Charro

Charro

Charro en l'event de charrería en la Fira Nacional de Sant Marcos.

Un charro, en Mèxic, és la persona que practica la charrería, considerada com el deport nacional en eixe país. Ademés de «charros», els rancheros mexicans també varen ser cridats «payos», «campiranos» i, en alguns casos, «jarochos»; encara que este últim va passar a ser únicament utilisat per als vaquers de Veracruz. El charro és l'homòlec mexicà del gaucho argentí i uruguayà, el huaso chilé, el llanero colombo-veneçolà, el chagra equatorià i el qorilazo peruà.

La figura del charro es va desenrollar històricament a partir de les pràctiques ecuestres rurals; partint d'un orige en l'ambient ranchero, pero en el XIX, va adquirir una identitat sociocultural específica, especialment associada a la charrería. En Mèxic, el ranchero era conegut per la seua condició d'hàbil ginet, per la seua destrea en el maneig del llaç i pel seu trage típic dissenyat especialment per a montar a cavall.

Els charros són ginets tradicionals en Mèxic, a on se'ls considera un símbol cultural. Els estereotips associats a ells varen començar a consolidar-se en el XIX, en el marc de les guerres d'independència i de l'auge dels nacionalisme lliberals. Estos ginets tenen raïls en tradicions històriques i mítiques que, en distints moments, varen ser utilisades pel poder polític per a expressar conceptes ideològics, incloent contrasts entre civilisació i salvajismo, aixina com entre lo autòcton i lo estranger.

Respecte a l'orige del charro, s'han propost diverses hipòtesis sobre la possible relació entre el charro mexicà i tradicions ecuestres peninsulars, en particular les salmantinas, basades en coincidències terminològiques i certs paralels culturals. Segons l'antropòlec Héctor Manuel Medina Miranda, la documentació disponible no permet establir una filiació directa, i la historiografia més recent tendix a interpretar la charrería com el resultat de processos locals desenrollats en el context novohispano, en influències diverses. No obstant, l'introducció del cavall en Amèrica a partir de 1493 no solament va transformar la guerra i el transport, sino que va traslladar als territoris americans pràctiques, valors i jerarquia institucionals entorn al cavall i al ginet pròpies de la península ibèrica. Despuix de la conquista, la Nova Espanya es va organisar baix un sistema colonial que va implantar institucions, economia ganadera i pràctiques ecuestres d'orige castellà.

Els primers registres escrits del terme «charro», en Portugal i Galícia, tenien una connotació pijorativa i s'utilisava de manera general per a referir-se despectivamente a les persones del camp, pero posteriorment, en la província de Salamanca, va perdre progressivament la seua càrrega pijorativa, consolidant-se com una simple denominació de l'habitant de camp Charro, desprovista de sentit despectiu. En Mèxic, al principi, també es va usar en significat pijoratiu, pero després va evolucionar a «home de cavall del camp», «hàbil vaquer», «magnífic ginet» i «elegant». Encara que el terme és comú hui en dia en el país, el seu us no va estar molt estés al principi, puix, s'hi haja rarament en documents i texts de la primera mitat de el XIX, popularisant-se fins a la segona mitat del sigle.

Etimologia

L'obra còmica “El Charro” de 1797, és considerada per alguns historiadors, com el registre escrit més antic del terme “Charro” en Mèxic. La comèdia tracta sobre un vaquer de Terra Adins que viaja en Nadal a la Ciutat de Pobla.

Els registres més antics de la paraula «charro» daten de el XVI, i apareix com a veu de les llengües portuguesa i gallega, en una connotació pijorativa, sinònim de neci, brut, mec, vil i despreciable. No obstant, la primera menció impresa del terme en els repertoris lexicogràfics es troba en el Diccionari d'Autoritats (1729), a on es definix charro o charra com la persona poc culta, res polida, criada en lloc de poca policia, i s'afig que en la cort i en atres parts donen este nom a qualsevol persona de llogaret. En la mateixa obra apareix el derivat charrada, definit com a mala criança, acció o paraula de persona rústica, poc urbana i sense policia.

cal admetre que charro, veu d'orige portugués i gallec, documentada en un refrà sentit cap a 1540 segons la conjectura de Bauza Brey, va mantindre una presència escassa i poc definida fins a finals del primer terç de el XVIII. És provable que, a partir d'eixe moment, el terme es difonguera des de Salamanca cap a la Cort i atres regions hispàniques, a on va quedar restringit al significat de parrac o rústic. En canvi, en Salamanca el vocablo va ser perdent progressivament la seua càrrega pijorativa, consolidant-se com una simple denominació de l'habitant del camp salmantino, desprovista de sentit despectiu.

