Estratigrafia arqueològica

Una nítida estratigrafia en el Cementeri del Ceràmic (Atenes).

La estratigrafia arqueològica és l'estudi de la superposició de capes o estrats del sol, en el terreny, en una finalitat arqueològica. Cada capa té una edat diferent, i segons a on trobem un objecte podem establir la seua antiguetat.

En una excavació és molt important anar en conte d'extraure la terra de forma ordenada per a saber exactament en quin estrat es va trobar ya que nos donarà informació sobre el context, lloc i orientació per a poder traure conclusions vàlides. Una volta distinguits els nivells, cal ordenar-los en una seqüència cronològica, que serà la cronologia relativa d'un jaciment.

Història

L'estratigrafia arqueològica es basa en els principis de l'estratigrafia geològica que va sorgir a partir de la publicació, en 1833, del llibre Principles of Geology de Charles Lyell; encara que en 1785 James Hutton ya havia donat la clau per a datar alguns estrats, com és que els estrats de diferents époques tenien fòssils característics.

l'estratigrafia geològica es va desenrollar fins a aplegar a unes lleis o principis que varen determinar i determinen de quina forma se succeïx la superposició d'estrats geològics:

• 1. Principi de la superposició d'estrats: els nivells superiors seran més recents que els inferiors, que són més antics.

• 2. Llei de la horizontalidad original: els estrats es formen originalment de forma horisontal per l'acció de la gravetat.

• 3. Llei de la continuïtat original: cada depòsit és originalment un conjunt informe sense arestes, eixe estrat es contínua lateralment, encara que tinga interrupcions a causa de l'erosió.

• 4. Principi de successió faunística: evolució regular de les espècies gràcies a la selecció natural. És dir que cada formació geològica té un registre de vida diferent al de les formacions que es troben per damunt i per baix d'ella.

Encara que al principi es va aplicar l'estratigrafia geològica a l'arqueologia i als jaciments arqueològics, en seguida es varen donar conte de que hi havia punts en els que diferien els estrats geològics dels arqueològics. Estos punts són la gran acumulació d'estrats arqueològics diferents en molt poc temps geològic; les diferències entre els fenomens mecànics i erosivos que afecten a la naturalea i els processos postposicionales dels arqueològics; i per últim, els objectes manufacturados no estan lligats a cicles vitals de formació geològica ya que la seua raó d'existir es basen en modes entre els humans i no es pot comparar en l'evolució dels fòssils en ser arbitrària.

En els anys 70, l'arqueòlec Edward C. Harris va normalisar la pren de senyes estratigráficos per mig d'una matriu (Matrix Harris) que incorporava la component temporal.