Adaptació biològica

Una adaptació biològica és un procés fisiològic, traça morfològica o modo de comportament d'un organisme que ha evolucionat en el temps per mig de la selecció natural de tal manera que incrementa les seues expectatives a curt determini per a reproduir-se en èxit. Té tres significats, un de fisiològic i dos evolutius:

• Alguns fisiólogos utilisen el terme adaptació per a descriure canvis compensatoris que ocorren a curt determini en resposta a disturbis ambientals. Estos canvis són el resultat de la plasticidad fenotípica. No obstant, açò no és adaptació i els térmens aclimatació i aclimatisació són més correctes.

En biologia evolutiva, l'adaptació es referix tant a les característiques que incrementen la supervivència o l'èxit reproductiu d'un organisme, com al procés pel qual s'adapten els organismes:

• Adaptació com a patró: Qualsevol caràcter, morfològic, fisiològic, de conducta, o de desenroll que incrementa la supervivència o l'èxit reproductiu d'un organisme. Per eixemple, es considera que la presència d'hemoglobina és una adaptació que permet el transport de major cantitat d'oxigen en la sanc.

• Adaptació com a procés: Els mecanismes pels quals la selecció natural ajusta la freqüència dels gens que codifiquen per a traces que afecten el número de descendents que sobreviuen en generacions successives, açò és, l'aptitut. Per eixemple, en un tàxon l'aument en la concentració d'hemoglobina pot considerar-se una adaptació a ambients en baixa concentració d'oxigen. Com en este cas els atributs necessaris per a l'adaptació i per a la selecció natural inclouen variabilitat, repetibilidad, heredabilidad i supervivència diferencial dels descendents, molts autors consideren que l'adaptació és casi sinònima de la selecció natural.

Existix una diferència conceptual important entre la resposta evolutiva a la selecció natural i la selecció fenotípica. Mentres que la resposta evolutiva a la selecció natural requerix l'estudi del canvi genètic que té lloc d'una generació a l'atra, la selecció fenotípica descriu els efectes immediats de la selecció en la distribució estadística dels fenotips dins d'una generació sense considerar la base genètica o herència dels caràcters.

És important tindre present que les variacions adaptatives no sorgixen com a respostes a l'entorn sino com a resultat de la mutació (canvis puntuals en l'ADN, reestructuració de l'ADN, reestructuració cromosòmica) i recombinació.

L'adaptació és un procés normalment molt llent, que té lloc durant centenars de generacions i que en general no és reversible. No obstant, a voltes pot produir-se molt ràpidament en ambients extrems o en ambients modificats per l'home en grans pressions selectives. La falta d'adaptació du a la població, espècie o clado a l'extinció.

Tipos d'adaptació

Hi ha tres distints tipos d'adaptació al mig en el que viuen:

• Morfològica o estructural: estes adaptacions poden ser anatòmiques, pero dins de les adaptacions morfològiques també s'inclou el mimetisme i la coloració críptica. Per eixemple, entre les adaptacions dels cactus a l'ambient desértico es troben les espines, que són fulls modificats. Les espines protegixen als teixits suculents del cactus de potencials herbívors, servixen com a llocs de condensació de la humitat de l'aire i com a protecció de la corfa fotosintética contra la insolació intensa i la radiació UV. Ademés, el color de les espines (a sovint tenen el color de la pastura seca) podria ser una adaptació per al camuflage o per al reconeiximent per part dels polinisadors o dels dispersantes de les llavors.

• Fisiològica o funcional: és aquella que representa un canvi en el funcionament de l'organisme, per eixemple, la glándula de la sal en les iguanas marines de les illes Galápagos és una adaptació que permet a les iguanas que els seus riñons són incapaces de produir una orina concentrada, excretar l'excés de sal incorporat en engolir aigua de mar o a través de la superfície del cos.

