L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Art precolombí

L'art precolombí o art prehispánic inclou a totes les obres artístiques i intelectuals, tals com escultura, arquitectura, art rupestre, ceràmica, textil, metalista i pintura realisades pels oriunts del continent americà durant el periodo previ.

Erro al crear miniatura:
Pendent antropomorfo. Museu Chilé d'Art Precolombí

Art precolombí

editar
 
Amèrica durant els sigles XVI i XVII: en groc i vert, la zona iberoamericana, en grisa, els territoris aliens a la conquista.
Artícul principal → Amèrica precolombina.

Si be, a grans traces, els vocables «prehispánico» i «precolombí» es definixen com tot allò que estava en Amèrica abans de l'arribada dels espanyols en 1492, en realitat, es referix a un espai de temps durant el qual es varen desenrollar distintes cultures que varen deixar chafada permanent en l'art i que són en l'actualitat objecte d'estudi científic.

A l'arribada dels espanyols no tots els pobles americans es trobaven en el mateix estadi cultural, els calia posseïen els atributs de la civilisació i uns atres que es trobaven en una etapa evolutiva anterior. Per això els antropòlecs i arqueòlecs han delimitat dos àrees. Aixina, la cridada Amèrica nuclear, és l'ocupada pels pobles civilisats i comprén, «prehispánico», Mèxic, part d'América Central i la cordillera dels Andes i els seus aledaño des de Colòmbia fins a Chile.[1]

La denominació de «periodo clàssic», va començar en el desenroll de la cultura maya cap al 292 i va terminar en la seua aparent decadència cap al 900, ha segut falcada per els qui consideren que dit periodo marca el màxim vèrtiç de l'esplendor de l'art prehispánico. Dita idea està en l'actualitat en debat per els qui senyalen que l'art precolombí anterior i posterior a dit periodo no és inferior al realisat durant el periodo clàssic.

Les cultures precolombinas durant el periodo formatiu es varen desenrollar preferentment aïllades unes d'unes atres, pero durant el periodo clàssic varen començar una dinàmica d'interacció i influència recíproca, inclús entre les dos principals àrees de civilisacions: Mesoamérica i els Andes

Marc geogràfic

editar

El marc geogràfic està condicionat a la fundació dels virregnats espanyols en el continent, ya que el terme «precolombí» designa una senyalisació des del punt de vista hispanoamericà. En conseqüència, les demés cultures americanes de territoris no hispans són denominades d'una atra manera.

Entre estos territoris de les cultures precolombinas, existixen quinze en particular que es destaquen per l'enorme cantitat de rastres i material ubicades especialment en dos àrees: Mesoamérica i Els Andes.

En Mesoamérica, que comprén l'actual territori de Mèxic i Centroamérica, les civilisacions són precedides pels olmecas i la fundació d'una de les primeres ciutats americanes: Teotihuacán. Les atres cultures serien la maya, la mixteca, la tolteca i per últim l'azteca.

En els Andes, que comprenen els territoris de tots els països creuats per la cordillera des de Veneçola i Colòmbia en el nort fins a les àrees septentrionals de Chile i Argentina en el sur, destaquen els chibchas que serien el punt de trobada entre Mesoamérica i els Andes, la San Agustín, els colima, sinú, chavín, naixca i inca.

Mesoamérica

editar
Erro al crear miniatura:
Dissenye en una vaixell del parc arqueològic dels Tarongers.

Els arqueòlecs, antropòlecs i historiadors criden Mesoamérica a una vasta regió cultural, històrica i geogràfica, de prop d'un milló de km², llimitada al noroest de Mèxic pel riu Sinaloa, en la costa del golf per les conques del Lerma i Soto de la Marina i al sur pel riu Ulúa en Hondures i Puntarenas en Costa Rica. Mèxic és el seu epicentre, va ser a on varen tindre el seu assent les cultures de les tres comarques més importants des d'un punt de vista històric i artístic: la vall de Mèxic en el centre, el vall d'Oaxaca al surest de l'anterior i la costa del Golf cap a alce.

A pesar de les diverses classificacions cronològiques, el història de la regió se sol separar, comunament, en cinc grans periodos.[2]

CRONOLOGÍA DE LAS CULTURAS PREHISPÁNICAS
PERÍODO CRONOLOGÍA CULTURAS I YACIMIENTOS
LÍTICO 40 000 / 20 000 a. C. - 6000 a C. Bandes paleolítiques de caçadors-recolectors.
ARCAICO 6000 a. C. - 2500 a. C. Vall de Tehuacán (Pobla). Primers llogarets. La Gossa.
FORMATIVO O PRECLÁSICO 2500 a. C. - 150 d. C. Olmecas. Cuiculco. Inicis de Teotihuacán i Mont Albán.
CLÁSICO 150 d. C. - X Teotihuacán, Mont Albán (zapotecas), el Tajín (totonacas)
POSCLÁSICO X-XVI Toltecas, mixtecas, huaxtecos, chichimecas, asteques.
Artícul principal → Art precolombino de Mesoamérica.

