Mines de Potosí

En el sector "Morena", l'entrada de la Cooperativa Minera Vila Imperial fundada en 1895 en el Cerro Ric.

Les mines de Potosí, tambien cridades mines de Cerro Ric, que constituïen un dels centres miners més importants del món durant l'época colonial espanyola, es varen desenrollar en el Cerro Ric, ubicat al sur de la ciutat de Potosí, en lo que llavors era l'Alt Perú (actual Bolívia). Situades en la franja polimetálica andina, les mines de Potosí són mundialment conegudes pels seus immensos jaciments de coure, plom, argent i estany. A partir de 1545, baix el virreinato del Perú, el descobriment d'importants jaciments d'argent natiu va impulsar de manera decisiva les economies d'Europa, Amèrica i Oriente.

Des de l'época prehispánica, les mines de Potosí han propiciat el desenroll de diverses formes d'explotació entrellaçant política, economia, societat, estatuts dels treballadors, religió i mitologia. En atres paraules, les activitats mineres en el Cerro Riu poden considerar-se com un fenomen sociològic, un fet social en sí mateixa.

En 2014, el comité de l'UNESCO va inscriure a la ciutat de Potosí en la llista dels llocs històrics en perill, per les activitats mineres en el Cerro Ric i al risc de colapse. Va tindre en conte també les deficiències en la conservació i la falta d'aplicació de les lleis, que afecten tant als recursos naturals com a la població.

Descobriment i història

Miner en una galeria de les mines de Potosí (2006).

Segons una història que es va mantindre oficial durant molt temps, es diu que les vetes d'argent de Potosi varen ser descobertes de forma casual, una nit de l'any 1545, per un pastor quechua cridat Diego Huallpa que es va perdre mentres retornava en la seua rabera de flames. Va decidir acampar al peu del Cerro Ric i va encendre una fogata per a abrigar-se de la fredor. Quan va despertar de matí, va descobrir hilillos d'argent fosos per la calor del fòc. El cerro, aparentment, era tan ric en vetes d'argent que la mateixa es trobava a flor de terra. Una atra llegenda sosté que quan el sapa inca Huayna Cápac va manar explorar el cerro, en temps prehispànics, la montanya bramó dient "no toqueu l'argent d'este cerro perque és per a atres amos". Segons el croniste potosino Bartolomé Arzáns, els indis haurien exclamat "¡Potocsi!" per a descriure la tamborinada que havia sacsat la montanya.,

Pero els historiadors argumenten que estes versions "oficials" del descobriment del jaciment de Potosí varen servir durant molt temps per a justificar la pren de possessió espanyola del Cerro Ric i de les seues riquees. No obstant, numerosos proyectes d'investigació realisats en la década de 2000 han començat a oferir una nova perspectiva sobre l'història de les mines de Potosí i l'inici de la colonisació. Estos proyectes permeten rastrejar les relacions polítiques regionals que vinculaven a les poblacions locals en els dos invasores: els Incas i els Espanyols.,

Abans dels Incas

En proves estratigráficas, Mark Paul Abbott i Alexander Wolfe varen determinar que els minerals del Cerro Ric varen ser explotats des d'abans de Crist, en un periodo inclús anterior a la cultura tiahuanaco. Aixina mateix, segons els investigadors Tristan Platt, Thérése Bouysse-Cassagne i Olivia Harris, el Cerro Riu va ser objecte d'una intensa explotació en l'época del Horisó Mig (600 d.C. fins al 1000 d.C.), aplegant a minvar la seua producció entre 1100 i 1400 d.C., quan varen sorgir formacions polítiques menors: els señoríos i les federacions, la majoria d'ells baix hegemonia aimaras. De manera similar, algunes fonts colonials primerenques sostenen que, en el sigle XV, la regió de Potosí era territori d'un grup ètnic: els Qaraqaras. Es diu que varen forjar una sòlida aliança en els Charkas, els seus veïns del noreste, formant una vasta federació territorial. I si l'agricultura d'altura i la cria de camélidos eren les seues principals activitats econòmiques, l'explotació minera també va ser un foc d'activitat, pero es va mantindre a chicoteta escala.

