Anar al contingut

Afromexicano

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Afromexicano

El terme afromexicano és utilisat per a identificar als mexicans d'ascendència total o majorment africana subsahariana. També són cridats afrodescendientes o mexicans negres. Existixen comunitats afromexicanas assentades principalment en la costa sur del oceà Pacífic i golf de Mèxic, i en regions de les grans conques, com la de la depressió del Basses, la conca del Papaloapan i la de Grijalva-Usumacinta, en els estats de Guerrero, Oaxaca, Chiapas, Tabasco, Veracruz-Clau i Michoacán.

A partir de 2015, l'INEGI va decidir censar als mexicans d'ascendència africana per una forta pressió eixercida per activistes i intelectuals,[1][2] argumentant que els afromexicanos no s'identifiquen en els grups indígenes ni en els mestizos entorn a la racialisació o entorn a particularitats culturals. No obstant, el 64.9 % dels afromexicanos també es varen identificar com a indígenes i el 9.3 % varen afirmar parlar una llengua indígena.[3]

La metodologia que es va utilisar va ser incloure una pregunta en l'Enquesta Intercensal 2015 (EIC 2015) per a identificar a la població d'afrodescendientes a partir de l'autorreconocimiento. Els pobladors originaris migraren de manera forçada, en calitat d'esclaus, procedents de Gàmbia, Senegal, Guinea, Congo, Guinea Equatorial, Angola i Moçambic, per lo que originalment parlaven llengües de les famílies vaig manar i bantú.[4]

Lupita Amondi Nyong'o és una actriu afromexicana d'ascendència keniana.

En Mèxic, els assentaments més coneguts d'afrodescendientes s'ubiquen principalment en regions de la Costa Chica de Guerrero (Acapulco, Cuajinicuilapa, Sant Nicolás, Sant Marcos, Ometepec, Marquelia, Copala, Huehuetán, etc). La Costa d'Oaxaca (Santiago Pinotepa Nacional, Santiago Jamiltepec, Vila de Tututepec de Melchor Ocampo), del riu Papaloapan oaxaqueño (Acatlán, Cosolapa, Tuxtepec i Loma Bonica) en la regió Centre-Golf de l'estat de Veracruz (Yanga, Sant Joan de la Punta, L'Antiga, Rodríguez Clara, Hueyapan d'Ocampo, Terra Blanca i Cosamaloapan), la Costa Gran de Guerrero (Zihuatanejo d'Azueta, Petatlán, Coyuca, Tecpan de Galeana, L'Unió), la regió de Terra Calenta i costa de Michoacán (Huetamo, Nocupétaro, Coahuayana), i en regions de la Depressió Central, Alts i Istme-Costa de Chiapas (Cintalapa, Sant Cristóbal de les Cases, Tonalá); aixina com en el municipi de Múzquiz, Coahuila, en el nort de Mèxic.[5]

En l'any 2020 hi havia més de 2.5 millons d'afrodescendientes en Mèxic. D'acort en el total de la seua població, els estats en major proporció d'afrodescendientes són: Guerrero (8.6 %), Oaxaca (4.7 %), Baixa Califòrnia Sur (3.3 %), Yucatán (3 %), Quintana Roo (2.8 %), Veracruz (2.7 %).[6] L'estimació dels especialistes sobre el tamany de la població afromexicana en la Costa Chica és de 15 000 a 50 000 en l'estat de Guerrero i uns 35 000 en l'estat d'Oaxaca.[7]

La Costa Chica de Guerrero és la regió més marcada i arraïlada de la cultura afromexicana. Denotada en les seues traces culturals i danses d'orige africà com; Els Diables de Cuajinicuilapa, Bou de Petate, La Torturga, Sons d'Artesa, etc.

En el nort d'Oaxaca, s'ha concretat en els cridats "jarochos", lo que també implica una dificultat per a la seua conteo en virtut de les polítiques de desintegració identitària fomentades pels propis governs. Estes polítiques orillan a que molts individus no s'identifiquen en el seu orige ètnic i cultural remot i inclusivament tampoc en el seu orige immediat. Aixina mateix s'inclou en totes les races.

Terminologia

Escultura de Yanga en la localitat veracruzana que du el seu nom.

