Anar al contingut

Eduardo Frei Ruiz-Tagle

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Eduardo Frei Ruiz-Tagle

Plantilla:Ficha de persona

Eduardo Alfredo Juan Bernardo Frei Ruiz-Tagle[1][nota 1] (Santiago, 24 de juny de 1942) és un ingenier civil, empresari i polític chileno, exmiembro del Partit Demòcrata Cristià (PDC). Es va eixercitar com president de la República en el periodo comprés entre 1994 i 2000 i, despuix senador eixercint la presidència de la corporació entre 2006 i 2008.[2][3][4][5] És el quart fill dels sèt que va tindre l'advocat i polític Eduardo Frei Montalva, també demòcrata cristià i que va governar Chile entre 1964 i 1970, en el seu cònjuge María Ruiz-Tagle Jiménez.[nota 2][nota 3]

El seu mandat presidencial va tindre com a sagella aprofundiment del model de regionalisme obert, el qual va conseguir estretir les relacions internacionals en el pla econòmic en una gran cantitat de països. D'esta forma, Chile va conseguir ingressar com a membre associat al Mercat Comú del Sur (Mercosur) i va donar inici a negociacions que en el següent Govern durien a la firma de sengles tractats de lliure comerç en països com els Estats Units i China, i economias com la de l'Unió Europea (UE) i la de l'Associació Europea de Lliure Comerç (AELC).[7][8][9][10]

La seua administració —la segona despuix del fi de la dictadura militar del general Augusto Pinochet (1973-1990)— també va estar marcada pel creiximent de l'economia en particular en els primers quatre anys del seu mandat, alvanços en infraestructura per mig de l'associació de l'Estat en privats, desenroll de la reforma educacional i l'inici d'una històrica modificació al sistema processal penal.[3][11][12][13] De la mateixa manera, ella va supondre el començ d'una era marcada per les denúncies de corrupció, la qual tindria la seua cenit en els governs dels seus successors.[14]

Posteriorment, en el marc de l'elecció presidencial de 2009, va anar el candidat presidencial de l'oficialista Concertació de Partits per la Democràcia; en poc més de dos millons de vots, va conseguir passar a segon regrés contra l'empresari de Renovació Nacional (RN) Sebastián Piñera,[15][16] pero en dita instància solament va conseguir reunir un 48,39 % de les preferències. La derrota va ser la primera de la coalició de centroizquierda en una justa presidencial des de la seua creació a fins dels anys 1980.

Família i estudis

[editar | editar còdic]
Frei Ruiz-Tagle (primer a l'esquerra) junt al seu pare i mare (assentats) i germans en 1964.

Va nàixer en Santiago de Chile el 24 de juny de 1942, sent el quarto dels sèt fills de l'advocat i polític Eduardo Frei Montalva, qui fòra, entre atres càrrecs, president de Chile entre 1964 i 1970, i María Ruiz-Tagle Jiménez, qui fora primera dama en la seua administració.[3] Dins dels seus germans es destaca l'educadora de párvulos i també política Carmen Frei Ruiz-Tagle, qui fora regidora de Santiago (1971-1973) i senadora per dos periodos llegislatius consecutius (1990-2006), es va casar en un atre polític, Eugenio Ortega Riquelme,[17] qui anara diputat entre 1990 i 1994 i, posteriorment, en el marc del primer govern de la presidenta Michelle Bachelet, embaixador de Chile en Canadà,[18] sent cunyat de Frei Ruiz-Tagle.[3] És ademés, nebot d'Irene Frei, dirigenta política[3] i primer d'Arturo Frei Bolívar, qui anara diputat (en dos periodos llegislatius consecutius entre 1969 i 1973) i senador (entre 1990 i 1998).[19]

Edifici de la Facultat de Ciències Físiques i Matemàtiques de l'Universitat de Chile en Santiago, lloc a on es va formar professionalment Eduardo Frei Ruiz-Tagle.

