Per a la ciutat i municipi del mateix nom vore Holguín.
La província de Holguín, la capital de la qual és la ciutat homònima, està situada en el nororiente de Cuba, i és una de les 15 províncies del país. En una extensió de 9,300.6 km², és la tercera més gran de l'illa i també la tercera en major població. Al nort està banyada pel oceà Atlàntic, lo que li permet posseir plages i paisages naturals que constituïxen un dels seus principals atractius turístics.
La seua economia se sustenta principalment en la mineria del níquel, contant en una de les reserves més grans del món, junt en el turisme, l'indústria i l'agricultura, sectors que aprofiten els recursos naturals i l'ubicació estratègica de la regió per a impulsar el seu desenroll econòmic i social.
La província pren el seu nom de la ciutat capital, Holguín, que va ser un dels assentaments més importants de l'orient cubà des de l'época colonial. Al moment de la reorganisació polític-administrativa de Cuba en 1976, es va crear l'actual província de Holguín, separant-se de l'antiga província d'Orient.
La denominació es va mantindre per a preservar l'identitat històrica i cultural associada a la ciutat capçalera i el seu llegat colonial. Aixina, el nom “Holguín” va passar d'identificar solament a la ciutat, a representar també a la nova divisió territorial.
El gentilici dels naixcuts en la província és holguinero o holguinera, forma arreplegada en fonts lexicogràfiques i d'us generalisat en Cuba. Este s'aplica tant als habitants de la província en el seu conjunt com als del municipi i la ciutat de Holguín, i deriva directament del topònim Holguín.[1]
Holguín es localisa en la regió nort-oriental de Cuba. Llimita al nort en l'oceà Atlàntic; a l'est i al sur en Guantánamo; també al sur es localisen Santiago de Cuba i Granma; i a l'oest Les Tunas, lo que la convertix en la que llimita en el major número de províncies del país, en un total de quatre.
El territori que hui conforma la província de Holguín presenta un dels registres arqueològics més extensos de Cuba. Des de temps precolombinos va estar habitat per comunitats humanes, inicialment per grups precerámicos, en evidències considerades entre les més antigues de l'archipèlec cubà, documentades en els Farallones de Seboruco.[2]
Posteriorment, durant el periodo agroalfarero, l'àrea va ser ocupada per comunitats taínas organisades en cacicazgos. En la província s'han identificat 228 llocs arqueològics, en una alta concentració en la zona de Banes, a on es localisen importants assentaments i contexts funeraris.[3]
Durant els sigles XVI i XVII, la regió es va estructurar entorn a hatos i corrals dedicats principalment a la ganaderia. El hato de Holguín va ser fundat el 4 d'abril de 1545, orige del posterior núcleu urbà.[6] El 18 de giner de 1752, Holguín va ser declarada municipi i es va constituir el seu cabildo, lo que va consolidar la seua condició com a centre administratiu i urbà. A partir de llavors, la vila va experimentar un creiximent gradual lligat a l'agricultura, la ganaderia i el comerç regional.[7]
Durant la Guerra dels Dèu Anys (1868–1878), el territori va ser escenari de numeroses accions militars del Eixèrcit Libertador. Entre elles es troba el combat de Melons, ocorregut el 9 de giner de 1874, en el que forces dirigides pel major general Calixto García Íñiguez varen enfrontar en èxit a una columna espanyola.[8]
Un atre fet rellevant va ser el combat de Sant Ulpiano, desenrollat entre el 7 i el 10 de febrer de 1878, baixe la direcció d'Antonio Maceo, en el context de les operacions finals de la lluita en l'orient de l'illa.[9]
El 17 de setembre de 1877 va tindre lloc l'episodi conegut com Cantón Independent de Holguín, una insurrecció encapçalada pel comandant i doctor José Enrique Collado, qui va proclamar la separació del territori holguinero de l'autoritat de la República en Armes. El moviment va tindre caràcter efímer i va concloure pocs mesos despuix.[10]
Durant la Guerra d'Independència (1895–1898), Holguín va tornar a eixercitar un paper militar rellevant. El 21 d'agost de 1896 es va produir l'atac a Loma del Ferro, en el que forces de l'Eixèrcit Libertador al mando de Calixto García Íñiguez varen atacar el fort espanyol de Sant Marcos. L'acció va destacar per l'ocupació d'artilleria per part dels independentistes, constituint la primera operació d'este tipo realisada de forma efectiva en la regió.[11]
En el context de la Guerrahispà-nortamericà, el 21 de juliol de 1898 es va lliurar la batalla de la baïa de Nipe, un enfrontament naval entre forces nortamericanes i unitats de l'Armada espanyola recolzades per defenses costeres. L'acció va concloure en la neutralisació de les forces espanyoles presents en la baïa.
Durant la República, Holguín va formar part de la província d'Orient. En el marc de la lluita contra la dictadura de Fulgencio Batista, el territori va ser escenari de varis fets armats. Entre el 23 i el 26 de decembre de 1956 varen ocórrer les denominades Pasqües Sanguinoses, caracterisades per una ona repressiva en eixecucions extrajudiciales i detencions en la regió nort-oriental del país.[12]
El 21 d'octubre de 1958 es va produir l'atac a l'assut d'Ungles, acció armada dirigida per forces del Moviment 26 de Juliol baixe el mando del capità Eddy Suñol. L'operació va tindre com a objectiu la guarnició militar que protegia l'aqüeducte de Holguín i va representar un alvanç significatiu per al control rebel de la regió.
l'atac terroriste a Boca de Samá va ser una agressió armada perpetrada el 12 d'octubre de 1971 contra la comunitat costera de Boca de Samá, localisat en el municipi de Banes. Un grup de mercenaris organisats en embarcacions va desembarcar des de Florida i va obrir fòc contra el caseriu en el context de les accions contrarrevolucionarias de la Guerra Freda.[14]
L'atac va causar la mort de dos combatents del Ministeri de l'Interior i va deixar varis civils, inclosos adolescents, greument ferits, ademés de danys materials en vivendes i instalacions locals. Este succés s'inscriu entre les incursions organisades per grups anticastristas contra objectius en Cuba durant eixa época.
Durant les protestes iniciades l'11 de juliol de 2021 en diverses ciutats de Cuba, també es varen registrar manifestacions en esta província. En la ciutat capital, grups de manifestants es varen congregar en àrees cèntriques, inclós el parc Sant Josep, a on varen corejar consignes i varen expressar crítiques cap a la situació econòmica i política del país.[15][16]
Durant els disturbis es varen produir enfrontaments entre manifestants i forces de seguritat, aixina com danys a instalacions governamentals, inclosa la sèu provincial del Partit Comuniste de Cuba. Les protestes es varen desenrollar en un context de crisis econòmica, escassea de bens bàsics, apagons continus i descontent social, i varen ser considerades les majors registrades en Cuba des de finals de el xx. Despuix d'estos acontenyiments, numerosos participants varen ser detinguts o processats judicialment.[17]
Este fet i la crisis econòmica i política posterior va contribuir a un increment significatiu de l'emigració cubana en els anys següents, en un fluix notable de migrants que varen viajar primer a Nicaragua, país que en eixe llavors va eliminar el requisit de visat per a ciutadans cubans, des d'a on molts varen continuar rutes migratòries cap a Estats Units.[18]
En els anys posteriors s'han reportat noves expressions de descontent social, incloses protestes esporàdiques, pinatadas antigubernamentales i crítiques difoses a través de rets socials per activistes i creadors de contingut,[19][20] entre ells integrants del proyecte digital El Cuartico, els membres del qual varen ser detinguts en febrer de 2026, fet que va rebre cobertura en mijos internacionals.[21][22]
La província de Holguín està dividida en 14 municipis, que constituïxen les unitats bàsiques de l'administració local i del govern en el territori. Cada municipi conta en una assamblea municipal del Poder Popular i varis consells populars, encarregats de gestionar els assunts locals, promoure el desenroll econòmic i social, i garantisar la prestació de servicis públics.
Estos municipis varien considerablement en extensió i població, reflectint la diversitat geogràfica i demogràfica de la província. L'organisació polític-administrativa facilita la descentralisació de la gestió pública, permetent una atenció més directa a les necessitats específiques de cada territori. A pesar dels alvanços en infraestructura i servicis bàsics, els municipis enfronten reptes relacionats en la modernisació econòmica, el desenroll sostenible i la millora contínua de la calitat de vida dels seus habitants.
L'última reorganisació polític-administrativa de la província va ocórrer en 1976, com a part del procés de divisió territorial portat a terme en tota Cuba per mig de la Llei No. 1304, aprovada el 3 de juliol d'eixe any. Esta reforma va definir els llímits actuals de la província de Holguín, que anteriorment formava part de l'antiga província d'Orient, i des de llavors es va consolidar com una de les regions més importants de Cuba pel seu desenroll econòmic, cultural i turístic.[23]
L'escut de la província va ser aprovat oficialment despuix de la divisió polític-administrativa de 1976, quan el territori va adquirir la seua condició de província independent. Este escut té una profunda càrrega simbòlica que representa l'història, l'identitat i les riquees naturals i culturals del territori holguinero.
