Charrería

La charrería, coneguda com jaripeo en el sigle XIX, és el conjunt de destrea, habilitats eqüestres i vaqueres pròpies del charro mexicà. La charrería va evolucionar del jaripeo per a convertir-se en un deport reglat i federat, de gran popularitat i raigambre en Mèxic. Es desenrolla en ruedos cridats llenços charros.

Erro al crear miniatura:

Charrería

Des de l'1 de decembre de 2016 és Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, despuix de ser ingressada en esta llista representativa en la reunió del Comité Intergovernamental de l'Unesco per a la Salvaguardia del Patrimoni Cultural Immaterial, celebrada en Adís Abeba, Etiopia.

Història

L'orige dels deports taurí-eqüestres nacionals o tauromaquia mexicana es remonten a mitan del sigle XVI, poc temps despuix de l'introducció de la ganaderia de vacuns i equins duts pels espanyols. L'introducció del ganado vacú i caballar va ser exitosa, ya que es va multiplicar i es va estendre ràpidament per tot el virreinato, de modo que, poc temps despuix, hi havia més ganado vacú i cavalls en Nova Espanya que en la pròpia Espanya.

Les primeres activitats ganaderes se centraven principalment al voltant de l'indústria del corambre i el séu, tant per a l'exportació com per al consum intern. En 1587, per eixemple, varen eixir del port de Veracruz cap al port de Sevilla, més de 64,350 cuiro vacuns. Esta ganaderia es portava a terme per mig de la cacera del ganado cimarrón (bous salvages) en l'ajuda de la desjarretadera, una llança de 20 pams (approx. 4.5 metros) en una navaixa en forma de mija lluna en la punta per a desjarretar als bous. Un vaquer a cavall, portant la desjarretadera, galopava a tota velocitat darrere d'un bou salvage i, colocant-se llaugerament a un costat, colpejava el jarrete d'una de les seues pates, tallant la carn i els nervis, incapacitant-ho a l'instant. El vaquer llavors es desmontava i arrematava al bou apunyalant-ho en la nuca, per a despuix desollarlo i llevar-li el séu, deixant la carn i el restant a que es podrira en la campiña.

Caceria del Bou Cimarron (salvage) en el Mèxic Colonial (1582). Esta va ser la primera faena vaquera mexicana en convertir-se en deport.

D'esta faena ganadera, va sorgir lo que es pot considerar el primer deport taurí-eqüestre nacional, puix, hòmens de cavall, aliens a l'ofici de vaquer, eixien al mont en la dita desjarretadera a caçar bous per recreació o afició perque, segons ells, s'eixercitaven i feyen “fortes” o àgils en la cadira. Agustín Dávila Padilla, sacerdot dominico, va fer referència a esta faena feta deport en contar lo succeït a un cavaller mexicà en el XVI:

“Un fill d'un cavaller, dels més nobles de Mèxic, havent tingut l'habite en la nostra casa, li deixe, perque no li semblava que podia dur aquella vida; i estant en unes estàncies del seu pare fòra de la ciutat mentres li creixia el cabell que la corona li ténia desproporcionado, ejercitábase conforme al lloc que tenia, i us dels que ací naixen; i havent manat ensellar un cavall a la gineta, va pujar en ell en una desjarretadera en la mà per a derribar algunes reses, com solen usar els que es precian de ser hòmens de cavall, aixina per a la seua recreació, com perque en açò es fan recios i fortes en la cadira. Solen dur els més gallardos corredors el conte de la desjarretadera per l'a banda done la vista, i el ferro de la mija lluna tornat per a sí, per a que en fer el llance ixquen en major aire i gallardía, i la ferida del bou en més força. En este donaire anava el pobre caballerito, quan súbitamente va entropeçar i va caure el cavall, i ell va fer el colp sobre el ferro anavajado de la desjarretadera, que li va esgarrar els budells i li va descobrir les entranyes, deixant-li lastimosamente mort."

Conforme la cultura vaquera mexicana es va ser desenrollant i el ganado es va ser expandint a lo llarc de les décades de el XVI i XVII, noves faenes vaqueres utilisades per al maneig del ganado vacú i caballar varen ser sorgint. Els vaquers tenien la tasca de realisar varis treballs en les estàncies o facendes ganaderes, com fer els rodeos, els herraderos, caçar ganado fugitiu, classificar per a identificació de ganado i caçar bous i cavalls salvages.

En la seua obra «Història del Toreig en Mèxic» (1924), l'historiador Nicolás Rangel va recopilar vàries denúncies davant la Santa Sèu d'alguns vaquers acusats de «satanismo», incloent els ardits d'un mulato vaquer en una facenda en Jalisco a qui se li va acusar en 1604 de tindre un pacte en el diable i dur tatuado la seua image en l'esquena, per les seues habilitats eqüestres i vaqueres. Es dia que el dit mulato es nugava fortament els peus i aguardava a un bou molt brau i que li ficava en les banyes dos taronges, i a una potranca cerril, «per més corcovos que donava, llendo a cavall en ella, li anava llevant les cinchas i la cadira i es quedava en pèl en ella, sense apearse ni caure». Dites sòrts tan arriscades eren ya, feya eixe llavors, habilitats i deports recreatius comuns entre els vaquers del país, pero desconegudes per als espanyols els qui les atribuïen a la bruixeria.

