Bufa natatoria

Bufa natatoria

Bufa natatoria d'una brema.

La bufa natatoria és un orgue de flotació que posseïxen molts peixos òsseus. Es tracta d'una bossa de parets flexibles plena de gas i es troba en el celoma, just baix la columna vertebral. Els peixos òsseus tenen un pes específic llaugerament per damunt de l'aigua. La bufa natatoria controla la flotabilitat neutral del peix en l'aigua, sense la necessitat d'un esforç muscular.^{cita requerida}

La majoria dels peixos òsseus posseïxen una bufa natatoria, no obstant, existixen excepcions com alguns peixos bentónicos que no es beneficiarien d'una flotabilitat neutral. Molts peixos predadores tampoc la tenen i els dona la ventaja de poder-se moure ràpidament en diferents profunditats, mentres peixos en la bufa natatoria són llimitats a certa profunditat en l'aigua. Eixemple típic d'estos predadores són els elasmobranquios (taburons i ralles), i també el verdel.^{cita requerida}

Funcionament

Com s'ha mencionat anteriorment, el peix solament està surant en equilibri a certa profunditat. Açò es deu a que la pressió hidrostàtica aumenta en la profunditat, lo que fa que el volum de la bufa disminuïxca a major profunditat. Açò no li causa problemes greus al peix, ya que fins a inclús en una bufa completament comprimida, el peix solament pesa llaugerament més que l'aigua. No obstant, quan la bufa puja s'expandix i el peix té que nadar activament cap a avall, de lo contrari pujaria fins a una altura crítica a on perdria el control.

Existixen dos maneres d'ajustar el volum de la bufa natatoria:

1. Fisóstomos: Molts peixos que tenen el seu hàbitat prop de la superfície de l'aigua solament pugen a esta i engolen aire per a carregar la bufa i per a descarregar “eructan” l'aire. Açò és possible perque tenen un conducte neumàtic que conecta la bufa en l'esòfec. Peixos que varien molt en profunditat del seu hàbitat tindrien que engolir molt aire per a estar equilibrats a alta profunditat, açò els donaria molta força flotant cap a dalt a baixa profunditat, aixina requerixquen molt esforç per a baixar. Els salmons sofrixen d'este problema i estudis mostren que no engolen aire adicional abans de baixar, lo que els fa negativament flotants i els facilita baixar, pero requerixen més esforç per a pujar.
2. Fisoclistos: Els peixos més especialisats no tenen el conducte neumàtic i ajusten el volum de la seua bufa per intercanvi de gasos de la sanc, lo que els fa independents de l'aire per damunt de la superfície. La major part de la superfície de la bufa és impermeable al gas, aixina que l'intercanvi d'est ocorre solament en dos llocs específics. En la glàndula de gas, a on s'agrega gas a la bufa i una zona de reabsorció (el oval), a on es transmet gas des de la bufa a la sanc. La glàndula de gas conté una ret de capilars sanguíneus, cridats repte mirabilis. Una repte és un conjunt de capilars que tenen un contraflujo en les venes i artèries, que prevé una pèrdua d'oxigen al sistema sanguíneu. Este sistema és molt eficaç i demostra això en condicions extremes. Existixen peixos que usen este sistema en profunditats de fins a 4000 m, en a on la pressió dins de la bufa puja a 400 atm, mentres la pressió en la sanc no pot sobrepassar els 0,2 atm. Reabsorber gas de la bufa al sistema sanguíneu és més fàcil, perque el gas es difon naturalment pel gradient de pressió quan el peix obri una vàlvula muscular.

Diferències del tamany de la bufa en aigua dolça i aigua de mar

La bufa natatoria és de forma més o menys oval, pero varia prou en diferents espècies. El volum, pel contrari, casi sempre es manté igual, i solament varia entre aigua dolça i aigua del mar. En peixos marins la bufa ocupa un 5 % del volum total de peix, mentres en peixos d'aigua dolça ocupa un 7 %. Açò es deu a que la gravetat específica d'un peix es manté constant entre les diferents espècies, pero com l'aigua dolça té una densitat menor que l'aigua marina, es necessita un volum major per a alcançar una flotabilitat neutral.^{cita requerida}

Bibliografia

• Moyes Cristopher i, Schulte Patricia (2007). Principis de Fisiologia Animal. Madrit: PEARSON EDUCACIÓN. pp. 456-457. ISBN 84-7829-082-6.
• Hickman, Cleveland P., Larry S. Roberts, Allan Larson, Fernando Martínez, and Rafael Ballester. Zoologia: principis integrals. 3a ed. Nova York: Interamericana ; McGraw-Hill, 1994. Print.
• Nielsen, Knut. Animal physiology: adaptation and environment. 5th ed. Cambridge [England: Cambridge University Press, 1997. Print
• Tanaka, H., Takagi, Y., & Naito, Y. (2001). Swimming speeds and buoyancy compensation of migrating adult chum salmon Oncorhynchus keta revealed by speed/depth/acceleration data logger. Journal of Experimental Biology, 204(22), 3895-3904.