Anar al contingut

Pas del Noroest

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Pas del Noroest
Pas del Noroest (ruta principal i variants).

El pas del Noroest (en anglés, Northwest Passage o Northwestern Passage)[1] és la ruta marítima que voreja Norteamérica pel nort, travessant l'oceà Àrtic i conectant l'estret de Davis i l'estret de Bering, o lo que és lo mateix, l'oceà Atlàntic i l'oceà Pacífic.[2][3] La ruta discorre per un conjunt d'estrets localisats en l'archipèlec àrtic canadenc, entre les grans illes àrtiques i les terres continentals. D'oest a est, el pas del Noroest partix de l'oceà Pacífic, de l'estret de Bering —que separa Rússia i Alaska— i seguix pel mar de Chukchi i la mar de Beaufort. Després la ruta deu creuar l'archipèlec àrtic canadenc i hi ha de cinc a sèt rutes possibles —incloses la del estret de McClure, la del estret de Dease i la del estret del Príncip de Gals—, encara que no totes són adequades per a grans bucs.[4][5] La ruta continua creuant la baïa Baffin i aplega finalment al estret de Davis, ya en l'oceà Atlàntic.

S'ha especulat en que en el calfament global i la reducció de la capa de gèl de l'Àrtic, la ruta del pas del Noroest pot aplegar a estar lo suficientment lliure de gèl com per a permetre un nou transport comercial segur, per lo manco en part de l'any. El 21 d'agost de 2007, el pas del Noroest va permanéixer obert al tràfic marítim durant l'estiu boreal sense la necessitat d'utilisar barcos rompehielos. Segons Nalan Koc, del Institut Polar Noruec, esta va ser la primera volta que va quedar lliure des de que es varen escomençar a prendre registres en 1972.[6][7] El 26 d'agost de 2011 el pas va quedar novament obert. Algunes estimacions senyalen que el trayecte pot aplegar a ser navegable aproximadament en 2020 i, de ser cert, disminuiria considerablement el trayecte marítim entre Europa i Àsia, convertint-se en una ruta alternativa a les del Canal de Panamà i el Canal de Suez: actualment el trayecte Londres-Osaka supon 23 300 km per Panamà i 21 200 km per Suez: pel Pas del Noroest quedaria reduït a solament 15 700 km.

El Govern de Canadà considera que els estrets pels que discorre la ruta del pas del Noroest formen part de les seues aigües interiors,[8] pero varis països mantenen que en virtut de la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar eixos estrets deuen ser considerats estrets internacionals, lo que permetria el tràfic marítim lliure i sense peages.[9][10] És una qüestió molt controvertida, ya que en eixe territori s'han trobat en les últimes décades importants reserves de petròleu, gas, diamants i plom.

En la primera mitat del XIX, alguns dels trams pels que discorre el pas del Noroest (al nort de l'estret de Bering) varen ser estudiats en profunditat tant per mar —expedicions de John Ross, William Edward Parry i James Clark Ross— com per terra —expedicions liderades per John Franklin, George Back, Peter Warren Dease, Thomas Simpson i John Raer—. En 1825 Frederick William Beechey va explorar la costa nort d'Alaska, descobrint punta Barrow.

En 1851 Sir Robert McClure va ser reconegut com el verdader descobridor del pas del Noroest, quan navegant a través del estret del Príncip de Gals va conseguir avistar, des d'illa de Banks, illa Melville. No obstant, eixe estret no era navegable per als bucs de l'época i l'única via utilisable, la que unix el Lancaster Sound i l'estret dels delfins i de l'Unió va ser descoberta tres anys despuix per John Raer en 1854.

Història

Expedicions

Estret d'Anián. Cantó superior esquerre. (Hugo Allard, 1685).

Abans de la menuda edat de gèl, els vikingos en les seues expedicions de caça i comerç en els inuits que ya habitaven la regió, haurien navegat cap a l'oest partint des dels seus assentaments en Groenlàndia. Segons els restants arqueològics, haurien aplegat a aigües situades tan al noroest com les de les costes de l'illa d'Ellesmere, l'illa Skraeling i l'illa Ruin. Es pensa que el canvi del clima que va provocar la chicoteta edat de gèl va ser la raó principal per les que no va haver més expedicions marineres d'europeus per eixes regions àrtiques fins a finals del XV.

