Cor (Veneçola)

Erro al crear miniatura:

Cor (Veneçola)

Cor (oficialment Santa Ana de Cor), és una ciutat veneçolana capital del Estat Falcón i del Municipi Miranda ubicada en la Regió Centroccidental en Veneçola. És el principal centre cultural, històric, artístic, educacional i polític-administratiu de la regió falconiana. Fundada el 26 de juliol de 1527 per Juan de Ampiés i des de la seua creació va ser un important centre urbà i d'operacions durant l'época colonial.

La ciutat es troba assentada al sur del Istme dels Médanos de Cor, en una planura costera, flanquejada pels Médanos de Cor al nort, i la serra de Cor al sur, a escassos quilómetros del seu port (La Vela de Cor) en la mar Carib, en un punt equidistant entre la Ensenar de la Vela de Cor i el golfete de Cor. Segons el INE, per a l'any 2020 les parròquies del caixco urbà de la ciutat sumaven una població de 265 569 habitants i tenint un total de població en la seua àrea metropolitana de 313 428 habitants .

Conta en una àmplia tradició cultural, que li ve de ser l'assentament urbà fundat pels conquistadors espanyols que va conseguir perdurar i que va servir per a irradiar la conquista i colonisació en l'interior del continent; primera capital de la Província de Veneçola; cap del primer bisbat fundat en Amèrica del Sur en 1531; en la seua regió sorgixen moviments precursors de l'independència i de reivindicació de les classes dominades en Veneçola; i breçol del moviment federaliste veneçolà en l'época republicana.

Gràcies a les seues construccions en terra úniques en tota la regió del Carib, i per ser l'únic eixemple subsistente d'una fusió conseguida de les tècniques i estils arquitectònics autòctons, mudéjares espanyols i holandesos, la ciutat de Cor va ser nomenava en 1993 Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco, constituint-se aixina en el primer lloc en Veneçola en ser declarat com a tal.

Toponímia

En la seua fundació la ciutat es va denominar Santa Ana de Cor, a la usanza espanyola que nomenava les noves ciutats en Amèrica segons el santoral catòlic i que a la seua volta acompanyava a un topònim d'orige indígena. D'acort a la tradició, i a fonts acreditades, la paraula cor en llengua indígena caquetía significa vent. No obstant, la paraula cor segons el DRAE en la seua segona accepció significa vent del noroest, i ve del llatí caurus. Açò últim fa dubtar del supost orige indígena del nom de la ciutat, i pel contrari pren pes l'orige espanyol del topònim. Degut a que la perspectiva d'abdós teories coincidixen en un mateix fi topònim, Cor també se li coneix com La Ciutat dels Vents.

El topònim "Cor" té àmplia tradició històric-cultural en tota la regió, i per extensió es denomina en el gentilici coriano als naixcuts en estat Falcón.

Història

Erro al crear miniatura:

Pati central de la casa de les cent finestres, icon arquitectònic de la ciutat

Escomença en l'expedició d'Alonso de Ojeda entre 1499 i 1500 que acompanyat de Juan de la Cosa i Americo Vespucio va seguir la ruta de Colón fins a trobar costa a 1000 quilómetros de Paria. Va navegar descobrint aixina des de la península de Paraguaná fins a la península de la Guajira. Veent poblats de palafito sobre l'aigua, Américo ho descriu igual que la ciutat de Venècia, cridant-la Menuda Venècia, donant-li el nom de Veneçola a eixe territori. Despuix es varen iniciar expedicions descobrint aixina Curiana, actual Cor.

Fundació

La ciutat va ser fundada el 26 de juliol de 1527 pel conquistador Juan Martín de Ampíes, en el nom de Santa Ana de Cor. Segons l'historiador neogranadino José d'Oviedo i Banys, precisa:

...buscat el lloc que li va semblar més a propòsit, el dia de Santa Ana del mateix any de cinccents i vint i sèt, va fundar una ciutat, a qui per estes circumstàncies, i ser en la província Coriana, intituló Santa Ana de Cor.

Sent una de les primeres ciutats fundades pels antic espanyols que va perdurar en terra ferma i donant orige a Veneçola i sent ella la seua primera capital en a on poc temps despuix residirien els seus primers comandants d'orige germà.

Ampíes va pactar respectar l'autoritat del cacic Manaure màxima autoritat dels indígenes de la regió, els Caquetíos. Este pacte es trenca abruptament el 24 de febrer de 1529 en el desembarc en la ciutat del primer governador i capità general Ambrosio Ehinger (o Alfinger) en representació dels Welser, banquers alemans d'Augsburc a els qui l'emperador Carlos I d'Espanya para condonar un deute els havia entregat la Província de Veneçola per a l'exploració, fundació de ciutats i explotació dels recursos d'este ampli territori que comprenia des del Cap de la Vés-la (en la península de la Guajira) fins a Maracapana (propenca a la ciutat de Barcelona).

Cor és rebatejada com Neu-Augsburg, nom que manté fins a 1577 quan canvia a la seua denominació actual, senyes aportades per l'Història Colonial Alemana.

Emblema de la família Welser.

Philippine Welser.

L'Armada Welser en Veneçola.

Durant eixos mateixos anys, es té documentació de la ciutat i una desorientación sobre els territoris de la província. En cèdula real de 1531, es menciona la «ciutat de Cor» i Nicolás Federmann escriu el mateix any «ciutat de Cor», havent-se moments de confusió de térmens i es va produir que la ciutat li cridaren ocasionalment Veneçola. L'historiador de Felipe II d'Espanya, Juan López de Velasco tracta sobre la diferència del nom de la província (1571-1574): «La ciutat de Cor, que comunament criden Veneçola...». Esta confusió va poder haver segut degut a que per eixos anys Cor era la capital de la província.

Cor ara és cridada "Nova Augsburc" en honor a la ciutat germànica originària dels Welser, en el mateix sigle XVI va ser la base de les penetració dels conquistadors en les seues múltiples expedicions a els Plans, a els Vages i fins al riu Orinoco en busca d'El Dorat, que li va permetre als conquistadors l'exploració d'estos vasts territoris. Entre els governadors que varen ser autoritat en Veneçola i que per lo tant eixercien el seu mandat des de Cor, destaquen: Ambrosio Alfinger, Nicolás Federmann, Jorge de Espira i Felipe de Utre. El mandat dels Welser va ser revocat en 1545 per incompliment de contracte i conflictes d'interessos entre estos i els conquistadors espanyols, els qui miraven en recel l'arribada dels alemans d'Augsburc pel fet de parlar una llengua diferent.

Philipp von Hutten o Felipe de Utre, com dien els espanyols, va ser un dels governadors germànics de Cor i de Veneçola

Quan Cor va deixar de ser capital de Veneçola, no va fer a un costat la seua prosperitat, ni el fet de que haguera sofrit numerosos atacs per part de pirates i corsaris no la varen fer desaparéixer com un verdader centre socioeconòmic. La seua activitat comercial va seguir el seu auge fins a ben finalisant el sigle XIX. Açò es deu a que l'activitat agropecuaria que es desenrollava en els pobles propencs a la ciutat ajudaven a millorar l'economia local. Aixina també el desenroll i l'intercanvi comercial que Cor posseïa en les illes propenques al seu port: Aruba, Bonaire i Curazao. A pesar de que estes antillas hagueren segut ocupades per forces holandeses, no varen deixar de ser sòcies comercials de la ciutat i de la província. En ser ara d'un regne distint, varen facilitar, en grau sum, el contrabando tant respecte a l'entrada de mercaderies i eixida de productes de la terra, en especial guanyat, majoritàriament equí.