Està inspirat en l'Astral de Holguín, símbol indígena i emblema principal de la província, les mitats obertes de la qual emmarquen la composició. El color vert olivera de l'astral i els colors roig i negre del ram de cafeto fan alusió a la lluita insurreccional, destacant la presència de el IV Front Simón Bolívar i de el II Front Frank País.
En la part superior de l'escut es representa l'arribada de Cristóbal Colón per la baïa de Bariay, en tres embarcacions sobre l'mar. També apareixen el sol naixent en 17 rajos, cada u en una estrela en el seu extrem, simbolisant els 18 generals independentistes de la regió. A l'esquerra s'observa la Loma del Cucurucho, mencionada per Colón, i un arc iris en els colors de la Medalla Calixto García. S'inclou ademés el friso de la Plaça de la Revolució a on reposen els restants del general i la seua mare, Lucía Íñiguez.
La part inferior mostra la batalla de Loma de Ferro de 1896, en un canó, un fusil i un machet creuats com a símbol de la victòria militar holguinera. També figuren la Loma de la Creu, ícono de la ciutat, i La Periquera, edifici colonial de gran valor històric. Completen l'escut els fumerals de les indústries azucarera i niquelífera, simbolisant el desenroll econòmic. Als costats, branques de cafeto i canya de sucre, en les seues respectives cintes (26 de Juliol i bandera nacional), emmarquen el conjunt. En la base, la flor roja Jazmín de la Pinada, planta autòctona de Holguín, corona el disseny.
Este escut s'utilisa oficialment en documents governamentals, actes solemnes, publicacions institucionals i també està present en edificis públics com a símbol d'unitat i identitat de la província.
L'Astral de Holguín és el símbol oficial de la província, adoptat el 28 de maig de 1981 per Resolució No. 44 de l'Assamblea Provincial del Poder Popular. Es tracta d'un eixemplar arqueològic de pedra peridotita verda oliva, tallat pels pobles agroalfareros que habitaven estes terres en el XV.[24]
La peça original, trobada en 1860 per un oficial de l'Eixèrcit Espanyol en una de les lomas al voltant de Holguín, és una obra excepcional dins de l'art indígena cubà. Presenta una figura antropomorfa masculina en diadema i braços creuats sobre el pit, medix aproximadament 350 mm de llarc, 76 mm d'ample i 48 mm de gruixa.[25]
Esta astral no solament és un relicario arqueològic, sino que també posseïx un valor simbòlic actualisat. S'utilisa com a distinció honorífica per a visitants ilustres de la província (com Fidel i Raúl Castro, Eusebio Leal o Silvio Rodríguez), colectius i entitats destacades. Aixina mateix, es va convertir en un dels emblemes centrals de les Romeria de Maig.
Holguín presenta un clima tropical estacional, caracterisat per temperatures càlides durant tot l'any i una marcada alternança entre estació seca i estació plujosa. Segons la classificació climàtica de Köppen, predomina el tipo Aw (clima tropical de sabana), en influències locals del clima tropical humit en les zones montanyoses del nort i l'est.
Les temperatures miges anuals oscilen entre els 24 i 27 °C, sent els mesos més càlits juliol i agost, quan les màximes poden superar els 33 °C, especialment en les planures i àrees costeres. Els mesos més frescs són giner i febrer, en mínimes que rarament descendixen dels 16 °C.
La província va registrar un récort històric de temperatura màxima de 39,2 °C en l'estació meteorològica de Velasco, el 17 de maig de 2024. Este valor és el més alt registrat en Cuba per a este més, superant tots els registres anteriors en el país i destacant l'intensitat de la calor que pot alcançar la regió durant la primavera tardana.[26][27]
Sobre les mínimes, s'han registrat valors baixos de temperatura en distints punts de la província, com els 7,4 °C medits el 16 de giner de 2023 en la localitat de La Jíquima, en el municipi de Calixto García;[28] i els 4,0 °C registrats el 8 de febrer de 2026 en Pinades de Mayarí, sifra que constituïx un dels valors més baixos documentats en la regió oriental del país durant el més de febrer.[29]
El règim de pluges es dividix en dos estacions principals:
Estació seca: de novembre a abril, en pluges escasses i major cantitat de dies solejats.
Estació plujosa: de maig a octubre, quan es concentren entre el 70 i el 80 % de les precipitacions anuals. Les pluges són freqüents, en forma de ramassades o tormentes breus i intenses, típiques del clima tropical.
La precipitació mija anual varia segons la regió, sent més elevada en les zones montanyoses de l'est (com Sagua de Tánamo i Frank País), a on se superen els 1,500 milímetros anuals, mentres que en les zones més seques del suroest pot estar per baix dels 1,000 mm.
La diversitat del relleu, que comprén des de planicies fins a zones montanyoses com la serra de Nipe i la serra de Cristal, contribuïx a l'existència de microclima locals, la qual cosa té un impacte directe en l'agricultura, la biodiversitat i les activitats econòmiques de la regió.
La província és vulnerable a fenomens meteorològics extrems, especialment als ciclons tropicals, que es presenten entre juny i novembre durant la temporada ciclònica de l'Atlàntic. Per la seua ubicació en l'orient de Cuba, Holguín ha segut afectada històricament per estos events, que han provocat danys en infraestructures, cultius i comunitats.
Entre els huracans de major impacte que han afectat la província es troben:
Holguín s'ubica en la regió oriental de Cuba, llimitant en l'oceà Atlàntic i en el restant de les províncies orientals: Les Tunas, Granma, Santiago de Cuba i Guantánamo. El seu territori presenta una gran diversitat geogràfica, en planures costeres, zones montanyoses i un llitoral extens, que inclou 66 plages, 19 baïes i numerosos cayos, en una costa exterior d'aproximadament 277 km.[35]
El territori holguinero alberga ademés riquees naturals i arqueològiques úniques com el Bot del Guayabo, la cascada més alta de Cuba, en dos nivells de caiguda d'aigua (85 m i 127 m), situada en el replanell de Pinades de Mayarí, dins del Parc nacional La Mensura-Pilots.
Este enclavament natural és ideal per al ecoturismo, ya que oferix senderes que travessen boscs tropicals, miradors en vistes panoràmiques i pozas naturals propícies per al bany i l'observació de flora i fauna endèmica.
La baïa de Nipe és una de les 19 existents en el territori. Ubicada en els llímits dels municipis de Antilla i Mayarí, és la més gran de Cuba i una de les baïes de bossa més grans del món.[36] Posseïx una superfície estimada de casi 26 km² i profunditats superiors als 70 metros en el seu canal d'entrada, lo que la convertix en un port natural de notable importància històrica, ecològica i econòmica.[37]
Justament, situat en l'entrada de la baïa de Nipe, Cayo Saetía és una de les joyes naturals del turisme cubà. En una extensió d'aproximadament 42 km², este cayo combina plages vérgens d'arenes blanques en boscs i sabanes que alberguen una fauna exòtica poc comuna en el Carib.
En la década de 1970, va ser convertit en reserva de caça i centre de conservació, introduint espècies com a zebres, antílops, búfalos, venados i esturços, les quals conviuen en semilibertad. Hui en dia, Cayo Saetía és un destí ecoturístico de referència, en opcions de safaris fotogràfics, passejades en jeep i cavalcates, aixina com bucege i excursions nàutiques.[38]
El seu aïllament geogràfic i escàs desenroll urbanístic han permés preservar un entorn natural privilegiat, lo que ho convertix en un dels racons més exclusius i singulars de l'orient cubà.[39]
Entre els principals accidents geogràfics de la província destaquen la Serra de Nipe i la Serra Cristal, que formen part del sistema Nipe-Sagua-Baracoa, una de les cadenes montanyoses més importants de l'orient cubà. En esta última es troba el Pique Cristal, en aproximadament 1 300 metros d'altura, rodejat d'extensos boscs de pi cubà i zones d'alta biodiversitat, moltes d'elles protegides des de la década de 1930 per mig de parcs nacionals i reserves ecològiques.[40]
Per la seua banda, el grup Maniabón és un conjunt orogràfic situat en el nort i noreste del territori, que s'estén parcialment cap a zones de la província de les Tunas. Està format per elevació de baixa i mijana altura, caracterisades per lomas allargades i tossals ondulats, en altures que generalment no superen els 400 metros sobre el nivell de l'mar.[41]
Des del punt de vista geològic, predominen roques sedimentarias i ofiolíticas, lo que ha donat lloc a sols de diversa composició. Este sistema montanyós influïx en la ret hidrogràfica i en les condicions climàtiques locals, i constituïx una unitat natural diferenciada dins del relleu holguinero.[42]
Sobre l'hidrografia, la província conta en una ret fluvial representativa, destacant rius com el Mayarí, el Sagua de Tánamo i el Cauto en el seu tram superior, que transita ademés per les províncies de Granma i Santiago de Cuba.[43]
També dispon d'embassaments significatius com l'assut Mayarí, l'assut Gibara i l'assut Nipe, essencials per al rec agrícola i abastiment d'aigua potable. Una obra de gran impacte en la gestió del recurs hídric és el trascole Este-Oest, un dels proyectes hidràulics més ambiciosos del país, dissenyat per a transferir aigua des de zones humides de l'orient cap a regions més seques de l'occident provincial.