Feya el XVIII, faenes com el coleo de bous, l'us del llaç, o les jineteadas, encara que encara rudimentàries, eren comunament amprades en les facendes del país durant els rodeos, herraderos i capaderos. Ya en eixe llavors, dites faenes s'havien convertit en tradicions lúdiques, expressions de la tauromaquia mexicana, de gran arraïlada en la població mexicana de tota classe, tant de la gent del camp com de les ciutats. En 1765, Pedro Tamarón Romeral, bisbe de Durango, va arremetre contra els clercs d'aquelles regions els qui s'entretenien i eixercitaven coleando bous en la via pública:

“Les places o parages a on es breguen bous a sortejar-los en pública ignomínia i ajamiento es les seues persones i en este perverso inclinament s'eixerciten també en colear el ganado vacú, els entreteniments del qual són dissonants als referits eclesiàstics, de notori risc i perill de les seues vides, els manem a tots els ordenats, en sacris, que en cap pretext usen de dits eixercicis de torejar, colear i córrer els referits animals, baix la pena d'excomunió major.”

La jineteada o monta de bous, d'igual manera, ya era també tradició comuna de la tauromaquia mexicana i de la mateixa manera que el coleo estava molt arraïlada en la població. En la seua obra «Rusticatio Mexicana» (1781), el jesuïta Rafael Landivar va descriure, en vers épico, el jineteo de bous i com es bregava, mentres es jineteaba el bou, un atre bou, durant les corregudes en els pobles.

XIX: El Jaripeo

El Coleo en Mèxic en 1825 en una pintura titulada “Pasatiempo Mexicà” del francés Theubet de Beauchamp. El coleo de bous, o Coleadero, va formar part de les tradicions lúdiques dels Rancheros mexicans des del sigle xvi

Si ben certs elements de la tauromaquia mexicana s'havien desenrollat des d'abans de el XIX, esta va començar a prendre forma i a perfeccionar-se fins a eixe llavors rebent una major difusió.

A lo llarc de gran part de l'història de Mèxic, estos deports taurí-eqüestres s'havien portat a terme principalment en els camps i facendes del país, a camp obert o en chicotetes places rurals, en ganado salvage, i rara volta apareixien en les arenes de les grans ciutats i encara aixina solament com a events secundaris. Un artícul en la revista deportiva anglesa «The New Sporting Magazine» (1835) descriu en lux de detalls el coleo de bous a camp obert en la campiña del Bajío, regió considerada com a llar dels millors ginets del país. I la noble escocesa Frances Erskine Inglis va descriure les grans festivitats campestres, com els herraderos, en les facendes ganaderes d'Hidalgo, i va detallar el Jineteo de Bous en 1839:

La destrea d'estos hòmens és sorprenent; mes la part més curiosa de la funció va ser quan el cochero dels Adalid, un mexicà fort i bell, es va montar en el llom d'un bou brau, que cabotejava i reparava, com si estiguera posseït per una legió de dimonis, i va obligar a l'animal a donar regressos i regressos al galop, al voltant de l'arena. Primer lazan al bou i li derriben sobre el costat, a pesar de la seua furiosa resistència. Una volta que està derribat li monten, pero permaneixent de peu, en les cames obertes, sense descansar sobre el llom del bou fins al moment que lleven el llaç del cap de la res, que s'alça i s'enfollix pretenent en va llevar-se una càrrega a la que no està acostumada. Per a desmontar deu repetir-se la mateixa sòrt, puix d'una atra manera el bou acabaria a cornades en el ginet. El trance és terriblement perillós, puix si el bou es lleva a l'home, la seua mort és casi segura; pero estos mexicans són magnífics ginets.

Correguda de bous en la Ciutat de Mèxic (1831), en a on els picadores anaven vestits com els Charros, els vaquers de terra adins.

Fins a la década de 1860, el panorama taurí en Mèxic, especialment en les grans ciutats i entre les èlits, estava dominat per les corregudes de bous espanyoles. En estos casos, les tradicions mexicanes eren relegades i minimisades, apareixent com a simples adició folklòriques, com a auxiliars, o events secundaris. Per eixemple, els picadores solien eixir vestits com els vaquers de l'interior del país (terra adins), els charros, en lloc del parament espanyol. Els charros ajudaven al torero si este corria perill lazando al bou, o si el bou no era lo suficientment brau o no tan dispost a la brega, ho lazaban per a traure-ho de la plaça. A voltes, les corregudes de bous incloïen la monta de bous com a event secundari per a animar l'ambient. L'únic lloc a on la gent podia trobar les tradicions eqüestres i vaqueres mexicanes en tot el seu esplendor era en el camp, en les facendes, ranchos i pobles.

