Plaça General Sant Martín (Buenos Aires)
La Plaça General Sant Martín és el principal espai vert en el barri de Retir, en Buenos Aires, Argentina. Inaugurada en 1862, a on abans havia existit una plaça de bous, va ser declarada Lloc Històric Nacional en 1942.
Es troba rodejada per l'Avinguda Santa Fe, els carrers Esmeralda, Arenals, Maipú, l'Avinguda del Libertador, la carrer Florida i la carrer Sant Martín.
Una placa de bronze en el sector propenc a l'Avinguda Santa Fe resumix la seua història:
Història
Periodo colonial
Una versió de l'història es remonta a 1537, durant la primera fundació de Buenos Aires. Un soldat cridat Sebastián Gómez hauria segut autor del primer crim comés en la ciutat. Arrepenedint-se dels seus crims i contrito, s'hauria retirat a viure solitari en la barranca, construint una ermita coronada per una creu, a on va terminar els seus dies. El lloc va passar a conéixer-se com "Creu Gran" i aparentment, en aplegar Juan de Garay en 1580, la creu es mantenia en el seu lloc. La primera senya certera figura en la mesura de la Ciutat de Buenos Aires que es va efectuar en 1608, quan la Creu Gran es va elegir per a marcar el llímit nort del ejido.
En 1692, el Governador del Riu de l'Argent Agustín de Roures, va adquirir unes 300 varas quadrades en el replanell del Retir, a fi d'edificar una casa de descans que va tindre 39 habitacions i 3 sales en sostres, 42 estàncies, de fusta de cedre, 51 portes, 12 escals, 7 finestres en reixes de ferro i dependències anexes. El 5 d'octubre de 1703, la "casa de camp", apareixia ya sent propietat de dò Miguel de Riglos, i va passar a ser coneguda com la "Quinta de Riglos".
.JPG)
La quinta va ser venuda el 19 de giner de 1718 a la "South Siga Company", dedicada al tràfic de negres esclaus. Els adquirientes varen alçar alguns nous edificis destinats a oficiar de depòsits, pero en 1739, la propietat va ser confiscada pel governador Brigadier Miguel de Salcedo. En 1761, les edificacions varen ser destinades pel governador Tinent General Pedro Antonio de Cevallos, com a quarter militar de Dragons, i en 1764 es va construir un tallamar.
En 1787, el Superintendente de Guerra i de la Real Facenda, Francisco de Paula Sanz va autorisar l'establiment en El Retir de la "Companyia de l'Índia", empresa negrera especialisada en l'introducció d'aborigen angoleños. Pero els regidors varen protestar esgrimint raons d'higiene per a propondre l'eliminació d'este mercat.
Mentres, en 1785 el mateix Paul Sanz, va autorisar el proyecte que presentara el Brigadier José Custodie de Sáa i Faría per a la construcció d'un nou quarter en El Retir, harmonisant en les noves obres d'urbanisació que encarava l'Intendent de Policia Joaquín Antonio Mosquera. Saa i Faría va proyectar en 1790 la Plaça de Bous en el Buit de Monserrat, antecedent immediat de la que es construiria en l'actual Plaça Sant Martín dèu anys despuix.
Plaça de Bous
Els germans i alarifes Francisco i José Cañete varen donar inici als treballs per a la nova Plaça de Bous en El Retir el 26 de juny de 1800, terminant-ho el 25 de giner de 1801. El cost de l'obra va ser de 42.287 pesos i 7 reals. L'edifici posseïa una capacitat de 10 000 espectadors, era de forma octogonal en estil morisco i construït enterament de rajoles a la vista units en calç. Tenia una doble galeria de nayes i grades amples en assents correguts. La barrera tenia vàries portes utilisades com burladeros. Ademés, disponia d'una capella i vàries nayes oficials, els que eren ornamentados d'acort al gust de les autoritats. Estes nayes estaven separades uns d'uns atres, eren coberts i les seues portes dotades de panys.
L'entrada estava ubicada perpendicularmente a l'actual carrer Florida, que va ser coberta en pedres per a facilitar l'accés a la Plaça de Bous els dies de pluja. Per això va escomençar a cridar-se “Carrer del Empedrado”, i per a sortejar el Zanjón de Matorras, es va dispondre la construcció d'un pont a l'altura de l'actual carrer Viamonte.
.jpg)
Quan es va produir en 1806 la Primera invasió anglesa, les tropes de la reconquista (baix el mando de Santiago de Liniers varen aplegar fins a ací procedents de Tigre. Havien passat per la Ribera, Chacarita i es varen enfrontar ací en les tropes subordinades al General William Beresford.
En 1807, en ocasió de la Segona invasió anglesa, la plaça va ser escenari novament d'enfrontaments armats, esta volta entre els criollos i les tropes subordinades a John Whitelocke. Després de la victòria porteña, el Cabildo va designar en el nom de "Camp de la Gloria" a l'antic replanell del Retir.