En 1493, per a calmar les disputes comercials, el Papa Alejandro VI va abordar el repartiment de les terres del Nou Món entre les dos potències que optaven al seu descobriment, colonisació i domini: Castella i Portugal. En les Bulas Alejandrinas de 1493, prèvies al Tractat de Tordesillas (1494), es va fixar el meridià divisori de les zones d'influència castellana i portuguesa a cent llegües de les Azores i Cap Vert. França, Holanda i Anglaterra es varen quedar sense una ruta marítima a Àsia, ya fora vorejant Àfrica o Sudamérica.[11]

En 1497 Enrique VII d'Anglaterra va enviar a Juan Caboto en busca d'una ruta directa a Oriente, navegant d'est a oest, en el que seria el primer intent de descobrir el pas del Noroest.[11]

Trobar el llegendari estret d'Anián va ser un dels majors objectius dels exploradors marítims a lo llarc del temps.

XVI

La suposta ruta del estret d'Anián del pas al Noroest.

Les rutes marítimes més propícies entre Europa i China devien vorejar pel sur Amèrica o Àfrica, pero abdós estaven controlades durant el XVI per les armada d'Espanya i Portugal.

Des de finals del XV, les potencies colonials europees varen començar a enviar expedicions a reconéixer la regió nort de Norteamérica, en un intent de descobrir una nova ruta marítima comercial que els duguera a l'oest vorejant Amèrica pel nort i permetera establir una nova ruta comercial en les nacions asiàtiques. Marins com John Cabot, Martin Frobisher o Willem Barents varen explorar les gèlides i inhòspites aigües del nort, pero tots ells varen acabar derrotats per la fredor extrema i els vents contraris. Durant un temps la busca d'eixe pas del Noroest va ser abandonada.

El marí espanyol Lorenzo Ferrer de Maldonado va afirmar haver creuat l'estret en 1588,[12] pero mai va haver confirmació oficial per part d'algun càrrec eclesiàstic o enviat del rei; posteriorment el seu relat va ser refutado com enterament fals, donat lo inconsistente de les seues afirmacions, citant latitut i distàncies impossibles.[13][14]

En 1539, Hernán Cortés va encarregar a Francisco d'Ulloa navegar a lo llarc de la península de Baixa Califòrnia en la costa occidental de Norteamérica. Ulloa va aplegar a la conclusió de que el golf de Califòrnia era el punt més austral d'un estret que, supostament, conectava l'oceà Pacífic en el golf de Sant Lorenzo. El seu viage va donar peu a l'idea de l'existència d'una illa de Califòrnia i va supondre el començ de la busca de l'estret d'Anián.

L'estret provablement va prendre el seu nom d'Ania, una província chinenca mencionada en una edició de 1559 del llibre de Marco Polo, i que apareix per primera volta en un mapa publicat al voltant de 1562 pel cartógrafo italià Giacomo Gastaldi. Cinc anys despuix Bolognini Zaltieri va publicar un atre mapa que mostrava un angost i torçut estret d'Anian que separava Àsia d'Amèrica. Eixe estret va fomentar en els europeus la creència d'una ruta marítima fàcil que uniria Europa en la residència del Gran Khan en Catay (nort de China). L'estret es creïa, en eixa época, aproximadament a la mateixa latitut que Sant Diego, Califòrnia, lo que va dur a alguns que vivien en eixa regió a cridar-la Anian o Aniane.

Varis cartógrafos i mariners varen tractar de demostrar la seua existència: Sir Francis Drake va buscar l'entrada occidental en 1579; el pilot grec Juan de Fuca va sostindre que havia navegat l'estret des del Pacífic fins al Mar del Nort i que havia retornat de nou en 1592; l'espanyol Bartolomé de Fonte va dir haver navegat a través de l'estret en 1640, partint de la baïa d'Hudson fins al Pacífic.

Per la seua banda, el britànic Martin Frobisher realisaria tres viages cap a l'oest en la regió de l'àrtic en la finalitat de trobar eixe pas (la baïa Frobisher, que ell va cartografiar per primera volta, du el seu nom). Com a part d'una de les seues expedicions, en juliol de 1583 Sir Humphrey Gilbert, que havia escrit un tractat sobre el descobriment del pas i havia segut un dels patrocinadors de Frobisher, va reivindicar el territori de Terranova per a la Corona Anglesa. El 8 d'agost de 1585 l'explorador anglés John Davis va conseguir navegar per volta primera per les aigües del Cumberland Sound, en illa de Baffin.