Com a resultat de l'Intervenció Francesa en Mèxic en la década de 1860, va sorgir un nou sentiment de patriotisme i nacionalisme en tot el país, a on tant el govern com la població varen impulsar l'idea de «lo nacional» o «tot lo mexicà» per damunt de tot lo «estranger». Açò incloïa les tradicions eqüestres i taurines mexicanes per damunt de les d'Espanya i Europa. Irònicament, va anar l'emperador Maximiliano I de Mèxic qui, durant l'Intervenció Francesa, va promoure i va exaltar estes tradicions, popularisant-les entre les èlits mexicanes, puix era un gran admirador de l'equitació mexicana. A sovint organisava exhibicions de llaç, monta de bous i atres events en el Palau, a on invitava a dignataris estrangers, i solia vestir-se de charro inclús en events formals.

Tot açò tindria un efecte en les décades de 1870 i 1880, quan els empresaris i ganaders varen promoure la tauromaquia mexicana, difonent el Jaripeo, conegut pels espanyols com a «toreig mexicà», el conjunt de destrea i habilitats eqüestres i vaqueres dels charros. Els llances o sòrts mexicanes, originalment faenes vaqueres, de lazar, colear bous, jineteo i doma de bous i cavalls cerriles, barbear bous, i equitació, es varen enaltir a nivell nacional des dels seus humils orígens rurals i ganaders.

En la seua obra «La Tauromaquia» (1895), l'escritor i periodiste taurí espanyol, Leopoldo Vázquez, qui va presenciar els ardits del afamado Ponciano Díaz en 1889, va referir:

Jaripeo — Es dona este nom en Mèxic á les distintes sòrts del toreig á cavall, que en singular habilitat i gran mestrage eixecuten molts dels lidiadores d'aquell país en els circs taurins regionals, que es diferencien poc de les de la mateixa índole que efectuen en el camp, i de les que anteriorment vàrem fer menció. Entre elles figura la de lazar, colear i derribar á cavall, la de montar bous, la de rejonear, la de banderillear i la de torejar á cavall també.

Les sòrts originals del Jaripeo eren:

• Colear bous: Consistix en derribar un bou, a cavall, prenent-ho de la coa i tirant d'ella per a aixina derribar-ho.

• Lazar: Vares Coser en lazar als bous per les banyes o el pescuezo, els més destres solament ho fan de les banyes; i en lazar del pescuezo als cavalls.

• Manganear: Vares Coser en lazar les «mans», o pates davanteres, d'un bou o un cavall per a derribar-ho.

• Pialar: Consistix en lazar les pates atrasseres d'un bou o un cavall per a derribar-ho.

• Jineteo de bous: consistia que despuix d'haver segut lazado de les banyes o pescuezo i pialado de les pates o manganeado de les mans, es jineteaba.

• Jineteo de cavalls cerriles: Consistia que despuix d'haver segut pialado o manganeado, el cavall era jineteado a pèl i sense regnes o pretal, subjectant-se solament de la crin.

• Barbear bous: Consistia en enfrontar al bou a peu, prenent-ho de l'orella en una mà i en l'atra el morro, i d'esta forma endoblegar-li el pescuezo per a derribar-ho.

• Banderillear bous á cavall: Consistia en posar banderillas al bou pero á cavall.

• Capotear bous á cavall: Consistia en torejar un bou en el capot pero á cavall.

• Erro al crear miniatura:
  Coleando un bou.
• Erro al crear miniatura:
  Manganeando un bou.
• Erro al crear miniatura:
  Eixecutant la mangana.
• 
  Pialando al bou.
• Erro al crear miniatura:
  Lazando i pialando un bou brau a camp obert.
• Erro al crear miniatura:
  Bou postrat, lazado del cap i pialado de les pates, llest per a ser montat.
• Erro al crear miniatura:
  Jineteo de Bou.
• Erro al crear miniatura:
  Pialando un cavall.
• Erro al crear miniatura:
  Manganeando un cavall.
• Erro al crear miniatura:
  Jineteo de Cavall cerril, a pèl.
• Erro al crear miniatura:
  Banderillas á cavall en el camp.
• Erro al crear miniatura:
  Capotear á Cavall.

El jaripeo es diferencia de les corregudes espanyoles no solament en els llances i events que es realisen, sino en el fet de que els bous no es maten, simplement es «juga» en ells o se'ls «atormenta». En la tradició espanyola, la mort del bou és potser l'element més important, ya que les corregudes de bous varen sorgir de la montería, o caça major, practicada per les èlits, i dels espectàculs romans i de l'Antiga Grècia. Pero el jaripeo s'origina en les faenes vaqueres a camp obert, en l'immensitat de la campiña mexicana, caçant o lazando ganado vacú i caballar salvage, la doma de potros salvages, el pastoreig del ganado, els herraderos, entre atres coses, activitats que no implicaven necessàriament el sacrifici del ganado. El jaripeo és simplement el conjunt d'habilitats i eixercicis eqüestres i vaquers derivats de les tradicions ganaderes convertides en deport.

Per esta raó, els charros donen major importància a la destrea i l'espectàcul, ya siga en les seues habilitats eqüestres o en l'us artístic del llaç, perque eixe és l'objectiu final del deport, no la matança del bou.