A partir de 1812, les barrancas dels terrenys que hui constituïxen la plaça varen ser ocupats pels quarters en els que el general José de Sant Martín va organisar el Regiment de Granaders a Cavall. Des d'ací varen partir per al seu batisme de fòc en Sant Lorenzo, i els mateixos quarters varen ser testics de la tornada gloriosa.
En 1818 s'havia agregat al quarter una galeria aporticada, que des de llavors va servir de marc a una plaça que va seguir sent per vàries décades més un gran baldío, com les d'atres punts de la ciutat.
En 1819, el governador Intendent de la Província de Buenos Aires, General Eustaquio Díaz Vélez, va dispondre la supressió de les corregudes de bous, descrivint l'estat del circ com a “ruïnós”. Es va cridar a un equip d'ingeniers per a que estudiaren l'estat de l'estructura i presupostar els apanys, que varen resultar més costosos de lo que la Província podia pagar. El 4 de giner de 1822, el governador Martín Rodríguez va dictar un decret prohibint les corregudes de bous en jurisdicció provincial, a partir d'allí, només es varen efectuar per permís especial del Cap de Policia.
En el derrocament de la Plaça de Bous va intervindre el mestre Juan Bautista Segismundo, qui segons pareix es va ocupar d'amprar els materials rescatats per a la construcció del quarter conegut com “d'Artilleria”, erigit en el replanell en 1823, darrere dels quarters ya existents, entre ells, el que ocupaven els Dragons de la Pàtria i després els Granaders a Cavall fins a 1826. Comprenia tallers per a la maestranza dividida en les seccions de fusteria i herrería, depòsits de pólvora i almagasens de materials. Allí es construïen carruages, cureñas, sabres, llances, espuelas i proyectils.
A partir de 1823, és dir, durant la construcció del Parc d'Artilleria, el "Camp de la Gloria" va passar a ser conegut com "Camp de Mart". Després de Casers, el 12 de febrer de 1852, l'Eixèrcit al mando del General Just José d'Urquiza va ocupar els quarters. Els quarters varen ser remodelats en 1850 per l'arquitecte anglés Edward Taylor.
En 1856, els empresaris "Jannet Hnos." construïen en l'actual Plaça Força Aérea Argentina el depòsit de la Companyia Primitiva de Gas. En giner d'eixe any, utilisant canonades d'escurada, el gas va començar a ser distribuït per les actuals Lavalle, Bartolomé Mitre, Florida i Sant Martín. Per al 25 de març, la Plaça de la Victòria i la Recova, tenien 500 focs. Les mares acodien en els seus fills convalescents de tós convulsa, "confiades en els beneficis de les emanació del lloc per a la salut dels seus chiquets".
Plaça pública
.jpg)
.jpg)
Davant l'insistència dels veïns per a la creació d'un espai vert i públic a on havia existit el Camp de Mart, la Corporació Municipal fundada en 1856 va discutir el proyecte.
En 1860 es va realisar un concurs de plans per a donar-li un millor aspecte, obtenint l'ingenier italià José Canale el primer premi. Va ser llavors ajardinada i el 13 de juliol de 1862 es va inaugurar l'estàtua eqüestre de Sant Martín. En 1874 el paisagiste francés Eugene Courtois, Jardiner Municipal, la va remodelar completament, donant-li el seu aspecte actual.
L'espai va ser batejat en el nom del Libertador en 1878, en complir-se el centenari del seu naiximent.
L'1 de decembre de 1862, en l'assistència del per llavors President Bartolomé Mitre, es va lliurar al públic el primer tram d'un ferrocarril a cavall entre Retir i Belgrano, que s'estendria fins a Sant Fernando i després Tigre.
El 19 de decembre de 1864 va ocórrer una gran explosió en el Quarter d'Artilleria, en volar el depòsit de pólvora. El sinistre va produir morts i grans destrosses. Els Quarters varen ser parcialment demolits en 1881, per consell del Comandant de la 1.ª Divisió de l'Eixèrcit General Nicolás Levalle, que assegurava que l'edifici es derrocaria "(...) a causa del mal estat en que es troba".
Una part va sobreviure fins a 1891, en que va ser demolida totalment per a donar cabuda al Pabelló Argentí que es construïra per a l'Exposició Universal de París de 1889, obra de l'arquitecte Albert Ballu. La construcció va ocupar el mateix lloc, front sobre l'actual Arenals entre Florida i Maipú. En el Pabelló va tindre la seua sèu el Museu Nacional de Belles arts, i després va ser una de les sèus de l'Exposició del Centenari en 1910. També es varen realisar atres events, com l'Exposició Nacional de 1898, per a la qual es varen alçar pabellons temporals ampliant l'espai del Museu de Belles arts.
La Plaça Sant Martín va passar de ser un barri marginal a una zona cada volta més cotisada a partir de l'Epidèmia de febra groga de 1871, quan la classe alta porteña va començar a desplaçar-se des de les seues cases colonials en el centre porteño, cap al carrer Florida, seguint cap al nort en la Plaça Sant Martín, i finalment cap a l'actual Avinguda Alvear i el Passejada de la Recoleta. El Barri Nort de la ciutat començava a ser privilegiat per la “aristocràcia” argentina, que s'enriquia ràpidament en el model agroexportador a fins del XIX.