Baixe l'Imperi Inca

Esta configuració es va vore alterada a mitan del sigle XV per l'arribada dels Incas i l'integració del territori al seu imperi: el Tawantinsuyu. La conquista territorial liderada pels Incas va estar acompanyada per la subjugació econòmica de les poblacions locals, a sovint traslladades a atres territoris dins del imperi (un model que posteriorment varen adoptar els espanyols), i per una estratègia de dominació facilitada per l'establiment de noves èlits indígenes lleals als Incas. La busca de nous jaciments de metals preciosos va ser fonamental per a l'expansió incaica cap al sur. Baixe el seu control, la producció de metals fosos en forns de vent, cridats pels indis guairas, es va intensificar i va adquirir una nova dimensió simbòlica i religiosa. Les montanyes riques en minerals eren, en la seua majoria, considerades sagrades. Eren objecte d'intenses pràctiques rituals, incloent la qhapaqucha (Capac cocha) marcada pel sacrifici de chiquets locals. En els cims de les montanyes més importants, com el Cerro de Potosí, varen construir santuaris dedicats als seus deïtats: els Wak’as.

En la epoca hispana (1535-1809)

Indígenes treballant en una mina en Potosi (mitayos). Gravat de Theodor de Bry, al voltant de 1590.

Poc més d'un sigle despuix de l'arribada dels Incas, la regió de Potosí es va vore novament sacsada per un canvi radical de poder. En 1539, Gonzalo Pizarro, germà patern menor de Francisco Pizarro i un dels principals actors de la conquista del Perú, es va establir en la regió. Els primers anys de l'història colonial de Potosí varen estar marcats per les disputes entre les diverses faccions espanyoles, els Incas i la població indígena local —lo que va justificar l'apropiació del fabulós jaciment d'argent del Cerro de Potosí. Este acte va ser descrit com a obra d'un destí providencial, arraïlat en les fantàstiques històries de la montanya rugiente i del descobriment casual pel pastor Diego Huallpa, llegendes que encara resonen en la memòria colectiva.

Una atra versió argumenta que més allà d'històries del cerro que brama i del pastor perdut en les seues flames, els papers de l'història, com la declaració pòstuma que va prestar Diego Huallpa, permeten establir que este indi, que era natural de Chumbivilcas, una província pròxima al Cuzco, i pertanyent al círcul íntim de l'èlit imperial incaica, va aplegar a Potosí en l'encàrrec d'evitar que els espanyols s'enteraren de que el Cerro Riu tenia argent. Aixina, la mina de Potosí va ser amagada en motiu de la seua riquea, per l'importància de la seua wak’a que estava en el seu cim i en l'esperança de poder un dia reconstruir el Tawantinsuyu.

Pero, al final, Manco Inca va ser assessinat en 1545 i els indis que havia enviat fins a territori d'els Qaraqaras, a on estava el Cerro Ric, es varen sentir lliures del seu mandat. És provable, llavors, que Diego Huallpa, ya sense encàrrecs de per mig, decidira primer començar a explotar personalment l'argent del Cerro Riu i, despuix, deixar d'encobrir-la. D'ací en avant, avisara als espanyols sobre el jaciment., L'1 d'abril de 1545, els capitans Juan de Villarroel, Diego de Centeno, Francisco de Centeno i Luis Santandia de Cotamito varen prendre possessió del Cerro Riu "en nom del Pare, del Fill, de l'Esperit Sant i de l'Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, Carlos V".

