Anar al contingut

Palau Pau

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Palau Pau

El Palau Pau (també conegut com a Palau Pau-Diaz) va ser la residència més gran i una de les més luxoses de la ciutat de Buenos Aires, Argentina, propietat de José C. Pau i el fidel reflex de l'arquitectura Beaux-Arts de principis del XX, segons els cànons estètics de l'Escola de Belles arts de París.[1] La seua entrada principal es troba ubicada en l'Avinguda Santa Fe 750, front a la Plaça Sant Martín. Des de 1938 és sèu del Círcul Militar.

Història

José C. Pau, fundador del diari La Prensa i embaixador argentí en París des de 1885 fins a 1893, va anar un important membre de l'aristocràcia i un cabal representant de la Generació del Huitanta, que va conduir el país a fins del XIX.

En 1900, va viajar a Europa com a embaixador Argentí i va viure molts anys en París, sent decisiva la seua estància allí per a la consolidació de l'image argentina en dit país per consagració en la seua gestió a través del monumental pabelló argentí junt a la Torre Eiffel, en l'Exposició Universal de París de 1889. Açò va deixar una gran admiració en Pau pel refinament cultural i el progrés tècnic de l'época en França, raó per la qual decidix l'estètica de l'obra, sumat a una forta impronta de poder que dit estil significava en eixe llavors.

Abans de la seua tornada, va encarregar al arquitecte francés Louis-Marie Henri Sortais el disseny d'una mansió de dimensions inusitades per a la geografia porteña, en uns 12 000 m² coberts en els que es troben 140 habitacions i ambients varis (cuines, banys etc.), també posseïa un gran jardí d'hivern. Fascinat per la cultura francesa d'aquells temps, va mamprendre la construcció d'este pretencioso proyecte inspirat en els châteaus francesos com el de Chantilly, proyecte que no va aplegar a vore concretat, ya que va fallir en 1912. L'arquitecte Sortais, qui mai va estar en Buenos Aires, tampoc va aplegar a vore conclosa la seua obra, havent mort en 1911. La direcció de la construcció va estar a càrrec del prestigiós arquitecte i ingenier argentí Carlos Agote. La construcció de la mansió va tardar dotze anys: des de 1902 a 1914. Varen ser l'esposa i fills de Pau els qui varen habitar la residència.

Està ubicat enfront de la plaça Sant Martín que des de 1800 és un lloc particular del tramat de la ciutat de Buenos Aires. A la plaça s'aplegava per un carrer empedrada que hui són Maipú i Esmeralda i en un principi es coneixia com la Plaça de Bous del Retir. Les corregudes varen perdre importància en la societat i es va demolir l'edifici en 1819, per a 1856 Nicolás Canale va dissenyar una passejada batejada Plaça Mart. Recent en 1862 es coloca l'estàtua de Sant Martín canviant-li el nom a la plaça com es coneix actualment.

Al voltant de la mateixa hi ha varis terrenys a on es varen ser construint diferents edificacions. Un edifici representatiu en l'Exposició Internacional de París en 1889, que es va transformar en el Museu Nacional de Belles arts, que va ser demolit en la década del ‘30. També trobem el Plaça Hotel, la casa de la família Ortiz Basualdo, la casa de Don Ernesto Tornquist, i la casa d'Obligat i d'Oliver.

En l'immensa residència destaquen principalment luxosos ambients, finamente decorats i amoblados, com el Gran Menjador d'Honor, la Gran Galeria d'Honor, el Gran Hall d'Honor, la Sala d'Estar, el Saló de Ball, el Segon Menjador i la Sala de Música.

El Palau Pau havia segut construït per a ser la residència tant del doctor José C. Pau i la seua esposa Zelmira Díaz Gallardo, inclosos els seus dos fills, Ezequiel Pedro Pau Díaz i Zelmira Rosa Pau Díaz. Pero en 1912, va fallir José C. Pau sense alcançar a vore conclosos els treballs d'edificació. Recent dos anys despuix es varen mudar a la mansió recent inaugurada la seua viuda i els seus dos fills. Mentres Ezequiel, qui havia succeït al seu pare en la direcció del diari La Prensa va viure en l'ala esquerra; Zelmira Pau Díaz —casada en Alberto Gainza Lynch i pares de quatre fills: Alberto Gainza Pau, María Josefina Gainza Pau, Angélica Zelmira Gainza Pau i Guillermo Gainza Pau— ho va fer en l'ala dreta. Zelmira va ser la viuda d'Alberto Gaiza Lynch en 1915 i en 1933 va contraure el seu segon matrimoni en el estanciero Aarón d'Anchorena. Les habitacions privades es trobaven en el primer pis de la residència i en el pis superior s'ubicava el personal de servici.