El bachiller castellà Vicente de Olea va recopilar la paraula en la seua «Vocablos Gallecs Escuros» (1536) a on la definix com a «loco». Mentres que el paremiólogo espanyol Hernán Núñez de Toledo la va definir com a sinònim de «beco» i especifica que és paraula d'orige gallec en la seua obra «Refrans, o Proverbis en romançada» (1555). No obstant, José Luís Pensat, va comentar en les seues aportacions a l'història de charro que, refrans com el recollit per Hernán Núñez, i després adaptat per Correges i el P. Mir i Noguera, mostren alteracions que mesclen sinònims de manera arbitrària, incloent térmens com "becos", "sandios" i "charros".

En 1729, la paraula va ser inclosa en el primer diccionari editat per la Real Acadèmia Espanyola, el Diccionari d'Autoritats, a on va ser definida com un adjectiu pijoratiu usat per a referir-se a les persones provinents del camp, llogarets o zones rurals, sinònim de tòfol i rústic:

“La persona poc culta, res polida, criada en lloc de poca policia. En la Cort, i en atres parts donen este nom á qualsevol persona de llogaret”

. En la primera edició del diccionari de la RAE publicat en 1780, es va mantindre eixa definició original, definint la paraula com: “la persona basta i rústica, com solen ser els parracs”, pero en esta edició varen agregar una segona accepció: “adjectiu que s'aplica á algunes coses demasiadamente carregades d'adorn i de mal gust”. De tal manera, la paraula charro s'usava en el XVIII com a insult o malnom pijoratiu per a la gent del camp, per ser considerats gent tosca, grossera i rústica; i a coses recarregades d'adorns i de mal gust, sinònim de vulgar i ridícul.

En 1745, el jesuïta vasc Manuel de Larramendi, va argumentar que la paraula era d'orige vascuence i que significava “cosa ruin, i despreciable”, i va afirmar que se'ls cridava aixina als parracs per despreci. Mentres que l'historiador i filòsof català Antonio de Capmany, afirmava que la paraula charro era d'orige àrap i que originalment significava “mal, de la malícia moral i de costums”, i que va passar al castellà a significar “la malícia artística i de l'adorn”, aixina, alguna cosa “charro” és lo mateix que una miqueta de mal gust. No obstant, sembla ser que esta hipòtesis no se sosté, perque en la real acadèmia apareix en orige vasc, txar; que significa 'defectuós' o 'dèbil'.

En la seua obra El llibre del charro mexicà, Carlos Racó Gallardo va escriure:

“charro, charra”, adjectiu que també s'usa com substantivo, es diu de el “parrac de terra de Salamanca”; en lo figurat d'ho “baste i rústic”, i en lo figurat i familiar —accepció esta que per igual li donem ací—: de “algunes coses demasiadamente carregades d'adorn, i de mal gust”.

En Mèxic, la paraula es registra des de el XVIII, originalment usat com un terme despectiu per a referir-se als Rancheros, les gents de á cavall habitants del camp i de les facendes que eixercien tots els seus oficis i quefers á cavall, que, per ser persones aldeanes i rústiques, eren percebudes com a ignorants, toscas, i res sofisticades. No obstant, en el pas del temps, la paraula charro va evolucionar en Mèxic fins a ser redefinida, passant de ser un adjectiu despectiu a ser un sustantiu elogioso, sinònim de ranchero o home de á cavall, hàbil vaquer i bon ginet. En 1850, en el primer volum del seu llibre —Els Misteris de Mèxic— l'escritor i periodiste espanyol radicat en Mèxic, Niceto de Zamacois, va definir lo que era un charro en el nostre país, com:

“Charros: gent del camp que es compon molt per a montar á cavall”.

Orige

Caceria del Bou Cimarron (salvage) en el Mèxic Colonial (Nova Espanya), 1582. La cacera de ganado vacú salvage va ser la primera activitat que varen portar a terme els Vaquers en Mèxic.

L'introducció del cavall en Amèrica a partir de 1493 no solament va transformar la guerra i el transport, sino que va traslladar als territoris americans pràctiques, valors i jerarquia institucionals entorn al cavall i al ginet pròpies de la península ibèrica. La gestió de les poblacions equines va influir en l'orde social i en les formes de govern municipal, regional i virreinal de l'imperi espanyol primerenc, aixina com en els llímits del poder central. Les condicions ambientals i la disponibilitat de cavalls varen condicionar les estratègies de conquista i assentament, l'accés a l'estatus social, a càrrecs de govern i a la regulació jurídica. Durant el XVI, el creiximent del ganado equí baix domini colonial va favorir tant l'adopció indígena del cavall com el desenroll de tipologies i normatives sobre la seua crío, influint també en les pràctiques de reproducció equina en la pròpia Espanya. El cavall va eixercitar en Amèrica un paper rellevant en la configuració de les jerarquia socials, les formes de govern i l'expansió imperial.

