Molí

Molí

molí de vent d'Achicourt, França.

El molí és tot aquell ingeni, artefacte o maquinària que servix per a «moldre» un sòlit fins a reduir-ho a porcions chicotetes o inclús polvorisar-ho; utilisant algun tipo d'energia, ya siga la força del vent (eòlica) o de l'aigua (hidràulica), o un motor, ya siga tèrmic o elèctric.

Per a lo pertanyent o relatiu al molí o a la molinería i per a aquella persona que té al seu càrrec un molí o que treballa en ell, s'utilisa el vocablo «molinero».

Història

molí manual celtíbero.

Els molins més antics eren de mà i s'usaven per a moldre molts tipos de tubèrculs, pero la seua expansió és característica del Neolític, la fase econòmica caracterisada per l'extensió de l'agricultura. Encara que varen seguir molent-se llavors de recolecció, com a bellotes o castanyes, el producte principal varen passar a ser els cereals, diverses gramíneas cultivades en distintes parts del món. Els blats es varen desenrollar en Anatolia i Oriente Pròxim entre díhuit milenis a. C. És molt provable que la molienda del blat per a produir farina es fera primitivamente per mig de majaderos i de morters, o martafallant-ho entre dos pedres planes: les millores d'este últim procediment han degut dur a l'invenció dels molins de tracció a sanc (animals), que alcança fins a la més remota antiguetat i d'ella es parla en freqüència en la Bíblia: Sansón va fer girar la molga entre els filisteos, etc. Homero parla també d'ella en la Odissea. Més tart varen aplicar també a ell alguns animals. En este treball també ampraven als esclaus i als penats. En el tractat Neumàtica de Filó de Bizancio s'inclou la primera descripció del molí d'aigua de l'història, situant la seua invenció a mitan del III  a. C. Si be la data de la seua invenció no ha segut determinada, els romans varen conéixer els molins hidràulics abans del I, puix en eixa época Vitruvio va fer la descripció d'una roda hidràulica aplicada a un ingeni de molienda. Plinio el Vell, xixanta anys despuix, parla d'ells com d'una màquina l'ocupació de la qual no és comuna. Queda notícia de molins hidràulics d'eix horisontal en els rius durant el mandat d'Arcadio i Honorio. En temps de Justiniano, governant en Roma el general bizantí Belisario, i davant elloc de la ciutat pel godo Vitigio, va desenrollar l'us dels que es consideren primers molins flotants en el Tíber, ingenis que després varen passar a Europa Central.

Mecanismes i molienda

Erro al crear miniatura:

Molga superior mòvil o volandera.

El mecanisme de molienda dels molins més corrents, que molien grans a gran escala, des dels romans fins a época recents i en independència d'a on obtenien l'energia, generalment constava d'una pedra circular fixa, cridada solera, que podia aplegar a tindre un diàmetro superior a 8,50 metros i 80 a 120 cm de gruixa^{cita requerida}, sobre la que es movia una atra de forma semblant cridada volandera. En atres casos la pedra mòvil podia ser més chicoteta, de forma troncocónica que en girar seguia la forma de la solera; en este cas es diu molga. Podia haver dos o més molgues sobre la solera i es movien millor que la volandera perque tenien menys roçament, pero a canvi es perdia més farina.

Erro al crear miniatura:

Molga de molí d'oli, usada com a decoració.

Per a moure la pedra mòvil (volandera o molga), s'utilisava la energia eòlica (molí de vent), la hidràulica (molí hidràulic o molí d'aigua), animals (molí de sanc) i, en molins chicotets, en mecanismes de molienda més senzills, la manual (un eixemple domèstic d'ells són els molinets de café, encara que actualment són elèctrics en la seua majoria).