Va realisar els seus estudis primaris i secundaris en l'Institut d'Humanitats Luis Campino de la capital chilena, establiment educacional pertanyent al Arzobispado de Santiago que s'ubica en la comuna de Providència, la qual acull a sectors de classe mija alta de la ciutat. En este mateix recint educacional el seu pare havia segut alumne i professor.[1][6][3]

Finalisada la seua etapa escolar, en 1958 va ingressar a la Facultat de Ciències Físiques i Matemàtiques de l'Universitat de Chile, a on es va rebre d'ingenier civil en menció en hidràulica,[3] decisió que va estar molt marcada per l'influència que va eixercir la seua professor Francisco Javier Domínguez.[1][6][3][20]

Durant la seua etapa universitària es va eixercitar com a dirigent estudiantil, específicament com a delegat de la Federació d'Estudiants de l'Universitat de Chile (FECh).[1][20] Entre 1967 i 1968, en tant, va residir en Itàlia, a on va fer una pràctica professional en l'empresa Snam Proietti SPA, en Milà, ciutat a on es va especialisar en administració i tècniques de gestió, tocant-li participar en obres com l'Autopista de les Flors i en l'Ent Nazionale d'Idrocarburos (ENI).[21][1][20][3]

Matrimoni i fills

[editar | editar còdic]

En 1965, va conéixer a la orientadora familiar i jovenil curicana Marta Larraechea —egresada de l'Institut Professional Carlos Casanueva—, filla de Vasc de Larraechea Herrera i de Victoria Bolívar Li Fort,[6] en qui es va casar en Santiago el 30 de novembre de 1967, i va tindre quatre filles: Verónica, Cecilia, Magdalena i Catalina.[3]

Activitat professional i empresarial

[editar | editar còdic]

De nou en Chile, el 5 de maig de 1969 va ingressar al sector privat, específicament a l'empresa d'ingenieria Sigdo Koppers S. A., en la que eixerciria la seua professió alluntat de l'activitat política, pese a que el seu pare era a l'adop president del país.[1] Esta firma havia segut creada en 1958 de l'unió de Juliol Donoso i Cía. en Sigma Ltda., que dos anys despuix s'associaria en la nortamericana Koppers Co. Inc., de Pittsburgh.[21][1][22] Allí va partir com a ingenier del Departament d'Estudis, a on li va correspondre coordinar obres, estudiar propostes i estimar presuposts, entre atres diverses activitats.[1] Despuix va participar en l'eixecució de varis proyectes industrials, com la planta d'acers especials, d'Indac, i el proyecte de la planta de molibdenita i reni, de Sant Antonio, en el sector coster de la zona central de Chile. Durant dos anys es va eixercitar com a gerent de la planta de pellets de la filial Sigdo Exportacions.[1]

Temps despuix, en 1974, junt a onze eixecutius de la firma, va adquirir a l'estatal Companyia d'Acer del Pacífic (CAP) part de la propietat.[21][nota 4] Els dotze socis tindrien parts iguals; tots varen hipotecar les seues cases i varen vendre els seus automòvils per a poder garantisar el pagament,[1] i en l'empresa varen definir la seua participació en les obres que realisava com molt decorreguda, ya que "establia relacions i solucionava problemes en facilitat".[1]

En el propòsit de dedicar-se exclusivament a la política, en juliol de 1987 es va retirar d'ella, despuix de vendre la seua participació de 12 % a la companyia en 650 millons de pesos chilens de l'época.[21][1][23] En lo sucesivo el seu patrimoni seria administrat pel seu germà Francisco Javier, economiste i correligionari en el PDC en estudis en les universitatés de Chile i de Chicago (Estats Units), a través d'Inversions Saturn, societat creada en octubre de 1988 pels advocats Juan Esteban Correja i Alberto Coddou, este últim assessor històric de Frei Ruiz-Tagle en els seus negocis.[24] Dos mesos despuix, la societat —a la que encara no entrava Frei Ruiz-Tagle en forma directa— va aumentar la seua capital d'un milló de pesos a 450 millons de pesos, capital provinent dels recursos aportats pel restant dels socis del grup al accioniste eixint.[24]

