Muntanya Everest

El mont Everest o Éverest és la montanya més alta de la superfície del planeta Terra, en una altitut de 8848,86 metros (29 032 peus) sobre el nivell de l'mar. Està localisada en el continent asiàtic, en la cordillera del Himalaya, concretament en la subcordillera de Mahalangur Himal; marca la frontera entre China i Nepal, considerada com la frontera més alta del món. El massiç inclou els picos veïns Lhotse, 8516 metros (27 940 peus); Nuptse, 7855 m (25 771 peus) i Changtse, 7580 m (24 869 peus).

Toponímia

El Everest és conegut en varis noms:

• ཆོ་མོ་ལུང་མ། (Chomolungma, ‘mare de l'univers’) en el Tibet;
• 珠穆朗瑪 (Zhūmùlǎngmǎ) en China;
• Sagarmāthā (‘la #front del cel’) en Nepal.

En un mapa de 1733 sobre Tibet i Bhutan elaborat pel geógrafo i cartógrafo francés Jean Baptiste Bourguignon d'Anville es registra el nom tibetano de la montanya: Tchomour Langmac (una representació fonètica aproximada per a Chomolungma).

A finals de el XIX, molts cartógrafos europeus creïen erròneament que el nom natiu era Gaurishankar, que és una montanya entre Katmandú i el Everest.

En 1865, la Royal Geographical Society li va donar el seu nom occidental oficial per recomanació de sir Andrew Waugh, topógrafo general britànic de l'Índia en honor del seu antecessor en el càrrec, sir George Everest:

El seu mentor George Everest va argumentar en 1857 contra d'este nom manifestant que la població local anava a tindre problemes pronunciant el nom propost per Waugh. A pesar de les seues objeccions, eixa denominació va prevaldre, i en 1865 la Royal Geographical Society va adoptar oficialment el nom de mont Everest. Curiosament, la pronunciació actual de "Everest" (/ˈɛvᵊrᵻst/) diferix de l'original del llinage de sir George Everest (/ˈiːvrᵻst/ EEV-rist).

El nom tibetano per al mont és ཇོ་མོ་གླང་མ (AFI: [t͡ɕʰòmòlɑ́ŋmɑ̀] lit. "Mare de l'univers") que la seua transcripció oficial en tibetà pinyin és Qomolangma. També és popularment romanizado com Chomolungma i (en wylie) com Jo-mo-glang-ma o Jomo Langma. La transliteración en chinenc és 珠穆朗玛峰 (t 珠穆朗瑪峰) la transcripció de la qual en pinyin és Zhūmùlǎngmǎ Fēng ("pico Chomolungma"). En menor freqüència, també es traduïx al chinenc simplement com Shèngmǔ Fēng t 聖母峰 (s 圣母峰 lit. "Pico Santa Mare"). En 2002, el periòdic chinenc Diari del Poble va publicar un artícul pronunciant-se en contra de l'us constant del nom occidental "mont Everest", insistint que deuria utilisar-se el seu nom tibetà "mont Qomolangma" basat en la transcripció oficial del nom local en dit idioma. El periòdic argumentava que els colonizadores britànics no havien descobert la montanya "per primera volta", ya que era ben coneguda pels tibetano i es trobava marcada en mapes chinencs des de l'any 1719.

A principis dels anys 1960, el govern de Nepal es va donar conte de que el mont no tenia nom nepalí. Això és aixina perque la montanya no era coneguda allí, és dir, en la vall de Katmandú i àrees circumdants, i va començar a buscar-li un nom. El nom tibetano (dels sherpas) no era acceptable, ya que anava en contra de la política de nepalización del país, aixina que es va inventar un de nou, Sagarmatha (सगरमाथा), creat per Baburam Acharya.

Altitut

En 1856, el Gran Proyecte de Topografia Trigonométrica va establir la primera altitut publicada del Everest, conegut llavors com a pico XV, en 8840 m s. n. m. L'altitut oficial actual de 8848 m s. n. m., reconeguda per China i Nepal, va ser establida en 1955 per un estudi indi i confirmada en 1975 per un estudi chinenc. En 2005, China va medir novament l'altitut de la montanya i va obtindre un resultat de 8844,44 m s. n. m. Aixina es va iniciar una discussió entre China i Nepal que va durar cinc anys, de 2005 a 2010. China va sostindre que la medició devia fer-se fins a l'altitut de la roca, que és de 8844 m s. n. m., pero Nepal va objectar que devia fer-se fins a l'altitut de la neu, que és de 8848 m s. n. m. En 2010, abdós nacions varen aplegar a l'acort de que l'altitut de la montanya és de 8848 m s. n. m., i Nepal va reconéixer l'afirmació de China de que l'altitut fins a la roca del Everest és de 8844 metros (en anterioritat, en maig de 1999 un equip nortamericà havia medit una altura de 8850 metros per mig de tecnologia GPS).

Ascensió

El mont Everest atrau a molts escaladors, alguns d'ells alpinistes altament experimentats. Existixen dos rutes d'ascens principals: una s'acosta al cim des del surest en Nepal (coneguda com la ruta estàndar) i l'atra pel nort en el Tibet. Encara que la ruta estàndar no planteja reptes tècnics considerables en escalada, el Everest presenta perills tals com el mal d'altura, clima i vent; aixina com riscs significatius com a remugades i el creuament per la cascada de gèl de Khumbu. Fins al 2016, permaneixen en la montanya prop de 200 cadàvers, alguns dels quals servixen com a punts de referència.

Els primers esforços documentats en alcançar el cim del Everest varen ser fets per montañistas britànics. En Nepal prohibint l'accés als estrangers en aquell llavors, els britànics varen fer varis intents per la ruta de l'aresta Nort del costat tibetà. La Primera Expedició Britànica de Reconeiximent al Everest de 1921 va alcançar a penes els 7000 m s. n. m. pel collado Nort. La expedició de 1922 va alcançar 8320 m s. n. m. per la ruta de l'aresta Nort, la primera volta que un humà escalava per damunt dels 8000 m s. n. m. Durant el descens pel collado Nort, la tragèdia els va colpejar quan sèt porteadorés varen morir en una remugada. La Expedició Britànica de 1924 va resultar ser el major misteri del Everest fins al dia de hui: George Mallory i Andrew Irvine varen fer una incursió final al cim el 8 de juny, pero jamai varen retornar, generant un misteri sobre si varen anar els primers en alcançar el cim. Eixe dia varen ser vists en la part alta de la montanya, pero varen desaparéixer entre els núvols i no se'ls va tornar a vore, fins que el cos de Mallory va ser trobat en 1999 a 8155 m s. n. m. en la cara Nort. Durant l'Expedició Britànica de 1953, Tenzing Norgay i Edmund Hillary varen conseguir el primer ascens oficial usant la ruta de l'aresta Surest. Tenzing havia alcançat 8595 m s. n. m. un any abans, com a membre de l'Expedició Suïssa de 1952. L'equip d'escaladors chinencs compost per Wang Fuzhou, Gongbu i Qu Yinhua varen conseguir el primer ascens documentat del pico des de l'aresta Nort el 25 de maig de 1960.

