Equus ferus caballus

«Cavall», «Corcel», «Potra», «Egua», «Yeguada» i «Egües» redirigixen ací. Per a atres accepcions vegen-se Cavall (desambiguació), Potra (desambiguació), Potrillo (Artemis Fowl), Yeguada (desambiguació), Riu Egües, Ford Corcel i Carretilla de càrrega.

El cavall (Equus ferus caballus) és un mamífer perissodàctil domesticat de la família dels équidos. És un herbívor de gran porte, en coll llarc i estovat poblat per llargues crins.

A la femella del cavall se li crida egua i a les crío, si són machos, potros o potrillos, i si són femelles, potras. La crío i utilisació del cavall per part de l'home es coneix com a ganaderia equina o caballar, i la seua domesticació es remonta a 3600 a. C., en la regió de Kazakhstan.

Etimologia

El terme llatí utilisat per a denominar al cavall era equus, mentres caballus, que va derivar en la paraula «cavall», és un terme del llatí tardà, possiblement d'orige celta, que significa «cavall castrat». «Egua» procedix del femení de equus, «equa». Als animals jóvens en general li'ls denominava pullus, textualment «pollets», que va originar la paraula pulliter, pullitri, que derivaria en «potro» o «potrillo».

Taxonomia

Linneo va classificar els cavalls domèstics en 1758 en l'espècie Equus caballus. En demostrar-se que els cavalls domèstics actuals i el seu antepassat selvat extint, classificat com Equus ferus (cavall salvage), pertanyien a una mateixa espècie, devia assignar-se-li un únic nom científic. Generalment en casos com este s'aplicaria el principi de prioritat usat en la nomenclatura científica, que establix que deu permanéixer com a nom específic el primer en haver segut registrat, sent caballus el més antic. Pero la Comissió Internacional de Nomenclatura Zoológica va determinar en 2003, en l'opinió 2027, que els cavalls actuals, de la mateixa manera que atres dèsset espècies domesticades, devien nomenar-se com la seua raça salvage extinta, Equus ferus, per a evitar la paradoxa de que els linajes anteriors, els selvats, anaren nomenats com subespècies dels seus descendents. Per lo tant el nom específic que preval per als cavalls actuals és Equus ferus, quedant el terme caballus com nom trinomial que designa a la subespècie domèstica.

Els cavalls es classifiquen dins del orde dels perissodàctils, pertanyent a la família dels équidos, a la que també pertanyen els asno (Equus africanus), el onagro i el kulán (Equus hemionus), el kiang (Equus kiang) i les zebres, en la que estan estretament emparentats en pertànyer tots a l'únic gènero supervivent, Equus.

Evolució

L'evolució del cavall pot seguir-se a través del registre fòssil cridat Eohippus, un chicotet mamífer herbívor que va viure durant l'Eoceno, fa cincuenta y cinco millons d'anys, en Amèrica del Nort. Se supon que d'ell descendixen tots els équidos posteriors, inclós el gènero Equus.

El Hyracotherium va ser alguna volta considerat com un dels membres més antics de la família Equidae ans que la seua espècie tipo, H. leporinum, fora reclasificada com un paleotérido, un tipo de perissodàctils relacionats tant en els équidos com en els brontotéridos. A primera vista era similar a un gos menut.

L'evolució posterior de Hyracotherium li va fer aumentar la seua altura fins als 115 cm i perdre els seus dits fins a fer-se monodáctilo, és dir, en un sol dit. Poc a poc, el seu únic dit s'enduriria per mig de mutacions, fins a desenrollar caixcos que els permetien fugir dels depredadors. En eixa época varen aparéixer al mateix temps en Norteamérica i Eurasia diverses espècies i gèneros relacionats.

Sembla ser que les espècies euroasiàtiques varen desaparéixer; no obstant, les espècies americanes varen donar lloc durant l'Oligoceno al gènero Mesohippus, del tamany d'una gasela, que tenia solament tres dits en les pates davanteres i que ya presentava peus en forma de caixco.

