Anar al contingut

Joan Miró

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Joan Miró


Joan Va mirar i Ferrà (Barcelona, 20 d'abril de 1893-Palma de Mallorca, 25 de decembre de 1983) va ser un pintor, escultor, gravador i ceramista espanyol. En les seues obres va reflectir el seu interés pel subconscient de lo «infantil» i en la cultura i tradicions de Catalunya. Encara que se li associa al art abstracte pel seu estil madur de formes estilisades i imaginàries, en la seua joventut es va iniciar en la figuració, en fortes influències fauvistas, cubistes i expressionistes, passant a una pintura plana en cert aire naïf, com lo és el seu conegut quadre El Mas de l'any 1920. A partir de la seua estància en París, la seua obra es torna més fantasiosa i onírica, coincidint en els punts del surrealisme i incorporant-se a este moviment.[1] En numeroses entrevistes i escrits que daten de la década de 1930, Miró va manifestar el seu desig d'abandonar els métodos convencionals de pintura, en les seues pròpies paraules de "matar-los, assessinar-los o violar-los", per a poder favorir una forma d'expressió que anara contemporànea, i no voler doblegar-se a les seues exigències i a la seua estètica ni tan sols en els seus compromisos cap als surrealista.[2]

Un dels seus grans proyectes va ser la creació en 1975 de la Fundació Joan Miró, ubicada en Barcelona, centre cultural i artístic per a difondre les noves tendències de l'art contemporàneu, que es va constituir en un gran fondo d'obres donadas per l'autor. Atres llocs en importants fondos de les seues obres són: la Fundació Pilar i Joan Miró, en Palma de Mallorca; el Museu Regna Sofia i el Espai Miró en Madrit; el Centre Pompidou, en París; el MoMA, en Nova York i la Fundació Mes Miró, en Montroig, a on va passar la majoria dels seus estius.

Biografia

[editar | editar còdic]

Família

[editar | editar còdic]

El seu pare va ser Miquel Va mirar i Adzeries, fill d'un ferrer de Cornudella. Es va traslladar a Barcelona a on va montar un taller d'orfebreria i rellongeria en un passage prop de la plaça Real de Barcelona. Allí va conéixer a Dolors Ferrà i Oromí, filla d'un ebanista mallorquí; es varen casar i varen establir la seua residència en el mateix passage de Crèdit a on varen nàixer els seus fills Dolors i el futur artiste Joan Miró.[3]

Miró es va casar en Pilar Juncosa en Palma de Mallorca el 12 d'octubre de 1929, i es varen instalar en París, en un apartament en suficient espai per a vivenda i taller de l'artiste; el 17 de juliol de 1931, la parella va tindre a la seua única filla, Dolors.[4] En quedar lliure del contracte en el seu marchant Pierre Loeb, Miró va decidir tornar en la família a Barcelona, realisant estàncies intermitents en Mallorca i en Montroig. Es trobava en esta última població quan va esclatar la guerra civil espanyola de 1936. En novembre tenia prevista una exposició en París, i una volta allí i en vista de les circumstàncies adverses provocades per la guerra, va decidir quedar-se quan va conseguir l'arribada de la seua esposa Pilar i de la seua filla. En vespres de la Segona Guerra Mundial l'ambient en París era cada volta més tens. Varen passar alguna temporada en una casa oferida pel seu amic l'arquitecte George Nelson en Varengeville-sur-Mer en la costa de Normandia; es va trobar be en la zona, puix li acostava més a la naturalea tal i com estava acostumat en Mallorca o en Montroig, i va terminar llogant una casa. En la primavera de 1940, els amics havien anat desapareixent de Varengeville, i junt en Pilar va decidir tornar a Catalunya. Despuix d'una menuda temporada, la família es va traslladar a Mallorca, a on, segons Miró, allí no era res més que «el marit de la Pilar». En l'any 1942 va retornar a Barcelona.[5]

Estudis

[editar | editar còdic]

Va estudiar Comerç, segons desig del seu pare, per a tindre una preparació i conseguir ser “algú en la vida”. Davant el desig de Joan de matricular-se en la escola de la Llonja per a dibuixar i en tindre la possibilitat de les classes nocturnes, el seu pare va acceptar la petició com un pasatiempo del chicon.[3] En la Llonja, es va vore influenciat per dos mestres, Modest Urgell i Josep Pascó. Els dibuixos datats de l'any 1907 que es guarden en la Fundació Miró són una bona prova d'esta influència clara de Modest Urgell; atres dibuixos, de poc abans del decés de Miró, realisats en una simple pero ferma llínea horisontal i l'inscripció: "en recort de Modest Urgell" resumixen el gran carinyo que va guardar sempre per al seu mestre. De les classes rebudes per Josep Pascó, professor d'arts decoratives, queden també uns dibuixos d'aire moderniste de l'any 1909 com a disseny d'uns fermalls representant un pavo real i una serp. D'este professor va deprendre la simplicitat d'expressió i les tendències artístiques del moment.[3]