Varen existir intents per a frenar el contrabando d'este ilícit comerç, pero varen fracassar en la seua missió, degut per una part a la necessitat a preservar l'economia de les terres que contava la ciutat com a centre de contractacions i lloc d'almagasenament; i per una atra, a la desídia o complicitat de les autoritats locals que posaven els seus interessos. No solament l'economia va créixer, també ho va fer la població.

En 1567 el pirata francés Nicolás Vallier entra en Cor, saqueja la catedral, destruïx les imàgens, els retaules, i els llibres del cor. Va obtindre en la seua incursió un rescat de 2 a 3 mil pesos en or, més les joyes i robes producte del saqueig. El governador Pedro Ponce de León i el bisbe fra Pedro de Ágreda varen conseguir fugir junt a varis veí.

En el sigle XVI, quan encara la ciutat eixercia capitalitat, López Velasco escrivia (1571-1574) que reunia 30 veïns «tots pobres», pero a mitan del sigle XVIII, Altolaguirre aporta en 1767 un document en a on Cor i les seues jurisdicció reunia una població d'habitants de «...4300 i més persones...»; en este mateix document parla sobre una economia basada en la canya de sucre, yuca, banana, codonyer, repollo i api. Ya per a l'any de 1773 el bisbe Mariano Martí, afirma que reunia un territori urbà de 5823 hab. que moraven en 447 cases concentrades en la seua àrea metropolitana i 261 disperses.

La Creu de Borgoña representava als territoris d'ultramar espanyols, com lo era Cor.

Sigle XVIII: Insurrecció

En Veneçola es varen donar inicis de alçament que buscaven una independència que clapia en la més inhòspites de les seues regions, regions en a on va nàixer els primers moviments preindependestistas. Una d'eixes regions va ser en les adyacencias de l'hispana Cor. José Leonardo Chirino, zambo lliure va ser encarregat d'este moviment Libertario en objectius d'abolir l'esclavitut i instaurar una república.

Encara que va anar un fet de caràcter local, un alçament que va obedir a una situació específica, pròpia de les condicions socials generades per l'esclavitut, va tindre inspiració en les insurrecció de negres africans que tenien lloc en Saint Domingue i també en la Revolució francesa. El moviment no es va propagar més allà d'una part de l'occident del país, pero va conseguir provocar una séria alteració de l'orde colonial en Veneçola.

Estàtua de José Leonardo Chirino en l'aeroport homònim en Cor.

José Leonardo Chirino va ser fill únic d'una indígena lliure i d'un negre esclau pertanyent a una família criolla de llinage Chirino; és llavors, un zambo lliure. Es va casar en una esclava anomenada María dels Dolors en qui va tindre 3 fills: María Viviana, Rafael María i José Hilario. José Tellería, ric comerciant i síndico procurador de Cor, solia realisar viages de negocis a les Antilles, i en més d'una ocasió Chirino s'embarca com a acompanyant. Sembla que és en el territori de l'actual Haití, a on el zambo establix un més intens contacte en les idees i la pràctica revolucionària que varen tindre el seu epicentre en França; la notícia del moment són els alçament d'esclaus liderats per Toussaint-Louverture i les tendències republicanes que pugnen per impondre's sobre el règim colonial.

José Tellería s'entera de tals convulsions i la qüestió li preocupa, Chirino també està al tant, pero açò, en lloc de preocupar-ho, ho estimula: això de llibertat i igualtat tenia que estimular a algú que jamai ha vist un moviment similar en Terra Ferma. Aixina mateix, va establir contacte en el procés que es vivia en Haití a on els negres esclaus s'havien alçat contra els blancs i estaven lluitant en èxit per a obtindre la seua llibertat. De tornada a Veneçola es va incorporar a un grup de conjurats que es reunien en el trapiche de la facenda Macanillas (Curimagua, Edo. Falcón), entre els que es trobava José Caritat González, un negre congolés molt informat de les idees de la Revolució francesa.

Tot açò li va servir a Chirino per a encapçalar el 10 de maig de 1795 un moviment armat des de la mencionada facenda. Despuix del fracàs d'esta insurrecció, Chirino va ser perseguit i fet pres per traïció d'un amic en agost del mateix any. La Real Audiència de Caracas ho va condenar a l'horca i una volta eixecutada la sentència el cos de Chirino va ser descuartizado el 10 de decembre de 1796.

Este alçament escenificat en la serranía de Cor per un conjunt d'esclaus i indígenes va tindre per objecte l'abolició dels esclaus i la supressió dels numerosos imposts, aixina com l'establiment d'un règim inspirat en el haitiano (l'Assamblea Nacional francesa havia otorgat la ciutadania als hòmens lliures de color en 1792).

Sigle XIX: Desembarc de Miranda

Generalísimo Francisco de Miranda (oli d'Emilio Mauri).

En el primer quarto del sigle, els aires de revolució i llibertat aplegaven en aspiració de fer-se realitat en la part aural de terra ferma d'Amèrica. Francisco de Miranda, el precursor de l'emancipació hispanoamericana es dirigia en el seu buc Leander a les aigües del Carib que flanquegen el port de la ciutat, La Vela de Cor, en l'intenció d'invadir a Cor i contagiar als veneçolans en els seus ideals libertarios.

Erro al crear miniatura:

Rèplica del Leander en el Parc Francisco de Miranda, Caracas.

Miranda ya provenia d'Ocumare en a on havia intentat una invasió, pero no va poder tindre èxit, ya que va ser repelit per les tropes realistes. En Cor no va ser distint lo ocorregut. Va desembarcar en La Vela en agost de 1806 i va issar per primera volta el pabelló tricolor, després va partir rumbo a la ciutat en intenció de prendre-la, pero no va trobar resistència alguna, els seus habitants s'havien marchat i l'havien despoblat. Miranda es va trobar en una ciutat deserta a quí els espanyols havien advertit als corians de l'arribada de l'almirant.

Erro al crear miniatura:

Pabelló naval del Regne d'Espanya des de 1786, reemplaçada despuix pel pabelló tricolor de Miranda.

Erro al crear miniatura:

«Bandera issada per Miranda en La Vela, coneguda com a Bandera Mare» (1806).

Campanya contra Cor: XIX

Durant est el periodo emancipador de Veneçola, quan ya s'és creada la Junta Suprema de Caracas, orgue regidor de la capitania, la ciutat de Cor s'opon a reconéixer-la i se separa de la Província de Veneçola per a sumar-se a la província de Maracaibo, en canvi, recolza a la Junta Suprema Central com el seu ent governamental. La ciutat de Maracaibo també s'unix a la causa fidel de la corona. Per a sometre a Cor davant el poder realiste, s'organisa una expedició en Caracas comandada pel marqués Francisco Rodríguez del Bou per a fer obedir als corians i obligar-los a reconéixer la junta. En el flanc realiste i per a fer-los front als sublevats, estaven els brigadieres José Ceballos i Fernando Miyares, el primer governador de la ciutat i el segon de Maracaibo. Les primeres batalles es lliurarien en Aigua Negra, Aribache, Pedregal, en a on varen eixir victoriosos les forces caraqueñas. La campanya va ser admirablePlantilla:CN i progressiva.

