Corrent marina
3.png){kind=link}
Una corrent oceànica o corrent marina és un moviment de les aiguas en els oceàs i, en menor grau, dels marés més extensos. Estes corrents tenen multitut de causes, principalment, el moviment de rotació terrestre (que actua de manera distinta i fins a oposta en el fondo de l'oceà i en la superfície), aixina com el moviment de translació de la Terra, la configuració de les costes i l'ubicació relativa dels continents. En canvi, els vents constants o planetaris constituïxen pràcticament una causa inexistent, ya que algunes coincidències entre les corrents i els vents planetaris es deuen a que compartixen una causa comuna, és dir, els moviments astronòmics de la Terra.
Aixina que, sol quedar entés que el concepte de corrents marines es referix a les corrents d'aigua en la superfície dels oceàs i marés (com pot vore's en el mapa de corrents) mentres que les corrents submarines no serien sino moviments de compensació de les corrents superficials. Açò significa que si en la superfície les aigües superficials van d'est a oest en la zona intertropical per inèrcia (pel moviment de rotació terrestre, que és d'oest a este), en el fondo de l'oceà, les aigües es desplaçaran seguint eixe moviment de rotació d'oest a est. No obstant, cal tindre en conte que les aigües en el fondo submarí es desplacen en la mateixa velocitat i direcció que dit fondo, és dir, en la mateixa velocitat i direcció que té la superfície terrestre per baix de les aigües oceàniques. En el fondo oceànic, l'enorme pressió de les aigües és lo que origina una temperatura uniforme de dites aigües en un valor que s'aproxima als 4 °C, que és quan l'aigua alcança la seua màxima densitat. Com a resulta llògic, no existirà cap desplaçament relatiu entre el fondo de l'oceà i les aigües que ho cobrixen perque en dit fondo, tant la part terrestre com a oceànica, es desplacen a la mateixa velocitat. No obstant, es presenta una excepció en les corrents fredes de la zona intertropical, lo que es deu a la surgencia o ascens d'aigües fredes del fondo submarí quan apleguen al talús continental prop de la costa.
El moviment de compensació de les corrents marines no solament es produïx entre la superfície i el fondo submarí, sino també en la pròpia superfície ya que, per eixemple, les corrents que s'originen en les costes occidentals dels continents en la zona intertropical, que són d'aigües fredes perque procedixen del fondo submarí, despuix d'un viage de mils de km creuant els principals oceans apleguen a convertir-se en corrents càlides en aplegar a les costes orientals dels continents (Àsia, Àfrica, Amèrica) contribuint aixina a una compensació de l'energia almagasenada i despuix dissipada de les aigües oceàniques. Estes influïxen en el clima, ya que, d'acort a la seua temperatura, poden dur calor i humitat a algunes regions o inhibir l'evaporament i les pluges en atres (consultar el fenomen de subsidencia atmosfèrica).
Orige
[editar | editar còdic]Des de fa unes quantes décadas se sap que l'estructura de les corrents marines a escala global és tridimensional, en moviments horisontals en la superfície, en els que el vent i, sobretot, l'inèrcia produïda per la rotació terrestre, juguen un important paper i en moviments verticals, en els que la configuració del relleu submarí i de les costas modifiquen els efectes de la rotació de la Terra, que crea una força centrífuga tendent a «abultar» el nivell oceànic a lo llarc de la circumferència equatorial. Es tracta de la corrent equatorial que es dirigix, per inèrcia, en sentit contrari a la rotació terrestre.
En el fondo submarí tant del oceà Atlàntic com del Pacífic, l'aigua acompanya a la litosfera en el moviment de rotació terrestre i això es deu a l'enorme pressió que soporten eixes aigües abissalés. Pero en aplegar a les costes occidentals dels continents, el talús continental, que constituïx un pla inclinat, actua com una espècie de "ascensor" per a elevar eixes aigües profundes, fent-les pujar i creant lo que es denomina surgencia d'aigües fredes, lo que ve a ocasionar una corrent, esta volta superficial, que es desplaça cap al equador a lo llarc d'eixes costes occidentals i en aplegar a la zona equatorial són desviades per la força centrífuga del moviment de rotació terrestre fins a prendre la direcció contrària a la que tenien les aigües profundes, és dir, d'est a oest.