Esta infraestructura ha contribuït significativament al desenroll agrícola, urbà i turístic, i a la resiliencia hídrica front als periodos de sequia.[44]
La província conta en un sistema de coves en el municipi de Gibara, destacades pel seu valor natural, arqueològic i ecològic, formant part del sistema espeleolacustre Estany Blanc–Caletones. Entre estes es troben les cavernes inundades Cristalitos de Papaya i Tanc Blau, en profunditats superiors a 50 metros, que alberguen espècies endèmiques, com a peixos cegos del gènero Denticus.[69][70]
En el mateix municipi es troba la cova El Fructuoso, que presenta espais subterràneus en galeries, oquedades, depòsits minerals i espeleotemas. Una atra cavitat de rellevància dins de la planura d'orige càrstic Polija del Cementeri és la cova dels Panaders, que s'estén per més de 3200 metros en un sistema de galeries de fins a quatre nivells i és notable per presentar pintures rupestresprecolombinas.[71]
En el municipi de Mayarí es localisen vàries cavitats d'interés espeleológico i arqueològic, entre elles la cova de Santa Rita i els Farallones de Seboruco. Santa Rita és una cavitat natural situada en les rodalies del poblat homònim, a on s'han identificat manifestacions d'art rupestre i evidències materials associades a comunitats aborigen prehispánicas.[72] Per la seua banda, els Farallones de Seboruco constituïxen un conjunt de grutas de notable rellevància arqueològica, considerades entre les evidències més primerenques d'ocupació humana en Cuba, en restants atribuïts a grups protoarcaicos d'aproximadament sis mil anys d'antiguetat.[73] Este lloc és Monument Nacional des del 25 de decembre de 1979.[74]
La cova de Sao Corona, declarada Monument Nacional el 27 de març de 1980, està ubicada en el municipi de Cueto, i es distinguix tant per les seues particularitats naturals com per la seua importància en l'història de la prensa independentista cubana.[75] En ella es va imprimir el periòdic El Cubà Lliure durant les guerres d'independència de el xix. Estes coves constituïxen espais d'interés històric, ecològic i científic, i reben un turisme moderat en la regió.
Posseïx una notable riquea biològica, resultat de la seua diversitat geogràfica, climàtica i ecosistémica. Des de planures costeres fins a cadenes montanyoses, passant per zones boscoses, rius i àrees semidesérticas, el territori holguinero alberga una gran varietat d'espècies endèmiques i una biodiversitat d'alt valor científic i ecològic.
La flora de Holguín es caracterisa per la seua diversitat i elevat endemisme. En zones montanyoses com la serra de Nipe i la serra Cristal es troben boscs humits tropicals, en arbres de gran porte com la caoba, el ocuje, la majagua, el cedre, el almácigo i el jícaro. En estes àrees també prosperen falagueres arborescentes i orquídees, moltes d'elles endèmiques.
Una espècie emblemàtica de la flora local és la palma real (Roystonea regio), arbre nacional de Cuba, present en tot el territori nacional. També es destaca el drago holguinero (Dracaena cubensis), un arbre endèmic extremadament rar que creix en àrees seques de la província.
Escobaria cubensis, coneguda com el cactus nano de Holguín, és una espècie endèmica de la província, considerada en perille crític d'extinció. Esta planta, que no supera els 2,65 cm d'altura i els 4,75 cm de diàmetro, creix en pegats sobre roques serpentinitas, generalment en colónies a on les llavors germinen prop de la planta mare. Posseïx raïls carnosa-napiformes de fins a 68 mm de llarc, flors groguenques de fins a 11 mm d'altura i fruts rojos o rosats que contenen fins a 35 llavors.[76]
El Jazmín de la Pinada (Euphorbia podocarpifolia), de pétals rojos i fulls allargats, va ser declarada Flor de Holguín en octubre de 1988 per la seua bellea, exclusivitat regional i valor cultural. Descoberta en 1909 en Pinades de Mayarí, va ser seleccionada per especialistes del Ministeri de Ciència, Tecnologia i Mig ambient, entre cinc espècies en característiques similars.[77]
Esta planta endèmica forma partix de l'escut provincial i, segons l'història, el seu làtex va ser usat pels mambises contra soldats espanyols. Pertany a la mateixa família de la pasqua i la cardona, per lo que deu manejar-se en esment.
En zones més àrides, especialment al sur de Gibara i en àrees de Báguanos, creix vegetació xerofítica composta per cactáceas, arbustos espinosos i xares seques, lo que otorga a la província una diversitat ecològica particular. Moltes d'estes espècies endèmiques i representatives de la flora local es conserven i poden observar-se en el Jardí Botànic de la capçalera provincial.
La fauna és igualment variada, en numeroses espècies d'aus, reptils, mamífers i insectes. En els ecosistemes montanyosos i boscosos habita una fauna típica dels boscs tropicals, incloent:
En la costa nort, especialment en zones com Gibara, Guardalavaca i baïa de Taronger, s'observa una notable biodiversitat marina. Estos ecosistemes costers inclouen manglars, secs coralinos, pastures marines i plages que són hàbitat de moluscs, crustacis, peixos tropicals, i espècies protegides com la tortuga carey.
Holguín alberga també varis refugis de fauna i reserves naturals, entre ells el Refugi de Fauna Delta del Cauto, el Parc natural Baïa de Taronger i el Bioparque Rocazul, dedicats a la preservació d'espècies autòctones i al desenroll d'iniciatives d'educació ambiental i ecoturismo.
De la mateixa manera que tot el país, Holguín enfronta una complicada realitat marcada per séries dificultats econòmiques i socials. Els constants apagons afecten la vida quotidiana i llimiten l'activitat econòmica, mentres que l'escassea d'aliments, medicines i productes bàsics genera malestar en la població.[78]
La migració, tant interna com cap a l'exterior, ha provocat un notable èxodo de jóvens i professionals, lo que agrava la falta de mà d'obra calificada en sectors clau. Tot açò ha contribuït a un clima de creixent insatisfacció social, reflex de les tensions que viu el país, en mig d'un context nacional cada volta més desafiant.[79]
L'economia de la província de Holguín es caracterisa per la seua notable diversitat productiva i el seu pes estratègic dins del panorama nacional cubà. Des de la seua reconeguda riquea mineral fins a un puixant sector turístic en expansió, Holguín combina indústries tradicionals en noves apostes de desenroll sostenible. El dinamisme econòmic en sectors com l'energia, la metalúrgia, el desenroll industrial, la construcció i la producció de bens de consum, han permés que la província siga considerada un dels pols industrials i exportadors més rellevants del país.
Encara que en el passat va ser una regió eminentment agropecuaria, esta activitat ha quedat en segon pla front a l'auge industrial i turístic. La producció azucarera, que va aplegar a contar en 10 centrals en funcionament, ha disminuït significativament, i actualment solament una part d'estes plantes permaneix activa. També es mantenen cultius de cítrics i tabac, junt en l'activitat peixquera, particularment en zones costeres com Gibara i Antilla.
La província de Holguín és un dels motors industrials de Cuba, destacant-se per la seua mineria de níquel i cobalt. Posseïx una de les tres majors reserves del món, ubicades en els municipis de Mayarí i Moa, en plantes procesadoras que convertixen a la regió en el principal exportador nacional i en un actor rellevant internacional.[80]
Esta activitat minera aporta aproximadament el 20 % dels ingressos totals per exportació de Cuba, motiu pel que Holguín és coneguda també com la “Terra del Níquel”.[83]
Completant este perfil, la Central Termoelèctrica Bregue Ramón Pérez (Felton), en Mayarí, és la segona en major capacitat instalada en el país, en tecnologia de dos unitats. A pesar de desafius operatius freqüents—com a falta de combustible o manteniment—, ha segut somesa a plans de rehabilitació per a reforçar el sistema elèctric nacional.[84][85]
Paralelament, la costa nort del municipi de Gibara alberga dos parcs eòlics, coneguts com Gibara I i Gibara II, que formen part del programa nacional per al desenroll de les energies renovables en Cuba. Gibara I, inaugurat en 2008, va anar el primer parc eòlic construït en el país, marcant una fita en la diversificació de la matriu energètica cubana. Té una capacitat instalada de 5,1 megawatts, en aerogeneradores de tecnologia chinenca. Gibara II es troba prop del primer i aporta atres 4,5 megawatts aproximadament. Abdós parcs han segut dissenyats per a aprofitar el constant fluix de vents en eixa zona del llitoral atlàntic, considerada una de les més favorables del país per a este tipo de tecnologia.
Encara que la seua capacitat és modesta en comparació a plantes termoelèctriques, els parcs eòlics de Gibara contribuïxen a la reducció d'emissions de diòxit de carbono, a la sostenibilitat energètica de la regió oriental, i formen part del pla nacional que aspira a que el 24 % de l'energia cubana provinga de fonts renovables per a 2030. Estos parcs també han segut utilisats en fins educatius i d'investigació, convertint-se en referència per a proyectes similars en atres províncies.
I seguint la ruta de les energies renovables, la província ha mamprés la construcció de nous parcs solars fotovoltaics en l'objectiu de diversificar la seua matriu energètica i reduir la dependència de combustibles fòssils, aprofitant l'alta radiació solar de l'orient cubà per a generar electricitat neta. Açò forma part d'un pla nacional per a incrementar la generació renovable i contribuir a la sostenibilitat energètica del país.