En casos específics i locals són cridats o s'autodenominen afromixtecos, afronahuas, afromestizos, afromexicanos, negres, morenos, zambos, mandingos, mascogos, cimarrones, colochos, costeños o cuculustes. El terme per a indicar el tipo de població afromexicana a la que pertanyen els mexicans descendents d'africans subsaharians no ha segut elegit per consens. Cada autor li crida com millor li sembla.[8] Per eixemple: el terme afromestizo és el més utilisat en ensajos antropològics tradicionals, el qual va ser difòs principalment per Gonzalo Aguirre Beltrán i atres investigadors de la seua época.

En escrits més recents, alguns investigadors, en la seua majoria mexicans, han optat per seguir utilisant el terme. Atres investigadors estrangers, com Ben Vinson, III[9] i Bobby Vaughn,[10] han decidit cridar-els afromexicanos, pel mateix motiu pel que es diuen a sí mateixos afroamericàs. l'ONU ha usat el terme afromixteco, ya que els estudis més citats es referixen a la mescla de persones negres en indígenes mixtecos.[8] També és comú la mescla en indígenes nahuas, lo que ha donat lloc al terme afronahua.[11] Juan Ortiz Escamilla explica de quina manera el terme negre va construir, a lo llarc d'un procés històric, la denominació jarocho, que és en el que s'identifiquen els habitants afrodescendientes de la conca del riu Papaloapan oaxaqueño i veracruzano.[12]

Marco Polo Hernández Cuevas identifica un ethos jarocho, paraula que va evolucionar de la paraula jaro, aplicada per a designar als porcs en Al-Ándalus, en la Nova Espanya jarocho va ser designat per a fer referència a una persona no refinada i en costums insolents, posteriorment va ser utilisada per a fer referència a les persones "naturals" de Veracruz, especialment als negres i afrodescendientes de la regió.[13] En la Costa Chica de Guerrero se'ls crida a sovint a aquells afromexicanos en el cabell ensortijado o crespo baix les denominacions cuculuste i puchunco.[14]

Durant l'época colonial, les poblacions indígenes mixtecas d'Oaxaca es referien al color de la pell dels afrodescendientes a través de la paraula tnoo, per lo que per a referir-se a una dòna negra, per eixemple, escrivien ñaha tnoo,[15] mentres que els nahuas es referien a qualsevol individu afrodescendiente com kakatsaktli.[16]

Història

Esclaus desembarcats en Mèxic per país des de 1450 fins a 1810[17]

La participació d'afrodescendientes en les primeres expedicions espanyoles en Mèxic, a càrrec d'Hernán Cortés en 1519 els feya partícips dins dels rols de campanyes militars.[18] No obstant, quan els espanyols varen aplegar a Mesoamérica en el propòsit de colonisació posterior a les expedicions, varen dur esclaus africans. La presència d'africans en el Nou Món va ser estrictament laboral, per la disminució de la població amerindia, aixina com per l'impossibilitat llegal per les Lleis Noves de fer dels natius americans esclaus i, més vesprada, per la prohibició del Papa contra l'esclavitut. Estes circumstàncies varen dur als espanyols —i a atres colon europeus en atres regions d'Amèrica, en general— a importar grans cantitats d'esclaus procedents dels actuals Ghana, Gabon, Costa d'Ivori, Senegal, Gàmbia, Nigèria, el Congo i Angola.

La diàspora

Plantilla:Main article Encara que la gran majoria de migrados varen tindre les seues raïls en Àfrica, no tots varen fer el viage directament al continent americà, alguns varen travessar per atres llocs del món hispà d'eixa época. Els que venien d'Àfrica pertanyien sobretot als grups indígenes sudanés i bantú.

L'antropòlec pioner en els estudis etnohistóricos en Mèxic, Gonzalo Aguirre Beltrán, va ser un dels primers en investigar la procedència dels esclaus gràcies a diferents documents, com les cartes de compra-venda.[19] En un principi, els esclaus provenien de les illes de Cap Vert i els rius de Guinea,[20] encara que més vesprada també eren capturats en Angola i les illes Canàries.[8]

Per a decidir el sexe dels esclaus que manarien al Nou Món es feyen càlculs que incloïen el rendiment físic i la reproducció. Procuraven importar la mitat de dònes i la mitat d'hòmens, pero més vesprada es varen donar conte de que els hòmens podien treballar per més temps sense cansar-se i que rendien de manera similar a lo llarc del més, a diferència de les dònes, els qui sofrien de dolors i malalties més fàcilment.[8] Per això varen escomençar a importar un terç de dònes del total d'esclaus.

