Santa Cruz (en el text de la Constitució provincial: Província de Santa Cruz)[1] és una de les vintitrés províncies que integren la República Argentina. A la seua volta, és un dels vintiquatre estats autogobernados o jurisdiccions de primer orde[2] i un dels vintiquatre districtes electorals que conformen el país llegislatius nacionals.[3][4] La seua capital i ciutat més poblada és Riu Gallecs. Està ubicada al sur de la Patagonia argentina, la qual ocupa la mitat sur del país. Llimita al nort en Chubut, a l'est en l'oceà Atlàntic i al sur i oest en les regions chilenes de Magallanes i d'Aysén. En una superfície de 243 943 km² és la segona província més extensa, per darrere de la Província de Buenos Aires. Segons el cens de 2022, conta en 337 226 habitants, per lo que és la segona menys poblada, solament per davant de Terra del Fòc, Antàrtida i illes de l'Atlàntic Sur, i la de menor densitat demogràfica, en 1,4hab/km².
L'evidència arqueològica indica que el territori de l'actual província de Santa Creu estava habitat pel ser humà fa aproximadament 11 000 anys, segons les troballes realisades en els jaciments de Les Veles i Pedra Museu. Estos llocs també varen servir de refugi a individus pertanyents a l'ètniatehuelche (tson'k o chon), caçadors principalment de guanacs, huemules i choiques. Des de la perspectiva europea, les costes de la Patagonia varen ser avistar per primera volta pel portugués al servici d'Espanya Hernando de Magallanes, el 21 de febrer de 1520, oportunitat en que va batejar el golf Sant Matías (Riu Negre i Chubut), a on va observar l'existència de llops marins suramericans. Cap a fins de març, l'expedició va desembarcar en la baïa Sant Julián, a on invernaron fins al 24 d'agost. Allí, impressionat per la corpulencia dels habitants autòctons els va cridar patagones. El 26 d'eixe més va alcançar la boca del riu que va cridar de Santa Creu, del com va partir cincuenta y tres dies més vesprada. Eixe va ser l'orige del nom de la província. Va aplegar a l'extrem de l'actual província de Santa Creu en atres tres dies i va donar nom al veta de les Onze Mil Vérgens, en homenage a la data de la seua celebració, i aixina va aplegar a l'estret que hui du el seu nom, pero que ell va denominar, el 25 de novembre, estret de Tots els Sants, nom que no va perdurar. Un dels seus subordinats, Francisco Serrão es va internar en el riu Santa Creu. a on va descobrir una estratègica illa que després seria coneguda com illa Pavón.
Juan Sebastián Elcano, segon cap de l'expedició de fra García Jofre de Loaísa, va desembarcar a fins de decembre de 1525 en l'estuari del riu Santa Creu. En 1535 Simón d'Alcazaba i Sotomayor va explorar el riu Chic, al que va cridar dels Gallecs. Despuix del pas de Francis Drake en 1578, la Corona espanyola va enviar en 1579 a Pedro Sarmiento de Gamboa per a fortificar la zona. Entre 1581 i 1585 Sarmiento de Gamboa va crear colónies espanyoles en l'estret de Magallanes, la més oriental de les quals, cridada Nomene de Jesús, s'ubicava en la veta Vérgens en territori santacruceño, casi en ellímit actual en Chile. El 17 de decembre de 1586, el corsario Thomas Cavendish va entrar en l'estuari del riu Desijat en els seus barcos Desire, Hugh Gallant i Content, i va batejar Port Desire a l'actual Port Desijat, a on va permanéixer dèu dies. En 1592 Cavendish va retornar en cinc barcos, dos dels quals no varen poder passar l'estret de Magallanes i es varen refugiar en Port Desire. Una d'eixes naus, la Desire, era comandada per John Davis, de qui el Regne Unit sosté que després de partir de Port Desijat va descobrir les illes Malvines el 14 d'agost de 1592. Els misionero Flors de León en 1621 