Anar al contingut

Estat borgoñón

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore Borgoña (desambiguaació).

Estat borgoñón és un terme modern, falcat per a designar l'unió política baix l'autoritat del duc de Borgoña, pero que té fonaments històrics en derivar-se de les mateixes denominacions dels sigles XV i XVI.[1] Este conglomerat de territoris caria d'un títul singular que expressara l'idea d'unitat política, pero d'entre tots destaca el Ducado de Borgoña, ya que el titular del ducado era el Gran Maestre i Cap Sobirà de l'Orde del Toisón d'Or,[2] d'ací el fet de que una volta perdut del territori pròpiament ducal se seguira mantenint el títul, donat el prestigi del mateix.[3]

La formació i apogeu de l'Estat borgoñón: dinastia Valois

[editar | editar còdic]

En 1363, Felipe l'Atrevit, quart fill del rei Juan II de França, va rebre del seu pare el ducado de Borgoña en Infantazgo, i en 1369 es desposó en la comtesa Margarita III de Flandes, hereua del Comtat Palatino de Borgoña, i dels comtats d'Artois, Flandes, Nevers i Rethel. D'esta manera va adquirir en la seua intitulaació:


Inaugura aixina una política matrimonial que continuaran els seus successors i que constituirà l'Estat borgoñón. En 1385 va casar als seus fills Juan sense Por i Margarita en sengles fills del duc Alberto I de Baviera, també comte de Holanda (en Frisia), Zelanda i de Hainaut, preparant aixina l'unió dinàstica a l'estat borgoñón. Despuix de la derrota de Azincourt en 1415, Juan sense Por contrària als Armagnac es va aproximar als anglesos, lo que va resultar en el seu assessinat en una entrevista en el delfí Carlos. Li va succeir finalment el seu fill Felipe el Bo, qui va completar la seua aliança en els anglesos pel tractat de Troyes (1420), en el que es desheredaba al delfí en benefici del fill del rei d'Anglaterra, el futur Enrique VI; d'esta manera es va ser conformant el poder i influència que tenien els territoris regits pel duc de Borgoña.

França en 1435 i en rosat els territoris francesos del duc de Borgoña Felipe III el Bo.

En 1421 el seu intitulaació era Philippe, duc de Bourgoingne, conte de Flandres, d'Artois et de Bourgoingne palatin, seigneur de Salins et de Malines, durant esta fase de la guerra dels Cent Anys, el duc de Borgoña va heretar dels seus cosins i es va apropiar de varis territoris en els Països Baixos: va incorporar als seus dominis Namur, per compra en 1429; els comtats de Hainaut, Holanda (en el señorío de Frisia) i Zelanda en 1432, per conquista; els ducados de Brabante i Limburgo en 1430, per herència; i el ducado de Luxemburc en 1443, per compra encara que no va ser reconegut fins a 1467 per Isabel d'Àustria, esposa de Casimiro IV de Polònia i Lituània.

Estes adquisicions varen ser confirmades en el Tractat de Arras (1435) per Carlos VII a canvi de reconéixer-li com a rei de França front a les aspiracions angleses, la qual cosa manifesta la seua influència i poder territorial dins de França.


Felipe el Bo va morir en 1467, i l'intitulaació del seu fill Carlos el Temerari[4] reflectix el creiximent del poder territorial de la dinastia borgoñona:


El duc es va llançar a una política de creació d'un regne borgoñón, per a lo que va intentar procurar la vinculació entre les terres pròpiament borgoñonas ("Pays de parell-delà") i les terres neerlandeses del nort ("Pays de parell-deça"). Açò li va dur a una confrontació en el rei Luis XI de França, que es va intensificar a partir de l'humiliació que li infligió en el Tractat de Péronne de 1468; per una atra part, en 1473, en una trobada en Tréveris[5] en l'emperador Federico III, per a concertar el matrimoni de la seua filla María en el fill de Federico III, Maximiliano, va intentar ser coronat rei, pero les negociacions es varen interrompre bruscament, potser per les intrigues del rei de França,[6] no sense abans haver reconegut a Carlos l'investidura dels ducados de Güeldres i Zutphen.