Des d'esta data, la població indígena va sofrir una explotació infrahumana. Mils d'indígenes procedents de tots els racons de l'antic imperi inca, reclutats a la força, varen ser arrancats a les seues famílies i els seus camps per a treballar en les mines de Potosí. Varen ser somesos a la mita, un sistema que ya era habitual en l'incario, pero l'us del qual varen intensificar els espanyols, i va créixer encara més a instàncies del virrey Francisco Álvarez de Toledo, davant la falta de mà d'obra per a la mineria. Als mitayos (com es dia als indis somesos a la mita) se'ls feya treballar fins a 15 hores diàries, cavant túnels, extraent el metal manualment o a pico, etc. Eren molt freqüents les malalties, les solsides i atres accidents que ocasionaven la mort de centenars de treballadors. Les rebelions eren ofegades a sanc i fòc. És provable que fins a 15.000 indígenes moriren en l'explotació de l'argent, entre 1545 i 1625.,

En 1577, es contava 140 Molins hidràulics en els quals es processava el metal abans de molejar-ho en barres. Pero si be les mines de Cerro Riu produïen la matèria primera que va enriquir a Espanya, va ser la Casa de la Moneda de Potosí la que va fabricar els Reals de Huit que s'usaven en tots els cantons del món i que varen assentar les bases d'una moneda global. La producció d'argent natiu va aplegar al seu punt màxim al voltant de l'any 1650 (100 anys de producció), i la d'en forma de galena argentífera, que requeria el tractament químic en mercuri (amalgamacíon), va disminuir al voltant de 1895. S'estima que entre 1546 i el final del periodo colonial, es varen extraure més de 25.000 tonellades d'argent de les profunditats de les mines de Potosí. Els seus miners, maquinàries, forns i sistemes hidràulics conformaven el major complex industrial de l'época.

Des de l'época republicana (1826) en avant

Erro al crear miniatura:

Vista de les mines de Potosi (1927).

Per als habitants de Potosí, el tràgic destí dels mitayos seguix sent l'acontenyiment que definix lo que consideren el motor de la seua història: l'apropiació de les riquees de la serra per part d'uns pocs privilegiats, en detriment de la població local. Els espanyols, que durant més de 250 anys es varen apoderar de les vetes d'argent més riques, figuren clarament entre els acusats. No obstant, la memòria popular els situa junt als grans terratinents de l'época republicana que es varen enriquir durant l'auge de l'estany en la primera mitat del sigle XX. En aquell llavors, casi totes les mines de Potosí varen caure en mans de Moritz Hochschild, Simón I. Patiño i Carlos Víctor Aramayo. En qualsevol cas, més d'un sigle despuix de la guerra d'independència contra els realistes espanyols (1809-1825), el 02 d'octubre de 1952, el Moviment Nacionaliste Revolucionari (MNR), que acabava de prendre el poder per la força, va decretar la nacionalisació de les mines (Decret Suprem N° 3196). D'esta manera, en Potosí, la poderosa Corporació Minera de Bolívia (COMIBOL) va substituir a Moritz Hochschild al front de l'Empresa Unificada.

La nacionalisació de les mines de Potosí va permetre otorgar les primeres concessions mineres llegals. A partir de llavors, el primer sindicat de miners es va institucionalisar: Sindicat de l'Empresa Minera Unificada (que tendra casi una dotzena de mines en la década de 1960). Al mateix temps, l'implementació de la Reforma Agrària promulgada en 1953 i una dinàmica de movilitat social sense precedents varen crear les condicions per a nous fluix migratoris del camp a les mines de Potosí. En 1958, el govern bolivià va promulgar la "Llei General de Cooperatives" i posteriorment va crear l'Institut Nacional de Cooperatives (INALCO). Com a resultat, els sindicats miners varen canviar el seu estatus llegal i es varen convertir en cooperatives —baix els governs militars de Bolívia (1964-1982). No obstant, fins a mediats de la década de 1980, la COMIBOL i el Banc Miner de Bolívia varen mantindre el monopoli del comerç de minerals, processats en els seus refineria.

