Monasteri de Santa Catalina de Siena (Buenos Aires)

Monasteri de Santa Catalina de Siena (Buenos Aires)

El Monasteri de les Catalinas, o Monasteri de Santa Catalina de Siena, adossat a l'Iglésia de Santa Catalina de Siena, en la poma delimitada pels carrers Sant Martín, Viamonte, reconquista i l'Avinguda Còrdova, en el barri de Sant Nicolás, va anar el primer monasteri per a dònes de la dita ciutat, un dels més antics i prestigiosos en l'etapa colonial de Buenos Aires, i molt vinculat a l'història del país.

Els seus orígens

A principis del XVIII es va impulsar en la ciutat la construcció de convents. Aixina, per Real Cèdula del 27 d'octubre de 1717 el presbítero Doctor Dionisio de Torres Briceño va obtindre del Rei Felipe V d'Espanya l'autorisació per a fundar un convent de Monges Dominicas. Les també cridades Monges Catalinas pertanyen a la Segona Orde Dominicana (la Primera Orde és la dels Pares Dominicos o Flares Predicadores, fundada per Sant Dumenge de Guzmán a principis del XIII).

Pati del Monasteri de Santa Catalina de Siena.

Pati del Monasteri de Santa Catalina de Siena.

Pati del Monasteri de Santa Catalina de Siena.

Briceño va decidir emplaçar front a l'Hospital del Rei, en el cantó de les actuals calles Defensa i Mèxic. En 1727, despuix d'adquirir varis solars, es va donar inici a les obres de construcció sobre plans del germà jesuïta Juan Bautista Prímoli i del prestigiós arquitecte italià Andrés Bianchi, també jesuïta. Al poc temps, el 24 d'abril de 1729 va fallir Briceño per lo que les obres varen ser paralisades, situació que es va mantindre per varis anys davant la falta de finançament i els dubtes del Governador Bruno Maurici de Zabala i el Bisbe Fra Juan d'Arregui respecte de la seua ubicació.

El successor de Zabala, brigadier Miguel de Salcedo, en 1737 va cridar a licitació per a continuar l'obra, que va ser concedida a Juan de Narbona, important comerciant aragonés (alarife, proveïdor de calç) i constructor del convent de Recoletos. Narbona va solicitar el canvi d'ubicació aduint que l'elegida es trobava en una part baixa de la ciutat, en extrem transitada, que les parets alçades eren dèbils per a soportar majors càrregues i que la superfície planejada era escassa. Va propondre reprendre les obres en un nou terreny, una poma completa coneguda com "la Poma del Campaner", propietat de la família Cueli, en el barri del Retir, a sèt quadres de la Plaça Major, en front al carrer de la Catedral. Era un barri més segur, de major altura, vista al Riu de l'Argent i, sent propenc al centre, estava més aïllat del trajín dels carrers principals.

La proposta de Narbona va trobar oposició en el Cabildo de Buenos Aires pero respal del bisbat i del cabildo eclesiàstic per lo que finalment va ser autorisada pel governador el 25 de setembre de 1737. De colp i repent Narbona va procedir a comprar les terres i va iniciar les obres en 1738, basant-se en els plans originals de Bianchi i incorporant algunes modificacions.

Per a la fundació es varen traslladar a cinc religioses del Monasteri de Santa Catalina de Siena de la ciutat de Còrdova que despuix de quinze dies varen aplegar a Buenos Aires el 25 de maig de 1745. El 21 de decembre de 1745 es va inaugurar l'iglésia i el convent sense estar encara terminades les obres, en la presència del bisbe Fra José de Peralta Barrionuevo i Rocha Benavídez, qui falliria un any despuix, i del nou governador José d'Andonaegui. Eixe dia, les mares fundadores i cinc postulantes que se'ls havien sumat des de maig varen ser conduïdes en carruages fins a la Catedral de Buenos Aires i d'allí a peu en processó fins al monasteri, acompanyades pel Bisbe, els membres dels Cabildos eclesiàstic i secular i les Órdens Religioses de la ciutat. La ciutat va permanéixer allumenada tres nits i en el monasteri les festes religioses varen durar sengles dies.

L'accés central a l'iglésia, en arc de mig punt que està emmarcat per dos parells de pilastres toscanas, està arrematat per un frontis d'estil clàssic. El presbiteri és de forma rectangular i té una cúpula baixa. L'única torre s'ubica sobre el costat esquerre de l'edifici. L'interior és d'una sola nau. A l'esquerra del presbiteri una gran obertura enrejada comunica en el cor baix. Sobre el nàrtex es troba el cor alt del que partixen galerias perimetrals en óculos. A través d'estos i de la reixa del cor baix, les monges participaven de les cerimònies religioses sense ser vistes. Les fronteres del convent i de l'iglésia varen ser modificades en 1910, segons plans de l'arquitecte Juan A. Buschiazzo, perdent en gran mida la seua austeritat original. En la modificació de 1910 es varen colocar els vitrals i l'image de Santa Catalina de Siena que corona el frontis. Els altars daten del XVIII i principis del XIX. El retaule major és de 1776, de fusta tallada, dorada i policromada, de 12 m d'altura i va ser tallat per l'artiste espanyol Isidro Lorea.