Olmecas

editar

Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».

Teotihuacán

editar
Artícul principal → Art de Teotihuacán.
Erro al crear miniatura:
Piràmide del Sol, Teotihuacán.

La cultura de Teotihuacán practica un art solemne d'adoració als deus i la naturalea, l'únic fi de la qual és representar lo sublim i lo terrible de la lluita entre diversos deus. No aspira a la bellea sino a complir una missió religiosa i una visió còsmica de la vida. Els teotihuacanos varen destacar principalment en el seu treball de la pedra, tant en la part arquitectònica com en l'escultura, utilisada per a reforçar les creències mítiques i religioses d'este poble.

La principal divinitat representada artísticament en esta ciutat era Tláloc, deu de la pluja que dominava totes les manifestacions de la naturalea.

Teotihuacán és una ciutat-temple, sense muralles. L'avinguda principal, cridada pels asteques «Carrer dels morts», conecta els múltiples temples, com el de Quetzalcóatl, deu-serp, en atres edificis, com la piràmide del Sol i la de la Lluna.

Treballen abundants caraces, definides per rostres amples i tendència a la bidimensionalitat i a l'us de jade i pedres en estes maravelloses expressions artístiques.

Mayas

editar
Artícul principal → Art maya.
 
Temple de Kukulkán, Chichen Itzá.

Els mayas varen ocupar el surest de l'actual Mèxic, principalment la península de Yucatán, aixina com gran part de les actuals Guatemala, Belize, Hondures i El Salvador. Varen construir gran cantitat de ciutats l'esplendor de les quals es va estendre per varis sigles, com Kaminaljuyú, Tikal, Calakmul, Palenque, Copán i Chichen Itzá. L'art maya se centra en l'èlit maya i el cult als reis divins, i tracta una varietat més àmplia de temes que qualsevol atra tradició d'art en Amèrica.[3] Té molts estils regionals, i és únic en l'Amèrica antiga per contar en text narratiu.[4]

Els mayas varen deixar un ampli llegat arquitectònic que inclou palaus, acrópolis, temples, piràmides i observatoris astronòmics. l'arquitectura maya també va incorporar l'escritura glífica i vàries formes d'art, com l'escultura en pedra. Les esteles de pedra són comunes en els llocs de les ciutats, a sovint emparellades en pedres circulares baixes, conegudes com a «altars».[5] l'escultura de pedra també va prendre atres formes, com els panels en relleu de pedra calcàrea de Palenque i Pedres Negres,[6] i les escales de pedra decorades en escultures en llocs com Yaxchilán, Dos Piles, Copán, entre uns atres.[7] Les escultures mayas més grans eren les fronteres arquitectòniques elaborades en estuc, que després de ser modelades es pintaven en colors vius[8] i es colocaven en les fronteres dels temples.[9]

Varen apreciar el jade vert i atres pedres verdes, associant-les en el deu del sol K'inich Ajau. Esculpieron artefactes que incloïen des de contes i teseles fines, fins a caps tallats en un pes de 4,42 kg.[10] La noblea maya practicava la modificació dental, i alguns senyors duyen incrustacions de jade en les seues dents. Les caraces funeràries de mosaic també varen poder ser elaborades de jade.[11] També varen treballar la fusta, el pedernal, el sílex i l'obsidiana, destacant els pedernales excèntrics. Ademés, esculpieron ossos humans i d'animals, aixina com closques del gènero Spondylus. Més tardíament varen elaborar chicotets objectes d'or, argent i coure, per mig del martillado i el método de la cera perduda.[12]

Els mayas varen tindre una llarga tradició de pintura mural, en dissenys polícromos pintats sobre parets revestits d'algeps pla. Encara que la majoria ya no existix, hi ha varis murals conservats —pintat en crema, roig i negre— en les tombes del periodo Clàssic Primerenc en El Caragol, Riu Blau i Tikal, aixina com la série de grans pintures del Clàssic Tardà en Bonampak.[13]

La ceràmica maya va ser elaborada en la tècnica del urdido a rolls. No era esmaltada, encara que a sovint tenia un acabament fi, produït per bruñido. Es pintava en un bany d'argila mesclat en minerals i argila colorides. El corpus de ceràmica policromada d'estil Ik, incloent plaques finament pintades i recipients cilíndrics, es va originar en el Clàssic Tardà en Motul de Sant Josep. Inclou una série de característiques, com glifos pintats en un color rosat o roig pàlit i escenes de ballarins en caraces. Una de les característiques més distintives és la representació realista dels temes, tals com varen aparéixer en la vida real. Els temes dels gots varen incloure la vida cortesana de la regió de Petén, en el sigle viii d. C., tals com a reunions diplomàtiques, festes, derramamientos rituals de sanc, escenes de guerrers i el sacrifici dels presoners de guerra.[14]

Mixtecas

editar
Artícul principal → Cultura mixteca.
Erro al crear miniatura:
Caraça de Mont Albán.