Els principals rius de la costa oriental també varen ser explorats per si podrien conduir a un pas transcontinental. Les exploracions de Jacques Cartier del riu Sant Lorenzo es varen iniciar en l'esperança de trobar eixe camí en el continent. De fet, Cartier va conseguir convéncer-se a sí mateixa de tal modo que eixe pas estava en el Sant Lorenzo, que quan va trobar el camí bloquejat pels ràpits en lo que hui és Montreal, estava tan segur de que eixos ràpits eren tot lo que li separaven de China (en francés, la Chine), que els va cridar els ràpits de China.

XVII

En 1609 Henry Hudson va navegar pel que ara es diu riu Hudson en busca del pas; encorajat pel sabor salat de l'aigua, va aplegar fins a Albany, Nova York abans de renunciar. Més tart va participar també en l'exploració de l'Àrtic, en especial de la baïa d'Hudson.

XVIII

James Cook.

Encara que la majoria d'expedicions al Pas del Noroest partien d'Europa o de la costa este de Norteamérica i tractaven de travessar el Pas en direcció oest, també es varen conseguir alguns alvanços en l'exploració pel seu extrem occidental. En 1728 Vitus Bering, un oficial danés al servici de la Marina de Rússia, va explorar la regió de l'estret que havia descobert Semyon Dezhnev en 1648 (pero que més vesprada honra el seu nom, l'estret de Bering), concloent que Norteamérica i Rússia eren masses distintes de terra. Més tart, en 1741, Bering, en el tinent Alexei Chirikov, va anar en busca de noves terres més allà de Siberia. En barcos separats, Chirikov va descobrir vàries de les illes Aleutianas mentres Bering cartografiava la regió d'Alaska ans que l'escorbuto assolara la seua tripulació que va naufragar front a Kamchatka.

En 1762, el buc comercial anglés Octavius va intentar perillosament el Pas per l'oest, pero va quedar atrapat en la banquisa. En 1775, el ballenero Herald va trobar el Octavius a la deriva prop de Groenlàndia, en els cossos de la tripulació sense vida congelats baix coberta. D'esta manera, el Octavius pot haver segut el primer veler occidental en fer el Pas, encara que el fet de que li duguera 13 anys i que fallira tota la tripulació poc despuix empaña l'ardit. No obstant cal resaltar que la llegenda del Octavius pot ben ser una llegenda urbana, ya que no hi ha casi cap registre de l'existència del Octavius, tant aixina que la versió més antiga de l'història es referix a ell en un atre nom, lo que fa molt possible que el Octavius siga tan sol un mit.

Els espanyols varen fer numerosos viages a la costa noroest d'Amèrica del Nort a finals del XVIII i una de les principals motivacions era determinar l'existència del pas del Noroest. Entre els viages que es varen organisar, destaca la cuidadosa busca del pas en els viages de 1775 i 1779 de Juan Francisco del Celler i Quadra. El diari de Francisco Antonio Mourelle, que va servir com a segon de Quadra en l'expedició de 1775, va caure en mans angleses i va ser traduït i publicat en Londres. El capità James Cook va fer us del diari durant les seues exploracions de la regió. En 1791 Alessandro Malaspina va navegar a baïa Yakutat, Alaska, ya que es rumoreaba que el pas podria estar allí. En 1790 i 1791 Francisco d'Eliza va realisar vàries expedicions de reconeiximent en l'estret de Juan de Fuca, a la busca de l'ansiat Pas i va descobrir l'estret de Geòrgia. Per a estudiar a fondo esta nova mar interior, va ser enviada en 1792 una expedició dirigida per Dionisio Alcalà Galiano, en l'orde expressa de realisar l'exploració de tots els canals que pogueren convertir-se en el Pas del Noroest.

En 1776 el capità James Cook va ser despachat pel Almirantazgo britànic en l'estímul d'una recompensa de 1745, que quan es va prorrogar en 1775, prometia un premi de 20 000 lliures esterlines per a qui descobrira el pas. Inicialment el Almirantazgo havia volgut que Charles Clerke dirigira l'expedició, en Cook (en el retir despuix de les seues exploracions en el Pacífic) com a consultor. No obstant, Cook havia estudiat l'expedició de Bering, i, en última instància, el Almirantazgo va confiar en el veterà explorador per a dirigir l'expedició, en Clerke com a acompanyant.