En el present la societat maneja actius per uns US$ 4,0 a 5,0 millons, concentrats bàsicament en depòsits a determini i inversions immobiliàries.[25][24][21] En la llista figura la residència de carrer Hindenburg 683, en Providència, que Frei Ruiz-Tagle va adquirir a la seua família despuix de la mort del seu pare, el seu anterior propietari, i que de forma posterior va ser transformada en la Casa Museu Eduardo Frei Montalva.[21]

Carrera política

[editar | editar còdic]

Primers passos

[editar | editar còdic]

Es va incorporar a la política sent encara un adolescent; en 1958 es va inscriure en el Partit Demòcrata Cristià (PDC),[3] tenda en el qual participava el seu pare, qui anara un dels seus membres fundadors l'any anterior.[3][26] No obstant, ya en 1949, sent chiquet, ho havia acompanyat en ocasió de la campanya senatorial per la 2.ª Agrupació Provincial d'Atacama i Coquimbo.[1] Sis anys despuix, en 1964, ho va recolzar activament en la campanya presidencial, oportunitat en la que va resultar elegit mandatari per majoria absoluta (56,09 %, en 1.409.012 vots).[27]

En 1982, a la mort del seu pare, va crear la Fundació Eduardo Frei Montalva, de la qual va eixercir com el seu president fins a abril de 1993.[3] Eixe periodo va marcar el seu ingrés a la vida pública nacional. Mesos més vesprada, despuix del sorpressiu decés d'este, a causa d'una septicèmia, els seus futurs ministres d'Estat Carlos Figueroa i Genaro Arriagada ho varen invitar a participar en el directori de Ràdio Cooperativa, en eixe moment molt prop de la fallida. A ella va aplegar junt a un atre amic esta volta de joventut, Edmundo Pérez Yoma, fill de l'exsecretari d'Interior del seu pare, Edmundo Pérez Zujovic.[1][28][29]

Durant la dictadura militar del general Augusto Pinochet va impulsar el «Comité Pro Eleccions Lliures» i va participar activament en la campanya del «No» per al plebiscit nacional de 1988.[1][3][29] Despuix del triumfo d'eixa opció i conseqüent fi de la dictadura, en 1989 va ser nominat candidat a senador per Santiago Orient, pel periodo llegislatiu 1990-1998, obtenint la primera majoria nacional en les eleccions parlamentàries d'eixe any.[30] En la seua gestió en la cambra alta, va integrar les va integrar i va presidir la Comissió Permanent de Facenda i Presupost i la de Vivenda i Urbanisme.[3] Per un atre costat, a nivell partidiste, entre novembre de 1991 i 1993, va ser president de la seua colectivitat, despuix de resultar electe en més del 70 % dels vots.[3]

Distincions i condecoracions

[editar | editar còdic]
Escut d'Eduardo Frei com a cavaller de l'Orde d'Isabela Catòlica (Espanya).
Erro al crear miniatura:
Escut com a cavaller de l'Orde dels Serafines (Suècia).

Condecoracions nacionals

[editar | editar còdic]

Condecoracions estrangeres

[editar | editar còdic]

Doctor honoris causa

[editar | editar còdic]

Uns atres

[editar | editar còdic]

Ademés, va rebre els graus de doctor honoris causa en relacions internacionals per part de l'Universitat de Bogotà "Jorge Tadeo Lozano", de Colòmbia (en 1999), i el de doctor en lleis per part de l'Universitat de Calgary, de Canadà (en 1997).[3]

Historial electoral

[editar | editar còdic]