Els mixtecas varen ocupar la vall d'Oaxaca cap al 1300 d. C., desplaçant als zapotecas de Mont Albán i atres ciutats importants, formant señoríos independents. S'han trobat rastres d'ocupació de La Mixteca de per lo manco 6000 anys d'antiguetat. En l'invasió de Mont Albán i l'establiment de la ciutat de Mitla com la seua capital, la cultura mixteca va alcançar el seu periodo de màxim esplendor. La seua decadència va començar en l'expansió dels mexiques cap a 1458, fins que la conquista espanyola va posar fi a l'imperi mixteco cap a 1521.

Els mixtecos varen desenrollar un tipo d'escritura pictogràfica que combina elements de Mont Albán i Teotihuacán, i la seua lliteratura es troba conservada en varis còdexs com el Nuttal i el Selden. Un dels principals deus dels mixtecos va ser Huehueteotl, que és freqüentment representat en urnes de ceràmica en influència zapoteca. No obstant, el seu deu tutelar va ser Dzahui, que compartix atributs en Tláloc. Els mixtecos també varen ser consumats orfebres i alfareros, i exportaven artículs de lux a atres zones de Mesoamérica, com a ceràmica policroma, art plumario i peces d'or, que varen combinar en la turquesa, com en el cas del Escut de Yanhuitlán. Una de les peces més conegudes és la caraça d'or del deu Xipe Tótec, patró del gremi dels orfebres. Un atre colgante es compon de quatre plaques unides unes a atres per argollas i arrematades per quatre cascabeles allargats; la placa superior mostra una cancha de joc de pilota ritual en dos deïtats que representen l'eterna dualitat i un cràneu en el centre, la segona és un disc solar, la tercera simbolisa a la Lluna i la quarta a la Terra.

Les peces de Mont Albán constituïxen la màxima expressió artística, tècnica i estètica del món prehispánico per a molts arqueòlecs. El habilitat i la perfecció dels mixtecos, que varen crear les aproximadament cinccentes joyes trobats en la cridada Tomba n. º 7, es varen conjugar en la sobrietat i la funcionalitat. Un eixemple d'això són els pectorals, que podien ser usats de manera independent o units per a formar un gran collar, com el pectoral que representa a un personage en una caraça bucal en les dents descarnades i un yelmo arrematat en un penacho molt elaborat; en el pit exhibix una escritura que es referix a una correcció del calendari i la cosmologia del moment històric en que varen ser realisades les peces.

Mexiques

editar
Artícul principal → Art mexica.
 
Pedra del Sol, Museu d'Antropologia de la Ciutat de Mèxic.

l'art mexica destaca per la monumentalitat de les seues obres escultòriques en pedra, que descollen pel seu dramatisme i original bellea.[15] La Pedra del Sol, el Monolit de Tlaltecuhtli, el Monolit de Coyolxauhqui i l'escultura de la deesa Coatlicue es consideren obres mestres de l'escultura mexica.

L'arquitectura mexica religiosa es va desenrollar seguint les pautes de la tradició mesoamericana, aportant com a innovació la construcció de temples bessons en doble escalinata, com a representació de la naturalea dual dels deus mexicas. Destaca el Temple Major, ubicat en Mèxic-Tenochtitlan, que ocupava un àrea de 100 x 80 m i alcançava una altura de 40 m. Estava dedicat a Huitzilopochtli i Tláloc, deus tutelares dels tenochcas. Una atra construcció molt característica dels mexiques va ser el tzompantli, estructura a on s'acumulaven els cràneus dels sacrificats.

L'art plumario, elaborat pels amanteques, va ser una de les expressions artístiques més representatives i dedicades dels azteca. Confeccionaven ornaments a pur de or, pedres precioses i plomes diverses, sobretot de quetzal. Estes penyores s'utilisaven per a abillar les escultures dels deus, realisar ofrenes o com a insígnies militars. Les peces més destacades d'esta plumería formaven part del tesor del huey tlatoani.

La pictografía mexica era elaborada pels tlacuilo, que eren artistes que s'encarregaven d'ilustrar els còdexs, els murals i les escultures mexicas. Els còdexs mexiques s'elaboraven en corfes de amate i es pintaven utilisant diverses tenyides.