El famós escritor i historiador taurí, José Sánchez de Neira, qui també va presenciar els ardits de Ponciano Díaz i atres charros mexicans com Agustín Oropeza, va explicar el perque els mexicans eren millors ginets i més destres en el toreig á cavall que els espanyols, afirmant en 1889:

Torege llámase el d'Espanya, i toreig és el mexicà. Predomina en el nostre poble el principal grau de possible perfecció - hui en dia, que no abans—en les sòrts de á peu, i dus-nos ventaja en les que á cavall s'eixecuten aquell apartat país; i no és perque ací falten bons ginets i valents caballistas, ni en Mèxic hòmens de valor i llaugerea que á peu farien lo que molts dels nostres fan, sino perque la necessitat d'atendre en un principi á caçar reses per al seu sustente, el lucre que despuix va proporcionar eixe actiu eixercici al comerç, el goge i plaure que dona la caça quan perills presenta, han fet d'aquells habitants verdaderes especialitats en l'art de la jineta. [...] D'ahí naix l'afició d'aquell país al jaripeo, que és, digam-ho aixina, el jugueteo en les reses brávas i d'ahí el toreig mexicà.

I el mateix Leopoldo Vázquez, pero en la seua obra «Amèrica Taurina» (1898), va afirmar:

En Mèxic és a on el toreig ha adquirit major desenroll i per lo tant és la regió americana a on s'eixecuten en més art les indicades sòrts i a on és segur que en terme breu, tornem á repetir-ho, alcançarà gran perfecció.

XX

Per la Revolució mexicana, la facendes varen ser dissoltes i destruïdes, posant fi a la ganaderia a gran escala en el país i, a causa d'açò, la ràpida desaparició de les tradicions charras, per lo que els charros varen començar a renunirse per a rescatar i mantindre viva la tradició vaquera. En 1920 (any en que va terminar la Revolució Mexicana), Silvano Barba, Inés Ramírez i Andrés Zemeño, varen crear en Guadalajara la primera agrupació mexicana de charrería, denominada Charros de Jalisco. I un any despuix Charros de tot el país es varen congregar per a formar l'Associació Nacional de Charros. En 1933, per decret del president Abelardo L. Rodríguez, es va designar la Charrería com a deport «genuinamente nacional» i el 14 de setembre com el «Dia del Charro».

Festival Charro en la Ciutat de Mèxic, abril de 1935.

El adveniment del cine mexicà va dur major popularitat, especialment els musicals que combinaven rancheras en l'image charra.

Els mexicoamericanos en els Estats Units també varen realisar vàries charreadas durant el mateix periodo, pero en la década de 1970, la Federació Mexicana de Charrería (FMCH) va començar a ajudar-los a establir charreadas oficials al nort de la frontera. Ara són prou comuns. A voltes, els equips campeons d'Estats Units competixen en la competència nacional de Mèxic.

Etimologia

El terme deriva de charro, nom donat als rancheros, els hòmens de cavall del camp que treballaven en les facendes de Mèxic, sinònim de ginet i vaquer. Esta paraula té diversos orígens: Originalment era un adjectiu despectiu aplicat a la gent del camp, sinònim de rústic i tòfol. D'acort al jesuïta vasc Manuel de Larramendi, la paraula era d'orige vascuence i significava “cosa ruin, i despreciable”, i va indicar que aixina se'ls cridava als parracs per despreci. El terme va evolucionar de manera independent en distints països, passant a ser un gentilici en Espanya per als habitants de certes localitats de la província de Salamanca; mentres que en Mèxic es va convertir en un sustantiu, un nom donat als Rancheros que treballaven en les facendes del país eixercint els seus quefers a cavall, com els oficis de vaquer o caporal. Pel contrari, en atres països de Llatinoamèrica, la paraula charro va mantindre la seua definició despectiva original. En Puerto Rico, per eixemple, charro és algú o alguna cosa ridícul, extravagant o de mal gust. Mentres que en Colòmbia significa alguna cosa graciós, vulgar o rar.

Llenç charro

Erro al crear miniatura:

Llenç Charro en la Ciutat de Mèxic.

Vore també: Llenç charro

Un llenç charro és una instalació especialment dissenyada per a la pràctica de l'equitació, est és l'escenari a on els charros realisen els events de charreadas i jaripeos. Un llenç té dos àrees: un àrea delimitada que consistix en un carril de 12 metros d'ample per 60 metros de llarc que conduïx a un àrea circular de 40 metros de diàmetro.

Cavall charro

Vore també: Cavall Asteca

Erro al crear miniatura:

Cavall asteca.

El prototip del cavall charro és un de fort, ample, chapalló, de mijana alçada (1.45 metros de la creu al sol, és el millor), musculoso, llauger i de molt os. Respecte al seu caràcter, els millors cavalls per a charrear són aquells coneguts com de brío amagat o de brío buscat (que són nerviosos i s'apleguen a alborotar, pero en el treball es aquietan), de molta llei i classe, que tenen gran resistència, mantenint-se ferma des del principi fins al final de la jornada; que siguen quets i serens per a faenes com: pealar i manganear, en mostrada disposició per a colear i que no s'esglayen treballant en el ganado vacú.

Es diu que la raça de cavall ideal per a la charrería és el Quarto de Milla. Una atra raça destacada per a events de charrería és el cavall Asteca.