i Nicolás Mascardi entre 1671-1672 varen recórrer la regió i varen intentar establir reduccions; entre 1745 i 1746 es varen recomençar les exploracions espanyoles per l'actual territori santacruceño. En 1670, John Narborough va visitar Port Desire i va reclamar el territori per a Anglaterra. En 1760, la nau del capità John Byron es va afonar en colpejar en una roca en Port Desijat. En crear-se el Virreinato del Riu de l'Argent, el 12 d'agost de 1776, la Corona espanyola va incloure en ell tot el sector de la Patagonia a l'orient dels Andes. Un dels objectius de la creació d'este Virreinato era el control dels territoris patagónicos davant la creixent incursió d'anglesos i francesos. Dictada la Real Ordenança d'Intendents del 28 de giner de 1782, va formar part de l'Intendencia de Buenos Aires. En 1780 Francisco de Biedma i Narváez, partint de Buenos Aires, va fundar la Nova Colónia i Forta de Floridablanca en les proximitats de l'actual Port Sant Julián, després desocupada pel virreyJuan José de Vértiz i Salcedo. Esta colónia, com els demés establiments patagónicos, estaven baix la supervisió del Virreinato del Riu de l'Argent. El mateix Biedma va remontar el riu Santa Creu i va descobrir el llacque du el seu nom. Entre 1825 i 1836 va haver una série d'exploracions geogràfiques de la regió. En 1790 la Real Companyia Marítima de Carlos IV, en societat en particulars, va instalar un fort en Port Desijat per a ser utilisat en l'extracció d'olis de llops marins i de ballenes. El fort va ser abandonat en 1807 en disminuir la rendabilitat i per causa del clima i els atacs anglesos. Els restants d'este fort es varen trobar en 2008.[6]
En 1859 l'argentí Luis Piedrabuena[7] va establir la seua base en l'Illa Pavón, la qual ha devingut en l'actual ciutat de Comandant Luis Piedrabuena. En 1864 Piedrabuena va fundar la chicoteta població de les Salines, que actualment és una adyacencia de la ciutat de Port Santa Creu. En 1876 Francisco Pascasio Moreno va establir una base en la riga de Port Desijat. la governació de la Patagonia va ser creada per la llei N.º 954, de l'11 d'octubre de 1878. El seu territori s'estenia des dellímit fixat per la llei N.° 947 fins al cap de Forns i la seua capital va ser Mercedes de Patagones (hui Viedma). El 21 d'octubre es designa al seu primer governador, el coronel Álvaro Fancs, qui va procedir a l'inauguració oficial de la governació el 2 de febrer de 1879. L'1 de decembre de 1878, en moments en que semblava imminent un conflicte en Chile, el comodoro Luis Py va arborar la bandera argentina en el cim del cerro sobre el Cañadón Misionero, prenent possessió definitivament de la regió. Formaven la Divisió Naval de la cridada Expedició Py el monitor Els Andes, la cañonera Uruguay i la bombardero Constitució. Eixe dia es va fundar Port Santa Creu que, més vesprada, va ser sèu de les autoritats i capital de la governació de Santa Creu. En 1881 es va firmar el tractat de llímits entre l'Argentina i Chile que assegura definitivament la possessió argentina dels territoris de la Patagonia Oriental.
Balcó a on el president Juliol A. Roca va donar un discurs en 1899 en la ciutat de Riu Gallecs.
Per la llei N.° 1532 del 16 d'octubre de 1884, cridada de Organisació dels Territoris Nacionals, es varen crear els territoris nacionals, dividint el territori de la Patagonia en les governacions del Neuquén, Riu Negre, Chubut, Santa Creu i Terra del Fòc. Per Decret N.º 13941, del 31 de maig de 1944 per motius geopolítics l'Estat argentí va separar de la Governació de Santa Cruz tot el territori al nort de la vaguada (o talweg) dels rius Pintures i Desijat per a crear la Zona Militar de Comodoro Rivadavia.