Panamà i Sudamérica

editar
 
Varó somrient. Ceràmica escultòrica de la cultura moche.

En Colòmbia, la regió montanyosa del qual és cridada per a l'Amèrica precolombina Regió Intermija, destaca el treball en or i coure de les cultures Quimbaya, Manabí, San Agustín, Esmeraldes, Chibcha, Calima i Tairona. Este tipo d'elements s'elaboraven per mig del procediment artesanal de la cera perduda, aixina com la fabricació de finíssimes làmines decorades en motius d'aram o cintes, i figures antropomorfas molt estilisades en estos metals. També teixien teles de cotó i treballaven la ceràmica realisant les mateixes figures antropomorfas estilisades que hui en dia és possible apreciar en museus de Colòmbia i de tot lo món. Estes obres són bellíssimes expressions de les arts en orfebreria (i inclús de "tumbaga") que han sobrevixcut a ser foses pels conquistadors i posteriors "huaqueros" encara es poden admirar en el Museu de l'Or de Colòmbia


Els indis gunas de Panamà són famosos des d'abans de la conquista fins a hui per la seua excelent tècnica textil. L'expressió més important de lo anterior són les lloses, tradició que té els seus inicis en la pintura del cos (tatuages), que després va ser transferida a la tela. Les lloses representen el pensament cosmogónico, una visió gràfica del món ple de colorit i ple del significat antropomorfo i zoomorfo. Les cridaneres i colorides figures geomètriques pinten escenes mitològiques, la creació del món, flora i fauna de la regió que habiten els "indis" Kuna, també en Panamà s'aprecia una cultura emparentada en la chibcha: la Cocle elaboradora d'excelent metalúrgia.

En Equador, la cultura de l'illa de La Tolita, ubicada en l'oceà Pacífic i datada entre el 600 i el 100 a. C., va produir peces d'or, coure i platí úniques sobre les seues dimensions, ya que són notablement menudes. Narigueras en forma de rogle, orejeras en forma de carret, taches nassals, figures antropomorfas i bezotes formats en numeroses bolitas que donen l'idea d'una flor, pendents de filigrana i anells en pedres. També eren famosos comerciants del seu art, i les seues obres varen ser apreciades en tot el continent americà. S'han trobat peces d'esta cultura en regions molt distants a Equador.

En el Perú trobem a civilisacions com les de Caral (una de les primeres civilisacions del món), Casma, chavín, Moche/Mochica, Paracas, Naixca, Chan Chan, Etén, per la seua banda, tardíament els quechua sent els seus sobirans la "casta" dels incas varen conseguir una civilisació sintètica de les cultures de la Costa i de les montanyes aixina com del Nort (zona equatorial) i del Sur (per eixemple, del horisó Tiwanaku). Entre les expressions artístiques més impressionants del poble quechua es troben els temples, els palaus, les obres públiques ("tambos", "collcas", pucaras, camins, ponts, aqüeductes) i les ciutats-fortalees estratègicament emplaçades, com Machu Picchu. Estes obres varen ser edificats en un mínim d'equipament d'ingenieria. Les tècniques ya mencionades varen donar lloc a enormes edificis de mamposteria encaixada cuidadosadament sense argamasa, com el Temple del Sol (Coricancha) en Cuzco, Atres guanys destacables inclouen la construcció de ponts colgantes a pur de sogues (alguns de casi cent metros de llongitut), de canals per a regadiu i d'aqüeductes. El bronze es va usar àmpliament per a ferramentes i ornaments. També destaquen la seua tècnica textil que encara en l'actualitat és possible vore en el Perú actual.

En tota Amèrica també destaca l'art plumario com a important forma d'expressió de tots els pobles amerindios.

Argentina

editar
Artícul principal → Arts precolombinas en Argentina.
 
Cova de les Mans en la Patagonia argentina

Encara que carent de les espectacularitats arquitectòniques que s'evidencien en Mesoamérica i en la regió andina central (Altiplano bolivià, costes i Andes peruans, costes i Andes equatorians) o inclús en la Regió Intermija (zones montanes de Colòmbia, Veneçola i Panamà), el conjunt de les arts prehispániques en el territori que actualment correspon a Argentina és sempre interessant encara que difícil d'enquadrar.

I la dificultat d'enquadrar les arts precolombinas en el territori argentí obedix precisament (com a primer factor) a l'extensió de tal territori (en Amèrica casi 3 000 000 de km²), en una extraordinària varietat ecològica, extraordinària varietat que forçosament es trasunta en les expressions culturals, en especial en les estètiques.

