El Dorat
El Dorat és una ciutat d'or llegendària ubicada en el territori de l'antic Virreinato de Nova Granada, en una zona a on existixen abundants mines d'or.[1] La realitat és que en el XVI, en l'actual Colòmbia, els exploradors espanyols varen tindre notícies d'una cerimònia realisada en el altiplano cundiboyacense, a on un cacic es cobria el cos en pols d'or i realisava ofrenes en un estany sagrat.[2][3]Este poble era el muisca i el lloc a on es realisava la cerimònia hauria segut la estany de Guatavita.[4] La notícia de la riquea muisca va atraure fins a la sabana de Bogotà a expedicions originades en Quito (Equador),[5] Santa Marta (Colòmbia)[6] i Cor (Veneçola).[5] La suposta existència d'un regne dorat va motivar numeroses expedicions i es va mantindre vigent fins a el XIX.[7] Encara que els relats de la seua localisació també varen ser concebuts per molts exploradors cap a les Guayanas,[8] a mida que alvançava el procés de conquista i colonisació del territori suramericà, no es va tindre èxit en la seua troballa.[9] Alguns dels objectes prehispánicos recuperats per saquejadors en la Estany de Guatavita es troben exposts en el Museu de l'Or en Bogotà.[10]
Cerimònia de l'indi dorat
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
La cerimònia de l'indígena dorat de l'estany de Guatavita va ser la que provablement va donar orige a la llegenda del mític regne dorat. Des de temps remots, l'estany de Guatavita era el centre d'adoració d'una deidad desconeguda que es manifestava en forma d'un menut dragó o culebra al com otorgaven ofrenes. Després, segons les cròniques, va ocórrer una tragèdia en les aigües de l'estany, quan la Cacica es va tirar a les seues aigües junt al seu fill acusada d'infidelitat per part del Cacic. Se suponia que abdós vivien en un maravellós temple ubicat en el fondo de l'estany. Més vesprada es va instaurar la cerimònia religiosa que devia ser realisada pels futurs cacics abans d'eixercir el poder. Allí el governant devia ser cobert totalment en pols d'or i després traslladar-se en bassa al mig de l'estany, a on tirava objectes d'or i esmeraldes en símbol d'ofrena. No obstant, esta cerimònia havia deixat de portar-se a terme molt abans de l'arribada dels espanyols.[11][4]
Orige de la llegenda
[editar | editar còdic]Primeres notícies del Perú
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Conquista del Perú.
L'història sobre les grans riquees de Sudamérica s'inicia en Panamà, quan el conquistador Vasc Núñez de Balboa mamprén les primeres expedicions cap a l'interior del istme. En el seu camí, els espanyols es creuen en la tribu de l'indi Comagre, del com reben esclaus i una miqueta d'or, entre atres coses. Segons les cròniques, quan Núñez de Balboa realisa el repartiment de l'or entre els soldats, es produïx una bregue entre alguns espanyols inconformes en la partició. En eixe moment, Panquiaco, fill major de Comagre, colpeja la balança, i diu:
Maravillados, els espanyols li varen preguntar a quanta distància estava d'allí, a lo que Panquiaco va respondre que es dia «Tumanamá» i que estava a sis jornades de distància, encara que en el seu camí devien travessar unes serres abans d'aplegar a l'atra mar. Por intermedio de este relat és que Vasc Nuñez de Balboa va a descobrir en 1513 el oceà Pacífic, al com va a batejar en el nom de «mar del Sur».[14]
En 1519 es funda la Ciutat de Panamà[15] sobre les costes del Pacífic, i tres anys despuix, Pascual de Andagoya mamprén un viage cap a les costes del surest, fins al golf de Sant Miguel, a on els indis del lloc li conten que totes les llunes plenes venia gent per la mar en canoas a fer-los la guerra des d'una província ubicada al sur anomenada Birú (després Perú). Aixina és que Andagoya s'embarca a explorar aquelles costes aplegant fins a l'actual riu Sant Joan (Colòmbia), a on arreplega les primeres notícies del Imperi Inca. Des de llavors, segons relata el croniste Gonzalo Fernández d'Oviedo, en Darién «no es parlava d'una atra cosa, sino de la rica i lluntana província de Perú».[16]
