Iglésia de Sant Ignacio (Buenos Aires)

Iglésia de Sant Ignacio (Buenos Aires)

Iglésia de Sant Ignacio de Buenos Aires. Image presa des de la nau mirant cap a l'altar.

La Iglésia i claustre de San Ignacio de Loyola és una iglésia catòlica ubicada en el barri de Montserrat, en Buenos Aires. La primera iglésia, d'atobó, va ser construïda per la Companyia de Jesús en 1675. En 1686, es varen construir la torre sur i la frontera actual en rajoles, i en 1712 va escomençar l'actual construcció. Va ser inaugurada en 1722 i es va consagrar, ya terminada, en 1734.

És l'iglésia més antiga que es conserva en Buenos Aires, i forma part de la Poma de les Llums. El 21 de maig de 1942 va ser declarada Monument Històric Nacional.

Història

Orígens

Durant l'época en que l'actual territori argentí pertanyia al Virreinato del Perú i el governe rioplatense estava a càrrec d'Hernandarias de Saavedra varen aplegar els primers jesuïtes a Buenos Aires, en 1608. La seua primera iglésia i colege es va alçar en l'actual Plaça de Maig, en un solar que els donó el Cabildo, en el quart N. I. Esta construcció, inspirada en el barroc alemà, era d'atobó en sostres de junc, método constructiu empleat en la primitiva Buenos Aires al no existir en la zona ni fusta ni pedra i fins a l'aparició dels primers forns de rajola. Va nàixer baix la advocación de La nostra Senyora de Loreto pero més vesprada, en ser beatificado Ignacio de Loyola, va prendre el nom de Sant Ignacio en 1610.

Allí varen permanéixer una miqueta més de cinquanta anys. En 1661, per raons de seguritat i defensa del Fort de Buenos Aires, els jesuïtes varen deure abandonar la construcció de Plaça de Maig. És llavors que Donya Isabel Carvajal, viuda de Gonzalo Martel de Guzmán i sense fills, donó a la Companyia de Jesús el solar delimitat pels actuals carrers Perú, Bolívar, Alsina i Moreno.

En este lloc es va construir una segona iglésia, també d'atobó, terminada en 1675, data que pot llegir-se en el tros de marbre trobat en remodelacions del XIX i que va ser colocat en el claustre de l'antic Colege Sant Ignacio, anex a l'iglésia.

En 1686, en el produït dels primers forns de rajoles de Buenos Aires, varen escomençar a alçar-se la torre sur i els murs del front de l'actual iglésia.

En els últims anys va sofrir variades reparacions que varen incloure un andamiado sostenint el seu front. Terminada la seua restauració, hui pot vore's tal com era el seu aspecte en el XVIII.

Actual iglésia

Vista de la calle Bolívar en l'iglésia.

La deteriorada frontera, com es vea en 2004.

Des de 1710, segons plans de l'arquitecte jesuïta Juan Krauss, originari de Pilsen, va escomençar a edificar-se el temple actual. El proyecte incloïa reformular el front d'acort a l'estil barroc tardà alemà, en dos torres, de les quals es culminaria primerament la torre sur (la més propenca al colege). Eixa és l'estructura conservada que té major antiguetat en la ciutat. Per a concretar l'obra es varen instalar els primers forns de rajoles en Buenos Aires.

Krauss no voria el final de la seua obra, puix fallix en 1714, i per a finalisar-la li succeïxen varis arquitectes jesuïtes: Juan Wolff, Juan Bautista Prímoli, Andrés Blanqui i Pedro Weger. Estos arquitectes varen realisar l'obra entre 1712 i 1722. El temple va ser dissenyat en una nau central en una travessia de grans dimensions per a l'época. Les naus laterals són en realitat capelles interconectades, en altars per a celebrar misses.

La galeria superior, sobre les capelles laterals, es denomina "matroneras", i són una tipologia molt poc freqüent en les iglésies. Eren per a poder circular evitant interrompre als assistents a les misses. La frontera presenta una triple arquería en pòrtic entre dos columnes i grans ménsulas invertides, sent arrematada per una espadaña. En carir l'iglésia d'atri, és provable que Krauss buscara certa distorsió en la perspectiva d'elements de la frontera per a permetre apreciar-els millor. La torre nort en el rellonge va ser conclosa a mitan del XIX.