El 28 de juny de 1955 per llei N.° 14408 es provincializaron els territoris nacionals i es va anular la Zona Militar de Comodoro Rivadavia, restituint-se a Chubut i a Santa Creu els territoris que se'ls havien separat. Creant-se una província en la Terra del Fòc i Santa Creu, pero no es va dur a efecte:
Es constituirà una atra província, llimitada al nort pel Paral 46 Sur; a l'Est, per l'Oceà Atlàntic; a l'Oest, per la llínea divisòria en la República de Chile, i al Sur, en el Pol, compresos Terra del Fòc, illes del Sur Atlàntic i sector antàrtic argentí.[8]
Per decret N.° 11.429 del 20 de juliol de 1955 eixa província va passar a cridar-se Província de Patagonia, «fins a tant es pronuncien les corresponents convencions constituents». Durant el govern de Pedro Eugenio Aramburu, per mig de decret-llei N.° 21178 del 22 de novembre de 1956, es va modificar la llei N.° 14408, anulant-se la província de Patagonia i creant-se la província de Santa Creu:
Es constituirà una atra província, llimitada al nort pel Paral 46 Sur; a l'est per l'Oceà Atlàntic; a l'oest, per la llínea divisòria fins a Punta Dúngenes. La província es denominarà Santa Creu i tindrà per capital provisional a la ciutat de Riu Gallecs fins a tant la seua convenció constituent decidixca en definitiva.
La Constitució provincial va ser sancionada el 28 de novembre de 1957, l'1 de maig de 1958 va començar un cicle institucional en la Província, fins a llavors Territori Nacional. Mario Cástulo Paradelo va ser elegit en eleccions de llegitimitat qüestionades per les proscripció polítiques, com el primer governador constitucional de la Província de Santa Creu. La Constitució va ser reformada després en 1994 i en 1998.
L'informació suministrada ha quedat obsoleta o és insuficient. Pots actualisar-lo usant referencies que apareguen en una publicació acreditada, com revistes especialisades, monografíes, prensa diaria o pàgines d'internet fidedignes. Este aviso fue puesto el 16 de giner de 2024.
Al centre i est, la regió extraandina: predomina el relleu de replanells escalonats que disminuïxen en altura cap a l'est. Una traça molt destacada del relleu santacruceño és la Gran Altiplà Central delimitada per la vall del riu Desijat al nort i per la vall del ric Chic al sur, este replanell és principalment basáltica en alguns volcans i cons aïllats (chihuidos), de poca accessibilitat i en clima molt rigorós, també es presenten valls fluvials i cañadones els quals es tractaran més detalladament en el ítem hidrografia. Entre els replanells es troben depressió com el Gran Baix de Sant Julián, en est, i en més precisió en elloc cridat Estany del Carbó en 105 metros baix el nivell de la mar, es troba el punt més baix dels hemisferis Sur i Occidental.[9]
En els replanells de la Patagonia Extraandina es poden trobar també importants llac que, a diferència dels llac cordilleranos, deuen el seu orige principalment a afonaments tectònics, entre els mateixos es conten el llac Cardiel, el llac Strobel, llac Ghio i el llac Quiroga. Partint de la conca del riu Santa Creu, al sur de la província s'estén una regió humida en pastures i praderias que, despuix de passar ellímit entre els estats argentí i chilé, aplega al Estret de Magallanes. Tal zona, prou plana en relació en el restant de la Patagonia ha rebut el nom de Pampes de Diana, tal denominació d'orige indubtablement europeu sembla originar-se en l'abundància de caça existent allí fins a la primera mitat d'el XX, caça de choiques, huemuls, guanacs, i culpeos principalment. Ellitoral marítim: les costes de Santa Creu es caracterisen per posseir abruptes i elevats tallats (de fins a 300 m s. n. m.) moltes voltes curiosament erosionats per les intenses mareas, no obstant els accidents més destacats són les rigas en les desembocadures dels rius (sent la principala riga de Port Desijat) i el gran golf de Sant Jorge.
El paisage ventoso de la província patagónica.Espècimen d'Hypochaeris incana, en el parc nacional Pèrit Moreno.Mapa climàtic de la província de Santa Creu.Nevada en Riu Gallecs.