• Etològica o de comportament: el corteig de les aus del paraís (Paradisaeidae) és una adaptació que permet el reconeiximent de parelles potencials de la mateixa espècie. El mascle que posseïx el plomall i el corteig més estimulant té major provabilitat de deixar major número de descendents i menor número d'híbrits. Per lo que aquells mascles que posseïxen plomalls especials i que eixecuten cortejos elaborats posseïxen una gran ventaja selectiva.

Adaptació a nivell molecular: encara que l'evolució per selecció natural de traces morfològiques, fisiològics i comportamentals és acceptada per la majoria dels biòlecs, l'importància de la selecció natural en l'evolució molecular és discutida. En els últims anys s'han desenrollat métodos estadísticament robusts que permeten detectar evolució molecular adaptativa i s'han identificat numerosos casos d'adaptació molecular en varis sistemes d'enzimas des dels virus a l'home.

Requisits per a que una traça siga considerada una adaptació

Tots els biòlecs estan d'acort que una característica és adaptativa quan, comparada en per lo manco alguna atra característica alternativa, incrementa la supervivència i l'eficàcia reproductiva. No obstant, en la seua definició alguns autors inclouen una perspectiva històrica i uns atres no ho fan. Per eixemple, Reeve i Sherman definixen adaptació com aquella variant fenotípica que posseïx major aptitut.

Esta concepció és ahistórica. Atres autors, com Harvey i Pagel, opinen que per a que una característica siga considerada una adaptació deu ser una apomorfía (caràcter derivat) que va evolucionar en resposta a un agent selectiu específic. Esta concepció d'adaptació és històrica i requerix comparar els efectes d'una traça sobre l'aptitut en els de la variant ancestral del com la traça moderna ha evolucionat.

Alguns caràcters nous (expressats per mutació genètica) evolucionen per modificació contínua d'un caràcter (o gen) prèviament existent sense canviar la funció. Uns atres evolucionen per modificació constant, pero en un canvi en la funció. Inclús uns atres evolucionen quan parts prèviament existents pero separades es combinen.

Gould i Vrba sugerixen que les característiques que han evolucionat per a una funció diferent a l'actual, o sense funció original adaptativa, pero que han segut cooptades per a un nou us reben el nom d'exaptacions. La traça va poder evolucionar per selecció natural per a una funció diferent a l'actual i després ser cooptado per a la seua funció actual. Aixina, característiques actualment útils inclouen adaptacions i exaptaciones, i abdós constituïxen les aptacions.

Per eixemple, les plomes de les aus podrien haver-se originat en el context de selecció per a l'aïllament tèrmic i la termorregulación, i solament més tarde ser utilisades per al vol. En este cas, les plomes són una adaptació per a l'aïllament tèrmic i una exaptación per al vol.

Futuyma conclou que es pot dir que una traça és una adaptació per a alguna funció si s'ha tornat dominant, o és mantingut en la població (espècie o clado), per selecció natural per a eixa funció. És dir, la selecció natural és la força evolutiva que explica les adaptacions. Per a que actue la selecció natural és necessari que existixca variació heretable que influïxca en la provabilitat de deixar més descendència. Per lo tant:

• Deu existir variació fenotípica entre els individus d'una població. La variació s'origina per mutació i recombinació i és a l'encert sobre la direcció de l'adaptació.
• El caràcter deu ser heretable, açò és, requerix que la variació fenotípica es dega, a lo manco en part, a una variació genètica que permeta la transmissió dels fenotips seleccionats a la següent generació.
• Deu existir una relació entre el caràcter i la provabilitat de sobreviure o reproduir-se (aptitut diferencial). En conseqüència, per a establir que una traça és una adaptació és necessari:
• Demostrar que la traça és -o ha segut- variable.