D'esta manera s'originen en les costes occidentals dels continents corrents d'aigües sumament fredes (con relación a la temperatura atmosfèrica) ya que emergixen de gran profunditat: recordem que les aigües profundes de l'oceà es troben a una temperatura aproximada de 4 °C, ya que a esta temperatura és quan alcancen la seua densitat màxima.
Una atra raó de les corrents marines es troba en l'estructura interna de la Terra que genera una força en gran part contrària a la força centrífuga del moviment de rotació terrestre. Es tracta de la força centrípeta d'atracció terrestre cap al centre de la Terra com a planeta. Esta força centrípeta varia, com és llògic, d'acort en la distància al centre de la Terra, que és, en llínees generals, màxima en l'equador (a on la força centrípeta és menor) i mínima en els pols, a on l'atracció de la Terra és major.
En resum, els patrons de circulació de les aigües oceàniques s'originen per una complexa síntesis de forces que actuen de forma diversa i variable en el temps i en l'espai, sent les més importants d'estes forces: el moviment de rotació terrestre i la força centrífuga determinada per dit moviment, el moviment de translació terrestre i les variacions estacionals en la latitut i direcció originades per dit moviment, la configuració del fondo submarí, la forma de les costes i la seua influència en la direcció de les corrents, la desigual absorció i transport de calor per la radiació solar absorbida per les aigües marines, l'influència mútua entre les corrents marines i els vents, el canvi de nivell de les aigües càlides superficials per les mareas, la desviació de les corrents pel efecte de Coriolis (que, a la seua volta, també es deu a los efectos de la rotació terrestre), etc.
Els vents
[editar | editar còdic]
La creència de que les corrents marines són ocasionades pels vents és molt antiga encara que incorrecta, a pesar de que a grans traces solen coincidir els patrons generals de direcció dels vents en les direccions i trayectòries de les corrents marines, pero eixa coincidència és aparent (en detalle es diferencien prou) i es deu, com és llògic, a que tant els vents com les corrents marines responen als mateixos motius ocasionats per les respostes de dos decorreguts (aigües marines i aire atmosfèric) als moviments de translació i sobretot, de rotació, del nostre planeta. L'eixemple més clar d'esta idea es pot vore en els vents monsònics entre Àsia i l'oceà Índic: són vents estacionals que van de l'Índic al continent asiàtic (és dir, de sur a nort) en l'época de calor i de nort a sur durant l'época de fret, mentres que les corrents marines en la zona intertropical de l'oceà Índic van d'est a oest tot l'any.
No obstant, cal senyalar un cas molt freqüent que ocorre en les bandes en les que es mouen els vents de l'oest (que són vents constants o planetaris). Dits vents poden accelerar les ones quan s'acosten a les plages orientals de països i continents en les latitut miges. Dita acceleració es produïx per la rotació terrestre més que pel vent: les ones d'oscilació que es formen en alta mar es convertixen en ones de translació quan apleguen a una plaja, a on la profunditat disminuïx bruscament. Quan açò ocorre la cresta de l'ona alvança cap a la plaja i cau sobre l'aigua que es desplaça sobre l'arena cap a mar adins (lo que es diu ressaca). Pero inclús en el vent contrari a la mar (de la terra a l'oceà) encara que dit vent siga molt dèbil i solament rulle l'aigua, provoca un ascens de les aigües més fredes del fondo (encara si es tracta tan sol d'una profunditat d'un parell de metros) en espentar mar adins l'aigua superficial de dita ressaca.