Conjunt de molgues, l'inferior (solera) que estava fixa i la superior (volandera), pertanyents al molí Amijanador del Riu de Santa María en Navalmoral de la Serra (Àvila)

El gra s'abocava per un forat central de la volandera i la pols mòlta eixia per les vores, a on s'arreplegava. Una volta mòlt el gra (de qualsevol cereal) i reduït a farina, s'utilisava el cernedor, que era un cilindre inclinat en vàries seccions de malla de cedazo, cada una en un tamany de pas distint, que es feya girar mentres la farina passava pel seu interior, deixant passar cada secció farina de millor calitat (la més fina, farina de flor) a pijor (més grossa cada volta) i finalment el salvat o afrecho, que és la cascarilla del gra mòlta. La calitat (gruixa) de la farina es regulava per mig d'un tornell sense fi que alçava o baixava l'eix de la volandera per a aumentar o disminuir el roçament en la solera. Segons lo que s'anara a moldre en la regió a on s'instalava el molí, es tallaven les pedres en un dibuix diferent. Aixina, existix un tallat determinat i diferent per a moldre blat i ordi, o dacsa, o centeno. Un sistema de molienda més primitiu, usat en Europa des del XI, consistia en fer lo mateix que es feya en la mà del morter sobre el morter, martafallant el gra per a polvorisar-ho, pero en malls, que es movien en les mateixes energies que els anteriors (aire o aigua), convertint del moviment rotatiu en alternatiu per mig d'un arbre de levas. Este mecanisme també s'usa en els batanes. També poden considerar-se molins els que obtenen una substància líquida, com el cas de l'oli d'oliva, encara que en este cas se solen cridar trujals.

Molins de vent

Erro al crear miniatura:

Roda de vent en Llaurí.

Molins hidràulics

Artícul principal → molí hidràulic.

Rodes verticals de paleta d'un molí hidràulic (paleta vitrubianas).

Erro al crear miniatura:

Sistema impulsor d'un molí hidràulic de rodezno: saetín concentrador, roda horisontal (rodezno) i arbre de transmissió.

Els molins hidràulics eren molins harineros d'aigua, que es feyen en el mateix caixer d'un riu, de modo que la força de la corrent movia directament una roda hidràulica vertical de paleta (rodes vitrubianas), que per mig d'un sistema d'engranages (catalina i llanterna), i d'embragues, transmetien el moviment de gir de l'eix horisontal de la roda a l'eix vertical d'una pedra de moldre. Posteriorment, es varen idear ingenis molineros de canal o "de caz", separats o a la vora dels rius, per ad açò es construïa una presa o azud per a embassar l'aigua i conseguir una diferència d'altura per a conseguir una major pressió i volum suficient en els llocs a on les corrents dels rius eren chicotetes i/o cabal estacional, de modo que es conduïa l'aigua des de l'azud per un canal (que es dia caz o "caixer"), per a fer precipitar l'aigua al final, en caiguda lliure, segons tres modalitats hidrodinàmicas:

1. Sobre una roda vertical de cangilones (roda hidràulica gravitatoria), de modo que l'aigua operava més pel seu pes (energia potencial) que per la seua velocitat (energia cinètica), i uns engranages, com els descrits abans, transmetien el moviment a les molgues, produint la rotació de les mateixes.
2. Precipitant l'aigua a mija altura sobre una roda hidràulica de paleta rectes (roda vitrubiana); en este cas, en una major component de velocitat, semblant al dels molins hidràulics, pero en una alimentació d'aigua a mija altura o basal (cambres hidràuliques).
3. Fent passar el fluix d'aigua, al final de la caiguda, per uns estrets conductes reforçats cridats saetines o saetillos, que impulsaven i concentraven la chorrada d'aigua a gran pressió contra unes rodes horisontals ("rodetes" o "rodeznos") de culleres (els álabes), transmetent-se en este cas un moviment directament per un eix vertical (l'arbre o "palón") a un aparelle a on es colocaven, per lo general, un joc de pedres de moldre (l'inferior solera, que estava fixa, i la superior mòvil volandera, que es regulaven a través de palanques, i se substituïen en grues rústiques, cridades "medialuna" o "cabrios" (de Cabrias, l'estratega grec). Per lo general, hi havia un rodezno per cada joc de pedres de moldre (les molgues), pero d'estes podien haver fins a dos parells, per ad açò es disponia d'un sistema d'embragues per a permutar la funcionalitat dels dos jocs de pedres (qualsevol, els dos, o cap). Despuix de passar pel rodezno, l'aigua retornava al caixer per un canal de tornada, o socaz o ‘caz baix’.