En dèsset anys va acabar els seus estudis de comerç i va entrar a treballar durant dos anys com a empleat en una droguería, fins que una malaltia li va obligar a retirar-se a una casa familiar en el poble de Montroig. Quan va retornar a Barcelona, ya tenia la ferma resolució de ser pintor, i encara que en reticències, també contava en el permís patern; va ingressar en l'Acadèmia d'art dirigida per Francesc d'Assís Galí, a on va conéixer les últimes tendències artístiques europees a la que va acodir fins al seu tancament en 1915. Mentres també assistia a classes de dibuix del natural, en el Círcul Artístic de Sant Lluc, a on va fer amistat en Josep Francesc Ràfols, Sebastià Gasch, Enric Cristòfor Ricart i Josep Llorens i Artigas, formant en tots ells el grup artístic Agrupació Courbet la fundació de la qual va fer pública el 28 de febrer de 1918 en La Publicitat.[1]

Premis i reconeiximents

[editar | editar còdic]

Primeres exposicions

[editar | editar còdic]

La primera exposició individual de Joan Miró es va realisar en les Galeries Dalmau de Barcelona entre el 16 de febrer i el 3 de març de 1918. Miró va presentar sesenta y cuatro obres entre paisages, #naturalea mortes i retrats. Estes primeres pintures tenen una clara influència de les tendències franceses, sobretot del postimpresionismo, del fovismo i del cubisme. En les pintures Ciurana, el poble (1917) i Ciurana, l'iglésia (1917) s'aproxima a les tonalitats més típiques de Van Gogh i als paisages de Cézanne, reforçats en una pinzellada obscura. Un dels quadros que crida més l'atenció és el titulat Nord-Sud, com la revista francesa que en el seu primer número (1917), Pierre Reverdy escrivia sobre el cubisme. En este quadro, Miró mescla tècniques de Cézanne en l'us de ròtuls dins de la pintura, com en les obres cubistes de Juan Gris o Pablo Picasso. En els retrats (per eixemple el Retrat de V. Nubiola), mostra la fusió del cubisme en l'agressiu color fauve.[8] En esta mateixa primavera va expondre en el Círcul Artístic de Sant Lluc junt en els membres de la Agrupació Coubert.[9]

Com era la seua costum i continuaria fent durant anys, Miró va passar eixe estiu en Montroig, a on va abandonar els colors amprats fins a llavors i les formes dures per les més minucioses, segons va explicar en una carta dirigida al seu amic Ricart datada el 16 de juliol de 1918:

Res de #simplificació ni #abstracció. Per ara lo que m'interessa més és la caligrafia d'un arbre o d'una teulada, full per full, ramita per ramita, herba per herba, teixixca per teixixca. Açò no vol dir que estos paisages al final acaben sent cubistes o rabiosamente sintètics. En fi, ya vorem. Lo que si em proponc és treballar molt temps en les teles i deixar-les lo més acabades possible, aixina és que al final de temporada i despuix d'haver treballat molt si aparec en poques teles; no passa res. Durant l'hivern següent continuaran els senyors crítics dient que persistixc en el meu desorientación.

D'esta manera s'observa en els paisages pintats durant este temps un arquetip per mig d'un vocabulari nou d'iconografias i de signes meticulosament seleccionats i organisats sent l'agent estructurador el dibuix. En Vinyes i oliveres de Montroig es veuen les raïls dibuixades baix de la terra completament individualisades per a conseguir la conexió física en la terra.[10]

El primer viage a París ho va realisar en març de 1920 i despuix de passar novament l'estiu en Montroig, va retornar per a establir-se en París a on va conéixer a l'escultor Pablo Gargallo que tenia un taller en el carrer Blomet, que solament usava durant els mesos d'estiu, i va aplegar a un acort en ell per a utilisar-ho solament en la temporada d'hivern. Les gestions fetes pel galeriste Dalmau li varen proporcionar una exposició individual en la Galerie La Licorne que es va inaugurar el 29 d'abril de 1921; a pesar de no obtindre cap venda, la crítica va ser favorable. En la comunitat artística que s'agrupava en Montparnasse, va conéixer a André Masson, veí del carrer Blomet i en qui coincidia en les reunions de Max Jacob. Un atre assidu d'este grup era Pablo Picasso que li va comprar el Autorretrato de 1919 i més alvance la Ballarina espanyola de 1921.[11]

El mas

[editar | editar còdic]
Artícul principal → El mas.


Durant els anys 1921 i 1922 va realisar El mas, que és l'obra culminant d'esta época «detallista». Va treballar en ella durant nou mesos de dura elaboració; la relació mítica mantinguda per Miró en la terra es resumix en este quadro, que representa la granja de la seua família en Montroig; el grafisme de caràcter ingenu i realiste de tots els objectes, els animals són els domèstics, els vegetals els que l'home treballa i els objectes tots d'us diari i necessaris per a l'home. Estudia tots els seus detalls al mínim, és lo que es diu la caligrafia mironiana, punt de partida per als següents anys del seu contacte en el surrealisme[12]


Terminada esta pintura en París, per necessitat econòmica, va iniciar un recorregut entre marchants per a poder vendre-la. Rosenberg, que s'ocupava de les pintures de Picasso, va accedir a tindre-la en depòsit i a la veta del temps i davant l'insistència de Miró, li va sugerir sériament el dividir la tela en trossos menuts per al seu més fàcil venda. Miró, enujat, va arreplegar la tela i li la va dur al seu taller. Es va fer càrrec de la pintura, llavors, Jacques Viot de la galeria Pierre, que despuix d'uns tractes, li la va vendre a l'escritor Ernest Hemingway, per cinc mil francs.[13] Actualment es conserva en la National Gallery de Washington.

