Esclavitut en Brasil

Esclavitut en Brasil

Erro al crear miniatura:

Castigue a un esclau en Brasil, per Maurici Rugendas (circa 1830)

l'esclavitut, també coneguda com esclavisme, va ser la forma de relació social de producció adoptada, d'una forma general, en Brasil des del periodo colonial fins a poc abans del final del Imperi. L'esclavitut en Brasil va estar marcada principalment per l'explotació de la mà d'obra de negres duts d'Àfrica i transformats en esclaus en Brasil pels europeus colonizadores del país.

Molts indígenes també varen ser víctimes d'eixe procés. l'esclavitut indígena va ser abolida oficialment pel Marquês de Pombal, a finals del XVIII. Els esclaus varen ser utilisats principalment en l'agricultura – sobretot per a l'activitat azucarera – i en la mineria, sent, aixina, essencials per al manteniment de l'economia. Alguns d'ells eixercitaven també varis tipos de servicis domèstics i/o urbans.

L'esclavitut solament va anar oficialment abolida en Brasil en la firma de la Llei Áurea, el 13 de maig de 1888, per la princesa Isabel, llavors regente de l'Imperi, en nom del seu pare, l'emperador Don Pedro II. No obstant, el treball obligatori i el tràfic de persones va permanéixer existint en el Brasil actual, constituint la cridada esclavitut moderna, que diferix substancialment de l'anterior.

Esclavisació de pobles originaris

Esclavitut entre els pobles originaris

"Família d'un cap camacã es prepara per a una festa", de Jean Baptiste Debret - Els indis varen ser els primers esclaus en Brasil

Rep de compravenda i venda d'esclaus. Riu de Janeiro, 1851.

En lo hui conegut com Brasil, l'esclavitut ya era practicada pels indis abans de l'arribada dels europeus, encara que no en la forma monstruosa que va adquirir en la conquista sino més be en maneres més paregudes a les de l'antiguetat del Vell Món i d'atres cultures. Entre els tupinambás, que eren antropófagos, es podia donar l'esclavitut en capturar a un enemic, encara que en ocasions el destí d'un guerrer enemic era la antropofagia ritual. No obstant la vida del "esclau" no diferia tant de la dels ciutadans de la nació que els captivava. Entre els tupinambás l'esclavitut no tenia massa valor econòmic. Els captius més be servien per a ser exhibits com a trofeus de valor militar i honra, com a carn a ser menjada en rituals que podien ocórrer fins a quinze anys despuix de la captura [Cita requerida], com a guies, traductors o rehens. Els esclaus eren incorporats a la comunitat, sent que alguns (varons o dònes) es casaven en la gent de la tribu. No obstant, generalment la condició permaneixia present en ells a menos que es destacaren en la societat d'alguna manera. Els esclaus eren generalment ben tractats entre els tupinambás, aixina com en les nacions rivals que practicaven costums més o menys similars al respecte. La situació era més o menys similar a la dels ciutadans romans caiguts en desgràcia per deutes, o la dels grecs en mala fortuna en la guerra (més d'acort en les descripcions deixades per Aristóteles o Platón que en el tracte inhumà inaugurat per portuguesos i holandesos respecte als indis primer i als africans despuix). En este tema opera un gran entusiasme dels escritors conservadors per minimisar la monstruosidad de l'institució esclavista establida pels europeus comparant-la en atres maneres de servitut.

Entre les tribus índies que no eren caníbals, pero practicaven l'esclavitut, els papanases no tenien costum de matar als que els ofenien, pero feyen d'ells esclaus. Els guaianás no menjaven carn humana i feyen als presoners esclaus. Els tapuias també feyen als captius esclaus. Relata Gabriel Sones de Sousa en el Tractat descriptiu de Brasil en 1587:

[...] no són maliciosos els guayaneses, ni són falsos, sino senzills i de bona condició, i fàcil de creure en qualsevol cosa. És gent de poc treball, molt molar, no utilisen entre ells l'agricultura, viuen de la caça i pescandoa els peixos que viuen en els seus rius, i les frutes selvades que dona l'albarzer; Són grans arqueros i enemics de la carn humana. No maten als que captiven, sino que els accepten com els seus esclaus; complixen en els blancs, no fan mal sino bona companyia [...].

