, front a lo que hui és la plaça Congrés en la Ciutat de Buenos Aires, en el carrer que actualment du el seu nom, a l'altura del 1600. Poc abans de mudar-se, el seu germà Roque va fallir despuix de patir una llarga maltia. Este fet va provocar que es tancara encara més en el seu mutisme i va haver de sofrir una crisis religiosa. Poc més se sap d'açò pel caràcter reservat de la seua vida. Durant la maltia del seu germà va entaular certa amistat en dos dels seus amics, Carlos Pellegrini i Roque Sáenz Penya, que tindrien mucho que ver en els canvis institucionals que varen terminar duent a Hipólito Yrigoyen a la Presidència de la Nació.

La lluita armada

Hipólito Yrigoyen, cap revolucionari en 1893. Dibuix de Demócrito d'Eduardo Sojo, publicat en la revista Don Quixot.

El 10 d'abril de 1892 va haver eleccions presidencials, les quals varen dur a Luis Sáenz Penya a la presidència. Una semana abans el president Carlos Pellegrini havia decretat l'estat de lloc i, en l'excusa d'una conspiració radical, va manar encarcerar a Leandro N. Alem i pràcticament tots els dirigents radicals varen ser capturats per dos mesos, a excepció de Yrigoyen. En novembre d'eixe any es va congregar la Convenció Nacional de l'Unió Cívica Radical, en la que Alem va llegir un informe i Yrigoyen va emetre una declaració que cridava a alçar-se en armes contra el règim. Aixina la Convenció va aprovar un manifest que calificava al govern com «sorgit del frau i la violència». Acte seguit, el 17 de novembre, es va sancionar la carta orgànica, primer document d'este tipo en l'història del partit.

En enguany varen escomençar els successius acontenyiments que varen derivar en una nova revolució radical. El 29 de juliol de 1893 el govern de Sant Luis va ser depost per Juan Sáa, i el 31, despuix d'un dia de lluita sanguinosa prenen Rosario. Mentrestant, en Buenos Aires, Yrigoyen va decidir posar en pràctica el seu pla. Varis dirigents varen abandonar la ciutat per a dirigir-se a l'interior de la província, cada u dels quals tenia assignada una precisa tasca per a portar a terme la nova rebelió. Va reunir en la seua estància «El Blat» (prop de les Flors) als seus amics i alguns dels seus peons, unes xixanta persones en total, i es varen dirigir a la comissaria de les Flors, que varen prendre sense resistència.

Va aplegar a Temperley el 3 d'agost a hores del matí en 1200 hòmens i allí va instalar el quarter general de la revolució, dirigit i organisat per Marcelo T. d'Alvear. El campament va aplegar a albergar 2800 ciutadans armats, els qui aplegaven en columnes que venien de prendre localitats linderas. El 4 d'agost el cap de la rebelió va crear varis batallons per a defendre el seu assentament en Temperley, les forces del qual ascendien a 4500 hòmens subdivididos en díhuit batallons. Davant esta situació, el governador va renunciar eixe mateix dia. Dos dies despuix es va formar el Comité de la província presidit per Yrigoyen, que es va reunir en Lomas de Zamora en la presència d'uns xixanta membres. Dumenge Demaría va demanar que Yrigoyen fora el governador provisional de la província, pero este es va negar rotundament, considerant que ell havia participat en la revolució per a terminar en un govern illegal, no per a instaurar un atre. Davant l'insistència dels seus correligionaris va dir: «Ni a la provisoria, ni a la definitiva».

Membres de la Revolució del Parc (esquerra a dreta): Marcelo T. d'Alvear, José Crotto, Enrique Pérez, Luis Basaíl, Tomás Valleé i Mariano de la Riestra. Les revolucions radicals varen produir profunts canvis polítics per a finals de sigle.

Despuix d'una crisis en el ministeri que va provocar la renúncia de varis funcionaris, Luis Sáenz Penya el 3 de juliol de 1893 flama a Aristóbulo del Valle -quí s'havia retirat de la vida política despuix del fraccionament de l'Unió Cívica- per a reorganisar-ho. Del Valle primer va intentar invitar al Comité de la UCR a participar del nou ministeri, sense èxit algun. Despuix va intentar cridar a algunes personalitats radicals per a integrar alguns dels ministeris, pero tots varen rebujar tallantment l'oferta. Mane un proyecte per a desarmar les forces paramilitars que existien en algunes províncies que els governadors usaven per a retindre el seu poder en les mateixes. Ademés va manar al Congrés una série d'intervencions a les províncies de Buenos Aires, Santa Fe, i Sant Luis, les províncies a on el poder era majorment controlat per l'oligarquia. Donada la seua posició propenca al govern, del Valle podria haver donat un colp d'Estat contra el govern com Alem li va demanar, pero les seues conviccions llegals li varen impedir mamprendre dita acció aun cuando això significara el fracàs de la revolució.

El 8 d'agost una formació ferroviària va partir de Temperley per a prendre La Plata. El coronel Martín Yrigoyen (germà d'Hipólito) dirigia a tres mil cinccents civils que, despuix d'algunes accions bèliques, varen desestajar al governador Carlos Costa i varen prendre la ciutat de l'Argent. Als hòmens del coronel Yrigoyen es varen sumar els reforços comandados pel seu germà, i al voltant de 4500 persones varen desfilar pels carrers de 13 i 44. Martín i Hipólito anaven al front de la tropa revolucionària, que va ser ovacionada pels platenses. Varen decidir usar l'hipòdrom propenc a l'estació de tren com a campament. Aixina va terminar la pren de l'Argent, que es va produir de forma pacífica. Eixe mateix dia es va reunir en Lomas de Zamora el Comité de la província per a elegir al governador provisional, i va resultar designat Juan Carlos Belgrano, qui va elegir a Marcelo T. d'Alvear per a ocupar el Ministeri d'Obres Públiques. El govern provisional duraria solament nou dies. Quan el govern nacional va manar tropes per a intervindre, Belgrano no va opondre resistència i va entregar el poder a l'interventor Eduardo Olivera.

El govern nacional va designar a Manuel Quintana ministre de l'Interior, i est va manar un poderós cos bèlic en la finalitat de desbaratar la revolució. El 25 d'agost el Comité de la província va emetre un manifest en el que deponia les armes. Alem va insistir en ordenar un nou alçament en tot el país, pero Yrigoyen es va negar ya que pensava que Quintana usaria qualsevol mig per a ofegar la revolució. I ací és a on comença a mermar la relació entre abdós dirigents. Per a octubre la revolució havia segut totalment derrotada. Un emissari li va avisar a Yrigoyen que ho anaven capturar i, quan abandonava la seua casa a hores de la matinada, ho va detindre una comissió policial. Aixina va ser capturat per primera volta en la seua vida. Ho varen traslladar a un antic buc de guerra i despuix a un pontón alguna cosa inundat a on hi havia varis radicals presos, allí sofrix marejos per les mals condicions higièniques. Al poc temps varen deportar als presos a Montevideo, ciutat a on va permanéixer fins a decembre i que seria l'única terra estrangera que va conéixer en tota la seua vida, i tornaria a la mateixa molts anys despuix quan seria derrocat.

Leandro N. Alem era el tio de Yrigoyen, i va anar el model que va seguir. En 1896, despuix del suïcidi del seu tio, escomençaria a adoptar la seua característica personalitat reservada.

Va ser en vespres d'esta revolució quan Yrigoyen va conéixer a Alvear, més precisament quan s'estava buscant un cap de policia per a la ciutat de Buenos Aires. Aristóbulo del Valle va propondre a un parent d'Alem, que havia segut comissari. Aixina va entrar en contacte en Alvear i atres personalitats del civisme com Li Breton, Apellániz i Senillosa. Alvear i Yrigoyen es varen seguir veent en el Café de París i en reunions de comités. Sempre conservaria un especial aprecie per Alvear, inclusivament en els últims anys de vida del caudillo, quan anys arrere abdós dirigents radicals estaven enfrontats.

Com a fet anecdòtic entre abdós dirigents, es pot mencionar que en 1897 Lisandro de la Torre va reptar a un duel d'esgrima a Yrigoyen. Alvear va tindre uns pocs dies per a ensenyar-li alguns aspectes bàsics d'esgrima al seu amic, ya que este desconeixia eixa disciplina mentres que de la Torre era un expert. El duel es va produir el dia 6 de setembre i Yrigoyen li va produir varis corts en la cara a de la Torre i va eixir victoriós. Durant la seua presidència va seguir practicant esgrima, un pasatiempo que no abandonaria ni sent septuagenari. Precisament en 1897 va ingressar al Jockey Club i va estar allí algunes voltes, pero a partir de 1900 no va tornar a chafar l'institució, pero va seguir sent soci fins a la seua mort.

L'1 de juliol de 1896 Leandro Alem es va suïcidar en ple carrer. Aristóbulo del Valle havia fallit prematurament en giner del citat any, per lo que la jefatura del partit va recaure encara més en Yrigoyen. Pero, durant la nit del velatori d'Alem, va anunciar que la pèrdua era massa greu per a poder pensar en nous proyectes, i va demanar als presents tornar a les seues províncies d'orige hasta nuevo aviso.

Quan la Convenció Nacional de la UCR va sancionar el 6 de setembre de 1897 la cridada política de les parals per a concórrer a eleccions junt en els mitristas, despuix d'una reunió del comité provincial de la UCR el 29 de setembre en casa d'Alvear es va votar per la dissolució de dit organisme per a aixina desbaratar l'estratègia dels bernardistas. Des de llavors, el radicalisme entraria en un estat de desorganisació fins a la reorganisació partidària de 1904.