Els primers en eixercir l'ofici de vaquer durant la primera etapa de la ganaderia en Mèxic en el XVI eren en la seua majoria mulatos o negres, açò segons una ordenança de la Mesta, datada el 5 de març de 1576. Cap a principis de el XVII, tant mestizos com Mulatos, i en menor medida indis, conformaven la majoria dels Vaquers en el país. Hernando Ruiz d'Alarcón, sacerdot i juge eclesiàstic espanyol, va escriure en el seu "Tractat de les superstició" (1629):

“Com en esta terra és tan forçós, tan comú i tan facil anar a cavall a tot genere de gent, per ser la terra casi tota molt agra, molt distants les poblacions, els camins faltos de provision i molta cantitat de cavalls i atres bésties, i en açò moltes vaquerías a on sempre s'ocupen molta cantitat de mulatos, mestiços, indis i gent vil; […] i encara que els mes d'esta ocupacion de vaquería són mestizos o mulatos, en tot faig aqui mencion d'açò, perque tambien es mesclen indis […]”

Va ser durant aquella época, a finals de el XVI i principis de el XVII, quàn varen començar a sorgir, en la regió del Bajío i territori Chichimeca, Vaquers nómades, que al llom del cavall vagaven per aquelles regions en busca de treball, principalment en les estàncies de ganado. A estos Vaquers originalment els cridaven “gents de fuste” perque li la passaven tot el temps al llom dels seus cavalls; “Vagamundos” per ser nómades sense una llar fixa, i “Forajidos” perque molts eren criminals, o per ser negres o mulatos fugitius. En un reporte datat l'1 d'abril de 1603 en Guadalajara, el llicenciat oidor Gaspar de la Font denuncia l'existència d'estos Vaquers en el territori de Nova Galícia:

“El número de mestizos i mulatos ha anat en tant creiximent en estos regnes i els excessos i delictes que cada dia cometen de la mateixa manera, que duen a la gent atemorisada sense poder-ho reparar perque baix el títul de Baqueros van a cavallo en jarretaderas i dalles, i juntanse en colles i ningú s'atrevix a resistir-los. El seu Majestad remediaria açò, ordenant que cap dels referits puga dus semblant arma (so pena de mort) en poblat ni despoblado sino és en els dies senyalats que anaren baqueando, i llavors estant el seu amo en la seua companyia."

Un atre registre apareix en una carta datada el 20 d'abril de 1607 pel sacerdot i llicenciat, Luis Ramírez d'Alarcón, a on descriu a estos vaquers forajidos i semi-salvages:

“En el Real de mines de Zacatecas i cap al nort, s'ompli de forajidos negres, mestizos i mulatos, tots ells Vaquers, i no se'ls pot castigar puix tenen egües llaugeres i protecció dels estancieros […] esta gent és àgil, robusta i creix en la seua generació i es multipliquen demasiadament, i es pot témer molt ben un rebombori, perque […] hi ha home que junta a 300 hòmens de cavall desta gent forajida per a vaquear tots i els més armats de Cueras forts, arcabuces, dalles, desjarretaderas i atres armes.”

Us del Terme Charro en Mèxic

”Rancheros Mexicans” (1856). Finalment als Rancheros se'ls va començar a cridar “Charros”, sinònim de rústic i tòfol, per a denotar que eren persones incivilizadas i vulgars.

El registre més antic en Mèxic del terme charro va ser en 1797 en el llibre —Miscelanea de Poesies Sagrades— de José Agustín de Castro, en un sainete còmic titulat «El Charro» sobre un vaquer de la facenda de Tepango, en Pobla, cridat Perucho Chávez qui viaja a la ciutat de Pobla en Nadal. El sainete comença en l'introducció: “Ix Perucho en cuera llauradora, mànega de montar, pany de sol, capell, i unes espuelas que traurà en la mà, com que acaba d'aplegar i li les ha llevat.” El sainete va ser escrit en un llenguage rústic i vulgar, com solen parlar els Rancheros mexicans.