El convent, adossat al flanc esquerre de l'iglésia, va ser construït íntegrament de rajola i calç. Està compost per dos plantes dominades per dos claustres, un d'alt i un atre baix, en celes per a estajar quaranta monges conventuals. El convent està dispost al voltant d'un pati en galeries abovedades. En la planta alta, ademés de les celes, es troba una chicoteta habitació de planta quadrada, coberta en una cúpula en llanterna, que es comunica visualment en el presbiteri de l'iglésia i era coneguda com la capella del noviciado.

Desenroll posterior

En 1770 d'un total de trentassís celes, una s'utilisava com refectorio, atres tres com a rebost, una atra com a cuina per a la Comunitat, dos servien de noviciado, atres dos com a sala de llabor, dos de guardarropa i una atra com a cuina per a malaltes, per lo que les monges s'ubicaven de dos o tres per cela.

En l'any 1875 es va clausurar la porta principal sobre el carrer Sant Martín i es va traslladar la porteria al carrer Viamonte, acostant-la a la sacristia per a major comoditat de la Comunitat i els capellans.

En 1964, l'orde dominicana va mamprendre la restauració procurant tornar-li l'apariència del XVIII. El monasteri va estar ocupat per les Monges de la Segona Orde Dominicana fins a 1974, any en que la congregació es va traslladar a un nou monasteri en Sant Just i donó els edificis al Arzobispado de Buenos Aires. Des de 2001, funciona com a Centre d'Atenció Espiritual per a les persones que treballen en el microcentro.

Per la deterioració es varen encarar a partir del 2000 nous treballs de restauració baix la direcció de l'arquitecte Eduardo Ellis que al mateix temps permeten recuperar en lo possible l'estat original, fins al punt de picar i raspar les parets que es varen modificar despuix de la seua fundació. Es varen encarregar també taulells nous a Anglaterra similars a les primitives. Els murs solament podran ser pintats a la calç. En el pati central, d'aproximadament 1000 m², es mantenen centenaris pals borrachos.

L'ingrés al Convent

Per a ingressar al convent les normes establides en el Concilie de Trento (1545-1563) exigien vocació, vida i costums morigerades, a lo manco quinze anys d'edat, aptitut física per a poder observar les regles, no haver pertanygut a una atra orde, no ser casada, llegitimitat de naiximent, neteja de sanc i el pagament d'una dote.

L'elecció de la vida religiosa es justificava be pels perills del món, be per vocació, com un cridat de Deu. Respecte de la llegitimitat, les regles de l'orde no l'exigien pero a fins del XVII es va convertir en exigència per a ingressar als convents de les Catalinas, especialment per a l'admissió de religioses de vel negre. Les poques excepcions admeses es varen fer sobre la base de que si més no els pares anaren espanyols i fadrins en el moment de la concepció. La neteja de sanc era una atra exigència: per a ser admesa no devia ser esclava, ni descendent de mulatos o mestizos, o de mahometanos, herejes o judeus. De comprovar-se posteriorment alguna d'eixes condicions, l'hàbit i la professió eren considerats nuls.

La dot era una suma de diners que l'aspirant a monja devia entregar al monasteri abans de professar. Les dot de les monges devien pagar-se en argent i la suma era de 500 pesos per a les de vel blanc i variava entre 1500 i 2000 pesos (més 300 per a la cela) en el cas de les monges de vel negre. El monte de la dot era colocat a cens al 5% anual i la renda produïda s'usava per al vestit, el calcer, menjar, despeses mèdiques (botica, sangrador) i capellà.

De no tindre suficient per a la dot, la priora i el seu consell podien concedir una reducció per saber tocar l'orgue o el clave, o per tasques a les que es comprometera la seua família. En atres casos, dònes de provada pobrea solicitaven autorisació al Virrey per a demanar almoina públicament i aixina cobrir el seu dot. De nou casos documentats solament quatre varen ser admeses: aquelles les famílies de les quals i el seu depositario les ubicaven més integrades al sector alt de la societat. La dot podia tindre un impacte molt gran en alguns casos extrems, com el del capità i regidor Juan José de la Palma, qui per a cobrir la dot de les seues sis filles va donar en dot la seua casa: "Tolerant esta fallida perque conseguixen les meues filles l'espiritual consol sobre que incesantemente estan clamoreando, en tanta eficàcia que ya em falten les forces per a resistir."

Per a la família una filla en el convent otorgava prestigi social i en lo religiós les oracions d'una monja ajudarien a la salvació de les seues ànimes. Per una atra part, les novicias abans de professar devien testar o més be renunciar a la seua herència a favor dels seus pares o germans. En tot cas, la dot era aproximadament la mitat de l'habitualment otorgada per a casar a una filla.

Bibliografia

• Udaondo, Enrique, Resenya Històrica del Monasteri de Santa Catalina de Sena de Buenos Aires, Buenos Aires, 1945.
• Braccio, Gabriela, Una finestra cap a un atre món. Santa Catalina de Sena: primer convent femení de Buenos Aires, Colonial Llatina American Review, Vol. 9, No. 2, 2000.
• (PDF)EXCAVACIONS ARQUEOLOgiques: EX CONVENT DE SANTA CATALINA DE SENA. Direcció general de Patrimoni. Subsecretaria de Patrimoni Cultural Secretaria de Cultura Governe de la Ciutat de Buenos Aires

Enllaces externs

• Santa Catalina de Siena.
• Alicia Fraschina, Els convents de monges en el Buenos Aires colonial: la seua interacció en la societat.
• Ben protegit, Convent de les Catalinas.
• Iglésia de Santa Catalina de Siena, Monument Històric.

</noinclude>