Surrealisme

[editar | editar còdic]

Instalat en el taller de Pablo Gargallo en París, va tindre contacte en artistes provinents del moviment Dadá, que varen fundar en 1924, en el poeta André Breton al front, el grup del surrealisme.[14]

A Miró li va servir principalment per a abandonar la seua época detallista i sintetisar els motius ya apuntats en eixa etapa. És, en el potencial que li oferia el surrealisme, en lo inconscient i lo oníric, a on va trobar el perfecte material per a les seues futures obres. Aixina s'aprecia en Terra llaurada, en clara alusió a El mas, pero en elements surrealistes com l'ull i una orella junt a l'arbre de la pintura. En Cap de fumador, l'influència es veu en la #síntesis amprada per a la descripció del personage.[15]

Va realisar una exposició en la Galeria Pierre del 12 al 27 de juny de 1925, en la presentació de 16 pintures i 15 dibuixos. Tots els representants del grup surrealiste varen firmar l'invitació a l'exposició. L'inauguració es va realisar a mijanit, cosa res freqüent en aquella época, mentres en l'exterior, contractada pel seu amic Picasso tocaven els compassos d'una sardana una orquesta de músics; els visitants, tenien que entrar a la sala, per tandes, completament plena. Les vendes varen ser tan bones com la crítica.[16]

En 1926, Joan Miró va colaborar en Max Ernst en dissenys per als #Ballet Russos de Sergei Diaghilev, en l'obra Romeo i Julieta. El 4 de maig de 1926, es va representar per primera volta en Montecarlo i el 18 de maig en el teatre Sarah Bernhardt de París. Se sabia que estava en els ànims dels surrealista i comunistes, alterar l'estrena de el "burgués" Diaghilev i els "traïdors" Ernst i Miró, i aixina va ser, en escomençar la funció, entre silbatos, es va llançar una pluja de fullets de color roig en un text de protesta, firmat per Louis Aragon i André Breton. No obstant, a la veta de poc temps, la revista La Révolution Surréaliste, que editava Breton, va seguir en la reproducció d'obres dels dos artistes.[17]

Interiors holandesos

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Interiors holandesos.

En 1927 va realisar per primera volta una ilustració per al llibre Gertrudis de J.V. Foix. Es va traslladar a viure a un atre estudi més gran del carrer Tourlaque, a on va trobar a vells amics Max Ernst, Paul Éluard i va conéixer a Pierre Bonnard, René Magritte i Jean Arp. Va experimentar en ells el joc del cadàver exquisit. En 1928 va viajar a Bèlgica i als Països Baixos, visitant els més importants museus d'abdós països, entre els que destaca una visita al Rijksmuseum. Els pintors neerlandesos, com Vermeer i els mestres de el XVII, varen causar un gran impacte en l'artiste, que va comprar postals coloreadas d'estes pintures reproduïdes a partir de la colecció del Rijksmuseum, i a la seua tornada a París es va dedicar a la creació d'una série coneguda com a Interiors holandesos composta per un total de tres pintures. Va realisar numerosos dibuixos per a la consecució de la primera pintura Interior holandés I, inspirada en El tocador de llaüt d'Hendrick Martensz Sorgh; en Interior holandés II, és de l'obra Chiquets ensenyant a ballar a un gat del pintor Jan Havicksz Steen. Interior holandés III, inspirada en una atra obra del mateix autor, Dòna jove en el bany. En esta série, Miró va transformar, la pintura dels seus somis surrealistes, en l'espai buit en els quals imperaven els #grafisme, a la recuperació de la composició en perspectiva i les formes analisades.[18]

Interior holandés I

[editar | editar còdic]

La pintura s'inspira en l'obra de el XVII El tocador de llaüt d'Hendrick Martensz Sorgh que representa a un intérpret de llaüt en un interior domèstic. L'obra de Sorgh, de colors lluents i plans, s'alluntaven del model naturaliste i la perspectiva de la pintura de gènero neerlandesa de el XVII.

Interior Holandés I inclou els elements presents en l'obra de Martensz Sorgh: el llaüt, l'intérpret, el mantel, els marcs de la paret, els elements de darrere de la finestra, un gos, un gat, la dòna jove, una cistella de fruta, etcétera. També es manté la posició bàsica dels objectes en la pintura.

No obstant, les formes són clarament mironianas, en una desproporció accentuada respecte de l'obra original, que reflectixen l'importància relativa dels elements en la composició, en lloc de les proporcions físiques. El llaüt i l'intérpret ocupen la major part de l'espai, mentres que la jove es reduïx a un detall fos en l'aigua: és part del paisage, com els objectes inanimados.

Centrant l'atenció en la figura de l'intérpret, s'observa que Miró reduïx les seues traces facials a un rostre distendido i roig en el centre, en un bigot desplaçat cap a la dreta, el seu cos es va dissolent fins que el llaüt realment ho substituïx, i tot lo que queda de la figura del jove és un menut peu que descolla per la part inferior de l'instrument. Un personage desproporcionado que expressa una espècie d'excitació física en una força capaç de trencar les cordes de l'instrument. En este moment Miró pretén atacar l'anatomia humana des de la perspectiva dels térmens clàssics, des de la visió ideal d'una forma harmònica, per a abordar el seu proyecte personal de desarmar-la. Miró usa un humorismo gràfic tràgic, sacrílego i herético que en un geni quijotesco transforma en el seu pinzell l'obra de Sorgh.