Descobriment occidental

En 1802, el govern britànic va iniciar el Gran Proyecte de Topografia Trigonométrica de l'Índia per a determinar l'ubicació, l'altitut i els noms de les montanyes més altes del món. Escomençant en el sur de l'Índia, els equips de reconeiximent varen alvançar cap al nort utilisant teodolits jagantes, cada u en un pes de 500 kg (1100 lb) i que requerien a lo manco de dotze hòmens per a traslladar-los, per a poder medir les altituts en la major precisió possible. Varen alcançar les estribaciones del Himalaya en la década de 1830, pero el govern de Nepal no estava dispost a permetre que els britànics entraren en el país per la sospita d'agressions polítiques o una possible anexió. Vàries solicituts dels equips de reconeiximent per a accedir a Nepal varen ser denegats.

Els equips britànics es varen vore forçats a continuar les seues observacions des de Terai, una regió el sur de Nepal que corre en paralel al Himalaya. Les condicions en Terai varen ser difícils per les pluges torrencials i a la malaria. Tres oficials de l'expedició varen fallir a causa de la malaria i atres dos varen tindre que retirar-se per la seua salut precària.

No obstant, en 1847, els britànics varen continuar en el Gran Proyecte de Topografia i varen iniciar observacions detallades dels picos del Himalaya des d'estacions d'observació a 240 km (150 milles) de distància. El mal temps va dificultar el treball els últims tres mesos de l'any. En novembre, Sir Andrew Waugh, el topógrafo general de l'Índia, va realisar vàries observacions des de l'estació Sawajpore, ubicada en l'extrem est del Himalaya. El Kangchenjunga era considerat en eixe llavors com el pico més alt del món i, en interés, va observar un pico darrere de dita montanya, a prop de 230 km (140 milles) de distància. John Armstrong, un dels oficials de Waugh, també va observar eixe pico des d'una ubicació lluntana en l'oest i ho va nomenar pico b. Waugh escriuria despuix que les observacions indicaven que el pico b era més alt que el Kangchenjunga, pero per la gran distància de les observacions, es requerien observacions més propenques per a verificar-ho. L'any següent, Waugh va enviar a un oficial d'exploració de regrés a Terai per a observar de prop al pico b, pero la nuvolositat va frustrar qualsevol intent.

En 1849, Waugh va enviar a James Nicolson a la zona, qui va realisar dos observacions des de Jirol, a 190 km (120 milles) de distància. Nicolson va prendre llavors el teodolit més gran i es va dirigir a l'est, obtenint prop de 30 observacions des de cinc ubicacions distintes, la més propenca a tan sol 174 km (108 milles) del pico.

Nicolson va retrocedir a la ciutat de Patna, en el Ganges, per a realisar els càlculs necessaris basats en les seues observacions. Les seues senyes en bruto li varen donar una altura mija de 9200 m (30 200 peus) al pico b, pero sense considerar la refracció de la llum, que distorsiona les mides d'altitut. No obstant, el número indicava clarament que el pico b era més alt que el Kangchenjunga. Llavors, Nicolson va emmalaltir d'malaria i es va vore forçat a retornar casa sense terminar els seus càlculs. Michael Hennessy, un dels assistents de Waugh, va escomençar a designar als picos basant-se en la numeració romana, en el Kangchenjunga nomenat pico IX, mentres que el pico b es va convertir en el pico XV.

En 1852, destinat als quarters d'exploració en Dehradun, Radhanath Sikdar, matemàtic indi i explorador de Bengala, va anar el primer en identificar al Everest com el pico més alt del món usant càlculs trigonométricos basats en les medicions de Nicolson. L'anunci oficial de que el pico XV era el més alt es va retardar varis anys degut a que els càlculs es varen verificar repetidament. Waugh va començar a treballar en les senyes de Nicolson en 1854, i junt en el seu equip varen passar casi dos anys treballant en els càlculs, tenint que enfrontar problemes com la refracció de la llum, la pressió baromètrica, i la temperatura sobre les grans distàncies a on es varen fer les observacions. Finalment, en març de 1856, va anunciar els seus resultats en una carta dirigida al seu representant en Calcuta. Es va declarar que l'altura del Kangchenjunga era de 8582 m (28 156 peus), mentres que al pico XV se li va donar l'altura de 8840 m (29 002 peus). Waugh va concloure que el pico XV era "molt provablement el pico més alt del món". El pico XV (medit en peus) es va calcular exactament en 29 000 peus (8839,2 m) d'altura, pero es va anunciar de manera pública com de 29 002 peus (8839,8 m), açò a fi d'evitar l'impressió de que una altura tan exacta com 29 000 peus (8839,2 m) no fora més que un estimat redonejat. Waugh és, per tant, ingeniosamente acreditat com "la primera persona en posar dos peus en el cim del Everest".

Medició de l'altitut

L'altitut de 8848 m s. n. m. és reconeguda oficialment per Nepal i China, no obstant, Nepal planeja un nou estudi de medició.

En 1856, Andrew Waugh va dir que el Everest (conegut llavors com a pico XV) tenia 8840 m s. n. m. d'altitut, despuix de varis anys de càlculs basats en observacions fetes pel Gran Proyecte de Topografia Trigonométrica.

L'altitut de 8848 m s. n. m. va ser determinada en un estudi indi realisat en 1955, acostant-se més a la montanya i utilisant igualment teodolits. Dita altitut va ser ratificada en 1975 per una medició chinenca. En abdós casos es va medir el cim de neu i no de roca. En maig de 1999, una expedició nortamericana, dirigida per Bradford Washburn, va colocar un GPS en la roca del cim. El dispositiu va obtindre una altitut de 8850 m s. n. m. per a la roca i 1 m per a la capa de neu i gèl. Encara que Nepal no l'ha reconegut oficialment, esta sifra és àmpliament citada. En qualsevol cas, la forma geoidal de la Terra aporta dubtes sobre la precisió mostrada per les mides de 1999 i de 2005, i sobre l'utilitat de determinar l'altitut en una precisió tan alta.

Un mapa fotogramétrico detallat (a escala 1:50 000) de la regió de Khumbu, incloent la partix sur del mont Everest, va ser realisat per Erwin Schneider com a part de l'expedició internacional al Himalaya realisada en 1955, en la que també es va realisar un intent infructuós d'escalar el Lhotse. Un mapa topogràfic encara més detallat de l'àrea del Everest es va realisar a finals dels anys 1980, baixe la direcció de Bradford Washburn, utilisant fotografies aérees.