En general, el clima de la regió és àrit i fret en temperatures molt baixes casi tot l'any i forts amplitut tèrmiques i pluges insuficients, determinant el bioma del semidesierto, a on predominen les pastures dures d'estepa i tusacs tals com el neneo, coirón i adesmias com la Adesmia campestri i la Adesmia volckmanni. Si be, la zona de la conca del riu Santa Creu en la seua regió extraandina es troba favorida per un clima morigerado gràcies al fort influix oceànic, esta és la regió de les cridades Pampes de Diana, cap als contraforts i pedemontes andinos també és important la humitat, fins al grau de favorir l'existència de boscs, corresponents a la selva freda magallánica de fagáceas i coníferas (lenga, cohiue, ñiré, canelo, mañiú, avet este últim, alóctono), encara que per les altituts, la franja humida cordillerana, en un promig anual de precipitacions de 800 mm, és freda casi tot l'any. Una atra traça típica del clima de la major part de la província de Santa Creu és el bufe casi constant de vents procedents del oceà Pacífic. Dos tipos de clima conviuen en la província de Santa Creu: el clima àrit patagónico del centre i est i el clima fret humit de l'oest. En una prima franja que s'estén de nort a sur a lo llarc de la cordillera patagónica, preval el clima fret humit que té l'influència del Pacífic en lo que fa a la producció de pluges i neu. L'influència d'este clima no supera els 50 quilómetros des dellímit internacional en Chile, fent-se evident el contrast respecte del clima propi del replanell. Les pluges són otoñals i hivernals. El clima àrit patagónico, es caracterisa per tindre temperatures anuals d'entre 5 i 10 °C, oscilant en giner de 12 a 20 °C i en juliol de –15 a –7 °C. Les precipitacions disminuïxen d'oest a est, fent notori el contrast paisagístic entre la regió montanyosa plujosa de l'oest i el replanell de reduïdes precipitacions. El vent que bufa de l'oest, noroest i suroest, és un verdader protagoniste que erosiona tot al seu pas. Les nevades són freqüents en tota la província sent majors en l'oest en les rodalies de la cordillera que en l'est prop de la costa, pero en general és freqüent vore neu en tota la província. La lluminositat solar varia notablement segons l'época de l'any. El dia més llarc de l'any, 21 de decembre, el sol ix a les 5:30 i s'oculta a les 23. El dia més curt de l'any, 21 de juny, el sol ix a les 9:30 i s'oculta a les 17:30.
La costa este de la província dona sobre la mar Argentina, a on s'alternen els tallats de fins a 300 m d'altura i extenses plages. Un principalísimo recurs hídric és la precipitació nívea en els alts cims de la cordillera dels Andes i les cadenes menors que es presenten com a contraforts andinos, esta precipitació renova constantment la càrrega nival i gèlida en tals montanyes (es tracta d'aigua dolça congelada) i especialment en la fracció Argentina del Gèl Continental Patagónico Sur —també denominat Camp de Gèl Patagónico Sur— que és un dels vestigis de les últimes glaciacions, i del com es desprenen més d'un centenar de glaciars entre els que es destaquen el Viedma, Upsala i el Pèrit Moreno (este últim un dels que encara permaneixen en alvanç en el món). L'aigua estacional de desgel ocupa les profundes valls cordilleranos formats per l'alvanç i reculada de les llengües glaciars en tals glaciacions, i forma vasts llac que es constituïxen en les reserves d'almagasenament principal de les conques hídriques de Santa Creu, entre la que destaca el complex llac del Desert /ric Els Regressos/llac Viedma/ric La Lleona/llac Argentí/ric Santa Creu, que es constituïx en una conca hídrica en infinites possibilitats productives basades en la seua derrame hídric de 700 a 1100 m³/s depenent de l'época de l'any. Entre els rius més importants estan el Santa Creu, Chic, Gallecs, Coig, Desijat i Pintures. Tots estos rius discorren per profunts cañadones escalonats, des dels Andes fins a l'Oceà Atlàntic. S'observa la curiositat de l'existència de numerosos paleocauces, alguns reactivats durant els desgels primaverals o durant les grans pluges. D'estos paleocauces cap la menció de dos que apareixien registrats en els mapes fins a la primera mitat de XX: corren casi parals l'u de l'atre; i abdós, casi parals a la banda sur del riu Desijat. El paleocauce important més propenc al Desijat ha rebut els noms de Chacarmañak (nomene aborigen) o Baixos o Sant Dionisio, l'atre paleocauce important rep el nom de Salat. Una atra singularitat és el fet de que ellac Buenos Aires té dos emissaris un, el riu Baker, cap a l'Oceà Pacífic i un atre, el riu Fénix –Desijat que du cabals, despuix d'un llarc recorregut, fins a l'Oceà Atlàntic. Pero, per la desertificació, en l'actualitat el segon i més extens emissari es troba actiu esporàdicament. Menys important en extensió és el conjunt de conques hídriques que són tributàries de l'oceà Pacífic, entre estes es destaquen les que inclouen als llac San Martín, Buenos AiresPueyrredón i Belgrano entre uns atres. Entre els numerosos llac es destaquen: el Buenos Aires, Cardiel, Viedma, Argentí, Pueyrredón, Belgrano i Sant Martín, tots en la zona oest, intercordillerana, de la província.