A partir del 29 d'agost de 1985, l'implementació del Decret Suprem N° 21060 per part del president Víctor Pau Estenssoro va marcar l'inici d'un llent decliu de la COMIBOL, de la mineria estatal i del poder revolucionari dels miners, reduint esta empresa pública a una funció merament administrativa. Posteriorment, els jaciments varen passar a ser explotats per numeroses cooperatives artesanals. Des de llavors, si be en algunes mines de Potosí persistixen els métodos artesanals d'extracció de mineral, unes atres han incrementat la producció per mig de l'us de compressors i equips mecanisats.

Les cooperatives conten en un consell d'administració i un consell de vigilància. Aixina mateix, poden finançar els salaris d'un contador o un secretari. L'equip directiu és responsable d'assignar les àrees de treball, garantisar el compliment de les normes de seguritat i els estàndarts ambientals, aprovar l'incorporació de nous membres i realisar inversions conforme a les pautes de l'assamblea de socis. Per a unir-se a la cooperativa, els membres deuen abonar una quota d'ingrés que oscila entre uns pocs centenars i varis mils de dólars. L'afiliació permet a les persones realisar contribucions a plans de pensions i segurs de salut, participar en les reunions de la cooperativa i integrar-se en un equip de treball.

En 2024, més de 200 cooperatives mineres, que agrupaven a aproximadament 55.000 socis (inclós el personal administratiu), operaven en Potosí; moltes d'elles estaven integrades en la Federació Departamental de Cooperatives Mineres de Potosí (FEDECOMIN)., D'acort a l'artícul 55 de la Constitucíon Política de l'Estat (CPEW), el sistema cooperatiu se sustenta en els principos de solidaritat, igualtat, reciprocitat, equitat en la distibicíon, finalitat social i no lucre dels seus associats.

Estatuts dels miners

Miner cabecilla perforant la roca abans de colocar una càrrega de dinamita (1992).

Des de l'época colonial, els centres miners han constituït enclavaments dins d'un món predominantment rural que proveïx a les mines d'una part significativa de la seua mà d'obra. Ademés, en molts casos, la mina garantisa la supervivència de les comunitats llauradores. Per lo tant, no existix una contradicció insuperable entre el món industrial i mercantil de la mineria i les societats llauradores, en gran mida monetizadas. L'història de les relacions entre la mineria i el camp està marcada per adaptacions recíproques i la busca, més o menys exitosa, d'una simbiosis. Des del sigle XVI, la mina ha segut un cresol de cultures a on treballen persones de diversos orígens, a on es mesclen les ètnia locals i es forgen noves identitats. L'anàlisis etnològic mostra que entre els miners de Potosí no solament hi havia indígenes, sino també mestizos, mulatos, cholos i zambaigos.

Els mitayos (treballadors subjectes)

Cap de minerals (argent, plom i zinc associats) sent extreta en les mines de Potosí (1992).

Abans de la institucionalisació del treball forçat de la mita, la mà d'obra de les mines de Potosí estava composta principalment per antics sirvientes incas (yanaconas) que havien entrat al servici dels espanyols, els qui compartien en ells els guanys de la producció, i per llauradors desplaçats. Posteriorment, els primers mestizos urbans varen complementar esta força laboral. Introduït en 1570, el sistema de la mita, una autèntica renda laboral otorgada per l'Estat colonial als empresaris miners espanyols, va assegurar l'esplendor i la supervivència de Potosí durant dos sigles i mig.

Segons els decrets del virrey Toledo, la mita (en quechua, periodo de servici) consistia en movilisar anualment a una sèptima part dels hòmens d'entre 18 i 50 anys d'una llista de llogarets en 16 províncies del Virreinato del Perú. La seua estància en Potosí durava un any al servici de l'empresari al que estaven assignats. L'accés a la mà d'obra indígena es considerava una justa retribució a les inversions dels empresaris espanyols, els qui pagaven una quinta part de la seua producció a la Corona.

