La Casa d'Iturbide va ser una família nobiliaria originària de Mèxic i elevada a ranc imperial pel Congrés Constituent mexicà el 22 de juny de 1822 que va governar despuix de l'independència de Mèxic des de la seua proclamació el 19 de maig de 1822 fins a la seua abdicació el 19 de març de 1823. El militar novohispano i posterior Emperador de Mèxic, Agustín d'Iturbide[1][2][3] va ser batejat en els noms dels sants Cosme i Damián.

Antecedents

El llinage Iturbide es remonta al Regne de Navarra, més específicament a la zona coneguda com Valle de Baztán, i el significat de la qual del vasc a l'espanyol és "camí de la font", "canal", "manantial". Els ascendents de José Joaquín d'Iturbide varen ser ennoblecidos pel rei Juan II d'Aragó cap al XV. Martín d'Iturbide era alcalde perpetu de la Vall de Baztán en 1432 i va eixercir la jurisdicció en nom del rei.cita requerida

Posteriorment, la família navarresa Iturbide va obtindre alts oficis en les terres vasques des del XV i varis membres prominents de la família es troben en els registres dels archius de Pamplona. Se sap que don Juan de Yturbide junt en dos dels seus fills varen caure en la Batalla de Lepanto en 1571. En el XVIII, don José de Yturbide i Álvarez d'Eulate, va ser batejat el 5 de novembre de 1711 en Peralta, Navarra. Va contraure matrimoni en la mateixa localitat el 8 de decembre de 1737 en donya María Josefa d'Arregui i Gastelu, naixcuda també en Peralta en 1719. Varen ser pares de varis fills, entre ells José Joaquín, batejat en Peralta, Navarra, el 6 de febrer de 1743, qui va deixar Espanya i es va traslladar al Virregnat de la Nova Espanya, establint-se finalment en la ciutat de Valladolit (hui Morelia). Cap a 1786, don José Joaquín era membre del Consell Municipal i propietari d'una facenda en Quirio. En 1772, es va casar en donya María Josefa d'Arámburu i Carrillo de Figueroa, també descendent de famílies nobles de Navarra i País Vasc.

Per una atra part, els Aramburu eren originaris d'Oyarzun, Guipúscoa. El 27 de setembre, va nàixer el seu quint fill, Agustín, qui des de primerenca edat va entrar en la carrera de les armes.

Guerra d'Independència

Durant la crisis política de 1808 en Mèxic Agustín d'Iturbide simpatizó en el moviment insurgent encapçalat per Gabriel de Yermo. En 1809, en el grau de tinent, va ser partícip en la repressió de la Conjura de Valladolit, que varen encapçalar els conspiradores José Mariano Michelena i José María García Obés. En octubre de 1810, durant la pren de Valladolit, es va negar a colaborar en l'alçament independentiste de Miguel Hidalgo i Costella, qui li havia oferit el ranc de tinent general. Davant l'alvanç dels insurgents, va decidir fugir a la Ciutat de Mèxiccita requerida. Temps despuix, va participar en la batalla del Mont de les Creus, baix les órdens de Torcuato Trujillo. La seua actuació va ser premiada pel virrei Francisco Xavier Venegas, qui ho va nomenar capità de la companyia d'Huichapan del batalló de Toluca. La seua trayectòria es va distinguir per sofocar vàries insurrecció de rebels que lluitaven per l'independència de Mèxic. En 1811, va ser destinat al sur del país, a on va combatre contra les guerrilles independentistes d'Albino García Ramos, a qui va capturar en 1812, i de Ramón López Rayón, a qui va derrotar en el Pont de Salvatierra en 1813. Eixe any, va rebre els despachos de coronel, i va continuar combatent contra els insurgents com a comandant general de la província de Guanajuato.

Mentrestant, els lliberals planejaven que Juan Gómez Navarrete, recent elegit diputat a les Corts, promoguera un Pla d'Independència en Madrit, que consistia en cridar a un dels membres de la família real per a governar Mèxic. Al mateix temps que açò ocorreguera, Iturbide devia marchar al sur en les seues tropes per a combatre al general Vicente Guerrero, un dels pocs dirigents independentistes que quedaven, pero per a convéncer-ho com a tots els sectors del país d'unir-se al Pla d'Iguala que conciliava tant els interessos i posicions dels lliberals com dels conservadors.

Pla d'Iguala

El 24 de febrer de 1821 es va proclamar el Pla d'Iguala per Agustín d'Iturbide, un programa polític de vintiquatre punts, propenc tant als tradicionalistes catòlics com als lliberals. Entre els punts més importants es declarava l'independència de Nova Espanya, es proponia un govern monàrquic constitucional adequat a l'entitat el tro de la qual seria oferit a Fernando VII d'Espanya o a algun dels seus germans, aixina com l'exclusivitat de la religió catòlica «sense tolerància d'una atra alguna». Iturbide va enviar el document al virrei Apodaca, a l'arquebisbe Pedro de Fonte, al canonge Matías Monteagudo, als oidores José Isidro Yáñez i José María Fagoaga, al síndico Juan Francisco Azcárate i Lezama, aixina com a atres personages importants de la capital. Va propondre ademés formar la Junta Provisional Gubernativa tal i com ho senyalava el punt cinc del document. En una carta particular dirigida al virrei Apodaca, Iturbide li va demanar presidir la Junta Gubernativa, li va expondre que no creïa que Fernando VII haguera jurat voluntàriament la Constitució de Càdis i que sí el monarca o la seua família accedien a governar Nova Espanya, es podria redactar una constitució moderada.


Vore també

Referències

  1. ↑ Emilio Lamadrid Sánchez (Pharus academiae) (decembre de 2011). «Agustín d'Iturbide, mits i veritats ¿Autor o consumador de l'independència? ¿Héroe? ¿Traïdor? ¿Víctima?». Archivat des de l'original, el 12 de giner de 2019. Consultat el 15 de giner de 2019.
  2. ↑ «Palau d'Iturbide: Història.». Consultat el 15 de giner de 2019.
  3. ↑ Jaime de l'Arenal Fenochio (Escola Lliure de dret). «El significat de la Constitució en el programa polític d'Agustín d'Iturbide, 1821-1824». Archivat des de l'original, el 11 de giner de 2019. Consultat el 15 de giner de 2019.