Es va manifestar en profunt desacort en el pacte en el mitrisme que imponia el president del Comité Nacional, Bernardo d'Irigoyen, com a tàctica per a enfrontar a Juliol Argentí Roca, quan este s'encaminava a la seua segona presidència en 1898.

Revolució de 1905

S'havien senyalat els primers dies de febrer de 1905 per al començ de la nova revolució radical, i a finals de giner els delegats varen partir als seus destins per a escomençar el tumult. Pero tant el Govern com la policia sospitaven que existien plans conspiratius, per lo que varen aplanar varis edificis i, quan els civils varen acodir a buscar armes, varen acabar detinguts per la policia. Alertats, el general Smith es va dirigir solament a l'atarassana de guerra i va ingressar pel regiment de 10° d'infanteria, ràpidament es va fer càrrec de l'unitat, fortificándola en ametralladores davant la possible amenaça revolucionària. Trentacinc persones desarmades varen entrar a les 4 del matí al quarter, quan varen preguntar per Martín Yrigoyen varen ser detinguts. El fracàs de la pren de l'atarassana va arruïnar tot intent revolucionari, ya que allí anaven a anar els civils a proveir-se d'armes. Aixina i tot la revolució va seguir el seu curs: uns 70 edificis varen ser presos per a convertir-els en cantones, alguns varen resistir molts atacs, al punt que, per eixemple, el de Bolívar i Brasil es va rendir únicament quan va ser amenaçada en canons.

A les 3:45 el president Manuel Quintana va aplegar a la Casa de Govern per a convocar en suma urgència al gabinet, es va declarar l'estat de lloc en tot el país. Mentres que hi havia sublevació en Baïa Blanca, Mendoza, Còrdova i Rosario, la capital estava sent controlada en èxit pel govern. En l'interior la revolució havia tingut èxit: en Mendoza la guarnició, el 1° d'artilleria, el 1° de cavalleria i el depòsit del 2° de caçadors varen donar armes als grups civils. Va ser en la Casa de Govern a on es va produir el combat més fort, ya que els militars que defenien al governador varen resistir baix un espés tiroteig en l'edifici fins a entrant al migdia. Quan el governador va depondre les armes, despuix de ser amenaçat en els canons de la 1° artilleria, José Néstor Lencinas cap de la Junta Revolucionària es va fer càrrec del govern provisorio. En Còrdova el 8° d'Infanteria havia atacat al Departament de Policia, despuix d'un atac recio es va conseguir instaurar un govern provisorio. En la província havien segut detinguts per Delfor Del Valle -per encàrrec especial de la Junta- el vicepresident José Figueroa Alcorta, el fill de Roca i varis dirigents del govern que casualment estaven en Còrdova. Del Valle va intentar capturar a Roca, pero est va conseguir escapar a Santiago del Estero. En L'Argent va haver una seguidilla de moviments sospitosos, pero no va aplegar a esclatar la revolució. Varis dirigents varen escapar a Chile o Uruguai, pero alguns com Del Valle varen ser capturats quan intentaven eixir del país, uns atres es varen entregar. Els presos civils varen ser confinats en un transport de l'armada cridat Santa Creu, totalisant uns setanta presos enfeixats i mal alimentats. Com a mig de distracció els detinguts varen confeccionar dos periòdics: El presoner i Don Hipólito. El 5 de març el Poder Eixecutiu va estendre l'estat de lloc per setanta dies més, els presos militars varen ser ràpidament jujats en penes de fins a huit anys de presó, i el 2 de maig varen ser duts al transporte Pàtria rumbo a Ushuaia.

Yrigoyen s'havia mantingut en l'anonimat durant les últimes semanes de la sublevació. Es va anunciar que a fins de febrer es presentaria en el Jujat Federal. El 28 de febrer una gran multitut ho va esperar en elloc, baix una gran presència policial, pero no va aparéixer, i el Govern ho va terminar exonerant per "raons de millor servici". Yrigoyen va auxiliar econòmicament als exiliats gràcies aloteo i venda de les seues estàncies. Uns mesos despuix de terminada la revolució va aparéixer una associació cívica cridada "Associació de Maig" que va iniciar un moviment pro-amnistia que va tindre el respal del Partit Nacional d'Uruguai. Yrigoyen va iniciar gestions per a que les persones capturades anaren lliberades, pero es va chocar en la inflexibilidad de Quintana. Pero en març de 1906 va morir Quintana i va assumir la presidència José Figueroa Alcorta pertanyent a la corrent modernista del PA, qui va promulgar una llei d'amnistia, proposta entre uns atres per l'expresident Carlos Pellegrini. Yrigoyen es va entrevistar llavors en el president Figueroa Alcorta en 1907 i 1908 per a instar-ho a promoure comicis nets, pero en poc èxit. Yrigoyen va revelar estes conversacions en la Convenció de 1909.

Per a les eleccions presidencials de 1910 el Partit Autonomiste Nacional va elegir com a candidat per a president alíder del corrent modernista, Roque Sáenz Penya. Sáenz Penya era partidari d'establir un règim electoral que impedira el frau, i no solament era amic de Yrigoyen, sino que, trenta anys arrere, abdós havien segut part del grup que va fundar el fugaç Partit Republicà.

Camí a la reforma electoral

L'inici del canvi polític largamente postergat es va produir en l'arribada a la presidència de Roque Sáenz Penya, un opositor intern del Partit Autonomiste Nacional. Est va centrar tota la seua gestió governamental en sancionar una llei per a garantisar eleccions secretes, universals i obligatòries per a tots els ciutadans. Despuix de superar la resistència dels conservadors més contraris a l'eixercici de la democràcia plena, el seu proyecte es va convertir en la cridada llei Sáenz Penya. El problema del sufragi es va atendre en tres lleis, la n.º 4161 del 29 de decembre de 1902, que va possibilitar al Partit Socialiste la seua primera representació; la n.º 4578 del 24 de juliol de 1905, destinada a calmar la revolució d'eixe any, i la famosa Llei Sáenz Penya (n.º 8871), promulgada el 10 de febrer de 1912. Si ben açò era predible, és destacable l'actitut del president Roque Sáenz Penya, que va atendre les demandes populars encara sabent que això afectava greument a l'hegemonia conservadora. No obstant, cal destacar que la nova llei solament alcançava a les eleccions per a càrrecs nacionals, és dir, per a president i vicepresident, diputats nacionals i senadors nacionals per la Capital Federal. Les demés eleccions seguien celebrant-se segons les lleis provincials. No obstant, en 1912 es va produir l'intervenció federal a la província de Santa Fe, i l'interventor va organisar les eleccions per a governador i llegisladors d'acort en la nova reforma electoral. La UCR va decidir participar i va conseguir la victòria. Va dur aixina a la governació a Manuel Menchaca, primer governador elegit per la llei d'eleccions secretes.

Una de les primeres fotografies preses a Yrigoyen en públic. Eixint d'una Convenció de la UCR en el Saló Príncip Jorge de la ciutat de Buenos Aires, en 1909.

Al començament de març de 1916 es va reunir el Comité Nacional de l'Unió Cívica Radical a fi de convocar una Convenció, que va tindre lloc el 20 de març en la Casa Suïssa en una assistència de 138 delegats. Va terminar la sessió en la designació d'una comissió integrada pels delegats Vicente Gall, José Camilo Crotto, Pelagio Lluna, José Saravia i Isaías Amat. Paralament es va nomenar una atra comissió, integrada per Eudoro Vargas Gómez, Crotto, Lluna i Marcelo T. d'Alvear, per a que entrevistaren al president Victorino de la Plaça en l'objectiu d'exigir-li un acte electoral net i lliure. Al sendemà, mentres la primera comissió estava debatent sobre posar en vigència la Constitució despuix d'anys de desquicio institucional, la comissió que va anar a entrevistar a De la Plaça no va tornar en notícies alenadores. Este fet va terminar dividint les opinions dins del cos de delegats, per lo que es va alçar la sessió per a continuar-la el 22 de març en el Teatre Onrubia, a on ademés devien elegir-se els candidats a president i vicepresident.

Des de les huit del matí el teatre estava caramullat de gent i regnava el nerviosisme perque, pese a que se sabia que Yrigoyen guanyaria per respal unànim, els delegats sabien que este renunciaria a la candidatura. En referència a la vicepresidència, va haver exigències per part del grup «blau» per a integrar part del binomi, i finalment es va designar al rioixà Pelagio Lluna candidat a la vicepresidència. A les 10.30 del matí va escomençar la votació; Yrigoyen va obtindre cent cinquanta vots, dos Leopoldo Melo, i Alvear, Crotto i Gall un cada u. Crotto va rebujar el vot que li havien donat, ratificant que solament Yrigoyen podia ser el candidat indicat. Despuix es va procedir a l'elecció del candidat a la vicepresidència, i va ser elegit Lluna en 81 vots contra 59 de Gall, mentres que Joaquín Castellanos i Melo varen obtindre un cada u. Es va passar a un quarto intermig per a esperar l'acceptació de les candidatures i, entre tant, una manifestació es va congregar en la casa de Yrigoyen, pero no hi havia signes de que hi haguera ningú dins. Yrigoyen havia anat a rebre a la Taula Directiva de la Convenció en l'estudi jurídic del doctor Crotto en avinguda de Maig, i allí va manifestar el seu propòsit de renunciar a la seua candidatura. Crotto va propondre llavors formar una comissió que entrevistara a Yrigoyen a fi de convéncer-ho per a que acceptara la candidatura. Els delegats designats Guido i Oyhanarte es varen dirigir, puix, a la residència de Brasil 1039 i li varen comunicar a Yrigoyen que, de renunciar a tal candidatura, es donaria per terminada la lluita. Horacio Oyhanarte, present durant eixe episodi relata que:

A les sèt i mija de la vesprada el caudillo va acceptar. La notícia va produir una congregació front a la casa de Brasil 1039.