Despuix de viajar a través del Pacífic, en un atre intente oest-este, Cook va començar en l'estret de Nutca en abril de 1777 i es va dirigir cap al nort a lo llarc de la costa, que va cartografiar, buscant en les regions en que havien navegat els russos 40 anys abans. Les órdens del Almirantazgo especificaven fer cas omís de tots els entrantes i rius fins a aplegar a una latitut de 65° N. Varis dels oficials de l'expedició, incloent a William Bligh, George Vancouver i John Gore, pensaven que l'existència de tal ruta era «improvable». Abans d'aplegar als 65° N varen trobar la costa que li espentava cap al sur, pero Gore va convéncer a Cook per a que navegaren pel Cook Inlet en l'esperança de trobar la ruta. Varen seguir fins als llímits de la península d'Alaska i l'inici de la cadena de mil milles de les illes Aleutianas. A pesar d'aplegar fins als 70° N no varen trobar res llevat icebergs i Cook no va conseguir cap progrés en el descobriment del pas del Noroest.[11]

De 1791 a 1795, l'expedició Vancouver, dirigida per George Vancouver que havia acompanyat a Cook anteriorment, va reconéixer detalladament tots els passages des de la costa de la Columbia Britànica i va confirmar que no existia cap pas al sur de l'estret de Bering.[15] Esta conclusió va ser recolzada per l'evidència d'Alexander MacKenzie que va explorar els oceans Àrtic i Pacífic en 1793.

XIX

Dones Eismeer (La Mar de Gèl, 1823-24), una pintura de Caspar David Friedrich, inspirada en la narració de William Edward Parry de l'expedició de 1819-20.
The North-West Passage (1874), quadro de John Everett Millais representant la frustració britànica pel fracàs en conquistar el pas.

En 1817 el govern britànic va oferir una recompensa de 20 000 lliures esterlines per a qui trobara el citat pas, lo que va incentivar l'organisació de numeroses expedicions.

En 1845 una expedició en dos bucs, ben equipada i encapçalada per Sir John Franklin, va navegar cap a l'Àrtic canadenc per a traçar les parts desconegudes del pas del Noroest, convençuts de l'èxit, ya que el tram de costa a cartografiar era de menys de 500 km. Quan els barcos no varen retornar, varen partir en la seua busca i recobre vàries expedicions que varen contribuir a explorar l'àrtic canadenc, propiciant com resultat un aument de la cartografia sobre l'hipotètic pas. Els successius equips de rescat varen trobar restants de l'expedició de Franklin i del seu fatal desenllaç, entre elles les notes que indicaven que els bucs varen quedar bloquejats en el gèl en 1846, prop de l'illa del Rei Guillermo, aproximadament a mig camí en el pas, i que no varen poder lliberar-se. Franklin va morir en 1847 i l'últim integrant de l'expedició va fallir en 1848, despuix d'abandonar els bucs i tractar d'escapar per terra en trineu.

Si be l'hambruna i l'escorbuto varen contribuir a la mort de la tripulació, un atre factor va poder haver segut important: l'expedició duya 8.000 llandes d'aliments sagellades en soldadura de plom i eixe plom va poder contaminar els aliments, intoxicant a la tripulació i provocant debilitat i desorientación (etapes posteriors del enverinament per plom comporten la locada i la mort). En 1981, Owen Beattie, un antropòlec de l'Universitat d'Alberta, va trobar nous restants en llocs relacionats en l'expedició.[16] i això va conduir a noves investigacions i a l'examen de teixits i ossos dels cadàvers congelats de tres mariners, exhumats del permafrost en illa Beechey. Les proves de laboratori varen revelar altes concentracions de plom en els tres mariners.[17] Un atre investigador sugerix que va ser el botulisme, i no l'enverinament per plom, la causa de mort entre els membres de la tripulació.[18] Hi ha noves evidències que mostren que el canibalisme també va poder haver segut un últim recurs per a alguns dels tripulants.[19]

Durant la busca de Franklin, el comandant Robert McClure i la seua tripulació en el HMS Investigator varen ser els primers que varen travessar el pas del Noroest d'oest a est, entre els anys 1850 a 1854, part navegant i part en trineus. McClure havia partit d'Anglaterra en decembre de 1849, navegant per l'oceà Atlàntic fins al Cap d'Hornos i entrant en l'oceà Pacífic. Va aplegar al Pacífic Nort i va creuar l'estret de Bering, virando cap a l'est en eixe punt fins a aplegar a l'illa Banks.