Els colors també són tons inspirats en la tela original, encara que l'intensitat del color és mironiana. Per tant, el gradient de color gris verdoso de la paret de l'obra de Sorgh es convertix en un verda poma en l'obra de Miró, la llum de color marró i els tons ocres del llaüt es transformen en un color taronja obscur. Aplica la pintura directament en el tubo; no els mescla en la paleta, i tampoc els mescla en el llenç. Els verts, blancs, taronges, rojos i grocs són colors molt purs. L'obra és un eixemple de la facilitat de traç de Miró. Els perfils de totes les figures són molt precisos, pintades en un pinzell molt fi, la seua mà és constant i forta en els traços perimetrals dels personages.

Interior holandés II

[editar | editar còdic]

La pintura s'inspira en l'obra Chiquets ensenyant a ballar a un gat de Jan Havicksz Steen. En esta obra, l'artiste torna a utilisar la tècnica i la filosofia de l'obra original. Miró conserva els elements com la guitarra, el gos i l'home que mira per la finestra. El verdader tema de la pintura de Steen no era el gat, sino el sò, el moviment i l'hilaritat que provoca la classe de ball. Miró aprofita d'esta anomalia en la seua versió: a pesar de que el gat servix com a eix de la composició centrífuga, posa l'accent en la cacofonia i l'animació de la lliçó a través del moviment giratori de la gran diversitat de detalls i el ritme dels punts i contrapunts de la dansa. L'escena és animada, es veu el rostre somrient dels chiquets, reforçant el somriure grotesc del personage de l'esquerra de l'obra de Steen. La figura central de la chica destaca en un perfil que emula el seu pose omplint en el color blau de la seua falda tota la superfície de la versió mironiana. Els gossos i gats prenen la major part de l'espai, mentres que els objectes inanimados es reduïxen als seus detalls. El personage inquietant de Steen que observa l'escena preocupat des de la finestra es transforma en la versió de Miró en un parell d'ulls rojos, continuant una llarga coa que envol l'escena i a on el seu final és un aguijón. Com ya passava en Interior holandés I, la força dels colors és intensa i transforma l'obra de Steen en diverses variacions del marró, que servix per a destacar la roba de color blau que vares vore la chiqueta. Les taques de taronja de Steen (calcetins, gorres) es troben en color roig obscur en l'obra de Miró. La pintura està exposta en el Museu Guggenheim de Venècia.

Interior holandés III

[editar | editar còdic]

Si les dos primeres obres de la série varen ser pintades a partir de targetes postals de museus i són fàcilment identificables, no és el cas de la tercera pintura de la série, que no pot ser clarament vinculada a una única pintura. Una de les propostes d'identificació s'ha conseguit tenint en conte els elements d'esta obra coincidentes en Jove en el bany, de Jan Steen. El moviment de la cara inclinada i coberta en una manta, els calcetins de color taronja, el moviment del braç que acaba en un peu descalce, un gos blanc i negre en la paret dreta, les dos sabates marrons cap a avall, l'importància de la cadira marró en la roba de color púrpura, i els elements de la capa en la capa de color groc, blanc i pàlit, descobrixen l'influència de l'obra original, encara que és més difícil de detectar el paralelisme. Una atra interpretació d'esta pintura tan complexa és que està inspirada en vàries obres de Steen, sobretot El corral d'aus (1660), més aspectes compositivos i elements de Jove dòna en el bany (1659), Dòna malalta d'amor (1660), Dòna malalta i un doctor (c. 1660) i Dòna en el tocador (c. 1661-1665).[19] La pintura es conserva en el Museu d'Art Modern de Nova York.

Molt similar a estos interiors holandesos va ser la següent série de Retrats imaginaris, també en el punt de partida d'uns retrats ya realisats: Retrat de la senyora Mills en 1750 d'un quadro en el mateix títul de Georges Engleheart, Retrat d'una dama en 1820 de John Constable, La fornarina de Rafael Sanzio i el quarto l'orige va ser un anunci en un periòdic d'un motor super diésel, que va conseguir fer una metamorfosis fins a conseguir una figura femenina a la que va titular La reina Luisa de Prusia. Miró se servia de l'image no per a fer una interpretació d'una obra ya realisada, sino com a punt de partida per a analisar la forma pura fins a conseguir la seua figura mironiana. El procés es pot seguir de cada pintura, a través dels dibuixos preparatoris que es guarden, uns en la Fundació Miró de Barcelona i uns atres en el Museu d'Art Modern de Nova York[20]

Ruptura en el surrealisme i "assessinat" de la pintura

[editar | editar còdic]