Alguna cosa més tart, en el Mioceno, a Mesohippus li va succeir Hypohippus i Anchitherium; es creu que abdós espècies varen colonisar despuix Eurasia des d'Amèrica del Nort. Atres descendents de Mesohippus varen ser Miohippus i Merychippus; este últim gènero va desenrollar dents en corones molt altes, lo que li va permetre, a diferència de Hyracotherium, que pastaba herba, ramonear els fulls i brots d'arbres i arbusts. Entre els descendents de Merychippus estava Hipparion, que durant el Plioceno es va desplaçar i va expandir des de Norteamérica fins a Eurasia, i Pliohippus (primer antepassat d'un sol dit), antecessor de Plesippus i del seu successor, el cavall modern, és dir, el gènero Equus, que va aparéixer fa cinc millons d'anys.

Es creu que durant el Pleistoceno, fa uns quinze mil anys, el gènero Equus va estendre la seua àrea de distribució des de Norteamérica a Eurasia i Àfrica creuant el pont de Beringia. Fa uns 10 000 anys, els cavalls es varen extinguir en Norteamérica, per causes encara desconegudes, potser per algun cataclisme climàtic que va modificar els ecosistemes americans. Diverses troballes en coves d'Europa indiquen que el cavall era un animal molt abundant durant l'Edat de Pedra en dit continent; s'han trobat suficients restants d'esquelets de cavalls dins i en les afores d'estes coves com per a afirmar que eren consumits pel ser humà. El número de cavalls va disminuir en el neolític, quan Europa estava coberta per boscs en la seua major part. S'han trobat restants de l'Edat del Bronze, embocaduras i peces de arneses, que demostren que el cavall ya estava domesticat en esta época. Esta domesticació sigles més tart va permetre, despuix del descobriment d'Amèrica, que els cavalls anaren reintroducidos pels conquistadors espanyols en el continent que els va vore sorgir.

Anatomia

Porte

L'altura dels cavalls, com en els demés cuadrúpedos, es medix fins a la creu, a on troben les escàpules, és dir el punt a on s'unix el coll en el llom del cavall. S'elegix com a referència este punt per ser una altura estable que no pot pujar o baixar com el cap o el coll.

El tamany dels cavalls varia considerablement entre les distintes races, i també està influït per la nutrició. Segons el seu porte les races de cavall solen dividir-se en tres grups:

• pesats o de tir;
• llaugers o de cadira;
• ponis i races miniatura.

L'altura dels cavalls de cadira o llaugers sol oscilar entre 142 i 163 cm i el seu pes oscila entre 380 i 550 quilograms. Els cavalls de cadira més grans tenen una altura a partir de 157 cm i apleguen fins a 173 cm, pesant al voltant de 500 a 600 kg. Les races de tir o pesades medixen generalment de 163 a 183 cm i poden pesar entre 700 i 1000 kg.

L'eixemplar de cavall més gran registrat en l'història es dia Mammoth, provablement era un shire, que va nàixer en 1848. Media 220 cm i s'estima que va aplegar a pesar 1500 kg. El cavall que actualment ostenta la marca de menor altura es diu Thumbelina, és una egua miniatura adulta afectada de nanisme. Medix 43 cm d'alt i pesa 27 kg.

Poni

Artícul principal → Poni.

Es denominen ponis a moltes races de cavall d'estatura menuda, encara que el barem varia llaugerament segons els llocs. El llímit que establixen generalment els països que usen el sistema anglosaxó d'unitats per a considerar a un cavall com un poni és que no supere 147 cm d'altura en l'edat adulta; encara que en Austràlia el top és de 142 cm. La Federació Ecuestre Internacional, que usa el sistema mètric, establix l'altura de brot entre cavalls i ponis en 148 cm sense ferradures i 149 cm en ferradures. Algunes races que produïxen individus tant per dalt com per baix del llímit no són considerades ponis a pesar de la seua altura. En canvi algunes races de ponis poden produir individus que sobrepassen el llímit sense perdre la denominació de poni.

La diferència entre ponis i cavalls no és simplement d'altura, sino també de fenotip, conformació o apariència, ademés de temperament. A sovint els ponis presenten un pelage més dens en crines, coes i coberta en general. Ademés tenen pates proporcionalment més curtes, en cossos més robusts, ossos més pesats, colls més curts i caps curts en àmplies #front. Solen tindre temperaments molt calmats. De fet, la talla per sí mateixa no és un factor determinant per a la definició d'un cavall com poni: mentres que el poni de les Shetland té una mija que sobrepassa els 102 cm, els Falabella i atres cavalls miniatura, que no sobrepassen els 86,4 cm (la talla d'un gos gran) no són considerats ponis en els seus respectius estàndarts genealògics.