Ademés de l'enfortiment energètic, Holguín ha desenrollat una sòlida indústria de bens:
Archiu:Fabrica Lazaro Pena.jpgFàbrica de Cigarros Lázaro PenyaLa Fàbrica de Cigarros Lázaro Penya,[86] establida en la ciutat Holguín, és la major planta de producció de cigarros del país. Ampra més de 700 treballadors i fabrica marques emblemàtiques com Criollos i Aroma, cobrint aproximadament el 50 % del consum nacional d'estos productes . A pesar d'enfrontar desafius relacionats en l'abastiment de insumos i les restriccions econòmiques, ha conseguit mantindre una producció sostinguda, alcançant un creiximent de l'1,7 % en 2023 i superant àmpliament el seu pla anual al tancament de 2022, en prop de 150 millons de paquet entregades. Reconeguda en la condició de Vanguarda Nacional i guardons a la calitat des de 2021, la fàbrica treballa per a ampliar les seues capacitats cap a l'exportació i enfortir el seu nivell tecnològic per mig d'aliances en empreses del país.[87]
La Empresa de Canonades Plàstiques Holguín, coneguda comunament com HolPlast, és una de les tres úniques fàbriques de tubos de polietileno d'alta densitat (PEAD) del país, inaugurada en 2007. Opera en dos llínees d'extrusió de tecnologia alvançada per a produir canonades de diàmetros que van des de 90 mm fins a 1 000 mm. Els seus productes es destinen principalment a proyectes hidràulics, agrícoles, turístics i el transvasament Este‑Oest. Ha rebut certificacions en Calitat, Mig ambient, Seguritat i Salut Laboral.
Ceràmica Blanca Holguín és una de les tres fàbriques de sanitaris i ceràmiques blanques existents en Cuba. En abril de 2021, va iniciar un ambiciós pla d'inversió de 15 millons de pesos per a renovar la seua tecnologia —moltes en més de quatre décades d'us— i aumentar la seua producció de 90 000 peces anuals a 315 000, equivalent a 105 000 jocs de bany. La modernisació també busca reduir l'impacte ambiental i ampliar l'oferta a 3 millons de metros quadrats de rajoletes a l'any, front a l'actual 600 000, incorporant maquinària estrangera i estàndarts de calitat internacional.
La Empresa Mecànica “Héroes del 26 de Juliol” (coneguda com Holmeca), va ser inaugurada el 27 de juliol de 1981, en respal tècnic de Bulgària, per a fabricar implementos agrícoles com llaurats i grades. Ocupa una superfície superior als 300 000 m² i conta en tallers de tall, fundició, forja, maquinat, galvanizado i ensamblage. La fàbrica ha creixcut cap a la manufactura de maquinària autopropulsada. Des de 2019 produïx transportadors per a l'arròs (tractolvas i TPA‑7000), incrementant la productivitat en un 30 % i reduint el consum de combustible. També ensambló en 2024 els primers tractors Belarus‑321 (35 HP) importats parcialment de Bielorússia, baixe un modern acort tècnic. Holmeca també desenrolla motrius per a motors elèctrics locals, equips de rec, maquinària ganadera i solucions per a l'indústria del níquel, en plans d'ensamblage cooperatiu de tractors de major potència (60–150 HP) junt a socis chinencs.
La Fàbrica de Cervesa Bucanero, ubicada en la ciutat de Holguín, és una de les principals indústries cerveceras de Cuba i símbol del desenroll industrial de l'orient del país. Fundada en 1990 en tecnologia provinent de l'antiga República Democràtica Alemana (RDA), ha mantingut des dels seus inicis una elevada capacitat productiva. En les seues instalacions s'elaboren les marques nacionals més reconegudes: Bucanero, Cristal, Mayabe, Cacic i la Malta Bucanero, les quals abastixen tant al mercat intern com a certs destins d'exportació. En 2024, la planta va ser objecte d'una important ampliació en l'incorporació d'una nova llínea d'embotellat de barrils, resultat d'una inversió estrangera de 4 millons d'euros. Esta modernisació no solament va incrementar la capacitat operativa de la fàbrica, sino que també va reafirmar la seua posició com una de les més modernes del país en el seu tipo.
La Fàbrica de Combinades Cañeras “60 Aniversari de la Revolució d'Octubre”, ubicada en Holguín, va ser inaugurada en 1977 i es va convertir en la primera planta del seu tipo en Amèrica Llatina. Especialisada en la producció de combinades cañeras (harvestadoras), va fabricar unitats del model soviètic KTP‑1 i KTP‑2, alcançant més de 600 màquines anuals en la década de 1980. En l'arribada de el “Periodo Especial”, la fàbrica pivotó cap a la reparació i producció de recanvis, pero des de finals de la década de 2010 ha repres/représ la fabricació de nous models, inclosos els kombín CCA‑5000 M i CCA‑5500 desenrollats en colaboració en China. En 2021 es varen completar les proves de validació exitoses d'estos equips, demostrant una capacitat de tall de més de 50 tonellades per hora. La fàbrica també produïx recanvis, peces i components per al sector cañero, aixina com maquinària agrícola complementària. Manté una estreta colaboració en atres entitats industrials del territori en el propòsit d'assegurar encadenaments productius i garantisar un cicle complet des de la manufactura fins a l'explotació en camp.
Ubicada en la ciutat de Holguín, la Torrefactora de Café Reynerio Almaguer és una de les principals plantes procesadoras de café en l'orient cubà. La seua funció és torrar, moldre i envasar el café que es produïx en zones montanyoses de la província, especialment en els municipis de Sagua de Tánamo, Mayarí i Frank País. La fàbrica ha segut modernisada en vàries ocasions per a millorar la seua eficiència i calitat, i produïx varietats destinades tant al consum nacional com al turisme.
La Fàbricade Conserves Turquino, també en la ciutat de Holguín, es dedica a l'elaboració de productes derivats de frutes, vegetals i atres aliments processats. Produïx melades, puré, sucs i conserves enlatadas que abastixen principalment el mercat local i institucions com a escoles i hospitals. Ha enfrontat reptes en el suministrament de matèries primeres, pero seguix sent un punt important dins de l'indústria alimentària provincial.Archiu:Poligrafico de holguin.jpgPoligráfico José Miró Argenter
El Poligráfico José Miró Argenter, nomenat en honor al general mambí i destacat croniste de les guerres d'independència, és un dels principals centres d'impressió de l'orient cubà. Des de les seues instalacions en la ciutat de Holguín, assumix l'impressió de la prensa escrita de vàries províncies orientals, ademés d'una àmplia gama de materials educatius i oficials. Entre les seues produccions habituals es troben llibres de text, quaderns escolars, publicacions periòdiques i documents institucionals. Aixina mateix, ha eixercitat un paper clau en campanyes nacionals, imprimint boletas electorals, afiches i atres soports propagandístics o informatius de gran circulació.
En Gibara, la Hilandería Inejiro Asanuma (Gihilan), fundada en 1961 per iniciativa del Che Guevara, produïx fils de cotó per a la llar i hospitals. Esta fàbrica, pionera en l'indústria textil del país, ha segut reconeguda per la seua calitat, gestió ecològica i adopció de tecnologies d'economia circular.[88]
L'agricultura i la peixca seguixen sent activitats essencials en determinades zones del territori, encara que en menor pes econòmic que en décades anteriors. Persistixen cultius importants com els cítrics i el tabac, este últim en forta arraïlada en vàries zones de la província per la seua calitat i tradició artesanal.
Un dels referents històrics en l'àmbit agrícola és la localitat de Velasco, en el municipi de Gibara, coneguda en el passat com “el graner de Cuba” per la magnitut i calitat de les seues produccions agroalimentàries. Encara que actualment les collites han disminuït significativament per la crisis econòmica, la zona conserva un potencial productiu notable i una cultura agrícola profundament arrelada.
Per la seua banda, el municipi Calixto García destaca com una zona tradicionalment ganadera, en extenses àrees dedicades a la crío de vacuns, tant per a carn com per a llet, aixina com atres espècies menors. Esta activitat seguix sent una font important d'ingressos i ocupació rural en la regió.
Sobre la peixca, esta es manté especialment activa en les zones costeres, com Gibara i Antilla, a on moltes famílies depenen de la captura artesanal d'espècies marines per a la seua sustente i comercialisació local. Estos municipis conten en menuts ports peixquers, mercats de mariscs i una cultura marinera que forma part de l'identitat de les seues comunitats.
El turisme constituïx un dels pilars emergents més dinàmics de l'economia holguinera, en una infraestructura consolidada en la costa nort i un creixent interés pels seus paisages, patrimoni i cultura. Destaquen els pols turístics de Guardalavaca, plaja Yuraguanal, plaja Esmeralda i plaja Peixquer, coneguts internacionalment per les seues aigües cristalines, arenes blanques i complexos hotelers d'alt estàndart, gestionats per cadenes estrangeres com Iberostar, Meliá o Blue Diamond. Estes zones conten en una ret de servicis que inclou excursions, centres comercials, marines, vida nocturna i propostes culturals.
En els últims anys, s'ha proyectat el desenroll turístic de la península de Ramón de Antilla, un enclavament geogràfic estratègic entre la baïa de Nipe i la de Banes, que ostenta la categoria de Paisage Natural Protegit. Les seues plages vérgens, la seua flora costera i els ecosistemes marins la posicionen com un nou foc d'inversió turística nacional i internacional, promogut per entitats com el Grup Gavina.