La llegislació del virrey fixava la jornada laboral en 15 hores i concedia als treballadors dos semanes de descans de cada tres. No obstant, durant estes dos semanes de descans, els mitayos (llavors cridats en "folga") buscaven complementar els seus escassos ingressos treballant, casi sempre per al mateix propietari de la mina, per un salari diari superior al que rebien baix el sistema de mita. Per a llimitar esta pràctica i eludir la llei de Toledo, els propietaris de les mines varen conseguir gradualment, sobretot durant la segona mitat del sigle XV, substituir el treball diari de jornada fixa sense quotes de producció predefinides per un sistema de treball a destajo (tasca) cada volta més exigent.

Este sistema va permetre duplicar la productivitat dels mitayos, els qui, ademés, a sovint tenien que usar el seu temps de descans llegalment obligatori per a completar les seues tasques assignades. Per extensió, l'evolució del sistema de la mita va assegurar la supervivència de la mineria en Potosí a pesar de la disminució del contingut d'argent del mineral, la stagnación dels mijos tècnics i de la mà d'obra amprada. Com senyala l'antropòlec Tristan Platt, si be la mita pot percebre's com un sistema coercitiu en tota regla, per als mitayos es va experimentar provablement com una espècie de "pacte colonial". Esta proposició subralla la dificultat de comprendre les seues diverses dimensions.

Els mingas (treballadors lliures)

Despuix d'una voladura, moment de descans en una zona "segura" per a una colla de miners (1992).

No obstant, els mitayos no eren els únics treballadors en les mines de Potosí. Sabem, gràcies en particular al treball de l'historiador Peter John Bakewell, que els treballadors lliures constituïen una part significativa de la força laboral en les mines i refineria. Estos miners lliures, que celebraven contractes en els propietaris, són coneguts com "indis mingas". Durant la primera mitat del sigle XVII representaven una bona part de la força laboral de les mines de Potosí. Una part important d'esta població minga consistia, al començ de l'explotació del lloc en 1545 i fins a l'auge miner de 1570-1585, en indígenes que no depenien de les encomanes colonials, pero pronte la majoria dels mingas eren mitayos en "folga" que venien la seua força de treball durant el seu periodo de descans "obligatori" i teòric.

Els mingas eren un grup de treballadors indisciplinados a els qui els empleadores tenien dificultats per a sometre al treball a destajo i a els qui pagaven salaris més alts que als mitayos per una producció menor. Pero, la seua presència era encara més essencial perque el reclutament de mitayos era una empresa arriscada per la disminució i inestabilitat de les poblacions subjectes a la mita. A finals del sigle XVIII, les mines de Potosí contaven aixina en més treballadors lliures (2.583) que mitayos (2.376).

Els kajchas (treballadors independents)

En les entranyes de les mines de Potosí, chaskiri carregant mineral sobre la seua esquena (1992).

Durant la segona mitat del sigle XVII es va desenrollar una nova forma de treball: el kajcheo. Est consistia que miners independents, coneguts com kajchas, extreen mineral per al seu propi benefici. Al principi, els kajchas extreen el mineral durant el seu temps lliure, quan no estaven treballant en el camp, especialment les fins de semana, i després ho processaven en instalacions rudimentàries cridades "trapiches". Esta pràctica de mineria independent va provocar reaccions contradictòries entre els propietaris de les mines. Ya que els va privar d'una part important dels seus beneficis, esta forma d'explotació incontrolada va debilitar tambien l'infraestructura minera. Al mateix temps demostraven cert grau de tolerància davant esta pràctica, que s'assemblava a la de "lladres honests". Ademés, des del sigle XVIII, els kajchas, organisats en bandes jeràrquiques de varis mils d'hòmens i reforçats per una estructura religiosa, constituïen un sector verdaderament independent dins de l'indústria minera de Potosí que amenaçava la dominació espanyola.,