Eleccions presidencials de 1916

Artícul principal → Eleccions presidencials d'Argentina de 1916.

El president Hipólito Yrigoyen en coche presidencial, recorre l'avinguda de Maig durant la seua assunció.

Primera urna electoral empleada en les eleccions de 1916, exposta en el Museu del Bicentenario.

Les eleccions presidencials del 2 d'abril de 1916 varen ser les primeres en l'història argentina en adoptar la llei Sáenz Penya, que garantisava el vot secret i obligatori per a varons, raó per la qual es considera el primer govern democràtic de l'història argentina, en l'aclariment de que el primer govern plenament democràtic va ser la segona presidència de Juan Domingo Perón en 1951, quan les dònes varen poder eixercir el seu dret a votar i ser votades. Els primers efectes de la llei varen ser sorpressius per als reformistes: radicals, socialistes i liguistas es varen impondre en casi tota la franja moderna del país en la sola excepció de la província de Buenos Aires, controlada férreamente per l'aparat polític tradicional. Els partits provincials nucleados que controlaven l'antic règim varen fracassar en el seu intent d'armar una força política conservadora moderna. De moment la nova norma no va introduir canvis espectaculars, ni en la participació electoral, ni en les campanyes o debats, mentres que les noves pràctiques electorals coexistien en velles normes. El resultat electoral va ser ambigu puix la composició del Colege Electoral no va tirar un guanyador indiscutible en reunir-se en 1916. L'historiador Luis Alberto Romero senyala que alguna cosa havia canviat verdaderament quan "unes 100 000 persones varen acompanyar al nou president en el seu trayecte del Congrés a la Casa de Govern. Els opositors es varen escandalisar per la presència de la 'gentola d'espardenyes', un prejuí, certament, pero que testimoniava el començ d'una nova época de la democràcia".

Yrigoyen en la banda presidencial.

La fòrmula Hipólito Yrigoyen-Pelagio Lluna es va impondre superant a la fòrmula del Partit Conservador (Ángel Rojas-Juan Eugenio Serú) en 339 332 vots contra 153 406 del Partit Conservador. Ademés va guanyar en el colege electoral en 152 vots. Despuix de prestar jurament davant l'Assamblea Llegislativa, el nou president va ser, lliteralment, dut per una llau de persones fins a la Casa Rosada, sense cap tipo de custòdia personal. Quan faltaven tretze electors per a homologar el triumfo del radicalisme, els conservadors varen ser a Santa Fe per a intentar persuadir als votants que estaven enemistados en l'autoritat partidària. En ser consultat per este fet Yrigoyen va dir la famosa frase: «Que es perguen mil governs abans que vulnerar els nostres principis». El Congrés estava compost per 45 radicals i 70 opositors en la Cámara, mentres que en la de Senadors solament hi havia 4 radicals i 26 opositors. Un total d'onze províncies seguien sent representats per membres de l'anterior règim.

L'embaixador d'Espanya en l'Argentina va assistir en representació del seu país i va escriure per al diari L'Época les següents llínees:

En la meua carrera diplomàtica he assistit a celebracions famoses en diferents corts europees; he presenciat l'ascensió d'un president en França i d'un rei d'Anglaterra; he vist molts espectàculs populars extraordinaris pel seu número i el seu entusiasme. Pero no recorde res comparable a eixa escena magistral d'un mandatari que s'entrega en braços del seu poble, conduït entre els balancejos de la flota electrizada, a l'alt sitial de la primera magistratura de la seua pàtria (...). Pero tot això havia de ser pàlit davant la realitat de la plaça immensa, de l'oceà humà enfollit d'alegria; de l'home president entregat en cos i ànima a les expressions del seu poble, sense guàrdies, sense eixèrcit, sense polizontes.

Yrigoyen havia sugerit en el seu moment al president Figueroa Alcorta l'intervenció de catorze estats federals a on encara radicava el frau, pràctica encara vigent despuix de la creació de la Lliga de Governadors, de la que varen anar els seus principals mentors Miguel Juárez Celman i Juliol Argentí Roca. Les intervencions federals, cridades de «higiene cívica», es varen portar a terme despaciosamente per decrets del poder eixecutiu en époques de recessió llegislativa. A excepció de les províncies governades per radicals, que havien obtingut el poder per via llegítima, les demés varen ser intervingudes. L'intervenció tenia per objectiu cridar a eleccions llegals i fora com anara el resultat el triumfador obtindria la governació. En molts districtes el radicalisme va triumfar; no obstant, en províncies com a Corrents i Sant Luis els conservadors es varen impondre, i en eixos casos es va respectar la decisió popular. Tampoc s'havien intervingut les províncies de Santa Fe, Buenos Aires i Jujuy.

El triumfo electoral va significar que, per primera volta, un ampli sector social exclós fins a llavors dels llocs públics de direcció aplegava a la conducció de diferents àmbits estatals. Es tractava de sectors mijos, sense grans recursos econòmics, ni conexions en les classes altes. La presència de funcionaris «sense llinage» va ser un dels temes preferits per a bromes per part de la prensa conservadora. Durant els primers anys del seu govern, Yrigoyen es va manejar per mig de decrets, ya que moltes de les iniciatives que enviava al Congrés no prosperaven per la majoria conservadora encara imperant. Solament despuix de les eleccions llegislatives de 1918 el radicalisme va obtindre la majoria en la cambra baixa.

Durant el primer govern de Yrigoyen, el radicalisme va estar en minoria en el Congrés: en la Cámara 101 membres eren radicals i 129 opositors, mentres que en el Senat de 58 membres sol 2 eren radicals. Encara en minoria, Yrigoyen va mantindre una actitut poc procliu al diàlec i la negociació, no solament en els partits tradicionals conservadors que controlaven el Senat, sino també en els nous partits populars que varen adquirir protagonisme a partir del vot secret: el Partit Socialiste i del Partit Demòcrata Progressiste. Concebia al radicalisme com una "religió redentora" per a "la lliberació argentina", no es vea com un cap sino com un "apòstol" i pensava que l'Unió Cívica Radical no era un partit més sino "la pàtria mateixa":

Yo he orientat a tots, i ningú, em va guiar a mi, en cap moment ni en cap circumstància. Per això vaig poder donar a l'O. C. Radical, és dir, a la pàtria mateixa, un esperit i una enèrgica conducta i l'orientació segura del seu camí.

Hipólito Yrigoyen, La meua vida i la meua doctrina.

Eleccions llegislatives de 1918 i 1920

En les eleccions llegislatives celebrades en 1918 la UCR va obtindre 367.263 vots, mentres que en les ocorregudes en 1920 el total de sufragis va ser de 338.723. Pese a que la UCR va guanyar un considerable número de banca en la llegislatura nacional, la llentitut constitucional per a la renovació de la cambra alta va impedir que ella representara lo que l'electorat havia elegit. El decés de Pelagio Lluna en juny de 1919 que eixercia una notable influència en el cos i el fet que varis senadors radicals no varen estar dins de la llínea del govern, varen anar alguns factors que varen fer que vàries iniciatives del govern quedaren detingudes en la cambra de senadors.

Primera presidència

Yrigoyen en la finestreta del ferrocarril (viage a Santa Fe durant la campanya electoral de 1926).

Vore també: Història de l'Unió Cívica Radical: 1916-1930, Eleccions presidencials d'Argentina de 1916, i Primeres presidències radicals (Argentina)Primer govern d'Hipólito Yrigoyen (1916-1922)

Va ser el primer president en mantindre una llínea nacionalista, convençut de que el país tenia que manejar la seua pròpia moneda, el seu crèdit, i, sobretot, el control dels seus transports, de les seues rets d'energia, i de l'explotació petrolera. Per a això va proyectar un Banc Central estatal, per a aixina nacionalisar el comerç exterior, manejat per les exportadores de cereals, va fundar YPF i va dictar controls a les concessions d'empreses estrangeres que manejaven els ferrocarrils. L'historiador del radicalisme Gabriel del Mall diu que el govern de Yrigoyen es va caracterisar pel seu «Pla de Terra i Petròleu». Ademés de la defensa del patrimoni nacional, Yrigoyen va procurar contindre l'expansionisme dels grans grups econòmics estrangers que actuaven en el país. Front a l'agressiva política intervencionista d'Estats Units en Amèrica Llatina, va defendre el principi de la no intervenció, aplegant a ordenar en un cas que els barcos de guerra argentins saludaren al pabelló de la República Dominicana i no al d'Estats Units, que havien issat el seu en l'illa en el marc de l'invasió de 1916.

L'impuls inicial de la conquista dels drets democràtics es va vore frenat, ya que la UCR no controlava el Senat ni la governació de moltes de les províncies. Yrigoyen va recórrer en varis casos a l'intervenció federal, lo que va afondar l'enfrontament en els sectors conservadors. Durant la seua primera presidència es varen produir vint intervencions a províncies; solament cinc ho varen anar per llei, i dèu intervencions varen ser a províncies governades per radicals. El govern argumentava que aquelles províncies el govern de les quals havia segut elegit per mig d'eleccions anteriors a la reforma electoral de Sáenz Penya tenien una governació illegítima.