Batalla de Cor

Artícul principal → Batalla de Cor.

El 28 de novembre de 1810 es porta a terme la Batalla de Cor. Enfrontament que va tindre el Marqués del Bou quan ya aplegava ell i la seua campanya victoriós de les guerres lliberades en Aigua Negra, Arabiche i Pedregal, pero que no va tindre l'èxit esperat com les demés guerres. En amanecer del 28 de novembre ixen per a Cor. Havia tingut que esperar varis dies a que els peons dugueren a hòmens l'artilleria pels difícils camins.[19] A les 09:00 hores apleguen a les afores de la ciutat, trobant parapetos i obstàculs preparats per les milícies i la població local.[5] Es temia que aplegara a la Vela de Cor una escuadrilla en reforços realistes, per lo que el marqués va decidir atacar (de ya haver aplegat, el seu pla era cercar la ciutat).[26] Quan varen alvançar una bateria d'artilleria enemiga va trencar fòc sobre ells sorpresivament. Es va decidir formar una bateria pròpia a distància de fòc de metralla que va forçar a l'enemiga a retirar-se cap a unes sangues cobertes de maleza. Els realistes varen enviar a un miller d'infants i ginets contra els patriotes, pero el superior armament juntista els va permetre rebujar-los a tirs de regrés a les seues fortificacions.[19]

Llavors la columna de Santinelli, integrada per dos unitats d'infanteria de llínea, un canó de 4 lliures i un pedrer, va atacar l'ala dreta enemiga. Com a diversió, el capità Mariano Montilla en una unitat de caçadors i algunes partides de cavalleria atacava l'ala esquerra. El centre realiste va sofrir l'embat d'una bateria d'artilleria al mando de Xaló. El marqués envia al batalló de Pardos de Valéncia a reforçar a Santinelli, l'atac del qual era el principal. El coronel Santinelli conseguix forçar les defenses a un alt cost pel fòc d'artilleria i els obstàculs, sobrepasse el fos, el renc i pren un recint fortificado a on hi havia un canó.[27] Els realistes es retiren a la ciutat pero ya no tenen municions sino metralla.[19] Entra en l'urbs, produint una batalla carrer per carrer. Quan faltava un últim assalt per a prendre la plaça d'armes, el marqués va ordenar la retirada. Se li havia informat que Miyares estava en Sabaneta de Cor i va témer quedar atrapat entre dos fòcs.[5] Durant la nit es va retirar silenciosament cap a Sabaneta, seguit per Ceballos. Les baixes patriotes varen ser 23 morts i 31 ferits. Les enemigues són desconegudes pero possiblement majors.[28] Els realistes varen capturar un canó i alguns presoners.[29] Al sendemà, Ceballos va decidir no perseguir-ho, els patriotes no estaven vençuts i temia un desembarc en La Vela. Aixina va ser com a Cor es va mantindre realiste fins que haguera segut lliberada poc temps despuix per Rafael Urdaneta i formara part d'una de les ciutats que conformaren la Gran Colòmbia.

Temps despuix, el libertador Simón Bolívar en un fragment del Manifest de Cartagena afirma de manera intolerant l'acció presa per la Junta Suprema:

Les primeres proves que va donar el nostre Govern de la seua insensata debilitat, les va manifestar en la ciutat subalterna de Cor, que denegant-se a reconéixer la seua llegitimitat, la va declarar insurgent, i la va hostilisar com a enemic. La Junta Suprema, en lloc de subyugar aquella indefensa ciutat, que estava rendida en presentar les nostres forces marítimes davant del seu port, la va deixar fortificar i prendre una aptitut [6] tan respectable, que va conseguir subyugar despuix la confederació sancera, en casi igual facilitat que la que teníem nosatres anteriorment per a véncer-la...

La província de Cor

La fidelitat de la ciutat li va valdre de que fora una província en territori i jurisdicció a banda de la província de Maracaibo i el 19 de decembre de 1815, cinc anys despuix de portar a terme l'escenari sanguinós de la batalla contra el marqués del Bou, és creada per Real Cèdula de Fernando VII la Província de Cor i, a banda de ser capital novament d'una província rep el blasón de "Molt Noble i Leal". El territori que ocupa l'actual estat Falcón és similar al dels seus temps com a província.

Erro al crear miniatura:

Província de Cor en 1840.

La guerra de l'Independència entre eixos anys Cor és declarada Província Lliure i posteriorment les guerres civils del sigle XIX (inclosa la Guerra Federal que es inicia en Cor) deixen la ciutat despoblada i al seu camp arrasat, lo que la va sumir en un periodo de decadència del que vindria a recuperar-se, fins a ben entrat el sigle XX, en la construcció de les refineria de petròleu en la península de Paraguaná i els canvis ocorreguts en Veneçola a raïl del pas d'un país rural a un urbà i petroler.

Des de la década del 1950 Cor va ser declarada Patrimoni Nacional.

Periodo Republicà i Guerra Federal

Despuix de la separació de Veneçola de la Gran Colòmbia, el país va experimentar un periodo baix un règim centraliste, en el qual Caracas eixercia un marcat poder sobretot el territori nacional. El partit predominant en eixe context varen ser els Conservadors, els qui concentraven el poder eixecutiu. En oposició es trobaven els Lliberals, que defenien l'instauració d'un sistema de govern de caràcter federal.

La primera ciutat en fer-li front al govern central va ser Cor, iniciant aixina el conflicte armat més longeu entre veneçolans, conegut com la Guerra Federal. Este fet ocorre quan l'oficial Tirso Salaverría assalta el quarter de la ciutat i s'apodera de 900 fusils. Una volta pres el quarter proclama al sendemà el Crit de la Federació al poble coriano:

Declarant a la ciutat i a la seua província com el primer estat lliure, cridant-se ara com Estat Cor, el primer territori Federal de Veneçola.

Una volta instalat, el Congrés Provisional de la ciutat de Cor desconeix entre atres coses del govern Central, els símbols patrios de la nació per lo que decidix arborar la seua pròpia bandera insígnia federal.

Erro al crear miniatura:

La Bandera de Federació, proclamada en Cor després d'esclatada la Guerra Federal. Vigent des de febrer fins a juny de 1859.

En 1855, en una economia en ruïnes i la desocupació sense cap tipo de controls, la xenofòbia i el resentiment contra els estrangers es va apoderar dels habitants de la ciutat de Cor que varen culpar als comerciants judeus de la crisis. Despuix de violentes protestes, la ciutadania va expulsar a tota la població judeua, 168 persones, de regrés a Curazao, la primera volta que un grup de judeus havia segut expulsat d'un territori en Amèrica. El dic i aqüeducte de Caujarao, obra magna d'ingenieria per a la seua época, va ser construït durant la presidència de Juan Crisóstomo Falcón i inaugurat en 1866. Va permetre als industrials corians utilisar l'energia de vapor en distintes empreses. Se li considera l'obra d'ingenieria més important de Veneçola fins a mediats del sigle XX.