L'Iglésia de Sant Ignacio deriva del model de l'iglésia del Gesu de Roma, Itàlia. La frontera barroca, no concorda en l'interior greu i auster. La planta de creu llatina, en cinc capelles cap a cada lateral, mostrava en els seus retaules colonials, realisats per mestres artesans, tota la majestuosidad que al cult era necessària. Les parets eren blanquejades.

L'iglésia encara conta en les seues rajoles originals, més llarcs que els actuals que es varen conservar prou be, per lo que els treballs d'enfortiment es varen concentrar casi sempre en l'argamasa a on es va injectar ciment o massa epoxi.

Entre 1767 i 1791 Sant Ignacio va funcionar com a catedral provisoria per les obres de reparació que necessitava l'iglésia matriu.

L'edifici va sofrir modificacions en els anys. Cap a fins del XIX, va ser europeizada en eixa moda furibunda que nos va deixar el centre vell replet d'iglésies barroques i espanyoles per dins, i clàssiques i italianes per fòra.

El 31 de decembre de 1806 es va celebrar en l'iglésia una missa d'acció de gràcies per la reconquista de Buenos Aires. Terminada la Defensa, es varen realisar allí unes solemnes exequias pels morts en estos episodis. En 1811, serà testic de la resistència dels amotinats contra Manuel Belgrano, en el Regiment N.º 1 de Patricios: des de la seua torre, es frustrarà el gresca de les Trenes.

Frontera actual (2016) de l'Iglésia de Sant Ignacio en Montserrat, Buenos Aires, Argentina.

En 1821 es va realisar en el temple l'inauguració de l'Universitat de Buenos Aires i en 1823, la de la Societat de Beneficencia. Fins a 1830 es varen entregar ací els Premis a la Virtut, que otorgava esta última. I també es feyen allí els Actes Públics Lliteraris, dels coleges que varen succeir al Real Colege de Sant Carlos, a on els alumnes alvançats de distintes carreres, oferien públicament exàmens i proves d'eficiència.

Erro al crear miniatura:

Iglésia de Sant Ignacio, vista interior lateral.

En 1823 l'Iglésia de Sant Ignacio va tornar a ser Catedral Provisional i a partir de 1830 va escomençar a funcionar com a parròquia en haver-se dividit la de Catedral en Catedral al Nort i Catedral al Sud.

En 1836 els jesuïtes varen tornar a Buenos Aires per a ser novament expulsats en 1843. Durant eixe periodo varen ocupar novament l'iglésia, compartint les dependències en el bisbe i en la Cúria Eclesiàstica que es trobaven allí pel mal estat de l'edifici de la Catedral.

Uns vint anys més tarde l'ingenier Felipe Senillosa va agregar la torre nort que fins a llavors no existia. No obstant, existixen indicis de que l'accés a esta torre seria tan antic com el temple. L'identificació de roques esquisto micàcees en els fonaments de l'antic atri, sumat a dos elements constructius ubicats en el va d'accés a la torre - un llindar i una polleguera - que varen ser llaurats en el mateix tipo de roca trobada en fonaments i murs del temple, indicarien que eixos components constructius es varen colocar en iniciar-se les obres a fins del XVII. Els blocs esquisto micáceos haurien segut duts des de les serres de Còrdova, puix eixe tipo de roca es troba associada als mines d'or que l'orde jesuïta va explotar fins a mediats del XVIII.

En 1942 l'Iglésia va ser declarada Monument Històric nacional, en obligacions de conservació i restauració.

Els túnels

Erro al crear miniatura:

Interior de l'Iglésia de Sant Ignacio cap a l'altar.

En 1964, un exalumno del Colege nacional de Buenos Aires, l'arquitecte Héctor Greslebin, com a frut de la seua investigació, va presentar un pla dels túnels que recorren la Poma de les Llums i l'Iglésia. Actualment un d'eixos túnels pot visitar-se. És un dels més extensos i manté, en gran part, el seu aspecte original.

