Trapiche
Un trapiche és un molí utilisat per a extraure el suc de determinats fruts de la terra, com l'oliva o la canya de sucre.[1]
Descripció
[editar | editar còdic]
El trapiche és un molí en el qual s'obté el suc de la canya, en el qual generalment es fabrica panela/piloncillo o be s'obté sucre. Antigament s'utilisava la tracció animal, encara que hui en dia s'utilisen motors elèctrics o a gasolina. Els trapiches més reconeguts són utilisats en la zona centre/sur de Mèxic, i part de Centroamérica, sent la marca Campollo la més utilisada en estos llocs.
Els trapiches en els ingenis azucareros estan conformats per una série de molins (la cantitat de molins varia segons la fàbrica) composts per tres rodells solcats que prensan la canya de sucre prèviament trossejada i extrauen el seu suc. Este suc és concentrat i cuit fins a obtindre la cristalisació del sucre. Com a residu, del trapiche ix un producte que es diu bagazo, el qual es pot usar com a combustible en les mateixes calderes o com a matèria primera per a l'elaboració de paper.
El trapiche en la mineria
[editar | editar còdic]En les regions mineres, els trapiches realisaven la molienda i el llavat de l'or fi, que a voltes era també arreplegat en el azogue.
Les instalacions que demandava un trapiche, a pesar de la seua simplicitat, eren lo suficientment costoses com per a que solament els més rics pogueren habilitar un. Les pedres, els salaris dels obrers encarregats de la molienda, l'arrendament del lloc i de les aigües, les construccions, etc., feyen pujar el seu cost; l'escassea de trapiches assegurava una demanda permanent de treball dels particulars que no els posseïen i a els qui se'ls cobrava un percentage de metal per cada "molienda", cridada "maquila".
Pels mecanismes generals en que es desenvolvía la vida econòmica chilena en la Colónia, els trapiches varen representar una inversió altament rendable per als seus propietaris. No és estrany que els hacendados hagen segut els seus principals constructors, ya que ademés de posseir mines pròpies que els obligaven a treballar els seus metals, disponien també dels recursos necessaris per a la seua habilitació, dels terrenys i del personal que els atenguera. Per una atra part, la percepció de metals en pago de el seu us els oferia una font d'alta rendabilitat, en la mida que ells estaven conectats al circuit comercial de l'or fòra dels màrgens locals dels centres de producció. En 1808 es representava al Tribunal de Mineria com a abús "el consentir alguns amos els trapiches moldre i beneficiar en ells metals d'or i argent a qualsevol subjecte que no coneixen ni saben que és amo de mina ni averiguen d'on els ha tret". Pero per al trapichero solament contava la "maquila", que representava el 50% del valor d'un caixó segons una estimació de mitan de el XVIII.
Per a l'habilitació d'estos trapiches era de vital importància l'existència d'aigua que permetia el seu funcionament, i en una regió a on esta escassejava, no va ser fàcil equilibrar el seu fruïment entre els usuaris de llabors agrícoles i els que la destinaven l'aigua al laboreo miner.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Trapiche» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.