La majoria eren llauradors que migraban a la mina durant algunes semanes o mesos a l'any, aprofitant els periodos de desocupació agrícola. És comprensible que esta situació impulsara el desenroll del kajcheo, tant com a mig per a atraure mà d'obra com a modo de producció essencial. En 1827, el Cerro Riu devia casi el 50% de la seua producció al kajcheo; entre 1831 i 1850, esta sifra encara superava el 20%. Mentrestant, en algunes mines de Potosí i les seues afores, el kajcheo havia deixat de ser una activitat ilícita llimitada a les fins de semana. Els kajchas s'havien convertit en treballadors regulars que operaven certes concessions en el seu propi equip i mà d'obra, en acort en els terratinents a els qui pagaven una part, a voltes un terç, a sovint la mitat de la seua producció. De la mateixa manera que els membres de les cooperatives actuals, els kajchas eren els únics responsables dels seus guanys o pèrdues.

Cap a 1930, els kajchas provenien principalment de les files dels miners establits en Potosí. Es pot deduir que l'estabilisació d'esta força laboral es remonta a lo manco a la generació anterior, és dir, a principis de sigle. L'autonomia de la que gojaven els kajchas per a organisar el seu treball provablement els va permetre a molts d'ells mantindre, encara que residien principalment en la ciutat, una activitat agropecuaria. Va ser en este context socioeconòmic, i despuix de la crisis internacional i la guerra contra Paraguai, que va generar una desocupació massiva, que varen sorgir les primeres organisacions sindicals kajcha que donarien orige a les cooperatives actuals.

Els cooperativistas

Erro al crear miniatura:

Carretillero transportant mineral a la zona d'extracció (1992).

Despuix de la creació de la COMIBOL en 1952, els sindicats de kajchas varen canviar el seu estatus llegal per a convertir-se en cooperatives. Fins a llavors, els kajchas eren, en cert modo, cooperativistas que no estaven al tant d'això. Este periodo de transformacions estructurals també va marcar l'inici d'una ruptura entre els cooperativistas i els treballadors estatals de la COMIBOL que coexistien en les mines de Potosí; estos últims tildaven als primers de "menuts burguesos", a lo que ells responien cridant-los "rojos subversivos". Per lo tant, entenem que pertànyer a una cooperativa minera no es llimita a treballar en la mina. Esta identitat combina l'activitat minera en atres criteris, com el domini de l'ofici, l'inversió i el grau de dependència econòmica de la mina, l'estatus dins de la cooperativa i l'adheriment a certes normes socioculturals vinculades a l'entorn urbà. És en la confluència d'estos diferents aspectes a on, més allà de la seua ocupació professional, els membres de la cooperativa es definixen com una classe social diferenciada.

Els membres de la cooperativa, tambien cridats socis, són els únics productors llegalment reconeguts i compartixen la propietat colectiva dels terrenys i actius industrials de l'institució, aixina com la seua gestió. Per a ser soci, un treballador deu complir quatre requisits: completar un periodo de prova com jornalero al servici d'un soci, obtindre l'aprovació dels membres de la secció, inscriure's en la seguritat social i abonar la quota de soci a la cooperativa. El periodo de prova, que dura entre dos i quatre anys, permet als socis adquirir l'experiència necessària per a gestionar tot el cicle de producció, des de la localisació del jaciment fins a la seua extracció i comercialisació. En cas de ser acceptat, el futur soci escomençarà a aforrar el monte del seu aporte al capital de la cooperativa, que en 1998 estava fixat entre els 1.000 i els 5.000 dólars nortamericans. Ademés, deu pagar un dret d'entrada de 200 a 500 dólars.