Més encara, l'extensió territorial va fer que diverses corrents culturals es donaren paralelament (i moltes voltes estigueren interrelacionadas), o be que dites corrents es donaren diacrónicament.


En tot cas, un modo de sistematisar (encara que en forçoses esquematizacions) a les àrees artístiques prehispániques d'este país és el senyalar a la regió del NOA com l'àrea en més forts influixos andinos, a la del NEA com l'àrea en més forts influixos amazónicos, per la seua banda la regió central (província de Còrdova i este sur de Santiago del Estero, aixina com la província de Sant Luis) presenten, com tot el Que el seu les evidències d'influixos andinos encara que fortament diluïts, casi evanescentes fins al punt que apareixen estils singulars. En tot cas es deu considerar en totes estes àrees l'existència ya cap a el X de cultures basades en l'agricultura lo que va determinar incipiencias de civilisació i el desenroll de chicotets núcleus urbans. L'existència d'una agricultura i inclús una ganaderia (d'auquénidos) seria també un factor determinant en l'expressió artística de dites zones. Per una atra part, la major part del territori, que sempre fins a l'irrupció ibèrica en el XV va estar difusament poblat per ètnia transhumants que practicaven un modo de producció caçador recolector (les ètnia en menor desenroll tecnològic que habitaven les regions del Gran Chaco, la regió Pampeana, la Mesopotamia Argentina, la Patagonia i la Regió Fueguina) han deixat cuantitativament menys relíquies. No obstant, apleguen a tindre moments i punts en els quals es destaquen culturalment, eixemple d'això és la Cova de les Mans.

En tot cas, siga a on siga, les arts precolombinas que es varen desenrollar en el territori argentí pràcticament són inseparables de la religió o dels sistemes de creències dels pobles que les varen produir. La relació entre l'art i ho sacre es patentiza per doquier.

Eixemple d'això és precisament la célebre Cova de les Mans ubicada en el centre-oest de la província de Santa Creu, tal cova és un "ràfol" exornado per gran cantitat de pintures rupestres entre les que més criden l'atenció les miríades de chafades en "negatiu" de mans conseguides generalment per mig d'una antiga aerografía i un esgrafiado. Esta cova, com atres pròximes menys conegudes (entre estes un conjunt denominat "Cuevas de Altamira" que no deu confondre's en el homònim d'Espanya), és una de les expressions artístiques perdurables més antigues d'Amèrica. Els datats més antics es remonten a al voltant de 13 000 anys abans del present (a. P.) encara que els motius representats més característics sorgixen fa res menys que cap al 9350 a. P. Se supon que el poble que va produir tal art és el directe antecedent dels ahoniken ("patagones" o "tehuelches" en tot cas, siga com siga el nom que se'ls dona, ells s'han cridat tsonk, sent els ahoniken els que habitaven aproximadament al sur del paralel 42°S fins a l'Estret de Magallanes).

En tal dilatat periodo resulta casi obvi que es produïren modificacions estilístiques: si les pintures parietals de mans daten de fa més de 5000 anys després, paulatinament, van apareixent estilisades figuració: les que representen la caça molt ritualissada del guanac i del choique. ¿Qué han expressat els artistes en estes coves? En primer lloc, l'impressió de les mans en la roca sembla (com es troba en atres parts del nostre planeta) l'intent de buscar deixar una miqueta de sí que es mantinga perenne, un rito màgic de inmortalizaació, encara que açò no exclou una atra intenció: la de buscar l'unió mística en la terra i, per tal unió, la providència aportada des de la Terra. Sobre les escenes de caça (en les quals els guanacs apareixen estilizadament dibuixats) semblen haver segut part de rituals de màgia simpàtica per a obtindre una constant font de proteïnes (tinga's en conte que entre els aborigen americans l'acte de la caça generalment ha segut plantejat com un acte sacrificial en el qual l'animal és una sòrt de "germà" que oferix la seua vida per al sustente humà, de modo que la representació dels animals sol implicar un respecte cap a ells).


Pero entre les ètnia transhumants els elements de soport per a les arts han segut lábiles: es troben pocs rastres de l'Antiguetat sino és quan l'art és parietal, rupestre: en este cas el sòlit soport de la pedra nos ha deixat els seus bells (molt sublimados) testimonis. Podem supondre que moltes de les atres expressions artístiques d'estes ètnia pampidas perduraven com a tradicions vives fins a inicis de el XX, per eixemple els "quillangos" i "quillapys" (mants de cuiro i pells) que moltes voltes solien estar "estampats" en "grecas", "estreles", "espirals", "creus" en la seua part interna, novament ací la "dimensió" de lo sacre: estos motius, lo mateix que els adorns corporals solien ser símbols investits d'alguna significació mística, és dir, alguna cosa més que lo decoratiu com a fi en sí mateixa. I lo mateix pot dir-se dels "tatuages" i les diverses formes de «art corporal», tals com la pintura corporal que senyalava l'hain o ritual de l'iniciació, d'ingrés a l'adultez entre els shelknam ("onas") en el centre i nort de l'illa de Terra del Fòc.