Estructura òssea

Un cavall té doscents cinc ossos. El seu columna vertebral està composta per cincuenta y uno vèrtebres. Una diferència important entre l'esquelet del cavall i el de l'humà és que aquell carix de clavícules, els membres anteriors s'unixen a la columna per mig de poderosos músculs, tendons i lligaments que subjecten les escàpules. Les pates i els caixcos dels cavalls també són estructures úniques. La disposició i proporcions dels ossos de les seues pates són molt diferents a les dels humans. Per eixemple, la part del cos anomenada «genoll» en els cavalls en realitat està formada pels ossos del carp, que es corresponen en la nina humana. Mentres que el corvejón conté ossos equivalents al turmell humà. Els ossos inferiors de la pata del cavall es corresponen en els ossos de la mà o el peu humans, i els denominats nuguets del cavall són els ossos sesamoides entre la canya (un únic os equivalent al metacarp) i les falanges proximals dels dits, és dir els nuguets humans. En les extremitats davanteres, el cúbito i ràdio s'han fusionat donant lloc a un únic os, de la mateixa manera que ha succeït en la tébea i el peroné lo que impedix que puga girar lateralment les mans i peus. Ademés un cavall no té músculs en les seues pates per baix dels genolls i corvejón, solament té pell, tendons, lligaments, cartílec i ossos, i un teixit córneo especialisat per a absorbir impactes que forma els caixcos. Totes estes diferències són adaptacions de les seues extremitats a la carrera, com la reducció del número de dits de les extremitats a un solament rodejat d'un material córneo cridat caixco.

Els ossos de la cap del cavall són llarcs i els de la cara tenen el doble de llongitut que els de el cràneu. La mandíbula també és llarga i posseïx una superfície ampla i aplanada en la part inferior de la zona posterior.

Caixcos

Els caixcos són fonamentals per a l'estructura de les pates dels cavalls. Els caixcos dels cavalls en les falanges distales, l'equivalent a les puntes dels dits en els humans, en l'interior estan recobertes de cartílec i atres teixits blans especialisats rics en sanc com el teixit laminar. L'exterior dels caixcos està format per un teixit córneo similar al de les ungles dels humans. El resultat final és que un cavall que pesa una mija de 500 kg és capaç de desplaçar-se sobre els mateixos ossos que quan un humà va de puntilles. La raó per la que als cavalls se'ls posen ferradures és que en captivitat desgasten més ràpidament els caixcos, per la durea del paviment i pel sobrepés que duen, que en llibertat desplaçant-se per la terra. Els caixcos creixen contínuament i en estat natural es desgasten sols, pero necessiten ser retallats cada cinc o sis semanes en els cavalls herrados.

Dents

Els cavalls han adaptat les seues dents per a pastar herba. Els cavalls tenen un mínim de trentassís dents (dotze incisius i vintiquatre molar). Un cavall adult té dotze incisius, adaptats per a mossegar i arrancar l'herba i demés vegetació, en la part frontal de la boca. Tenen vintiquatre dents adaptades a mastegar, els premolars i molar, en la part posterior de la boca. Els mascles adults tenen quatre dents adicionals just despuix dels incisius denominats «claus» i que no els eixiran fins que tinguen quatre o cinc anys d'edat. Alguns cavalls, tant mascles com a femelles poden desenrollar d'un a quatre dents vestigiales molt menuts davant dels molar, que generalment se'ls lleven perque poden interferir en el mòs. Este espai entre incisius i premolars està buit i és a on es coloca el mòs del arreo del cavall.

Les dents dels cavalls continuen creixent durant la majoria de la seua vida per a que puguen pastar correctament. Els incisius presenten distints patrons de creiximent i desgast segons les edats dels cavalls, ademés de l'àngul que presenten les superfícies de mordedura, per lo que poden ser utilisats per a medir de forma aproximada l'edat del cavall, encara que la dieta i els contes als que són somesos varien notablement en les taxes de desgast.