Entre els anys 1928 i 1930, les diferències dins del grup dels surrealista cada volta es fan més evidents, no solament en la plàstica, també ocorria en la part política. Miró, cada volta més individualiste, es va ser distanciant més, a pesar d'acceptar els principis de l'estètica surrealista; no es va sentir obligat a anar freqüentment a participar en totes les manifestacions. L'11 de març de 1929, en una reunió al Bar du Château, Breton ya adherit al partit comuniste, el tema de discussió va ser el destí de #León Trotski; este tema va quedar al marge i les discussions varen aplegar a clarificar les posicions. Entre els que es varen manifestar en contra d'una acció completament comuna basat en un programa de Breton, es trobaven Miró, Michel Leiris, Georges Bataille i André Masson entre uns atres. Miró solament volia defendre's i lluitar en la pintura. Entre Marx que advocava per «transformar el món» per mig de la política o el «canviar la vida» de Rimbaud per mig de la poesia, Miró va triar lo segon.[21] Va ser llavors quan Georges Hugnet va explicar que Va mirar solament pot defendre's en les armes pròpies d'ell, la pintura:

Sí, Miró ha volgut assessinar la pintura, l'ha assessinat en mijos plàstics, per mig d'una plàstica que és una de les més expressives del nostre temps. L'ha assessinat, potser, perque no volia doblegar-se a les seues exigències, a la seua estètica, a un programa massa estret per a donar via lliure a les seues aspiracions i a la seua set.[2]

A partir d'ací Miró va dibuixar i es va dedicar intensament a una atra alternativa, el collage, que no va realisar com havien fet els cubistes retallant el paper en esment i encaixant-ho en el soport, sino que les seues formes són sense precisió i despuix d'enganchades en el soport deixa les vores a l'aire i els enllaça en un grafisme; la seua busca no és inútil, li obri les portes a les esculturas que realisarà a partir de 1930.

En 1930 va expondre en la galeria Pierre escultures-objectes i seguidament la primera exposició individual en Nova York en pintures dels anys 1926-1929. Va realisar les seues primeres litografias per al llibre L’Arbre dones voyageurs de Tristan Tzara. En l'estiu de 1930 va escomençar la seua série anomenada Construccions, conseqüència dels collages, la composició la realisava a partir de formes elementals, círculs i quadrats retallats en fusta i pegats sobre un soport generalment també de fusta, en l'aplicació de taches reforçant les llínees del quadro.[22] Totes estes peces varen ser expostes en París, a on les va vore el ballarí i coreógraf Leonide Massine, que en seguida es va donar conte de que era l'artiste que estava buscant per a realisar la decoració, vestuari i diversos objectes per al ballet Jeux d'enfants. Miró va acceptar i va viajar a Montecarlo a principis de l'any 1932. Els decorats varen ser realisats a pur de volums i diversos objectes dotats de moviment. L'obra es va estrenar el 14 d'abril de 1932 en un gran èxit. Despuix es va representar en París, Nova York, Londres i en Barcelona en el Gran Teatre del Liceu el 18 de maig de 1933.[23]

A partir de giner de 1932 va passar a residir en Barcelona, en trasllats freqüents a París; va formar part de l'associació d'Amics de l'Art Nou (ADLAN) junt a Joan Prats, Joaquim Gomis i l'arquitecte Josep Lluís Sert, l'objectiu del qual era donar a conéixer la vanguarda artística internacional i promocionar la catalana. Va realisar numeroses exposicions en Barcelona, París, Londres, Nova York, Berlín.

Va proseguir en el seu treball de busca i va crear les 18 pintures segons un collage a partir d'imàgens d'anuncis apareguts en diaris, com va comentar posteriorment l'artiste:

Solia retallar diaris en formes no regulars i pegar-les sobre làmines de paper, dia despuix de dia vaig acumular estes formes, Una volta fets, els collages em servien com a punt de partida de les pintures. No copiava els collages. Senzillament deixava que em sugeriren formes.[24]

Va crear uns nous personages en una expressió de gran dramatisme en una perfecta simbiosis entre els signes i les figures, els fondos de les quals són generalment obscurs, pintats sobre masonita (tablex) com a Home i dòna front a un montó d'excrements (1935), o Dòna i gos front a la lluna (1936), segurament per l'estat d'ànim de l'artiste davant els acontenyiments de la guerra civil espanyola i la posterior de la Segona Guerra Mundial.

Bodegón de la sabata vella

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Bodegón de la sabata vella.

El seu regrés a París per una exposició que tenia prevista en el més de novembre de 1936, en el drama que representava la guerra espanyola, li va fer sentir la necessitat de tornar a pintar la realitat, que l'artiste bolca en una naturalea morta: Bodegón de la sabata vella, en a on conseguix una relació entre la sabata i el restant dels elements colocats damunt la taula, la botella, una poma en una forqueta clavada, i el mendrugo de pa; els colors conseguixen la màxima agressivitat ya que són àcits i violents; la pintura en este quadro no és plana com en obres anteriors sino que perfila i dona dimensió a les formes dels objectes. Segons el mateix Miró, tota esta representació, la va fer pensant en el quadro Sabates del Labriego de Van Gogh, artiste molt admirat per ell. Està considerada com una peça clau d'este moment pictòric de la realitat. També ell se sentia be per lo que feya ya que li agradava a la gent que li admirava i això li agradava a ell.[25]

Pabelló de 1937 en París

[editar | editar còdic]

A petició de Christian Zervos, fundador de la revista Cahiers d'art, Miró va dissenyar l'image a color Aidez l'Espagne (¡Ajudeu a Espanya!) per a un sagell postal, destinat a ajudar al govern republicà espanyol; pero finalment el sagell no es va emetre i el disseny es va estampar en pochoir (estarcido) per a un número de dita revista. El motiu representat és un llaurador en barretina i puny en alt en actitut de lluita, caracterisat en colors roig i groc alusivos a la bandera catalana.