Comparació entre el mapa de corrents de l'eixèrcit dels Estats Units de 1943 i l'animació feta per la NASA
[editar | editar còdic]
 |
L'exactitut de l'informació d'est artícul està discutida. En la pàgina de discussió pots consultar el debat al respecte. |
Un anàlisis en cert detall del mapa de corrents de 1943 nos mostrarà lo valiós d'un esforç que, encara que era afanyat (els Estats Units participaven en la Segona Guerra Mundial, primer com a colaborador de les potències aliades i despuix com a participant actiu) era essencial para dit país, que tenia que desenrollar una flota nova de guerra, de transport d'aliments i de suministraments militars i necessitaven conéixer urgentment els patrons de les corrents marines per a prendre ventaja de dit coneiximent. Pero l'animació de dites corrents, realisada per la NASA i que desenrollen les corrents oceàniques durant un lapsus d'uns tres anys, representa una millora substancial sobre el mapa citat. Un eixemple servirà per a establir les diferències: el mapa de 1943 mostra la corrent de Humboldt com una prolongació de la corrent del Pacífic Sur, la qual cosa apareix repetit en la majoria de referències bibliogràfiques que tracten el tema de les corrents. En canvi, l'animació realisada per la Nasa nos mostra que es tracta de dos corrents distintes l'orige de les quals és també distint. També l'image satelital del hemisferi occidental (Amèrica i oceà Pacífic) nos mostra els efectes de la nuvolositat que acompanya a la corrent meridional del Pacífic i la falta de núvols en les costes septentrionals de Chile i les del Perú a on la corrent de Humboldt, que és d'aigües fredes i que va de sur a nort, deixa una image lliure de núvols tant mar adins com en la zona costera de dits països, la qual cosa nos aclarix que es tracta de dos corrents distintes, una coberta de núvols i l'atra sense elles per la major fredor relativa de les seues aigües.
La rotació terrestre i les corrents oceàniques
[editar | editar còdic]Els efectes de la rotació de la Terra són visibles en la direcció de les corrents oceàniques, en els patrons que s'observen en la dinàmica atmosfèrica, en l'efecte Coriolis, en els patrons dels vents, especialment, dels planetaris, en la dinàmica fluvial i en la surgencia d'aigües fredes de les profunditats submarines en les costes occidentals dels continents, principalment de la zona intertropical. També és la responsable del abultamiento equatorial del nostre planeta i, per això, del achatamiento polar, encara que provablement, el abultamiento equatorial es va produir en periodos de l'història geològica del nostre planeta en els que la seua temperatura era major, per lo que tenia una espècie de consistència molt més plàstica i fàcil de deformar. El abultamiento equatorial de la litósfera o part sòlida de la terra és notable (el diàmetro equatorial és uns 21 km major que el diàmetro polar), pero el de la part líquida (hidrósfera) és encara major, la qual cosa significa que el diàmetro polar en la superfície dels oceans seria prou menor que l'equatorial i això es deu a que la hidrósfera és una capa decorreguda i de menor densitat, per lo que la força centrífuga del moviment de rotació actua elevant el nivell de la mar en la zona intertropical per damunt del nivell que tindria de no existir dit moviment de rotació. I en el cas de l'atmòsfera, la deformació és encara major, ya que en la zona intertropical, el llímit superior de la tropósfera és casi tres voltes major que el que té en les zones polars la qual cosa pot demostrar-se en la gran altura dels núvols de desenroll vertical en dita zona. Un corolari molt conegut d'estes idees es referix a que la montanya més elevada del nostre planeta seria el pico Huascarán, en el Perú, o el Chimborazo en Equador, si prenguérem en conte l'altura absoluta de dita montanya sobre el centre de la Terra. l'Everest, ubicat en la zona templada, encara que és la montanya més elevada del món sobre el nivell de la mar en les costes de l'Índia (en l'oceà Índic), tindria una altura molt menor que el Huascarán si medírem dita altura també con relación a el centre de la Terra.
En conclusió, la força centrípeta de la rotació terrestre es deu a la distinta llongitut entre el radi terrestre en l'equador (6.378 km) i el radi polar (6.357 km) que dona un resultat d'una miqueta més de 21 km.[1]
Efecte Coriolis
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Efecte Coriolis.