La raça Quart de Milla es remonta a el XVII i la creació del cavall Asteca va ser en 1972 en l'escola secundària mexicana de ginets en Rancho Sant Antonio, Texcoco, el cavall Asteca va ser criat específicament per a charros. Abdós races de cavalls són adequades per a les intrincadas i ràpides maniobres requerides per a riendar, tallar, treballar en vaques, carreres de barrils, lazar vedells i atres events d'equitació de l'oest, especialment aquells que involucren ganado viu.

Roba i tachuelas per a cavalls

Hòmens

Erro al crear miniatura:

Charro en uniforme de faena.

Hi ha cinc tipos de paraments que pot posseir el charro. Són de faena, la mija gala, la gala, la gran gala i la etiquette. El parament més utilisat és l'uniforme de treball, est és el trage que s'usa en les competències. L'uniforme de Gran Gala és el més estratificado, ve complet en un capell charro de feltre en brodats platejats i dorats, i la jaqueta i els pantalons són de cachemir fi en botons platejats i l'uniforme de faena és el més senzill incloent una camisa plana abotonada , corbatin, pantaló, botes i capell charro de full de palma.

Dònes

Erro al crear miniatura:

Escaramuza charra en uniforme de adelita per a competició.

L'incorporació de les dònes en la charrería és el resultat de la colaboració entre María Elena Lucio de Franco (“Malena Lucio”) i el llavors president de l'Associació Nacional de Charros, Don Everardo Camacho. En 1947, el llavors president de l'Associació Nacional de Charros, en notar la gran habilitat i entrega de Malena, la va invitar a formar part de dita Associació i li va permetre començar a treballar en els chiquets i chiquetes de la mateixa, a pesar de que en eixa época l'inclusió de la dama en la charrería no era ben vista.

Malena va aprofitar l'oportunitat i va començar a organisar jocs a cavall per als chiquets, conseguint que l'ensenyança fora més divertida i cridanera per a ells. Aixina va començar en el joc de “lo que fa la mà fa la despuix de”, lo que posteriorment va evolucionar a “El Carrusel” (conformat per 4 chiquetes i 3 chiquets) mateixa que és considerat com la raïl i inici de la primera escaramuza charra.

El carrusel va començar a presentar-se en diferents llenços charros atraent aixina a distintes famílies als mateixos i fomentant aixina l'inclusió d'esta en la charrería. Aixina mateix, es varen començar a organisar les famoses “itacadas” en la finalitat de conseguir un ambient familiar. Tot lo anterior, va propiciar la formació de la primera escola de charrería.

Malena Lucio també va ser peça fonamental per al disseny i confecció del primer vestit de Adelita, puix en l'idea d'innovar i crear un parament diferent per a les dònes charras, va dissenyar i va confeccionar, junt en la seua mare Carmen, este trage que s'ha convertit en part essencial en la vestimenta de les dames charras, que porten la majoria de les escaramuzas hui en dia.

En la vestimenta de la dòna dins de l'àmbit charro existixen diferents trages, entre ells els següents: Adelita, Vaig dur de faena, Mija gala, Gala, Etiqueta i China poblana.

El vestit de adelita o de ranchera mexicana s'utilisa molt per a les competències, aixina com el trage de charro de faena, de mija gala o de gala. El trage de chinenca poblana només s'utilisa per a desfilades o per a algun atre event, no per a competir.

El trage de chinenca poblana consistix en una brusa escotada, de mànega curta, brodada en seda, abalorios o llentilles de colors, falda de tela o franela en a lo manco un volant, brodada en canutillos o llentilles, capes d'encaix visibles en la part inferior de la falda, l'és indispensable l'us de enagua, sabates de seda en hebillas a joc en el brodat de la falda, no es permeten botes, mantón del color de la falda, capell charro de feltre fi en gamuza, chapetas dorades i/o platejades, Fajín en la cintura, nugada en un llaç en l'esquena, també la dòna deu tindre el cabell arreplegat en una castanya baixa generalment adornat en un llaç de tela o encaix, o dos trenes decorades en cintes.

Cavalls

Erro al crear miniatura:

Detall de la tachuela del cavall charro.

L'equipament del cavall deu complir en les especificacions, de la mateixa manera que la roba del charro. Tot l'equip del sellí deu estar fet de materials naturals, no artificials com el plàstic. Hi ha principalment dos tipos de cadires de montar que posseïx el charro: la cadira de treball i la cadira formal.

La cadira charra té una banya més ampla que el d'una cadira occidental, lo que ajuda a evitar que el charro caiga o es penge. Hi ha dos agarraderas en la part atrassera de la cadira, en cas que el charro necessite agarrar-se per un acte inesperat del cavall.

Tots els charros deuen complir en la normativa per a la pràctica del seu deport i vestimenta. Inclús conten en un protocol rigorós per a iniciar celebracions i reunions d'equip.

Personages

Charro

Vore també: Charro

Charro.

El charro, és el ginet masculí que practica la charrería, i moltes voltes renocido com el ícono nacional de Mèxic. El charro modern va evolucionar dels Rancheros mexicans dels sigles XVIII i XIX, als quals se'ls malnomenava de forma pijorativa, charros. Els Rancheros, a la seua volta, varen evolucionar dels vaquers seminómadas que merodeaban les vastes praderies i boscs del Bajío durant els sigles XVI i XVII.