La nau de McClure va quedar atrapada en el gèl durant tres hiverns prop d'illa Banks, en l'extrem occidental del Vescomte Melville Sound. Finalment, McClure i la seua tripulació —que en eixe moment es morien de fam— es varen trobar en alguns membres d'una atra expedició que buscava a Franklin des de l'est, els expedicionaris del buc de Sir Edward Belcher que havien viajat en trineus sobre el gèl. La tripulació de McClure va retornar en ells fins a un dels bucs de Belcher, que també estaven atrapats en el gèl prop de l'illa Melville. En abril de 1854 McClure i la seua tripulació varen ser enviats per trineu a l'illa Beechey, a on varen embarcar en el HMS North Star, un barco de transport. Finalment, varen aplegar a Anglaterra el 28 de setembre de 1854, junt en el restant de les tripulacions de Belcher, que en eixa desastrosa expedició havia perdut quatre dels seus cinc barcos. Es varen convertir en les primeres persones en circunnavegar les Américas i en descobrir i transitar el pas del Noroest, encara que partix haguera segut en trineu pel gèl. Esta va ser un ardit sorprenent per al seu temps, per la que McClure va ser nomenat cavaller i ascendit a capità, i tant ell com la seua tripulació varen compartir la recompensa de les £10 000 oferida pel Parlament britànic.

Les expedicions de Franklin i McClure seguien la tradició de les exploracions britàniques: ben finançades, en bucs que utilisaven la tecnologia més moderna del moment i, en general, incloent tripulacions de la Royal Navy. John Raer, no obstant, era un empleat de la Companyia de la Baïa d'Hudson, el principal motor de l'exploració del nort canadenc, i va adoptar un enfocament més pragmàtic, basat en campanyes de reconeiximent terrestres. Si ben Franklin i McClure varen tractar d'explorar el pas per la mar, Raer ho va fer des de terra, utilisant trineus de gossos i amprant tècniques de supervivència depreses en els natius inuit. Les expedicions de Franklin i McClure ampraven centenars de persones i varis bucs, i encara que les expedicions de John Raer eren de menys de dèu persones, no obstant, varen tindre èxit. Raer va ser també l'explorador en el millor récort de seguritat, despuix d'haver perdut només un home en tots els anys en que va travessar les terres de l'Àrtic. En 1854,[20] Raer va retornar en informació sobre el infortunado destí de l'expedició de Franklin.

XX

La ruta del pas del Noroest no va ser conquistada per mar, en la seua totalitat, fins a 1906, quan l'explorador noruec Roald Amundsen, que va partir just a temps per a escapar dels seus acreedors que tractaven de detindre l'expedició, va completar un viage de tres anys en el Gjøa, un chicotet barco atunero reconvertit de solament 47 tonellades. Al final del viage va caminar fins a la ciutat d'Eagle (Alaska) i va enviar un telegrama anunciant el seu èxit. A pesar d'elegir la ruta este-oest a través de l'estret de Raer, que encara que tenia gèl jove encara era navegable, alguns dels trams de la ruta que va seguir discorrien per aigües molt someras que feyen la ruta comercialment impracticable.

Des de llavors, la ruta del pas del Noroest ha segut realisada de moltes maneres, rutes i mijos. El primer recorregut en trineu de gossos[21] va ser realisat pel groenlandés Knud Rasmussen, mentres feya la Quinta Expedició Thule (1921-1924). Rasmussen, i dos kalaallit, inuits de Groenlàndia, varen viajar des de l'oceà Atlàntic fins al Pacífic en un viage que els va dur 16 mesos en trineus de gossos.

