Arquitectura maya
L'arquitectura maya és una série de tècniques escultòriques i arquitectòniques empleades per l'antiga cultura maya mesoamericana per a crear i decorar els seus temples, palaus i piràmides, en tècniques que varen variar a lo llarc de centenars d'anys, adoptant cada regió el seu estil particular d'arquitectura. Durant esta época, les persones varen escomençar a resar i els centres del poder religiós, comercial i burocràtic varen créixer per a convertir-se en ciutats primerenques com Aguada Fénix, passant a la pre-clàssica mija El Mirador, les grans ciutats del periodo clàssic, i les post-clàssiques Chichén Itzá i Uxmal. Per les seues moltes semblances, els restants de l'arquitectura maya són una clau important per a entendre l'evolució de la seua antiga civilisació.
Les característiques principals de l'arquitectura maya és la forma de techar. Els edificis més comuns són: les piràmides (superposició de plataformes tronc piramidals), la qual servix de basamento als temples.
Es tracta d'una arquitectura poc audaç, per lo llimitat dels seus recursos constructius i per no usar ferramentes metàliques ni metal en les seues construccions.[1] Tampoc varen aprofitar les capacitats mecàniques de la pedra, ya que encara no havien descobert l'arc de mig punt i la volta de canó, sino que per a abdós varen usar la tècnica d'aproximació.[1]
Disseny urbà
[editar | editar còdic]
Essencialment, en l'arquitectura maya es pot distinguir dos tipos d'edificacions:
- les piràmides escalonades que s'engalanen en frontones esculpidos que representen escenes mitològiques.
els palaus d'un pis en fronteres en gran ornamentació.
Mentres les ciutats mayas es dispersaven per la diversa geografia de Yucatán i Guatemala, l'efecte de la planeaació semblava ser mínim; les seues ciutats varen ser construïdes d'una manera orgànica (aparentment descuidada), adaptant-se a la topografia de cada ubicació en particular. L'arquitectura maya, com la del restant de Mesoamérica, tendia a integrar un alt grau de característiques naturals. Per eixemple, algunes ciutats existents en les planicies de pedra calcàrea en el nort de Yucatán es varen convertir en poblacions molt extenses, mentres que atres construïdes en els tossals del riu Usumacinta varen utilisar els altillos naturals de la topografia per a elevar les seues torres i temples a grans altures. Aixina i tot prevalia algun orde, requerit per qualsevol ciutat de grans dimensions. Un element bàsic lo eren les coves ya siga naturals o artificials, aixina com les piràmides que feyen les voltes del inframundo Xibalbá i el contacte en els deus del supramundo. Açò és molt notori en una ciutat com Cancuén, la qual carix de piràmides importants, pero té el Palau més gran dels mayas, la ciutat està rodejada de montanyes naturals witz en coves, per lo que no varen tindre que construir-les.
Al començ de la construcció a gran escala, generalment s'establia un eix predeterminat en congruència en certs punts notables d'observació astronòmica i depenent de l'ubicació i la disponibilitat de recursos naturals (pous o cenotes). La ciutat creixia conectant grans places en les numeroses plataformes que formaven els fonaments de casi tots els edificis mayas, per mig de calçades sacbeob. Les principals ciutats mayas com El Mirador, Tikal, Palenque i Calakmul varen ser més grans que les del Valle de Mèxic o el Valle d'Oaxaca en l'excepció de Cantona ubicada en Pobla, Mèxic que no solament va ser la ciutat més gran de Mesoamérica sino de tota l'Amèrica Precolombina .
En el cor de les ciutats mayas existien grans places rodejades pels seus edificis governamentals i religiosos més preciosos, com l'acrópolis real, grans temples de piràmides, i ocasionalment canches de joc de pilota. Immediatament fòra d'este centre de rituals estaven les estructures dels menys nobles, temples més menuts, i santuaris individuals. Essencialment, mentres menys sagrada i important era una construcció, major era el grau de privacitat. Mentres s'afegien més estructures, i les existents es reconstruïen o remodelaven, les grans ciutats mayas semblaven prendre una identitat casi aleatòria que contrasta profundament en atres grans ciutats mesoamericanes, com Teotihuacán i la seua construcció rigorosament regida per dos eixos perpendiculars. Aixina i tot, encara que la ciutat es disponia de la forma en que la naturalea dictara, es posava cuidadosa atenció en l'orientació direccional dels temples i observatoris per a que foren construïts d'acort a l'interpretació maya de les òrbitas de les estrelas. Fòra del centre urbà constantment en evolució, estaven les llars menys permanents i més modests de la gent comuna.