Política econòmica

L'expansió econòmica que va experimentar l'Argentina durant el periodo conegut com a república radical (1916-1930), en una expansió promig anual del 8,1 %, seguix sent fins a hui en dia un dels cicles de major creiximent econòmic en l'història argentina. No obstant, Yrigoyen va deure enfrontar en l'Argentina els problemes derivats de la Primera Guerra Mundial. La seua política va ser mantindre la neutralitat, que implicava en térmens econòmics continuar en l'abastiment dels aliats, clients tradicionals. Les nacions en guerra demandaven aliments barats, com alguns artículs industrials tals com frazades i carn enlatada, les exportacions de la qual es varen triplicar durant el periodo 1914 a 1920. Es varen estancar, en canvi, les exportacions de dacsa i carn refrigerada (de millor calitat que la enlatada). A la seua volta es varen frenar les importacions de manufactura industrials que abans es produïen en Europa, ya que els països participants de la lluita varen centrar els seus recursos en l'indústria bèlica. Este fet va fer que escomençaren a sorgir indústries per a produir aquells productes que abans s'importaven. Entre 1914 i 1921 va créixer el comerç en Estats Units, ya que Anglaterra i els demés països europeus no tenien res que oferir a l'Argentina.

Quan va escomençar la Gran Guerra, el president Victorino de la Plaça va ordenar la suspensió d'entrega d'or a canvi de billets que realisava la Caixa de Conversió en 1889, com a paliatiu d'el "pànic bancari" i per a evitar una fuga de capitals. Açò va permetre que la moneda argentina mantinguera un respal fix en respecte de l'or. Es varen repatriar catorze millons de pesos en or que provenien de llegació en París i Londres, a on havia quedat depositat com a pagament que els comerciants europeus entregaven a nom dels exportadors argentins. Gràcies a això el pes argentí va aplegar a tindre un 80 % de respal d'or per a fins del primer govern de Yrigoyen. El govern va intentar sense èxit crear el Banc de la República en 1917, una entitat financera l'objectiu de la qual seria regular l'economia i les finances nacionals. Durant elustre no es varen emetre títuls de deute, i la deute extern es va reduir a 225 000 000 de pesos, per ad açò es varen deixar vacants vàries ocupacions públiques a fi de reduir el despesa pública. El Congrés no va aplegar a sancionar l'impost als rèdits, la sanció dels quals va demanar el govern en 1919. En el citat any es va remetre al Congrés una reglamentació sobre conciliació i arbitrage dels conflictes obrers, el qual establia una junta presidida pel titular del Departament Nacional del Treball, i integrada també per un representant de cada part en conflicte, per a fer aplegar a un enteniment viable a treballadors i patrons. També en 1919 es va dur al Congrés una llei que reglamentava el treball en obrajes i yerbatals, ya que les condicions dels obrers eren inhumanes. Es va aprovar aixina la llei n.º 11.728 durant la següent administració radical en 1925, pero acabaria vetada per Marcelo T. d'Alvear per insistència del Congrés.

Els preus del mercat internacional varen escomençar a descendir molt llentament a partir de 1914, mentres que els productes manufacturados que Argentina importava varen escomençar a costar més cars en relació en el preu dels cereals. Aixina es va ser creant una situació cada volta més difícil que va conduir a una crisis general de l'economia, el major exponent de la qual va ser l'any 1929, al compàs de la crisis internacional. Una indústria en poc desenroll, creada durant la Primera Guerra Mundial pero comprimida despuix, una organisació fiscal que obtenia casi tots els seus recursos per mig de drets aduanero, i un presupost casi normalment deficitari varen caracterisar junt a atres aspectes l'economia argentina durant el periodo radical de 1916 a 1930.

Ferrocarrils

Durant el periodo de l'hegemonia conservadora previ, les concessions als ferrocarrils britànics varen ser en molts casos abusives, ya que molts directius d'estes empreses eren importants polítics i llegisladors. Es va aplegar a pactar secretament concessions en Londres per 40 anys.

En matèria ferroviària es varen dictar rigorosos controls als ferrocarrils en mans dels britànics, sobretot en lo que respectaba a tarifas i fixació de contes capitals, ya que estes empreses mantenien una falsa contabilitat que els permetia declarar baixos guanys i alts costs. Ademés es va donar impuls a l'obra de Ferrocarrils de l'Estat, buscant l'eixida al Pacífic per a facilitar el transport de les produccions del noroest i suroest —centre— del país per a aplegar a Perú, Chile i Bolívia. La concessió va ser anulada en 10 000 km de vies en construcció. A raïl de la folga de ferroviaris de 1917, les patronals li varen aconsellar a Yrigoyen reemplaçar a obrers per maquinistes de la marina, pero el president es va negar.

Els empresaris ferroviaris varen decidir portar a terme una maniobra parlamentària per a no perdre part dels seus interessos, i dita iniciativa va ser la creació d'una empresa de ferrocarrils mixta.

Educació

Estudiants universitaris traslladats per la policia, Còrdova, 1918.

L'arribada d'un govern electe de forma democràtica infundió en el estudiantado l'idea que les velles estructures de les universitats existents, serien reformades segons el nou esperit democràtic que presidia ara el país. Els manifests de la Biblioteca Còrdova i del Colege Novecentista de Buenos Aires, les severes crítiques que des de l'Ateneu Universitari de Buenos Aires formulant-se des de l'any 1916 contra l'estat universitari vigent, varen ser gestant un naixent moviment reformiste, que va esclatar finalment en Còrdova en La reforma universitària. Per això, el 15 de juny una série de persones, que ya estaven constituïdes en la Federació Universitària de Còrdova des de maig, va desestajar la congregació profesoral, proclamant la folga general, ocupant l'universitat i llançant el "manifest als hòmens lliures de Sudamérica", que va ser redactat per Deodoro Roca, a on s'anuncia la ruptura de l'última cadena del coloniaje, l'última servitut mental d'Amèrica.

El clima d'agitació estudiantil pronte es va expandir a atres cases d'estudi. la Federació Universitària Argentina (FUA) fundada l'11 d'abril de 1918, va convocar el primer Congrés Nacional d'Estudiants Universitaris que deliberó en Còrdova des del 20 al 31 de juliol. En respal al moviment cordovés es va realisar una folga d'estudiants en tot el país. En agost, a demanat de la Federació Universitària Cordovesa i la Federació Universitària Argentina, el Poder Eixecutiu va intervindre l'Universitat de Còrdova, sent l'interventor el ministre d'Instrucció Pública. El moviment era recolzat per personalitats com José Ingeniers, Alejandro Korn, Alfredo Palaus i Ricardo Rojas. I aixina, en la pressió en l'ambient, el Consell Superior de l'Universitat de Buenos Aires realisa certes reformes que satisfeen els anhels del moviment reformiste, encara que de forma relativa. El 31 de juliol Yrigoyen va enviar al Congrés un proyecte de llei orgànica d'Instrucció pública, a on es coloca les universitats "dins de l'esperit nou"- En setembre, els estudiants varen prendre de novament la casa de Trejo en protesta per la demora del Poder Eixecutiu a la sanció de les noves normes reformistes. Un més despuix, Yrigoyen va decretar la reforma dels estatuts cordovesos. En l'Universitat de l'Argent el procés va ser més tediós, per a juny de 1920 encara no s'havien resolt els reclams dels alumnes i va haver alguns episodis violents, com a conseqüència de la resistència de les seues autoritats a la reforma. És de destacar que els nous estatuts varen ser proyectats pels presidents de la Federació Universitària de l'Argent (FULP) i la Federació Universitària Argentina, i adoptats pràcticament de forma textual pel Poder Eixecutiu.

En 1919 es va sancionar, per iniciativa del president, la llei 10.861, creant l'Universitat Nacional dellitoral i responent a un llarc anhel dels jóvens que volien instruir-se en eixa zona. Els estatuts varen ser escrits consultant als centres d'estudiants, i es varen aprovar en abril de 1922, per això, esta nova universitat dellitorali la va conéixer com la "universitat de la reforma". En Tucumán la dèbil institució provincial va ser nacionalisada per mig de la llei 11.027 en 1920 a demanat de la Federació Universitària Argentina, que complia en això una resolució del Congrés de Còrdova. L'acta de Constitució de l'Universitat nortenya va ser firmada pels alumnes, i va ser designat encarregat d'ella un jove reformiste: poc despuix es varen aprovar, per al seu govern, estatuts semblants als de l'Universitat dellitoral. El moviment es va expandir en algunes universitats americanes també.

La Reforma va ser el punt de partida d'una generació americana que en eixa bandera va poder sentir-se suficientment forta com per a crear un orde cultural que fora auscultador atent de la terra, obrint l'universitat al poble i comprenent la necessitat de resistir l'opressió de l'imperialisme i les dictadures per a promoure estructures socials exentes d'injustícia [...] La joventut naixcuda a la calor de la Reforma va ser la vanguarda dels pobles americans contra les dictadures que infestaron per llavors nostra Amèrica.

Félix Lluna.

Pero, a pesar de les mides impulsades pel govern tendiente a favorir als sectors estudiantils, els reformistes varen seguir veent en recel al govern popular de Yrigoyen, i inclús varen contribuir a la seua caiguda en 1930.

El 23 de juny de 1918 en l'Universitat de Còrdova, ellegislador Alfredo Palaus va encapçalar una movilisació de dèu mil estudiants convocats per la Federació Universitària de Còrdova, la qual va reclamar canvis en els programes d'estudi, renúncia de docents, modernisació del sistema universitari i un govern tripartit compost per professors, estudiants i egresados, un moviment conegut com reforma universitària, al com es va adherir al poc temps l'Universitat de l'Argent. Yrigoyen vea en simpatia este moviment, per lo que va crear noves cases d'estudi per a que les classes miges tingueren major accés a l'universitat. La reforma va implementar un cogobierno estudiantil per a evitar abusos per part de les autoritats. L'11 d'abril de 1918 va ser creada la Federació Universitària Argentina (FUA), integrada per estudiants de ciutats com Tucumán, Santa Fe, Còrdova, L'Argent i Buenos Aires, i eixe mateix dia Yrigoyen va rebre a la delegació de representants elegits pels estudiants. Segons explica Gabriel del Mall:

El seu govern pertanyia a l'esperit nou, que s'identificava en les justes aspiracions dels estudiants i que l'Universitat devia nivellar-se en l'estat de consciència alcançat per la República.