A l'oest de l'àrea cultural pampeana i al sur de l'àrea cultural netament andina es varen desenrollar i desenrollen les arts dels mapuche, que –partix de la seua pròpia creativitat– reflectixen encara influixos procedents del nort (andinos) i influixos procedents del sur i de l'est (pampeanos), de l'est s'ha donat també un influix huárpido pero encara hui és difícil distinguir-li taxativament dels influixos culturals (i artístics) andinos i pampeanos. Entre els mapuches s'ha desenrollat una interessant ceràmica, una molt interessant indústria-art textil (ací també quillangos, i ponchos, vinches, faixes, matras) d'una variada policromía armoniosament disposta en els motius teixits o brodats, també han conseguit certa caracterisació els mapuches pel seu art lítica (per eixemple, astrals rituals com les toki) o per la metalúrgia, en especial la sòbria encara que atractiva platería que sol adornar a les dònes.

Els huarpe (provablement directes hereus de l'antiquíssima cultura de Ansilta que sorprenentment es va estendre entre el 1800 a. C. i el 500 d. C.) des de el 500 d. C. presenten més influixos procedents de la Regió Andina Central i han aplegat a cridar l'atenció per la seua cestería de trama molt fina, fins al punt de conseguir cistelles impermeables en les quals es transportava l'aigua, novament cal resaltar: fins a l'art precolombí aparentment més pragmàtic, més utilitari, sempre ha segut relacionat en lo sagrat... les cistelles huarpes tenien la seua certa sacralitat en cuanto que eren portadores de l'aigua, és dir de –res menys– la vida en extenses travessies a sovint àrides. Una atra traça cultural cridanera dels huarpes que pot incloure's a mig camí entre l'indústria i l'art (poc separables en estes cultures) ha segut la construcció d'embarcacions usant una tècnica de cesteria molt semblant als caballitos de totora en les Estanys de Guanacache, també són atribuibles als huárpidos algunes de les curioses pictografías que es troben en les parets rocoses de Talampaya.


En les Serres de Còrdova i de San Luis es va desenrollar una curiosa cultura (de les cridades pels evolucionistes etnocéntricos: civilisades): la dels henia-kamiare (després "batejada" comechingón), es tractava d'una població en importants linajes huárpidos encara que prou diferenciada dels huarpe pròpiament dits, els comechingones potser tinguen els seus remots antecedents en la cultura Ayampitín de fa més de 7000 a. P., no obstant de data tan remota a penes queden (com en tota Amèrica i tot el planeta) a penes rudimentaris vestigis, una indústria-art principalment lítica rudimentària encara que en la seua senzillea, interessant –en gran mida, seguint els criteris de Benjamin per lo aurático que posseïx: per eixa "oreig" sugestiva que l'antiguetat i lo enigmàtic aporten a l'objecte– encara que recent cap a el V de l'era comuna comença a desplegar-se, clar, un art "comechingón", este art revela influixos procedents dels Andes Centrals a través de l'etapa del Noroest Argentí. Pels relats dels cronistes i pels estudis arqueològics se sap que el poble "comechingón" va desenrollar la seua característica arquitectura de cases comunals semisubterráneas de parets de pedra, també se sap que eren molt donats als adorns (presumiblement incloent un element religiós i un atre fetichiste: les dònes s'adornaven en collars multicolors de metal, pedres semipreciosas i, especialment, closques de caragols; els hòmens s'adornaven principalment en chaquires d'argent o coure en formes allargades, també (com moltes atres ètnia) era freqüent la pintura (ritual) del cos. No obstant, fins al present, lo que més crida l'atenció de l'art "comechingón" són els seus glifos i pictografíes, tals com les que es troben en Cerro Colorat i Ongamira (Còrdova), Per a Yacu (en la zona de Santiago del Estero fronteriça en Còrdova) o les que es troben en la cova de Inti Huasi en el centre nort de Sant Luis (el nom quechua de la cova sanluiseña és posterior a la Conquista espanyola, del periodo de dominació hispànica en el qual dins de les jurisdiccions del Tucumán i el Que el seu va ser llengua general el quechua). En estes coves, usades en fins religiosos – segons pareix "mistéricos" – es troba un singular art rupestre, prou diferent del ya observat en la Cova de les Mans, en les coves dels "comechingones" lo que predomina és l'abstracció, en abundants grafos i símbols dels quals actualment solament es pot hipotetizar el seu significat, algunes pictografías són alguna cosa menys abstractes i presenten a siluetes d'individus portant lo que semblen tocats de plomes i inclús de banya o alguna cosa semblant, tals pintures semblen representar als chamans, no obstant més criden l'atenció els grafos i glifos que recorden a lletres i, més precisament, a runes; tal semblança, aixina com la representació de naus i hòmens a cavall ha donat lloc a hipòtesis aventurades tals com la de supondre'ls un orige vikingo, la representació de hòmens a cavalls no obstant és (segons les datacions) precisament la dels conquistadors espanyols, és dir, moltes d'estes pintures estan representant precisament el fi del cridat art "precolombí", art que després es continuarà en una nova síntesis.