El turisme de naturalea i arqueològic també ocupa un lloc destacat. El Bot del Guayabo, dins del Parc Nacional La Mensura, i el Cayo Saetía, en la seua fauna exòtica i plages desertes, oferixen al visitant experiències de ecoturismo, safari i contemplació de l'entorn. Per la seua banda, el Parc Monument Nacional Bariay, senyalat com el lloc a on va desembarcar Cristóbal Colón en 1492, conecta al visitant en l'història de la trobada entre el Vell i el Nou Món, emmarcat en una reserva paisagística protegida.
Ademés, Holguín aposta pel turisme cultural i urbà. La ciutat capital, en la seua Loma de la Creu, el Centre Històric, la Plaça de la Marqueta i espais com La Periquera i el Teatre Eddy Suñol, acull events culturals de proyecció internacional com les Romeria de Maig, que atrauen cada any a artistes i jóvens de tot lo món.
Este panorama turístic divers i en expansió convertix a Holguín en una de les províncies cubanes en major proyecció per a la diversificació del turisme, combinant sol i plaja, naturalea, història i cultura.
Ademés del turisme internacional que es concentra en pols com Guardalavaca, plaja Peixquer i plaja Esmeralda, la província conta en una intensa activitat de turisme nacional, a on tant residents holguineros com a visitants d'atres províncies cubanes gogen de les numeroses plages, zones naturals i estages econòmics disponibles en la regió.
Plaja Blanca, en el municipi de Rafael Freyre, és molt popular per la seua bellea natural, amplitut i per contar en instalacions de Campismo Popular i ofertes gastronòmiques variades.[89]
Plaja Don Lli, també en Rafael Freyre, és un atre destí conegut, encara que en menor infraestructura i menor ofertes i servicis. Ací opera un hotel, pero la seua ocupació és majorment de turisme internacional.[90]
Plaja Caletones, en el municipi de Gibara, és un lloc coster i alluntat que goja de gran popularitat en el seu estil rústic. Un dels seus majors atractius són els seus pozas naturals d'aigua salobre, formades en la pedra calcàrea per l'acció de l'mar. Estes chicotetes piscines naturals, de formes irregulars, oferixen una experiència singular, ya que combinen l'aigua de la mar en afloraments subterràneus. Són ideals per a refrescar-se i prendre's fotos. Ademés, el lloc té un valor ecològic significatiu per la seua rodalia en coves, manglars i zones d'interés geològic.
Morales i Puerto Rico en Banes, plages d'aigües tranquiles, en poca profunditat i escassa infraestructura en les seues afores.
La Ferradura, està ubicada en la veïna província de les Tunas, pero és molt freqüentada per holguineros de l'occident de la província per la seua rodalia i ambient acollidor.
Els Campismos Populars són una modalitat de turisme molt demandada entre els cubans, caracterisada per oferir estages econòmics en entorns naturals. Esta forma de turisme va nàixer en Cuba en la década de 1980 com a part d'un proyecte estatal per a fomentar l'espargiment familiar i el contacte en la naturalea. En Holguín, existixen 11 bases de campismo, les quals són especialment visitades durant els mesos d'estiu, feriados i fins de semana llargues. Els més populars són:
Vila Cromita, en el municipi Moa, enclavada entre montanyes i vegetació, és ideal per als amants del turisme de naturalea.
Campismo plaja Blanca, en Rafael Freyre, combina l'experiència de l'estage rústic en l'accés directe a la plaja del mateix nom.
El Vaquer, conegut pel seu entorn natural, es troba prop del poblat de Floro Pérez i destaca pel seu arboleda i piscina.
Riu Cabonico, fundat en 1981, es troba ubicat propenc a la localitat Levisa, en el municipi Mayarí.
Cadira de Gibara, també en Rafael Freyre, oferix vistes espectaculars i un entorn tranquil en contacte en les montanyes.
També hi ha atres opcions com el campismo La Güira, en Mayarí, o Les Carabasses, entre Holguín i Cacocum, que atenen tant a visitants locals com a excursionistes de pas.
Ademés de les plages i campismos, molts holguineros i cubans en general visiten rius, preses i zones rurals per a gojar de pícnics, senderisme i activitats a l'aire lliure. El turisme nacional en Holguín es caracterisa pel seu esperit familiar i comunitari, a on predominen les escapades de baix cost, la recreació colectiva, i el fruïment del patrimoni natural i cultural que oferix esta província de l'orient cubà.
La província conta en una diversa ret de mijos de comunicació que inclou televisió, ràdio i prensa escrita, eixercitant un paper fonamental en la difusió d'informació i la promoció de l'identitat cultural local.
El principal canal televisiu de la província és Telecristal, fundat el 5 de decembre de 1976. Este telecentre, com se li coneix en el país, transmet de dilluns a divendres en horaris de 12:00 m. a 1:00 p. m. i de 5:00 p. m. a 6:30 p. m., oferint una programació variada que inclou notícies, programes culturals i espais d'entreteniment.
Ademés, estan actius els telecentres Gibaravisión (de Gibara) i MoaTV (de Moa), que oferixen programació informativa i cultural en identitat local.
Una àmplia ret d'emissores radials cobrixen tant l'àmbit provincial com a municipal. Radi Angulo (CMKO) és l'emissora provincial, en una programació de 24 hores, centrada en l'informació, l'entreteniment i l'anàlisis de temes d'interés per a la població holguinera.
Ademés, existixen emissores municipals que reflectixen la diversitat cultural i social de la província, com:
Radi Holguín (CMKE): Emissora municipal de la capital provincial.
Ràdio Jovenil (CMKD): Emissora del municipi de Calixto García.
Ràdio SG – La Veu del Sucre: Emissora del municipi d'Urbà Noris.
Ràdio Banes (CMKH): Emissora del municipi de Banes.
Ràdio Gibara — La veu de l'Atlàntic: Emissora del municipi de Gibara.
La tradició periodística en Holguín es remonta a el XIX, en l'aparició de publicacions com La Llum,[92] fundada el 29 de març de 1862, considerada el primer periòdic de la regió i actualment, sagell de l'Associació Germans Saíz, i que s'ha consolidat com una de les editorials més importants del país dedicades a promoure l'obra de jóvens escritors cubans.
Ademés, Quaderns Papir és una editorial única en Cuba, que s'especialisa en la creació de llibres artesanals per mig de tècniques tradicionals com l'impressió tipogràfica i l'us de paper fet a mà, combinant lliteratura i art en peces d'alt valor cultural i patrimonial.[93]
No obstant, el principal mig de prensa escrita en la província és el periòdic ¡Ara!, fundat el 29 de març de 1962. Este semanari oferix cobertura de notícies locals, nacionals i internacionals, i conta en una versió digital que inclou continguts multimèdia com a imàgens, àudio i video.
El sistema de salut pública en la província seguix el model nacional cubà, basat en l'atenció mèdica gratuïta i universal, en émfasis en la prevenció, el control epidemiológico i la promoció d'estils de vida saludables.
Els principals centres de salut són:
Hospital General Docent Vladimir Ilich Lenin, ubicat en la ciutat de Holguín, és un dels més importants de la regió oriental de Cuba, en servicis en diverses especialitats mèdiques i quirúrgiques.[94]
Centre d'Investigació i Rehabilitació de les Atàxia Hereditàries (CIRAH), ubicat en la ciutat de Holguín, és un centre especialisat en l'atenció mèdica, rehabilitació i investigació de les atàxia hereditàries, especialment l'Atàxia Espinocerebelosa tipo 2 (SCA2), prevalente en la regió. Fundat en l'any 2000, brinda tractament multidisciplinario a pacients en malalties neurodegenerativas i desenrolla estudis genètics, clínics i terapèutics. És l'únic del seu tipo en Llatinoamèrica i ha establit vínculs de colaboració en institucions internacionals.[95]
En tots els municipis existix a lo manco un hospital municipal i una ret de policlínicos comunitaris, que brinden atenció mèdica bàsica, campanyes de vacunació, seguiment a embarassades i programes preventius.
En les afores de la ciutat de Holguín existixen dos establiments especialisats en rehabilitació, coneguts com la Vila El Cocal i la Vila El Quinqué. La Clínica Vila El Cocal, ubicada en la carretera cap a Bayamo (km 781), és reconeguda pel seu programa terapèutic integral en comunitat, dirigit a persones en adiccions a drogues fortes, fàrmacs i alcohol.
Conta en habitacions o cabanyes equipades, gimnasi, piscina, restaurant i un equip multidisciplinario, que acompanyen al pacient i la seua família durant el procés de tractament baix voluntarietat. De forma complementària, la Vila El Quinqué, ubicada en el quilómetro 777 de la mateixa carretera, oferix un programa terapèutic similar de 97 dies mínim, estructurat també com a comunitat terapèutica. Abdós centres formen part del sistema de salut pública especialisat en adiccions en la província i són gestionats per Cubanacán, atenent inclús a pacients internacionals baixe condicions contractuals específiques.
El futboliste Diego Armant Maradona va elegir un d'estos centres per a iniciar la seua recuperació de l'adicció a la cocaïna en giner de 2000, buscant discreció, condicions mèdiques adequades i una atmòsfera alluntada de l'escrutini mediàtic.[96]
Holguín també conta en una Universitat de Ciències Mèdiques, a on es formen professionals cubans i estrangers en medicina, estomatología, enfermeria i tecnologia de la salut.