El 22 de maig de 2005, l'equip de l'Expedició al Everest de la República Popular China va ascendir al cim de la montanya. Despuix de varis mesos de complexes mides i càlculs, el 9 d'octubre de 2005, l'Oficina Estatal de Cartografia i Topografia va anunciar que l'altitut del Everest és de 8844,43 ±0,21 m i varen declarar que és la medició més precisa realisada fins a la data. Esta nova altitut es basa en el punt més alt de la roca del cim i no en la neu i el gèl que es troba sobre la roca. L'equip chinenc també va medir la profunditat de gèl i neu, sent de 3,5 m, la qual cosa està d'acort en l'altitut de 8848 m s. n. m. calculada anteriorment.

Més recentment, s'han realisat nous càlculs de la seua altitut que donen com a resultat 8848,86 m s. n. m. (29 031  peus i 8+¹⁄₂ polzades). Despuix del Everest, la montanya més alta és el K2, en 8611 m s. n. m. (28 251 peus).

1. REDIRECT Plantilla:Panorama

El mont Everest encara s'està elevant i movent-se cap al noreste, motivat per la tectónica de plaques de la zona del sur d'Àsia. Dos fonts, sugerixen que la velocitat de moviment és de 4 mm a l'any en elevació i 3-6 mm cap al noreste. S'ha sugerit inclús una disminució de la seua altitut.

El punt més baix de l'oceà és més profunt que l'altitut del Everest: el abisme Challenger, que es troba en la fossa de les Marianes, és tan profunt que si se situara el Everest en el seu fondo li faltarien més de 2 km per a aplegar a la superfície.

La regió del mont Everest, i el Himalaya en general, estan sofrint el desgel i pèrdua de neu possiblement pel calfament global.

Comparacions

El cim del Everest és el punt en que la superfície de la Terra alcança la major distància sobre el nivell de l'mar. En ocasions, vàries montanyes són reclamades alternativament com les «montanyes més altes de la Terra». El Mauna Kea en Hawái s'eleva a més de 10 200 m quan es medix des de la seua base en el sol centre-oceànic, pero solament alcança 4205 m sobre el nivell de l'mar.

En la mateixa mida de la base al cim, el Denali, en Alaska, conegut anteriorment com el mont McKinley, és també més alt que el Everest. A pesar de que el seu altitut sobre el nivell de la mar és d'a penes 6190 m, el Denali yacer damunt d'una planura en pendent en elevació de 300 a 900 m, produint una altitut damunt de la base en un ranc de 5300 a 5900 m; una sifra comunament citada és de 5600 m. En comparació, les elevació per al Everest són de 4200 m en el costat sur a 5200 m en la replanell tibetà, produint una altitut sobre la base en el ranc de 3650 a 4650 m.

No obstant, si la medició es fa des del centre de la Terra, el mont Everest té 6382,605 km i el volcà Chimborazo, ubicat en el Equador, té 6384,416 km. Per lo que el Chimborazo és 1,8 km més alt que el Everest. Açò és per la forma de geoide de la Terra.

Geologia

Els geólogos han subdividido les roques que comprenen al mont Everest en tres unitats denominades formacions. Cada formació està separada d'una atra per fallas de baix àngul anomenades solsides, a lo llarc de les quals han segut espentades una sobre una atra cap al sur. Del cim del mont Everest fins a la seua base, estes unitats de roca són: la formació del Qomolangma, la formació del collado Nort i la formació Rongbuk.

Formació del Qomolangma

La formació del Qomolangma, també coneguda com la formació Jolmo Lungama o la formació del Everest,discorre des del cim fins a la part alta de la Banda Groga, prop dels 8600 m sobre el nivell de l'mar. Es compon de làmines paraleles de color gris a gris obscur o blanques, de pedra calcàrea formada en el periodo Ordovícico Inferior, intercaladas en llits secundaris de dolomita recristalizada en làmines d'argila i limolita. El científic suís Augusto Gansser va documentar haver trobat fragments microscòpics de crinoideas en la pedra calcàrea. Anàlisis posteriors petrográficos en mostres de roca calcàrea arreplegada prop del cim, varen revelar estar composts de pedres comprimides de carbonat i restants finamente fragmentats de trilobitas, crinoideas i ostrácodas, totes ells organismes marins. Atres mostres estaven tan mal tallades i recristalizadas que els seus components originals no varen poder ser determinats. Una grossa capa blanquecina i erosionada de trombolitos de 60 m de gruixa comprén la base del Tercer Escaló i la base del cim piramidal del Everest. Esta capa, que emergix escomençant en els 70 m per baix del cim del Everest, es compon de #sediment atrapats, aprisionados i units per biopelículas de microorganismes, especialment cianobacterias, d'aigües marines poc profundes. La formació del Qomolangma està interrompuda per vàries falles d'alt àngul que terminen en la falla normal de baix àngul, la solsida de Qomolangma. Esta solsida ho separa de la Banda Groga subjacent. Els cinc metros més baixos de la formació del Qomolangma que recobrixen esta solsida estan altament deformats.

Formació del collado Nort

El gros del mont Everest, entre els 7000 i 8600 m, consistix en la formació del collado Nort, de la qual la Banda Groga forma la part alta, entre 8200 a 8600 m. La Banda Groga està formada per capes intercaladas de marbre diópsido-epidota del periodo Cámbrico Mig, que li proporciona un color distintiu groguenc marró, i filita de moscovita-biotita i esquisto. Anàlisis petrográficos de marbre arreplegat a 8300 m varen trobar que consistixen en un 5 per cent de fragments recristalizados de osículos de crinoideas. Els últims cinc metros més alts de la Banda Groga que es troben adjacents a la solsida de Qomolangma estan altament deformats. Una brecha de falla de 5-40 cm de gruixa la separa de la suprayacente formació del Qomolangma.

El restant de la formació del collado Nort, entre els 7000 i els 8200 m del mont Everest, es compon de capes intercaladas i deformades de esquisto, filita i marbre menor. Entre els 7600 i 8200 m, la formació del collado Nort es compon principalment de filita de cuarzo-biotita i filita de clorita-biotita intercalados en menors cantitats de esquisto de biotita-serisita-cuarzo. Entre els 7000 i 7600 m, la part baixa del collado Nort està formada d'esquisto de biotita-cuarzo intercalados en esquisto de biotita-calcita-cuarzo i marbre cuarzificado. Estes roques metamòrfiques semblen ser el resultat del metamorfisme de roques sedimentarias de l'oceà profunt del periodo Cámbrico Mig al Cámbrico Primerenc, compost per capes intercaladas de lutita, shale, arenisca arcillosa, arenisca calcárea, grauvaca i calcàrea arenenca. La base de la formació del collado Nort és una falla normal de baix àngul regional cridada «solsida del Lhotse».

Formació Rongbuk

Per baix dels 7000 m, la formació Rongbuk yacer per baix de la formació del collado Nort i forma la base del mont Everest. Està formada per esquistos de grau de sillimanita-K-ortoclasa, i gneis mesclades en numeroses làmines i dics de leucogranito que varien de gruixa de 1 cm a 1500 m . Estos leucogranitos són part d'un cinturó de roques intrusivas del periodo Oligoceno-Mioceno Tardà, coneguts com leucogranito Superior del Himalaya. Es varen formar com a resultat de la fusió parcial de roques metasedimentarias d'alt grau del Paleoproterozoico al Ordovícico de la Seqüència Superior del Himalaya, fa uns 20 a 24 millons d'anys durant la subducción de la placa Índica.