Gabriel del Mall.

El president va nomenar interventor a José Nicolás Matienzo, qui es va encarregar de transformar els estatuts de l'Universitat de Còrdova i va establir l'elecció de noves autoritats. No obstant, va guanyar el doctor Antonio Nores, contrari a la reforma, lo que va provocar l'oposició dels estudiants i, davant el fracàs de l'intervenció de Matienzo, els estudiants varen resoldre que la folga seria per temps indeterminat. El 21 de juny de 1918 es va difondre el manifest de Deodoro Roca. En juliol de 1918 el govern radical va manar al Congrés de la Nació una llei que establia els tres nivells d'instrucció. Es va crear l'Universitat dellitoral, a petició del Congrés Nacional d'Estudiants Universitaris, i va ser nacionalisada la de Tucumán.

La reforma universitària va ser proyectada en atres països d'Amèrica Llatina. Precisament a mitan de 1920, Gabriel del Mall, que presidia la FUA, va firmar un conveni en el seu parell de la Federació d'Estudiants de Perú en el que es comprometien a lluitar pel sosteniment de les universitats populars, i lo mateix va ocórrer en Mèxic i Chile.

En la ciutat de Buenos Aires es varen fundar trentasset coleges secundaris i dotze instituts d'arts i oficis. Ademés es varen construir 3126 escoles primàries a lo llarc de tot el territori argentí. Durant els sis anys de govern, l'alumnat escolar va aumentar en més de quatrecents mil chiquets. Es va reduir l'analfabetisme del 20 % al 4 %. Va ser introduït el bachillerat nocturn, en gran concurrència de la classe obrera. En este periodo es va implementar el guardapolvo blanc, per a igualar socialment a l'alumnat.

Política petrolera

Vore també: Història del petròleu en l'Argentina

Quan en 1918 va terminar la Primera Guerra Mundial, es va iniciar un periodo expansiu per a la naixent indústria petrolera argentina. La pau va permetre normalisar les relacions comercials i financeres internacionals; aixina es va poder conseguir major disponibilitat de materials, equips, nolis i capitals. En eixa época va aparéixer el motor de combustió interna, que va ocasionar una segona revolució industrial i va aumentar la demanda de combustibles. L'expansió dels automòvils com a mig de transport augurava una demanda sostinguda de productes derivats del petròleu, principalment combustibles, olis i greixos. En el periodo citat, les empreses nortamericanes i europees també varen escomençar a expandir-se en busca de reserves; estes accions estaven avalades pel govern, preocupat per contar en el tan requerit mineral estratègic.

El general Enrique Mosconi va ser nomenat pel següent govern radical, Marcelo T. d'Alvear.

El govern va anunciar el Pla de Terra i Petròleu, que va concedir a l'Estat un paper d'intervenció decisiu. Durant el seu govern es va crear, en 1922, l'empresa més gran destinada a explotar i comercialisar el petròleu: YPF (Jaciments Petrolífers Fiscals), i el recent electe president Marcelo T. d'Alvear li va oferir la conducció d'esta nova empresa al general i ingenier Enrique Mosconi, qui va ocupar la direcció de YPF entre 1922 i 1930 i va impulsar l'idea de: «La propietat del subsol és un dret inalienable del país». Mosconi es va propondre trencar en els trust quan, eixercint la Direcció del Servici d'Aeronàutica de l'Eixèrcit en 1922, la West Índia Oil (subempresa de la Standard Oil de Nova Jersey) li va demanar pagar per avant la nafta per a avions. Algunes ciutats com Comodoro Rivadavia, en Chubut, Plaça Huincul, en Neuquén, Les Heras, Cañadón Sec i Caleta Olivia, en Santa Creu es varen assentar per la proximitat dels jaciments.

Dos mesos despuix d'assumir la presidència, el govern va demanar autorisació al Congrés per a realisar un empréstito de cent mil millons de pesos destinat a vàries mides, entre elles, fomentar l'explotació de YPF. En 1919 el president va manar al Congrés un proyecte de tretze capítuls a on detallava el règim llegal, tècnic, econòmic i financer del petròleu. El proyecte tenia com a finalitat el principi del domini estatal dels jaciments. Dies més vesprada es va afegir a este proyecte un de més que declarava d'utilitat pública tots els elements necessaris per a l'explotació del petròleu. Pero estes iniciatives quedarien travades per un temps en el Congrés. En 1921 el Poder Eixecutiu va manar un mensage al Congrés insistint que se sancionaren els proyectes mencionats anteriorment, pero el mensage no va donar resultat. Davant açò, Yrigoyen va dictar un decret pel que creava la Direcció general de YPF com a dependència del Ministeri d'Agricultura. Pese al seu destacable obra petrolera, Yrigoyen no va conseguir nacionalisar els hidrocarburs, pero va assentar les bases per a evitar convenis que afectaren negativament l'independència econòmica local.

En 1919 es va llegir en el Congrés el següent discurs del president:

Es reserva, puix, per a l'estat, en raó de l'incorporació d'estes mines de petròleu al seu domini privat, el dret de vigilar tota explotació d'esta font de riquea pública, a fi d'evitar que l'interés particular no la malgaste, que l'ignorança o precipitació la perjudique, o la negligència o l'incapacitat econòmica la deixe improductiva, per ad açò s'adopten en el proyecte disposicions que fixen i garantisen un mínim de treball i les formes convenients de realisar-ho. En el mateix concepte es posen traves a la possible acció perturbadora dels grans monopolis.

Hipólito Yrigoyen, al Congrés de la Nació, 1919.

Per a 1914, les estacions surtidoras de combustibles es repartien majoritàriament entre les companyies Energina i Wico, anglesa i nortamericana respectivament, i en eixe mateix any es va instalar el primer sortidor en plaça Lorea. L'instalació d'estes empreses estrangeres va ser habilitada per mig d'una ordenança de decembre de 1915, la qual prohibia que dos sortidors es colocaren a menys de quatrecents metros. No obstant, cap a 1917 existia un monopoli de l'empresa nortamericana West Índia Oil Company (WICO), la qual venia el 95 % del querosén i el 80 % de la nafta, ademés de tindre el monopoli de l'abastiment dels sortidors en la ciutat de Buenos Aires.

Política social

Les organisacions sindicals, perseguides durant el règim anterior, ara varen ser jerarquizades i varen colaborar en les autoritats per a solucionar reclams obrers. Yrigoyen no admetia el concepte marxiste de lluita de classes, sino que pensava que estes podien treballar juntes pel be de la Nació. En la majoria dels casos es varen respectar les folgues, no es varen reprimir, i en molts casos es varen satisfer els demanats dels manifestants. Quan va ocórrer la folga de ferroviaris de 1917, les patronals li varen aconsellar al president reemplaçar als obrers per maquinistes de la marina, pero el president es va negar i va acceptar el dret a folga. Va impulsar la sanció de dret laboralleis laborals i va manar al Congrés en 1921 un proyecte de Còdic del Treball, en un sentit coincidente en els reclams que els socialistes i el moviment obrer realisaven des de décades arrere. Va actuar ademés com a mediador en numerosos conflictes laborals, promovent la negociació d'acorts basats en la justícia social. Pero, per un atre costat, va mantindre relacions molt conflictives en el Partit Socialiste, que tenia una important representació parlamentària, i en el sector majoritari del moviment obrer, al que va negar el seu dret a representar als treballadors argentins en l'acte de constitució de l'OIT en 1919, per lo que el govern argentí va ser sériament reprendido per l'organisme internacional.

En 1920 les centrals obreres, en especiala Federació Obrera Regional Argentina del Congrés IX, enviaven delegats a comissions de conciliació i ajudaven a dissipar la tensió en certes folgues gràcies al demanat de les autoritats. Esta modalitat de la FORA li va brindar un respal de la classe obrera, que en 1915 contava en 51 sindicats i 20 000 pesos d'aportes anuals, una sifra que en 1920 havia pujat a 734 sindicats en aportes de 700 000 pesos. Els obrers agrícoles varen ser organisats per la FORA, que en 1920 va celebrar un acte en solidaritat en la Federació Agrària Argentina. Els obrers de yerbatals que eren víctimes de l'explotació varen realisar les seues primeres folgues entre 1918 i 1919, i varen conseguir obtindre millores laborals tals com a jornada de 8 hores i descans dominical. Les reformes laborals del primer govern radical varen produir una millora del salari mig, que en 1916 era de 3,60 pesos i 1921 havia aumentat a 6,75. La jornada laboral, que en 1916 era de casi 9 hores, es va reduir en 1921 a huit hores. La suma de les pagues per indemnisacions per accidents de treball va ser de 282 000 000 en 1916, i de 1 328 000 000 en 1921. Aixina mateix, mentres que els obrers assegurats en 1916 eren 200 000, esta sifra va aplegar a 465 000 en 1921.

Durant la primera gestió radical els afiliats a gremis varen aumentar de forma exponencial. Mentres que en 1916 solament hi havia 70 gremis, quatre anys despuix el número havia pujat a 750; sobre els afiliats, de 40 000 que hi havia al començ del govern de Yrigoyen es va passar a 700 000 en 1920. Des de 1915 la FORA del Nové Congrés i la FORA del Quint Congrés dominaven les organisacions obreres. Entre 1914 i 1918 va ser major el número d'emigrants que el d'immigrants, puix molts varen retornar a les seues terres d'orige per a combatre en la Primera Guerra Mundial. Per a 1919 moltes d'eixes persones que s'havien anat a Europa varen retornar al país. L'enorme afluència de colónies agrícoles, la proliferació de les granjas, l'intensificació dels cultius pel sistema de medieros, la localisació urbana del comerç i les indústries incipients varen obligar a atendre diversos problemes rurals i urbans intervinculados: reforma agrària i assunts laborals.