Geografia

Erro al crear miniatura:

Tunas entre sales prop de Cor

Cor està ubicada al nort del Sistema Coriano, transició entre la cordillera de la Costa i la cordillera dels Vages. S'ubica en una planura costera de vegetació xerófita (19 m s. n. m.) que comprén tot l'occident del estat Falcón i que alcança el seu punt més angost justament en la ciutat, tancant-se a pocs quilómetros a l'est de Cor per estribaciones de la serra de Cor. Al nort es troba l'istme dels Médanos de Cor, denominats aixina per trobar-se en est una formació de dunes o camps d'arenes que s'han format per la persistència de vents alisios i de les corrents marines. Este istme comunica a la península de Paraguaná en el continent. Al sur de la ciutat es troben les primeres estribaciones de la serra de Cor.

Clima

Erro al crear miniatura:

Médanos de Cor.

És una ciutat de clima semiárido peninsular, en llarcs periodos de sequia i pluviosidad molt pobra que alcança en promig els 382,5 mm a l'any. La major precipitació es registra entre octubre i decembre. La temperatura promig és de 28,9 °C, en mínimes de 24 °C i màximes de 32 °C. Es caracterisa per la gran força en els vents, podent registrar-se velocitats superiors als 35 km/h.

Demografia

Població

Font: INE

Any	Cor (en el municipi)
1990	148.514
1995	163.458
2001	183.656
2008	258.264
2020	265,569

L'àrea urbana de la ciutat pròpiament està conformada per les parròquies Sant Antonio, Santa Ana i Sant Gabriel del municipi Miranda, alcançant una població de 265,569 habitants. No obstant, la ciutat s'ha expandit cap a l'Est, per lo que les parròquies La Vela de Cor i Les Calderes del municipi Tossal formen part de la seua àrea urbana estesa, alcançant una població total de 313.428 habitants, segons el INE, per a l'any 2020. Representa el 25% de la població total de l'estat Falcón, té una taxa anual de creiximent demogràfic de 2.2%.

La població de la ciutat és majoritàriament mestiza i homogénea, producte de la convivència pacífica de les diferents ètnies que han aplegat a la ciutat. Per sigles Cor ha segut port d'entrada d'una àmplia regió de l'occident de Veneçola per la seua condició de ciutat caribenya, per lo que en la seua població existixen diversos components racials vinguts d'atres latitut, entre els que es conten població afrocaribeña i judeus sefardíés de les illes holandeses. En l'actualitat les colónies estrangeres més numeroses són la palestina, libanesa, síria, italiana, portuguesa, colombiana, espanyola i chinenca.

Política i govern

Erro al crear miniatura:

Casa de les 100 finestres, actual sèu de l'Institut de Cultura de l'Estat Falcón.

Per la seua condició de capital d'estat, Cor és el centre urbà al voltant del com gira la vida política de Falcón. És la capital polític-administrativa, a on està la sèu dels poders públics de l'estat; entre uns atres, el Consell Llegislatiu de l'Estat, la Governació, els Tribunals Judicials i la sèu (rectorat) de l'Universitat Nacional Experimental Francisco de Miranda; aixina com, la gran majoria de les representacions dels ents del govern nacional. També és capital del municipi Miranda, sumant-se els organismes municipals.

Alcaldes i Governants

La ciutat és la capital no solament de l'estat sino ademés del municipi Miranda ubicat estratègicament en la part central de l'estat, és per això l'ubicació privilegiada que posseïxca la ciutat. Els diferents alcaldes que han passat per l'ajuntament coriano són:

• Arnaldo Curiel Penso (AD) Primer Alcalde electe democràticament. Periodo 1989-1992
• Rodolfo Barraez (COPEI) Electe per al periodo 1992-1995
• Rodolfo Barraez (COPEI) Reelecto per al periodo 1995-1998
• Rafael Pineda (MVR) Electe inicialment per a 1998-2002 (No Conclou per les eleccions generals alvançades)
• Rafael Pineda (MVR) Ratificat per al periodo 2000-2004
• Rafael Pineda (MVR) Reelecto per al periodo 2004-2008
• Oswaldo R. León (PSUV) Electe per al periodo 2008-2012 (Declarat Absència Absoluta)
• Magalys Covis de Rodríguez (PSUV) Interina 2011
• Pablo Acosta (PSUV) Encarregat per al periodo 2011-2013
• Pablo Acosta (PSUV) periodo 2013-2017
• Pablo Acosta (PSUV) periodo 2017-2021
• Henry Hernández (PSUV) electe per al periodo 2021-2025

Símbols de la Ciutat

Bandera

Franja Groga:

La Franja Superior representa als Médanos de Cor.

Franja Blava:

La Franja Central representa al golfete de Cor.

Franja Verda:

La Franja Inferior representa a la Serra de Cor.

Himne

El seu Himne és molt emblemàtic i es reflectix més en el Municipi Miranda

Títul: El Nom de Miranda

Música: Maximiliano Suárez.

Lletra: Delia de Arellano.

Economia

Comerços en la Passejada Talavera de Cor

Cor manté funcions principalment administratives com a Capital d'Estat, culturals i educacionals; per lo que la seua economia depén majoritàriament de la despesa pública. El comerç, la construcció, els servicis professionals, i cada volta en major grau el turisme, són les activitats principals de la ciutat. L'activitat industrial és incipient a pesar de contar des de fa més de 30 anys en una poligonal industrial a l'oest de la ciutat.

Àrea urbana

La Ciutat de Cor està formada pròpiament per les parròquies Sant Antonio, Sant Gabriel i Santa Ana; pero pel creiximent que ha experimentat en els últims anys, Cor s'ha estés cap a atres parròquies veïnes que no pertanyen al municipi Miranda, tals com lo és la parròquia Les Calderes del municipi Tossal i també fins al seu mateix port, La Vela de Cor (Este). Cap al Sur experimenta la mateixa expansió, en la zona de Caujarao en el començ de la Serra Coriana. En l'actualitat, s'espera que la ciutat tinga un creiximent harmònic en la seua zona surest.

Transport

En Cor es creuen dos importants carreteres nacionals que la comuniquen en el restant del país. Una d'elles és la Troncal 3 que s'estén des de Morón en la Regió Central, fins a les capçaleres del Pont General Rafael Urdaneta en la Regió Zuliana, travessant en tota la seua extensió al estat Falcón. Una atra és la Troncal 4 que comunica a Punt Fix, en la península de Paraguaná en les ciutats de Barquisimeto i Acarigua, a través de la Serra de Cor.

Aixina mateix la Ciutat conta en el Port de Muaco en els voltants de La Vela de Cor, del que dista uns 17 km. Dins del seu Caixco Urbà es localisa l'Aeroport José Leonardo Chirino en vols a Caracas i el Terminal de Passagers Pólica Sales.

