Vaquería (caça)
Les vaquerías eren espais de reserva de ganado sense vigilància, delimitats entre rinconadas formades per corrents d'aigua. Era una pràctica de caça de bous i vaques en camp obert, que es realisava per corambreros i faeneros, en el Riu de la Plata, durant la colonisació espanyola. En el pas del temps el terme "vaquería" denominaria al permís otorgat per l'autoritat per a realisar la caça i després al territori en que dit permís podia eixercir-se. És l'antecedent immediat de l'estància, o facenda rioplatense. Una de les més importants de la Banda Oriental va ser la Vaquería de la Mar, entre les conques dels rius Cebollatí i Tacuarí, en la República Oriental de l'Uruguai. S'otorgaven permissos sol als veïns de la ciutat per a organisar les vaquerías.
Història
Esta riquea ganadera va ser, en un principi, utilisada pels grups guaranís organisats en les missions jesuíticas guaraníes. Després va ser aprofitada pels criollos i els gauchos i, es va estendre ràpidament gràcies a la creixent demanda mundial de cuiro a raïl de les naixents indústries. La carn vacuna, va constituir l'aliment per excelència, durant tota l'época colonial.
Trapeiros
En el transcurs de el XVII l'economia colonial brasilera es va expandir junt al seu territori. La necessitat d'abastir als florecientes centres urbans (especialment en Mines Gerais i São Paulo) va implicar que es formaren grans tropes de mules per a transportar els recaptes i mercaderies, els arrieros o conductors de tals tropes varen ser cridats "tropeiros" pels brasilers i els portuguesos.
En Sorocaba, en l'interior de São Paulo es realisaven grans fires durant tot l'any, sent allí comerciats animals i gèneros consumits pels garimpeiros (buscadors de pedres precioses) i exploradors. Els comerciants feyen dur per arrieros gauchos els vacuns, cavalls des de les Vaquerías de el Mar.
Els tropeiros varen utilisar antics camins indígenes aixina com les chafades deixades per les mules i els bou
Estes chafades des d'i cap al Sur eren cridades genèricament pels portuguesos i brasilers Caminho dones Tropes, en espanyol s'ha usat Ruta del ganado ya que consistien en rutes des d'a on es contrabandeaba ganado vacú i equí des de territoris llavors corresponents a l'espanyol Virreinato del Riu de la Plata fins a zones que eren llavors el sur del Brasil portugués, després de l'independència en la primera década de el XIX dels antics territoris virreinales i de la separació del Brasil respecte de Portugal estos camins varen vincular a territoris orientals i argentins en el Brasil. Tinga's en conte que els gauchos en general desconeixien que practicaven el contrabando, per a ells es tractava del prolongat transport de ganados o tropillas solucionat per comerciants. La Ruta del ganado llavors partia des de les Vaquerías de la Mar (zones de la Banda Oriental), El Vaig tapar o Missions Orientals i La Campanya del Riu Gran de Sant Pedro seguint tres vies o llínees principals:
- La Ruta de trapesia o Caminho do Viamão, també designat com Camí Real (Estrada Real), que des de 1731 va resultar la més utilisada partint del Viamão (pròxim a Porto Alegre), travessava els camps de Vaquería, Lages, Curitibanos, Papanduva, Riu Negre, Camp del Tinent, Tel, Palmera, Punta Gran, Castro, Piray del Sur, Yaguariaivá, Itararé, alcançant la ciutat paulista de Sorocaba en a on existia una gran fira.
- La Ruta de les Missions (Caminho dones Missõés), partia dels camps de Sant Francisco de Borja, seguia per Sant Ángel Guardià de les Missions, Palmera de les Missions, Rodege, Chapecó, Chancheré, Palmes, a on es bifurcava per Unió de la Victòria i Palmera, i —ya en la Guayrá— per Guarapuava, Imbituva i Punta Gran.
- La Ruta de la Vaquería (Caminho dona Vacaria), que interconectaba Creu Alta i Vaquería en la ya citada Ruta del Viamont, passant per Pas Fondo i Estany Bermeja. Ruta del ganado o Camí de les tropes (en portugués: Estrada dones Tropes o Caminho dones Tropes) és el nom que va rebre fins a fins de el XIX una ruta que va permetre l'accés des del Brasil fins al Rio Grande do Sul, les Missions Orientals i la Banda Oriental.
Extensió de les vaquerías
És l'orige de la ganaderia, en el virreinato del Perú, en el seu Província jesuítica del Paraguai i després, en el virreinato del Riu de la Plata. Entre fins de el XVIII i principis de el XIX, paralelament a la decadència del Potosí i consegüentment de les seues proveïdores regions del Noroest, Que el seu i la zona mediterrànea, es va produir un llent i paulatí ascens de les economies del llitoral argentí i la Banda Oriental (sur de Brasil, estat de Rio Grande do Sul i actual Uruguai). En part, este ascens es deu a la recent demanda mundial de cuiros vacuns, fonamentalment per les naixents indústries manufactureras, de juntes per a encanyat i canillas, pero principalment de correges de distribució mecànica, en una era pre industrial, que era prèvia al descobriment del caucho.