Concepte
[editar | editar còdic]_01.jpg){kind=link}
l'efecte Coriolis, descrit en 1835 pel científic francés Gaspard-Gustave Coriolis és una conseqüència del moviment de rotació de la Terra que afecta a tots els cossos en moviment sobre la superfície terrestre, en este cas les aigües marines, les quals reaccionen inercialmente a dit moviment, tal com succeïx en els vents planetaris, que també es deuen a l'inèrcia del moviment de rotació terrestre. Això significa que l'efecte Coriolis no és una verdadera força sino una conseqüència de la rotació terrestre, és dir, no es tracta de que l'aigua de les mars i oceans es moga per sí mateixa, sino que és la litósfera la que gira al voltant de l'eix terrestre i això origina les corrents marines, que, com hem dit, constituïxen un dels efectes més importants de dita rotació. La millor demostració de l'efecte de Coriolis es comprova experimentalment en el péndola de Foucault: esta péndola està suspesa d'un punt per a que una volta posat en moviment seguixca sempre la mateixa direcció. En cada oscilació va marcant un desplaçament visible en la base de la péndola i dit desplaçament està produït, no per la desviació de la pròpia péndola sino per la rotació terrestre, lo que podríem dir en síntesis, pel gir terrestre. Aixina, no és que es desvie la direcció del moviment inicial de la péndola sino que el lloc a on està ubicat també gira de la mateixa manera que tot el planeta. I la ventaja de l'ocupació de la péndola de Foucault és que, no solament demostra el moviment de rotació terrestre sino també el sentit de dit moviment, que és de dreta a esquerra (d'oest a este) en l'hemisferi nort i d'esquerra a dreta en l'hemisferi sur (d'est a oest).
L'anàlisis del moviment de la péndola de Foucault servix per a entendre clarament el concepte de les corrents marines i dels vents planetaris com un efecte inercial del moviment de rotació terrestre. Això es deu a que tant la péndola de Foucault com l'aigua oceànica i l'aire atmosfèric es mouen en un espai tridimensional, que és impossible simplificar quan parlem d'un pla i un radi de gir en un pla bidimensional. Tractem d'entendre la complexitat d'un moviment en un espai tridimensional: l'idea de Foucault va ser sostindre una péndola de grans dimensions d'un punt a gran altura (casi 60 m) en la finalitat de "aïllar" la direcció inicial de la péndola del moviment de la superfície terrestre. Com a conseqüència d'això, dita direcció inicial es manté mentres la péndola seguixca oscilant: el fet de que la péndola derribe els pines o esferes sempre cap a l'esquerra (mirant des del propi centre de gravetat de la péndola) nos demostra que no és que la péndola vaja desviant-se cap a l'esquerra, sino que és el círcul a on s'ubiquen els pines o esferitas que progressivament seran derribades per la pròpia péndola, el que es mou girant de dreta a esquerra, és dir, en sentit antihorario (nos referim a l'hemisferi nort, ya que en l'hemisferi sur el sentit de gir és invers, és dir, en sentit horari, d'esquerra a dreta). La diferència entre l'efecte antihorario en l'hemisferi nort i l'efecte horari en l'hemisferi sur es deu, evidentment, a que mentres que la direcció nort-sur es troba en el mateix sentit en els dos hemisferis, el desplaçament de la péndola sempre és d'oest a est en abdós hemisferis, lo que significa la diferència sobre l'alvanç horari en el sentit de gir opost en els dos hemisferis. Tot açò ha segut suficientment estudiat i descrit en multitut de treballs, per lo que no té molt sentit explicar-ho ací.
Solament queda afegir que el círcul a on es mou la péndola dona dos regressos cada dia (una al voltant de la Terra sobre el paralel de latitut a on es troba el círcul i una atra al voltant del centre del mateix círcul). I en cada oscilació de la péndola, el centre de gravetat del mateix s'anirà desplaçant poc a poco de oest a est, és dir, en sentit antihorario en l'hemisferi nort i en sentit horari en l'hemisferi sur.