Els cadiueus vivien del tribut i del saqueig al que sometien a les tribus les seues veïnes. La seua societat era estratificada i la seua base estava constituïda per esclaus, presoners dels conflictes en les tribus veïnes. Els terenas, a pesar de pagar tributs als cadiueus  siguen els seus subordinats, també tenien la seua societat estratificada i la seua base també estava constituïda per esclaus.

Apropiació de l'esclavitut indígena pels colonizadores portuguesos

Les constants guerres intertribals varen ser utilisades pels colon en l'establiment d'aliances que favorien tant els interessos dels colon com els d'els propis indis. Els portuguesos, en estes aliances, obtenien mà d'obra, a través de la tradició tupí del cunhadisme, en l'adquisició de "indis de cuerdo" i d'un eixèrcit aliat poderós. Ulrich Schmidl relata que João Ramalho "pot reunir 5 000 indis en un només dia". Els indis també veen en els colon aliats poderosos que els ajudaven contra els seus enemics. Segons Russell-Wood, els portuguesos varen construir el seu imperi "en i no aisladamente contra els pobles en els quals varen entrar en contacte".

Els portuguesos dividien als indis en dos grups: els "indis mansos" i els "indis braus". Els indis "braus" eren enemics , feyen aliances en europeus enemics, eren considerats estrangers, justificant les cridades "guerres justes". Els indis "mansos" eren els aliats dels portuguesos, eren fonamentals per a l'enfortiment dels portuguesos, eren vassalls del Rei de Portugal i defensors de les fronteres del Brasil portugués. Els indis aliats no solament varen participar dels combats, també varen suministrar les armes i la tàctica de guerra". La metàfora dels "murs" i "baluart" usada pels portuguesos per a designar als indis aliats, significant protecció, va ser repetida a lo llarc de tota l'época colonial.

De fet, segons informa la llegislació indígena colonial, el respal i la defensa de la colónia depenia dels parracs i els aliats indis, ya que constituïen el gros de les tropes de guerra

La Corona portuguesa concedia varis beneficis als seus aliats indígenes, com la concessió d'hàbits de les órdens militars. En l'hàbit de l'orde militar, l'indi adquiria el títul de "don" i, freqüentment, una tinença, un rendiment donat pel rei, i en la jerarquia colonial, passava a ser un noble vassall del rei de Portugal. La política indigenista va dur a la formació d'una èlit colonial indígena en l'objectiu d'enfortir les aliances i llealtat dels indis i de considerar als indis aliats a la semblança dels colon europeus.

Els indis que es destacaven per la llealtat passaven a ocupar càrrecs oficials, com el de juge o regidor, en les cambres d'algunes viles i ciutats de Brasil Colónia. Rebien honra i privilegis que els distinguien dels atres colon i formaven part de la "noblea de la terra".

Va advertir i va instar el Excmo. a tots els residents, que també obediren als juges i veriadores Indis com als europeus, els quals tenien jurisdicció i superioritat sobre tots els residents, que els administraren justícia i arrest quan delinqüirem.

El càrrec de governador dels indis, d'entrada atribuït a Filipe Camarão, un gran guerrer i hàbil estratega de la tribu dels potiguares, tenia, també, com a funció, organisar els assentaments indígenes i el reclutament dels terçs dels indis, a on havia servit com a capità-mor.

Els indis no solament guardaven les fronteres també controlaven als esclaus africans, propensos a sublevar-se o fugir i a unir-se als europeus enemics dels portuguesos. Per ser mestres en seguir pistes, els indis eren també contractats pels propietaris d'ingenis per a capturar i rescatar esclaus fugits dels ingenis i facendes, en este procés també auxiliaven els capitans del mate (negres o mulatos lliures) en la captura d'esclaus fugits.

Ademés d'això, a partir d'un cert moment, la pròpia Iglésia Catòlica va passar, a través principalment dels jesuïtes, a fer un treball de catequisació junt als indis, dificultant als portuguesos i els seus fills mig indis i tribus aliades la esclavisació dels indis aliats dels francesos. Esta posició va ser defesa pels jesuïtes en Brasil, que també tenien esclaus, lo que va generar conflictes en la població local interessada en l'esclavitut, culminant en conflicte, en la cridada "L'expulsió dels pares" en 1640.