El Ministeri d'Agricultura va reorganisar l'administració de la terra pública, i es varen iniciar varis estudis de les concessions de grans àrees de terres per part dels governs anteriors. Es varen contractar tècnics agrònoms que varen recórrer i varen examinar el territori nacional chequeando els títuls de propietat, i catalogant les possibilitats d'explotació de cada lot. Com a resultat d'este estudi, per a 1921 s'havien revocat concessions en una extensió de casi huit millons d'hectàreas. Per mig d'un decret es va exigir a els qui havien obtingut terres illegalment a desocuparlas en un determini improrrogable de dos anys, ademés de tindre que abonar un cànon pelapsus durant el qual havien usufructuado les terres illegalment.

En certs sectors es va produir desproveïment com a conseqüència de l'especulació comercial. Per això el govern va manar al Congrés una reglamentació per a expropiar 200 000 tonellades de sucre als acaparadores, en l'objectiu de distribuir-la a la població a preus normals. La llei va ser aprovada en el senat despuix d'ardus debats.

Es varen crear les caixes de jubilació per a obrers i empleats de servicis públics com a gas, energia elèctrica, telégraf i teléfon com també per a ferroviaris, i per mig de la llei n.º 11.110 es va reglamentar el règim jubilatorio per a empleats i obrers d'empreses privades de servicis públics. En 1921, gràcies a la llei n.º 11.156, es va modificar el Còdic Civil respecte a l'arrendament de la propietat, coneguda com a «Llei de Lloguers», lo que va significar que per primera volta s'atenia a la funció social de la propietat privada en general. En la llei 10.505 sancionada en 1918 es va reglamentar el treball a domicili, mentres que en la llei n.º 10.903 es va crear el Patronat de Menors i el règim de protecció al menor. En 1917 es va sancionar la llei n.º 10.284 de règim d'ampar a la família, més coneguda com homestead, la qual establix l'inembargabilidad dels bens i ferramentes de treball indispensables per a assegurar la subsistència de la família.

Si be va intentar sense èxit impulsar una série de reformes agràries —com va ser el cas del Banc Agrícola— sí es varen aplegar a concretar algunes polítiques destacables. Les terres públiques havien segut el major desig de la classe oligàrquica argentina. Els amos de ferrocarrils s'havien beneficiat en l'adquisició de terres al voltant de les seues vies férrees gràcies a una llei de 1862, i despuix les havien revenut a majors preus a companyies de terres que no eren més que empreses parals. Yrigoyen s'oponia a que se seguiren venent terres fiscals, puix volia resguardar esta font de riquea per a l'Estat. Aixina que, el govern va obligar als amos que havien ocupat illegalment les terres que les tornaren, ademés de pagar un cànon pel temps en que les havien usufructuado. El Banc Agrícola es va crear per a salvaguardar els interessos dels agricultors, pero l'iniciativa no va prosperar; en canvi, els interessos dels agricultors varen quedar a càrrec del Banc Hipotecari Nacional, que va conseguir un inusitado desenroll. Les sucursals del Banc Hipotecari Nacional varen créixer de vintidós sucursals i quatre agències al començ del govern a quaranta sucursals i cuarenta y uno sucursals per a finals del govern de Yrigoyen. Els diputats Francisco Beiró i Carlos J. Rodríguez varen presentar un proyecte conegut com a Llei de Terres Ociosas, que feya perdre el dret sobre aquelles terres que no s'havien usat en quinze anys, per a evitar aixina que les classes altes tingueren en el seu poder grans camps per molts temps. Pero la reglamentació tampoc va prosperar. També va ser sancionada en 1921 la llei n.º 11.170 de règim d'arrendaments rurals, a pur de les modificacions introduïdes en el Còdic Civil per la llei n.º 11.156. Este règim seria modificat en 1933 per a assegurar la protecció de l'arrendatari.

A poco de començat el primer govern de Yrigoyen va esclatar la revolució socialista en Rússia, i este fet històric va tindre gran efecte en els sectors obrers, que varen vore la perspectiva d'una transformació mundial de les relacions entre el capital i el treball. Les folgues varen escomençar a produir-se en major freqüència, pels acomiadaments que es varen produir en sectors industrials per la compressió de les indústries emergents durant la Primera Guerra Mundial. La folga dels treballadors de la Patagonia, durament reprimida per Héctor Varela, va causar impressió en les classes obreres, pese a les pobres notícies que aplegaven pels diaris. Una atra folga general que va esclatar en Buenos Aires en 1919 va commoure al país per la inusitada gravetat dels fets. La folga, realisada per obrers metalúrgics, va ser sofocada durament per forces policials i grups d'extrema dreta com la Lliga Patriòtica Argentina i l'Associació del Treball, uns fets que es coneixen com la semana tràgica. El salari real va baixar fins a l'any 1918, lo que va fer que aumentara el número de folgues, que va passar de 80 en 1916 a 367 l'any següent, per a descendir a 206 en 1920. El número de folguistes va ser de 24 000 en 1916, mentres que en 1919 va aplegar a 308 000 i va descendir a 134 000 en 1920.

Durant elustre de Yrigoyen les llibertats públiques com també la llibertat de l'opinió pública com a expressió de la ciutadania mai varen ser agraviades. Va ser aixina com els diaris, pese a que en la seua majoria eren opositors (i crítics al president) mai varen sofrir actes de censura ni de difamació. Ricardo Balbín diria d'això: «A voltes els relligc i m'estremixc en pensar que un ciutadà podia dir baix la seua firma, en els periòdics de la República, coses contra el president, sense ser perseguit ni acusat».

Massacres obreres

Semana tràgica

Canons en el cantó del Congrés, durant la semana tràgica, 1919.

Artícul principal → Semana Tràgica (Argentina).

Les conseqüències econòmiques producte de la Primera Guerra Mundial varen produir centenars de folgues i enfrontaments violents durant el govern de Yrigoyen. Una série de llargues desocupacions varen afectar a l'economia nacional, sobretot en àrees ferroviàries, portuàries i metalúrgiques. En 1919, en els tallers metalúrgics Vasena, es va produir un dels enfrontaments més sanguinosos de l'història, la coneguda semana tràgica, quan en decembre va escomençar una folga per reclams salarials i horaris de treball.

Escena de la semana tràgica.

El 3 de decembre de 1918 es va declarar una folga en l'empresa metalúrgica Tallers Vasena, la més gran del país. La intransigencia patronal a negociar en el sindicat i la combativitat sindical va estendre la folga durant vàries semanes, en gran cantitat d'enfrontaments armats entre folguistes i rompehuelgas. Molts dels seus adherentes eren immigrants que tornaven d'Europa despuix de la Primera Guerra Mundial. El dia 7 de giner de 1919 la policia reprimix als folguistes en el cantó de Pepirí i Amancio Alcorta, assessinant a cinc persones, i desencadenant la pueblada coneguda com la Semana Tràgica. Al sendemà la FORA del V Congrés va declarar la folga general per al 9 de giner, en la finalitat d'assistir al sepeli dels morts, en l'adheriment de sindicats d'abdós centrals i del Partit Socialiste. El dia 9 de giner es va realisar el corteig dels morts, des dels locals en els que varen ser velats en Nova Pompeya, fins al Cementeri de la Chacarita. En varis punts del trayecte es varen produir sanguinosos chocs entre obrers, policies i agents parapolicials de l'Associació Nacional del Treball. Durant els enfrontaments, el dirigent radical Elpidio González, designat per Yrigoyen dos dies abans com a cap de la Policia, va intentar dialogar personalment en un grup de folguistes, els qui varen respondre fent-ho baixar de vehícul i cremant el seu automòvil. En el cementeri s'havia instalat un pilot de militars i policies que va disparar sobre la multitut, impedint la realisació del sepeli. Les fonts varen estimar els morts d'eixe dia en vàries decenes, sense que es produïren baixes en les forces de seguritat. Eixa mateixa vesprada Yrigoyen va designar al general Luis Dellepiane, com a governador militar de la ciutat de Buenos Aires. El govern va anunciar que havia descobert una conspiració dirigida íntegrament per estrangers calificats de «extremistes», que pretenien apoderar-se del govern i que estava liderada pel periodiste judeu Pinie Wald, qui fora salvajemente torturat. Despuix es descobriria que l'anunci del govern era fals. El govern va aplicar també la Llei de Residència en nom de la «defensa social» i es va ajustar el compliment de la Llei n.º 7029.

Eixe dia, per a reprimir als folguistes, dirigents radicals i militars varen organisar una força de choc parapolicial d'extrema dreta, formada per jóvens de classe alta, que en el córrer dels dies adoptaria el nom de Lliga Patriòtica Argentina i que, amparades per les forces policials i militars, varen perseguir a obrers i judeus, assessinant, violant i incendiant vivendes. Es varen produir saquejos a armerías, destrosses d'iglésies i pren de tallers. El general Dellepiane comandó a les tropes per a repelir la rebelió, que va durar fins al 14 de giner. En el curs de la repressió, les forces de seguritat i parapolicials varen realisar en el barri de l'Once l'únic pogrom (matança de judeus) realisat en continent americà. Segons el govern, va haver al voltant de 65 morts civils i 4 de les forces armades, encara que este mai va presentar la llista dels mateixos. Segons l'oposició i els historiadors que varen investigar l'acontenyiment, varen ser assessinades més de 700 persones, va haver vàries decenes de desapareguts, entre ells varis chiquets i decenes de mils de detinguts. Tot va terminar quan el 14 de giner la FORA va decidir alçar la folga, despuix de la decisió del govern de lliberar als presoners i reobrir els locals gremials i els amos dels Tallers Vasena varen acceptar el plec de peticions del sindicat.