El mont Everest està format per roques sedimentarias i metamòrfiques que han segut espentades cap al sur sobre la corfa continental, compostes per granulitos arqueozoicos de la placa Índica durant la colisió en el Cenozoico de l'Índia en Àsia. Interpretacions actuals sostenen que les formacions del Qomolangma i del collado Nort estan formades per #sediment marins que es varen acumular dins de la plataforma continental del marge continental passiu septentrional de l'Índia abans de colisionar en Àsia. Posteriorment, la colisió en el Cenozoico de l'Índia en Àsia va deformar i metamorfoseó estos estrats mentres els espentava cap al sur i cap a dalt. La formació Rongbuk consistix en una seqüència de roques metamòrfiques d'alt grau i roques granítiques que varen ser derivades de l'alteració de roques metasedimentarias d'alt grau. Durant la colisió de l'Índia en Àsia, estes roques varen ser espentades cap a avall i al nort mentres eren cavalcades per atres estrats; calfades, transformades i parcialment foses a profunditats de més de 15 a 20 quilómetros per baix del nivell de la mar; i després forçades cap a dalt a la superfície espentades cap al sur entre dos solsides majors. El Himalaya s'eleva prop de 5 mm a l'any.

Flora i fauna

La flora i fauna endèmiques en el Everest són molt escasses. Hi ha un verdet que creix a 6480 m s. n. m. en el mont Everest. Pot ser que siga l'espècie de planta que es dona a major altitut. Una planta alpina cridada Arenaria és coneguda per créixer per baix dels 5500 m s. n. m. en la regió.

Euophrys omnisuperstes, una menuda aranya de la família salticidae, s'ha trobat a elevació tan altes com 6700 m s. n. m., convertint-se possiblement en l'animal no microscòpic que habita permanentment a més altitut en la Terra. S'amaga en menuts clavills i pot alimentar-se d'insectes congelats arrastrats ahí pel vent. cal senyalar que existix una alta provabilitat de trobar vida microscòpica a altituts inclús majors. Aus, com el ánsar indi, han segut vists volant en parts altes de la montanya, mentres que uns atres, com les chovas, s'han observat tan alt com el collado Sur a 7920 m s. n. m. Chovas piquigualdas s'han registrat volant a una altitut de 7900 m (26 000 peus) i els ánsares mencionats en anterioritat migran per damunt del Himalaya. Ya en 1953, George Lowe, de la famosa expedició de Tenzing i Hillary havia notat a estes aus volar sobre el mont Everest.

Els yaks s'usen a sovint per a transportar equip per a escalades en el mont Everest, poden transportar fins a 100 kg, tenen un pelaje gros i grans pulmons. Un consell comú per als de la regió del Everest és estar en un terreny més alt quan estan entorn yaks o atres animals, ya que poden patear a la gent fòra de la montanya si s'està de peu en la vora del camí. Atres animals en la regió inclouen al tar del himalaya, que a voltes és assut del lleopart de les neus. El orso negre tibetano es pot trobar a una altitut de 4300 m s. n. m. i el panda roig habita la mateixa regió. Una expedició científica va trobar una sorprenent varietat d'espècies en la regió que inclou conills de roca que mengen les seues pròpies heces i dèu noves espècies de formigues.

Ambient

En el 2008, es va posar en funcionament una estació meteorològica nova a una altitut de 8000 m (26 246 peus). El primer informe de l'estació va ser la temperatura de l'aire -17 °C (1 °F), humitat relativa 41,3 %, pressió atmosfèrica 382,1 hPa (38,21 kPa), direcció del vent 262,8°, velocitat del vent 12,8 m/s (28,6 mph, 46,1 km/h), radiació solar global 711,9 watts/m², i índex de rajos UV 30,4 W/m². El proyecte va ser instrumentat pel SHARE "Stations at High Altitude for Research on the Environment" (Estacions a Gran Altura per a l'Investigació de l'Ambient), els qui també varen colocar una cambra web en el 2011. L'estació meteorològica s'ubica en el collado Sur i funciona en energia solar.

Un dels problemes que enfronten els escaladors és la presència freqüent de forts vents. La punta del Everest s'estén en la troposfera superior i travessa la estratosfera, que la deixa exposta al ràpit i congelante vent de les corrents en chorrada. En febrer de 2004, en el cim es va registrar una velocitat de vent de 280 km/h (175 mph), i vents de 160 km/h (100 mph) són comuns. Estos vents poden derribar als escaladors. Els escaladors esperen per a les finestres d'oportunitat de 7 a 10 dies en la primavera i l'autumne, quan la temporada de monsons ya siga estiga per començar o per terminar i els vents siguen més dèbils. La pressió de l'aire en el cim és d'aproximadament un terç sobre el nivell de la mar, i per el principi de Bernoulli, els vents poden disminuir encara més la pressió, provocant una reducció adicional del 14 % de l'oxigen en els escaladors. La reducció en la disponibilitat de l'oxigen ve de la pressió total reduïda, no d'una reducció en la proporció d'oxigen per a atres gasos.

En l'estiu, el monsó de l'Índia carreja aire humit i càlit del oceà Índic al costat sur del Everest. Durant l'hivern el aire en chorrada que fluïx de l'este/surest es desplaça cap al sur i colpeja el cim.

Clima

Posseïx un clima de montanya extrem. En giner, el més més fret, la temperatura promig en el cim és de -36 °C podent aplegar inclús als -70 °C. En juliol, el més més càlit, la temperatura promig en el cim és de -20 °C. En el vent, la sensació tèrmica és menor que lo indicat en el termómetro.

Permissos

En 2014 es varen expedir 334 permissos per a escalar-ho, otorgats de manera gratuïta per la tragèdia que els va colpejar. Per al 2015, es varen expedir 357 permissos per a escalar el Everest, pero la montanya va permanéixer tancada de nou per una remugada produïda per un terremot. Nepal va estendre els permissos no utilisats del 2014/2015 fins a 2019 (els permissos Nepalís costen al voltant de 10 000 USD per als estrangers). Aixina, la gent que va comprar un permís en el 2014 o 2015 va poder usar-ho per a una expedició al Everest fins a 2019 (normalment estos permissos són vàlits sol per un any).Plantilla:Clarify Açò és un clar eixemple de l'hospitalitat que caracterisa als nepalís; una extensió va ser solicitada especialment per les companyies d'expedicions comercials (que a la seua volta aporten recursos al país gràcies al montanyisme). Nepal és essencialment un país de el "quart món", un dels països no africans més pobres i el 19.º país més pobre del món. A pesar d'açò, Nepal ha acollit molt be als turistes i es va establir una indústria del turisme significativa.