Aparat digestiu

Els cavalls són herbívors en un aparat digestiu adaptat a consumir una dieta d'herba i atres materials vegetals durant la major part del dia. En comparació als humans tenen un estòmec relativament menor, pero uns intestins molt més llarcs que permeten un fluix continu de nutrients. Un cavall de 450 kg menja entre 7 i 11 kg de menjar diàriament, i en condicions normals beu de 38 a 45 litros d'aigua. Els cavalls no són rumiants, per lo que solament tenen una cavitat en el seu estòmec, a diferència de les vaques o les ovelles que tenen quatre cavitats. Poden digerir la celulosa de l'herba gràcies a que posseïxen un cego molt desenrollat, pel que el menjar passa abans d'aplegar al intestí gros. A diferència dels humans els cavalls no poden vomitar, per això els problemes digestius poden provocar-los còlics que els poden ocasionar la mort.

Colors i races

Els cavalls mostren una gran varietat de colors de capa i de races distintives, que donen lloc a ampli vocabulari descriptivo especialisat. A sovint un cavall es classifica abans pel color de la seua capa que per la seua raça o sexe. Els cavalls del mateix color de capa es poden distinguir per alguna marca blanca distribuïda a lo llarc dels seus cossos, que junt als patrons motejats s'hereten de forma independent de color de la capa.

S'han identificat molts gens que donen diferents colors a la capa dels cavalls, encara que continuen les investigacions per a identificar els demés factors que donen orige a distintes traces. Una de les primeres relacions genètiques que es varen entendre va ser l'existent entre el color rojós recesivo i el dominant negre, que està controlat pel receptor de melanocortina 1. Uns atres alels controlen el motejat, el intercalado de pèls blancs, la supressió o dilució del color, i atres efectes que creen les dotzenes de possibles colors de capa dels cavalls.

Les capes alazana, castanya i negra són els colors equins bàsics. Estos colors són modificats per lo manco dèu gens que creen el restant dels colors, incloent #dilució com el palomino o els patrons de taques com els pintos. No tots els cavalls blancs tenen una capa blanca de naiximent, a sovint els cavalls blancs de mijana edat eren cavalls grisos en nàixer. Els grisos naixen en un to més obscur i es tornen grisos en l'edat, i abdós generalment tenen la pell negra baix les seues capes de pèl blanc (en l'excepció de les pells rosa baix les marques blanques). Solament els cavalls que naixen en la capa blanca tenen la pell rosada, alguna cosa que és una característica rara.

Capes

La capa d'un cavall és la coloració general del pelaje. Quan parlem de capa a voltes cal diferenciar els colors de la crin i la coa, i si li canvia el color quan és jove. Les capes principals són les següents, si be hi ha moltes variacions de cada una:

• Alazán: crin i cos de to marró clar o rojós, com a apanollat.
• Albino: no és un verdader color de capa, sino un polimorfisme genètic transmisible a la descendència. L'animal albino carix d'un enzima, la tirosinasa, que inicia la transformació de la tirosina en el pigment melanina. La falta de melanina produïx cavalls blancs i d'ulls rojos, que són hipersensibles a la llum. Els cavalls en albinismo parcial o total (tobianos parcialment albinos) es consideren defectuosos i per tant se'ls aparta de la reproducció.
• Bayo: blanc groguenc.
• Blanco: és una capa difícil de trobar; tot el cos deu ser de color blanc, sense cap atre to.
• Castanyer, mulato o zaino: marró obscur, a voltes casi negre; crin i coa pardas o negres.
• Isabelo: cos de color crema i la crin i la coa d'un color més obscur, pero és distint a un cavall que posseïx una capa baya.
• Negre: capa de color negre. S'admeten zones blanques en peus i cap.
• Palomino: marró molt clar, coa i crin blanques o clares. Esta capa és poc comuna, pero sol ser molt apreciada en algunes races.
• Pío: capa de dos colors, rarament tres, en forma de taques. Blanco i negre (pío negre); blanc i roig (pío alazán), etc. Existixen numerosos variants segons el tamany i forma de les taques (overo, tobiano, apalusa, etc.).
• Ruano: té pèls entremesclats de distints colors que poden anar des del alazán fins al blanc o el negre, en diversos tons.
• Tordo: no és completament blanc, sino una mescla de pèls blancs, grisos i negres. Depenent dels tons obscurs i la seua distribució, hi ha diferents tipos. Naix negre o d'una atra capa i va aclarint-se en el temps fins a tornar-se blanc. Baix del pèl blanc es pot apreciar que la pell és negra.