Més tart, en el XVI, els esclaus negres provenien de Bran, Biafara i Gelofe, en Cap Vert. Els esclaus africans en Mèxic eren classificats en varis tipos, depenent de procedència i característiques físiques. Li'ls dividia majorment en dos grans "tipos": un primer grup, els cridats retintos o atezados, agrupava als provinents de Sudan i la costa de Guinea. El segon grup era el dels considerats amembrillados o amulatados per tindre un to de pell menys obscur en comparació al primer.[21]

Esclavitut en la Nova Espanya

Se sap que varis grups africans varen ser duts a la Nova Espanya immediatament despuix d'iniciada la conquista com a esclaus i que, a lo manco una part, estaven destinats a ocupar-se en “el servici domèstic i com a hòmens de confiança en els eixèrcits”.[22] Un clar eixemple dels negres conquistadors és Estevanico, un africà o "moro" que va participar en la fallanca expedició de Pànfil de Narváez a la Florida, i va ser explorador junt a Álvar Núñez Cap de Vaca entre 1528 i 1536. Es va registrar en escrits espanyols, que este home produïa gran temor entre els enemics indígenes pel seu gran tamany i musculatura.[23] En 1536 es té reporte d'un home negre cridat Juan Garrido qui era comprador d'esclaus en la Costa Gran de Guerrero, es pensa que va ser part de la conquista a Tenochtitlán junt a Cortés.[14]

Pintura de castes

Va ser en 1527 quan es té el primer reporte en Guerrer sobre la compra realisada per un home cridat Francisco Rodríguez d'un adolescent negre cridat Juan José de 16 anys que va ser comprat per $100.00 or en Zacatula, municipi de L'Unió d'Isidoro Montes d'Oca.[14] En 1540 Hernán Cortés era amo de 60 esclaus negres i temps despuix va aplegar a tindre fins a 150 persones en condició d'esclavitut.[14] En eixe mateix any, Peter Boyd-Newman va realisar una llista de nacionalitats de 124 persones africanes venudes en Pobla de 1540 a 1556, estes nacionalitats eren biafra, bran (de la regió actual de Guinea-Bisáu), wolof, zape o çape (de la regió de Sierra Leona),[24] banyun, berbesi (de la zona de l'actual Senegal), mandinga, guinea, bolamon, gio (de la zona de l'actual Llibèria), agbenyau, Sao Vaig prendre, Angola, manicongo, terra nova, canicu i moronda.[13] Boyd-Newman reporta que en eixos anys els 1000 esclaus venuts en Pobla eren provinents de la regió de Senegambia, 4 de la regió del Congo, sèt de la regió de la Costa d'Or, actual Ghana, i un no identificat.[13]

En 1524 es reporta la construcció de l'oratorio franciscano en l'Illa de Sant Joan d'Ulúa per part de mà d'obra esclava provinent de Guinea (denominació del moment per als esclaus de la regió del riu Senegal i Sierra Leona). En 1526 va tindre lloc una rebelió de persones esclavisades de l'ètnia wolof, causant danys greus a l'illa.[25]

Eixa immigració va ser chicoteta comparada en les onades posteriors. La gran majoria dels grups africans varen aplegar a partir de 1580, quan els portuguesos es varen fer càrrec de la tracta d'esclaus duts a treballar en les facendes dels espanyols en la Nova Espanya. A varis d'ells els va ser assignada la posició de capataços, encarregats de vigilar el treball que feyen els esclavizados, la mà d'obra indígena i atres afrodescendientes lliures.[26]

Aun cuando el Port de Veracruz era l'única entrada llegal en el virreinato de la Nova Espanya per a l'entrada d'esclaus provinents d'Àfrica, es reporta en l'any 1600 que Acapulco era una entrada informal d'esclaus, en eixe mateix any havien entrat 200 esclaus negres i per a 1743 existien 578 famílies de mulatos lliures en Acapulco.[14]