Palau Pau en 1916

A raïl de la Gran Depressió, Aarón d'Anchorena estava sériament endeutat, i cap a 1938 va demanar ajuda financera a qui era llavors la seua esposa. Ella va decidir vendre la seua residència, el Palau Pau per a alçar l'hipoteca d'Anchorena, qui s'havia compromés a deixar la Barra de Sant Joan als fills del seu cònjuge, compromís este que va ser violat per Anchorena. Gràcies a esta maniobra, Anchorena va poder mantindre la propietat de la seua estància La Barra de Sant Joan, hui Parc Anchorena, residència del President d'Uruguaii parc nacional uruguayà.

La firma "Casal Manfredi Perego & Cia." va prendre la venda de l'edifici i el 12 de juny de 1938, el palau va ser adquirit en $2750000  per l'Estat Nacional per a transformar-ho en sèu del Círcul Militar, Biblioteca Nacional Militar i Museu d'Armes de la Nació, funcions que eixercita encara en l'actualitat. En eixe moment la Direcció general d'Ingeniers del Ministeri de Guerra va mamprendre l'adaptació de la residència per al seu nou rol, demolint les cocheres que existien cap al costat del carrer Esmeralda i construint allí la "Secció Deportes", un edifici de cinc plantes per a la pràctica d'estes activitats.

Descripció

Entrada principal al Palau Pau

El Palau Pau va ser edificat sobre un lot de terreny en forma de trapezoide situat sobre l'Avinguda Santa Fe i els carrers Marcelo Torcuato d'Alvear i Maipú, en el cèntric barri porteño de Retir. Totes les seues fronteres es troben revestides en símil pedra París, si ben actualment este revestiment es troba amagat baix capes de pintura.

La forma de vida de l'época és corresponent a la construcció arquitectònica. La gran mansió de fin de semana, en habitacions poques voltes habitades verdaderament. El Palau Pau és un eixemple d'açò, la família la va usar una volta a l'any durant un temps.[2]

L'edifici consta de dos ales i d'un jardí posterior. Existia també un jardí d'hivern i un edifici destinat a cocheres sobre el carrer Esmeralda. En 1941 va ser substituït per un Pabelló de Deports. El conjunt situat en la poma a1 del CPU ha segut protegit per APH per a evitar que es realisaren modificacions que pogueren perjudicar a la segona construcció residencial més important del món fòra de França. La planta baixa té salons grans i nobles. La planta alta es troben les habitacions íntimes en les seues respectives davant cambres. No obstant, es trobaven atres programes com a sals de caràcter més íntim que la planta noble.[3]

Les àrees de treball s'ubicaven en els pisos de les mansardas i buhardilla. I en el subsol els depòsits.

Sobre l'Avinguda Santa Fe s'ubica la frontera principal del palau, de tres pisos principals i una mansarda central i un frontispici que realcen el conjunt edilicio. El front s'assembla al Palau de Chantilly i a la cara del Palau del Louvre que mira al riu Sena.

L'edifici es reconstruïx els tres fronts de frontera en distintes escals. L'entrada sobre Santa Fe té corts en el front urbà que permeten la permeabilidad cap a l'interior del jardí. La frontera està organisada en una base de sistema de simetria ordenada per sectors. El central es destaca pel volum trapezoidal i pels “frontis” decorat de relleus de Jean-Bapstiste Carpeaux. Les fronteres varen ser resoltes en distintes lleis compositives i un repertori ornamental més que ampli.[4]

La composició general, com a articulació complexa de volums de distints tamanys i formes, pren com a model el castell de Chantilly. La frontera principal, sobre l'Avinguda Santa Fe reinterpreta part de la frontera sobre el Sena del nou Louvre de Napoleón III. La frontera presenta, en la dreta de la construcció, un imponent portón d'accés de ferro i bronze.

Sobre el carrer Maipú, la frontera guarda semblança en la principal de l'Avinguda Santa Fe pero presenta un ampli bow window que ajuda a la continuïtat dels fronts en els distints carrers.

El portón de l'entrada principal comunica en el vestíbul. Est és d'estil renaixença i decorat en marbres. Allí s'ubica l'escultura del francés Raoul-François Larche cridada: La Floració o La Verema.

Els interiors apareixen com si foren un repertori d'estils històrics, recreant un muestrario que va des de l'Edat Mija fins al Segon Imperi. En la planta principal se seguixen entre sí, des de l'accés en enormes reixes, ambients dorats en estil neorrománico (vestíbul d'accés), neogótico (dos grans menjadors), neorrenacimiento (galeria inspirada en l'arquitectura interior del regnat de Francisco I), regència (saló de ball). La recreació variada dels estils entre XVIII i XX es va deixar en salons més chicotets i quartos privats. Tot l'efecte de la decoració es veu mayorado per l'organisació interior de l'edifici, en el que els salons de recepció es disponen segons seqüències espacials en diversos eixos compositius arrematant, generalment, en el gran hall d'honor, el qual és clau per a la comprensió del significat històric de l'edifici per les seues importants dimensions i la seua cúpula en vitrals, lo que nos permet comprendre la desmesura de la construcció ya que la seua escala és similar a la d'un edifici públic.