Molins de nau

Artícul principal → molí flotant.

Una variant d'este tipo de molins és el molí de nau o flotant, semblant en tot als descrits de roda vitrubiana, pero instalats en una barcaça o en una espècie de catamarà, que en temps de molienda recorria el riu buscant treball a lo llarc de les seues vores.

Atres usos d'esta energia

Serrería romana d'Hierápolis. Del sigle III, és la mostra més antiga del mecanisme biela-manivela.

Aceñas i batanes, ingenis d'energia mecànica mencionats en el Quixot, varen anar aixina mateix usats en les serrerías. Un sistema semblant proporcionava energia mecànica al cridat artificio de Juanelo, que va construir Juanelo Turriano per a pujar l'aigua del riu Tajo a la ciutat de Toledo. Alguns molins i els seus azudes es conserven per a produir energia elèctrica (minihidráulica), pero duent l'aigua per un conducte tancat des del fondo de l'embassament fins a una turbina, en molt major rendiment que en l'antiga roda hidràulica.

Molins de tracció a sanc

molí de tracció humana dibuixat per l'humaniste i inventor veneciano Fausto Verancio en la seua «Trencada Calcatoria» (sigle xvi).

En llocs sense vents ni rius aprovechables, es varen construir molins cridats “de tracció a sanc”. El molí pròpiament dit estava en una primera planta i l'eix que movia la volandera seguia fins a la baixa, a on li creuaven uns maderos als que s'enganchaven mules o boués, que caminaven en círcul, per a moure la pedra.

Molins de tracció a sanc chicotets

Els processos antics de molienda es feyen en artefactes manuals, de varis tipos:

• molí manual de pedra usat pels celtíberos, en el forat central s'introduïx el gra, poc a poc, i dins del forat chicotet (dalt de l'image de la volandera) s'introduïa un pal, per a donar regressos al molí, que girava sobre una atra peça de pedra estàtica, solera. En la península ibèrica, s'han trobat eixemples com els del jaciment arqueològic del Cabezo d'Alcalà, en Azaila (Terol), d'época ibero-romana, datat entorn al sigle i. En algunes zones de Canàries i Iberoamèrica es coneix este tipo de molins com " de tahona".^{cita requerida}

Nòries mogudes per tracció animal i rabiles

Erro al crear miniatura:

Escenes de la vida del camp en Astúries: el «ravil», en L'Ilustració de Galícia i Astúries.

Similars als “molins de tracció a sanc” i en elements dels de tracció hidràulica, cal catalogar les nòrias per a traure aigua de pous someros i regar camps, per mig d'una roda de cangilones moguda per una cavalleria que gira en círcul en els ulls tapats. Este tipo pot documentar-se en els quatre grans continents en variants endèmiques i elements comuns. Un tipo de molí singular, mogut manualment i usat en sigles passats en el nort d'Espanya, típic d'Astúries i Cantàbria, és el «rabil», «ravil», «rapín», també conegut com a «molí de chafar» o «rabilucu» o «rabilón» en la montanya de Santander, S'amprava per a la separació del blat chamorro, també conegut com «rapín» o «escanda», de la palla.

