Pozas de marea
.jpg){kind=link}
Les pozas de marea són tolls que es formen entre les roques i els sediment propencs a la vora de la mar, en quedar massa d'aigua atrapada quan baixa la marea. Es diuen també tosqueras (us argentí) o tolls intermareales, i molts només existixen com a entitats reconeixibles durant la bajamar. Es donen sobretot en les costes de mars templades, pero també en mars càlides. El mateix fenomen pot observar-se aixina mateix en coss d'aigua dolça, pero és més característic de la mar, per l'onage i a la marea, que suponen aportes regulars.
D'eixos tolls, cada u constituïx un hàbitat, efímer per a algunes de les criatures, i en conjunt alberguen animals dels que molts, pel seu adaptabilitat, han cridat fortament l'atenció de naturalistas i biòlecs marins, i també la d'alguns ensagistes filosòfics i atres escritors. Un eixemple d'açò últim és el de l'obra Diari d'a bordo de la Mar de Cortés (The Log from the Siga of Cortez), de John Steinbeck, a on pot llegir-se: « És aconsellable alçar la mirada del toll de marea i dirigir-la a les estreles, i despuix baixar-la i dirigir-la una atra volta al toll de marea. » (« It is advisable to look from the tide pool to the stars and then back to the tide pool again. »)[1]
En ser molts d'ells llocs de fàcil accés, s'han amprat tradicionalment per a la recolecció d'aliment en forma de moluscs, crustacis, peixos menuts, etc.
Zones del formació
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Zona intermareal.
Estos tolls es formen en la zona intermareal, que està somesa a l'acció de les ones durant la pleamar i ademés rep rosada llavors i durant les tormentes. El restant del temps, les roques estan expostes a la insolació i al vent. Pocs organismes poden sobreviure en tals condicions. Líquenes i cirrípedos són els que habiten esta zona.[1] Els cirrípedos viuen ací en una forta llimitació d'altura, depenent del nivell de la mar i de les condicions de la marea. En estar el lloc expost al sol i al vent de manera periòdica, han d'estar ben adaptats a la pèrdua d'aigua. Les closques, de calcita, són impermeables, i conten en dos plaques que s'esgolen per a ocluir la boca.
Zona de la llínea de pleamar
[editar | editar còdic]En la zona de la llínea de pleamar, els organismes han de sobreviure al onage, a les corrents i a la insolación. Allí es troben anémones, estreles, cochinillas, carrancs, clòchines i algues verdes en les que es refugien nudibranquios i carrancs ermitaños. L'onage en part dificulta la vida, pero també du aliment, especialment per als organismes filtradores.[2]
Zona de la llínea de bajamar
[editar | editar còdic]
Esta zona està sumergida en la seua major part, i només es troba exposta durant la bajamar. Bullente de vida, conta en més vegetació marina, sobretot en algues, presenta una major diversitat i no han d'estar tan ben adaptats a la dessecació i als extrems de temperatura. Es troben orelles de mar, anémones, algues pardas, cochinillas, carrancs, algues verdes, hidroides, isópodos, tels, clòchines, nudibranquios, pepinos, estreles, ariçons, camarones, esponges, poliquetos... Estos organismes poden alcançar major tamany en haver més aliment aprovechable, en ser l'aigua suficientment somera com per a aprofitar millor la llum per a la fotosíntesis, en mantindre's la salinitat en uns nivells adequats i perque la poca hondura i l'onage protegixen dels depredadors de gran tamany.
La vida en els tolls intermareales
[editar | editar còdic]El toll de marea és hàbitat d'organismes resistents, com ariçons, estreles, clòchines i caragols marins, que han d'adaptar-se als canvis freqüents del seu ambient: la salinitat, la temperatura i la concentració d'oxigen són fluctuantes. Si be tenen que evitar els inconvenients d'estos canvis, els organismes que viuen en el toll depenen d'ells per a la seua nutrició mentres permaneixen allí.[1]
Com en tots els ecosistemas, en les relacions interespecíficas i en les intraespecíficas s'establix un equilibri inestable entre la competència, el mutualisme i atres modalitats.
Per un atre costat, les ones poden desapegar a les clòchines i arrastrar-los a la mar; les gavines prenen en el pic als ariçons, alcen el vol i els deixen caure per a trencar-los; les estreles mengen clòchines, i són menjades per les gavines...
La diversitat és major en els tolls formats entre les roques, ya que els formats en l'arena o entre la vegetació terrestre són més visitats pels depredadors.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Pozas de marea» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.