Patagonia rebel

Artícul principal → Patagonia rebel.

Obrers en folga durant la Patagonia rebel.

Un atre fet de violència extrema és conegut com la Patagonia rebel, quan, en una rebelió en la província de Santa Creu, Patagonia argentina, entre 1920 i 1921, es va organisar una folga contra l'explotació dels obrers per part dels seus patrons, per a exigir millores laborals. En novembre de 1920, la Societat Obrera de Riu Gallecs, baix eliderage de l'anarquiste Antonio Soto (en influències de la revolució russa de 1917), va declarar una folga per millores en salaris i vivendes per als peons rurals. Al poc temps, la folga es va propagar a tota la província de Santa Creu. Els terrenys varen ser ocupats per activistes, els qui varen prendre com a rehens als seus patrons, sense us de la violència, si be es varen aplegar a lliurar batalles campals en la policia. En este marc, el govern va manar al front del regiment al tinent coronel Héctor Benigno Varela per a intentar atenuar el conflicte. Héctor Benigno Varela va parlar en els obrers per a aplegar a un acort, lo que va normalisar la situació. No obstant a fins de 1921 es va produir un descens brusc del preu de la llana, lo que va causar una important cantitat de estoc acumulat i va provocar una disminució important del preu del producte. El major problema era que els obrers tenien una pròxima esquila, lo que empijorava la situació. Per a evitar-ho els obrers varen prendre novament les estàncies, una atra volta cautelosament i sense violència. Inclús alguns propietaris es varen adherir al reclam per considerar-ho just. Pero la folga va terminar sent reprimida pel eixèrcit al mando del tinent coronel Varela al mando de dos regiments de cavalleria.

Varela va aplegar a capturar a dèu carabineros chilens que estaven lluitant junt als folguistes i disparaven contra els soldats argentins; cal destacar que la Patagonia estava ocupada en gran part per ciutadans chilens. Varela va exigir als folguistes que tornaren a les seues activitats, prometent millores per a ells i les seues famílies; de no fer-ho en el determini d'un dia, Varela va dir que li'ls forçaria i que fusilaria a qui disparara a la seua tropa, i va dictar una resolució en a on dia que qualsevol obrer armat seria fusilat sense més tractament. Despuix de la negativa resposta dels treballadors, centenars d'obrers varen ser fusilats, en part perque Varela no havia rebut instruccions precises per part del govern. Atres centenars d'obrers varen ser capturats i reclosos.

El doctor Vinyes es va entrevistar en el president per a relatar-li lo ocorregut en la Patagonia i demanar-li que processara als responsables. Yrigoyen no va voler fer-ho, ya que pensava que això acarraría el desprestigie de les forces armades i que la fe del poble en les institucions devia salvar-se encara a costa de l'impunitat d'alguns culpables.

Política internacional

Yrigoyen front a la Catedral Metropolitana de Buenos Aires rep l'homenage d'un representant del Regne d'Itàlia, 1920.

La política internacional de Yrigoyen va ser motiu de fortes discussions, inclús en el sí del radicalisme. La seua política bàsicament va defendre l'autodeterminació i igualtat de les nacions front a les grans potències.^{cita requerida} Va seguir la llínea de Victorino de la Plaça, mantenint la neutralitat en la Primera Guerra Mundial, pero en reclams als països beligerants d'abdós bandos. En produir-se la captura del vapor Curamalan en Cardiff, va mamprendre un reclam davant les autoritats franceses, i lo mateix va ocórrer quan bucs i submarins alemans varen danyar o inclús varen afonar bucs argentins. Yrigoyen va intentar convéncer a atres països de Llatinoamèrica de no trencar relacions en atres nacions sense un motiu important. Per això va convocar una conferència de nacions que es va realisar en 1917 per a que es pronunciaren per la neutralitat. Pero l'oposició nortamericana, sumada al fet que Brasil ya havia trencat relacions en Berlín, va fer fracassar l'intent. Solament Mèxic i Colòmbia varen acceptar el cridat del govern argentí.

Yrigoyen va manar un proyecte de llei per a condonar el deute que el Paraguai duya en Argentina des de la guerra de la Triple Aliança, pero este no va prosperar. El següent govern radical tornaria a tractar el tema.

En 1917, un grup de manifestants varen assaltar i varen destrossar el Club Alemà, la Delegació Alemana i la Companyia Alemana Transatlàntica d'Electricitat. Estos fets, sumats a la notícia de que el ministre alemà en Buenos Aires, Karl von Luxburg, havia manat telegrames secrets en que recomanava afonar barcos argentins «sense deixar rastres» i en els quals incloïa frases insultantes cap al canceller Honorio Pueyrredón, varen fer que l'opinió pública, de la mateixa manera que molts dirigents radicals, pressionaren a Yrigoyen per a trencar relacions diplomàtiques en Alemània. Pero el president va sostindre la neutralitat. Quan submarins alemans varen afonar el carguero Bou, prop de Gibraltar, i el mercant Mont Protegit, els diputats socialistes varen votar en el Congrés per a que l'Argentina entrara en guerra, pero Yrigoyen es va mantindre inflexible.

Front al Tractat de Versalles i la creació de la Societat de Nacions, la posició argentina va ser sostindre la separació entre abdós actes: el Tractat era una qüestió que devia llimitar-se als països que havien lluitat, mentres que la Lliga de les Nacions, pel contrari, devia ser una associació igualitaria i voluntària de totes les nacions del món. Ademés, Yrigoyen va comissionar als representants argentins davant la Societat de les Nacions per a que solicitaren que tant nacions vencedores com vençudes anaren tractades en equitat a pesar de l'oposició d'alguns membres de la lliga, com Marcelo T. d'Alvear i Fernando Pérez. El rebuig de la posició argentina, fonamentalment impulsat per les nacions imperials europees, en una época en que els pobles d'Àfrica i Àsia encara continuaven subjectes al colonialisme europeu, va dur al retir de la delegació argentina de la Societat.

Yrigoyen va procurar contindre l'expansionisme dels grans grups econòmics estrangers que actuaven en el país. Front a l'agressiva política intervencionista d'Estats Units en Amèrica Llatina, va defendre el principi de la no intervenció; Va aplegar inclús a ordenar que els barcos de guerra argentins saludaren el pabelló de la República Dominicana i no el d'Estats Units, que havia issat el seu en l'illa en el marc de l'invasió de 1916.

Eleccions de 1922 i activitats posteriors a la primera presidència

Yrigoyen i Alvear conversant.

Quan va sorgir el tema del nom per a l'elecció presidencial de 1922, i la llista de noms es tornava ya massa extensa dins del partit, Yrigoyen va decidir donar el seu respal a Marcelo T. d'Alvear. L'elecció no va despertar majors resistències dins del partit. Pese a que Alvear havia tingut actituts “rebels” en el passat, com l'episodi en Ginebra, Yrigoyen sempre va mostrar aprecie per Alvear; ademés este havia mostrat gran compromís personal en les revolucions radicals del passat, aportant el seu esforç i fortuna a la causa radical.

En febrer de 1922 es va armar el Comité Nacional de la UCR, sorgit de la reorganisació portada a terme durant l'any anterior. Va ser elegit president David Lluna, senador nacional per La Rioja, vicepresident primer el exgobernador de Còrdova, Eufrasio Escurada, vicepresident segon Eudoro Bargas Gómez, secretaris Santiago Corvalán i Jacinto Fernández, i Luis Catalá com a tesorer. Es va resoldre convocar a la Convenció Nacional per al 10 de març, a fi de procedir a l'elecció de la fòrmula presidencial que sostindria el partit en les eleccions del 2 d'abril. En l'interval que va mediar entre la reunió del Comité Nacional i la Convenció Nacional, va prendre cos una facció dissident que es manifestava antiyrigoyenista.

El 10 de març de 1922 es va reunir en la Casa Suïssa la Convenció Nacional de la UCR baix la presidència provisional de David Lluna. Al sendemà es va efectuar l'elecció en el Teatre Nou davant una entusiasta flota. El primer terme de la fòrmula presidencial no tire majors sorpreses, pero en canvi si hi havia certa incertitut en el segon. L'escrutini final va tirar 139 vots per a Alvear sobre Fernando Saguier, que va tindre 18. La vicepresidència va ser guanyada per Elpidio González per 102 vots contra 28 de Ramón Gómez. De colp i repent es va informar a Alvear per mig d'un telegrama els resultats de la votació, degut a que ell estava com a embaixador en París. Les eleccions presidencials es varen realisar el 2 d'abril de 1922, en un ampli triumfo del candidat radical per 406 000 vots, contra 123 000 vots del candidat conservador. El 12 d'octubre Yrigoyen li entrega la banda i el bastó a Alvear en la Casa Rosada, en el respal presencial d'una gran multitut reunida en la Plaça de Maig. Yrigoyen li va desijar èxits al nou governant i despuix, acompanyat dels seus ministres i alguns amics, es va marchar rumbo a la seua casa del carrer Brasil. Una atra gran flota de persones es va fer present en la seua llar per a esperar-ho, fent-li un tant dificultosa la seua tasca de descendir del seu coche i aplegar a la seua casa. A la nit va ser visitat per Alvear. Alvear va fer un govern de contingut polític diferent al de Yrigoyen, tant en lo polític com en lo administratiu: Alvear va brindar més llibertat als seus ministres, en un intent de dur un govern "a l'europea". En alguns casos puntuals va prendre mides contrapostes a les del seu antecessor Hipólito Yrigoyen, i va nomenar com a ministres a varis dels principals líders antirigoyenistas, encara que també va mantindre la seua autonomia quan els radicals antipersonalistas li varen demanar en reiterades ocasions que intervinguera Buenos Aires per a guanyar en 1928, i Alvear va rebujar la proposta.