• Demostrar que la variant presuntament adaptativa té major aptitut que la variant prèviament existent (ancestral)
• Demostrar que la contribució potencial en aptitut de la presunta adaptació és major que els seus costs.
• Demostrar que la selecció està actuant -o ha actuat en el passat- favorint a la presunta adaptació sobre atres variants. Una traça no es considera una adaptació:
• Quan la traça és conseqüència de la química o de la física. Per eixemple, el color roig de la sanc és un subproducte de l'estructura de l'hemoglobina i no és adaptatiu. La capacitat de fixar oxigen sí és una adaptació.
• Quan la traça va evolucionar per deriva genètica a l'encert i no per selecció natural. la teoria neutralista de l'evolució molecular desenrollada per Motoo Kimura sosté que, a nivell molecular, la majoria dels canvis evolutius es deurien a la deriva genètica d'als mutantes selectivament neutres i no seria adaptativa.

• Quan existix correlació genètica entre una característica no adaptativa en una traça adaptativa. la pleiotropía (efecte fenotípico d'un gen sobre múltiples característiques) és un atre mecanisme no adaptatiu que s'expressa com correlacions en el desenroll o en diferents traces o dimensions de l'organisme.

• Quan la condició de la traça en una espècie és conseqüència de la seua història filogenético. Per eixemple, la falta d'ales en la puças, els antecessors de la qual eren alados seria una adaptació, pero la falta d'ales en Microcorphia no és una adaptació perque cap dels seus antecessors tenia ales. Que la característica fora una adaptació per a un ambient del passat és una atra possibilitat. Per eixemple, s'ha hipotetizado que el frut gran i leñoso del jícaro (Crescentia alata) era una adaptació per a la dispersió de les llavors per grans mamífers del Pleistoceno, com els gonfotéridos, extinguits fa més de 10000 anys. D'acort a esta hipòtesis en l'actualitat les característiques d'esta llavor no poden considerar-se adaptacions.

Aspectes històrics

El concepte d'adaptació naix en el XIX. El seu orige epistemològic és doble: adquirix forma, per una part, dins del context de la teoria de l'evolució, siga esta lamarckiana o darwiniana i, per l'atra, en relació en la biologia teòrica a partir de Claude Bernard. Pero solament en una fase recent, signada pel advenimiento d'una teoria “sintètica” de l'evolució i pel progrés de la ciència de les regulacions (cibernètica), la noció d'adaptació coneix la radiació conceptual que li conferix agilitat i consistència. L'explicació del concepte d'adaptació pot proseguir-se en el pla fenomenològic i en el pla funcional.

Métodos per a reconéixer les adaptacions

• Brooks i McLennan consideren que l'adaptació té tres components: l'orige, la diversificació i el manteniment dels caràcters. El manteniment de les traces en ambients moderns, a on els processos que molegen les interaccions entre l'organisme i l'ambient poden ser observats i medits directament, és estudiat a nivell microevolutiu poblacional utilisant conceptes de la genètica de poblacions. Els atres dos components, l'orige i la n dels caràcters, són estudiats per mig d'un enfocament macroevolutiu,a on s'observa l'evolució d'un caràcter i s'evalua si la selecció natural pot explicar el seu orige.
• Enfocament microevolutiu:

• Argument de disseny: En este tipo d'estudis s'evalua si una traça morfològica o fisiològic afecta el rendiment d'un organisme. Els organismes són considerats màquines dissenyades per a funcionar óptimamente baix les condicions prevalecientes en el seu ambient. En els camps de la fisiologia i la morfologia funcionals prediccions es deriven a sovint de models ingenieriles. Estos models han segut la base per a l'estudi de varis aspectes fisiològics com la locomoció, la respiració, la transferència de calor i la funció renal. Per eixemple, la forma dels peixos s'ajusta a les prediccions d'un model hidrodinàmic. En l'actualitat, es considera que la selecció no actua en forma independent sobre cada u dels caràcters i els estudis en les àrees de la morfologia comparada i la biomecánica se centren tant en els principis de disseny de sistemes biològics com en la transformació històrica de l'estructura i la funció durant l'evolució.