Durant finals del XVI i inicis del XVII, la centralidad de ciutats mineres com Taxco, Guerrero va tindre com a conseqüència el transport forçat de molts esclaus negres a eixa ciutat, en a on durant eixe periodo de temps la composició de població afrodescendiente era el 70 % de tota la població, no obstant el despoblació de la comunitat negra en Taxco es va deure als intents del virrey d'apoderar-se dels esclaus que "no tenien amo" en eixa ciutat, per lo que molts d'ells varen escapar en condicions de negres lliures (cimarrones) cap a la Costa Chica de Guerrero i Oaxaca.[14] En el sigle XVII la majoria dels esclaus africans provenien del Congo i Angola, per lo que la majoria eren parlants de llengües bantúes.[13]

La participació d'afrodescendientes en les milícia novohispana va ser alta, en molts casos de major cantitat numèrica respecte als no-negres, en Acapulco varen aplegar com a part de les milícies 72 hòmens afrodescendientes, 473 en Tlapa, 852 en Iguala, 420 en Ometepec.[14]

Durant el periodo 1595 a 1640 varen ser duts a la Nova Espanya en condició d'esclavitut 88 383 persones provinents de diferents regions d'Àfrica, sent dos terços hòmens i un terç dònes. Segons Patrick Carroll un promig de 2000 esclaus africans varen ser duts a la regió del Valle de Mèxic durant eixos mateixos anys.[13]

Peter Gerhard es referix a la població de Veracruz en 1599-1600 com predominantment negra. Díaz del Carrer dona un número aproximada de 5000 negres i afrodescendientes en Veracruz en el XVII, mentres que la població indígena havia segut diezmada.[13]

Demografia en el Virreinato

Segons Latorre, citat per Aguirre Beltrán en el seu estudi etnohistórico, per a 1570 hi havia un total de 18 569 esclaus, dels quals 10 595 estaven en la Ciutat de Mèxic. Atres sifres donades per Gonzalo Aguirre Beltrán en 1646 asseguren que eren 25 089 en tot el país i 19 441 d'ells estaven en la Ciutat de Mèxic. El número d'esclaus es va multiplicar en rapidea.[8]

En el moment d'independisar-se, el país tenia prop de 6 millons d'habitants, encara que es va reduir a 5 millons despuix de les guerres d'independència (1808-1822). La població en eixe moment es componia d'un milló de blancs, 1.3 milló de mestizos, zambos i mulatos (castes pròpies de la Nova Espanya) i 3.6 millons d'indígenes.

Africans i afromestizos en censos de la Nova Espanya

Població per castes en La Nova Espanya[27]
Casta Habitants (1793) Percentage % (1793) Habitants (1810) Percentage % (1810)
Europeus 7,904 0.2 18,000 0.2
Africans 6,100 0.1 10,000 0.1
Indígenes 2,319,741 61.0 3,676,281 60.0
Euromestizos 677,458 17.8 1,092,367 17.9
Afromestizos 369,790 9.6 624,461 10.1
Indomestizos 418,568 11.2 704,245 11.5
Total 3,799,561 100.0 6,122,354 100.0

Creació de comunitats de negres cimarrones

A inicis del XVII, varen existir alçament de cimarrones, un dels més coneguts és Nyanga (també cridat Yanga) en el municipi de Yanga, Veracruz.[28]

Durant l'inici del XVII, moltes de les comunitats afrodescendientes en la Costa Chica anaren creades a través de la migració que varen efectuar els esclaus negres que varen ser categorizados com en "estat d'abandó" dels seus antics amos en Taxco, esta migració es va realisar quan el Virrey de l'época va voler prendre control de la propietat d'ells i varen optar per escapar ans que eixa apropiació succeïra. Es té registre que el Virrey espanyol d'eixe moment només va conseguir el seu objectiu en 17 persones en condició d'esclavitut.[14] No obstant, des de l'any 1570 ya hi havia poblacions de negres lliures en la Costa Chica de Guerrero i Acapulco de persones que fugien dels durs treballs de les plantacions de canya en les Facendes.[14]

A inicis del sigle XIX la Província d'Acapulco (que comprenia d'Acapulco, part de la Costa Chica de Guerrero i part de la Costa Gran) tenia 5452 habitants afrodescendientes, molts d'ells es trobaven en condicions d'esclavitut, mentres que uns atres eren lliures a través de la mort del seu amo o per rebelió.[14] La població de negres lliures en Acapulco era gran, com ho constata una carta del virrey Luis de Velasco (fill) en 1606:

"A la costa de la mar del Sur, prop del port d'Acapulco, hi ha atres tres rancherías… de negres alçats que diuen seran més de 300 d'a on ixen fer robos (en els camins) de recuas que duen i vénen a la descàrrega de les naos de Filipines"[29]

Erro al crear miniatura:
En 1862, despuix de l'abolició de l'esclavitut en Mèxic, el periòdic "L'Orquesta" reportava la venda illegal d'afromexicanos en Cuba des de Veracruz durant la presidència de Benito Juárez.

En la part de la Costa Chica d'Oaxaca, la població negra va aplegar per la via Veracruz–Pobla–Oaxaca, en a on varen ser assentats primerament en Pinotepa Nacional i els Masos en fins llabors, en el conte del ganado, la peixca i la busca de minerals valiosos. Va ser en el sigle XVI quan Huatulco es va convertir en un port d'entrada de contrabando i conegut per la seua població de negres lliures (cimarrones).[14]

En l'actual municipi de Sant Joan Batiste Tuxtepec, en Oaxaca, es troba assentat el poble de Santa María de Guadalupe dels negres d'Amapa. Va ser fundat en 1769 a petició del capità de lanceros, el negre Fernando Manuel qui, junt en atres 52 cimarrones evadits dels trapiches cordovesos de Cacahuatal Sant Antonio, es va assentar en un parage propenc conegut com a Refugi i Mandinga. Ricardo Flores Magón, en una carta dirigida al seu germà Enrique, dona conte de que, a finals del sigle XIX, dits negres ballaven l'huapango zapateado en tarimes. Anys abans, el cap polític de Tuxtepec, de llinage Medina, informa al governador la manera en que els mulatos de Tuxtepec celebren el huapango, el tipo de robes que visten, aixina com la manera en que ballen i toquen els sons jarochos.

En 1852, un grup de semínolas negres es va establir en el nort de Coahuila. Este grup constituïa una ètnia birracial conformada pel mestiçage d'indígenes de la Nació Creek i esclaus cimarrones, que varen escapar de les plantacions de Geòrgia i Carolina del Sur, en els Estats Units, cap a la Florida espanyola i el nort de Mèxic. Els seus descendents actuals, cridats mascogos, habiten en la comunitat del Naiximent dels Negres, en el Municipi de Múzquiz, en a on alguns vells encara parlen el criollo afroseminol i mantenen alguns elements de la seua identitat cultural.

Abolició de l'esclavitut en Mèxic

Durant la lluita per l'Independència en 1810, es varen formar eixèrcits composts de diverses castes. Tant Miguel Hidalgo aixina com José María Morelos varen ser dels primers libertadores en decretar l'abolició de l'esclavitut en territori mexicà i, de manera més àmplia, dels primers en abolir l'esclavitut en tot el continent americà. Al final de la dominació colonial, els afrodescendientes componien en 11 % de la població nacional.[14]

En 1965, la revista nortamericana Negre Digest, despuix cridada Black World, va publicar un artícul de Jim Tuck dedicats als afromexicanos. En este número Jim Tuck fa una investigació durant la seua estància en Acapulco i la Costa Chica identificant diferents comunitats negres en Mèxic, d'acort a la seua investigació la població negra va permanéixer sense ser molestada en la regió de la Costa Chica de Guerrero despuix de l'abolició de l'esclavitut durant l'independència de Mèxic, no obstant a finals del sigle XIX un home germà-nortamericà cridat Johann Schmidt, qui es va cridar a sí mateixa en la zona com a Don Juan Smith, persona que va crear assentaments per a les poblacions negres que estarien baix el seu mando, Tuck senyala que va regir l'àrea de forma despótica fins a la seua derogació per la revolució mexicana de 1910.[30]

