Bajío (Mèxic)

Bajío (Mèxic)

Plantilla:Més refsEl Bajío és una regió geogràfica, històrica, econòmica i cultural del Occident de Mèxic que comprén les valls i planures de la conca del riu Lerma-Chapala, en els estats de Guanajuato, Querétaro, Michoacán (Franja Nort) i Jalisco (Alts i Oriente), encara que se sol prendre en conte a Aguascalientes i a parts de Sant Luis Potosí i Zacatecas.

Estes planicies es caracterisen pel seu clima càlit i poques pluges, terrenys pantanosos i freqüents inundacions, pero sobretot pels seus fèrtils sols, que en el XVIII li varen donar el títul de «graner de Nova Espanya».

En el Bajío s'han desenrollat a lo llarc d'este territori que inclou les zones metropolitanes i regions d'Aguascalientes, Alts de Jalisco, Celaya, Guadalajara, Irapuato-Salamanca, La Pietat-Pénjamo, León, Morelia, San Luis Potosí, Santiago de Querétaro, Zacatecas, Zamora, i fins a la punta surest de Sant Joan del Riu, un important corredor industrial que hui alberga corporatius nacionals, multinacionals i la seua indústria auxiliar.

Traces característiques

Encara que El Bajío no és homogéneu, ya que existixen diferències substancials entre cada estat, en lo general presenta les següents característiques:

• una altura que varia entre els 1580 i 1980 metros;
• un clima predominantment càlit en l'estiu;
• terrenys antigament pantanosos, a on eren freqüents les inundacions;
• sols prou fèrtils.

Sobre les ciutats abajeñas, estes han tendit a presentar les següents característiques a lo llarc de l'història que les distinguixen de les ciutats establides en Mesoamérica:

• fundacions des de zero més que la seua erecció sobre assentaments previs;
• topònims freqüentment hispans (Guadalajara, Valladolit, Zamora, etc.);
• major mestiçage entre indígenes, afroamericàs i espanyols;
• papers principals en la Guerra Chichimeca i en la Guerra d'Independecia;
• alta producció de grans i leguminosas (dacsa, blat, frijol);
• gran processament de fibres, robes, pells, entre uns atres, per al virreinato;
• experimentació del reordenamiento polític-econòmic de Carlos III;
• major vida conventual;
• àmplia difusió del pragmatisme i racionalisme de l'Ilustració;
• implantació de l'arquitectura neoclàssica front a la barroca;
• traça urbana rectangular i edificis de planta baixa en patis de tipo andalús.

Gran Chichimeca.

Història

Esta regió ha segut protagonista dels principals successos que varen marcar la vida del país.

Els primers pobles que varen habitar lo que hui és El Bajío varen ser les nacions chichimecas, nom que donaven els mexicas a un conjunt de pobles indígenes independents, sense estat, que habitaven el centre i nort del país, com guachichiles, guainares, pames, tecuexes, entre uns atres.

A l'arribada dels espanyols al voltant de 1520, El Bajío no era més que una terra disputada entre mexicas, purépechas i chichimecas.

Despuix de la conquista de Mèxic, el poble otomí va iniciar la colonisació de la regió, i junt en els espanyols es varen ser adinsant a terres chichimecas, els últims per tres principals motius: la troballa de mines en els actuals estats de Guanajuato i Zacatecas entre 1540 i 1550; el trasllat de la ganaderia fòra de les afores de la Ciutat de Mèxic; i l'ampara de les noves terres conquistades per Hernán Cortés i Nuño de Guzmán.

Sobre l'últim motiu, la fundació de Valladolit (hui Morelia) obedia a la necessitat de contenció als «bàrbars» de les afores; lo mateixa es devia la fundació de Guadalajara, entre atres ciutats. El descobriment de les mines de Zacatecas i Guanajuato, per una atra part, va ocasionar un alt arribe de persones a la zona, lo que va carrejar la fundació de viles com Sant Miguel el Gran (1542), Celaya (1571), Zamora (1574) i León (1576). En el cas del ganado, les raberes varen ser donant en les valls chichimecas, de gran fertilitat, per lo que als ganaders se'ls varen ser concedint mercés de ganado major i menor.

Durant gran part del XVI, El Bajío es va caracterisar pel seu balanceig de ganado des de Querétaro i la ciénega del llac de Chapala, per la seua febra de l'argent i pel «esperit bèlic» devingut de la Guerra Chichimeca, a on, o assessinats o morts per la pigota, els chichimecas varen ser reduïts a uns quants radicats en terres més altes, o be, immersos en el nou orde.

En general, en l'época colonial, El Bajío va ser una regió molt pròspera, gràcies als ranchos agrícoles-ganaders i a la seua gran zona minera.

Al final de la Guerra Chichimeca i durant tot el XVII, es varen fundar ciutats com Irapuato, Salamanca i Salvatierra, que, junt en les grans ciutats del Bajío (Guadalajara, Guanajuato, Querétaro, Valladolit o Nova Michoacán), varen experimentar poc creiximent demogràfic. No va ser fins al XVIII que es va produir en tota Nova Espanya un alça en la població, especialment en El Bajío, que va vindre de la mà en un alt desenroll urbanístic. No obstant, el major auge es va produir en l'àmbit econòmic. Era El Bajío qui proveïa de carn, grans i manufactura a les zones mineres de l'Occident, Centre Nort, Nort de Mèxic i, més vesprada, a la mateixa Ciutat de Mèxic.

Durant l'Ilustració, la prosperitat del Bajío es va produir a través d'un distinguit format institucional (tals com la facenda, l'esclavitut, el peonaje, etc.), format institucional també molt present en ciutats i viles abajeñas en forma d'escoles, coleges i seminaris.