De l'art "comechingón" "precolombí" també correspon senyalar les estatuillas de ceràmica i pedra que representen a subjectes dels dos sexes, estatuillas que semblen haver estat relacionades en un cult a la fertilitat: es destaquen les anques i els sens de les dònes i els genitals dels varons, són estatuillas d'elaboració adusta i, en cert modo "expressionistes" com les que s'han trobat en els jaciments del dic Els Molins.


Les condicions edafològiques i climàtiques de les regions pampeana, chaqueña i, sobretot, mesopotámica aixina com el tipo de cultures que prehispánicament es varen donar en tals regions (pobles caçadors recolectors i/o horticultores itinerants) aixina com el posterior disturbiado dels sols (especialment en el XX) han fet que nos aplegaren poques relíquies i d'elles, per l'alteració sofrida pels jaciments, una difícil ubicació temporal o que solga ser difícil relacionar les troballes en tal o com ètnia; en la regió pampeana es troben vestigis datats en aproximadament 9000 anys a. C., tals vestigis són puntes de fleches i les característiques pedres redonejades per a confeccionar "boles perdudes" i després boleadoras, des d'un cert punt de vista tals elements poden no ser considerats art sino "simples" artefactes utilitaris, no obstant en l'àmbit del territori que actualment és Argentina i pensant en térmens d'eixes époques, sempre convé considerar el casi indisociable nexe objecte utilitari-art i, inclús, religió. En l'extrem noreste de la regió mesopotámica es troben astrals lítiques circulares que semblen haver tingut precisament eixa triple funció.

A lo llarc dels grans rius es troben ocasionalment enterrament en grans urnes o restants de canoas monóxilas, pero les ceràmiques de menors dimensions, els objectes d'os, fusta, els textils i les cesterías antics resulten casi inhallables precisament per les condicions deteriorantes que varen sofrir. No obstant, pot donar-nos alguna idea de les arts precolombinas les arts (vulgarment catalogades com "artesanies) "menors" que encara realisen els descendents de ètnia com la wichí o la qom'lek ("toba"): els wichis es destaquen per les seues talles en fustes molt dures (quebracho, pal sant) i el teixit d'atractives alforjas "chuspas" sobre la base de la fibra del chaguar; les talles en fusta dura són freqüentment representacions d'animals, tals representacions comporten fortes estilisació en les quals predominen els volums facetados; sobre els qom'lek també solen representar en chicotetes escultures (valga la paraula escultura ací, pese a que es tracta tècnicament de ceràmica) els animals autòctons (i posteriorment els alóctonos) encara que predomina la ceràmica horneada (no al punt de terracota) de matisos castany clars després pintada en pigments marrons, blancs, rojosos i negres.


En l'àrea de transició entre el Gran Chaco i les cordilleres preandinas i andinas es nota també l'antic contacte cultural (moltes voltes violent) entre ètnia pampeanas, amazòniques i andinas; en l'interfluvi dels rius Dolç i Salat del Nort encara que no existixen chafades de cap ciutat prehispánica edificada en roques o atres elements perdurables si es troben prou ceràmiques que revelen el fort influix procedent de les cultures del NOA (en ocasions és difícil distinguir si es tracta de ceràmiques precolombinas molejades in situ o si es tracta de ceràmiques obtingudes de el NOA a través de les antigues rutes comercials), al peu de la yunga, especialment en el chaco salteño, es troben interessants caraces llaurades en palma que representen a diversos grans animals (yaguars, pecarís, tapirs etc.), tals caraces evocaven als "esperits" dels animals i eren utilisades ceremonialment, la seua talla sol ser senzilla, neta: en poques traces es pot identificar fàcilment en ser representat. En eixa mateixa zona, i especialment per part dels chorotís i de la parcialitat arawak dels chané es destaquen els "sapos" que, per màgia simpàtica, servixen per a impetrar o atraure a la pluja durant les prolongades sequies: els sapos chorotis solen ser de fanc cuit en una mescla de pols d'os lo que li dona un matís (casi una "pàtina") singular: de volums curvos tal "pàtina" resalta les curvatura en suavisar ópticament tota possible rectilinealitat. Per la seua banda, els "sapos invocantes" dels chané apleguen a sorprendre per lo conseguit en la senzillea de les seues formes (moltes voltes una espècie d'óval "parat" i alguna cosa esclafat que té una gran obertura dalt, la de la boca, i unes cintes afegides de ceràmica fungiendo com a lleus pates).