En 1940, Henry Larsen, un oficial de la Real Policia Montada de Canadà, va anar el segon home en creuar el pas per mar, esta volta d'oest a est, des de Vancouver a Halifax. En més d'una volta en eixe viage va dubtar de si el St. Roch, una goleta reforçada per al gèl de la Real Policia Montada del Canadà, podria sobreviure als estralls de la mar de gèl. El barco, i tots menys un dels seus tripulants, varen sobreviure a l'hivern en la península de Boothia. Cada u dels participants en el viage va ser premiat en una medalla en reconeiximent d'este notable ardit de navegació àrtica en Canadà, concedida pel sobirà, Jorge VI. Més tart en 1944, el viage de tornada de Larsen va ser molt més ràpit que el primer: els 28 mesos que li va dur el seu viage d'anada es varen reduir significativament, establint la marca de recórrer la ruta en una sola temporada. El buc va seguir una ruta més inexplorada en la partix nort que comportava millores significatives.

L'1 de juliol de 1957, tres cúteres de la Guàrdia Costera d'EE. UU. Storis, Bramble i SPAR varen partir per a buscar un canal profunt a través de l'oceà Àrtic i arreplegar informacions hidrogràfiques. A la seua tornada a aigües de Groenlàndia, la Storis es va convertir en el primer barco nortamericà en circunnavegar Amèrica del Nort. Poc despuix de la seua tornada a finals de 1957, va ser reasignado a la seua nova llar, port Kodiak, en Alaska.

Erro al crear miniatura:
Mapa de la ruta seguida pel barco nortamericà SS Manhattan en 1969.

En 1969, el SS Manhattan va realisar el pas acompanyat pel rompehielos canadenc CCGS John A. Macdonald. El Manhattan era un superpetrolero especialment reforçat i es va enviar a prova per a conéixer la viabilitat del pas per al transport de petròleu. A pesar de l'èxit del Manhattan, la ruta es va considerar no rendable, i en el seu lloc es va construir l'Alaska Pipeline.

En juny de 1977 el navegant Willy de Roos va partir de Bèlgica per a intentar creuar el pas del Noroest en el Williwaw (el nom del repentí vent williwaw), un yate d'acer de 13,8 m. Va alcançar l'estret de Bering en setembre i despuix d'una escala en Victoria (Columbia Britànica), va rodejar el Cap de Forns i va navegar de nou a Bèlgica, sent el primer navegant en circunnavegar les Américas totalment per barco.[22]

En 1984, el buc comercial de passagers MS Explorer (que es va afonar en l'oceà Antàrtic en 2007) es va convertir en el primer travessia en navegar pel pas.[23]

David Scott Cowper va partir en juliol de 1986 d'Anglaterra en un pot de salvament de 12,8 m, el Mabel El Holland, i va sobreviure a tres hiverns àrtics en el pas del Noroest abans d'aplegar a l'estret de Bering en agost de 1989. Va seguir a continuació per a donar el regrés al món, via Cap de Bona Esperança per a aplegar de regrés el 24 de setembre de 1990, convertint-se en el primer barco en circunnavegar el món a través del Pas del Noroest.[24]

XXI

L'1 de setembre de 2001, el Northabout, un veler d'alumini de 14,3 m en motor diésel,[25] construït i capitaneado per Jarlath Cunnane, va completar el pas del Noroest d'est a oest, partint des d'Irlanda per l'estret de Bering. El viage de l'Atlàntic al Pacífic es va completar en un temps molt ràpit de 24 dies. El Northabout va permanéixer en Canadà durant dos anys, abans de retornar a Irlanda en 2005 a través del pas del Nordest completant aixina la primera circumnavegació este-oest dels pols per un sol veler. La tornada pel pas del Nordest, a lo llarc de la costa russa, va ser més llent, partint en 2004, en una parada en hivern en Khatanga, Siberia, i va retornar a Irlanda a través de la costa noruega en octubre de 2005. El 18 de giner de 2006, el «Cruising Club of America» va premiar a Jarlath Cunnane en el seu «Blue Water Medal», un premi otorgat al «meritori navegant i aventurer de la mar en representació dels navegants aficionats de totes les nacionalitats».[26]

El 18 de juliol de 2003, un equip de pare i fill, Richard i Andrew Wood, acompanyats per Zoe Birchenough, varen navegar en el yate Norwegian Blue en l'estret de Bering. Dos mesos més vesprada navegaven en l'estret de Davis, sent el primer barco britànic que transitava el pas del Noroest d'oest a est. També es va convertir en l'únic barco britànic en completar el pas del Noroest en una mateixa temporada.[27]