En 1930 Alvear justificaria el colp d'Estat que va derrocar a Yrigoyen, i va interrompre l'orde constitucional despuix de casi 70 anys d'estabilitat institucional, i va instalar la primera d'una série de dictadures cívic-militars que impedirien la consolidació de la democràcia en Argentina fins a l'última década d'el XX.^{cita requerida} Durant les primeres sessions del senat en 1923 els senadors radicals Leopoldo Melo, Vicente Gall, Martín Torino, Fernando Saguier, Pedro Larlús i Ramón Pau Posse varen presentar un proyecte de modificació del reglament del cos, pel qual se li llevava la facultat de designar als membres de les comissions internes al president del cos. Este càrrec era eixercit per Elpidio González, el vicepresident de la Nació, de vinculació a Yrigoyen, una mida que li restava poder a un funcionari propenc al caudillo. Este episodi va desencadenar una llarga confrontació dins del recint. Els senadors yrigoyenistas es varen negar a donar quòrum. Varen ser els primers indicis de la divisió.

Durant l'any 1923 Yrigoyen no va participar de forma activa en els successos polítics del país, en canvi va decidir viajar als seus camps per a reorganisar el seu patrimoni que hi havia estat abandonat durant elustre del seu govern. No freqüentava al seu grup més adepte, i en Marcelo Torcuato d'Alvear es comunicava per mig de Delfor del Valle, mentres que Elpidio González ho mantenia al dia dels successos que ocorrien en el Congrés. Aixina i tot va decidir mantindre un perfil baix i va evitar mostrar-se en públic. el cisma dins del radicalisme s'accentue en 1924, quan Yrigoyen va escomençar a rebre innumerables acusacions dels seus amics contra Marcelo Torcuato d'Alvear, Yrigoyen va tractar de defendre-ho, atribuint als ministres d'est el rumbo que estava prenent el nou govern. A partir de 1924 Yrigoyen va tornar a una vida activament política com ho feyen abans de ser president, sent visitant en freqüència pel seu núcleu més esotèric: Elpidio González, Diego Luis Molinari, Delfor del Valle, Víctor Juan Guillot, Atilio Larco, David Lluna i Carlos Borzani.

La primera lluita entra radicals yrigoyenistas i antipersonalistas varen ser les eleccions llegislatives de 1926. En Sant Joan i Mendoza el radicalisme es va abstindre acusant "falta de garanties", en esta última província havia triumfat elencinisme. En la Capital Federala UCR va realisar una gran campanya, en a on Yrigoyen va participar concorrent a algunes concentracions. L'escrutini final donava per guanyadora a la UCR en ciutat de Buenos Aires, província de Buenos Aires i La Rioja, mentres que la UCRA havia triumfat en Santiago del Estero, Santa Fe, Entre Rius, Jujuy, Sant Joan i Mendoza, els conservadors en Corrents, Còrdova, Bota i Tucumán. El reconte final de vots va tirar un total de 337.898 per a la UCR, 126.441 per a una colació de forces conservadores, 97.880 per al Partit Socialiste i 96.502 per als radicals antipersonalistas.^{cita requerida} Les pressions per a intervindre Buenos Aires es varen fer més freqüents despuix d'esta lluita electoral. Ademés de les pressions habituals de Vicente Gall, Leopoldo Melo i Agustín Just, també es varen sumar els socialistes encapçalats per Juan B. Just, que varen aplegar a presentar un proyecte de llei per a intervindre Buenos Aires, pero ho varen retirar en juny de 1927. Entre decembre de 1927 i abril de 1928 es varen realisar eleccions a on es varen renovar els càrrecs de governador en Bota, Tucumán, Santa Fe, i Còrdova, el radicalisme va triumfar en totes, incloent Còrdova per primera volta en dèu anys. Davant la negativa d'Alvear per part del seu ministre de l'Interior Vicente Gall, qui va insistir en intervindre Buenos Aires, el ministre va renunciar al seu càrrec el 5 d'agost de 1925 i el president va prendre jurament a José P. Tamborini, qui es va adherir alegalisme d'Alvear.

Gabinet

Ministeris del Govern de Hipólito Yrigoyen
Cartera	Titular	Periodo
Ministeri de l'Interior	Ramón Gómez Francisco Beiró	12 d'octubre de 1916-10 d'abril de 1922 11 d'abril de 1922-12 d'octubre de 1922
Ministeri de Relacions Exteriors i Cult	Carlos A. Becú Honorio Pueyrredón	12 d'octubre de 1916-30 de giner de 1917 30 de giner de 1917-12 d'octubre de 1922
Ministeri de Facenda	Dumenge Salaberry	12 d'octubre de 1916-12 d'octubre de 1922
Ministeri de Justícia i Instrucció Pública	José Sants Salines	12 d'octubre de 1916-12 d'octubre de 1922
Mnisterio d'Agricultura	Honorio Pueyrredón Alfredo Demarchi Eudoro Vargas Gómez Carlos J. Rodríguez	12 d'octubre de 1916-13 de setembre de 1917 13 de setembre de 1917-6 de març de 1922 11 d'abril de 1922-9 d'agost de 1922 9 d'agost de 1922-12 d'octubre de 1922
Ministeri d'Obres Públiques	Pablo Torello	12 d'octubre de 1916-12 d'octubre de 1922
Ministeri de Guerra	Elpidio González Juliol Moreno	12 d'octubre de 1916-14 de setembre de 1918 14 de setembre de 1918-12 d'octubre de 1922
Ministeri de Marina	Federico Álvarez de Toledo Tomás Zurueta	12 d'octubre de 1916-febrer de 1921 febrer de 1921-12 d'octubre de 1922

Eleccions presidencials de 1928 i llegislatives de 1930

El 24 de març de 1928 el Comité Nacional en el seu nou local d'avinguda de Maig 1228 designa novament com a candidat a la presidència de la Nació a Yrigoyen per "aclamació popular", mentres que Francisco Beiró va ser designat candidat a la vicepresidència en 142 contra 25 vots. Finalment l'1 d'abril es realisen les eleccions el 12 d'agost de 1928 els 245 electors varen ratificar el veredicte contra 74 de tots els demés candidats per a dur per segona volta a Yrigoyen a la presidència, qui va despertar crítiques per accedir a la presidència als 76 anys d'edat. Les eleccions li varen donar al radicalisme la majoria en la cámara, pero no aixina en la de senadors, a on solament huit eren radicals, mentres que dèneu eren de l'oposició.

Per a les eleccions llegislatives de 1930 es va realisar una gran campanya poques voltes abans vista en l'història de la democràcia argentina des de 1916. L'entitat "Tribuna Radical" va difondre en conferències les obres del govern i els problemes econòmics del país. Es passaven películes sobre el ferrocarril d'Huaytiquina i l'obra de YPF, ademés es irradiaron conferències sobre el tema de la nacionalisació del petròleu. El radicalisme yrigoyenista no va poder fer l'acte de clausura de campanya ya que el dia 2 de març va ploure torrencialmente. En les eleccions, en vàries províncies l'escrutini general va mostrar va acusar en general una disminució en els vots radicals. El gran colp va ser en la Capital, a on els socialistes independents varen obtindre el triumfant per 100 000 vots contra 84 000 dels socialistes, i seguits en tercer lloc pels radicals yrigoyenistas en 83 000, signe clar que la força política de Yrigoyen havia caigut considerablement. Si be en totala UCR havia obtingut 655 000 vots en tot el país contra 695 000 de l'oposició, els resultats de Capital serien poc esperançadors per al futur. En les eleccions d'Entre Rius varen triumfar els antipersonalistas per 48 000 vots contra 44 000 dels yrigoyenistas.

Vore també

• Història d'Argentina
• Unió Cívica Radical
• Rufina Cambaceres
• Leandro N. Alem
• Luis Irigoyen

Bibliografia

• Herrera de Noble, Ernestina (dir.) (2011a). Diari Clarín (ed.). Yrigoyen gana en la nova llei 1916 (fascículofascículo), Buenos Aires: Arts Gràfiques Rioplatenses. ISBN 978-987-07-1392-0.
• Herrera de Noble, Ernestina (dir.) (2011b). Diari Clarín (ed.). La gran victòria de Yrigoyen 1928 (fascículofascículo), Buenos Aires: Arts Gràfiques Rioplatenses. ISBN 978-987-07-1394-4.

• Titto, Ricardo de (director i compilador); López, {{{nom2}}} (2010). El pensament del radicalisme, Buenos Aires: Editorial'Ateneu. ISBN 978-950-02-0491-0.
• Gall (2014). Claroscuros de l'Història Argentina, Editorial Dunken. ISBN 978-987-02-7621-0.
• Romero (1991). Breu història de l'argentina, Abril. ISBN 950-10-0072-9.
• Herrera de Noble, Ernestina (2010). Hipólito Yrigoyen, Buenos Aires: Sol 90. ISBN 978-987-07-0844-5.
• Lluna (1999). Alvear, Editorial Suramericana. ISBN 950-07-1522-8.

• Cattaruzza, Alejandro (1997). Els noms del poder: Marcelo T. d'Alvear, Fondo de Cultura Econòmica. ISBN 950-557-230-1.
• Kirschbaum, Ricardo (editor general); De Noble, Ernestina (directora) (2010). Fernando Muñoz Pastura (ed.). Els anys dorats de la democràcia (1920-1929), Clarín. ISBN 978-987-07-0872-8.
• Amuchástegui, Antonio (1972). Mentalitat argentines 1860-1930, Editorial Universitària de Buenos Aires.
• Bernal (2005). Petròleu, estat i sobirania: cap a l'empresa multiestatallatinoamericana d'hidrocarburs, Biblios. ISBN 950-557-248-4.