Litigi del camp de gèl patagónico sur
.jpg){kind=link}
El litigi del camp de gèl patagónico sur és un diferendo limítrof entre l'Argentina i Chile sobre el traçat de la llínea fronteriça entre abdós països sobre el camp de gèl Patagónico Sur, una gran extensió de glaciars situada en els Vages patagónicos, que constituïx el major camp de gèl de caràcter continental no polar i en accés terrestre. Li'l denomina gèls continentals en Argentina i camp de gèl sur en Chile, per a diferenciar-ho del camp de gèl nort. En l'actualitat, la frontera argentí-chilena en dit sector encara contínua pendent ser definida, segons l'acort de 1998 entre abdós països, que, entre atres coses, obliga a deixar un requadro en la llegenda de llímit pendent en la cartografia d'abdós països. La frontera original va ser definida 100 anys abans, l'1 d'octubre de 1898, per pèrits d'abdós països.[1][2][3]
Història
[editar | editar còdic]Delimitació
[editar | editar còdic]
L'àrea va ser delimitada per mig del Tractat de 1881 entre Argentina i Chile:
El 20 d'agost de 1888 es va subscriure un conveni per a portar a terme la demarcació dels llímits d'acort al tractat de 1881, nomenant-se als pèrits Diego Fancs Arana per Chile i Octavio Pico Burgess per l'Argentina. En 1892 Fancs Arana va expondre la seua tesis segons la qual el Tractat de 1881 havia fixat el llímit en el divortium aquarum continental, lo que va ser rebujat pel pèrit argentí.
Els experts han demostrat que sempre és convenient prendre com a respal del llímit la montanya i no la divisòria d'aigües. Rei Balmaceda relata una anècdota del Pèrit Moreno, qui va desviar el curs del riu Fénix, en l'ajuda d'una colla de peons, per a que este deixara de dirigir-se al Pacífic i passara a engrossar les aigües del riu Desijat. En açò Moreno volia demostrar que la verdadera base per a traçar una llínea sòlida i eficient són les montanyes i no el curs de les aigües.[4]
Degut a que varen sorgir diferències en varis punts de la frontera en la que els pèrits no es varen posar d'acort, la demarcació es va suspendre en febrer de 1892, fins que es va subscriure el Protocol de Llímits de 1893, que en el seu artícul 1 dispon:
Este protocol revist especial importància, puix la reculada dels glaciars podria permetre que fiorts del Pacífic penetraren en territori argentí.
En giner de 1894 el pèrit chilé va declarar que entenia que l'encadenament principal dels Vages era la llínea no interrompuda de cims que dividixen les aigües i que formen la separació de les hoyas o regions hidrogràfiques tributàries de l'Atlàntic per l'orient i del Pacífic per l'occident. El pèrit argentí Norberto Quirno Costa (reemplazante de Pico) va respondre que ells no tenien facultats per a definir que significava encadenament principal dels Vages ya que només eren demarcadores.
En abril de 1896 es va firmar l'Acort per a facilitar les operacions d'deslindar territorial, que va designar al monarca britànic per a laudar en cas de desacorts.
.png)
En l'acta d'1 d'octubre de 1898, firmada per Fancs Arana i Francisco Pascasio Moreno (reemplazante de Quirno Costa, qui va renunciar en setembre de 1896) i pels seus ajudants Clemente Onelli (argentí) i Alejandro Bertrand (chilé), els pèrits:
En el mapa adjunt, el punt 331 és el mont Fitz Roy i el 332, el mont Stokes, quedant acordat abdós com a fites fronterices, encara que el primer no es troba sobre la divisòria d'aigües i va ser pres com una fita natural. Com els pèrits no varen accedir a la zona, varen establir la salvetat de que si el principi geogràfic no corria per a on ells havien supost que corria, podia haver modificacions.[4]
Al no posar-se d'acort els pèrits sobre distints trechos de la frontera, es va decidir en 1898 recórrer a l'artícul VI paràgraf 2 del Tractat de Llímits de 1881 i solicitar a la regna Victoria del Regne Unit una sentència arbitral en la qüestió, qui va designar tres juges britànics. En 1901 u dels juges, el coronel Thomas Holdich, va viajar a estudiar les zones en litigi.[7]
El govern argentí va sostindre que el llímit devia ser essencialment una frontera orogràfica per les més alts cims de la cordillera dels Vages i el govern chilé va sostindre la divisòria continental d'aigües. El tribunal va considerar que el llenguage del tractat de 1881 i del protocol de 1893 era ambigu i susceptible de vàries interpretacions, sent irreconciliables les dos posicions.