En 1524, els espanyols Francisco Pizarro, Diego d'Almagro i Hernando de Luque s'associen per a descobrir aquella terra desconeguda.[17] Varen passar allí dos anys de continus fracassos, recorrent les costes de Sudamérica sense trobar res rellevant. En les lluites en els indis Diego d'Almagro inclús va perdre un ull, falcant la frase "Este negoci m'ha costat un ull de la cara".[18] El punt d'inflexió es va produir en l'Illa del Gall (Colòmbia), quan Diego d'Almagro va partir cap a Panamà en busca de reforços mentres Francisco Pizarro ho aguardava en el restant dels huitanta soldats en dita illa, quedant-se varis d'ells retinguts en contra de la seua voluntat.[19] El governador de Panamà, Pedro dels Rius, enterat de les penúries que estaven passant aquells hòmens, exigix que se'ls permeta retornar sense cap tipo d'impediment.[19] En eixe llavors, el descontent entre la tropa era ya molt gran i casi tots mostraven intencions de voler desertar. En eixa situació extrema, en tot a punt de perdre-se, Francisco Pizarro desenvainó la seua espasa, va marcar una llínea en l'arena i va desafiar als seus soldats dient-los que devien elegir entre quedar-se d'eixe costat, anant-se a Panamà a ser pobres, o arriscar-se a creuar la llínea cap al Perú, a on es farien rics. Solament tretze hòmens varen decidir continuar en l'expedició, els qui després serien coneguts com els "Tretze de la Fama". Poc despuix, despuix de continuar navegant cap al sur, en abril de 1528, Pizarro i els seus hòmens varen desembarcar en Tombes (Perú), a on varen trobar grans riquees.[19] Despuix de conseguir lo que tant havien anhelat, Pizarro va retornar a Panamà en l'objectiu de que el rei d'Espanya ho nomenara Governador del Perú, marcant l'inici de la conquista de l'Imperi Inca.[19]
La conquista de Colòmbia
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Conquista de Colòmbia.
.jpg){kind=link}
El primer assentament estable dels espanyols en territori neogranadino va ser Santa Marta, fundada en 1525 per Rodrigo de Bastidas. Allí es va iniciar la conquista de les tribus veïnes que en la seua majoria eren riques en or, la qual cosa va acréixer encara més l'ambició dels europeus. Les tribus americanes varen descobrir prontamente la debilitat dels espanyols pels metals preciosos i varen utilisar açò al seu favor creant numeroses faules sobre llocs maravellosos en els confines de la regió.[4]
El terme «El Dorat» es va aplicar, en general, a casi totes les creacions fantàstiques, inventades pels natius americans o imaginades pels propis espanyols. El primer "Dorat" del que es té registre va ser el mític cerro d'or que estava ubicat supostament en la vall dels Tayronas, uns aborigen guerrers que dominaven a les demés tribus de la regió de Santa Marta.[20][21]
L'impuls definitiu per a la conquista del continent es va produir en 1528, quan Francisco Pizarro va enviar a Espanya els tesors descoberts per ell en Tombes (Perú). El desconeiximent general de la geografia suramericana va fer creure als espanyols que, anant cap al sur des de la costa colombiana o veneçolana, podrien trobar el oceà Pacífic, ya que suponien que la costa seguia la mateixa orientació que en Panamà, és dir, en direcció este-oest.[15]
Quan la notícia de les riquees descobertes en Tombes va aplegar a Santa Marta, es va organisar des d'allí una expedició a càrrec de Pizarro, qui va delegar a Gonzalo Jiménez de Quesada en l'objectiu de trobar una ruta al mar del Sur i aixina alvançar-se en la conquista del riu Magdalena i la sabana cundiboyacense. La primera expedició, encapçalada pel governador interí Pedro Badillo, va conseguir vorejar la Serra Nevada i aplegar a Valledupar. El següent governador, García de Lerma, va dirigir les primeres exploracions del riu Magdalena, convençut de que este travessava tota Sudamérica fins a a on estava l'Imperi Inca.[15]
Sense autorisació per part del govern de Santa Marta, Jiménez de Quesada es va adinsar en el territori de Chibchas i Muiscas, trobant la Estany de Guatavita i els seus resplandecientes tesors d'or i esmeraldes. Convençut del seu èxit, va conquistar les altes terres de la sabana cundiboyacense i va fundar la ciutat de Santa Fe de Bogotà. Els indígenes esclavizados varen ser repartits com encomana i es va assegurar retornar a Espanya en els tesors arrebatats.[22]
La conquista de Veneçola
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Conquista de Veneçola.