El 19 de maig de 2007, Sébastien Roubinet, un navegant francés acompanyat per un atre tripulant, va salpar d'Anchorage, en el Babouche, un catamarà de 7,5 m dissenyat per a navegar sobre l'aigua i esgolar-se sobre el gèl. L'objectiu era navegar oest a este a través del pas del Noroest sense motor, espentats només en la vela. Despuix d'un viage de més de 7200 km, Roubinet va aplegar a Groenlàndia el 9 de setembre de 2007, completant aixina el primer viage del pas del Noroest realisat sense motor en una temporada.[28]

Disputes sobre la sobirania de les aigües del Pas del Noroest

El govern canadenc alega que alguns trams del pas del Noroest, en particular els que travessen les illes del archipèlec àrtic canadenc, són de sobirania canadenca, podent Canadà establir les condicions del trànsit a través d'eixes aigües.[10] La majoria de les nacions marítimes,[29] incloses els Estats Units i els Estats membres de l'Unió Europea,[30] consideren que són un estreta internacional, pel que tots els barcos tenen el dret de «trànsit de pas».[31] En este règim, Canadà tindria el dret a regular la peixca i les condicions ambientals, aixina com a establir disposicions llegals fiscals, contra el contrabando i la seguritat del transport marítim, pero no el dret de tancar el pas.[32][33]

En 1985, el rompehielos dels EE. UU. USCGC Polar Mar va passar a través de la ruta sense que el govern dels EE. UU. solicitara permís a Canadà. Varen alegar que es tractava simplement d'una forma rendable de dur el barco des de Groenlàndia a Alaska i que no hi havia necessitat de demanar permís per a viajar a través d'un estret internacional. El govern de Canadà va emetre una declaració en 1986 reafirmant els drets canadencs a eixes aigües. No obstant, els Estats Units es varen negar a reconéixer eixa reivindicació canadenca. En 1988 els governs de Canadà i els EE. UU. varen firmar l'acort «Cooperació Àrtica» (Arctic Cooperation), que no resol les qüestions de sobirania, pero afirma que els rompehielos d'EE. UU. requeriran el permís del govern canadenc per a passar al seu través.[34]

A finals de 2005, es va denunciar que submarins nuclears nortamericans havien viajat sense previ avís a través de les aigües de l'Àrtic canadenc, provocant indignació en Canadà. En la seua primera conferència de prensa despuix de les eleccions canadenques de 2006, el primer ministre designat Stephen Harper va contestar a una controvertida declaració anterior feta per l'embaixador dels EE. UU. sobre que les aigües de l'Àrtic eren aigües internacionals, en indicació de l'intenció del govern canadenc de fer valdre la seua sobirania allí. Les acusacions varen sorgir en acabant de que la Marina dels Estats Units publicara fotografies de la USS Charlotte sorgint en el Pol Nort.[35][36]