La paraula charro era originalment un adjectiu despectiu aplicat a la gent del camp, sinònim de rústic i tòfol. El terme va evolucionar en Mèxic passant a ser un sinònim dels Rancheros mexicans, els hòmens de cavall del camp, que treballaven en les facendes i zones rurals eixercitant, á cavall, tots els oficis i quefers del camp, com els oficis de vaquer, caporal o majordom, entre uns atres.

Encara que en l'actualitat els únics que tècnicament són charros són els hòmens que practiquen la charrería, la mirada d'esta figura s'ha expandit a la música i al cine. Les bandes de mariachis solen lluir un parament charro de la Gran Gala ya que la música de mariachi s'ha convertit en sinònim de charreada, pero estos músics no es classifiquen com charros tècnics i els paraments que usen són més per apariència que per practicidad.

Escaramuza charra

Vore també: Escaramuza charra

Erro al crear miniatura:

Escaramuza charra.

Les dònes que practiquen este deport se'ls crida charras, ya que el terme escaramuza s'usa per a nomenar al conjunt de dames que integren l'equip deportiu, i no és el terme correcte per a referir-se a una charra en singular.

Es diu que la part femenina de la charrería, la escaramuza charra, és originària dels Alts de Jalisco, específicament de Tepatitlán de Morelos. La seua vestimenta és d'estil adelita de chinenca poblana originària de l'estat de Pobla i realisen piruetes en el cavall acompanyades d'un toc artístic, en eixemples com la coladera, combinat, l'escala i la flor.

Encara que dins de l'Associació Nacional de Charros, es diu que la escaramuza charra va ser creada pel senyor Everardo Camacho i l'instructor Luis Ortega en 1953, la qual estava integrada per chiquetes i chiquets jóvens que tenien entre cinc i nou anys. Esta primera escaramuza va estar integrada pels germans Guadalupe, Antonio i José Camacho, Luis, Arturo i María Eugenia Ruiz Loredo. Com va ser alguna cosa innovador en eixa época, va tindre molt èxit, ya que en eixa presentació els chiquets varen demostrar la seua destrea en montar a l'estil charro i l'educació dels seus cavalls.

Una escaramuza charra està integrada per huit integrants i la seua presentació consta de 12 eixercicis, els quals són a gran velocitat, els quals consistixen en realisar creus i girs, lo que demostra la destrea que tenen les dames per a montar i la bona regna dels seus cavalls. Els vestits poden variar de color en parelles, quartets o individuals.

L'entrenament de la escaramuza charra és molt intens, ya que deuen ser capaços de controlar en gran destrea als seus cavalls, ya que les seues evolucions requerixen una perfecta coordinació entre tots els integrants d'un mateix equip.

Sòrts charras

Cala de cavall

Erro al crear miniatura:

Escaramuza charra interpretant la Cala de Cavall.

Este event és la demostració de la bona regna i educació del cavall charro. Este event inclou: bon govern, estrebe, mansedumbre, marcha, galop, carrera, postures de celles i cap i coa. Consistix que el cavall corre a tota velocitat i frena en un sol temps i a açò se li crida punta. Després vénen els costats a on el cavall té que girar sobre el seu propi eix recolzat en una sola cama aixina cap a abdós costats. Després vénen els mijos costats a on tens que fer lo mateix pero en el mig i al final d'este event tens que caminar de tornada a la llínea de cinquanta metros. Este event es realisa dins de la secció rectangular de 20 x 6 metros del llenç.

Este event charro és considerat un dels més importants dins del deport nacional per excelència, ya que demostra la conexió (comunicació) que existix entre el charro (ginet) i el cavall, considerat un dels events més difícils de dominar i ademés ve en la puntuació més elaborada, és possible puntuar més punts negatius que positius. Va ser consumat oficialment com a deport nacional en el XX. Aixina mateix, es mostra si el cavall està cómodo o incómodo en algun tipo de arnés que s'utilise per al seu maneig.

Piales

Erro al crear miniatura:

Charro interpretant Piales.

Este event consistix en nugar les pates atrasseres d'una egua i en això detindre per complet el galop de l'egua. El charro (mentres està montat en el seu cavall) deu llançar un llaç, deixar que l'egua córrega pel llaç, agarrar-ho per les pates atrasseres i després enrollar la seua corda en el cap de la seua cadira per a tirar-ho a chorrada segons siga necessari, reduint gradualment la velocitat de l'egua fins que es detinga per complet, durant la realisació d'este event, el charro deu tindre molt conte de enrollar correctament la corda i no fer nucs per a evitar lesions importants en les mans. Es donen tres oportunitats. S'otorguen punts per la distància necessària per a detindre a l'egua. Açò es fa en la part rectangular de l'arena.

Existixen diferents tipos de piales, alguns d'ells són el pial de piquet, pial floreado i el pial de jaqueta. El pial de piquet consistix en tindre el llaç al sol i quan passe l'egua nugar-ho en força cap a les pates atrasseres de l'egua, el pial floreado consistix en fer un chicotet floreando just abans del pas de l'egua. i quan passe l'animal tira-ho a les pates atrasseres i el pial de jaqueta consistix en colocar al charro en el seu cavall d'esquenes per a on passarà l'egua i fer una mola oposta per a que quan passe l'egua coloque la corda sobre les pates atrasseres de l'egua.