Després se li va encarregar a Miró pintar una obra de grans dimensions per al pabelló de la República Espanyola en la Exposició Internacional de París de 1937 que s'anava a inaugurar en el més de juliol d'eixe mateix any. En este pabelló varen expondre també els artistes Picasso en Guernica, Alexander Calder en la Font de mercuri, Juliol González en l'escultura Montserrat, Alberto Sánchez també en una obra escultòrica El poble espanyol té un camí que conduïx a una estrela i Miró que va realisar El segador, representant al payés català en la hoz en un puny en actitut revolucionària, simbolisant la colectivitat de tot un poble en lluita; esta obra va desaparéixer al fi de l'exposició, quan va ser desmontat el pabelló. Solament queden unes fotografies en blanc i negre.[26]

Constelacions

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Constelacions (Miró).

Entre els anys 1940 i 1941 Miró està entre Varengeville-sur-Mer, menut poble de la costa de Normandia, i Palma de Mallorca, lloc este últim a on s'instalarà en la seua família. A pesar del seu respal a la República no sofrix repressió.

En este periodo Miró es va sentir atret pel cel i va escomençar una série de 23 menudes obres en el títul genèric de «Constelacions» realisades en format de 38x46 cm, en un soport de paper que l'artiste humia en gasolina i ho fregava fins a conseguir una superfície en una textura rugosa. A partir d'ací posava el color mantenint una transparència per a crear l'aspecte final desijat. Sobre este color del fondo, Miró dibuixava en colors purs per a conseguir el contrast.[27]

En les constelacions, l'iconografia vol representar tot l'orde del cosmos, les estreles fan referència al món celestial, els personages simbolisen la terra i els pardals són l'unió d'abdós. Estes pintures integren perfectament figures en el fondo.[28]

Més alvance en 1958, es va editar un llibre en el títul Constelacions de molt pocs eixemplars, en la reproducció de vintidós aguadas de Miró i en vintidós #prosa paraleles escrites per André Breton.[29]

A partir de l'any 1960, Miró va entrar en una nova etapa, a on es reflectix la soltura en la forma de traçar els #grafisme en una gran simplicitat, propi de l'espontaneïtat infantil; els grossos traços són realisats en el color negre, en les seues teles es veuen gotejos de pintura i salpicaduras, aludint en els seus temes repetidament a la terra, el cel, els pardals i la dòna i en colors primaris.[30]

Atres materials

[editar | editar còdic]

Escultura

[editar | editar còdic]

En 1946 va treballar en esculturas per a fundició en bronze que en algunes ocasions varen ser cobertes en pintura de colors vius. En l'escultura li va interessar buscar volums i espais i incorporar objectes quotidians o simplement trobats, pedres, raïls, coberts, tricornis, claus d'aigua, que fon a la cera perduda. El sentit dels objectes identificables, ho perden, en unir-se per mig de la fundició en atres objectes. Aixina va formar en 1967 El rellonge del vent que va realisar en una caixa de cartó i una cullera, foses en bronze i ensambladas, constituint un objecte escultòric que solament medix l'intensitat del vent.[31] Va construir junt en Josep Llorens i Artigas una gran escultura de ceràmica La deesa de la mar que la varen sumergir en Juan-els-Pins. Va efectuar en l'any 1972, unes exposicions d'escultures en el Walker Art Center de Mineápolis, al Clevelan Art Museum i al Art Institute de Chicago. A partir de 1965 va realisar gran cantitat d'escultures per a la Fundació Maeght en Saint-Paul-de-Venç, entre elles estan el Pardal llunar, Pardal solar, Fardacho, Deesa, Forqueta i Dòna en el cabell regirat.[32]

En abril de 1981 es va inaugurar en Chicago una escultura monumental de 12 metros d'altura, coneguda com Miss Chicago; el 6 de novembre atres dos escultures varen ser colocades en la via pública en Palma de Mallorca; en Houston es va inaugurar en 1982, l'escultura Personage i pardal i en colaboració en Joan Gardy Artigas va realisar la seua última escultura per a Barcelona, Dòna i Pardal, en formigó i recoberta de ceràmica. Va ser inaugurada en 1983 sense la presència de Miró pel seu delicat estat de salut. Situada en el parc de Joan Miró de Barcelona, al peu d'un gran llac artificial, l'escultura en 22 metros d'altura, representa una forma femenina en capell i sobre est l'image d'un pardal. La silueta de dòna se soluciona en una forma de full allargat i ahuecada. Per tot el seu exterior es troba recoberta en ceràmica de colors rojos, grocs, verts i blaus (els més comuns de l'artiste) tractats com trencadís.[33]

Gravats

[editar | editar còdic]

Sempre li havien interessat els gravats per a la realisació de litografias, i en estos últims anys es va adinsar molt més en això; en el seu viage a Nova York en 1947, va treballar durant un temps en el Atelier 17 dirigit per Hayter, a través del com va aumentar tots els seus coneiximents sobre la calcografia; durant estos mesos en Nova York, va realisar les planches per a Li Desesperanto un dels tres volums de que consta l'obra L’antitête de Tristan Tzara.