En el pas del temps, una volta consumada l'independència de Mèxic, la paraula charro va continuar evolucionant fins a obtindre noves definicions i usos en el país. Durant el XIX, se'ls cridava Charros específicament als Rancheros de Terra-Adins (el Bajío i interior del país) que treballaven de vaquers, caporales o majordoms en les facendes d'aquella regió. Els Rancheros de Terra-Adins eren considerats, junt en els de el Mezquital, com els més destres en el maneig del cavall i en les faenes vaqueres.

També se'ls cridava charros a aquells hòmens rics de la ciutat que vestien, per caprig o afició, el trage de Charro, el qual era el trage nacional per a montar a cavall, per lo tant era usat en eixe propòsit per les elites mexicanes.

En el passat s'entenia que existien per lo manco tres tipos de Charros:

• El charro ranchero - l'home de cavall que viu en el camp, vaquer i llaurador, que usa el trage de cuiro tota la seua vida i en el qual va al treball quotidià i a les festes domingueras i en el qual dorm sobre la seua noble béstia.

• El charro guerriller - és el mateix tipo anterior pero convertit en combatent. L'esperit combatent dels rancheros mexicans els convertix automàticament en cada tumult militar revolucionari o conservadora, en el coheficiente més important dels alçament populars.

• El charro citadino - l'aristócrata o ric que cultiva en les ciutats l'art de montar a cavall - un catrín, tipo elegant i refinat, aficionat al trage nacional.

Charro ranchero treballant de vaquer.

Charro guerriller.

Noble mexicà vestit de Charro.

En 1824, l'escritor i explorador britànic, Edward B. Penny, va detallar que en la Ciutat de Mèxic, Charro era l'aficionat al trage nacional:

“L'equipament d'un Charro, el nom que se li dona a un aficionat al trage nacional tant d'ell com del seu cavall. . .”

En l'artícul —Costums i Trages Nacionals: Els Rancheros— publicat en 1844, l'autor, Dumenge Revilla, flama Charros als Rancheros de Jalisco que poden colear un bou apeándose del cavall en plena carrera, donant entendre que Charros eren aquells Rancheros de Terra Adins que eren molt destres en les faenes vaqueres:

“Un de més resgoso hi ha per Jalisco, i és el de que en la violència de la carrera, pren el Charro la coa al bou, tira peu a terra, i lo hala botant-ho al sol. El cavall, unes voltes es para en mig del pla, i unes atres seguix al seu amo; tan acostumat aixina està.”

El mateix Revilla publicaria dos anys despuix, en la —Revista científica i lliterària de Mèxic— en 1846, un atre artícul titulat —Escenes del Camp: Un Coleadero— sobre el coleo, a on cridaria dita forma de colear (apeándose del cavall en plena carrera) com, “A la Charrada”, i preguntant-se sobre l'orige del Coleo, flama “Charros” als ginets de Sudamérica, els Gauchos:

“Sobre a on va tindre orige l'art de colear si pot cridar-se art, parlant en propietat, no cap dubte que va anar en esta part d'Amèrica, que es diu Nova Espanya; puix aun cuando de l'antiga es varen dur el bou i el cavall, no se sap que allí s'hagen dedicat a tan riesgoso eixercici, encara que els espanyols varen ser els primers que en Santiago Tlaltelolco varen jugar en uns bous. Tampoc en Amèrica del Sur se sap que s'hagen dedicat a colear, en tot i que en ella s'han manifestat molt destres en atres operacions del camp els seus Charros, coneguts en el nom de guachos [sic pro gauchos].”

En 1844 es va publicar la versió traduïda a l'espanyol del llibre —Viage á Mèxic— del noble francés, Mathieu de Fossey. En dita traducció, el traductor va utilisar el nom de Charros per a descriure a una colla de picadores vestits al usanza nacional durant una correguda de bous:

“A la sazon va cridar á la lid atra tercera senyal á els picadores, vestits estos nous combatents com els Charros de terra adins, açò és en calzoneras, jaqueta de cuiro i botes vaqueres. . .”

Correguda de bous en la Ciutat De Mèxic (1831), en a on els toreadores o picadores van vestits de Charro, o siga com els Vaquers de Terra Adins; açò és en calzoneras de cuiro obertes dels costats, Cotona o jaqueta de cuiro, i botes de campana

Pero en la versió original en francés, l'autor, Mathieu de Fossey, jamai va utilisar el terme Charro sino que menciona que els picadores anaven vestits com els vaquers del país:

“Dans ce moment, un troisième signal appela dans la lice els picadors ou toreadors à cheval. Ces nouveaux combattants sont vêtus comme li sont els vachers du pays: culottes et justaucorps de peau, bottes de cuir.” (En este moment una tercera senyal va convocar als picadores o toreros a cavall a la lid. Estos nous combatents van vestits com els vaquers del país: calzoneras i casacas de pell i botes de cuiro.)