Una capa uniforme és aquella que no té pèls d'un atre color.

Taques

Taques de color blanc en capes més o menys obscures. Destaquen en el cap i en les extremitats. Hi ha taques de diferents tipos i tamanys, els tipos de taques són els següents:

• La «ralla de mul» és una llínea obscura que recorre tota la zona de l'espina dorsal del cavall, des de la creu fins a la coa.

En el cap

• Agrane o cordonera: té una llínea blanca dels ulls al hocico, podent ser més o menys ampla.
• Cap de moro: el cap és d'un to més obscur que el cos.
• Carablanca: la part frontal de la cara és totalment blanca, incloent la zona dels ulls.
• Careto: té una taca blanca que es va eixamplant des de la #front fins al hocico.
• Cort: té una taca blanca en el hocico.
• Lucero: té una taca blanca en la #front, que pot ser en rombo, en mija lluna, en creu, etc.

En les extremitats

• Quan algunes extremitats són blanques, el cavall es denomina albo i es diferencien en:
  • Calcer alt: va des del caixco fins al colze o el genoll.
  • Calcer mig: va des del caixco fins a la mitat de la canya.
  • Calcer baix: va des del caixco fins al menudillo.
  • Calcetí: fina llínea junt al caixco.
• Es diu que un cavall està armiñado quan té al voltant de la seua corona taques negres.
• En qualsevol cas es dirà llavors que el cavall està «calçat de...», pero quan hi ha més d'una extremitat, direm que el cavall és:
  • Unialbo: quan solament calça una extremitat, independentment de quin siga.
  • Bialbo: quan calça dos extremitats, independentment de quins siguen.
  • Tresalbo: quan calça tres extremitats.
  • Cuatrialbo: quan calça les quatre.

Moles

Variació de la direcció del creiximent del pèl en zones concretes del cos com en la creu.

Espejuelos

Zones de còrnea blana en la part interna de les extremitats, li'ls supon vestigis del garranchet (quint dit) a l'altura dels genolls i els corvejón.

Biologia i comportament

En la naturalea els cavalls són preses dels depredadors i per això tenen forts instints de fugida i defensa. La seua primera reacció davant una amenaça és esglayar-se i fugir, pero també són capaces de defendre's quan no poden escapar o quan s'amenaça a les seues crío. Solen ser curiosos, i quan s'esglayen solen investigar un instant sobre la causa de la seua por i no sempre fugen en descobrir que hi ha perill. La majoria de les races de cadira s'han desenrollat per la seua velocitat, agilitat, resistència i estat d'alerta; qualitats naturals que provenen de les seues ancestros salvages. Encara que per la cría selectiva algunes races són més dòcils, en especial els cavalls de tir.

Els cavalls són animals de manada, en #jerarquia clares, liderats per un animal dominant (generalment una egua). Per lo tant, són animals socials que establixen vínculs d'unió en individus de la seua pròpia espècie i en atres animals, inclosos els humans. Es poden comunicar de vàries formes, en vocalisacions i relinchos de varis tons, per mig del acicalado mutu i el llenguage corporal. Molts cavalls són difícils de manejar si se separen del grup, pero en entrenament, deprenen a acceptar la companyia humana, i aixina se senten a gust separats d'atres cavalls. Quan són tancats sense companyia i sense rebre eixercici i estimulació adequada, poden desenrollar lo que es diu vicis d'estable, varis mals hàbits d'orige sicològic, entre els que s'inclou la masticació de les fustes, donar coces a les parets, anar cap a davant i arrere, entre atres problemes. Els cavalls (de la mateixa manera que les zebres, i atres espècies de équidos, tant domèstics com en estat salvage), posseïxen una curiosa conducta de defensa davant depredadors, humans i atres cavalls hostils, que ataquen o agredixen a un individu per la regió atrassera del seu cos, que consistix en patear, en les seues dos pates atrasseres, directe cap als seus agressors, ubicats arrere. esta classe de patades propinades per équidos, se'ls coneix com "coz". S'ha estimat que un cavall pot entregar aproximadament 1000 kg de força en una coz.