En 1531 el conquistador ibèric Diego de Ordás va explorar per primera volta el riu Orinoco en busca dels rics pobles del Perú. Despuix de moltes dificultats, l'expedició va aplegar a l'altura del creuament en el ric Meta i els indis del lloc li varen informar de Manoa, a on hi havia molt or, pero riu dalt, lo que li va fer supondre que en el seu orige es trobaven grandioses mines d'or.[15] Els indígenes també li varen contar que en eixes terres habitava un príncip molt poderós, que era tòrt, i que utilisava animals de monta com els cavalls, pero que eren més menuts que els cérvols, per lo que Ordaz va supondre que es tractava d'ovelles del Perú (flames).[23]
Diego Ordás va retornar a la costa pretenent realisar una segona expedició per terra, pero va fallir abans de poder realisar-la.[15]
En la mateixa época, Antonio Sedeño, governador de la illa Trinitat, es va decidir a intervindre en la costa veneçolana en busca de l'or que provenia segons ell de la «Terra Ferma». Sedeño va aplegar a penetrar en el territori; no obstant, va fallir enverinat en la vall dels Tiznados en 1537.[15]
En 1533, Jerónimo de Ortal havia segut nomenat Governador de Paria a l'est de Veneçola. Llavors, Francisco Pizarro seguia alvançant en la conquista del Perú i eixe mateix any envia a Espanya el tesor obtingut en Cajamarca pel frustrat rescat d'Atahualpa. Si ben Pizarro recolectava numeroses peces d'or, encara no havia descobert on es trobaven les mines d'a on s'extrea dit metal, lo que feya supondre que estaven en l'interior del territori suramericà. Dortal va aplegar a Paria en 1534 i allí es va associar en Alonso d'Herrera, antic lloctinent de Diego de Ordás. Herrera remontaria el Orinoco i Ortal realisaria el mateix trayecte pero per via terrestre, reunint-se abdós a l'altura del creuament entre els rius Orinoco i Meta. Herrera va aplegar primer a l'objectiu i, en lloc d'esperar al seu soci, va decidir continuar riu dalt pel Meta fins a els plans, a on va morir en un enfrontament en els indis. Poc despuix, Dortal va aplegar fins al mateix lloc a on havia fallit Herrera i va decidir mamprendre la tornada, convençut de que allí no hi havia or.[15]
En 1528, els banquers alemans Welser d'Augsburc varen obtindre la governació de Veneçola. Un any despuix, Ambrosio Alfinger va aplegar a Cor, des d'a on va encapçalar una expedició cap al sur del llac Maracaibo, a on pretenia trobar un pas cap a l'oceà Pacífic. A la seua tornada a Cor, Alfinger va dir haver vist ovelles del Perú i hòmens vestits en mantes.[15] Al no trobar or en l'interior de Veneçola, els expedicionarios alemans varen decidir aventurar-se pel riu Magdalena. En 1530 varen aplegar a les terres que actualment formen els departaments del Cessar i Nort de Santander en Colòmbia, i alvançant pel Valle de Upar l'expedició va aplegar en 1532 fins a la Sabana dels Caragols, lloc a on hui es troba Bucaramanga.[24] Allí Alfinger va tindre notícia pels indis de l'existència d'una província molt rica cridada “Xerira”, encara que se li feya impossible aplegar fins a ella per falta de gent i armament. Durant el viage de tornada, els indis varen matar a Alfinger, encara que la notícia de "Xerira" va aplegar fins a la costa Carib.[25] Hui en dia s'entén que “Xerira” era simplement el replanell de "Jerida" (o Jerira) habitada pels indis de la comunitat chibcha; no obstant, este relat sobre una província rica i la mort de Alfinger no varen fer més que alimentar la versió d'una terra mítica ubicada en el suroest.[25]
En una carta de la Real Audiència de Sant Dumenge, datada el 30 de giner de 1534, s'informa a El seu Majestad sobre les riquees del Perú i el seu temor de que els colon abandonen les illes del Carib per a anar-se a Sudamérica. No obstant, lo interessant del relat és que descriu l'existència d'una terra encara més rica que el Perú, ubicada en l'interior del continent:
Aixina és que en Colòmbia es conjeturan tres possibles ubicacions per a esta terra mítica, dos d'elles vinculades directament a l'influència muisca. La primera referència és l'obtinguda per Alfinger en el baix del riu Magdalena, sobre una rica província anomenada "Xerira", o siga part del replanell muisca. La segona variant l'havia aportat Diego de Ordás quan els indis del Meta, provablement els goahibo, li conten sobre les grans riquees que hi havia riu dalt, en els Vages orientals, prop del lloc a on habitaven els muiscas. La tercera versió és la de la pròpia Real Audiència de Sant Dumenge, que ubicava estes grans riquees al sur de Veneçola a l'altura de la llínea de l'Equador.[26]
Jorge de Espira o Spira va ser designat pels Welser com a nou Governador de Veneçola despuix de la mort de Alfinger. Espira va aplegar a Cor en 1534 i va organisar immediatament una expedició rumbo a les terres al sur del llac de Maracaibo i més allà de les serres de Carora, a on se suponia existia or en abundància. El nou Governador va encarregar a Nicolás de Federmann partir a Sant Dumenge en busca dels recursos necessaris per a semblant viage i després trobar-se abdós en les serres de Carora.[27] L'objectiu dels conquistadors veneçolans era aplegar a la mítica província de "Xerira" i si ben el camí més senzill era ingressant per Valledupar, Espira va decidir no fer-ho per allí, ya que dit territori pertanyia a Santa Marta, les autoritats de la qual havien destinat un destacament en el lloc en la finalitat d'evitar noves intromissions dels veneçolans.[26] Un atre camí directe haguera segut la vall del riu Zulia, pero la mort de Alfinger per part d'indis belicosos va fer que es descartara esta opció. L'única via possible era llavors rodejar la Cordillera Oriental, considerada una cordonera montanyosa aïllada com la Serra Nevada de Santa Marta, i des d'allí ingressar a "Xerira". No obstant, Espira va descobrir que les montanyes continuaven cap al suroest, sent est un ramal de la Cordillera dels Vages, que s'estén des d'allí fins al lluntà Estret de Magallanes, en l'atra punta del continent.[26] Sense notícies de Federmann i acossat pels indis i les pluges, Espira decidix acampar en les vores del riu Upía, a on varen ser diezmados pels tigres que hi havia en la zona.[27] Allí els indis li comenten als europeus sobre l'existència dels muiscas, mes convençut de que es tractava d'un engany per a desviar-ho del seu camí, el governador decidix continuar pels plans una miqueta més cap al sur, sense obtindre resultat algun. Desalentada, l'expedició mamprén la definitiva tornada a la costa veneçolana.[27]
Mentrestant, en 1536, Nicolás de Federmann partix finalment des de Cor en la missió de socórrer a Espira de qui no s'havia tingut més notícia. L'itinerari d'esta exploració seria pels Plans de Carora fins a la capçalera del riu Guaviare. Allí Federmann descobrix també que la Cordillera Oriental no era una cordonera montanyosa aïllada, per lo que va resoldre mamprendre el seu creuament, ya que els indis del lloc li varen afirmar que l'or ho adquirien de “l'atra banda de la Serra que quedava sobre mà dreta cap al ponent”.[5] Federman i la seua gent varen aplegar a la sabana de Bogotà en març de 1539.[5]
Sorgiment del Dorat
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
En 1534, mentres Cuzco caïa en mans de Pizarro, Sebastián de Belalcázar mamprenia cap al nort la conquista de Quito (Equador), que se suponia igualment rica, encara que els espanyols no varen trobar tesors allí.[14] Belalcázar va continuar explorant el territori, ya que un indi en Latacunga (Equador) li havia comentat sobre el seu lloc d'orige, una terra més al nort anomenada Cundinamarca, la tribu del qual havia perdut una gran batalla en els chizcas (chibchas). Segons aquell presoner, el rei de la seua tribu solia cobrir-se el cos en or en pols per a ofrendarlo als deus, naixent allí l'actual llegenda del Dorat,[2][3] que més tart es fusionaria en atres rumors i mits que varen dur a creure que es tractava de tota una ciutat o regne construït enterament en or. Des d'aquell llavors, els espanyols de Quito varen començar a denominar eixe territori com la província del Dorat.[28]