• Models d'optimisació: l'optimisació és una ferramenta presa de l'economia i de l'ingenieria en els anys 60. Durant els anys 70 i 80 es va fer popular l'aplicació de models d'optimisació en estudis d'evolució fisiològica, morfològica, del comportament, i d'història de vida. Un model d'optimisació definix l'estratègia fenotípica que maximizar l'aptitut (fitness) en un determinat ambient i definix un conjunt de mecanismes hipotètics per mig dels quals la selecció natural hauria molejat la variació en la traça. En l'estudi de les adaptacions un model d'optimisació busca predir quins són els compromisos (trade-off) entre costs i beneficis que proporcionen a l'individu el benefici net màxim. Per a alguns investigadors els models d'optimisació deuen verificar-se utilisant métodos comparatius. Els models d'optimisació són controversials per a la biologia evolutiva per les següents raons: 1) els organismes deuen eixercitar diverses funcions de manera simultànea, per lo que provablement es generen compromisos i difícilment s'aplegue a un òptim simultàneu en tots els processos; 2) els materials biològics tenen llimitacions producte dellegat històric de cada grup; 3) els ambients estan generalment canviant, i la selecció natural no sempre pot seguir eixe ritme de canvi; i 4) la deriva genètica pot ser important en certes poblacions.

Per eixemple, la Teoria de Forrajeo Òptim (TFO) utilisa alguns conceptes econòmics i els aplica al problema del forrajeo. En essència, est és vist com un problema de costs i beneficis. Usualment, els costs són representats en térmens de temps i els beneficis en térmens de consum d'energia. Aixina, un animal que busca aliment, tindria que minimisar el temps que dedica a buscar aliment i maximizar la cantitat d'energia que consumix. El model supon que l'optimisació de l'energia està relacionada d'alguna manera en la maximisació de l'aptitut. Este enfocament al comportament de forrajeo animal comença a desenrollar-se a mitan dels anys 60 en els treballs de MacArthur i Pianka, i d'Emlen

• Experimentació: Consistix en la manipulació del sistema per a determinar la seua utilitat actual i els seus efectes sobre l'aptitut. Els experiments són la ferramenta més poderosa de la ciència puix permeten aïllar i provar l'efecte que tenen factors simples i ben definits sobre el fenomen en estudi. Un gran alvanç en els estudis de la selecció i l'adaptació ha segut la combinació d'observacions de camp a llarc terme en múltiples poblacions replicades en manipulacions en el camp i en senyes genètiques obtingudes en estudis de laboratori. Per eixemple, existix bona evidència experimental, a través d'experiments de laboratori i de camp, sobre l'eficàcia dels colors d'advertència (aposemáticos) i el mimetisme.

• Método comparatiu: Este método utilisa comparacions entre espècies o poblacions correlacionando la variació d'un caràcter en les pressions selectives del context ecològic. Se supon que la selecció natural ha operat aplegant a una solució semblant per a un problema ambiental similar. Per lo tant, s'assumix que la convergència morfològica, fisiològica o de comportament d'organismes no relacionats en ambients similars és una prova relativament robusta de que s'ha produït adaptació per selecció natural. Els organismes poden presentar traces semblants perque les seues característiques són producte d'una resposta adaptativa similar o perque la varen heretar d'un mateix antecessor. És per això, que si no es consideren les relacions de parentesc, l'utilisació de senyes procedents de distintes espècies per a inferir processos d'adaptació pot donar lloc a problemes de falta d'independència o pseudo-replicació filogenético. En conclusió, en estudiar les adaptacions utilisant comparacions entre espècies deuen contemplar-se de forma explícita les relacions filogenético. Per eixemple Hosken va demostrar, utilisant el método comparatiu i després de realisar els controls filogenético apropiats, evolució correlacionada entre el tamany del grup social i el tamany dels testículs en 12 espècies de rat penats frugívoros del Vell Món. Quan en una espècie de rat penat evoluciona un tamany de grup més gran (o més chicotet) que en la seua espècie germana hi ha tendència a l'evolució de testículs més grans (o més chicotets). L'autor discutix estos resultats en el context de la teoria de competència d'esperma.