En un primer moment, les possibilitats de viure de la caça de vaques salvages, es llimitaven a paliar la misèria de les famílies criollas de les ciutats colonials del Llitoral. Criollos i indis es varen convertir en caçadors transhumants de vaques, hòmens de cavall que més tart rebran el nom de gauchos, gauderíos o changadores. A mida que la demanda va ser en aument, pronte varen entrar en escena comerciants, acopiadores del cuiro, que ho compraven a caçadors aïllats. Estos comerciants varen organisar les primeres vaquerías.
Eren incursions pels camps, per a caçar el ganado cimarrón que pastoreaba lliurement. El procediment resulta peculiar: es reunia un grup d'hòmens, molt bons ginets, en abundant número de goss; eixien tots a la campanya i en topar-se en vacuns cimarrones els rodejaven ajudats pels gossos; corrent despuix d'ells, els ferien en el garrón en un instrument especial, el dejarratadero, compost d'una filosa medialuna nugada a l'extrem d'una canya. Seccionats els tendons del membre posterior l'animal, impossibilitat de córrer, caïa al sol. Terminada esta etapa, tornaven els ginets sobre els seus passos i mataven les reses, traent-los cuiro, séu i llengua; el restant quedava sense aprofitar, per a aliment de feres i gossos salvages que pululaban per la campanya (...) Les vaquerías eren empreses d'alt risc, pel perill de l'indi i la combativitat del ganado cimarrón; en elles no participaven els esclaus, l'escassea dels quals elevava grandemente el seu valor comercial. La pèrdua d'un esclau en un dels provables accidents haguera implicat la desaparició de bona part dels beneficis. Com l'empresa era arriscada i exigia poc el apego al treball, es va deure recórrer a elements de dubtosa vida, que varen anar aixina dispersant-se per la campanya. Són els antecessors del gaucho.[1]
En síntesis, la seua explotació fa que terres, que es creïen "de cap profit", cobraren interés per al colon, gràcies a la visió d'Hernandarias, qui a principis del sigle XVII, en un recorregut per la conca del Riu de la Plata, va imaginar eixe destí ganader, un dels principals recursos econòmics en l'actualitat: la carn vacuna, com a aliment i producte d'exportació.
Sustentabilidad del model extractivo
- ↑ Giberti, Horacio. Història econòmica de la ganaderia argentina. Buenos Aires, Solar-Hachette, 1954. Citat per Vazeilles, 1997. Es fa notar el despreci implícit de l'autor a la figura del gaucho.
La llògica predatoria del sistema de les vaquerías, va dur a un ràpit decliu del ganado cimarrón, açò ya es començava a advertir en el 1612, any en que es varen prohibir les vaquerías per dos anys, açò motivat pel temor a l'extinció de dit ganado, que ya s'escomençava a advertir.
Reglamentacions similars, es varen succeir per igual motiu, solament es podien matar bous per a extraure cuiro, no es podia vaquear en temps de parición, prohibicions d'exportar ganados, per periodos d'entre un i quatre anys.
L'incapacitat d'eixercir estes normes i el conseqüent incompliment de les mateixes varen dur a una abrupta merma d'estos ganados. En 1673, els veïns (la font no aclarix de quina ciutat, provablement Buenos Aires) es queixaven de fer corambre, a més de 30 lleguas (aproximadament, 150 quilómetros), de la ciutat “de l'atra banda del Sec”; en 1709 devien:
L'agotament d'estos ganados i els conseqüents enfrontaments en els pobles originaris, per les cada volta més lluntanes incursions, varen dur al trasllat d'este model a la Banda Oriental, les terres de cap profit, resultaven al fi profitoses.[1]
Es va utilisar com vaquería l'espai charrúa (Bohan i Guenoa) entre el riu Queguay i el riu Negre. L'estància que estava en la rinconada del Ibicuy, es va traslladar a la rinconada del riu Cuareim i es varen fundar atres estàncies i llocs de menor importància. La Vaquería del Riu Negre (entre el riu Negre, el Quarey o Cuareim i l'Uruguai), es va formar en 1704, en 4000 reses de Yapeyú, 10 a 12 000 reses de Sant Vaig prendre i 30 000 reses de La Creu.[2]
Posteriorment a 1737 va ser el periodo durant el qual es va fer més important l'espai comprés entre els rius Queguay i Negre. Este es va utilisar per a manejar el ganado cimarrón, a resguart dels buscadors de cuiro.
Referències
- ↑ https://journals.openedition.org/nuevomundo/72018#tocto1n3
- ↑ Levinton, Norberto(2005).«Les estàncies de La nostra Senyora dels Reis de Yapeyú: tinença de la terra per us quotidià, acort interétnico i dret natural (Missions jesuíticas del Paraguay)».Revista Complutense d'Història d'Amèrica.31: 33-51.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Vaquería (caza)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.