Paricutín

El Paricutín (en purépecha Parhíkutini, 'lloc a l'atre costat') és un volcà inactiu situat en l'estat de Michoacán, Mèxic, entre el poblat de Sant Joan Parangaricutiro (actualment Nou Sant Joan Parangaricutiro) i el poblat d'Angahuan. Sorgit el 20 de febrer de 1943 a les 4 de la vesprada, en el seu moment va ostentar el títul del volcà més jove del món. Dit títul va ser arrebatat despuix de la sorgiment del volcà de Tajogaite en l'illa espanyola de La Palma, el 19 de setembre de 2021.[1]
Història
El dia 20 de febrer de 1943, Dionisio Poliment, un llaurador, es trobava treballant la terra en les rodalies del poble Parangaricutiro, quan de sobte el sol va escomençar a tremolar, es va obrir la terra i va escomençar a emanar un vapor molt espés, una olor a sofre i a sonar molt fort i a volar pedres. Molt esglayat, el senyor Polit va córrer al poble a contar lo ocorregut.[2]
Durant semanes hi havia tremolació, en pocs dies el volcà media més de 10 metros, en semanes superava els 50 en els nou anys, 11 dies i 10 hores que va durar l'erupció, va alcançar una altura de 200 metros. La lava va recórrer uns 10 quilómetros. No va haver víctimes humanes, ya que va haver suficient temps per a desestajar a tota la població. El volcà va sepultar dos poblats: Paricutín i Sant Joan Parangaricutiro (Parhikutini i Parangarikutirhu en purépecha). El primer va quedar totalment borrat del mapa. Molt prop d'ell es troba ara el cràter del volcà; el segon poble solament és visible part de l'iglésia, sepultada per la lava, de la mateixa manera que el restant del poble, llevat l'altar i la torre esquerra del front (la torre dreta aparentment va caure pero lo cert és que estava en construcció en el moment d'escomençar el fenomen) aixina com l'àbsit, junt en l'altar.cita requerida
El volcà va ser del tipo mona genètica,[3] és dir, que naix una sola volta i té una curta erupció que pot durar des de mesos fins a varis anys, va marcar un acontenyiment històric i significatiu en la vulcanologia tant en Mèxic com a nivell mundial.[4] Açò degut a que el volcà va servir com un model d'estudi per a futures erupció i va permetre als científics comprendre millor els processos volcànics, per lo que va ser filmat, fotografiat i pintat, una série de quadros i quantiosos dibuixos sobre el desenvolvimiento del fenomen pel doctor Atl,[5] qui ho va estudiar per dos anys, va mantindre comunicació en científics i va escriure el llibre "Com naix i creix un volcà".[6]

El periodo inicie Quitzochi
En la Vall de Cuiyusuru o Quitzocho[7] en Michoacán, l'activitat es va concentrar, al voltant dels clavills que es varen formar. Lo més rellevant d'este periodo va ser la formació d'un con prematur seguit de fluix de lava recurrents i l'erupció intermitent de bombes i lapilli.cita requerida En esta etapa, el con va alcançar 200 i 365 metros d'altura en quatre i huit mesos respectivament.cita requerida Es va desestajar a la població de Paricutín en juny de 1943, i la de Santa Ana Zirosto es va reubicar pocs mesos despuix.[8] El 10 de maig de 1944, els habitants varen abandonar Sant Joan Parangaricutiro, mamprenent una caminada de 33 quilómetros, en la que varen dur una image del Senyor dels Milacres.[9] El 23 de maig de 1944 varen aplegar a la exhacienda dels Conills, a 8 quilómetros d'Uruapan, a on varen determinar establir el nou poblat de Nou Sant Joan Parangaricutiro, constituït en municipi en el 8 d'agost de 1950.[10]
El periodo jove (Sapichu)

A pesar de la seua curta duració, en este periodo es va portar a terme la principal activitat de derrames de lava del volcà, orientada cap al nort. El seu emplaçament es va produir per la formació d'una série de clavills i conductes secundaris, dels quals el més important va ser sense dubte alguna el Sapichu ("chiquet" o "jove", en purépecha).[11]
El periodo Taquí
Es referix a l'activitat relacionada en una série de clavills formats al sur i a l'est del con principal, conegudes pels geòlecs de l'época com Taquí.[12]
Este periodo es distinguix, ademés, per registrar una reactivació del con principal, que va causar els principals derrames de lava, que varen alcançar la màxima distància a l'oest i al noroest del con principal.[12]
Fins al final va mantindre una activitat de tipo paroxismal, i són destacables la formació de la taula Els Hornitos (al sur del con) i els fluix de Sant Joan formats entre abril i agost de 1944. De fet, este últim fluix va causar l'evacuació i la successiva destrucció del poblat de Sant Joan Parangaricutiro (en 1895 habitants).[12]
Referències
- ↑ «Volcà de Tajogaite. Cronologia de l'erupció». Consultat el 31 de maig de 2026.
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ Trask, Parker D.(1945).«El volcà mexicà Parícutin».Estudis vulcan{ologicos.
- ↑ «El Paricutín complix 80 anys, coneix l'història d'este emblemàtic volcà mexicà» (en es). Les teues Bones Notícies. Consultat el 2023-02-21.
- ↑ «Paricutín de Dr. Atl (Gerardo Murillo) en Museu Blaisten». museoblaisten.com. Consultat el 2025-12-19.
- ↑ Nacional, El Colege (2023-11-13). «CÓMO NACE I CRECE UN VOLCÁN. EL PARÍCUTIN, UN LIBRO QUE TIENDE PUENTES ENTRE EL ARTE, LA CIENCIA I LA LITERATURA» (en es). El Colege Nacional. Consultat el 2025-12-19.
- ↑ «El Paricutín [I]» (en espanyol). L'Heralt de Mèxic. Consultat el 2025-12-19.
- ↑ Poble De Nou Zirosto, Mich. (4 de giner del 2019). «Història del poble de Santa Ana Zirosto».
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ «Nou Parangaricutiro (Mèxic) - EcuRed» (en es). www.ecured.cu. Consultat el 2025-12-19.
- ↑ Elba Rodríguez Ávalos (28 d'abril 2020). «Significat del paraules en purépecha».
- ↑ 12,0 12,1 12,2 «Paricutin_Volcan». www.paricutin.umich.mx. Consultat el 2025-12-19.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Paricutín» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.