En el Caixco Central i els seus voltants la majoria dels carrers són estretes, destacant-se com a corredors vials l'Avinguda Manaure en Orientació Nort-Sur, l'Avinguda Josefa Camejo i l'Avinguda Rómulo Gallecs en recorregut Este-Oest. Cor és un nuc de comunicació important de la Regió Nor-Occidental de Veneçola, per lo que la ciutat conta en dos Variants vials que desvien el tràfic de la Troncal 3 (Falcón-Zulia i Morón-Cor) cap a la perifèria. Estes vies són conegudes com la Variant Nort i la Variant Sur (abdós de recorregut este-oest). Atres vies importants de la ciutat són: Avinguda Intercomunal Cor-La Vés-la, Avinguda Independència, Avinguda Els Médanos (que conecta la carretera Cor-Punt Fix en la Carretera Cor-Churuguara, abdós parts de la Troncal 4), Avinguda Chema Saher, Avinguda Alí Primera (Antiga Roosevelt) i Avinguda Sucre (estes tres últimes importants corredors vials de l'Oest i Suroest de la seua àrea urbana).

El transport urbà està configurat per llínees d'autobusos, busetas i carros per llocs, que conecten el centre de la ciutat en la major part de les urbanisacions i barris de la mateixa.

Erro al crear miniatura:

Terminal de passagers Polica Sales.

Per Programes de l'Eixecutiu Nacional, la Ciutat va rebre Unitats de Busos Yutong, Per a cobrir rutes Urbanes, al voltant de 18 Rutes actives aproximadament.

Terminal de Passagers Pólica Sales

Ubicat en la Av. Tirso Salavarria, d'us Urbà, ExtraUrbano i Rural. En Llínea de Carritos per llocs, Busetas, Eixecutius i Expresos Buscama, en destins i rutes a tot l'Estat Falcón i la gran part del territori veneçolà. Posseïx servicis d'encomanes, vafetin, banys públics, quioscs, restaurants, àrea vip de Expresos Occidentes, locals comercials, policia, oficines de transfalcón i de el CMDNNA.

Aeroport Internacional José Leonardo Chirinos

Artícul principal → Aeroport José Leonardo Chirinos.

Erro al crear miniatura:

Int Airport. José Leonardo Chirinos (SVCR) Santa Ana de Cor.

L'Aeroport Internacional José Leonardo Chirinos està ubicat dins de l'àrea urbana, a menys de 800m del caixco històric, en la Av. Josefa Camejo en Av. Miranda. En anys recents ha perdut la categoria d'internacional. Conta en 1 vol diari a Caracas els dies dimarts i dijous en l'aerollínia CONVIASA.

El seu nom rendix homenage José Leonardo Chirino qui va liderar un moviment en 1795 per a abolir l'esclavitut.

Port de la Vela de Cor

La ciutat de Cor és una de les ciutats que posseïx rodalia en el seu port, sent La Vés-la la seua terminal portuari que la conecta en les illes holandeses i del restant del Carib. Pese a que La Vela té un alt valor cultural i històric de Veneçola ya que va ser el primer en ser fundat pels espanyols i ha valgut ser nomenat per l'UNESCO com Patrimoni Cultural de la Humanitat, és un port netament peixquer i artesanal, sense cap alta indústria marítima com la va tindre alguna volta en el passat. No obstant, els seus habitants encara mantenen llaços comercials en Aruba, Bonaire i Curazao, sent esta última la més visitada per la seua rodalia a terra ferma. Estes relacions existixen des dels temps de la Colónia. Hui en dia, s'espera que La Vela reprenga la seua indústria marítima i encapçale el seu títul com el principal port de l'estat Falcón. Aixina mateix, La Vela també funciona com a centre de fruïment, ya que el seu balneari Sixto Lovera és un de lo més concorreguts en temporades de festejos. D'igual manera, posseïx el bulevar Generalisímo Francisco de Miranda, inaugurat en el 2006 en commemoració de l'arribada al Caraqueño Universal que va dur en si el pabelló tricolor, breçol de la bandera nacional aixina com també de les repúbliques de Colòmbia i Equador.

Educació

La ciutat de Cor és coneguda per posseir una puixant vida universitària, ya que dins de la seua poligonal algunes de les més importants institucions d'educació superior tenen sèu, com lo són:

• Universitat Nacional Experimental Francisco de Miranda
• Universitat Politècnica Territorial Alonso Gamero
• Universitat Nacional Oberta
• Universitat Nacional Experimental Politècnica de la Força Armada Nacional
• Universitat Nacional Experimental Simón Rodríguez
• Universitat Pedagògica Experimental Libertador
• Universitat Catòlica Andrés Bell
• Universitat Catòlica Cecilio Acosta
• Universitat Nacional Experimental Rafael María Baralt
• Universitat Nacional Experimental de les Arts

És de recalcar, que en Cor es varen crear baix la seua autonomia les dos cases d'estudis superiors que concentrar la major cantitat de massa estudiantil en tot el territori falconiano, com lo són l'Universitat Nacional Experimental Francisco de Miranda i l'Universitat Politècnica Territorial Alonso Gamero, les institucions de la qual oferixen diverses carreres per al desenroll professional en la regió. Valent a la ciutat dels vents, com el principal destí per a realisar estudis universitaris en tot l'estat Falcon i atres estats aledaño de l'occident de Veneçola.

Cultura

Erro al crear miniatura:

Festes Locals

Festes locals

Les principals festes que se celebren en la ciutat són:

• El dia del comerciant (2 de giner)
• Dia de la Federació (20 de febrer)
• El dia de Santa Ana de Cor (26 de juliol)
• La fira dels médanos, el repic del tambor coriano, cada 30 de novembre per a donar-li la benvinguda a les festes nadalenques, la fira popular del pesebre (la primera fi de semana de decembre), a on es realisen exposicions i concursos per a elegir el millor pesebre.

Teatre Harmonia

L'iniciativa de que la ciutat contara en un espai digne que albergara les diverses Arts en tot el seu esplendor, va sorgir baix les direccions de les societats artístiques Alegria i Harmonia -hui desapareguts-, la clamor de la qual demandaven de que la ciutat posseïa alt potencial cultural i que per lo tant un recint devia ser el seu temple consagrat a les Arts. La seua demanda va ser escoltada pel president Ramón Andueza Palaus i el president provisional de l'estat General José Manuel Urrutia, qui va aprovar la solicitut l'1 d'agost de 1890 per a després materialisar el seu proyecte el 5 de decembre de 1891 en una edificació d'estil republicà, predominant en la seua época. La construcció es destacava en el carrer Talavera entre Ampíes i Colón a on va brindar en el seu escenari els diversos artistes dels últims anys de el XIX i mediats de el XX l'oportunitat d'oferir els seus talents al públic de la regió falconiana. Historiadors, poetes, grups lliteraris, entre uns atres, es varen reunir baixos els sostres del Teatre Harmonia.

En 1927 va ser en este edifici a on es va proyectar la primera película en Falcón "Flor del Desert" i l'obra d'Agustín García "Urupagua". Aixina mateix en el passar del temps atres artistes també varen aportar els seus talents com Polita De Lima de Castell en la seua obra "Anatolia", M.Vaz Capriles en "Martiri d'una mare", Elías David Curiel, Virginia Gil de Bell, entre atres figures poètiques també varen destacar en el seu centre. L'història i volença d'este recint cultural termina el 31 de juliol de 1945 quan un voraç incendi va dur al teatre en cendres.