Cost de les escalades en guia

Pujar en un «guia célebre», que sol ser un montañista de renom en gran experiència i normalment en varis ascensos al Everest, podia costar al voltant de 100 000 £ en l'any 2015. Per un atre costat, contractar un servici de soport llimitat, que inclou solament alguns aliments en el camp base i despeses burocràtiques com a permissos, pot costar a lo manco 7000 USD.

Expedicions comercials

Escalar el mont Everest és relativament car per als montanyencs. L'equip necessari per a alcançar el cim pot costar més de 8000 USD, i la majoria dels escaladors requerixen oxigen embotellat per a realisar l'ascens, #lo que afig atres 3000 USD aproximadament. El permís per a accedir a la zona sur del Everest per la via de Nepal costa de 10 000 a 25 000 USD per persona, depenent del tamany de l'equip. L'ascens s'inicia des de qualsevol dels dos camps base pròxims a la montanya, abdós campaments es troben aproximadament a 100 km (60 milles) de Katmandú, i a 300 km (190 milles) de Lhasa, que són les ciutats més propenques en aeroport comercial. Transportar l'equip des de l'aeroport al camp base pot costar uns 2000 USD.

En 2016, la majoria dels servicis de guia costaven entre 35 000 i 200 000 USD. No obstant, els servicis oferits poden variar àmpliament segons la negociació que cada contractiste realise, i que és habitual en tractar-se d'un dels països més pobres i menys desenrollats del món. El turisme representa un quatre per cent de l'economia de Nepal, i un porteador en el Everest pot guanyar el doble del salari mig nacional en una regió en la que escassegen atres fonts d'ingrés.

Els costs, per estos i atres factors, són molt variables. És tècnicament possible alcançar el cim en despeses adicionals mínimes, existint agències de viages "econòmiques" que oferixen respal llogístic per a ascensos de baix cost, #lo que molts en el món de l'alpinisme consideren temerari i perillós. Molts escaladors contracten expedicions comercials de "servici complet", que proveïxen una àmplia gama de servicis, que inclouen l'adquisició de permissos, transport d'anada i regrés al camp base, aliments, tendes per a acampar, cordes fixes, assistència mèdica en la montanya, un guia montanyenc experimentat, i inclús porteadores personals per a carregar mochiles i preparar aliments. El cost de tal servici en guia va de 40 000 a 80 000 USD per persona. Ya que la majoria de l'equip és transportat per sherpas, els clients de les expedicions comercials de servici complet poden carregar a sovint mochiles en un pes per baix dels 10 kg (22 lb), o contractar un sherpa que carregue també la seua mochila.

D'acort a Jon Krakauer, l'era de la comercialisació del Everest es va iniciar en 1985, quan el cim va ser alcançat per una expedició liderada per David Breashears, que incloïa a Richard Bass, un home de negocis de 55 anys en a penes 4 anys d'experiència d'escalada. A l'inici de la década dels noranta, ya hi havia vàries companyies que oferien viages guiats al cim. Rob Hall, un dels montanyencs que varen fallir en el desastre de 1996, havia dut en èxit a 39 clients al cim, abans del desastre mencionat.

El grau de comercialisació en el mont Everest és freqüentment objecte de crítica. Jamling Tenzig Norgay, fill del célebre sherpa Tenzing Norgay, va dir durant una entrevista en el 2003 que el seu difunt pare s'hauria sorprés en descobrir que gent rica en busca d'emocions i sense experiència en escalada aplegara de manera rutinària al cim. «Tens que escalar esta montanya tu solament pel teu propi peu. Pero l'esperit d'aventura ya no està. S'ha perdut. Hi ha gent que va ahí sense tindre ni idea de cóm posar-se els crampones. Estan ahí escalant perque li varen pagar a algú 65 000 USD. És molt egoiste. Posa en perill la vida d'uns atres».

Reinhold Messner es va manifestar en 2004 en este sentit: «Podries morir en cada escalada i això significava que eres responsable de tu mateixa. Érem montanyencs reals: cuidadosos, conscients i inclús temerosos. En escalar montanyes no estàvem deprenent cuan grans érem. Estàvem descobrint lo fràgils, dèbils i temerosos que som. Solament pots descobrir açò si t'expons a un perill molt alt. Sempre he dit que una montanya sense perills no és una montanya... El montanyisme d'altura s'ha convertit en un show turístic. Eixos viages comercials al Everest seguixen sent perillosos. Pero els guies i els exploradors i organisadors li diuen als clients: “No es preocupen, tot està organisat”. La ruta és preparada per centenars de sherpas. Hi ha oxigen adicional en tots els campaments de camí al cim. Hi ha gent que cuinarà els aliments i farà els llits. Els clients se senten segurs i no es preocupen pels riscs».

No obstant, no totes les opinions al respecte entre montanyencs prominents són estrictament negatives. Per eixemple, Edmund Hillary, qui va declarar que no li agradava «la comercialisació del montanyisme, particularment en el mont Everest», i va afirmar que «pagar-li a algú 65 000 USD i ser guiat en la montanya per un parell de guies experimentats... no és realment montanyisme». No obstant, va apuntar que estava complagut en els canvis duts pels occidentals a l'àrea del Everest. «No m'arrepenedixc, perque vaig treballar molt per a millorar les condicions de la gent local. Quan apleguem per primera volta no hi havia escoles ni instalacions mèdiques; en tots estos anys hem construït vintisset escoles, tenim dos hospitals i una dotzena de clíniques mèdiques, i hem construït ponts sobre rius salvages de montanya i instalat canonades d'aigua fresca, aixina que en cooperació en els sherpas hem fet molt per a beneficiar-los».

El montanyenc Richard Bass, en una entrevista, va respondre sobre els escaladors del Everest i lo que es necessita per a sobreviure allí: «Els escaladors deuen tindre experiència d'altura abans d'intentar montanyes realment altes. La gent no percep la diferència entre una montanya de 20 000 peus i una de 29 000 peus. No és solament aritmètica. La disminució de l'oxigen en l'aire és proporcional a l'altitut, i per lo tant els efectes en el cos humà s'intensifiquen de manera exponencial. La gent que escala el Denali (20 320 peus) o l'Aconcagua (22 384 peus) pensa: “Rajos, em vaig sentir molt ben dalt, vaig a intentar escalar el Everest”. Pero no és aixina».

Rutes d'escalada

El mont Everest té dos rutes principals d'ascensió: la ruta per la cara suroest o via del collado Sur, des del Nepal, i la ruta noreste o via del collado Nort, des del Tibet, aixina com atres tretze rutes menys freqüentades. De les dos rutes principals, la més fàcil tècnicament i més utilisada és la suroest. Va ser la ruta utilisada per Hillary i Tenzing en 1953 i la primera de les quinze rutes descrites en 1996. Això va ser, no obstant, una elecció dictada més per la política que per la tècnica, ya que la frontera chinenca va ser tancada als estrangers en 1949, en acabant de que China va invadir el Tibet. Reinhold Messner (Itàlia) va aplegar al cim en solitari per primera volta, sin ayuda de oxigen o de qualsevol atre tipo, per la ruta noroest, més difícil, travessant el collado Nort cap a l'aresta Nort i el Gran Corredor, el 20 d'agost de 1980. Messner va alcançar el cim despuix d'escalar durant tres dies consecutius, totalment solament, des del camp base, situat a una altitut de 6500 m s. n. m. Dita ruta és la número 8 fins al cim.