El 20 de maig de 1902 va dictar el rei Eduardo VII la sentència que dividia els territoris de les quatre seccions en disputa dins dels llímits definits per les reclamacions extremes en abdós costats i designava un oficial britànic per a que demarcara cada secció en l'estiu de 1903. El laudo no es va expedir sobre el camp de gèls, puix en el seu artícul III va sentenciar:
El laudo va considerar aixina que en eixa zona els alts cims són divisòries d'aigües i per lo tant no hi havia disputa. Des de 1898 la demarcació del llímit d'acort a les actes en el camp de gèl,[6] entre els dos monts senyalats, es va definir sobre les següents fites montanyoses i la seua continuïtat natural: Fitz Roy, Torre, Huemul, Campana, Agassiz, Heim, Maig i Stokes.[1][2][3] En 1916 el cordonera Mariano Moreno va ser visitat per una expedició i batejat com a tal, no obstant, Francisco Pascasio Moreno ya coneixia de la seua existència des d'abans.[8]
| Fita | Coordenades (GMS) | Coordenades (decimals) |
|---|---|---|
| Fitz Roy | 49°16′17.02″ S, 73°02′36.80″ O | </noinclude> |
| Huemul | 49°25′21.59″ S, 73°02′08.57″ O | </noinclude> |
| Campana | 49°42′42.38″ S, 73°10′56.81″ O | </noinclude> |
| Agassiz | 49°57′34.19″ S, 73°27′16.71″ O | </noinclude> |
| Heim | 50°09′49.55″ S, 73°22′12.64″ O | </noinclude> |
| Maig 2380 | 50°20′35.25″ S, 73°19′16.45″ O | </noinclude> |
| Stokes (actual Cervantes) | 50°34′12.17″ S, 73°08′47.92″ O | </noinclude> |
Demarcació
[editar | editar còdic]
<mapframe width=300 height=300 zoom=7 latitude=-50.031 longitude=-73.3229> [
{
"type": "ExternalData",
"service": "page",
"title": "Southern Patagonian Isse Field dispute.map"
}
] </mapframe> En 1941 es va firmar el protocol relatiu a la reposició de fites en la frontera argentí chilena, creant la Comissió Mixta de Llímits (COMIX), formada per tècnics d'abdós països. Eixos tècnics deuen encarregar-se de la demarcació de la frontera sobre la base dels criteris establits pel tractat de 1881 i el protocol de 1893.
El 29 d'agost de 1990 els presidents Carlos Saúl Menem i Patricio Aylwin varen subscriure la Declaració de Santiago, en la qual es va instruir a la Comissió Mixta de Llímits per a accelerar els treballs de demarcació i emetre un informe sobre les qüestions pendents de demarcació.
El 12 de setembre de 1990, la Comissió Mixta, a través de l'Acta N.º 132 va definir els 24 punts que faltaven demarcar en la frontera. El 10 i el 12 de febrer la Comissió es va reunir en Punta Arenes, conseguint resoldre 22 de les 24 àrees sense demarcar.
En Chile es va aduir posteriorment que els pèrits varen identificar en 1898 com a cims intermijos entre els cerros Fitz Roy i Stokes a: Torre, Huemul, Campana, Murallón, Agassiz, Bolados, Peineta i Maig. El Stokes de 1898 va ser considerat per a ser el Cervantes. Donant caràcter definitiu a lo que ells varen vore d'acort les tècniques i coneiximents de la seua época. En una carta del Institut Geogràfic Militar de 1972 a escala 1:50.000, varen determinar que la llínea devia ser traçada des del Fitz Roy per: cordonera Adela (cerros Torre, Ñato i Gran), Doblat, Huemul, Campana, Murallón, Con, Agassiz, Bertrand (Oasis), Bolados, Peineta, Maig, Cervantes, cordonera Piedrabuena, Gaveta i d'allí al Daudet.[10]
En l'Argentina es va aduir que la demarcació devia fer-se per les més alts cims que dividixquen aigües, d'acort a lo acordat en 1881 i en les tècniques més modernes disponibles per a determinar-ho. Prenent com a referència 6 cartes del Institut Geogràfic Nacional confeccionades entre 1981 i 1991 a escala 1:100.000, varen determinar que la llínea devia ser traçada des del Fitz Roy fins a un punt sobre la cordonera Mariano Moreno, des d'a on se seguix el criteri dels alts cims divisoris d'aigües pels cerros: Murallón, Torino Este, Roma, Bolados, Onelli Central, un pico de 2.130 m, Cordonera Malaspina, els dos cerros Inmaculados, cordonera Dos Colzes, cordonera Pietrobelli, un cerro de la cordonera Piedrabuena, Gaveta i Stokes.