Eleccions parlamentàries de 1989

[editar | editar còdic]
Candidat Pacte Partit Vots % Resultat
Eduardo Frei Ruiz-Tagle Concertació per la Democràcia PDC 608 559 42,6 Senador
Sebastián Piñera Echenique Democràcia i Progrés ILB 325 238 22,77 Senador
María Elena Carrera Villavicencio Concertació per la Democràcia ILA 221 080 15,48
Hermógenes Pérez d'Arce Democràcia i Progrés ILB 208 292 14,58
Sergio Vial Williams Lliberal-Socialiste Chilé ILE 42 633 2,98
Carmen Sáenz Terpelle Partit Nacional ILF 22 810 1,6

Elecció presidencial de 1993

[editar | editar còdic]
Candidat Pacte Partit Vots % Resultat
Manfred Max-Neef La Nova Esquerra ECO 387 102 5,55
Eugenio Pizarro Poblete Alternativa Democràtica d'Esquerra Indep. 327 402 4,7
Eduardo Frei Ruiz-Tagle Concertació per la Democràcia PDC 4 040 497 57,98 President
Cristián Reitze Campos La Nova Esquerra AHV 81 675 1,17
Arturo Alessandri Besa Unió pel Progrés de Chile Indep. 1 701 324 24,41
José Piñera Echenique Independent anara de pacte Indep. 430 950 6,18

Eleccions parlamentàries de 2005

[editar | editar còdic]
Candidat Pacte Partit Vots % Resultat
Andrés Allamand Zavala Aliança RN 90 030 37,92 Senador
Eduardo Frei Ruiz-Tagle Concertació Democràtica DC 85 145 35,86 Senador
Marcos Antonio Saldías Yáñez Concertació Democràtica PRSD 39 943 16,82
Raúl Silva Vergara Força Regional Independent ANI 7108 2,99
Guillermo Tripailaf Manquelafquén Junts Podem Més PC 6369 2,68
Carlos Juan Boero Rodríguez Força Regional Independent ANI 5968 2,51
Hugo Gerter Jara Junts Podem Més Indep. 2845 1,20

Elecció presidencial de 2009-2010

[editar | editar còdic]
Candidat Pacte Partit Vots % Resultat
Sebastián Piñera Echenique Coalició pel Canvi RN 3 056 526 44,05 A segon regrés
Eduardo Frei Ruiz-Tagle Concertació per la Democràcia PDC 2 053 514 29,6 A segon regrés
Marco Enríquez-Ominami Gumucio Nova Majoria per a Chile Indep. 1 396 655 20,13
Jorge Arrate Mac Niven Junts Podem Més PC 430 824 6,21
Candidat Pacte Partit Vots % Resultat
Sebastián Piñera Echenique Coalició pel Canvi RN 3 582 800 51,6 President
Eduardo Frei Ruiz-Tagle Concertació per la Democràcia PDC 3 359 801 48,39