Gran part dels intents s'eixecuten entre abril i maig, ans que comence l'estiu, l'estació dels monsons. Un canvi en les corrents en chorrada en esta época de l'any reduïx la velocitat mija del vent en cotes altes de la montanya. Encara que es realisen intents d'escalada també despuix dels monsons, en setembre i octubre, la neu depositada pel monsó i el clima menys estable fa l'escalada més difícil.

Via del collado Sur

Artícul principal → Via del Collado Sur.

L'ascensió per la ruta suroest comença en una aproximació al camp base, situat a una altitut de 5380 m s. n. m., en la zona sur del Everest, en Nepal. L'expedició sol viajar a Lukla (2860 m s. n. m.) des de Katmandú i travessa per Namche Bazaar. Els escaladors caminen, a continuació, fins al camp base, #lo que requerix entre sis i huit dies, i permet aclimatarse a l'altitut i previndre el mal de montanya. L'equip i els recaptes es traslladen per mig de yaks, dzos i porteadores fins al camp base en el glaciar de Khumbu. Quan Hillary i Tenzing varen escalar el Everest en 1953, varen partir de la vall de Katmandú, ya que en eixe moment no hi havia carreteres cap a l'est del país.

Els escaladors solen passar un parell de semanes en el camp base, aclimatándose a l'altitut. Durant este temps, els sherpas de l'expedició i els escaladors posaran cordes i escales en la cascada de gèl de Khumbu. Clavills i blocs de gèl inestables fan de la cascada de gèl un dels trams més perillosos en la ruta. Molts escaladors i sherpas han mort en este tram. Per a reduir el perill, l'escalada sol començar abans de l'amanecer, quan les baixes temperatures mantenen fixos els blocs de gèl. Per damunt del glaciar es troba el camp base I, o camp base alvançat, a una altitut de 6065 m s. n. m.

Des del camp I, els expedicionarios travessen pel Cwm Occidental (vall, en galés) fins a la paret en la base del Lhotse, a on s'establix el camp II, a 6500 m s. n. m. d'altitut. El Cwm Occidental és una vall glacial que va ascendint llaugerament, pero marcat per grans clavills travessers cap a la mitat de la vall, que impedixen l'accés directe a les cotes altes de la vall. Els escaladors deuen creuar totalment cap a la dreta fins a aplegar a la base del Nuptse i passar per un corredor conegut com el «cantó del Nuptse». El Cwm Occidental és també cridada «vall del silenci», puix la seua topografia tancada reduïx el vent en la ruta. La gran altitut i un dia clar i sense vent poden fer que el Cwm Occidental siga insoportablemente calorós per als escaladors.

Des del camp II, els escaladors ascendixen la cara nort del Lhotse per un tram preparat en cordes fixes fins al camp III, situat en una plataforma a 7470 m s. n. m. Des d'allí, hi ha atres 500 metros fins al camp IV en el collado Sur, a 7920 m s. n. m. Des del camp III al camp IV, cal superar dos reptes més: el Espolón dels Ginebrinos i la Banda Groga. El Espolón dels Ginebrinos és una eixint de roca negra al que va donar nomene l'expedició suïssa de 1952. Les cordes instalades en el recorregut ajuden als escaladors a passar sobre la roca coberta de neu. La Banda Groga és una secció intercalada de marbre, filita i esquisto que requerix uns 100 m de corda per a travessar-la.

En el collado Sur, els montanyencs entren en la zona de la mort. Els escaladors conten únicament en dos o tres dies de resistència a esta altitut per a intentar assalts al cim. Temps rebujat i poc vent són de gran importància a l'hora de decidir realisar un intent d'aplegar al cim. Si el temps no és propici en estos dies, els escaladors deuen descendir, en molts casos, fins al campament base.

1. REDIRECT Plantilla:Panorama
2. REDIRECT Plantilla:Panorama

Des del camp IV, els escaladors deuen començar l'ascensió al voltant de mijanit, en l'esperança d'aplegar al cim en dèu o dotze horas. Primer s'alcança el Balcó, a 8400 m s. n. m., una menuda plataforma en la que descansar mentres s'observen en amanecer els picos cap al sur i a l'est. Continuant per l'aresta, es troben en uns imponents escalons de roca que obliguen a adinsar-se en la neu, que pot aplegar fins a la cintura, #lo que representa un risc important de remugada. A una altitut de 8750 m s. n. m., una menuda formació del tamany d'una taula formada per gèl i neu marca la cim sur.

Des del cim sur, els escaladors continuen per l'aresta surest, coneguda com la «travessia del rebanc», a on la neu cobrix roques discontínues. Esta és la secció en la que els escaladors estan més exposts, ya que un pas en fals supon el desastre, ya siga a l'esquerra (en una caiguda de 2400 m per l'ala suroest) o a la dreta (3050 m de caiguda per la cara del Kangshung). Al final d'esta travessia està l'imponent paret de roca de 12 m d'alt cridada el escaló d'Hillary, a una altitut de 8760 m s. n. m.

Hillary i Tenzing varen ser els primers escaladors en superar el «escaló», i ho varen fer en equip rudimentari i sense cordes fixes. Hui en dia se supera este escaló en cordes instalades pels sherpas. Una volta superat, el restant de l'escalada fins al cim és comparativament més simple i fàcil, en una pendent moderada coberta de neu, pero en la que l'escalador es troba molt expost, especialment mentres es travessen trams llarcs de neu. També despuix de l'escaló d'Hillary es deu passar una zona rocosa i movediza en un feltre de cordes que pot ser problemàtica, sobretot en mal temps.

Els escaladors deuen abandonar el «cim del Món» en menys de mija hora, ya que és necessari descendir al camp IV abans de l'anochecer, o ans que l'oxigen suplementari s'agote.

Via del Collado Nort

Artícul principal → Via del Collado Nort.

La via del collado Nort comença al nort del Everest, en el Tibet. Les expedicions apleguen al glaciar de Rongbuk, establint el camp base a 5180 m s. n. m., en una planura de grava just baix del glaciar. Per a aplegar al camp II, els escaladors ascendixen la morrena central de la part este del glaciar fins a la base del mont Changtse, a 6100 m s. n. m. (20 000 peus). El camp III (camp alvançat) es troba baix el collado Nort, a 6500 m s. n. m. Per a alcançar el camp IV, del collado Nort, els montanyencs ascendixen pel glaciar fins al peu del collado, a on cuerdo fixes permeten alcançar el collado Nort, a 7010 m s. n. m. (23 000 peus). Des d'allí, s'ascendix la rocosa aresta Nort fins a alcançar el camp V, a 7775 m s. n. m. (25 500 peus). La ruta continua per la cara nort a través d'una série de barrancs i precipicis, en un terreny en plaques rocoses, fins a aplegar al camp VI, a 8230 m s. n. m.