• Enfocament macroevolutiu:

• Anàlisis comparatiu filogenético: Les crítiques de Lewontin i Gould al Programa Adaptacionista varen induir a reformular els estudis de l'adaptació i incloure una perspectiva filogenético. En els últims anys s'han publicat métodos rigorosos i accessibles que permeten incloure explícitament a les adaptacions i a la selecció natural en els anàlisis filogenético comparatius. Gràcies a la Paradoxa Lewontin s'assentaven unes noves bases adaptatives que feyen tambalejar els principis fins ara afiançats, ya que postulava que un organisme és diferents per sí mateix i no tant per la seua procedència ètnica o suposta herència racial.

En els estudis basats en anàlisis cladistas s'utilisen dos enfocaments. El primer explica events únics dins dels linajes, en émfasis en l'anàlisis de novetats evolutives (apomorfías) i considera que l'adaptació és una funció apomórfica promoguda per la selecció natural en comparació a la funció plesiomórfica. En el segon, s'expliquen les correlació entre events similars a través de tots els linajes, emfatisant l'anàlisis de coincidències (homoplasias, convergència). L'evolució convergent de traces fenotípicos similars en contexts ambientals similars es considera una evidència d'adaptació. No obstant, l'evolució convergent d'una traça en un ambient en particular pugues no ser producte de la selecció natural per a eixa traça en eixe ambient i, per un atre costat, les espècies poden respondre a pressions selectives semblants evolucionant adaptacions no convergents. Per estes raons, es considera que els estudis de convergència per a provar hipòtesis d'adaptació deuen estar acoplats en atres métodos, tals com la medició directa de la selecció o investigacions sobre els correlatos funcionals en l'evolució de la traça. Els métodos comparatius filogenético permeten l'identificació de patrons a gran escala a través de varis tàxons i durant llarcs periodos de temps, mentres que les manipulacions experimentals permeten provar les hipòtesis mecanísticas implicades en impulsar dits patrons.

Per eixemple, es hipotetiza que les bandes dorsals del bicho pal, Timema, conferixen camuflage (cripsis) als insectes que habiten plantes en fulls en forma d'agulla. Els resultats dels anàlisis filogenético comparatius sobre l'evolució de les bandes varen ser consistents en dita hipòtesis adaptativa, revelant que l'orige de les bandes dorsals està evolutivamente correlacionado en desviacions dels insectes a plantes en fulls en forma d'agulla. No obstant, per a evaluar la presència de cripsis (el mecanisme propost) i mostrar que esta traça va impulsar l'associació esgarre-ambient es varen fer necessàries manipulacions experimentals utilisant espècies de bicho pal modernes. Per a això, es varen comparar experimentalment les taxes de predación sobre diferents espècies de Timema molt relacionades filogenéticamente sultados obtinguts varen confirmar que les bandes dorsals conferixen cripsis i protecció contra els predadores, recolzant l'interpretació del patró filogenético i proporcionant un clar eixemple de cóm l'integració d'enfocaments comparatius i experimentals pot reforçar una hipòtesis d'una atra manera i

Les modalitats de l'adaptació

El terme genèric d'adaptació amagada baix una aparent senzillea una rica fenomenologia. En efecte, l'adaptació pot actualisar-se en totes les dimensions del sistema biològic:

a) Per caràcters o variacions morfològiques, ya externes, com la disposició dels membres, ya internes, com les estructures dels òrguens. b) Per la fisiologia: variacions quantitatives i qualitatives del metabolisme, secrecions, etc. c) Pel comportament: aptituts etoecològiques, investigació i explotació d'un mig, estructuració del Umwelt;

d) Per procediment tècnic, és dir, per modelació i movilisació del mig, des de la tela d'aranya fins a les tècniques humanes. i) Per reaccions colectives, des del simple efecte de grup fins als complexos sistemes tècnic-culturals de l'home (ritos, mits, normes, sistemes de simbolisació).