Aixina és que Belalcázar ix “en demanda d'una terra que es diu El Dorat i Pasquies”, segons declara el tesorer, Gonzalo de la Penya, en juliol de 1539.[5] L'ilusió de Belalcázar era conquistar estes terres i aplegar al mar de les Antilles, que se suponia propenc a Quito. Des d'allí, evitant el viage pel Pacífic fins a Panamà, podria embarcar-se directament rumbo a Espanya sense tindre que creuar-se en Pizarro, del com pretenia independisar-se.[2] Les tropes de Belalcázar i la seua mare varen alvançar per les províncies de Pastura i Popayán, varen travessar la vall de Neiva i varen aplegar fins a la sabana de Bogotà,[5] a on es varen trobar en les expedicions de Nicolás de Federmann i Gonzalo Jiménez de Quesada que havien alvançat des de Cor i Santa Marta, respectivament.[3]
Gonzalo Jiménez de Quesada
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
En 1535, aplega a Santa Marta el tinent de governador, Gonzalo Jiménez de Quesada, qui va decidir organisar una excursió cap a l'interior del territori, seguint el curs del riu Gran (riu Magdalena), en l'objectiu d'alcançar el Perú. En el seu camí, Quesada va observar un fet curiós: a lo llarc del riu els indis consumien grans de sal duts des de la costa de Santa Marta. No obstant, una volta recorregudes setanta llegües de distància, la sal era ya molt cara i escassa. Després d'açò, varen començar a observar indis que consumien una atra sal, ya no en grans, sino en pans similars a les gleves de sucre, i a mida que alvançaven pel riu, la sal era cada volta més barata, lo que va cridar l'atenció dels conquistadors. Segons els indis, les terres d'a on provenia dita sal pertanyien a un senyor poderós que posseïa grans riquees.[6]
Els espanyols varen decidir explorar l'orige de dita sal, aplegant aixina fins a les terres de la Confederació muisca, un poble ric en or i esmeraldes que habitava en el altiplano cundiboyacense.[6] Allí Jiménez de Quesada duria alvance la conquista d'este poble i fundaria la ciutat de Bogotà.[29]
Les costums religioses dels muiscas incloïen ofrendar or i pedres precioses als seus deus, en adoratorios retirats, casi inaccessibles, que eren principalment estanys ubicats en el cim de les montanyes. El adoratorio més important ho constituïa la estany de Guatavita, que era a la seua volta la plaça millor fortificada dels muiscas.[4] Una de les costums que més va cridar l'atenció dels espanyols va ser la que es realisava per a investir als nous cacics de Guatavita, que va ser batejada pels europeus com la cerimònia del Dorat. Segons els cronistes, quan moria el cacic de Guatavita, el seu nebot i futur cacic era ungido en una massa pegajosa de terra mesclada en or en pols i traslladat al centre de l'estany de Guatavita, a on devia tirar peces d'or i esmeraldes com a ofrena. No obstant, este ritual s'havia deixat d'efectuar despuix de la pèrdua d'autonomia que va sofrir Guatavita.[30] La veracitat d'este relat es va confirmar en 1856 per mig de la troballa d'una peça d'or, coneguda com la «bassa muisca», encara que esta després va desaparéixer i més tart es va descobrir una similar en 1969, que actualment està exposta en el Museu de l'Or en Bogotà. Paradòxicament, cap d'estes dos basses es va trobar en l'estany de Guatavita, sino que la primera es va descobrir en l'estany Siecha i la segona va aparéixer en una cova del municipi de Pasca.[31]
La raó per la qual esta cerimònia es realisava en l'estany de Guatavita era perque els sacerdots muiscas afirmaven que allí s'havia tirat la Cacica en el seu fill fugint del Cacic que l'havia acusat per infidelitat. Segons l'història, la Cacica i el seu fill vivien en un magnífic palau construït en el fondo de l'estany. Esta creència també es va difondre entre els espanyols, donant fama a aquell "Dorat".[4]
El dret sobre estos territoris recent descoberts va permanéixer uns anys en disputa entre Gonzalo Jiménez de Quesada, Sebastián de Belalcázar i l'alemà Nicolás de Federmán. El segon, provinent de Quito (Equador), reclamava el territori a nom de Francisco Pizarro, conquistador del Perú, i el tercer, que venia de Cor (Veneçola), ho feya pels banquers alemans Welser, arrendataris de la província de Veneçola.[29]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 "[1] (llibre virtual). Cartes de la Real Audiència de Sant Dumenge (1530-1546). Genaro Rodríguez Morel."