Molins de marea

Archiu:Rueda Molino de Santa Olaja.ogv Un atre mig de proporcionar energia als molins és aprofitar l'energia de l'aigua de la mar, en les marees. Els molins de marea se situen a la vora de la mar, i l'energia per a moure'ls es conseguia gràcies a la pujada i baixada de l'aigua de la mar deguda a les marees. A partir del XII es varen utilisar en les costes d'Anglaterra, Països Baixos, nort d'Espanya i Portugal. Es conserva, entre uns atres, un d'estos molins en la localitat de Soano en Cantàbria.

Molins en energia química

Des de l'aparició de les màquines mogudes per energia química (energia procedent de la combustió de certes substàncies) es varen aplicar estos artefactes a la molienda. En els primers temps varen prendre el nom de molins de fòc posat que la seua força motriu depenia de la combustió. Primer va ser la màquina de vapor i després les de combustió interna. En l'actualitat, els cereals es molen per mig d'energia elèctrica o energia química (motors d'explosió), mentres que els mecanismes consistixen en una série de rodells apretats per mig de molls (molí de barres) que van trossejant el gra i depositant el resultat en un sistema de cernido que, generalment, funciona per centrifugación. Una de les ventages d'estos molins moderns, és que tot el sistema està tancat i la pols de la molienda (farina) no es pert, com ocorria en una part important en els antics.

Atres tipos de molí

Erro al crear miniatura:

Ferramentes usades per a tallar la pedra del molí. El dibuix de les pedres es va desgastant en el roçament diari, aixina que este treball es deu realisar cada cert temps per a mantindre les propietats de molienda en estat òptim. L'image mostra una pedra de moldre blat; sobre el soport de ferro que s'aprecia va montada la pedra superior.

• molí de boles usat en l'indústria minera per a polvorisar matèries que han sofrit prèviament un procés de machaqueo; reduïx a pols la matèria primera per mig de la rotació d'un tambor que conté boles d'acer o d'un atre material.
• molí de barres és l'usat per a reduir a pols la matèria primera per mig de la rotació d'un tambor que conté barres d'acer o d'un atre material. Este tipo de molins s'utilisa en freqüència en l'indústria minera.
• molí de martells, utilisat en freqüència en l'indústria minera per a reduir la mena de forma granulométrica; funciona per mig de la rotació d'un eix al que estan adossats martells d'aleacions dures.

Tractats en nocions de molinología

Entre els estudis tant clàssics com a recents, poden citar-se els de

• Vitruvio, arquitecte i ingenier militar romà del I.

• Jerónimo Girava, cosmógrafo i ingenier tarraconense, autor del tractat titulat Declaració de l'us i fàbrica dels Instruments d'aigua, molins i Atres coses, vist en la Biblioteca de Milà per Gerolamo Cardano i del que Juan d'Herrera va tindre un eixemplar en la seua biblioteca. Del que no s'ha conservat cap còpia.

• Juanelo Turriano, supost autor de Els vintiun llibres dels ingenis i màquines, tractat conegut com pseudo-Juanelo, manuscrit perdut del sigle xvi del que es conserven tres còpies i que tracta fonamentalment sobre ingenieria hidràulica.

I la Architecture Hydraulique, obra de Bernard Forest de Bélidor, publicada en 1739.

Bibliografia

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCarreras i Candi1931">Carreras i Candi (1931). google. es/books? id=73KBAAAAMAAJ Folore i costumores d'Espanya.
• (1996) Álvaro Arias Cabal (ed.). google. es/books? id=BSqGvEtzKnIC Primer ensaig d'un vocabulari bable o dialecte dels naturals d'Astúries, Acadèmia Llingua Asturiana. ISBN 9788481680645.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFZamora Vicente1997">Zamora Vicente, Alonso (1997). google. es/books? id=2vSu74HzX2gC Paraules i coses de Libardón: i Lèxic de la cestería popular, Acadèmia Llingua Asturiana. ISBN 9788481681093.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre molins.

Erro al crear miniatura: Molí en el Viccionari.