La Constitució provincial que reconeix l'autonomia municipal, va ser aprovada en 1957 i va ser reformada en 1994 i 1998. La província es troba dividida en sèt extensos departaments, els que contenen municipis i comissions de foment. La província utilisa el sistema d'ejidos no confrontants per als seus municipis, per lo que existixen àrees no incorporades fora de tota jurisdicció municipal dividides en establiments rurals. Els departaments de la província són:
En este mapa es mostren els llímits en el sector del Camp de Gèl Patagónico Sur, la secció B es troba pendent encara.Un Chevrolet 1940 creua la frontera en Chile prop de mont Aymond.
Santa Creu llimita al nort en la província de Chubut sent ellímit entre abdós províncies totalment artificial i convencional: el Paral 46 Sur. A l'est, Santa Creu presenta una extensa frontera oceànica que dona al mar Argentina del oceà Atlàntic. Els llímits cap al sur i oest són en la República de Chile. cal destacar que un sector dellímit en Chile que s'estén entre el cerro Murallón i el cerro Fitz Roy, cridat «Sector B» del Camp de Gèl Patagónico Sur no està encara demarcado, encara que sí està delimitat pel Tractat de Llímits de 1881. Este tram d'aproximadament 70 km en llínea recta serà demarcado segons els criteris fixats pel «Acort de 1998».[10] Este acort va ser firmat pels Presidents Carlos Saúl Menem (Argentina) i Eduardo Frei Ruiz-Tagle (Chile) en decembre de 1998 i aprovat el 15 de juliol de 1999 per la Cambra de Senadors de la República Argentina i la Cámara de la República de Chile.
La Regió Patagónica va ser creada pel tractat firmat en la ciutat de Santa Rosa el 26 de juny de 1996, els seus fins són expressats en l'artícul 2 del tractat:
La regió tindrà com a objectiu general proveir al desenroll humà i al progrés econòmic i social, enfortint les autonomies provincials en la determinació de les polítiques nacionals, en la disponibilitat dels seus recursos i el acrecentamiento del seu potencial productiu, conservant l'existència de beneficis diferencials que sostinguen l'equilibri regional.
Les províncies que l'integren són: La Pampa, Neuquén, Riu Negre, Chubut, Santa Creu i Terra del Fòc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sur, comprenent el subsol, la Mar Argentina adjacent i l'espai aéreu corresponent". Els òrguens de govern de la Regió són l'Assamblea de Governadors i el Parlament Patagónico, com a Orgue Eixecutiu la Comissió Administrativa i com a Orgue d'Assessorament i Consulta el Fòrum de Superiors Tribunals de Justícia de la Patagonia.