La insolació i les corrents marines
[editar | editar còdic]La radiació solar, és dir, la insolación, genera una llaugera disminució de la densitat de l'aigua, creant una espècie de círcul viciós: com l'aigua calenta és menys densa que l'aigua freda, es dispon en la superfície dels llacs, marés i oceàs, ubicant-se l'aigua més freda a major profunditat. I, com l'aigua calenta està en la superfície, és la que rep directament la insolación, per lo que es calfa més. Pero recordem que l'aument de l'evaporament dona orige al refredat consegüent de les aigües que no s'han evaporat ya que la calor involucrada en l'evaporament procedix de dites aigües. El resultat és que les aigües superficials es calfen més durant el dia i es gelen també més durant la nit, la qual cosa dona orige a que les aigües profundes tinguen una temperatura estable tant de dia com de nit, mentres que les aigües superficials tenen una temperatura molt variable, sent major al final de la vesprada i menor a mitan del matí, tal com s'indica en l'artícul sobre la diatermancia. Açò és clarament evident en una piscina, estany o en una plaja tranquila, a on la temperatura de l'aigua en els peus és molt més frigga que la que està en la superfície.
El problema descrit es complica quan tenim en conte les característiques físiques de l'aigua: l'aigua no alcança la seua màxima densitat als 0 °C sino als 4 °C. Això té unes conseqüències molt importants sobre les corrents marines i sobre la surgencia d'aigües fredes en les costes occidentals dels continents en la zona intertropical i en les subtropicales.
Tractem d'explicar esta idea que ve constituint uns processos que no solen ser presos en conte en algunes obres d'oceanografia: com l'aigua de la mar alcança la seua major densitat als 4 °C, tota l'aigua oceànica tindrà eixa mateixa temperatura despuix de certa profunditat, no solament a on ya no apleguen els rajos solars, sino més avall, a on la pressió de la pròpia columna d'aigua obliga a alcançar eixa temperatura. Dit en atres paraules: l'aigua de la superfície oceànica pot tindre una temperatura superior a 0°, pero a certa profunditat solament pot tindre 4°. Si l'aigua superficial alcança menys de 4°, surarà (el cas extrem és la temperatura de 0°, en la que no solament es trobarà en la superfície, sino que es convertix en gèl, la densitat del qual és prou menor que la de l'aigua líquida). Cal aclarir, que en condicions normals, l'aigua superficial no es congela exactament a 0°, sino uns 2 graus per baix del punt de congelació, pels mineralés dissolts que conté (salés i uns atres). Este fet es coneix des de molt antic i se solia utilisar en les festes campestres per a tindre gelats recent fets durant l'estiu en l'ocupació d'una centrifugador metàlica a on es coloca la llet, sucre i sabors que es fa girar a gran velocitat sobre péntols de gèl en abundant sal: el gèl no es fon a 0 °C sino a casi 2 °C baix zero i eixa diferència gela als ingredients de la mescla fins a congelar-los.
Una conclusió es deriva de lo dit: tant les majors temperatures de l'aigua oceànica com les menors s'alcancen en la superfície oceànica i quan s'alcancen els 4° (ben siga per calfament de l'aigua en temperatura entre 0° i 4° o pel refredat de les aigües en temperatures superiors a dita sifra), l'aigua s'afona a certa profunditat, fins a alcançar la zona en temperatura uniforme (4 °C aproximadament). Com és natural, les corrents càlides que es dirigixen cap a les zones polars (o millor dit, cap a la zona polar àrtica, ya que en la zona antàrtica, la corrent circumpolar impedix que les corrents més o menys càlides apleguen a l'Antàrtida), s'introduiran per baix del gèl quan es vagen gelant (o calfant, segons la seua temperatura inicial) fins a alcançar els 4 °C (més exactament, 3,8 °C).
La configuració del relleu submarí
[editar | editar còdic]Existixen diversos tipos de relleu submarí:
- Fosses oceàniques
- Dorsals oceàniques
- Planures abissals
- Cordilleres submarines
- Plataforma continental
- Talús continental
No obstant, en l'excepció de les dos últimes formes del relleu submarí, dites formes no eixercixen pràcticament cap acció sobre la direcció o intensitat de les corrents marines (enteses com a corrents superficials). En el cas de la plataforma continental, la seua escassa profunditat (menys de 200 m) conseguix dissipar gran part de l'energia produïda per les corrents, sobretot en les costes més irregulars. I en el cas del talús continental, la seua acció no es realisa directament sobre les corrents en superfície, sino sobre les aigües més profundes que es mouen al unísono en la litosfera sobre la planura abissal. Pero en aplegar a dit talús continental en les costes occidentals dels continents, les aigües més profundes són obligades a ascendir, actuant dit talús continental com una cinta transportadora que eleva eixes aigües profundes cap a la costa donant orige a una surgencia d'aigües fredes que constituïxen les corrents fredes de les zones intertropical i subtropical.