Coes en el llenç

Erro al crear miniatura:

Charro interpretant el Coleadero o Coes en el Llenç.

Este event (també conegut com coleadero), consistix en intentar derribar un bou chicotet per la seua coa mentres galopa, esta tasca és similar al bulldogging excepto que el ginet no desmonta. Un charro montat en el seu cavall esperarà en la porta del shute l'eixida d'un bou, que després de saludar i pavonearse, el charro cavalcarà junt al bou, ho subjectarà per la seua coa i finalment enrollará la coa al voltant de la seua cama. tractant de fer descendir al vedell al sol, realisant totes estes accions, en una distància màxima de 60 metros.

Jineteo de bou

Charro interpretant el Jineteo de bou.

Este event consistix en la monta de bous. L'objectiu és que el ginet permaneixca montat sobre un bou fins que deixe de moure's. Els bous tendixen a ser més menuts, generalment entre 990 i 1320 lliures. Es poden usar dos mans en la corda de bou i el charro pot tindre fins a tres assistents dins de l'arena per a sostindre el cap del bou, apretar i subjectar el cinturó del ginet. El Charro que realisa este event donarà l'indicació per a que s'òbriga la porta de shute, l'actuació comença quan els juges donen l'orde de contar el temps d'aprete, i termina quan el bou deixa de trompe que és quan el ginet té 3 minuts per a aplegar. cada minut aforrat conte com un punt i els punts també es recuperen per la tècnica. El charro no pot caure, deu desmontar i aterrisar en posició vertical. Una volta que el charro desmonta del bou, deu llevar-se la corda i la campana per a que la Terna en el Rode puga seguir-ho. Este event té les seues raïls en una forma anterior coneguda com Jaripeo.

Terna en el rode

Erro al crear miniatura:

Charros interpretant Terna en el rode.

Este event és un event de cordaje per equips en el que tres charros intenten nugar un bou, un pel coll, un atre per les pates atrasseres, i l'últim després nuga els seus peus junts en un llímit de temps màxim de 6 minuts. S'otorguen punts per trucs de corda i temps. Els charros tenen dos oportunitats cada u, ya siga per a nugar el cap del bou o chafar-la, els charros donaran regressos, en acabant de que el primer charro done un intent després, el segon ho intentarà i després el tercer, i aixina successivament fins que les seues oportunitats o els seus minuts estan agotats. El charro que està amarrant el coll del becerro deu demostrar un control total de la corda realisant alguns trucs en la corda cridats "floreando". Mentres una corda es enrolla al voltant del coll del becerro, els atres membres de l'equip deuen colocar una trampa per a nugar les pates atrasseres i finalment baixar al becerro.

Jineteo d'egua

Erro al crear miniatura:

Charro interpretant el Jineteo d'Egua.

Este event és similar a montar un bronc sense pèl. Egua significa egua. Un cavall no entrenat, a sovint una egua, es monta en una corda de bou. S'usen les dos mans i les cames se sostenen horisontalment contra el sol. De manera similar a l'event de monta de bous, els ginets intenten permanéixer en el cavall fins que deixe de moure's. L'egua estarà tancada i en un equip d'ajudants que també es visten de charros, fins a dos pinces dins de l'anell per a estirar la correja, podent contar en fins a tres ajudants dins dels caixons per a sostindre el cap de l'egua, apretar i subjectar. el ginet pel cinturó, per a que es puga montar i acomodar, donarà l'indicació per a obrir la porta del caixó, la tasca comença en el moment en que els juges donen l'orde de contar el temps per a apretar, i finalisa quan el charro desmonta per alguna raó.

Manganas a peu o a cavall

Charro interpretant la Mangana a Peu.

Manganas a Peu consistix en un charro a peu al que se li donen tres oportunitats i huit minuts per a nugar un cavall en el seu llaç per les seues pates davanteres i fer que caiga i rode una volta. El charro manganeador pot ubicar-se en qualsevol lloc de l'arena a una distància mínima de quatre metros de la tanca perimetral, despuix de fer florir la seua cuerdo (fent trucs en la corda) el charro llança el seu llaç al seu objectiu, que és el cavall solitari que es pavonea junt a atres 3 cavalls. que estan sent montats per un atre charro, tractant de no atrapar a cap dels atres 3 cavalls. Manganas a Cavall és un concepte similar pero en canvi a cavall.

Els punts s'otorguen pel temps i els trucs en la corda sempre que el cavall estiga nugat d'acort en les regles nacionals. Els punts pels tres intents són acumulatius. El temps per a eixecutar les manganas tant a peu com a cavall serà de 8 minuts, solament s'autorisarà i el cronómetro es detindrà per al primer canvi d'egua, aixina com per accident o perque l'egua ix-te o ixca del ring, el temporisador per a posteriors canvis d'egua.

Pas de la mort

Charros fent un Pas de la Mort.