La província conta en una estructura educativa que inclou des de l'educació bàsica fins a la formació de nivell superior, en institucions clau que responen a les necessitats locals i del país.
L'Universitat de Holguín, fundada en 1973, esta universitat pública té dos campus principals —Oscar Lucero Moya i Celia Sánchez Manduley—, 8 facultats i una oferta de 19 carreres, atenent a al voltant de 4 300 estudiants. Conta en destacada activitat en educació superior, formació de docents i contribuïx a l'investigació local, en proyectes vinculats a l'Agenda 2030 i desenroll sostenible.
Originalment el Institut Superior Miner-Metalúrgic de Moa (ISMMM), va ser creat en 1976 com a filial de l'Universitat d'Orient per a formar professionals en geologia, mineria, metalúrgia i ingenieria química. En 1998 va adoptar el seu nom actual. Ubicada en Moa, dispon de tres facultats —Metalúrgia i Electromecànica, Geologia i Mineria, Ciències Socials i Econòmiques— i és la principal institució del país en la branca geólogo-miner-metalúrgica. En 2018 va ser certificada per la Junta d'Acreditació Nacional i actualment oferix programes de postgrau, incloent mestrages i doctorats en mineria, metalúrgia, geologia i electromecànica.
Esta és una institució d'educació superior encarregada de la formació de professionals de la salut. Fundada en 1979, forma part de l'Universitat de Ciències Mèdiques de Cuba i oferix carreres com a Medicina, Estomatología, Enfermeria, Psicologia, i Tecnologia de la Salut. Ademés d'estudiants cubans, la facultat ha acollit a centenars d'alumnes de diverses nacionalitats, especialment d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia, com a part dels programes de colaboració mèdica internacional del país.
La Acadèmia Professional d'Arts Plàstiques L'Alba,[97] ubicada en la ciutat de Holguín, va ser fundada el 28 de giner de 1961, originalment com a Escola Taller “Pepa Castañeda”. Des de la década dels 80 va adoptar el seu nom actual i es va consolidar com un centre de formació artística de caràcter regional, rebent estudiants de Holguín, Guantánamo, Granma i Les Tunas. L'institució oferix especialitats com a pintura, escultura, gravat, art digital i nous mijos, en un enfocament integral que combina teoria i pràctica.[98]
El Conservatori o Escola Professional de Música José María Ochoa, també en la ciutat de Holguín, és la principal institució d'ensenyança artística especialisada en la província. Fundat en 1965, oferix formació professional en diverses especialitats musicals, entre elles piano, violí, guitarra, percussió i direcció coral. A lo llarc de la seua trayectòria ha contribuït a la preparació de vàries generacions de músics que posteriorment s'han incorporat a orquestes, agrupacions i proyectes culturals del territori i del país. La seua llabor docent i artística ho convertix en un referent dins del sistema d'educació artística en la regió oriental de Cuba.
La EIDE Pedro Diaz Coello és l'institució formadora d'atletes de la província. Fundada en la década de 1970, esta escola ha segut clau en el desenroll del deport en la regió, preparant a chiquets i adolescents en aptituts per a diferents disciplines, com l'atletisme, el béisbol, el boxeig, el judo, la lluita, la gimnàsia i atres deports. A lo llarc dels anys, la EIDE ha contribuït al sorgiment de destacats atletes holguineros que han integrat equips nacionals i participat en events internacionals.
En Holguín també funcionen numeroses escoles tècniques, centres d'educació mija superior i policlínicas universitàries com a part de l'estratègia de vinculació entre universitat i societat.
La pràctica del deport té una forta presència en la vida social i cultural del territori, en resultats notables en vàries disciplines tant a nivell nacional com a internacional. El sistema deportiu es recolza en una àmplia ret d'instalacions, escoles deportives, combinats i àrees comunitàries que fomenten la formació d'atletes des d'edats primerenques.
L'equip Holguín FC, conegut com les Panteres, es va proclamar campeó en la temporada 2005-2006 del Campeonat Nacional de Fútbol, conseguint aixina el primer títul de la seua història en la màxima categoria del fútbol cubà.[99]
La província es va proclamar campeona de la VIII Série Nacional de Boxeig per Equips el 22 de decembre de 2024, despuix d'impondre's en la fase final, guany que va marcar un resultat significatiu per al territori en competicions colectives d'alt nivell.[100]
En l'escacs, Holguín manté una tradició reconeguda dins del país. Ademés de contar en figures que han integrat seleccions nacionals i obtingut resultats en events oficials, la província ha segut sèu en distintes ocasions dels Campeonats Nacionals d'Escacs, tant en la categoria masculina com en la femenina.[101] Estos certàmens han reunit als principals exponents del país i han reafirmat el paper organisatiu i competitiu de Holguín dins del calendari ajedrecístico nacional.[102]
El béisbol és el deport més popular en la província, i l'equip Holguín, conegut com els Cadells, representa al territori en la Série Nacional de Béisbol i en la Lliga Èlit del Béisbol Cubà. El seu major guany històric va ser la conquista del campeonat nacional en la temporada 2002-2003,[103] baixe la direcció d'Héctor Hernández, un fet que va marcar una fita en el deport holguinero.
Des de llavors, l'equip ha mantingut resultats discrets, sempre en el respal d'una afició apassionada, que vares agarrar al Estadi Calixto García, sèu de l'equip local.
La Série Provincial de Béisbol de Holguín és la principal competició territorial d'este deport en la província. Se celebra de manera sistemàtica des de 1977, despuix de la creació de la província, i reunix a seleccions representatives dels 14 municipis. Des dels seus inicis, el torneig ha funcionat com a espai fonamental per al desenroll del béisbol a nivell local i com a pedrera de jugadors per a l'equip provincial, que participa en la Série Nacional de Béisbol. La primera edició es va disputar en 1977 i va tindre com a campeó al municipi de Calixto García.[104]
Este recint està ubicat en la ciutat de Holguín, i és el principal centre deportiu de la província. Inaugurat en la década de 1970, conta en una capacitat aproximada de 30 000 espectadors, i ha segut escenari d'importants trobades del campeonat nacional cubà, aixina com d'atres events deportius i culturals.[105]
El joc inaugural va ser entre l'equip amfitrió i el de Vila Clara, vencedor 1x0, en el marc de la XVIII Série Nacional de Béisbol. L'instalació, realisada a un cost superior als 6 millons de pesos, conta en 14 portes d'entrada, 10 torres d'allumenament, 1584 butaques, posseïx dormitoris per a 400 atletes, 15 banys, sala d'enfermeria, fisioteràpia, 18 servicis sanitaris, sala de prensa, 4 cabines de transmissió per a la ràdio i la televisió, 3 salons de reunions i varis locals per a la gastronomia. Sent un dels pocs del país en grades a tot el seu entorn, és considerat a sovint, el més conte i en millors condicions de drenage.
El Museu del Deport de Holguín, fundat el 10 de febrer de 1979, és una singular institució cultural situada dins de l'estadi de béisbol Major General Calixto García Íñiguez, sent l'únic museu deportiu de Cuba ubicat en un estadi.[106] Expon al voltant d'un centenar de peces relacionades en el deport com a trofeus, premis, uniformes, medalles, implementos deportius, fotos i atres pertinences de glòries del deport d'esta província, obtinguts principalment a través de donacions, préstams o custòdia.[107]
Entre els seus objectes més destacats es troben el trofeu del campeonat nacional de béisbol obtingut per l'equip de Holguín en 2002, un cinturó de campeó mundial del boxejador Mario Kindelán, i medalles olímpiques de figures com Odalys Revé, Ángel Matos i Legna Verdecia. El museu busca modernisar-se segons estàndarts internacionals de museología, priorisant la conservació preventiva i l'actualisació dels seus guions expositius.
L'Escola d'Iniciació Deportiva Escolar (EIDE) Pedro Díaz Coello eixercita un paper essencial en la formació de talents deportius en la província, de la mateixa manera que la Facultat de Cultura Física Manuel Piti Fajardo, pertanyent a l'Universitat de Holguín. Estes institucions contribuïxen al desenroll integral dels atletes, combinant estudis i entrenament d'alt rendiment.
Ademés del béisbol, la província ha demostrat força en disciplines com el boxeig, l'atletisme, la lluita lliure, el judo, l'escacs i el voleibol, tant en branca masculina com a femenina. Holguín ha segut pedrera de reconeguts atletes que han representat a Cuba en Jocs Panamericanos, Olímpics i Campeonats Mundials.