Un any més vesprada va colaborar novament en este autor en un nou llibre Parler seul, fent 72 #litografia en color. A partir d'ací, va treballar en diversos llibres de bibliófilo en colaboració en amics poetes, com Breton en Anthologie de l’humour noir en 1950 i La clé dones champs en 1953; en René Cher, Fête dones arbres et du chasseur en 1948 i A la santé du serpent en 1954; en Michel Leiris en 1956, Bagatelles végétales; i en Paul Éluard, A toute épreuve en huitanta xilografias realisades en fusta de boj. L'eixecució d'este treball es va portar a terme entre els anys 1947 i 1958.[34]

Entre el 9 de juny i 27 de setembre de 1969 va realisar una exposició individual «Oeuvre vaig gravar et lithographié» en la Galeria Gérald Cramer de Ginebra i en este mateix any una gran retrospectiva d'obra gràfica al Pasadena Art Museum de Pasadena (Califòrnia).

Obres destacades

[editar | editar còdic]

Pintures

El caçador - Paisage Català (1923) Museu d'Art Modern de Nova York

Una estrela acaricia el sen d'una negra (1938) - Tate Modern

La Lliçó d'Esquí (1966) - Museu d'Art Contemporàneu de Caracas

Murals ceràmics

Escultures

Tapissos

Fundacions

[editar | editar còdic]

Fundació Joan Miró

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Fundació Joan Miró.

La Fundació Joan Miró està situada en la ciutat de Barcelona i custodia algunes de les seues obres més representatives.[35] Conté més de 10 000 peces entre pintures, escultures i tapissos. Sobre els dibuixos, cal destacar que la Fundació conserva la pràctica totalitat de dibuixos preparatoris de Joan Miró, en més de 8000 referències, un material bàsic per a entendre l'obra de Miró.[36]


La Fundació Joan Miró va ser la primera institució artística de Barcelona que es va idear a partir del treball conjunt entre un artiste i un arquitecte, Joan Miró i Josep Lluís Sert. L'equipament resultant va ser, durant molts anys, paradigma de la modernitat i l'independència artística. Va obrir les seues portes al públic el 10 de juny de 1975.[37] En 2009 la fundació estava dirigida per Rosa María Malet, i el seu patronat per Jaume Freixa.[38]

Els seus orígens es remonten a l'any 1968, en motiu de la primera gran exposició retrospectiva de Joan Miró en Barcelona, presentada en l'antic Hospital de la Santa Creu. Vàries personalitats del món de l'art i la cultura es varen donar conte llavors de l'oportunitat històrica de dispondre en Barcelona d'un espai de referència de l'obra de Miró.

D'acort en la voluntat de l'artiste, la nova institució devia fomentar el coneiximent i la difusió de l'art més actual, en tots els seus alvertents. En un moment en que el panorama artístic i cultural era més be exigu, la Fundació Joan Miró va aportar vitalitat en un nou concepte de que devia ser un museu, més dinàmic, en el que la creació de Miró convivia en les manifestacions artístiques més diverses. Este fet quedava reflectit en l'epígraf CEAC (Centre d'Estudis d'Art Contemporàneu) que hi ha en la porta del centre. En 1988 es va fer una ampliació de l'edifici per a poder ampliar l'espai expositiu.[39]

Fundació Pilar i Joan Miró

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Fundació Pilar i Joan Miró.

La Fundació Pilar i Joan Miró va ser establida en 1981 en Mallorca. Dispon de tres sèus: Són Boter, una casa mallorquina de finals de el XVIII i que l'artiste va amprar com a segon estudi de pintura i escultura; el Taller Sert, estudi dissenyat per l'amic i arquitecte Josep Lluís Sert i construït en 1956, i l'edifici Moneo, sèu de la Fundació, dissenyat per Rafael Moneo i inaugurat en 1992. Les dos primeres construccions s'han declarat Bens d'Interés Cultural (BIC). En total hi ha expostes 2500 obres de l'artiste. El seu objectiu principal és estimular les noves generacions d'artistes i recolzar l'investigació sobre l'obra de Miró. De manera contínua, oferix programes de capacitació i cursos propis del camp de les arts gràfiques (gravat, litografia, serigrafía, fotografia...)[40] L'antiga casa de Miró, Són Abrines, és actualment de propietat privada i no es troba oberta al públic.