La Gran Galeria, de l'estil del renaixença, presenta boiserie i adamascado de seda francés. En ella s'ubiquen dos aparadors tallats en figures i escenes del XVI, un moble buffet, cinc sitials en doseles i dos copones de marbre en relleus de bronze fos i en els seus respectius pedestals.

El Saló de Ball, transporta al visitant al de la Galeria dels Espills del Palau de Versalles. Se situen en ell dos importants aranyas de bronze i cristal de Baccarat i dos taules consoles estil Luis XIV.

Erro al crear miniatura:
Detalle de la volta del Gran Hall d'Honor

L'edifici presenta cinc menjadors. El Gran Menjador és el principal i en ell s'ubica una espectacular fumeral de talla de nogal italià, dos atlantes alegóricos de Diana Caçadora i a Júpiter i els demés mobles procedents del menjador de l'edifici del diari La Prensa.

Un atre ambient que mereix destacar-se és Gran Hall de recepcions, d'estil barroc, que presenta una important volumetria i altura i en la part superior de la qual s'ubica un vitral en l'image d'Apolo. En ell s'ubiquen, ademés, dos escultures, també de Larche, cridades: Diana i Els Roseaux.[5]

És important entendre que, a pesar del canvi d'us, el Palau Pau es compon per seqüències espacials per les necessitats de l'época; les activitats d'una família de principis de XX implicaven vàries formes distintes de recepció que podrien succeir simultàneament, intensificant-se en el seu us actual com a edifici “públic”. El seu us com a vivenda actual cariria de sentit pero la seua funció com a sèu social del Círcul Militar va significar un canvi donant un us parcial i simultàneu en les seues distintes seqüències espacials, en diferents grups de persones i revivant les funcions que l'edifici necessita complir, integrant-ho com a element a l'equipament urbà i convertint-ho en patrimoni per a la comunitat.[6]

Obres d'importància cultural

Originàries del palau (Escultures)[7]

  • Relleus de la frontera sobre Sant Martín, obra d'un escultor francés Jean-Baptiste Carpeaux. “Pabelló de la Flora”
  • La verema, de Raoul Larche
  • “Diana” i “Figura”, de Raoul Larche
  • “Figura” d'Hernan Cullen Ayreza

Del Círcul Militar (Pintures)

  • “La batalla de Rezonville” d'Edouard Detaille
  • “Caravana de presoners francesos” de Georg van Boddien
  • “Choele-Choel, 25 de maig de 1879” d'Eduardo Cerrutti
  • “Guerra del 14” d'Alphonse Lalauze
  • "La gesta del Gral. Sant Martín" de Subercaseaux
  • “Lluita entre moros” d'Eugène Fromentin
  • “Les Amazones” d'Ulpiano Checa i Sanz
  • Retrats

Monument històric

El Palau Pau va ser declarat Monument Històric-artístic nacional a través del decret 1150/2014 del Poder Eixecutiu Nacional, del 21 de juliol de 2014. La declaració comprén

... a la sèu central del CIRCULE MILITAR - PALAU RETIRE i PABELLON DE DEPORTS (ex PALAU PAU) i el JARDIN INTERN, delimitat per l'Avinguda SANTA FE Nros. 702/750/754, carrer MAIPU Nros. 1020/30, Marcelo Torcuato d'ALVEAR Nros. 715/27/45 i ESMERALDA n.º 1061, de la CIUTAT AUTONOMA DE BUENOS AIRES.[8]

La declaratoria inclou el mobiliari, objectes d'art i ornamentació històric - artística que formen part inseparable de l'immoble que va ser catalogat.

Fonts

Referències

  1. ↑ Grenenteri, Fabio. Grans residències de Buenos Aires.
  2. ↑ Liernur. Arquitectura en l'Argentina del sigle XX.
  3. ↑ Correja. Arquitectura en l'Argentina.
  4. ↑ Spineto. L'arquitectura francesa en Bons Aire.
  5. ↑ Considerandos del decrets 1250/2014 P. I. N. http://infoleg. mecon. gov. ar/infolegInternet/anexos/230000-234999/232743/norma. htm mecon. gov. ar/infolegInternet/anexos/230000-234999/232743/norma. htm archivat en Wayback Machine.
  6. ↑ Incolla, Arias Nani. Palau Pau Proyectat en París, construït en Buenos Aires.
  7. ↑ Lecuona, Terán, Diego, Celia. El Círcul Militar en el Palau Retire. Publicació Commemorativa del Centenari de la creació del Círcul Militar.
  8. ↑ http://infoleg. mecon. gov. ar/infolegInternet/anexos/230000-234999/232743/norma. htm

Enllaços externs

 Esta pàgina descriu una política oficial de L'Enciclopèdia en valencià.
Ha segut elaborada i aprovada per la comunitat i el seu compliment es obligatori per a tots els editors. Pots editar-la per a millorar la seua redacció i format, pero si desiges canviar alguna qüestió de fondo, busca el consens comunitari primer.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Palau_Pau&oldid=1535323»