Per a renàixer al teatre de les seues cendres, José Espósito, arquitecte i creador del Centre d'Art Embolica Bermúdez de Maracaibo i l'Aula Magna de l'Universitat del Zulia entre atres edificacions, va anar l'encarregat del desenroll d'esta gran Obra arquitectònica dedicada a l'expressió de les arts i la cultura, i que també serà la sèu permanent de l'Orquesta Simfònica de Falcón com és el Teatre Harmonia de Cor.

El Teatre actual té una extensió de 5000 metros quadrats i una capacitat per a albergar al voltant d'uns 730 espectadors. Conta en dos àmplies sales laterals per a ensajos d'Orquestes, Ballet i atres funcions. Un restaurant, una tenda d'art i un sòtol-estacionament en espai suficient per a albergar al voltant de 60 vehículs són unes atres de les infraestructures que proveïx per al fruïment dels seus visitants. El teatre és utilisat per a presentacions d'artistes, balls folklòrics, graduacions entre uns atres.

Ateneu de Cor

Erro al crear miniatura:

Ateneu de Cor, en la mirada vigilant de Monsenyor Iturriza (efigie)

A mitan de 1955, es va formar una junta promotora de creació d'un ent de caràcter institucional cultural que arreplegara tot el treball lliterari de l'extinta Societat Alegria i Harmonia. Esta junta va estar conformada per Euclides Fuguet, Rubén Padilla Sánchez, Antero Dupuy, Francisco Belda Benet, Virgilio Medina, Marbella Medina i Ildemaro Alguindigue, entre uns atres. Les diligències eixecutades per dita comissió varen donar com resultat l'assamblea que es va realisar en el Liceu Cecilio Acosta el dia 13 de maig de 1955, data en que naix l'Ateneu de Cor. Dita assamblea va elegir president al Bachiller Ángel S Domínguez, Secretari General de govern durant la gestió del Coronel Vegas Cárdenas.

Els carrers Zamora i Sol de Cor, varen ser les primeres ubicacions de l'Ateneu fins que li va ser assignada com a sèu la “antiga policia de Cor”, estructura remodelada durant el govern de Luis Herrera Campins. El seu edifici és de tipologia senzilla en elements de reminiscència colonials. La seua planta és rectangular, en dos patis interns circundados per galeries delimitades per columnes que comuniquen a espais perimetrals. Els seus sostres a dos aigües són de teixixques criollas. La frontera principal es caracterisa per un gran va que alberga un portón de fusta de doble full i una série de finestres rectangulars del mateix material.

En el seu naiximent, el noveliste Agustín García, flanquejat pels poetes Esther de Áñez i Ángel S. Domínguez, va advertir com en un vaticini: “L'Ateneu de Cor acaba de velar les seues armes per a entrar en campanya per la bestreta cultural de la nostra terra. No dubte que la seua posició serà pulcra, ferma, per més que forces estranyes tracten de dur-la a la grupa, i si ha de morir que muiga, pero en l'antorcha en la mà”.

Gastronomia

Entre els plats típics de la ciutat es troben el chivo preparat en diverses formes, com el chivo en coco, talkarí de chivo, escabeche, celse coriano, arepa pelada, formage de cabra, sèrum, debudeque, mancarrón i dolç de llet. Sense deixar de costat la llet de ruca, el papelón en llima, el cocuy blanc i la chicha.

Deporte

Estadi José David Ugarte

Construït en la década de 1940, ha segut escenari de jocs de pretemporada i de temporada oficial de la Lliga Professional de Béisbol de Veneçola.

Complex Polideportiu Libertador Simón Bolívar

Principal centre de deports en la ciutat; està ubicat al final de l'Avinguda Libertador prop del Tecnològic de Cor, en el Parc Els Orumos. Va ser sèu dels Jocs Nacionals Jovenils Cor 1983 durant el govern de Luis Herrera Campins. Va ser remodelat en l'any 2009.

En els seus predios es troba l'Estadi Olímpic "Otto Rafael Bo" que ha albergat equips locals de la Tercera Divisió i Segona Divisió de la Lliga Veneçolana de Fútbol, Velòdrom, canches de Tenis que han albergat competències nacionals i internacionals, pista d'Atletisme, Gimnasi techado, Piscines techadas i a l'aire lliure per a la pràctica de Natació, espais per a la pràctica de Taekwondo, estage per als atletes, estacionaments.

No obstant, actualment algunes instalacions dins del complex es troben en mal estat, un eixemple d'açò és l'Estadi Olímpic "Otto Rafael Bo" que despuix de la remodelació en l'any 2009, no es varen realisar les llabors pertinents per a mantindre les condicions de l'estadi.

Mijos de comunicació

Audiovisuals

Els mijos de comunicació televisius locals són de recent incursió en la ciutat, obtenint els tres canals de televisió de senyal oberta existents les seues concessions durant els últims anys.

• Cor TV, canal televisiu regional de caràcter comunitari creat en juliol de 1990
• Televisora Falcón-TVF (Canal de caràcter privat)
• Médano Televisió (Canal de caràcter privat)
• TV UNEFM (Canal Institucional de l'Universitat Francisco de Miranda)
• VEA Televisió (Canal de caràcter privat)

Aixina mateix en la ciutat penetren les senyals de la cadenes de televisió privades nacionals (Venevisión i Televen) i les de l'Estat (Veneçolana de Televisió i TVES). Actualment s'impartix en la UNEFM, la carrera de T.S.U. en Arts Audiovisuals, en diverses mencions, alguna cosa que en el futur ampliara l'activitat audiovisual.

Impresos

Des de fa moltes décades, la ciutat ha contat en diaris autòctons que han segut els principals informantes en tot l'estat Falcón, encara que molts d'ells no varen seguir brindant els seus aportes en els dos últims sigles. Hui en dia, Cor, conserva el seu liderage com el principal centre urbà que posseïx les principals cases editorials de major circulació en la regió. Alguns d'ells han expandits les seues sèus editorials ha atres centres urbans del país o el mateix estat Falcón. Entre ells destaquen: Diari El Matí. Diari Nou Dia. Diari El Falconiano. A pesar de que algun d'estos mijos ha sofrit una crisis en el paper, encara duen informació digital a la família falconiana.