Reproducció

El cavall alcança la madurea sexual als quatre anys. La gestació dura uns onze mesos, i la femella dona a llum una única crío (el naiximent de bessons és alguna cosa rar com els parts de tres o més potrillos, i es dona més en egües d'edat alvançada). Els cavalls domèstics poden tindre dificultats en l'acoplament sexual per lo que, en certes ocasions, a l'hora de fecundar a la femella es fa necessari que dirigixca el pene del cavall una persona, a la que li la crida «mamporrero».

Edat

Tenen una vida mija de 25 a 40 anys en captivitat i en llibertat viuen entorn als 25 anys. L'inclinament i desgast de les dents incisives s'incrementa en el temps i servix per a determinar l'edat del cavall. És normal que en qualsevol dels casos vixquen alguna cosa més. La madurea no l'alcancen fins als 4 anys, quan deixen de ser potros (potrancas en el cas de que siguen femelles). A eixa edat li'ls comença a domar i a montar. Als quatre anys són considerats cavalls adults, i tendixen a tranquilisar-se. Un cavall en bona salut pot ser montat fins a ben entrats els 20 anys.

Temperament

Pel seu temperament les races es dividixen en:

• Cavalls de sanc freda: són aquells de temperament molt tranquil, per lo general este tipo de cavalls són de races pesades com el percherón, clydesdale, etc.
• Cavalls de sanc tébea: són coneguts comunament com warmblood, són races obtingudes del resultat de la creua de cavalls de sanc freda en cavalls de sanc calenta. Obtenint dels primers la seua tranquilitat i docilidad i dels segons la seua agilitat i llaugerea. Els més coneguts són els de orige alemà (hannoveriano, westfaliano, trakener, etc.), pero existixen warmbloods d'atres països.
• Cavalls de sanc calenta: són cavalls de temperament alerta i nerviós. Tres de les races característiques d'este tipo de cavall són l'àrap, el pura sanc anglés i el pura raça espanyola.

Aires

Artícul principal → Aire (equitació).

Es diuen aires a les diferents formes de desplaçar-se que té el cavall. El cavall té tres aires naturals: pas, trot i galop. Es denomina bípedo al respal conjunt de dos peus.

Es denomina tranco al cicle de chafades, des de que recolza un peu fins que ho torna a recolzar. Cada seqüència nos marca un tranco del cavall en cada aire. En la següent image, es mostren les seqüències de cada aire.

Passe

El pas és l'aire més llent, en quatre temps. El cavall en este aire alvança en bípedo lateral (és dir, alvança el peu dret i despuix la mà dreta, seguit pel peu esquerre abans de la mà esquerra). És un aire marchat, puix sempre hi ha dos o tres peus recolzats en el sol depenent del moment, i simètric, perque el moviment del bípedo diagonal esquerre es repetix de manera idèntica en el bípedo contrari. Es calcula que la seua velocitat mija és de 6 a 7 km/h en un cavall d'estatura mija.

Trot

El trot és un aire més ràpit que el pas, de dos temps (dos bípedos diagonals), simètric i botat (perque en un moment determinat, el cavall queda en suspensió, sense cap peu recolzat en el sol).El trot pot ser de treball (a bon ritme), reunit (un aire cadenciado, llent i elevat) o llarc (en el que el cavall alcança la major amplitut de tranco; no per això és el més ràpit). Hi ha dos formes de montar al trot:

• Trot assentat: en el qual, mentres el cavall va trotant, el ginet manté les posaderas en l'assent, i deu seguir el moviment del cavall en la cadera.
• Trot alçat: mentres el cavall trota, el ginet es va alçant al mateix temps que ell, en un moment en que l'animal li impulsa cap a dalt. Per a fer be el trot alçat (lo que es diu «trotar a la mà») sempre cal fixar-se en que, quan l'home s'eleva, coincidix en el moment en que la mà (és dir la pata davantera) dreta del cavall s'alça també.