El disseny urbà maya podria descriure's fàcilment com la divisió de l'espai en grans monuments i calçadas. En este cas, les places públiques a l'aire lliure eren els llocs de reunió per a les persones, aixina com l'enfocament del disseny urbà, mentres que l'espai interior era completament secundari. Solament en el posclásico tardà les grans ciutats mayas es varen convertir en fortalees que carien, en la seua major part, de les grans i numeroses places del clàssic.
Un aspecte sorprenent de les grans estructures mayas és la seua carència de moltes tecnologies alvançades que podrien semblar necessàries per a tals construccions. Tota la pedra per a les estructures mayas sembla haver segut presa de pedreres locals; en freqüència era pedra calcàrea que, recentment extreta, permaneixia suficientment blana com per a ser treballada en ferramentes de pedra, i solament s'enduria passat un temps, en perdre la seua humitat natural. Ademés de l'us estructural de la pedra calcàrea, utilisaven pedra calcàrea esclafada, cremada i batuda que posseïa propietats similars al ciment, i era usat àmpliament tant per a acabaments de repello, com per a unir pedres; no obstant, futures millores en les seues tècniques d'extracció de pedra varen reduir la necessitat d'este acabament de pedra calcàrea, ya que les seues pedres varen començar a encaixar fàcilment, aixina i tot, va permanéixer com un element crucial en alguns sostres adintelados (de columnes i voltós). En el cas de les cases comunes, els materials més utilisats eren els postes de fusta, canya, atobós, i palla; no obstant, també s'han descobert lo que sembla ser cases comunes de pedra calcàrea. També deu notar-se que en la ciutat de Comalcalco, s'ha trobat rajolas de fanc cuit com a substitut de les pedres, per la falta de pedra en el seu entorn.
Procés de construcció
[editar | editar còdic]Tota l'evidència sembla sugerir que la majoria d'edificis es varen construir sobre una plataforma pétrea que variava en altura, de menys d'un metro, en el cas de terrats i estructures menors, a 45 metros en el cas dels grans temples i construcció de piràmides. Un tram d'empinats escalons de pedra partia les grans plataformes escalonades en a lo manco un dels costats, contribuint a la comuna apariència disimétrica de l'arquitectura maya. Depenent de les tendències estilístiques prevalecientes de l'àrea, estes plataformes eren construïdes d'un tall i un exterior d'estuc reblixc de gravilla densament compactar. Com en el cas de molts atres relleus mayas, aquells en les plataformes a sovint es relacionaven en el propòsit de l'estructura en la que residien. En acabant de que les plataformes pétreas eren completades, les grans residències i temples dels mayas eren construïts damunt. Mentres es construïen totes les plataformes, sembla haver-se posat poca atenció a la seua funcionalitat utilitària, i molta a la seua estètica exterior; no obstant, un cert aspecte repetit, l'arc, que era utilisat a sovint per a imitar l'apariència de la cabanya simple maya, encara que no era una ferramenta efectiva per a incrementar l'espai interior. Com requerien grosses parets de pedra per a soportar el sostre, alguns temples utilisaven arcs repetits, o una volta estovada, per a construir lo que els mayas es referien com pinbal, o saunas, com els de el Temple de la Creu en Palenque. Mentres que les estructures eren completades, se'ls afegia extensius treballs de relleu; a sovint solament al repello usat per a alisar qualsevol imperfecció; no obstant, molts tallats en llindars han segut descoberts, aixina com tallats en pedres usades com a frontera. Comunament, açò es feya en tot el derredor d'una estructura sancera, contenint una varietat d'obres d'art relatives als habitants o al propòsit de l'edifici. Encara que no en totes les ubicacions mayas, també s'ha descobert un ampli us del repello pintat.
S'ha sugerit que, junt en el calendari maya de conte llarc, cada 52 anys, o un cicle, els temples i piràmides es remodelaven i reconstruïen. Ara sembla que el procés de reconstrucció era a sovint instigat per un nou governant o per motius polítics, en lloc de la coincidència en el cicle del calendari. No obstant, el procés de reconstrucció damunt d'estructures velles és de fet alguna cosa comuna. Més notablement, l'acrópolis nort en Tikal sembla ser la suma total d'1.500 anys de modificacions arquitectòniques
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Muñoz Cosme, Gaspar i Cristina Vidal Lorenzo. «Anàlisis comparatiu dels diferents sistemes constructius en l'àrea Maya». Museu Nacional d'Arqueologia i Etnologia, Guatemala.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Arquitectura maya» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.