Adaptació i vida

L'anàlisis del concepte d'adaptació sembla destinat al círcullògic: es definix la vida per la capacitat d'adaptació, pero el criteri de l'adaptació estreba en mantindre viu lo viu. Des de després, el concepte d'adaptació és coextensivo en el concepte de vida i esta tautologia és soslayable per mig d'una explicitación progressiva de la llògica concreta del sistema biològic en acte. El sistema biològic es presenta com un sistema capaç d'assegurar la constància i la permanència de certes propietats del seu mig interior intelectual (Claude Bernard) o, de manera més general, d'assegurar la seua homeostasis (Cannon).

L'adaptació com a complex dinàmic organisme-mig

Pot prendre's com a punt de partida d'un anàlisis crític del concepte d'adaptació esta definició d'Herbert Spencer: “ajust continu de les relacions internes a les relacions externes”. Cal destacar que tota adaptació supon com a necessària condició prèvia l'ajust de les relacions internes mateixes: una variació interna, encara que ajustada a una variació externa, no tindria valor adaptatiu si mostrara ser incapaç d'ajustar-se en primer lloc al conjunt de les relacions internes del sistema.

Adaptació als ambients aquàtics

Plantes

Raïl

• En les plantes sumergides és escassa per dos raons: primera, perque en estar rodejades d'aigua no necessiten una raïl molt extensa que l'absorbixca i segona, perque l'aigua les sosté.
• És abundant en les plantes flotants perque necessiten absorbir aigua perque la planta esta sobre la superfície i ademés perque necessita un «contrapeso» per a que no li la duga el vent.
• No tenen pèls absorbents perque en tindre una epidermis prima l'aigua entra per tots costats.

Talle

Els talles:

• Hi ha espais «buits» entre els teixits que contenen aire (aerénquima) i formen lo que es diu «estanys aeríferas» que els servixen per a surar.
• No tenen teixits de sostingues perque l'aigua les sosté.
• Es fragmenten fàcilment (propagació asexual).
• Absència de gots de conducció perque absorbixen aigua per tot el «cos».
• Epidermis prima perque l'aigua entra i ix lliurement.

Fulls

Les fulls:

En les plantes sumergides...

• Són acintades (com a cintes) per a que no es trenquen per l'aigua i per a tindre major superfície de contacte en l'oxigen.
• Algunes són vert obscur (per la clorofila) per a aprofitar més l'escassa llum que hi ha baix l'aigua.
• Absència d'estomas (chicotets poros): no els necessiten perque estan rodejades d'aigua.

En les plantes flotants...

• Són de gran superfície per a poder surar.
• Posseïxen estomes sol en la cara superior per a regular l'entrada i eixida de gasos i aigua.

Animals

Els animals:

• Presència d'aletes, extremitats com a rems, propulsió a chorrada o «cilios» per a poder desplaçar-se.
• Forma hidrodinàmica per a facilitar el desplaçament en l'aigua.
• Alguns posseïxen cámara per a facilitar la flotació.
• Els peixos en esquelet òsseu posseïxen bufa natatoria per a facilitar l'ascens i el descens.
• Respiració branquial o a través de la pell per a aprofitar l'oxigen dissolt en l'aigua.

Adaptacions a l'ambient aeroterrestre

Plantes

• Desenroll de cutícula grossa sobre la epidermis per a evitar la deshidratació.
• Desenroll important de la raïl per a sostindre la planta i per a prendre l'aigua i els nutrients.
• Desenroll d'un sistema de conducció o a través de gots (gots de conducció) per a transportar aigua i nutrients des de la raïl a tot el cos.
• Presència d'estomes per a intercanviar gasos en l'atmòsfera i regular l'excés d'aigua.
• Varen formar un esquelet de sostingues de fibres resistents per a elevar la planta del sol (empinar-la).
• Desenroll d'òrguens de gran superfície (fulls) per a captar l'energia lumínica.
• Desenroll de grans de polen per a assegurar la trobada de les gametas.