el cens 2022 va informar una població de 337.226 habitants en un ritme menor de creiximent poblacional respecte del cens anterior. Ademés, es varen registrar 170.093 dònes i 167.133 hòmens. El creiximent total va ser del 23.1% i la densitat va aumentar a 1.4 habitants per quilómetro.[11]
La província va contar en dos ramals ferroviaris nacionals que es varen constituir com els servicis de passagers més australs del món. El primer va ser el norteño Ferrocarril Port Desijat a Colónia Les Heras de trocha ampla que va funcionar en les seues 286 km i va ser desactivat en 1978 i el Ferrocarril Industrial Riu Térbol de trocha angosta ubicat al sur i que va tindre abdós servicis. Hui, solament sobreviu el ramal de Riu Térbol que únicament es dedica al transport de càrregues carboneras. Per últim, es va destacar un chicotet ferrocarril de capitals privats nacionals cridat Ferrocarril Salinero de Cap Blanco de 5.6 quilómetros. El transport urbà automotor de la província de Santa Creu està present en 6 de 15 municipis actuals, a on els servicis són d'empreses privades o empreses manejades per la municipalitat. Les actuals ciutats que conten en el servici de transport urbà de passagers són:
28 de novembre
Caleta Olivia
El Calafate
Port Sant Julián
Riu Gallecs
Riu Térbol
La següent taula mostra les llínees de colectius presents en la província de Santa Creu.
L'educació obligatòria de nivell inicial, primari i secundari en la província de Santa Creu és planificada, regulada i administrada pel Consell Provincial d'Educació (CPE), organisme que gestiona els establiments de gestió estatal i supervisa els de gestió privada.[12] El sistema s'organisa conforme a la Llei Provincial d'Educació N.º 3305 (2012), que estructura quatre nivells (Inicial, Primària, Secundària i Superior) i diverses modalitats, entre elles Educació Tècnic Professional i Educació Permanent de Jóvens i Adults.[13]
El CPE publica anualment calendaris de preinscripció i llistats de vacants per nivells i localitats, que estructuren l'assignació de bancs per al cicle lectiu següent.[14][15] En paral, es realisen actes públics d'oferiments de càrrecs i hores càtedra per a docents de tots els nivells i modalitats.[16][17]
Diversos informes oficials i cobertura locals registren tensions de capacitat i necessitats d'infraestructura, especialment en centres urbans en creiximent poblacional. En El Calafate i El Chaltén es varen reportar demores i reclams durant el procés de preinscripció 2025 pese a la difusió de llistats de vacants;[21] en Caleta Olivia, l'Eixecutiu provincial va comunicar obres prioritàries per a calefacció, electricitat i habitabilitat en establiments educatius.[22] Ademés, la província va ajustar aspectes del règim acadèmic del nivell secundari en 2023–2024, en llínea en revisions normatives recents.[23]
El CPE implementa dispositius d'inscripció i assignació de vacants en llínea i mixts segons nivell i localitat,[24] i coordina la participació provincial en les evaluacions nacionals Deprendre.[25] En matèria de formació contínua del personal estatal, el Govern de Santa Creu i l'Universitat Sigle 21 varen firmar un conveni per a incorporar a la província al programa «Organisacions Amigues», ratificat pel Decret N.º 0102/25. L'acort permet que empleats públics i els seus familiars accedixquen a descontes en carreres, diplomatures i cursos d'eixa universitat.[26][27]
És el districte en major esperança de vida del país. Els dos centres d'atenció mèdica més importants en la província són l'Hospital Regional de Riu Gallecs i des del 2015 l'Hospital d'Alta Complexitat (SAMIC) en la ciutat del Calafate.