La configuració de les costes
[editar | editar còdic]Este factor modificador de les corrents marines és sumament important i determina diferències considerables en el sentit i trayectòria de les corrents marines (recordem que les corrents marines es definixen com a corrents superficials de les aigües d'oceans i mars, per lo que qualsevol traçat de les costes pot incidir en eixes corrents).
Els casos més evidents estan en la direcció de la corrent equatorial de l'oceà Atlàntic quan aplega a les costes del Brasil i en la direcció de la corrent de Humboldt quan és desviada cap a l'equador terrestre per la configuració de les costes occidentals d'Amèrica del Sur. En el primer cas, la corrent equatorial del nort es dividix en dos: una part considerable es desvia cap al nort (digam un 75 %) degut a que el responsable d'esta desviació (punta oriental del Brasil) es troba a uns 5° al sur de l'equador terrestre. La gran cantitat d'aigües càlides que es desvien al noroest és responsable de la gran cantitat de precipitacions en les Guayanas (uns 4000 mm en promig) en comparació a la corrent que es desvia cap al suroest, que du un promig de precipitacions molt més baix (digam uns 1500 mm). Més encara, esta diferència en la desviació de la corrent equatorial aplega a produir époques de sequia sumament severes en el noreste del Brasil, explicades per Josué de Castro en el seu llibre Geopolítica de la fam com la raó dels desplaçaments de poblacions sanceres cap al sur, fugint de la sequia i del fam.
I en el segon cas, les aigües fredes de la corrent de Humboldt que es produïxen en les costes de Chile i Perú en ascendir allí per efecte del moviment de rotació terrestre són desviades cap a l'equador terrestre per la curvatura de les costes del continent suramericà. I este aflorament d'aigües profundes a lo llarc de les costes occidentals d'Amèrica del Sur dona orige al clima desértico de les mateixes (deserts de Atacama en Chile i de Sechura i d'atres zones costeres del Perú), per una part, i també a l'existència d'una zona sumament rica en recursos peixquers, no tant per la fredor de les aigües, sino perque l'ascens de les mateixes du a la superfície gran cantitat de substàncies orgàniques en descomposició que d'una atra manera s'afonarien definitivament en el fondo de l'oceà i que constituïxen una espècie d'aliment per al fitoplàncton (vegetació oceànica) directament, i indirectament, per a la fauna marina.
Els vents planetaris i les corrents oceàniques
[editar | editar còdic]L'efecte del vent sobre l'intensitat, duració i direcció de les corrents oceàniques és pràcticament inexistent. El que moltes voltes la direcció de les corrents marines i dels vents planetaris coincidixca entre sí es deu a que tant les unixques com els atres es desplacen per les mateixes raons relacionades en els moviments de la Terra com a planeta, especialment el moviment de rotació terrestre.
No obstant, l'idea de que el vent és el motor de les corrents marines està molt arraïlada en tot lo món a pesar de que des de fa uns 500 anys s'ha pogut comprovar que eixa és una correlació pràcticament inexistent. Per eixemple, Seager i uns atres afirmen que:
Here (és dir, en l'artícul) it is shown that the principal cause of this temperature difference is advection by the pixen winds. South-westerlies bring warm maritime air into Europe and north-westerlies bring frigid continental air into north-eastern North America. Further, analysis of the ocean surface heat budget shows that the majority of the heat released during winter from the ocean to the atmosphere is accounted for by the seasonal release of heat previously absorbiu and not by ocean heat-flux convergence (Seager et al.[2]). Al respecte és necessari dir que: En la primera frase es diu que la diferència entre les temperatures de les costes occidentals d'Europa (càlides) i les orientals d'Amèrica (fredes) es deu a la advección, és dir, el transport horisontal de la calor per mig dels vents. En la segona frase es diu que els vents del suroest duen aire càlit d'orige marítim cap a Europa mentres que els vents del noroest (masses continentals d'aire fret d'Amèrica del Nort) apleguen a les costes nort-orientals d'Amèrica del Nort gelant molt les temperatures de les costes orientals del Canadà i del noreste dels Estats Units. En la tercera frase s'afirma que l'anàlisis del balanç tèrmic en la superfície oceànica mostra que la major part de la calor lliberada per l'oceà en l'atmòsfera durant l'hivern procedix de la calor prèviament absorbida i no per la convergència del fluix de calor oceànica.