Esclavitut indígena voluntària

En 30 de juliol de 1566, va ser creada la llei que va reglamentar per primera volta l'esclavitut voluntària dels indis. Segons eixa llei, promulgada per una junta convocada per Mem de Sá, "els indis només podrien vendre's a sí mateixos en cas d'extrema necessitat, sent que tots els casos deurien ser obligatòriament somesos a l'autoritat per a examen". Llamentablement, eixa norma va quedar en un gest -com el de la corona espanyola en reconéixer la "humanitat" dels americans-, i varen seguir produint-se de fet el tracte diferenciat, la cosificació i el ninguneo de les ètnia del continent, que es prolonga en l'actualitat en la negació de drets, la violència contra comunitats, i la perspectiva biaixada que mantenen molts historiadors entre unes atres tantes qüestions a resoldre.

Esclavitut en les plantacions

Esclaus descansant en la casa d'un senyor, en el camí cap a una atra facenda, 1830, per Rugendas

L'institució de l'esclavitut en Brasil pren forma en la gran propietat en monocultiu, en la década de 1530. Portugal contava en poc més de 2 millons d'habitants en l'época i a penes podia soportar la pèrdua de mà d'obra per a les expedicions cap al Oriente, que estaven en tot el seu auge. I, aixina com per a qualsevol un atre colon europeu, no era interessant per al portugués emigrar cap als tròpics per a ser un simple treballador del camp. "L'esclavitut es va fer, aixina, una necessitat: el problema i la solució varen ser idèntics en totes les colónies tropicals i també subtropicals d'Amèrica. En les angleses, a on es varen intentar, a principi, atres formes de treball, de fet una semiesclavitud de treballadors blancs, els indentured servants, la substitució pel negre no va tardar molt."

El treball indígena ya era utilisat en l'extracció del pal-brasil i, en el principi, varen anar també utilisats en les llabors de canya, més o menys benevolentemente. Pero l'apany no va funcionar per molt temps, per dos classes de motius: els de naturalea cultural i els de mercat. "En primer lloc, a mida en que afluían més colon i, per lo tant, aumentaven les solicituts de treball, anava decreixent l'interés dels indis pels insignificants objectes en que abans eren pagats pel servici. Es varen fer més exigents i el marge  del negoci anava disminuint en proporció. Es va aplegar a entregar-els armes, lo que va anar rigorosament prohibit, per motius que es comprenen. Ademés d'això, si l'indi, per naturalea, seminómada, es va acomodar més o menys ben al treball esporàdic i lliure de l'extracció de pal-brasil, ya no ocorria lo mateix en la disciplina, el método i els rigors d'una activitat organisada i sedentaria com l'agricultura. En poc temps es va ser fent necessari forçar-ho al treball, mantindre vigilància estreta sobre ell i impedir la seua fuga i abandó de la tasca en que estava ocupat. D'ahí cap a l'esclavitut pura i simple hi havia només un pas."

L'adquisició de mà d'obra esclava es va fer imperativa per a l'èxit de la colonisació holandesa. Els holandesos varen passar a importar esclaus per a treballar en les plantacions. La Companyia Neerlandesa de les Índies Occidentals va escomençar a traficar esclaus d'Àfrica per al Brasil.

Vore també

• Història del Brasil
• Etnografia de Brasil
• Esclavitut

Bibliografia

• SANTS, João Paulo de Faria. "Reforma Agrària i Preu Just: L'indemnisació en la desapropriação agrària sancionatória".- Porte Alegre: Sergio Antonio Fabris Ed., 2009.
• Almanac Abril 2003, Volum Brasil, Editora Abril, 2003.
• Enciclopédia Barsa, Encyclopædia Britannica de Brasil, 1999.
• CÀCERES, Florival. Història de Brasil, págs. 30-33, Editora Moderna, 1997.
• MARINA, Lúcia & TÉRCIO, Geografia - Serie Nou Ensenyança Mija, págs. 354-355, Editora Ática, 2003.
• MONTELLATO, Andrea, CABRINI, Conceição & CATELLI Junior, Roberto, Història Temàtica: el món dels ciutadans, Editora Scipione, 2000.
• TOMAZI, Nelson Dacio (coord.), Iniciació a la Sociologia, Editora Actual, 2000.