Espargiment i recreació

Erro al crear miniatura:

Entrada al parc nacional Médanos de Cor

Erro al crear miniatura:

Plaça Bolívar de Cor

Per ser una ciutat Patrimoni de la Humanitat, conta en importants construccions de gran valor històric i arquitectònics per a la nació veneçolana. Aixina mateix, conta en Parcs, Places i monuments. Destaquen:

• Parc nacional Els Médanos de Cor.És el major atractiu de la ciutat. Este parc natural es troba en l'Istme que unix a Cor i La Vela de Cor en la Península de Paraguaná. El seu Any de Creació va ser en 1971 i comprén una extensió de 91.280 hectàrees. Ademés que és l'Únic Desert del País.
• Passejada Monsenyor Iturriza. Conta en la Plaça en honor a les Mares i l'Entrada als Médanos de Cor. Ací es troben Canches Deportives, Parcs i la Closca Acústica de Cor, espècie d'amfiteatre i lloc de concentracions.
• Passejada Generalísimo Francisco de Miranda. Ubicat en la Zona Històrica, va ser Inaugurat en 2010 per l'Alcaldia de Miranda, front a l'Aeroport de la Ciutat. En ell es realisen activitats culturals, recreatives, artístiques i deportives.
• Passejada Cacic Manaure. Localisat en el Sector Els Tres Plats. En honor al Cacic Manaure, Caquetio fundador de la Ciutat. Conta en una gran estàtua del Cacic que medix més de 3 metros en una font, parc, plaça i àrees verdes.
• Plaça Bolívar. Localisada front a la Catedral de Cor i la Governació de l'Estat. En honor al libertador Simón Bolívar.
• Passejada Alameda. Passejada pintoresca de la Zona Colonial a on s'exhibixen grups de música, obres d'art i de teatre. És el lloc a on es realisa la fira popular del pesebre.
• Parc Hugo Chávez. Construït en honor al dictador Hugo Rafael Chávez Fredes, conta en una Cancha de grama sintètica per a Fútbol, un parc infantil, gimnasi, una estàtua del dictador, una chicoteta closca acústica i estacionament. Està ubicat en la Av. Chema Saher sentit a la Av. Ramón Antonio Medina, en l'entrada a la Urbanisació Les Eugenias.
• Passege La Corianidad, està ubicat en el Complex Polideportiu Libertador.

Patrimoni de la Humanitat

Artícul principal → Anex:Patrimoni de la Humanitat en Veneçola.

La ciutat és hereua d'una arquitectura monumental del periodo colonial i republicà en característiques pròpia de l'arquitectura del sur d'Espanya (Andalusia), en certa influència neerlandesa (les illes d'Aruba, Bonaire i Curazao es troben front a les seues costes) i utilisant materials i tècniques usades pels indígenes americans basada en el fanc, com l'atobó i el bahareque, lo que li otorga una personalitat única. Presenta un traçat igualment característic que combina el tradicional damero espanyol en la disposició d'un traçat irregular propi de les ciutats medievals alemanes, producte del periodo en el qual la ciutat va ser assent del domini dels Welser. En el seu caixco central és comú trobara en carrers que terminen abruptament, lo que trenca la regularitat del damero espanyol. Segons pareix el propi Ambrosio Alfinger (alemà de la casa dels Welser i primer Governador de la Província de Veneçola) reestructura el traçat dels carrers basat en el traçat original de la fundació de la ciutat.

En les seues construccions de terra úniques en el Carib, Cor és l'únic eixemple supervivent de la rica fusió de les tradicions locals en les tècniques arquitectòniques mudéjar espanyola i neerlandesa. És una de les primeres ciutats colonials, va ser fundada en 1527, i la seua arquitectura colonial preval fins a l'actualitat. Més de 600 edificis en Cor han segut nomenats patrimoni històric.

El caixco històric manté característiques típica d'una ciutat dels sigles XVIII i XIX, en carrers empedradas i adoquinar en construccions d'estil colonial. Es tracta d'un important complex urbà colonial, i el major conjunt de temples colonials de Veneçola. En ella es troben una varietat de museus en una vasta representació d'iconografia catòlica o de valor històric nacional, per lo que se li denomina "la ciutat museu". Per estes raons és declarada, junt en el seu veí port de La Vela de Cor, Patrimoni de la Humanitat el 9 de decembre de 1993 per l'Unesco en assamblea realisada en la ciutat colombiana de Cartagena d'Índies. No obstant, des de 2005 fins al 2018, s'havia decretat una emergència patrimonial i va ser inclosa en la Llista del Patrimoni de la Humanitat en perill, açò pel descuit governamental i a l'intensitat de les pluges ocorregudes en els últims anys.

Monuments i llocs d'interés turístic

Carrer Zamora. cantó Balcó dels Arcaya

Des de la seua històrica arquitectura colonial fins als seus diversos paisages naturals, Cor oferix distintes formes d'atracció turística. A l'extrem Nort de la ciutat es troben els Médanos de Cor, que constituïxen el conjunt de dunes més extens i visitats de Veneçola. El caixco colonial, Patrimoni de la Humanitat, conserva un paisage urbà típic dels sigles XVIII i XIX, en els seus carrers empedradas i centenars d'edificis històrics i tradicionals. Algunes arquitectura reflectixen un estil espanyol Mudéjar, mentres uns atres reflectixen l'influència cultural d'Holanda a través de la colónia de Curazao. En la ciutat es troben interessants edificacions catòliques i civils.

Les edificacions tradicionals corianas es varen construir en tècniques constructives basades en l'us de la terra (atobó, i terra reforçada en una estructura vegetal denominada "bahareque").

Entre les construccions i llocs d'interés més resaltantes es troben:

Iglésies

Catedral Basílica Menor de Santa Ana de Cor

Erro al crear miniatura:

Frontera de la Catedral Basílica Menor.

Des de la creació de la diòcesis de Cor per Bula del Papa Clemente VII del 21 de juliol de 1531, s'instruïx a l'elevació a Catedral d'un dels temples de la ciutat. La construcció de la Catedral va ser iniciada en 1583, i no se sap quí va traçar sobre el terreny la planta de 3 naus. Es coneix que entre 1608 i 1615, Francisco Ramírez va participar en la construcció de la cúpula i dos voltes laterals. Bartolomé de Nevada es fa càrrec de l'obra en 1615 i el seu rol és fonamental en la continuïtat de l'obra i en el desenllaç de la seua construcció.La torre de la Catedral es trobava en peu des de 1620, i es creu que la construcció de l'obra en complet va ser culminada en 1634, és dir casi 50 anys despuix d'haver pres la decisió d'iniciar l'obra. La Catedral va ser entre totes les edificacions construïdes abans de 1713 la més important ya que va assentar precedent en les característiques arquitectòniques per a la construcció de les Iglésies del restant del País i del Continent.

Iglésia Sant Francisco d'Assís i Convent Franciscano

Erro al crear miniatura:

Iglésia Sant Francisco d'Assís, Cor.

Este Conjunt religiós consistix en un Temple de tres naus i un edifici anexe que va ser monasteri franciscano, i que en l'actualitat alberga el Museu Diocesà Lucas Guillermo Castell. Es comença a construir en el XVI i és destruït per pirates en 1620. La Societat Amics del Museu Lucas Guillermo Castell va adquirir en 1985 la Casa Manzano Campuzano o Casa dels Capriles, ubicada al costat del convent. La seua Torre d'estil neogótico és de més recent construcció data de 1900 i s'eleva a 50 metros, lo que la convertix en la més alta del conjunt patrimonial. Esta iglésia va ser objecte d'una reconstrucció profunda en 2006.

Iglésia Sant Clemente

Erro al crear miniatura:

Iglésia Sant Clemente

Té els seus orígens en un Temple manat a construir pel fundador de la ciutat Juan de Ampies en el XVI, no obstant la construcció que aplega als nostres temps s'alça en el XVIII. Es tracta d'un edifici cruciforme a on cada extrem senyala cap a un punt cardinal. És un dels pocs eixemples de construccions colonials en forma de Creu en Veneçola.