Des del camp VI, es realisa l'ascensió final fins al cim per l'aresta Nordest. Els escaladors deuen passar tres bandes de roca conegudes com a Primer Escaló (de 8500 a 8534 m s. n. m.), el Segon Escaló (de 8575 a 8625 m s. n. m.) i el Tercer Escaló (de 8690 a 8800 m s. n. m.). Una volta superats, hi ha una forta pendent (de 50 a 60 graus d'inclinament) fins al cim.

Aresta oest/corredor Horbein

Esta aresta dividix les cares Nort i Sur. Partint des del camp II de la ruta sur es pren l'aresta a 7300 m. Adinsant-se en la cara Nort i pujant fins al cim pel corredor Horbein, ruta de gran dificultat tècnica.

Cara suroest

S'escomença esta ruta a partir del camp II de la ruta sur, cal anar pujant per la dreta d'un aliviadero de neu fins als 7800 m i en este punt la paret es fa més vertical, descolla un resalte rocós de 300 m, per a despuix, s'ascendix per una canaleta fins a aplegar abans del cim en la ruta normal sur.

Aresta oest

S'escomença des del camp base de la ruta normal sur, se seguix recorrent l'aresta, enfrontant molts passos d'escalada. Hi ha una desviació a la cara nort a una altitut de 8500 m. Açò per a evitar l'escalada del conegut «Escaló Gris».

Pilar sur

Comença en el camp III de la ruta normal sur, en lloc de pujar al Collado Sur per la paret del Lhotse, se seguix pel pilar que baixa del cim.

Corredor dels japonesos

Una ruta sumament difícil i d'un alt risc. Començant en la base de la paret nort, s'escala esta cara pujant pel corredor Horbein.

Ruta Messner

Esta seguix la ruta normal nort, a partir del camp II s'adinsa en la cara Nort fins a aplegar a el "gran corredor" o Corredor Norton. D'ahí es puja fins a aplegar a la ruta normal nort, casi en aplegar al cim. En esta ruta s'eviten els Tres Escalons de la ruta normal nort. Reinhold Messner va ascendir esta nova ruta en solitari, sense oxigen i en época de monsó. Esta ruta jamai s'ha repetit.

Contrafort americà

Per la desconeguda paret este del Everest. S'ascendix per un pilar fins als 8000 m i en este punt s'unix a la ruta normal sur.

Cim

Les rutes compartixen un punt en comú, el cim mateix. El cim del Everest ha segut descrita com del «tamany d'una taula de menjador». El cim està cobert per una capa de neu, sobre una de gèl, sobre una de roca, i la gruixa de la capa de neu varia d'un any a un atre. El cim de roca està formada per calcàrea del periodo Ordovícico i és una roca metamòrfica de baix grau d'acort a la Universitat Estatal de Montana.

Per baix del cim hi ha un àrea coneguda com la «vall del arcoíris», ple de cadàvers que encara conserven les seues colorides robes d'hivern. Més avall dels 8000 m està un àrea comunament anomenada la «zona de la mort», pel perill de l'altura i la baixa pressió d'oxigen.

Baix del cim, les ales de la montanya baixen cap als seus tres costats principals, o cares, del mont Everest: la cara Nort, la cara Suroest, i la cara del Kangshung.

Ascensions

Vore també: Anex:Cronologia de les ascensions al Everest

Introducció

En ser la montanya més alta del món, el mont Everest ha atret atenció considerable i intents d'escalada. S'ha establit un conjunt de rutes d'ascens a través de vàries décades d'expedicions d'ascens a la montanya. Si la montanya va ser escalada en temps remots és desconegut; va poder haver segut escalada en 1924.

Finalment se sap que va ser escalada en 1953, pero durant décades va permanéixer com un pico difícil. A pesar dels esforços i l'atenció abocada en les expedicions, el cim va ser escalat per tan sol unes 200 persones per a 1987. El Everest va demostrar ser un lloc difícil durant anys, inclús per a escaladors professionals portant a terme intents sérios i grans expedicions nacionals, que varen ser la norma fins que l'era comercial es va accelerar en la década de 1990.

Per a març de 2012, el Everest va ser escalat 5656 voltes en 223 decesos. A pesar de que montanyes més baixes poden tindre escalades més llargues o empinades, el Everest és tan alt que les corrents en chorrada poden colpejar-la. Els escaladors poden enfrontar vents per dalt dels 320 km/h quan el temps canvia. A determinades époques de l'any les corrents en chorrada es desplacen cap al nort, establint periodos de relativa calma en la montanya. Atres perills inclouen tormentes de neu i remugades.

Per al 2013, la base de senyes del Himalaya va registrar 6871 ascensos per 4042 persones diferents.

Primeres expedicions

Vore també: Expedició britànica al Everest de 1924

En 1885, Clinton Thomas Dent, president del Club Alpí Britànic va sugerir en el seu llibre Above the Snow Line que escalar el mont Everest era possible.

L'accés nort a la montanya va ser descobert per George Mallory i Guy Bullock en la primera Expedició Britànica de Reconeiximent el Everest en 1921. Era una expedició d'exploració no equipada per a un intent sério per a escalar la montanya. En Mallory com a líder (i per tant convertint-se en el primer europeu en posar un peu sobre el flanc del Everest) varen escalar el collado Nort a una altitut de 7005 metros (22 982 ft). Des d'ahí, Mallory va divisar una ruta al cim, pero l'equip no estava preparat per a la gran tasca de pujar més llunt i varen descendir

Els britànics varen retornar en una segona expedició en 1922. George Finch ("l'atre George") va escalar usant oxigen embotellat per primera volta. Va pujar a una notable velocitat de 290 metros (951 peus) per hora, i va alcançar una altura de 8320 m (27 300 peus), la primera volta que un humà conseguia escalar més dalt dels 8000 m. Este ardit no va ser presa en conte d'acort als estatuts—excepcions britànics d'escalada per la seua naturalea "antideportiva". Mallory i el coronel Felix Norton varen fer un segon intent infructuós. Mallory va ser criticat per liderar un grup costa avall des del collado Nort, que va quedar atrapat en una remugada. Mallory va ser arrastrat costera avall, i sèt porteadores natius varen perdre la vida.

La següent expedició va ser en 1924. El primer intent per Mallory i Geoffrey Bruce va ser abortat degut a que les condicions meteorològiques varen impedir l'establiment del campament IV. El següent intent va ser de Norton i Somervell, els qui varen escalar sense oxigen i en clima perfecte, travessant la cara Nort cap al gran Corredor. Norton va conseguir alcançar els 8550 m (28 050 peus), a pesar de que va pujar solament 30 m (98 peus) o menys en l'última hora. Mallory va preparar l'equip d'oxigen per a un últim esforç. Va triar al jove Andrew Irvine com a companyer.