Este event consistix en un charro montat a pèl, en regnes, tractant de botar del seu propi cavall al llom nuet d'un cavall solt, intacte i sense regnes i montar-ho fins que deixa de donar regressos. L'event rep el seu nom de l'alta cantitat de risc de l'actuació si es realisa de forma incorrecta, ya que este moviment pot ser fatal per a la persona que ho eixecuta ya que pot caure baix de l'animal i ser calcigat mal pels atres tres ginets que arreaban a l'animal. Açò es fa al revés a voltes per a mostrar.

Celebració

Vore també: Mariachi

Charros desfilant a cavall en una charreada.

Quan se celebra una charreada, la cerimònia d'obertura, les organisacions i participants desfilen cap a l'arena (el llenç) a cavall, generalment acompanyats per una banda de mariachis que toca la Marcha Zacatecas i rendix honors a la bandera mexicana. Açò significa la llarga tradició dels Charros com un braç auxiliar de l'Eixèrcit Mexicà. La jaqueta curta de charro recorda a la que usen els membres de l'Eixèrcit de Vila.

La charreada en sí consta de nou events de puntuació organisats en un orde particular (nou per als hòmens i un per a les dònes). Dos o més equips, cridats associacions, competixen entre sí. Els equips poden competir per a convertir-se en campeons estatals, regionals i nacionals. Els competidors són jujats tant per l'estil com per l'eixecució.

Un playout d'una charreada generalment seguirà l'orde de:

1. Cala de cavall (prova del cavall) - sòrt masculí
2. Piales en llenç (llaç dels peus) - sòrt masculí
3. Coes en el llenç o coleadero - sòrt masculí
4. Escaramuza (escaramuza de dònes) - sòrt femenina
5. Jineto de bou - sòrt masculí
6. Terna en el rode (equips de tres) - sòrt masculí
7. Jineteo d'egua - sòrt masculí
8. Manganas a peu (sobre lazada de peus) - sòrt masculí
9. Manganas a cavall - sòrt masculí
10. El pas de la mort - sòrt masculí

Congrés i Campeonat Nacional Charro

El Congrés i Campeonat Nacional Charro és un event de 17 dies a on equips charros i escaramuzas de tot Mèxic i Estats Units competixen a nivell nacional o organisat per la Federació Mexicana de Charrería.

En el 2021, 144 equips de charros i 112 escaramuzas (equips de charras) varen competir en la ciutat sede d'Aguascalientes, l'equip Rancho El Quevedeño de l'estat de Nayarit varen ser els grans campeons nacionals del 2021, en un puntaje final de 330 punts, l'equip Rancho Les Cuatas de l'estat de Nayarit varen ser els subcampeons en 312 punts i l'equip Charros de l'Estany “A” de l'estat de Durango varen quedar en tercer lloc en 303 punts. L'equip Sols del Desert de l'estat de Chihuahua es va coronar reines nacionals de la escaramuza en 309.33 punts, l'equip Sanmarqueña de Aguascalientes va ser el subcampeó en 306.66 punts i el tercer lloc va ser E.M.T Rancho El Herradero de Jalisco en 290.66 punts. José Andrés Aceves Aceves de l'estat de Nayarit, va ser titulat 2021 Rei de Charros Complets. La cerimònia formal de premiación va estar encapçalada pel Governador Constitucional del Estat de Aguascalientes, C.P. Martín Orozco Sandoval front a una plétora de Sant Marcos Arena a on el governador també va felicitar als 144 equips, 112 escaramuzas i 16 charros complets que varen participar dels 32 estats de Mèxic i atres països.

Els premis dels campeonats de charrería poden incloure coses com cadires de montar, remolcs de cavalls, trofeus o a voltes diners. Encara que la majoria dels charros ho fan sense un incentiu econòmic (de fet acaben pagant per charrear, com ocorre en atres deports amateurs), hi ha persones que es dediquen plenament a la charrería i viuen d'ella. El sòu d'un charro professional és variable. Un charro pot guanyar fins a 20 o 25 mil pesos mexicans al més.

Equips i associacions

Els charros s'agrupen en associacions inscrites en la Federació Mexicana de Charrería (federació nacional de charros fundada el 16 de decembre de 1933), dites associacions són equips o esquadrons en els que els charros s'organisen per a pràctiques i competències i en algunes ocasions per a alçar Fondos per a la construcció o compra d'instalacions. Les escaramuzas (grups de dònes charras) s'organisen de manera similar a on estan conformades per huit membres oficials i cada participant deu pertànyer a la Federació Mexicana de Charrería i complir en les normes establides per l'institució. Per a competir en una charreada o jaripeo, totes les associacions deuen tindre una llicència de la federació i els competidors deuen estar certificats com charros.

Himne

Plantilla:Escoltar El dumenge 14 d'octubre de 2012, en el marc de l'inauguració de el LXIII Congrés Nacional Charro en Zacatecas, el Governador de l'Estat Miguel Alonso Reis i el president de la Federació Mexicana de Charrería, Jaime Castruita Padilla, varen firmar el conveni pel qual li la Federació Mexicana de Charrería va adoptar la lletra i música de la "Marcha Zacatecas" com a Himne Nacional Charro. Cançó composta per Genaro Codina en 1892.

Vore també

• Federació Mexicana de Charrería
• Charro
• Llenç charro
• Escaramuza charra
• Jaripeo
• Chinaco
• Vaquer
• Rodege nortamericà

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Charrería.