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 El Mercuri (Santiago), 21 de novembre de 1993, p. D1.
  2. ↑ «Eleccions Presidencials de 1993». Sitie històric del Ministeri de l'Interior de Chile. Consultat el 22 de juliol de 2024.
  3. ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 3,16 3,17 3,18 3,19 3,20 3,21 3,22 3,23 3,24 3,25 3,26 3,27 3,28 3,29 3,30 3,31 3,32 3,33 3,34 Biblioteca del Congrés Nacional de Chile. «Resenyes biogràfiques parlamentàries: Eduardo Frei Ruiz-Tagle». Història Política Llegislativa. Consultat el 22 de juliol de 2024.
  4. ↑ «Eleccions Parlamentàries de 2005». Sitie històric del Ministeri de l'Interior de Chile. Consultat el 22 de juliol de 2024.
  5. ↑ «¿Un suís, el pròxim President de Chile?». Swissinfo. Consultat el 12 de juny de 2016.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 «Genealogia de la Família Montalva». www. genealog. cl. Consultat el 22 de juliol de 2024.
  7. ↑ Eduardo Frei Ruiz-Tagle (1997). Governabilitat democràtica: present i futur de la política en Iberoamèrica, Santiago: Editorial Andrés Bell, pp. 131-132.
  8. ↑ «Discurs pronunciat en el marc de l'IV Cim Iberoamericana de Caps d'Estat i de Govern realisada en Cartagena d'Índies, Colòmbia, el 14 i 15 de juny de 1994». Cims Iberoamèrica. Consultat el 22 de juliol de 2024.
  9. ↑ El Mercuri, Santiago, 12 de març de 2000, p. D25.
  10. ↑ Óscar Muñoz i Carolina Stefoni (coordinadors) (2002). El periodo del President Frei Ruiz-Tagle, Santiago: Editorial Universitària, pp. 403 i 415.
  11. ↑ (2003) El periodo del President Frei... (op. cit.), Editorial Universitària, pp. 9, 12, 123, 246-247, 253, 257-258, 263, 270, 290.
  12. ↑ «Guia Pràctica de la Rerforma Processal Penal» (PDF). www. mediadoresdechile. cl. Consultat el 22 de juliol de 2024.
  13. ↑ [enllaç trencat]
  14. ↑ «Governe d'Eduardo Frei: Escàndals empanan reputació». BNAmericas. Consultat el 22 de juliol de 2024.
  15. ↑ [enllaç trencat]
  16. ↑ «Frei: Vaig a acollir propostes d'Arrate i Enríquez-Ominami». Ràdio Cooperativa. Consultat el 18 de juliol de 2014.
  17. ↑ Biblioteca del Congrés Nacional de Chile. «Resenyes biogràfiques parlamentàries: Carmen Frei Ruiz-Tagle». Història Política Llegislativa. Consultat el 22 de juliol de 2024.
  18. ↑ Biblioteca del Congrés Nacional de Chile. «Resenyes biogràfiques parlamentàries: Eugenio Ortega Riquelme». Història Política Llegislativa. Consultat el 22 de juliol de 2024.
  19. ↑ Biblioteca del Congrés Nacional de Chile. «Resenyes biogràfiques parlamentàries: Erwin Aruiro Frei Bolívar». Història Política Llegislativa. Consultat el 22 de juliol de 2024.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 «El Mercuri (Santiago), 13 de decembre de 2009, p. D4». Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016. Consultat el 20 de març de 2020.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 21,4 21,5 21,6 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada eyndomingo1
  22. ↑ «Història». www. sigdokoppers. cl. Consultat el 22 de juliol de 2024.
  23. ↑ La Segona (Santiago), 20 de novembre de 1992, p. 11.
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada quepasa1
  25. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada latercerade la1
  26. ↑ «Eduardo Frei Ruiz-Tagle». www. biografiasyvidas. com. Consultat el 22 de juliol de 2024.
  27. ↑ «Història de Chile - Governe d'Eduardo Frei Ruiz-Tale» (PDF). www. archivochile. com. Consultat el 22 de juliol de 2024.
  28. ↑ Coses (Santiago), 12 de febrer de 1999, p. 27.
  29. ↑ 29,0 29,1 'Capital (Santiago), 1 de març de 2000, p. 39.
  30. ↑ «Eleccions Parlamentàries de 1989». Lloc històric del Ministeri de l'Interior de Chile. Consultat el 22 de juliol de 2024.
  31. ↑ «Fills Ilustres i Ancores d'Or». www. municipalidaddeantofagasta. cl. Archivat des d'el original, el 13 de setembre de 2021. Consultat el 22 de setembre de 2021.
  32. ↑ [1] Votació candidats per Circumscripció 8, Santiago Orient, senadors 1989
  33. ↑ [2] Votació candidats a nivell nacional, President 1993
  34. ↑ [3] Votació candidats per Circumscripció 16, Els Rius, senadors 2005
  35. ↑ [4] Votació candidats a nivell nacional, President 2010, segon regrés

Referències

[editar | editar còdic]


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Eduardo_Frei_Ruiz-Tagle&oldid=1338276»