No obstant va proseguir la seua política expansiva conquistant els territoris que separaven les dos zones. La seua lluita contra les ciutats alsacianas i l'ocupació de Lorena, va propiciar l'unió dels seus veïns en la Lliga de Constanza, i en la neutralisació dels anglesos pel Tractat de Picquigny (1475) va ser derrotat i mort finalment en la Batalla de Nancy, en giner de 1477.[7]

Territoris de l'Estat Borgoñón

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
França en 1477 en els territoris borgoñones en groc.

En el seu apogeu en 1477 els territoris de l'Estat borgoñón comprenien:

Crisis territorial: Fi de la dinastia Valois i advenimiento dels Habsburgo

[editar | editar còdic]

El rei Luis XI de França, aprofitant la conjuntura de la mort del duc Carlos el Temerari, va invadir les dos Borgoñas, mentres va cedir Artois i Picardía a la seua fillola i hereua de Carlos, la duquesa María. D'esta forma, la duquesa va tindre que acceptar la restitució dels privilegis suprimits en els Països Baixos pel Gran Privilegi en febrer de 1477, lo que destruïa la llabor centralizadora dels dos ducs anteriors. Per a contrarrestar l'ofensiva francesa, es va casar en agost de 1477 en l'archiduc Maximiliano, de la Casa de Habsburgo, vinculació que duraria tres sigles.


En 1482, va morir la duquesa i el seu hereu Felipe era menor d'edat, i ya que en la guerra no hi havia progressos, i el seu viudo Maximiliano trobava discutida la seua autoritat en els Països Baixos, va acordar el tractat de Arras en el rei Luis XI, pel que reconeixia[8] al rei francés la possessió del ducado de Borgoña (revertit al domini real en extinguir-se el apanage), Picardía (ocupada per Carlos el Temerari des de 1472), i la possessió del comtat de Borgoña i Artois com a dot del matrimoni de la seua filla Margarita en el delfí Carlos. Luis XI va morir a l'any següent i degut a que la regente de França Ana va anular l'acort matrimonial i que el rei Carlos VIII de França tenia proyectes d'invasió d'Itàlia, es va firmar finalment la pau en el tractat de Senlis (1493), tornant els francesos el Franc Comtat i Artois als borgoñones, i acceptant els borgoñones la sobirania francesa sobre Artois i Flandes.

En 1493 Felipe el Bell ya era major d'edat i la seua intitulaació en 1495 mostra les seues possessions territorials en els Països Baixos:

Phelipe parell la grace de Dieu Archiduc d'Ausriche, Duc de Bourgoingne, de Lothor, de Brabant, de Stiere, de Carinte, de Carniole, de Lemberg, de Lucembourg & de Gheldres; Conte de Habsbourgh, de Flandres, de Tyrol, d'Artois, de Bourgoingne Palatin & de Hoynnau, Lantgrave d'Elsace, Marquis de Bourgaubb & du Saint Empire; de Hollande, de Zeelande, de Ferette, de Kiburg, de Namur, & de Zutphen Conte, Seignure de Frese, sur la Marche de Sclanonie, de Portenaub, de Salins, & de Malines[9]


En l'excepció d'Artois i Flandes (que eren feus francesos), el restant de territoris resaltats en lletra negreta i cursiva pertanyien al Imperi.

En el seu matrimoni en la filla dels Reis Catòlics i futura reina Juana I, va possibilitar la vinculació els territoris borgoñones en els espanyols.

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Henri Pirenne, The formation and constitution of the Burgundian State (fifteenth and sixteenth centuries), en American historical review, t. XIV, n°3, 1909.
  2. ↑ El toisón d'or en el sigle XXI, Luis Sampedro Escolar. Numerari de la Real Acadèmia Matritense de Heràldica i Genealogia
  3. ↑ The most illustrious order of the Golden Fleece, Guy Stair Sainty
  4. ↑ Plantilla:Gutenberg
  5. ↑ Memòries de la Real Acadèmia de l'història, Tom VI (1821)
  6. ↑ Dones kommt mir Spanisch vor, Klaus Herbers, Nikolas Jaspert (2004)
  7. ↑ Història de França, Guillaume de Bertier de Sauvigny (1977)
  8. ↑ Li récit au jour li jour sur la Bourgogne et la Franche-Comté, Gilles Maillet
  9. ↑ Titles of European hereditary rulers:Luxembourg


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Estat_borgoñón&oldid=892329»