Animals

Invertebrats

• Posseïxen una envoltura impermeable de quitina per a evitar la deshidratació.
• Exoesquelet de quitina per a mantindre empinat el cos.
• Desenroll d'un clafoll impermeable en els ous per a assegurar el manteniment de l'aigua en l'interior.
• Diverses formes de locomoció (marcha, bot, vol, etc) a través de distintes estructures especialisades per al desplaçament.
• Fecundació interna per a assegurar l'unió dels gamets.

Vertebrats

• Presència de pell o tegumento impermeable per a evitar la deshidratació.
• Endoesqueleto d'os per a mantindre el cos empinat.
• Fecundació interna en alguns per a assegurar l'unió de les gametas.
• Presència de líquits en els ous i en el cas dels mamífers presència d'una placenta per a preservar a l'embrió.

Adaptació genètica

La selecció natural juga un paper fonamental en els processos adaptatius dels organismes, per lo que, genètica i ambient estan estretament relacionats. Els individus desenrollen característiques fenotípicas favorables per al seu entorn, açò a la seua volta es deu a un genotip que pot vore's modificat per mutacions i variacions epigenéticas, estes es mantindran en el trascurso del temps si són idònees per al mig. Ademés, s'ha observat que la presència de repeticions en tàndem (TR) pot actuar també a nivell adaptatiu, aixina com, ser una chafada evolutiva oferint-nos informació de processos evolutius de l'organisme d'estudi. Un eixemple clar en este aspecte és el kril antàrtic. Estudis recents han demostrat que este crustaci posseïx el genoma més gran determinat fins a la data, este gran tamany es deu a la presència d'una enorme cantitat de TRs que s'inserten en les seqüències dels intrones i gens del genoma de l'invertebrat. En estes investigacions varen determinar la presència de diferents polimorfisme de nucleòtit únic (SNPs) els quals presenten una expressió alica diferencial quan es comparen diferents grups poblacionals de la mateixa espècie, evidenciant l'influència del mig en l'expressió gènica. L'expressió gènica diferencial estacional del kril antàrtic es pot observar en més detall en certs gens com l'expressió de NEMO en hivern, una serina/treonina proteïna cinasa que participa en processos de quiescencia; i l'expressió de vitelogenina (VTG), proteïna fonamental per als processos de desove en estiu.

En un estudi recent es va identificar per primera volta que LRMDA (c10orf11/ OCA7), està implicat en l'evolució adaptativa, este gen juga un paper important en la síntesis de la melanina. També es va reafirmar la pressió selectiva adaptativa sobre gens coneguts associats a la pigmentació, com NCOR1, RAB21HDAC4 i TMEM163.

Adaptació i comportament

El concepte d'adaptació li dona sentit també a les ciències socials ya que el comportament dels sers humans contempla essencialment algun tipo d'adaptació al mig social. Joseph Nuttin va escriure: “La noció d'adaptació, tal com molt a sovint li l'ampra en l'estudi del comportament i de la seua motivació, es referix de manera més especial a l'equilibri homeostático i als processos reguladors relacionats en este. En efecte, es tendix a concebre la conducta i la seua motivació com una adaptació o una readaptació de l'organisme al mig, baix l'influència de la ruptura momentànea de l'equilibri que se supon que existix entre els dos pols (organisme o personalitat, per una part, i mig, per l'atra). Esta ruptura es manifesta com una necessitat o un estat de tensió, lo que proporciona al mateix temps la font dinàmica del procés d'adaptació que definix al comportament mateix”.

La paraula adaptació s'ampra per a designar un procés de canvi, en organismes i màquines, que tendix a fer-els més aptes per a la seua supervivència o per a conseguir certs objectius buscats. La generalitat del procés adaptatiu involucra inclús a tota la humanitat. la llei de complexitat-consciencia nos indica una propietat de la vida inteligent que contempla l'adaptació a l'orde natural com a objectiu implícit en la pròpia existència del gènero humà.

Vore també

• Adaptacionisme
• Cibernètica
• Cladística
• Coevolución
• Filogenia
• Homeostasis
• Método científic
• Paisage adaptatiu
• Psicologia evolutiva
• Radiació adaptativa
• Selecció natural
• Entorn extrem