Curiosament, en la cita anterior es contradiu per complet l'idea principal que expressa l'artícul (que el transport de la calor a Europa es deu als vents i no a la corrent del Golf) ya que si es parla de que els vents de l'oest duen aire càlit marítim a Europa (bring warm maritime air into Europe) s'està dient que els vents de l'oest duen en si la calor emesa per la corrent del Golf traduït en núvols i boira els quals cedixen, a la seua volta, la calor de condensació (d'orige marítim, no atmosfèric com senyala el propi artícul de Seager et al) al continent europeu, especialment en les seues costes nort-occidentals. I en la segona frase, per contrast, es reafirma lo mateix que en la primera ya que la diferència entre la temperatura entre Gran Bretanya i la península del Labrador no es deu solament al transport d'aire marítim càlit cap a Europa sino del transport d'aire fret continental cap a les costes nort-orientals d'Amèrica del Nort que són, en conseqüència, molt més fredes que les costes europees.
Per últim, en la tercera frase s'afirma que la major part de la calor lliberada per l'oceà en l'atmòsfera procedix de la calor prèviament absorbida (també per l'oceà, s'entén) i no per la convergència del fluix de calor oceànica. En esta frase s'explica alguna cosa que està molt millor desenrollat en l'artícul sobre la diatermancia a on se senyala que les aigües oceàniques, per la seua major calor específica, encara que tarden molt més temps en absorbir la calor procedent de la radiació solar, també tarden més temps en lliberar-ho, regulant la temperatura a lo llarc de l'any i de les distintes estacions geoastronómicas. I esta regulació de la temperatura és la característica fonamental dels climes marítims típics de l'Europa nort-occidental (illes britàniques, per eixemple).
El cas especial de les illes en les costes orientals de l'oceà Atlàntic i d'atres parts
[editar | editar còdic]
L'eixemple d'algunes illes localisades en les costes occidentals dels continents servix per a demostrar l'orige de les corrents fredes en la emersión o surgencia d'aigües profundes pel moviment de rotació terrestre. I el fet de que algunes d'eixes illes siguen d'orige volcànic (en una gran profunditat sobre la seua extensió) genera la formació de lo que podríem cridar rius oceànics, que no són sino corrents oceàniques fredes de reduïdes dimensions que, no solament complixen en l'orige i característiques de les totes les corrents marines en general i de les corrents oceàniques fredes, sino que constituïxen una demostració de l'orige geoastronómico de les marees basat en el moviment de rotació terrestre.
És el cas de les corrents oceàniques fredes en les costes occidentals de les illes de Veta Verda com pot vore's en l'image satelital de la NASA. En dita image pot vore's com les aigües fredes de color obscur per ser més denses formen una espècie de rius en l'oceà que van perdent la seua velocitat a mida que alvancen cap al suroest. La dinàmica d'estes corrents (una per a cada illa) és molt simple: encara que com s'ha dit, les aigües del fondo submarí es desplacen d'oest a est, quan ya es troben en la superfície deixen de tindre esta direcció per a desviar-se cap al suroest ya que la rotació de la Terra d'oest a est té una conseqüència, per inèrcia, de desplaçar les aigües cap a l'oest, pero la força centrífuga també de dit moviment desvia les aigües cap al sur (a on està l'equador) donant com resultat una direcció surest que, a mida que es va acostant a la llínea equatorial, es va convertint en Este franc. Des de després, açò no succeïx en este cas, perque l'equador està llunt, i la velocitat d'estes estretes corrents va disminuint com pot vore's per l'espècie de meandres que dibuixen en les illes més importants.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Corriente marina» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.