L'economia de la zona es basa principalment en l'extracció de petròleu, gas butà i metà. Esta activitat ha concentrat prop del 50 % de l'activitat econòmica fins a l'any 2005. Té abundants reserves naturals, en demanda sostinguda. la peixca ha evolucionat significativament des de 1993 fins a 1997, a on després es va produir una caiguda en la captura de lluç, pota, llagostí, corvina i calamar. En mineria, s'explota or en cerro Vanguarda en una important producció, i or en argent en la mina de Manantial Espill. Tradicionalment l'explotació minera era de carbó (hulla) en les mines de Riu Térbol, argila i caolines en la zona de Sant Julián i l'explotació de salines (sal comuna = clorur de sodi i sulfat de sodi) per a us domèstic. Un atre rubro característic és la ganaderia en crío d'ovís. Posseïx ademés en el sector industrial, plantes elaboradores i conservadores de peix i els seus derivats. La província de Santa Creu és pionera a nivell mundial en l'us d'energies alternatives renovables: la gran amplitut de les marees —que es verifica, en macareos— principalment en les rigues i estuaris és font de gran potencial per a obtindre energia mareomotriz, encara que en el 2005 la més desenrollada de les energies netes és l'energia que s'obté dels forts i constants vents que bufen d'oest a est per gran part de la província, en este cas, varis molís produïxen energia eòlica. La província ratifica la seua immensa varietat de producció econòmica en el qual es destaca i intenta alvançar en indústria a Zona Nort, ganaderia i agricultura a Zona Centre i turisme i comerç a Zona Sur.cita requerida
Encara que les condicions climàtiques han restringit l'agricultura tradicional, la província està tenint interessants produccions de fruts agres (cirera, frambuesa, calafate, frutilla) i all. Un atre gran factor de l'economia santacruceña és el turisme (en especial en la seua modalitat de aventura) que s'ha intensificat des de fins de XX.
La Comissió Nacional de Comunicacions va establir els prefixos telefònics en la seua actualisació en 1996, la província posseïx pocs prefixos per la cantitat de telefonia fixa i celar, és per açò que li'ls dividix per zones, el prefix en més usuaris és el 297.
Zones en esquemes de numeració per cantitat d'usuaris
Zona
Localitats
Prefixe
Golf Sant Jorge
Caleta Olivia, Caleta Paula, Cañadón Sec, Els Perals, La Lobería, Jaramillo, Pico Truncat, Les Heras, Koluel Kaike, Fitz Roy, Tellier, Port Desijat
297
Conca-Calafate
El Calafate, Riu Térbol, Vintihuit de Novembre, Rospentek, Julia Dufour, El Térbol, Mina 3
2902
Centre
Port Sant Julián, Port Santa Creu, Piedrabuena, Governador Gregores, El Chaltén, Tres Lagos
2962
Llac Buenos Aires
Pèrit Moreno, Els Antics, Llac Posades, Baix Caragols
Com en el restant d'Argentina, les operadores tradicionals o incumbents (Clar/ Amèrica Mòvils, Movistar i Telecom Personal) posseïxen cobertura en les ciutats i perifèria. Existixen buits de cobertura sobre la RN3 en alluntar-se dels centres urbans. Nextel per un atre costat, no posseïx cobertura al sur de Baïa Blanca. En l'any 2005 la Cooperativa Telefònica del Calafate (CoTeCal) va inaugurar, en forma experimental, un sistema de telefonia celar basat en CDMA 450 MHz en El Chaltén, localitat patagónica ubicada a 220 quilómetros al nort del Calafate, sobre la cordillera dels Andes. Despuix de llarcs periodos d'estudi, la cooperativa va optar per CDMA 450 MHz i va organisar una licitació per a instalar un sistema celar en dita tecnologia. El proyecte clau en mà va ser eixecutat per l'empresa chinenca ZTE junt en el seu soci argentí Technology Bureau.[31] El radi de cobertura, segons la CoTeCal, comprén tota la franja nort dellac Argentí cap a l'Est del Calafate, a lo llarc de la Ruta 11 fins a l'Aeroport Internacional estenent-se fins a l'Estància Racó Amic lo que permet dispondre de senyal fins a les proximitats de la pujada de Miguez, i sobre la ruta 40, camí al Chaltén. Cap a l'oest del Calafate, la cobertura prevista aplega fins a l'àrea del port de Punta Bandera i el parc nacional Els Glaciars, tenint senyal en les àrees dellac Roca, Glaciar Pèrit Moreno i zona d'influència.[32] Al tancament de l'eixercici de l'any 2016, CoTeCal posseïx 821 llínees actives en CDMA 450, 625 particulars i 196 en les categories comercial, professional i institucional.
.svg)
.svg)
.jpg)
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Província de Santa Creu.
Wikinoticias tiene noticias relacionadas con Província de Santa Cruz.