Aroldis Chapman, llançador esquerrer naixcut en 1988 en el municipi de Frank País, és un dels peloteros cubans més reconeguts internacionalment. Va debutar en les Grans Lligues en 2010 en els Cincinnati Reds i posteriorment va jugar per a organisacions com els New York Yankees i els Kansas City Royals. Es caracterisa per la velocitat de la seua recta i posseïx el récort del llançament més ràpit registrat en l'història de la MLB, en 105.8 mph (170.3 km/h), alcançat el 24 de setembre de 2010 i reconegut per Guinness World Records. Ha segut seleccionat en nou ocasions al Joc d'Estreles,[108] va conquistar la Série Mundial de 2016 en els Chicago Cubs i la de 2023 en els Texas Rangers. Ademés, figura com el relevista en més ponches i està entre els dèu en major cantitat de jocs salvats en l'història de les Grans Lligues.[109]
Holguín posseïx una rica vida cultural, sustentada en una àmplia tradició artística i un dinamisme institucional que ha convertit a esta regió en un dels centres culturals més actius del país. La cultura holguinera s'expressa en la música, les arts visuals, la lliteratura, el teatre, la dansa i les tradicions populars, en una forta influència tant espanyola com a africana, ademés d'elements autòctons.[110]
Entre les manifestacions culturals més rellevants destaca la música tradicional, en particular el sò, la guaracha, la trova i les congas populars. Holguín també ha segut breçol d'importants trobadors contemporàneus i promotors del moviment de la Nova Trova Cubana. En les arts visuals, la província conta en una activa comunitat de pintors, escultors i fotógrafs, aixina com galeries d'art en la capital i en varis municipis.
La lliteratura té un espai destacat en tallers lliteraris, publicacions locals i una activa ret d'escritors que participen en la Fira Internacional del Llibre de Cuba, fires provincials i atres certàmens nacionals.[111][112] En el teatre, la ciutat acull agrupacions com el grup dramàtic holguinero, que desenrolla propostes innovadores en l'àmbit escènic.[113]
Un dels events culturals més importants del país se celebra anualment en Holguín: les Romeria de Maig, un festival internacional que reunix a artistes jóvens de tot lo món en una àmplia gama de manifestacions artístiques i acadèmiques.[115][116] Un atre event notable és la Festa de la Cultura Iberoamericana, que té lloc cada octubre i promou el diàlec entre les cultures ibèriques i llatinoamericanes.[117]
El Festival Internacional de Cine de Gibara, conegut també com a Festival de Cine Pobre, és un dels events cinematogràfics més singulars i emblemàtics de Cuba. Fundat en abril de 2003 pel cineaste Humberto Solás, se celebra cada any en la pintoresca vila costera de Gibara, i combina proyeccions en activitats culturals, artístiques i comunitàries.[118] Es distinguix pel seu ambient festiu i participatiu, portant a terme exhibicions a l'aire lliure, concerts, exposicions, tallers i panels teòrics. Inclou events com Mini Giba, dedicat al públic infantil, i conversatorios sobre cine i gènero, ademés d'instàncies creatives com a mural comunitari i teatre galliponter.[119]
Per la seua banda, el Festival Nacional de l'Audiovisual Per primera volta és un event cinematogràfic que se celebra anualment en la ciutat capital, orientat a l'exhibició i promoció d'obres audiovisuals realisades principalment per creadors jóvens emergents. Organisat pel Centre Provincial de Cine, inclou competències en diversos gèneros i formats, aixina com tallers, conferències i espais d'intercanvi professional.[120]
Sobre els festivals de música, els més rellevants són el Festival Stereo G i el Festival Nacional de Roc Metal HG, orientats principalment al públic jove i centrats en gèneros com la música electrònica, el roc i el metal.[121][122] Per la seua banda, el Festival i Trobada d'Agrupacions Soneras està dedicat al són i a atres expressions de la música tradicional cubana, promovent la preservació i difusió d'estos gèneros dins del panorama cultural local.[123]
En la província destaquen institucions culturals de gran prestigi com la Companyia de Teatre Líric Rodrigo Prats, una de les tres més importants de Cuba, la qual ha mantingut vixca la tradició de la sarsuela, l'òpera i l'opereta des de 1962, en un repertori que comprén des de clàssics cubans fins a obres internacionals.[124]
El duo Caricare és una agrupació humorística fundada en 1995 i integrada per Onelio Escalona Vargas i Mireya Abreu Pérez. La seua proposta artística se centra en la sàtira social i combina monòlecs, sketches i música en viu. Ha representat a Cuba en events internacionals i ha desenrollat una destacada trayectòria en el Festival Nacional de l'Humor Aquelarre.[125]
La centenària Orquesta Avilés, fundada en 1882, és l'agrupació de música popular en actiu més antiga de Cuba i Llatinoamèrica, i ha segut protagonista de l'història musical del país.[126] A la seua volta, Codanza, fundada en 1993 per la coreógrafa Maricel Godoy, s'ha consolidat com una de les companyies més innovadores de dansa contemporànea en Cuba, en presentacions d'alt nivell dins i fòra del territori nacional.[127] Estes institucions reflectixen el compromís de Holguín en les arts escèniques i la seua posició destacada en el panorama cultural nacional.
El Museu Chorrada de Maíta, ubicat en el municipi de Banes, és un dels llocs arqueològics més importants del Carib. Inaugurat en 1990 i declarat Monument Nacional en 1991, exhibix troballes d'un antic llogaret indígena que va existir des de l'any 800 d. C. Entre els seus tesors destaquen ceràmiques, utensilis i el major cementeri de alfareros descobert en Cuba, en 108 enterrament. El museu va ser construït sobre el propi lloc excavat, permetent als visitants observar els restants en la seua ubicació original.[128]
En la localitat de Birán, municipi de Cueto, es troba el Conjunt Històric de Birán, que inclou la casa natal de Fidel (1926–2016) i Raúl Castro Ruz (n. 1932). La vivenda original, construïda entre 1914 i 1917 en fusta i zinc, va ser destruïda per un incendi en 1954. Entre 1974 i 1980 es va construir una rèplica fidel per mig d'un programa liderat per la dirigent revolucionària Celia Sánchez Manduley.[131][132] Junt a la vivenda principal es conserven atres estructures originals com l'escola rural, la carniceria i el bar "La Paloma", ademés del panteón familiar declarat Monument Nacional en 2009.[133]
Este lloc ha segut objecte de visites oficials, estudis històrics i recorreguts turístics, sent considerat per molts com un espai simbòlic del procés revolucionari cubà. Fidel Castro, líder de la Revolució i figura destacada en la política internacional durant la Guerra Freda, va governar Cuba durant casi cinc décades. El seu germà, Raúl Castro, ho va succeir en la direcció del país a partir de 2008 fins al seu retir oficial en 2021.
En un viage emblemàtic en 1996, Gabriel García Márquez va visitar Birán. D'acort en varis testimonis, incloent el del propi Fidel, eixe 15 d'agost l'escritor colombià (i Nobel de Lliteratura) va estar acompanyat per la seua esposa Mercedes Barcha durant un recorregut per les instalacions de la casa familiar, l'escola rural i el panteón a on reposen els pares dels Castro. Fidel va descriure eixa visita com “una celebració íntima i familiar” en la que varen passar hores compartint i rememorant junts.
Estes figures seguixen sent respectades i admirades per numerosos sectors a nivell nacional i internacional, que destaquen el seu paper en la sobirania de Cuba, el seu impacte en la geopolítica mundial i les reformes socials implementades. No obstant, una atra part important de la població, dins i fòra de l'illa, desaprova el seu llegat, al que atribuïx moltes de les causes de l'actual crisis econòmica, migratòria i social que viu el país. Este contrast de visions convertix a Birán no solament en un lloc de valor històric, sino també en un símbol complex del passat i present cubà.
La província conta en 20 llocs declarats Monument Nacional, reconeguts pel seu valor històric, arquitectònic i cultural. Estos llocs reflectixen la riquea del patrimoni provincial i formen part del conjunt de bens protegits per l'Estat cubà, conservant elements representatius de l'història i l'identitat de la regió.[134]
La província posseïx una rica herència cultural, resultat del mestiçage entre tradicions indígenes, hispàniques i africanes, aixina com d'influències contemporànees. Esta diversitat s'expressa en manifestacions artístiques, religioses i populars que formen part del patrimoni immaterial de la regió.
Entre els events culturals més significatius es troben les Romeria de Maig, originades com un pelegrinage religiós al Loma de la Creu, varen ser revitalisades en la década de 1990 en un enfocament artístic i jovenil, convertint-se en un important festival d'alcanç nacional i internacional. Un atre event rellevant és la Festa Iberoamericana, que es realisa en octubre en l'objectiu de fomentar l'intercanvi cultural entre els pobles d'Iberoamèrica per mig de concerts, exposicions, conferències i representacions folklòriques.
La província també conserva tradicions populars com la dècima llauradora, la trova oriental, les fires i els carnestoltes. En municipis com Gibara i Banes es manté la producció artesanal en fanc, fusta i fibres naturals, mentres que edificacions com La Periquera, en la ciutat capital, formen part del patrimoni arquitectònic colonial.
La religiositat popular inclou expressions del catolicisme junt a pràctiques sincréticas d'orige africà. La devoció a la Verge de la Caritat del Coure, patrona de Cuba, està present en numeroses comunitats del territori.
Holguín conta en una ret d'institucions culturals, museus i cases de cultura que eixerciten un paper fonamental en la preservació i difusió d'estes expressions tradicionals i contemporànees.
A pocs quilómetros al surest de la ciutat de Holguín, existix un mirador molt popular per les seues vistes panoràmiques i paisages campestres. Pero lo més famós del lloc és el seu peculiar ruc que pren cervesa.[135] Esta tradició, convertida en símbol turístic, va començar en un ruc cridat Pancho, al que els cuidadors del lloc oferien cervesa com a part de l'espectàcul per als visitants.