S'estima que estos túnels varen ser construïts pels propis jesuïtes en posterioritat a la construcció del temple, ya que també hi ha constància de túnels en les Missions jesuíticas guaraníes. A una profunditat de sis metros baix el nivell del carrer, no es tracta d'estructures improvisades, sino complexes, realisades per persones capacitades (provablement indígenes o esclaus en coneiximent del treball en les mines). Va poder haver servit com a refugi o via d'escape davant atacs enemics, o també com un sistema per a conservar algunes mercaderies o recaptes. És provable que la seua concepció original haja variat en el temps.

En 1993 la Direcció Nacional d'Arquitectura va celebrar el final de la restauració de l'iglésia de Sant Ignacio de Buenos Aires. La recuperació de la torre sur va ser un aspecte important, ya que en temps colonials va ser la més alta de la ciutat i funcionava com un punt estratègic de defensa. Es creu que s'utilisava com a punt de vigilància i es controlava el Riu de l'Argent quan Buenos Aires vivia en la tensió de ser invadida front a la debilitat de la Corona espanyola en l'época. En juliol de 2012 es varen concloure noves obres de recuperació del temple iniciades en 2009. Els treballs de restauració es varen fer respectant l'estil original i varen ser eixecutats i finançats per la secretaria d'Obres Públiques.

Actualment es realisen visites guiades. Les entrades s'adquirixen a través de la seua pàgina web.

Personages ilustres

En un dels altars laterals descansen els restants de Juan José Castelli, primer germà de Manuel Belgrano, cridat l'Orador de la Revolució de Maig i vocal de la Primera Junta de Govern, fallit en 1812.

Estructura

El temple s'ubica retirat de la llínea municipal, obrint-se un atri cap al carrer. Este espai dona accés cap a l'iglésia, també cap a la porteria, la qual va ser demolida en 1772 per la construcció del Colege Nacional de Buenos Aires.

La planta respon a una composició en específic de nau única, d'esta s'òbrin cinc capelles laterals d'iguals dimensions, comunicades per mig d'una arquería; sobre estes es troba la galeria alta. Estes capelles s'ubiquen entre uns contraforts que absorbixen els espentes de la volta de canó que tanca la nau, formant aixina, gràcies a una perforació en el contrafort, les naus laterals.

Algunes característiques singulars d'esta iglésia, que compartix únicament en la Catedral Metropolitana de Montevideo, són la cúpula sobre tambor quadrangular, en la travessia, i la doble altura de les naus laterals. La frontera, l'autoria de la qual es discutix, mostra influència del barroc bávaro.

Una gran innovació de Vignola, adaptada en esta iglésia, és el triforio existent a l'altura de l'arrancada de la volta central, esta forma un segon pis en balcons visibles des de la planta baixa. Este tipo d'estructura permet que els sacerdots tinguen una circulació que els permeta recórrer el deambulatorio de manera independent. La presència de la galeria alta en balcons de ferro forjat sobre la nau i la arquería, el punt culminant de la qual coincidix en el naiximent de la volta, impedix l'allumenament directe de l'espai central, formant una atmòsfera alguna cosa ombrosa.

La cúpula carix de llanterna i ornamentació. Es creu que esta austeritat de recursos es deu a que l'ingenier Topelberg va trobar túnels subterràneus baix la travessia i per això varen deure acomodar l'estructura.És atípica, exteriormente el cimborrio s'expressa de manera cúbica, interiorment ho fa com un tambor cilíndric.

L'altar major, original del XVII, va ser tallat en fusta i dorat posteriorment per Isidro Lorea.

Bibliografia

• Varis autors, Poma de les Llums. Iglésia de Sant Ignacio XVII-XX, Institut d'Investigacions Històriques de la Poma de les Llums, Buenos Aires, 1983. ISBN 950-562-346-1
• María de les Nieves Arias Incolla, Temples, iglésies i catedrals, Art Gràfic Editorial Argentí, Buenos Aires, 2012. ISBN 978-987-07-2093-5
• Mario Buschiazzo, Anals de l'Institut d'Art Americà i Investigacions Estètiques, Buenos Aires, 1959.
• Alberto Galardi, L'Arquitectura en Argentina des dels seus orígens fins a la torre Kavanagh, Buenos Aires, 2015.