Iglésia Sant Nicolás de Barí

Iglésia Sant Nicolás de Barí

Sant Nicolás de Barí junt al seu Cementeri es troba Ubicat en el Carrer Ayacucho en Carrer Falcón i va ser declarat Monument Nacional el 2 d'agost de 1960, per mig de Gasseta Oficial N.º 26.320. Per a l'any 1658 existia una Ermita de Sant Nicolás, possiblement en el mateix lloc. La construcció del primer camposanto que va tindre Cor, el de Sant Nicolás adossat a l'Iglésia del seu nom el qual va ser beneït entorn a l'any 1816.

Esta és una de les Iglésies més Emblemàtiques de la Ciutat.

Cases Colonials

Casa de les Finestres de Ferro

Erro al crear miniatura:

Entrada de la Casa de les Finestres de Ferro.

Magnífica Mansió erigida en el XVII per José Francisco Garcés del Tossal. Es Tracta d'una casa que posseïx un portal que s'eleva a més de huit metros d'altura, i que du eixe nom gràcies als grans finestrals protegits en una estructura de ferro forjat que va ser importat de Sevilla.

Balcó dels Arcaya

Erro al crear miniatura:

Balcó dels Arcaya.

Esta edifici d'estil colonial es troba en el cor del caixco central de la ciutat i és una de les cases que comprenen el conjunt d'edificis declarat per l'UNESCO com a Patrimoni Cultural de la Humanitat, encara que ya en l'any de 1960 és nomenat per la nació com a Monument Històric Nacional. La seua construcció s'estima va ser en l'any de 1725 pel seu llavors fundador Don Pedro Del Tossal i Peredo, pero no és per este que rep el seu nom actual, sino més be de la família Arcaya, qui es va fer posseïdor d'este immoble a mitan de el XIX. En esta casa va nàixer el Dr. Pedro Manuel Arcaya, escritor, polític, advocat, i diplomàtic veneçolà. Posseïx dos patis centrals, un d'ells en escenari a l'aire lliure, servint per a que els artistes de la regió puguen portar a terme els seus events culturals. Com a elements naturals d'esta casa és de recalcar que existix un cují de més de 400 anys d'antiguetat i que el seu primer amo no va insistir en remoure-ho quan proyectava la seua llar. D'igual manera també es troben cardones que voregen un dels seus patis centrals i que tenen una altura de més de 3 metros. És sèu del Museu José María Cruxent, en a on resguarda coleccions arqueològiques, antropologiques i paleotologica, disciplines que va eixercir en entusiasme el seu investigador. D'igual manera, en el seu interior també s'exhibixen obres d'Arts, algunes de la colecció de Allberto Henríquez o obres fetes pel mateix Cruxent.

Balcó Bolívar o dels Sénior

Erro al crear miniatura:

Balcó Bolívar.

Va servir com a Quarter Militar durant la Guerra d'Independència allí es va albergar el 23 de decembre de 1826 al Libertador Simón Bolívar quí es diu que des del balcó salude als patriotes que es congregaven a les afores per a saludar-ho. Ara funciona com a Museu d'Art de Cor.

El Museu d'Art Cor naix el 26 de novembre de 1988 en esta casona d'estil colonial. Forma part del conjunt d'edifici declarats Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO. Gràcies als esforços portats a terme pel Museu d'Art Contempóraneo de Caracas Sofia Ímber, el Banc hipotecari de Falcón i l'Universitat Nacional Experimental Francisco de Miranda es va inaugurar este magnífic museu que ha valgut ser un dels principals edificis que impulsa el desenroll de les arts en la regió falconiana. Des de que va obrir les seues portes ha realisat més de 200 exposicions, ademés de concerts, fòrums, charrades, tallers d'art, entre unes atres. També posseïx en les seues instalacions una biblioteca i una cafeteria.

La Casa del Sol

La Casa del Sol.

Ubicada en el cantó dels carrers Zamora en Federació, diagonal a l'Iglésia de Sant Clemente en ple caixco històric de Cor. És una de les cases colonials més antigues de la ciutat de Cor, sent construïda en el XVII. El seu nom prové del sol ubicat en la seua frontera principal per damunt de la seua porta. Esta residència va pertànyer a José Garcés, qui va construir la Casa de les Finestres de Ferro.

Personages destacats de la ciutat

Artícul principal → .

En la Ciutat dels Vents han naixcut o s'han assentat personages destacats que varen brindar en els seus talents o liderage el desenroll de la regió falconiana i que a la seua volta varen aportar els seus coneiximents a l'història de Veneçola. Algunes d'eixes persones es mostren a continuació:

• Pedro Manuel Arcaya. Advocat i historiador veneçolà.
• Gumersindo Torres. Va ser un mege, filòsof i polític veneçolà. Va ser el primer contralor de la República.
• Tirso Salaverría. Militar que va recolzar fervientemente la revolució Federal i va declarar a Cor i a la província en el primer estat Federal de Veneçola.
• Alí Primera. Cantautor veneçolà. Naixcut en Cor. Conegut com "El Cantautor del Poble".
• Luis Miquilena. Polític veneçolà. Conegut per ser el polític que va durar en més activitat en Veneçola.
• Elías David Curiel. Va ser un poeta, docent i periodiste veneçolà. Va donar aportes al diari L'Agarre Ilustrat i L'Obrer. És un dels escritors més destacats de el XIX.
• Josep María Cruxent. Naixcut en Espanya pero nacionalisat veneçolà. Va ser un pintor i arqueòlec. Conegut com el "Pare de l'Arqueologia moderna Veneçolana".
• Oscar De Jesús Tossal. És un destacat cantant veneçolà en major èxit en la década dels anys de 1980.
• Ibrahím López García. Va ser un Ingenier, Inventor i dissenyador veneçolà. Que es va erradicar en Cor.
• Mariano de Talavera i Garcés. Sacerdot que va recolzar les gestes independentiste en Veneçola. Conegut per Bolívar com El Gran Orador de la Gran Colòmbia.

Carlos Croes. Periodiste. Conductor del famós programa de Televen Diàlec en...

• Olga Camacho, naixcuda en 1928, és una de les més importants exponents del tambor falconiano.
• Roger Leyba Leyba. Naixcut en 1898 va ser Pioner de la Radiodifusió en falcon, propietari i representant de la General Motor's en Veneçola i membre fundador del Rotary Club de Cor.

Ciutats germanes

• L'Argent, Argentina.
• Erro al crear miniatura: Mèrida, Veneçola.
• Granada, Nicaragua.
• [[Image:|border|20px|Mèxic]] Torreón, Mèxic.
• Mines, Uruguay.
• Sant Joan de Terranova, Canadà.
• [[Image:|border|20px|Mèxic]] Mascota (Jalisco), Mèxic.
• La Pau, Bolívia

Vore també

• Klein-Venedig
• Punts extrems de Veneçola
• Sistema Coriano
• Anex:Sectors, urbanisacions i barris de Cor

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Cor (Veneçola).
• Sitie web dedicat a Cor i Falcón.

• UNESCO World Heritage Centre - Cor i el seu Port.
• Organisació de les Ciutats del Patrimoni Mundial
• Apuntaciones sobre els fundadors de les famílies de Cor en els sigle XVI i XVII per Pedro Manuel Arcaya