Es calcula que la velocitat mija del trot és de casi 15 km/h en un cavall d'estatura mija.

Galope

Artícul principal → Galope.

El galop és l'aire més ràpit, pero el cavall s'agota abans i no té independència respiratòria. La velocitat màxima que alcança un cavall al galop és de 65 km/h. En recolzar les mans en el sol, està obligat a expulsar l'aire i per això no pot accelerar la seua freqüència respiratòria a voluntat. És l'únic aire asimètric (té tres temps, durant el quarto es troba en l'aire). El cavall pot galopar «a mà dreta» o «a mà esquerra». En el galop a la dreta, per eixemple, el bípedo dret alvança més que l'esquerre. Galopar a les diferents mans els permet girar cómoda i equilibradamente al costat (o mà) al que galopen. Es calcula que la velocitat mija del galop és de 20 km/h en un cavall d'estatura mija, encara que cavalls entrenats per a la carrera poden alcançar velocitats superiors.

Patrons de somi

Els cavalls són capaços de dormir tant de peu com tombats. Els cavalls poden tirar un somi llauger de peu, degut a que poden bloquejar l'articulació de la babilla sense tindre que sostindre el seu pes en els músculs, encara que necessiten tombar-se per a alcançar el somi profunt, l'estat REM. Els cavalls dormen millor quan estan en grup per la seua tendència natural de fer tandes i que sempre hi haja algun fent guàrdia, per si apareguera un depredador. Un cavall que està solament no dormirà be, ya que el seu instint li fa permanéixer alerta davant qualsevol possible perill.

Al contrari que els humans, els cavalls no dormen de forma contínua, sino dividint el periodo de somi en menuts blocs. Els cavalls descansen de peu de quatre a quinze hores diàries, encara que solament es tiraran a dormir durant uns pocs minuts vàries voltes durant eixe periodo. El temps total de somi en un periodo de vintiquatre hores pot oscilar entre varis minuts i un parell d'hores, la majoria en intervals curts d'uns quinze minuts cada u, encara que solament necessiten tombar-se una o dos hores cada pocs dies per a alcançar els seus requeriments de somi REM mínim. Si no es permet a un cavall tombar-se, despuix de varis dies mostrarà síntomes de somi, i en alguns casos rars pot caure mentres entra involuntàriament en el somi REM estant de peu.

Llenguage corporal

Estudis recents han demostrat que els cavalls mostren expressions facials variades segons la situació i el seu estat d'ànim. Açò ha permés dissenyar i publicar un método, cridat EquiFACS, —per les inicials en anglés de Facial Action Coding Systems, «sistemes de codificació d'acció facial»— que permet conéixer l'estat d'ànim de l'animal per a varis objectius. Les seues creadores són les investigadores de l'Universitat de Sussex (Regne Unit), Jen Wathan, Anne M Burrows i Karen McComb.

Races

Vore també: Anex:Races de cavalls

Us deportiu

En l'actualitat la majoria dels cavalls són utilisats per a pràctiques deportives gràcies a les seues condicions. És utilisat per a practicar deports eqüestres com el bot, l'hípica, el pol, la doma clàssica, la charrería, el rodege, l'ànet, la doma vaquera, l'horseball, enganches, el raid, el concurs complet, el cross, el coleo, etc.

En l'actualitat existixen tres disciplines eqüestres disputades en els Jocs Olímpics: doma clàssica, bot i concurs complet. Anteriorment hi havia més disciplines eqüestres considerades olímpiques, estes varen ser el pol, volteo, bot alt i bot llarc.

Un cavall promig pot recórrer sense descans en un dia fins a 48 km.

Situació actual

En 2007 la població mundial de cavalls es va estimar en més de 58 millons d'animals. D'estos, més de 9,5 millons estaven en Estats Units. Li seguien China en 7,4 millons, Mèxic en 6,6 millons, Brasil en 5,7 millons, Argentina en 3,5 millons, Colòmbia en 2,5 millons, dos millons en Mongòlia, en Etiopia 1,65 millons, Rússia 1,3 millons, Kazakhstan 1,1 millons, Romania 850 000, Ucrània 600 000, Alemània 500 000 i França 400 000. Els països en menys cavalls són Guam en 20 000 i Granada en 30 000. Algunes fonts estimen la població en 75 millons, sent China el país en més animals, 10 millons. No obstant, segons la majoria dels estudis la població equina mundial s'ha reduït des del seu punt màxim en 1961, quan eren 61 millons.