Vore també

Referències

  1. ↑ IHO Codes for Oceans & Sigues, and Other Code Systems [1] archivat en Wayback Machine., including IHO 23-3rd: Limits of Oceans and Sigues, Special Publication 23, 3rd ed. (1953), publicat per International Hydrographic Organization.
  2. ↑ «Definició en el Merriam-Webster Online Dictionary». Archivat des d'el original, el 29 de setembre de 2007. Consultat el 23 de juliol de 2008.
  3. ↑ «The Northwest Passage Thawed». Archivat des d'el original, el 28 de decembre de 2007. Consultat el 23 de juliol de 2008.
  4. ↑ «The Northwest Passage and Climate Change from the Library of Parliament—Canadian Arctic Sovereignty». Archivat des d'el original, el 25 de setembre de 2008. Consultat el 23 de juliol de 2008.
  5. ↑ Plantilla:PDFlink
  6. ↑ North-West Passage is now plain sailing
  7. ↑ Satellites witness lowest Arctic isse coverage in history
  8. ↑ 5CTP% 5CTP14202% 5Cinterpretation. htm TP 14202 Interpretació del Ministeri de Transport de Canadà.
  9. ↑ The Northwest Passage and Climate Change from the Library of Parliament—Canadian Arctic Sovereignty [2] archivat en Wayback Machine. (Reptes El Pas del Noroest i el Canvi Climàtic, en la Biblioteca del Parlament canadenc- Sobirania Àrtic)
  10. ↑ 10,0 10,1 Naval Operations in an isse-free Arctic (Operacions navals en un Àrtic lliure del gèl).
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Captain Cook by Vanessa Collingridge (Ebury Press) 2002 ISBN 0-09-188898-0.
  12. ↑ Lorenzo Ferrer de Maldonado: Relació del descobriment de l'estret d'Anián.
  13. ↑ Martín Fernández de Navarrete, Eustaquio Fernández de Navarrete: Examen històric-crític dels viages i descobriments apócrifos del capità Lorenzo Ferrer Maldonado (1848), inclós en la "colecció de documents inèdits per a l'història d'Espanya", vol. XV, págs. 5-101.
  14. ↑ Pedro de Novo i Colson: Sobre els viages apócrifos de Juan de Fuca i de Lorenzo Ferrer Maldonado (1881), págs. 47-165.
  15. ↑ Meany, Edmond Stephen. Mystic Seaport (ed.): «Vancouver's discovery of Puget Sound». Archivat des d'el original, el 2 de setembre de 2007. Consultat el 13 d'abril de 2007.
  16. ↑ Arctic paleoradiology: portable radiographic examination of two frozen sailors from the Franklin Expedition (1845-1845) PMID 3300222
  17. ↑ «Sir John Franklin l'última expedició àrtica: un desastre mèdic. J. R. Soc. Med. 2002:95 151-153». Consultat el 26 de giner de 2008.
  18. ↑ Horowitz BZ: Polar poisons: did Botulism doom the Franklin expedition? PMID 14677794
  19. ↑ «L'últim dia de l'expedició de Franklin: noves proves esquelètiques. Arctic 50: (1), 36-36 (1997)». Archivat des d'el original, el 16 de febrer de 2008. Consultat el 26 de giner de 2008.
  20. ↑ John Raer—Dictionary of Canadian Biography Online (Diccionari de Biografies canadenques en llínea)
  21. ↑ Knud Johan Victor Rasmussen, biografia de Sam Alley. Minnesota State University [3] archivat en Wayback Machine..
  22. ↑ Willy de Roos' big journey at the CBC archives
  23. ↑ «Stricken Antarctic ship evacuated». Consultat el 28 de novembre de 2007.
  24. ↑ Cruising, London, Summer 1992, p. 35.
  25. ↑ Northabout
  26. ↑ "meritorious seamanship and adventure upon the siga displayed by amateur sailors of all nationalities."
  27. ↑ Norwegian Blue
  28. ↑ «The North-West Passage by Sailboat». Sébastien Roubinet. Archivat des d'el original, el 28 de setembre de 2007. Consultat el 9 de setembre de 2007.
  29. ↑ Nathan VanderKlippe. Pas del Noroest rep polític canvi de nom [4] archivat en Wayback Machine., CanWest News Services,Ottawa Citizen, 9 d'abril de 2006.
  30. ↑ huebert / huebert_i. shtml Canvi Climàtic i la sobirania canadenca en el pas del Noroest.
  31. ↑ «El Pas del Noroest Fusió». Archivat des d'el original, el 28 de decembre de 2007. Consultat el 23 de juliol de 2008.
  32. ↑ UNCLOS la part III, els estrets utilisats per a la navegació internacional
  33. ↑ # Reptes El Pas del Noroest i el Canvi Climàtic de la Biblioteca del Parlament-Sobirania Àrtic canadenca [5] archivat en Wayback Machine..
  34. ↑ «# BRelations relacions en els Estats Units de la Biblioteca del Parlament-Sobirania Àrtic canadenca». Archivat des d'el original, el 25 de setembre de 2008. Consultat el 23 de juliol de 2008.
  35. ↑ Dave Ozeck, Commander, Submarine Force, O. S. Atlantic Fleet Public Affairs. «USS Charlotte Achieves Milestone During Under-Isse Transit». Archivat des d'el original, el 13 de setembre de 2007. Consultat el 25 d'octubre de 2007.
  36. ↑ La majoria de les activitats en participació de submarins nortamericans (incloses les seues posicions actuals i anteriors i els seus cursos) són informació classificada, per lo que la Marina s'ha negat a revelar qué ruta (s) va seguir el USS Charlotte per a aplegar i tornar del Pol.

Bibliografia


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pas_del_Noroest&oldid=1513895»