Els cerros Murallón i Bolados eren els dos únics punts en comú d'abdós traces preteses.
El 2 d'agost de 1991 els presidents Menem i Aylwin varen firmar un acort per a traçar una llínea poligonal per a dividir equitativamente el territori en disputa des del cerro Fitz Roy fins al mont Stokes, deixant de costat lo acordat en 1881 i 1893.
La poligonal començava en el Fitz Roy, seguia en llínea recta cap a l'oest fins a un punt innominado (2584 m d'altura), després travessava el glaciar Viedma fins al cerro Puntudo i continuava pels cerros Capità Muñoz, Torino Est, Roma, Tomek, Inmaculado, Dos Picos, Tinent Feilberg, Bessons, un atre cerro a l'oest, Stokes i Daudet. Tots els punts quedaven units per llínees rectes.[11]
En la seua presentació al congrés del 27 de febrer de 1992, el ministre argentí Guido Vaig donar Tella va argumentar que la poligonal s'havia acordat per la impossibilitat geofísica per a determinar a on estan els alts cims que dividixen aigües.
La poligonal no va ser acceptada pels Congressos dels dos països. En l'Argentina es va alegar la pèrdua de 1057 km² del Parc nacional Els Glaciars i en Chile es va alegar la pèrdua de 1238 km² del Parc nacional Bernardo O'Higgins en cas d'aprovar-se la llínea.
En 1994 es va resoldre la disputa de l'Estany del Desert que involucrava part del territori del camp de gèl, un tribunal internacional va adjudicar casi la totalitat de la zona a Argentina.[12] Despuix d'una apelació denegada en 1995, Chile va acceptar el laudo. Des de llavors, Chile conta en un chicotet corredor d'accés al Mont Fitz Roy i el Pas Marconi va ser definit com a pas fronteriç internacional.
Acort
[editar | editar còdic]
El 16 de decembre de 1998 es va firmar l'Acort per a precisar el recorregut del llímit des del Mont Fitz Roy fins al Cerro Daudet per a reemplaçar la poligonal proposta. L'acort manté lo firmat en el Tractat de 1881, alts cims que dividixen aigües i es respecta la divisòria continental d'aigües, llevat en alguns sectors en a on es tracen rectes. També es manté l'accés per a Chile al mont Fitz Roy, i per a l'Argentina al mont Stokes.
El territori alcançat per l'Acort es dividix en dos sectors:
- Secció A: des del cerro Murallón fins al cerro Daudet. La llínea del llímit queda determinada de la següent manera: partint des del Cerro Murallón la llínea seguix la divisòria d'aigües que passa pels cerros Torino Este, Agassiz Nort (Roma, erròneament cridat Bertrand),[14] Agassiz Sur (Antic Bertrand), Bolados, Onelli Central, Spegazzini Nort i Spegazzini Sur. Després la llínea proseguix per mig de segments de recta que unixen, successivament, els punts senyalats en les lletres A, B, C, D, I, F, G, H, I i J. Entre J i K seguix la divisòria d'aigües, després per rectes unint els punts L i M. Continua per la divisòria d'aigües fins a N, des d'a on continua per la divisòria d'aigües pels cerros Pietrobelli, Gardener, Cacic Casimiro i el punt Ñ. Després per una recta alcança el punt O i per una atra recta aplega al cerro Tinent Feilberg, seguix per la divisòria d'aigües fins al punt P, des d'a on per mig de segments de recta alcança el punt Q, el Cerro Stokes, els punts R, S, T i el Cerro Daudet, a on termina el seu recorregut.[15]
- Secció B: des del cim del Mont Fitz Roy fins al Cerro Murallón. Des del cim del Mont Fitz Roy la llínea descendirà per la divisòria d'aigües fins a un punt de coordenades </noinclude> (Punt A). D'allí proseguirà en llínea recta fins a un punt situat en coordenades </noinclude> (Punt B). Després la llínea seguirà pel paralel del lloc cap a l'Occident i serà traçada d'acort al Protocol sobre Reposició i Colocació de Fites en la Frontera Chilé-Argentina del 16 d'abril de 1941 i en el Pla de Treballs i Disposicions Generals que rig a la Comissió Mixta de Llímits Chile-Argentina.