Afrodescendientes en el periodo revolucionari

la Revolució mexicana i a mitan del sigle XX, l'inundació dels assuts actuals, varen terminar un procés de disseminació de la negritud a lo largo y ancho d'els municipis que integren la conca del Papaloapan oaxaqueño i veracruzano. Fins a la data es conta en una forta presència negra difuminada i extraterritorial, l'expressió concreta de la qual és la cultura jarocha. Vore Adriana Naveda "De Sant Lorenzo dels negres als morenos d'Amapa". IIHS-UV Gonzalo Aguirre Beltrán relata, en el seu Estudi Etnohistórico de la Població Negra en Mèxic, que el mestiçage ha diluït, casi per complet, les diferències que originalment hi havia entre races, llevat en alguns llocs de Refugi, especialment les regions costeres de l'oceà Pacífic. En la Costa Chica encara es troben pobles negres que es distinguixen clarament dels veïns per les seues traces culturals, que no són del tot contemporàneus. Encara pot notar-se en estes poblacions un toc colonial i conserven part de la seua identitat.[8]

Primer afromexicano en l'història de la filmografia mexicana junt al cadàver d'Emiliano Zapata, Cuautla 1919

Es destaca la participació i presència de persones afromexicanas particularment en el moviment agrarista d'Emiliano Zapata, Lamberto Popoca i Palaus escriuria "¿I per qué, Emiliano Zapata, si al principi de la passada revolució es va llançar a la lluita per defendre l'establiment d'un govern democràtic, per qué permet, per qué accepta, que hordes desenfrenades de salvages, prenguen el seu nom per a tacar-ho en les més vils infàmies de cafres?”,[31] en reiterades ocasions es va referir als zapatista com "cafres salvages",[32] per la seua banda Andrés Molina Enríquez, destacat ideòlec agrarista, descriu a Emiliano Zapata com "Mestizo triple, perque tenia un quinze per cent de sanc negra: d'escassa instrucció, pero de gran sensibilitat, era sério i reflexiu"".[33] John Womack Jr. declara

"L'enorme població negra de Mèxic es va fondre fins a diluir-se, promiscua i lliurement, en els baixos estrats de lo que Molina Enríquez va cridar el “mercat de la carn” dels sigles XVIII i XIX. Eixa població persistix com a tal en el Mèxic d'hui en algunes zones de refugi, com les va cridar Gonzalo Aguirre Beltrán, alguns pobles negres de Guerrero i Veracruz, i en totes les variants de la “morenidad mexicana”, el color de la inclasificable “raça de bronze clang clang” de que es burlava en els 80 Carlos Monsiváis, prototip per excelència d'este plurimestizaje.".[34]

Hi ha presència de persones afrodescendientes en l'Eixèrcit libertador del sur, no obstant els processos d'homogeneïsació i invisibilisació ètnica en Morelos oculten esta participació, una de les figures més importants és Amalia Roures coronela de l'ejércitto libertador a qui se li identifica com afromexicana, provable inspiració de la película La Negra Oixos de Matilde Landeta, finalment el primer video d'una persona afromexicana és pres durant el funeral d'Emiliano Zapata, en Cuautla, en 1919.