Dins dels Estats Units els estats en més equins són Texas en casi un milló, Califòrnia en 700 000, 500 000 més en Florida, Oklahoma, Kentucky, Ohio i Misuri tenen 300 000 cada u.

No obstant, en Europa la seua població ha decaigut, de 14 millons en 1800 varen passar a la mitat en dos sigles. En Regne Unit havia d'1 a 3 millons, en Alemània quatre millons més a l'inici de el XX. En EE. UU. la població també va sofrir una caiguda, a mitan de el XIX eren huit millons (un milló en estat salvage), en 1915 varen aplegar a un màxim de 21,5 millons (dos millons salvages) a partir d'eixa data els automòvils i tractors els varen reemplaçar com a transport i mig de treball agrícola, solament quedaven sis millons en 1949, a inici dels anys 1950 quedaven dos millons, per a 1957 varen aplegar al seu nivell més baix sol 750 000 caps, a partir de llavors varen escomençar a recuperar-se, aplegant a tres millons en 1965.

Històricament el país que va aplegar a tindre més cavalls va ser l'Imperi rus, que en 1917 tenia 35 millons.

Cavalls famosos

Molts són els cavalls que han passat a la posteritat a causa dels seus célebres amos, entre l'història i la lliteratura, destaquen els següents: Victoria en Tebas i Mut està satisfeta (cavalls del carro de guerra de Ramsés II), Blanchard (de Carlomagno), Kanthaka (del príncip Siddhartha; li va ajudar a escapar del seu palau en el moment de la seua renúncia al món per a dedicar-se a la vida ascética), Bucéfalo (el d'Alejandro Magne), Estrategos (d'Aníbal), Genitor (de Juliol César), Incitato (de Calígula), Othar (el tarpán d'Atila), Lazlos (de Mahoma), Babieca (el d'el Cid), Dug (de Gengis Kan), Blanco (de Juana d'Arc), Molinero (d'Hernán Cortés), Marengo (de Napoleón), Colom (de Simón Bolívar), Comanche (únic supervivent del 7.º de Cavalleria en la batalla de Little Big Horn), As d'Ors (d'Emiliano Zapata), Sèt Llegües (de Pancho Vila), Mandyju (de Francisco Solano López), Huaso (récort mundial de bot), Secretariat i Hidalgo (de Frank T. Hopkins).

La mitologia també va fer famosos a varis cavalls com Pegàs de Belerofonte, Janto i Balio d'Aquiles, les egües de Diomedes, els estables d'Augías (la seua neteja va constituir un d'els dotze treballs d'Hércules), Sleipner (el cavall en huit pates d'Odín); i per supost, també la lliteratura, com per eixemple, Rocinante (cavall de don Quixot de la Taca), Tornado (del Rabosot), Silver (del Llanero solitari), Spirit (El Corcel Indomable 2002), Max (Rapunzel 2010), Minumus (Princesita Sofia 2013), Percherón (La Granja de Zenón), Angus (Valenta 2012), Tir al Blanco (de la franquícia Toy Story), Sombragrís (de Gandalf) i Imperiós (de Jesús Gil).

Bibliografia

• Evans, J. et al. (1990). The Horse (2ª ed.). New York, NY: Freeman. ISBN 0-7167-1811-1. OCLC 20132967
• Goas Díaz, Ana (2006), Galops. Curs d'equitació. Galops: nivells 1 al 4. Editorial Tutor. ISBN 84-7902-561-1
• Kidd, Jane. (2002) Guia completa per al conte del cavall. Editorial Libsa. ISBN 84-662-0183-1

Enllaços externs

• el_cavall Domesticació eurasiática del cavall.
• Les enterotoxemias, intoxicacions en el cavall
• Genoma de Equus caballus, via Ensembl
• Genoma de Equus caballus (versió EquCab3.0/equCab3), via UCSC Genome Browser
• Ficha del genoma de Equus caballus, via NCBI
• de la versió del genoma de Equus caballus EquCab3.0/equCab3, via NCBI