En l'àrea determinada entre els paralels de Latitut Sur 49º10'00" i 49º47'30" i els meridianos de Llongitut Oest 73º38'00" i 72º59'00", la Comissió Mixta de Llímits Chile-Argentina deurà confeccionar una carta a escala 1:50.000 per a poder demarcar el llímit, en eixe sector no s'aplicarà el Protocol Específic Adicional sobre Recursos Hídrics Compartits del 2 d'agost de 1991.[16] Eixe sector correspon a un territori rectangular que va des de pocs quilómetros al nort del cim del mont Fitz Roy fins al cerro Murallón, en el que existix un àrea sense definició de llímits. Dins del com, no obstant, el propi acort va definir i demarcó el llímit des del Fitz Roy fins a alguns quilómetros al suroest (punt B), i des del mateix mont cap al nort va ser definit per mig del laudo arbitral d'estany del Desert de 1994.[12]
Es va acordar que totes les aigües que fluïxen cap a i desaguan pel ric Santa Creu seran considerades a tots els efectes com a recurs hídric propi de la República Argentina. Aixina mateix, seran considerades a tots els efectes com a recurs hídric propi de la República de Chile les aigües que fluïxen cap als fiorts oceànics, comprometent-se cada Part a no alterar, en cantitat i calitat, els recursos hídrics exclusius que corresponen a l'atra Part.[17]
María Teresa Infant Caffi i José Miguel Insulza varen ser alguns dels principals promotors de l'acort dins de Chile.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 (1902) Frontera Argentí-Chilena - Volum II, pp. 905-911.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 (1902) Arbitrage de Llimites entre Chile i la Republica Arjentina - Esposicion Chilena - Tom IV, Pariu, pp. 1469-1484.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 (1898) La Cuestion de Llimites entre Chile i la Republica Arjentina, Santiago de Chile.
- ↑ 4,0 4,1 Gèls Continentals. ¿Una qüestió de llímits o de demarcació? Per Susana Gallardo
- ↑ 5,0 5,1 (2025) El llímit internacional en Camp de Gèl Patagónico Sur. ISBN 978-956-4238-97-5.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 «Frontera Chile-Argentina: atenció urgent al Camp de Gèl». Ciper. Consultat el 25 de decembre de 2024.
- ↑ Acort sobre els gèls continentals: raons per a la seua aprovació. Escrit per Carlos Leonardo de la Rosa. Publicat per Edicions Jurídiques Que el seu, 1998. ISBN 950-9099-67-8, 9789509099678
- ↑ Royal Geographical Society.
- ↑ Plantilla:Cita video
- ↑ «CAMPOS DE HIELO SUR. UNA CONTROVERSIA PENDIENTE DE LÍMITES ENTRE ARGENTINA I CHILE». Universitat de la Serena. Archivat des d'el original, el 31 de decembre de 2022. Consultat el 31 de decembre de 2022.
- ↑ «Poligonal despuix». Clarín. Consultat el 12 de novembre de 2024.
- ↑ 12,0 12,1 «The Estany del Desert case» (en en). Jusmundi. Consultat el 2 de febrer de 2023.
- ↑ «El Camp de Gèl Patagónico Sur ¿és millor un mal apany que un bon juí». Info Defensa. Consultat el 8 de setembre de 2022.
- ↑ «Nieves i glaciars de Chile: fonaments d'glaciología». Universitat de Chile. Consultat el 13 de novembre de 2024. «Al sur del Altiplano Itàlia, s'eleva el Cerro Roma, 3270 m, totalment englaciado. Este cim és anomenat erròneament Cerro Bertrand, en la Carta Preliminar.»
- ↑ «Anexe 1 - Coordenades». Archivat des d'el original, el 3 d'agost de 2016. Consultat el 25 de juny de 2016.
- ↑ «Anexe 2 - Mapa». Archivat des d'el original, el 3 d'agost de 2016. Consultat el 25 de juny de 2016.
- ↑ a-precisar-el-recorregut-del-llimite-des de-el-mont-fitz-roy-fins a-el-cerro-daudet-1998/ Acort en el lloc oficial chilé Difrol
- a-precisar-el-recorregut-del-llimite-des de-el-mont-fitz-roy-fins a-el-cerro-daudet.html Archivat el 31 de maig de 2016 archivat en Wayback Machine.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Litigio del campo de hielo patagónico sur» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.