Vore també

Referències

  1. ↑ [1]
  2. ↑ «Mexico ‘discovers’ 1.4 million black Mexicans—they just had to ask». Fusion. Archivat des d'el original, el 2020-11-05. Consultat el 10/18/16.
  3. ↑ «Enquesta Intercensal 2015. INEGI». Archivat des d'el original, el 10 de decembre de 2015. Consultat el 26 de juny de 2024.
  4. ↑ «Reforma per a l'harmonisació llegislativa del poble afromexicano | Rodolfo Moreno Cruz» (en és). i-tlaxcala. mxTlaxcala | Referència obligada. Consultat el 2024-06-26.
  5. ↑ Flores Dávila, 2006.
  6. ↑ «Panorama sociodemogràfic de Mèxic 2020». Institut Nacional d'Estadística i Geografia.
  7. ↑ Vaughn i Vinson, 2004.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 Tatiana Méndez, 2009, Escola de Treball Social UNAM.
  9. ↑ Currículum «Center for Africana Studies». Archivat des d'el original, el 2010-05-28. Consultat el 2010-04-22.
  10. ↑ Lloc Oficial «Afroméxico». Consultat el 2010-04-22.
  11. ↑ «Vaquers, diables i nahuals en la Costa Chica».
  12. ↑ Les companyies milicianes de Veracruz. del "negre" al "jarocho": la construcció històrica d'una identitat. Revista Ulúa, número 8. juliol-decembre de 2006. IIHS-UV pp. 9-29
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 Hernández-Cuevas (2010). «The African and Afrodescendants Who Constructed Veracruz and The Jarocho Ethos 1521-1778», Animen Akassi, Clément; Lavou Zoungbo, Victorien (ed.). Discursos poscolonials i renegociación de les identitats negres (en en), França: Presses Universitaires de Perpignan. ISBN 978-2-35412-051-1.
  14. ↑ 14,00 14,01 14,02 14,03 14,04 14,05 14,06 14,07 14,08 14,09 14,10 14,11 «La Negritud en Guerrero». Enciclopèdia Guerrero. Archivat des d'el original, el 11 de decembre de 2019. Consultat el 2018-04-13.
  15. ↑ Córdova Aguilar (2013). «Relaciones interétnicas entre afrodescendientes i indis. El cas de la província d'Oaxaca en la Nova Espanya 1680 – 1750», Estudis Afrolatinoamericàs: Nous enfocaments multidisciplinario, Ciutat Autònoma de Buenos Aires, Argentina: Edicions del CCC Centre Cultural de la Cooperació Floreal Gorini, p. 131. ISBN 978-987-1650-50-7.
  16. ↑ «kakatsaktli | Diccionari Unificat de l'Idioma Mexicà» (en en). Living Dictionaries. Consultat el 2024-06-26.
  17. ↑ «Viages Esclavista». www. slavevoyages. org. Consultat el 2023-07-10.
  18. ↑ Mbembe, Achille (2015). «Li sujet de race», Critique de la raison nègre (en fr), La Découverte, p. 29. ISBN 978-2-7071-8793-2.
  19. ↑ «Negres i afromestizos en Mèxic: velles i noves llectures d'un món oblidat».Revista mexicana de sociologia.68(1)
    103–135.ISSN 0188-2503.Consultat el 2017-11-16.
  20. ↑ Ibidem, p.29
  21. ↑ Aguirre Beltrán, 1989 p.166
  22. ↑ Campos, 1999: 151.
  23. ↑ Vinson III, 2004 p.22.
  24. ↑ Wheat, David (2016). Atlantic Africa and the Spanish Caribbean, 1570-1640 (en en), Estats Units: Universitat de Carolina del Nort, p. 47-50.
  25. ↑ Clement., Animen Akassi,; Victorien., Lavou,; llatí-américaines., Université de Perpignan. Centre de recherches ibériques et (2010). Discursos poscolonials i renegociación de les identitats negres : Áfricas, Américas, Caribes, Europa = Post-colonial discourses and renegotiations of black identities : Africas, Americas, Caribbeans, Europe = Discours post-coloniaux et renegociations dones identités noires : Afriques, Amériques, Caraïbes, Europe, Presses universitaires de Perpignan, p. 45. OCLC 691067228. ISBN 9782354120511.
  26. ↑ Aguirre Beltrán, 1989:53
  27. ↑ http://sic.gob.mx/ficha.php?table=fondo_editorial&table_id=2253
  28. ↑ Dos Sants Gomes (2015). «Introduction», Quilombos: Communautés d'esclaves insoumis au Brésil (en fr), L'échappée, p. 9.
  29. ↑ «Archive General d'Índies».Archive General d'Índies.Mèxic:(66)
  30. ↑ «The Afro-Mexicans».Black World/Negre Digest.Consultat el 2018-05-17.
  31. ↑ «Història de Vandalisme En L'Estat De Morelos - [PDF Document]» (en és). vdocuments. mx. Consultat el 2022-10-14.
  32. ↑ «Història de Morelos. Terra, gent i temps del sur. – Llibres UAEM». llibres. uaem. mx. Consultat el 2022-10-14.
  33. ↑ «Read Andrés Molina Enríquez: En la revolució a costeres - Chapter 243: Un atre dels efectes de les Conferències de Torreón; el triumfo inesperat del Zapatisme». zlibros. mx. Consultat el 2022-10-14.
  34. ↑ «Héctor Aguilar Camín i el Zapata revisitado per John Womack» (en és-és). archiu. mundonuestro. mx. Consultat el 2022-10-14.

Bibliografia dels afromexicanos

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Afromexicano&oldid=1513943»