Independència

La guerra que va conduir a l'independència de Nova Espanya té raïls en la seua vida acadèmica, principalment en les aules dels jesuïtes i oratorians del Bajío. En els centres urbans des de finals del XVIII varen ser organisades conjures, i a partir de 1810 varen sorgir insurgents que recolzaven la causa independentista; és per açò que el Bajío es va fer mereixedor del títul de breçol del moviment de l'Independència de Mèxic i, per això, de la pàtria mexicana.

En Morelia, Michoacán, va nàixer José María Morelos, Josefa Ortiz de Domínguez, entre atres personages principals de l'independència. El dia 13 de setembre va ser pres presoner Epigmenio González, qui tenia una atarassana d'armes destinat a la insurgencia. El dia 15 es va detindre al corregidor de Querétaro, dò Miguel Domínguez, i a la seua esposa, donya Josefa Ortiz de Domínguez. Alguns historiadors afirmen que ella va conseguir enviar un mensage al capità Ignacio Dellà i a Miguel Hidalgo, a través d'Ignacio Pérez, un membre de la seua milícia que va cavalcar a Sant Miguel el Gran (hui Sant Miguel de Dellà) a comunicar a els qui iniciarien la guerra d'Independència de Mèxic, que la conspiració havia segut descoberta. El fet del que es fa més remembranza va ocórrer la matinada del 16 de setembre de 1810. En un chicotet poble cridat Dolores (hui Dolores Hidalgo), el retor Miguel Hidalgo (naixcut en Pénjamo) i els seus colegues independentistes es varen alçar en armes contra el règim virreinal, llançant el famós Crit de Dolores.

En 1847, Querétaro va ser nomenada capital de Mèxic, quan va ser invadit per les forces nortamericanes. El 30 de maig de 1848 es va firmar el Tractat de Guadalupe Hidalgo, que va posar fi a l'invasió nortamericana i a on Mèxic va perdre la mitat nort del seu territori.

En 1867 es varen lliurar dos batalles entre l'eixèrcit republicà i l'imperial en el cerro de les Campanes, durant el Lloc de Querétaro. Maximiliano d'Habsburgo va ser capturat, enjuïciat i sentenciat, sent fusilat el 19 de juny en el cerro de les Campanes, junt en els generals mexicans Miguel Miramón i Tomás Mejía.

Convenció d'Aguascalientes

Artícul principal → Convenció d'Aguascalientes.

La Convenció d'Aguascalientes va ser una reunió que va tindre lloc durant el procés de la Revolució Mexicana, convocada l'1 d'octubre de 1914 per Venustiano Carranza, primer cap del Eixèrcit Constitucionalista, baix la denominació de «Gran convenció de caps militars en mando de forces i governadors dels estats»^{cita requerida}, i les sessions inicials dels quals varen tindre lloc en la Cámara de la Ciutat de Mèxic. Encara que, en posterioritat, varen ser traslladades a Aguascalientes, que va passar a donar nom a la Convenció, la qual es va celebrar des del 10 d'octubre fins al 9 de novembre de 1914. Els zapatista no varen entrar des del principi a la Convenció, sino durant el 26 d'octubre, quan varen protagonisar el afamado Incident de la Bandera, que casi li va costar la vida a un dels seus delegats.

Cristiada o Guerra Cristera

Artícul principal → Guerra Cristera.

Mapa en les regions a on va haver brots cristeros.

La Guerra Cristera es va combatre principalment en El Bajío, en zones dels estats de Michoacán, Guanajuato, Jalisco, Querétaro i Aguascalientes. La dirigencia del moviment, propenca pero autònoma respecte dels bisbes mexicans, va creure viable una eixida militar al conflicte. En giner de 1927, va escomençar l'arreplega d'armes. Les primeres guerrilles varen estar compostes per llauradors. El respal als grups armats va ser creixent. Cada volta s'unien més persones a les proclames de «¡Viva Crist Rei!» i «¡Viva Santa María de Guadalupe!» llançades per els qui varen ser coneguts com "els cristeros".

L'orige del sustantiu "cristero" és disputat. Hi ha els qui consideren que varen ser ells mateixos els qui varen utilisar el nom, primer, per a identificar-se. Pero hi ha investigadors del fenomen, com Jean Meyer, els qui consideren que, en els seus orígens, era una expressió despectiva, usada per agents del govern federal, derivada de "cristià".

En tot cas, els que es coneixien com "cristeros" varen ser capaços d'articular ràpidament una série de descontents locals en les conseqüències de la Revolució Mexicana. Aixina com d'aglutinar en torno seu a grups que, per distintes raons, s'oponien a lo que ya per a llavors es coneixia com el «Grup Sonora», nom creat per l'orige sonorense dels presidents Adolfo de l'Horta, Álvaro Obregón i Plutarco Elías Calles. No solament això: la Cristiada, com també se li coneix, va conseguir un us molt eficaç de símbols religiosos profundament arraïlats en les pràctiques colectives en Mèxic com la Verge de Guadalupe.

Vore també

• Geografia de Mèxic
• Guanajuato
• Querétaro
• Aguascalientes
• Michoacán
• Zacatecas
• Jalisco
• Bajío michoacano

Bibliografia

• González, L.(1980).«Ciutats i viles del bajío colonial.».Relaciones. Estudi d'Història i Societat.1(4): 100-111.
• Tutino, J. (2011). Making a New World. Founding Capitalism in the Bajío and Spanish North America, Duke University Press.