 
Menuda vaixell antropomorfa en ceràmica de la Cultura "Condorhuasi".

Noroest argentí

editar

En el NOA es troba una regió que reunix característiques fisiográfiques semblants a les dels Andes Centrals, la semblança fisiográfica i, especialment, els factors ecològics varen fer que en esta zona es pogueren desenrollar poblacions sedentarias, fixades a la «mare terra» per l'agricultura intensiva de la papa, el dacsa, els porotos, la quinoa etc. En el transcurs dels sigles els antics llogarets varen aplegar a consolidar-se com a chicotetes ciutats realisades en una arquitectura de sillería en pedra.

Encara que es mantenen polèmiques sobre les denominacions i periodizacions, ací es recorrerà a les més freqüents.

Ordinàriament es parla d'un «periodo primerenc» que s'estén des de el 500 a. C. a el 650 d. C., un «periodo intermig» o «mig» (650-850) i un «periodo tardà» (del 850 aproximadament al 1480).

En tots estos casos nos trobem en arts que corresponen a cultures agroalfareras que enquadren dins del terme (moltes voltes imprecís) de civilisació, en efecte, és en el NOA que, ya abans de el I arqueológicament s'observen incontestables traces de civilisació en el sentit més estricte: apareixen poblacions estables en punts (nodos) en els quals es controla econòmicament el rec, l'agricultura i, en ells, la circulació macrorregional de bens entre els quals es troben els aliments i l'informació.

Les cultures agroalfareras de el NOA varen aplegar a desenrollar un interessant urbanisme (Tastil, Tilcara, Shincal, Chicoana, Batungasta, Titiconte, La Ciudacita etc.) acompanyat d'escultures lítiques i coroplastia (ceràmica netament artística), metalúrgia en or, argent, coure i bronze; aixina com interessants obres textils i de cestería.

En l'actual territori de la província de Santiago del Estero es va desenrollar una cultura (civilisació santiagueña) que encara que va establir grans centres habitats, no va aplegar a la monumentalitat ya que de fet, la seua arquitectura es va basar en materials peridors (palla o herba seca i, menorment, en atobó), la civilisació santiagueña reflectix casi immediatament els influixos andinos seguits dels amazónicos encara que el seu substrat demogràfic s'haguera donat en una població predominantment pampeana.
En el NEA (Noreste Argentí) la cultura en els seus arts es basa en un primer estadi caçador-recolector (semblant llavors al de la Pampasia i la Patagonia) fins que cap a el XIV en les vores dels grans rius (Paraná, Paraguay, Uruguay) i els seus principals afluents, en costes elevades i sobre sols altament productius, es varen establir grans llogarets pràcticament permanents (principalment poblades en linajes avá), llogarets basats en l'agricultura de mandioca (o yuca) i en un segon terme en l'obtenció de proteïnes gràcies a la proficua peixca i, en grau menor, caça i incipient «ganaderia» (avicultura).

Vore també

editar

Referències

editar
  1. ↑ Fernández del Camp Barbadilla, Eva.. Història de l'Art : américa indígena (en Espanyol), Grup Cultural S.A., p. 376,377. ISBN 978-84-8369-093-2.
  2. ↑ Fernández del Camp Barbadilla, Eva.. Història de l'Art : américa, Grup Cultural S.A., p. 385. ISBN 978-84-8369-093-2.
  3. ↑ Miller 1999, p. 10.
  4. ↑ Miller 1999, p. 11.
  5. ↑ Miller 1999, pp. 9, 80.
  6. ↑ Miller 1999, pp. 80-81.
  7. ↑ Miller 1999, pp. 80-81. Sharer i Traxler 2006, p. 340.
  8. ↑ Miller 1999, p. 84.
  9. ↑ Estrada-Belli pp. 44, 103-104.
  10. ↑ Miller 1999, pp. 73-75.
  11. ↑ Miller 1999, p. 75.
  12. ↑ Miller 1999, p. 76.
  13. ↑ Miller 1999, pp. 84-85.
  14. ↑ Reents-Budet et al 2007, pp.1417-1418.
  15. ↑ Pimentel, 2005, p. 32

Bibliografia

editar


Referències

editar


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Art_precolombí&oldid=1415484»