Centre Miró

[editar | editar còdic]

Des de 2004, el Centre Miró, situat en l'iglésia vella de Montroig, mostra còpies d'algunes de les obres més representatives de l'artiste. L'edifici apareix representat en una obra de Miró de 1919, el quadro Poble i iglésia de Montroig. Dispon de fulls informatius en els llocs de l'entorn a on Miró es va inspirar per als seus primers temes pictòrics. També conserva reproduccions dels «ninots de Miró», reproduccions fetes a partir dels dissenys realisats per Miró, junt en Joan Baixas, per a l'obra Mori el Merma estrenada en el Teatre del Liceu en 1979.[41] Els ninots són sis: el gall, la lechuza, el titolot, el mosquit, la formiga i la carabassa.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 La gran enciclopèdia en català: Volum 13 (22004) Barcelona, Edicions 62, ISBN 84-297-5441-5
  2. ↑ 2,0 2,1 Hugnet, Georges, «Joan Miró ou l'enfance de l'art.» Cahiers d'Art núm. 7-8 6ème. année, París, pp. 335-340.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Malet, rosa María (1992). Joan Miró, Barcelona, Edicions 62 ISBN 84-297-3568-2, pp. 10-12.
  4. ↑ «Mor l'única filla de Joan Miró.» El País.
  5. ↑ Malet, Rosa M. (1899) pp. 76-79.
  6. ↑ «BOE.és - Documente BOE-A-1977-10792». www.boe.es. Consultat el 15 de maig de 2020.
  7. ↑ «BOE.és - Documente BOE-A-1978-11936». www.boe.es. Consultat el 15 de maig de 2020.
  8. ↑ Raillard, Georges (1992) pp.48-54
  9. ↑ Escudero, Carmen/Montaner, Teresa (1993) p.484
  10. ↑ Lubar, Robert (1993) pp.45-47
  11. ↑ Malet, Rosa M. (1992) pp. 25-29.
  12. ↑ Rebull Trudell, Melania (1994) pp. 6-9.
  13. ↑ Malet, Rosa M. (1992) pp.29-32
  14. ↑ Malet, Rosa M. (1992) p. 35.
  15. ↑ Green, Christopher (1993) p. 62.
  16. ↑ Rebull, Melania (1994) pp. 11-15.
  17. ↑ Malet, Rosa M. (1992) pp. 46-48.
  18. ↑ Raillard, G. (1992) p. 88.
  19. ↑ Boix (2011). Interior holandés III (1928). Una resposta a l'enigma de la font d'inspiració de Joan Miró..
  20. ↑ Escudero, Carmen i Montaner, Teresa (1993) pp. 236-253.
  21. ↑ Raillard, Georges (1992) p.28
  22. ↑ Raillard, Georges (1992) p.94
  23. ↑ Malet, Rosa M. (1992) pp.56-60
  24. ↑ Sweeney, James J., «Joan Miró: Comment and Interview.» Partisan Review, vol.15, núm. 2, Nova York, febrer 1948, p. 209.
  25. ↑ Malet, Rosa M. (1992) pp. 69-70.
  26. ↑ Malet, Rosa M. (1992) pp. 71-72.
  27. ↑ Malet, Rosa M. (1992) pp. 76-78.
  28. ↑ Rebull, Melania (1994) p. 30.
  29. ↑ Raillard, Georges (1992) pp. 38-42.
  30. ↑ Rebull, Melania (1994) pp. 39-56.
  31. ↑ Raillard, Georges (1992) p.130
  32. ↑ Raillard, Georges (1992) p. 134.
  33. ↑ Varis autors (2006). Barcelona, una ciutat de vanguarda. Art en les calles, Barcelona, La Vanguardia Edicions. ISBN 84-96642-09-7.
  34. ↑ Malet, Rosa M. (1992) pp.100- 105.
  35. ↑ VV. AA., Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya, Barcelona, 2010, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, ISBN 84-393-5437-1, P. 22.
  36. ↑ «Fitxa de la col·lecció a l'web de la Fundació». Fundació Joan Va mirar, 2011.
  37. ↑ Clavero, 2010, p.17
  38. ↑ Freixa, president del patronat de la Fundació Miró, masdearte.com 15 d'octubre de 2009.
  39. ↑ «Fundació Joan Miró». Fundació Miró.
  40. ↑ Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca (ed.): «Joan Va mirar i l'obra gràfica». Archivat des d'el original, el 2 d'abril de 2010. Consultat el 12 de maig de 2019.
  41. ↑ «Visca Mont-roig Miró». Centre Miró.

Bibliografia consultada

[editar | editar còdic]
  • Escudero, Carmen / Montaner, Teresa (1993). Joan Miró 1893-1993: Catàleg, Fundació Joan Miró - Leonardo Art.
  • Green, Christopher (1993). Joan Miró, 1923-1933: el darrer i primer pintor, Fundació Joan Miró - Leonardo Art.
  • Lubar, Robert S. (1993). La Mediterrània de Miró: concepció d'una identitat cultural, Fundació Joan Miró - Leonardo Art.
  • Malet, Rosa María (1992). Joan Va mirar (en català), Barcelona, Edicions 62. ISBN 84-297-3568-2.
  • Raillard, Georges (1992). Va mirar, Madrit, Editorial Debat. ISBN 84-7444-605-8.
  • Rebull Trudell, Melania (1994). Joan Va mirar (en català), Barcelona, Globus i Edicions Polígrafa. ISBN 84-88424-96-5.
  • Cabanyes, Pilar. Joan Miró. El camí de l'art, Trobada. ISBN 978-84-9055-004-5.

Barberá Pastor, Carlos. "Entre Sò Abrines i Són Boter. Miró en Mallorca" rita_ Revista Indexada de Texts Acadèmics , 7, pp. 54-59. DOI: 10.24192/2386-7027(2017)(v7)(02)

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Joan Miró en Viquidites.


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Joan_Miró&oldid=613162»