En el temps, l'història es va tornar un clàssic del folclore holguinero. Encara que ya no és el mateix animal, el "ruc cervecero" ha segut mantingut com a tradició i s'ha tornat un dels íconos pintorescs i més curiosos del turisme en Holguín.
L'imaginari popular de la província està ple de relats i llegendes que han passat de generació en generació. Un dels més coneguts és el supost túnel subterràneu que conecta l'edifici colonial de La Periquera en la Loma de la Creu, travessant per baix del centre històric de la ciutat. Encara que no existix evidència arqueològica que ho confirme, molts asseguren que va ser construït pels espanyols per a escapar en cas d'atac, i alguns relats afirmen que exploradors locals han intentat seguir-ho sense èxit per la seua deterioració o a la falta d'accés.
Un atre relat profundament arraïlat en la cultura de la regió és l'aparició de la Verge de la Caritat del Coure en la baïa de Nipe.[136] Segons la tradició, en l'any 1612, tres jóvens coneguts com “els tres Juanes” varen trobar una image surant sobre una taula en mig de la mar, mentres navegaven en eixa baïa, i la varen arreplegar. Este succés és considerat l'orige de la devoció mariana més estesa en Cuba. L'història ha segut reconeguda per l'Iglésia Catòlica, encara que alguns detalls varien segons les versions. La Baïa de Nipe, per tant, és vista no solament com un lloc de rellevància geogràfica, sino també espiritual i simbòlica per als cubans creents.[137]
En Cuba no existixen dialectes oficialment reconeguts, pero sí s'aprecien clares variacions regionals en la pronunciació, l'entonament i el lèxic. Estes diferències responen a factors històrics, geogràfics i socioculturals. Tradicionalment, el país es dividix en vàries zones dialectals àmplies: occidental, central, centroriental, suroriental i, en ocasions, una zona extremoriental.
La regió centroriental, que inclou a les províncies de Camagüey, Les Tunas i Holguín, i les ciutats de Bayamo i Manzanillo, mostra influències tant del parla occidental com del parla oriental, en algunes traces fonètiques pròpies. En esta zona –no en la seua totalitat– es nota una dicció més neutra i articulada, en comparació a atres àrees del país.
Dins d'este context, Holguín és freqüentment senyalada com una de les províncies a on millor es parla l'espanyol en Cuba, caracterisada per una pronunciació clara, sense elisió de lletres ni aspiració excessiva de la /s/, traces que sí són més comunes en atres províncies.
Encara que tals apreciacions poden variar segons criteris subjectius o populars, s'observa una preferència general per la forma de parlar en estes regions, especialment en entorns acadèmics i comunicatius. Per un atre costat, en les regions més surorientales, el parla es distinguix per un entonament més rítmic i variacions lèxiques derivades de raïls africanes i canàries.
La diòcesis de Holguín (Dioecesis Holguinensis) va ser establida en maig de 1979 pel papa Juan Pablo II com a part de l'arquidiócesis de Santiago de Cuba. Segons senyes de 2006, contava en uns 435 000 fidels entre una població total d'aproximadament 1 605 000 persones. La seua sèu episcopal és la Catedral de Sant Isidoro, un dels temples més emblemàtics de la ciutat, construïda entre 1818 i 1820 i elevant el seu ranc a catedral en 1979, en consagració en 1996. Una atra iglésia significativa és l'Iglésia de Sant Josep, una de les més antigues i de rellevant importància patrimonial.
El 21 de setembre de 2015,[138] el papa Francisco va realisar una visita històrica a Holguín, la seua primera en l'orient cubà. Va pujar a la Loma de la Creu, va resar i va beneir la ciutat, acompanyat pel bisbe Aranguren i un cor infantil. Posteriorment, va oficiar una missa multitudinària en la Plaça de la Revolució Calixto García, davant més de 150 000 persones i en la presència de Raúl Castro.[139]
Les religions afrocubanas, especialment la santería o religió yoruba, tenen presència rellevant en Holguín. La sinèrgia entre el sincretisme catòlic i estes creències és notòria, com en la devoció a la Verge de la Caritat identificada en Ochún. Encara que la pràctica formal a través de cases-temples requerix l'iniciació de babalawos, l'influència cultural és àmplia, en un percentage de fidels que practiquen ritos afrocubanos i consulten a espiritistas.
En Holguín opera una Associació Cultural Yoruba, fundada oficialment en 1992, que difon el llegat africà en l'illa i gestiona activitats de formació ritual, museus i cult. Ha segut notícia per controvèrsia locals, com la “Lletra de l'Any” realisada per dònes, pràctica tradicionalment masculina en la religió yoruba.
El sistema de transport en la província de Holguín presenta característiques similars a les del restant del país, en infraestructures vials deteriorades, dèficit de transport públic i llimitacions en el suministrament de combustible. Encara que existixen carrers asfaltats en casi totes les ciutats i capçaleres municipals, moltes d'elles es troben en mal estat, especialment en zones perifèriques i rurals. Numeroses comunitats permaneixen sense asfalt, en carrers de terra que dificulten l'accés.
El transport públic és un dels principals desafius en la movilitat de la població. L'escassea de ómnibus, combinada en la crisis energètica i la falta de peces de recanvi, ha provocat freqüents interrupcions en els servicis regulars. Açò obliga a molts ciutadans a dependre de mijos alternatius com:
Bicitaxis: bicicletes adaptades en una estructura i assent atrasser cobert per a transportar un o dos passagers, àmpliament usats dins de les ciutats, sobretot en Holguín.
Coches de tracció animal (coneguts simplement com a “coches”): són carretas arrastrades per cavalls, utilisades principalment en zones rurals i en algunes parts de la ciutat, a on encara constituïxen una opció assequible i constant.
Taxis particulars: que cobren preus variables depenent del trayecte i la demanda, i constituïxen una alternativa per a els qui no poden esperar hores per un ómnibus estatal.
Sobre el transport aéreu, la província conta en dos terminals:
El Aeroport de Moa, en operacions llimitades, atén principalment vols nacionals i té rellevància en el context miner-industrial del nort de la província.
l'estació del ferrocarril de la ciutat de Holguín cobrix rutes interprovinciales, encara que en servicis irregulars i temps de viage prolongats. Existixen també terminals de ómnibus intermunicipales, encara que en baixa freqüència d'eixides i dificultats operatives, aixina com la Terminal de Ómnibus Nacionals en la ciutat capital
En resum, el sistema de transport en Holguín continua enfrontant reptes estructurals i conjunturals, marcats per la deterioració de les infraestructures, la baixa disponibilitat de vehículs i els efectes de la crisis econòmica i energètica. No obstant, la creativitat de la població i l'us d'alternatives tradicionals permeten que la movilitat, encara que llimitada, es mantinga activa en tot el territori.
Sobre la transportación marítima, destaquen els fars, considerats part del patrimoni arquitectònic. El far de Punta Lucrecia és el més important de la província i un dels de major rellevància en la regió oriental de Cuba. La seua construcció va començar el 21 de giner de 1860 i la seua inauguració oficial va tindre lloc el 10 d'octubre de 1868.[140]
Ubicat en l'extrem nort del municipi de Banes, en la costa atlàntica, complix una funció essencial en la senyalisació marítima del llitoral holguinero i de l'accés al canal de les Bahames. Gràcies a la seua estratègica ubicació, és reconegut com un dels 100 fars més importants del món, consolidant-se com un punt de referència històric i funcional dins del sistema d'ajudes a la navegació del país.[141]
La gastronomia de Holguín és una expressió rica i diversa de la cuina tradicional cubana en notables particularitats regionals. Entre les seues begudes més distintives es troba el prú oriental, una infusió fermentada de raïls i espècies que es consumix freda i és valorada per les seues propietats digestives i la seua arraïlada cultural.[142]
Un atre component essencial de la dieta tradicional és el casabe, una coca prima i crujiente elaborada a partir de yuca amarga rallada i deshidratada; el seu us es remonta a les cultures taínas precolombinas i es manté vigent.[143]
Aixina mateix, en les celebracions familiars i religioses, aixina com davant el naiximent d'un nou bebé, és comú la preparació del aliñao, una beguda artesanal a pur de frutes tropicals en aguardiente, espècies i sucre. La cuina holguinera també inclou plats típics cubans com el lechón torrat en púa, els tostones de banana, l'arròs congrís, les yucas en mulle, i darreries tradicionals com els bunyols de yuca, el dolç de coco i la melada de guayaba.
José Agustín García Castañeda (1902-1982), advocat, naturaliste, escritor i historiador.
José Miguel Abreu Cardet (1951), historiador, Premi Nacional d'Història 2018.
José Roque Ramírez, conegut com L'Àguila Negra (1887-1977), va aplegar a convertir-se en un dels grans timadores i estafadores internacionals de tots els temps, burlant la policia de bona part del món.
Rolando Masferrer (1918-1975), pandillero, polític, advocat, periodiste, congressiste, propietari de diaris i empresari. Va ser veterà de la guerra civil espanyola.
↑Gasseta Oficial de la República de Cuba. Llei No. 1304 de la Divisió Polític-Administrativa. Gasseta Oficial Extraordinària No. 12 de 3 de juliol de 1976.
.png){kind=link}
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Província de Holguín.