Anar al contingut

Palau Sant Martín

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Palau Sant Martín
Erro al crear miniatura:
Vista del pati intern del Palau Sant Martín
Erro al crear miniatura:
Palau Sant Martín, vista interior

El Palau Sant Martín, també cridat Palau Anchorena, és la sèu ceremonial de la Cancelleria de la República Argentina, dependent del Ministeri de Relacions Exteriors i està situat front a la Plaça Sant Martín en el barri de Retir de Buenos Aires.

Història

El palau d'estil Belles arts va ser dissenyat per a Mercedes Castellanos d'Anchorena, membre d'una de les famílies més representatives de l'aristocràcia porteña, pel arquitecte Alejandro Christophersen en 1905. Construït a partir de 1909 i en totes les seues fronteres revestides en símil pedra, va ser inaugurat per la família Anchorena per a commemorar el centenari de la declaració de l'Independència Argentina. Des de la seua edificació i durant els vint anys en que va ser propietat de la família Anchorena va ser conegut popularment com el Palau Anchorena, fins que en 1936 va ser adquirit pel govern argentí i es va convertir en la sèu del Ministeri de Relacions Exteriors, passant-se a cridar Palau Sant Martín. En l'any 1993 es va inaugurar l'Edifici Cancelleria (Buenos Aires), un modern edifici per al funcionament d'eixe Ministeri, quedant el tradicional palau com la sèu ceremonial de la Cancelleria Argentina.

El palau conté moltes obres d'art d'artistes argentins i americans del XX, com Antonio Berni, Pablo Curatella Manes, Lli Enea Spilimbergo i Roberto Matta, ademés es troba en ell una colecció d'art Precolombina i una biblioteca especialisada en dret internacional i d'història de les relacions internacionals. Aixina mateix funciona allí el Museu de la Diplomàcia Argentina.

És considerat com a monument històric nacional des de 1994 (MHN).

Arquitectura

Considerada l'obra cim de l'arquitecte Alejandro Christophersen, el Palau Sant Martín se nos brinda com un eixemple insoslayable de l'arquitectura eclèctica de finals de XIX i principis del XX, més puntualment de l'academicisme francés, difòs internacionalment des de l'Escola de Belles arts de París.

En recórrer-ho exteriormente observem el vocabulari clàssic de les seues pilastres, molduras i ornaments, i la mansarda que corona l'edifici, en els seus sostres de pissarra i ulls de bou, característics de l'arquitectura francesa de l'época.

El lux i l'expressió de poder simbòlic, a través dels estils de decoració interior neobarrocos o neorococó (que reprenen el gust de l'aristocràcia europea), és una característica dels palaus eclèctics criollos de finals de XIX i principis del XX. Cada ambient oferix una caracterisació particular, trobant-se espais a on lo clàssic dialoga en el modernisme d'estructures de ferro i vidre.

Vore també