- ↑ 2,0 2,1 2,2 "[2] [3] archivat en Wayback Machine.."Biblioteca Luis Ángel Arango- Bogotà Colòmbia."
- ↑ 3,0 3,1 3,2 "[4]."Biblioteca Luis Ángel Arango- Bogotà Colòmbia."
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 "[5] [6] archivat en Wayback Machine.."El Dorat - Liborio Zerda - Publicacions del Ministeri d'Educació de Colòmbia (1947)."
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 "[7] [8] archivat en Wayback Machine.."Biblioteca Luis Ángel Arango- Bogotà Colòmbia."
- ↑ 6,0 6,1 6,2 "[9] [10] archivat en Wayback Machine.."Biblioteca Luis Ángel Arango- Bogotà Colòmbia."
- ↑ "[11]."Un mit geogràfic de llarga tradició: La perduración cartogràfica de l'Estany Parima" - Jesús María Porro.
- ↑ "[12]."Cròniques del Dorat - Oscar Rodríguez Ortíz."
- ↑ "[13]."Un mit geogràfic de llarga tradició: La perduración cartogràfica de l'Estany Parime" - Jesús María Porro.
- ↑ «La bassa muisca i el Dorat». Consultat el 30 de juliol de 2024.
- ↑ C. Davis, Kenneth (2012). Que Es Yo de Geografia: Tot lo que Necessites Saber Sobre el Món, Harper Collins I Books. Llibre Online
- ↑ Juan Rodríguez Freyle, Conquista i descobriment del nou Regne de Granada..., p.13-14
- ↑ Francisco López de Gómara, Història General de les Índies, Capítul LX
- ↑ 14,0 14,1 "Història General de les Índies (llibre virtual). Capítuls LVII a LXVI. Francisco López de Gómara. Medina del Camp, 1553; Saragossa, 1555."
- ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 15,6 15,7 "[14] [15] archivat en Wayback Machine.."El Descobriment i la Fundació dels Regnes Ultramarinos: fins al seguixc XVI - Volum VII."
- ↑ United Nations Group of Experts on Geographical Names Working Group
- ↑ "[16]."Biblioteca Luis_Ángel_Arango- Bogotà Colòmbia."
- ↑ "el+Bust&source=bl&ots=KnK2h99et5&sig=NLmdk6ZmEwZ89WNx9Ykuiuw21jM&hl=és-419&sa=X&ei=bF4GU4DnHoG_sQT1rYJI&vore=0CEAQ6AE."Francisco Pizarro: Crònica d'una locada - José Luis Olaizola."
- ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 "Història General de les Índies (llibre virtual). Capítul CIX. Francisco López de Gómara. Medina del Camp, 1553; Saragossa, 1555."
- ↑ [17] [18] archivat en Wayback Machine.."El Dorat - Liborio Zerda - Publicacions del Ministeri d'Educació de Colòmbia (1947)."
- ↑ "[19]. "Del fabulós i verdader Dorat de l'Amèrica - Crònica d'Antonio Julian (1722-1790)."
- ↑ «En busca del Dorat».
- ↑ "[20]."Viage á les Regions Equinoccials del Nou Continent - Alexander von Humboldt, Aimé Bonpland."
- ↑ "[21]."Biblioteca Luis Ángel Arango- Bogotà Colòmbia."
- ↑ 25,0 25,1 "[22]."Biblioteca Luis Ángel Arango- Bogotà Colòmbia."
- ↑ 26,0 26,1 26,2 "[23]."Biblioteca Luis Ángel Arango- Bogotà Colòmbia."
- ↑ 27,0 27,1 27,2 "[24]."Biblioteca Luis Ángel Arango- Bogotà Colòmbia."
- ↑ "[25]."Cròniques del Dorat- Horacio Jorge Becco."
- ↑ 29,0 29,1 "[26]."Biblioteca Luis Ángel Arango- Bogotà Colòmbia."
- ↑ «Breçol de la bassa d'or Muisca». Biblioteca Nacional de Colòmbia. Archivat des d'el original, el 20 d'agost de 2012. Consultat el 25 de juliol de 2011.
- ↑ Botero Cuervo, Clara Isabel (2007). Museu de l'Or: patrimoni milenari de Colòmbia, Bogotà: Banc de la República, p. 212.
- Este artícul conté una traducció derivada de «El Dorado» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.