En poques décades es varen construir residències cada volta més fastuosas al voltant de la Plaça Sant Martín. Després del Palau Ortiz Basualdo (1904) hui demolit, varen seguir el Palau Anchorena (1908) i el Palau Pau (terminat en 1914, propietat de l'amo del diari La Prensa i candidat a President). En 1909 s'inaugurava en vistes al Centenari, el Plaça Hotel, primer hotel de categoria internacional i gran escala en la ciutat, que va anar l'edifici més alt de la ciutat en el seu moment.
.JPG)
Ampliació
Per 1909, la Companyia Primitiva de Gas va cedir a la Municipalitat de Buenos Aires els terrenys que la seua Planta ocupava des de 1856, front a l'actual Avinguda del Libertador (en eixa época, Passejada de Juliol). L'edifici va ser demolit i en el seu lloc el paisagiste Charles Thays va dissenyar la Plaça Britania (des de la Guerra de Malvines, cridada Plaça Força Aérea Argentina), dominada per la Torre dels Anglesos que es va construir en 1916.
Sobre la Plaça Sant Martín, si ben va haver després algunes transformacions i proyectes que no es varen portar a terme, es pot dir que la major modificació va ser realisada per la Municipalitat al començament dels anys 1930 i forestada pel paisagiste Carlos León Thays (fill) en 1936. Es va tractar d'una gran ampliació, sumant-li la superfície d'una poma que estava ocupada per edificis i travessada per un passage cridat Falucho. Les construccions varen ser expropiades per la Municipalitat de Buenos Aires, i el derrocament va començar cap a 1932, concretant-se en menys d'un any.
Entre els edificis estava el monumental Pabelló Argentí, que també va ser desmontat, i la sèu de la Comissió de Belles arts, en el cantó de Maipú i Arenals, que va ser demolit.
En les últimes décades, els principals canvis sofrits per la Plaça Sant Martín s'han reemplaçat arbres que estaven en mal estat i vellea; i la modificació del pas del carrer Maipú, que va ser oberta al trànsit i clausurada alternadamente segons els anys. En 2004 el carrer va ser tancat, nivellada i coberta en taulells per a ampliar la plaça; i en 2013 va ser novament oberta per al pas de colectius.[1]
Monuments i escultures
.jpg)
.JPG)
- Monument al General Sant Martín i als Eixèrcits de l'Independència: Monument eqüestre en bronze sobre una base de granit polit que fa honor al General José de Sant Martín i a quatre importants fites relacionats en l'independència americana: el Creuament dels Andes, la Proclamació de l'Independència del Perú, la Batalla de Bota i la Pren de Montevideo. El conjunt format pel Libertador sobre el cavall va ser el primer monument eqüestre de l'Argentina (1862), obra de l'escultor francés Louis Joseph Daumas. En canvi els grups de bronze al voltant del basamento són obra de l'escultor alemà Gustav Eberlein, i es varen inaugurar en 1910.
- Artícul principal → Monument al General Sant Martín i als Eixèrcits de l'Independència.
- El Monument als caiguts en Malvines: és un cenotafio localisat en la dins de la plaça, erigit en honor als caiguts en la guerra de les Malvines. Situat en el sector de la plaça que dona cap a l'Avinguda del Libertador, està format per 25 plaques de marbre negre en els noms dels 649 combatents caiguts en la guerra ocorreguda en 1982, realisat per el letrista Eduardo Omar Urich.
- Artícul principal → Monument als caiguts en Malvines.
- El dubte: Es troba a uns dèu metros de la vereda de l'Avinguda Santa Fe, a on esta es interseca en el carrer Maipú. Realisada en marbre de Carrara per l'artiste francés Cordier mostra a un jove creent que es troba junt a la seua Bíblia oberta, mentres un vell al seu costat sembla qüestionar-ho.
- Artícul principal → El dubte (Louis_Henri_Cordier).
Durant 38 anys va estar emplaçada prop de l'Estàtua d'Esteban Echeverría la Font de la donzella, també coneguda com a Font catalana, escultura en marbre blanc d'una dòna nueta traent aigua d'un pilón. Va ser donada per la Colectivitat Catalana. Emplaçada en 1931 en el Parc Rivadavia, li la va reubicar en la Plaça Sant Martín en 1971, per a tornar al Parc Rivadavia en 2009.
Referències
- ↑ Reòbrin Maipú i una atra volta dividixen la plaça Sant Martín clarin. com, 05/02/13
Bibliografia
- Beruti, Juan Manuel, Memòries Curioses 1.ª ed. - Buenos Aires: Emecé, 2001. 552p.; 22x14cm. - (Memòria Argentina) ISBN 950-04-2208-5
- Schere, Rolando; Concursos 1825 - 2006 - Buenos Aires: SCA, 2006. (pps. 21/22)
Vore també
- Este artícul conté una traducció derivada de «Plaza General San Martín (Buenos Aires)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.