Açò novament nos demostra que Charros eren els Vaquers, específicament aquells de Terra-Adins, del Bajío i interior del país. En un atre artícul titulat —Els Coleadores— publicat en 1844 en —El Liceu Mexicà— l'autor anònim, d'igual manera crida Charros als Vaquers de Terra Adins, preguntant si són millors que els vaquers del Mezquital:

”Les conversació, qüestions i disputes es versaven en unes sobre la política, l'economia, menudeo, present Guerra, crònica escandalosa d'algunes dames i personages; i en una d'eixes taules ¡cosa estranya! sobre lliteratura, cavalls, coleaderos, i no es que més […] Ací i acullá es disputava en acaloramiento; qui parlava de les seues campanyes en que apareixia més gran que Federico i Napoleón […] Quí era més lliberal i patriota que Washington i Morelos […] i qui més destre i àgil a cavall que Franconi o el millor Charro de terra dins o Baquero del Mezquital.”

Pero, més alvance, usa el terme Charro de manera pijorativa en cridar Charros als hòmens de la ciutat que no saben colear ni lazar, pero que visten el trage de Charro pretenent ser Vaquers, per pura afició a la cultura ranchera. En un artícul publicat sobre Mèxic en 1845 en el —Semanari Pintoresc Espanyol— l'empresari espanyol, Vicente Calvo, va aludir a açò explicant que Rancheros són les gents del camp, pero que en la ciutat se'ls crida també “Rancheros” als hòmens rics que visten, per pur caprig o gust, el trage d'eixes gents:

RANCHERO: Baixe este nom s'indica en lo general á tot habitant dels camps, pero restringint més l'accepció de la paraula, s'aplica á els que usen el trage imitat, pero luxós, d'un Ranchero, és dir, un veí ric de qualsevol lloc que ha volgut vestir-se com un llaurador. Hi ha persones agenas d'esta profesion, que per gust o caprig li visten, encara que, açò no és ya comun des de que entre els mexicans domina la moda d'imitar á els estrangers.

En la mateixa traducció del llibre —Viage á Mèxic— de Mathieu de Fossey, la traducció menciona que en la passejada de la Ciutat de Mèxic abunden els ginets que encara preserven el trage antic de Charro o Payo, pero en la versió original en francés, Fossey ho descriu com el trage antic dels “riches campagnards” o “llauradors rics”.

En Mèxic se'ls cridava Charros als Rancheros del Bajío i interior del país o “Terra Adins”, pero en les ciutats, específicament en la Ciutat de Mèxic, se'ls cridava charros o rancheros als hòmens rics que solament vestien el trage de Charro per caprig o per pura afició a la cultura ranchera, volent pretendre ser vaquers.

Niceto de Zamacois va descriure en més detall al Charro mexicà en 1855, en un artícul sobre la festa i concurrència en la Vila de Guadalupe:

“Pero entre multitut de carruages de distintes hechuras i de persones de totes classes que en bons cavalls unixques i en mals unes atres, es dirigixen á la Vila, vejau al Charro mexicà, á eixe home que sembla que li han clavat á la cadira segons lo ferma i ben assentat que va en ella.

Atres usos del terme

En els seus orígens, el terme «charro» va tindre una connotació pijorativa i es va amprar de forma genèrica com a apelatiu despectiu cap a les persones de l'àmbit rural. En el temps, en la província de Salamanca, dit terme va ser perdent progressivament eixa càrrega negativa, fins a consolidar-se com una denominació de l'habitant del camp salmantino, carent de sentit despectiu. En Salamanca, autoritats, acadèmics i societat civil salmantinas cabildearon per a que la Real Acadèmia Espanyola suprimira les accepcions pijoratives de «recarregat d'adorns» i «de mal gust» del diccionari, eliminant aixina tota accepció despectiva, per considerar-les ofensives i arcaiques per als habitants de la província. No obstant, en la majoria d'Hispanoamèrica el terme encara conserva la seua connotació despectiva i negativa, com alguna cosa mal, de mal gust, cursi o chabacà. Pel contrari, en Mèxic el significat de la paraula és completament opost, evolucionant des de el XIX a significar el «ginet del camp» (el ranchero), «magnífic ginet», «hàbil vaquer», «un destre en les faenes del camp», «un destre en el maneig del llaç», «elegant» i «bell»; derivat del concepte favorable del ranchero mexicà, per la seua destrea ecuestre i vaquera.