A principis de la década de 2000, uns 12.000 miners organisats en cooperatives busquen metals distints de l'argent, com zinc, estany, plom, coure, ferro, antimoni, cadmi, tungsteno, manganeso i bismut, ademés d'arsènic, que s'exporta als mercats asiàtics. Les seues condicions laborals, ya que seguixen utilisant barra de ferro, martells i dinamita, seguixen sent extremadament dures. Ademés de la silicosis, que està destruint els pulmons dels miners de major edat, el perill de solsida és constant. L'Administració del Segur Social registra al voltant de trenta morts a l'any en les mines de Potosí. El salari d'un miner cooperativista és molt variable. En el Cerro Ric, els treballadors solen guanyar al voltant de 7.000 a 8.300 Bs mensuals (uns 1.000 dólars), una sifra superior al salari mínim nacional que ronda els 500 dólars.

En una part dels ingressos obtinguts per la venda del mineral (aproximadament el 13 % en 2025), els membres de la cooperativa paguen una taxa minera, contribuïxen al fondo de pensions i de segur mege i arrenden les mines a l'Estat. També administren els bens compartits: edificis administratius, una planta rudimentària de processament de mineral, vehículs i l'infraestructura bàsica de producció de les mines. No obstant, les cooperatives no organisen la producció que és controlada individualment pels seus membres —els qui decidixen si contracten o no treballadors— ni gestionen la comercialisació del mineral. Hui en dia, el mercat és lliure i els miners elegixen als seus compradors.,

Les dònes i les obres mineres

Com una dòna palliri, la viuda d'un miner recicla els escombreras en busca de minerals (1992).

A pesar de la naturalea aparentment masculina del treball miner, les dònes representen una part significativa de la força laboral minera. Des d'a lo manco l'época incaica, les persones eren assignades a esta tasca en parelles. Posteriorment, en el sigle XVI, els conquistadors espanyols varen instaurar el treball forçat (mita) dels indígenes en les mines d'argent de Potosí. Si ben este reclutament obligatori solament s'aplicava als hòmens, les esposes i els chiquets acompanyaven la seua migració a Potosí, a on ajudaven en la classificació i el transport del mineral. No obstant, des de finals del sigle XIX en avant, l'intensificació de la demanda internacional d'estany va dur a l'incorporació generalisada de les dònes a la força laboral minera. Com en l'época colonial, el seu treball consistia principalment en classificar i processar el mineral, tant dins com fòra de les mines. És provable que algunes d'elles també participaren en la perforació.

Hui, despuix de la caiguda dels preus dels minerals i el tancament de les mines estatals a mitan de la década de 1980, el número de dònes que treballen en les mines ha disminuït considerablement, encara que moltes seguixen treballant en la mineria a cel obert. La majoria recicla els enrunes, mentres que unes atres agranen el mineral que cau en la plataforma de relaves durant el transport. A estes li les coneix com a dònes palliris. Sobre les viudes dels miners, tenen dret a utilisar un espai de treball de la cooperativa a la que pertanyien els seus marits.

En les mines de Potosí, com en la majoria dels centres miners de la cordillera dels Andes, la tradició dicta que les dònes no deuen entrar. No obstant, en les cooperatives mineres no existix cap normativa que ho prohibixca. Esta exclusió és, per lo tant, principalment una qüestió de costum i sincretisme. Per als miners, les dònes són sinònim de mal agüero o mala ombra. En atres paraules, segons esta creència, la presència de dònes en les mines pot influir en la calitat de les vetes de mineral, la seua desviació o el seu agotament. Pero ser un banc ñawi, com diuen els miners, no reflectix necessàriament una intenció conscient de fer mal; esta desgràcia sol estar lligada a la personalitat de la persona desafortunada. La raó de la desaparició de les vetes de mineral en presència de dònes es reduïx, en última instància, a una història de celosies femenines entre la mina i les dònes. Puix els miners de Potosí consideren a la seua montanya com una dòna a la que desfloran en el seu treball, fertilizan en les seues ofrenes i de la que extrauen el mineral cada dia. Esta image femenina de la montanya es confon en la Pachamama, la deïtat andina associada a la fertilitat de la terra, i en el simbolisme de l'activitat minera profundament imbuido de llògica agrícola.