El 8 de juny de 1924, George Mallory i Andrew Irvine, abdós britànics, varen realisar un intent d'ascensió fins al cim per la via de collado Nort, del com no varen tornar mai. En 1999, la expedició de busca de Mallory i Irvine va trobar el cos de Mallory en el punt esperat prop de l'antic camp base chinenc. A partir d'eixe moment, va sorgir la controvèrsia en el món del montanyisme sobre si els dos montanyencs varen poder alcançar cim en aquella ascensió, 29 anys ans que l'alcançaren Hillary i Tenzing en 1953. Mallory havia pronunciat una série de conferències en Estats Units l'any anterior, en 1923. Va ser llavors quan, despuix de la pregunta d'un reporter de Nova York de per qué escalar el Everest, (pregunta que havia sentit mils de voltes) va respondre exasperadamente: "Perque està ahí".

En 1933, Lady Houston, una millonària britànica exbailarina, va patrocinar el Vol Houston del Everest de 1933, pel que una formació d'avions dirigida pel comodoro Douglas Douglas-Hamilton, catorzé duc d'Hamilton i marqués de Clydesdale, va volar sobre el cim en un esforç de desplegar la bandera del Regne Unit sobre el cim.

Expedicions primerenques —com les del general Charles Bruce en la década de 1920 i Hugh Ruttledge en dos intents fallancs en 1933 i 1936— varen tractar d'ascendir la montanya des del Tibet per la cara Nort, accés que va ser negat a expedicions occidentals en 1950 en acabant de que la República Popular China reafirmara el control sobre el territori tibetà. De totes formes, un menut grup d'escaladors comandados per Hill Tilman va realisar una expedició exploratòria a través del Nepal per la ruta que hui és la ruta habitual al Everest des del sur.

L'expedició suïssa al mont Everest de 1952, liderada per Edouard Wyss-Dunant, va obtindre permís per a intentar l'ascens des de Nepal. L'expedició va establir una ruta a través de la cascada de gèl de Khumbu i varen ascendir pel collado Sur, a una altitut de 7986 m (26 201 peus). Cap intent d'ascens al Everest havia segut pres baix consideració en este cas. Raymond Lambert i el sherpa Tenzing Norgay varen ser capaços d'aplegar a una altitut de 8595 m (28 199 ft) en l'aresta Surest, establint un nou récort d'altitut en escalada. L'experiència de Tenzing va ser útil quan va ser contractat per a formar part en l'expedició britànica de 1953.

Primera ascensió, de Tenzing i Hillary

En 1953, una expedició britànica de nou membres dirigida per John Hunt, Baró de Llanfair Waterdine, va tornar al Nepal. Hunt va seleccionar dos parells de montanyencs per a l'assalt al cim. El primer parell, Tom Bourdillon i Charles Evans varen aplegar a 100 metros del cim el 26 de maig i varen retornar al camp base. Al sendemà l'expedició va fer el seu segon i últim intent en la segona parella d'escaladors. El neozelandés Edmund Hillary i el sherpa Tenzing Norgay del Nepal varen aplegar al cim a les 11:30 del matí, hora local, del 29 de maig de 1953, per la via del collado Sur. En eixa época, abdós varen declarar que havia segut un esforç d'equip de tota l'expedició pero anys més tarde Tenzing va revelar que Hillary va ser el primer que va posar el seu peu sobre el cim. Varen parar en la montanya per a prendre fotografies i varen enterrar en la neu alguns dolços i una creu abans de descendir.

La notícia de l'èxit de l'expedició va aplegar ràpidament a Londres en el matí de la coronació de la reina Isabel II. De regrés a Katmandú, Hunt i Hillary varen descobrir que havien segut nomenats cavallers britànics, mentres que a Tenzing li va ser concedida la Medalla de Jorge. Finalment Hunt va rebre un títul no hereditari en el Regne Unit, mentres que Hillary es va convertir en un membre fundador de l'Orde de Nova Zelanda. Hillary i Tenzing són reconeguts a nivell nacional en Nepal, a on anualment se celebra el seu guany en escoles i oficines.

El següent ascens exitós va ser el de Ernst Schmied i Juerg Marmet el 23 de maig de 1956. Varen ser seguits per Dölf Reist i Hans-Rudolf von Gunten el 24 de maig de 1957. Wang Fuzhou, Gonpo i Qu Yinhua de China varen realisar el primer ascens del pico del Collado Nort el 25 de maig de 1960. Jim Whittaker, primer americà en escalar el Everest, acompanyat per Nawang Gombu va alcançar el cim l'1 de maig de 1963.

Desastre de 1970

En 1970, montañistas japonesos liderats per Saburo Matsukata varen portar a terme una expedició major el punt central de la qual era treballar en trobar una ruta d'ascens nova en la cara Suroest, i una atra per a intentar esquiar sobre el mont Everest. A pesar de contar en una plantilla de més de cent persones i una década de treball de planificació, les expedicions varen sofrir huit decesos i varen fracassar en aplegar al cim per la via de la seua ruta planejada. No obstant, les expedicions japoneses varen gojar d'alguns guanys, com el de Yuichiro Miura, que es va convertir en el primer home en esquiar costera avall des del collado Sur (va descendir casi 4200 peus verticals des del collado Sur abans de caure sofrint ferides greus), i una expedició que va pujar a quatre persones al cim per la via de la ruta del collado Sur. Els ardits de Miura es varen convertir en un tema per a una película, i va passar a convertir-se en la persona de major edat en fer cim en el Everest en el 2003 a l'edat de setanta anys, i una volta més en el 2013 a l'edat de huitanta.

També, a finals de la década de 1970, la japonesa Junko Tabei es va convertir en la primera dòna en fer cim en el Everest.

Desastre de 1996

Artícul principal → Desastre del Everest de 1996.

Durant la temporada d'escalada de 1996, quinze persones varen morir en el Everest convertint enguany en un dels més mortíferos de l'història del Everest. Huit d'elles, pertanyents a tres expedicions distintes, varen morir el dia 10 de maig per una tormenta que va afectar el Everest. En el més següent atres quatre persones varen morir com a conseqüència de les lesions produïdes eixe dia. El desastre va ser molt conegut i va alçar gran controvèrsia sobre la massificació del Everest. El periodiste Jon Krakauer, treballant per a la revista Outside, era part d'un dels grups afectats i posteriorment va publicar el llibre Into Thin Air (traduït a l'espanyol en el nom Mal d'altura) contant la seua experiència. Anatoli Bukréyev, un guia que es va sentir senyalat per Krakauer va escriure un llibre en resposta anomenat L'escalada. La disputa va encendre un llarc debat en el món del montanyisme. En maig de 2004, el mege Kent Moore i el cirugià John L. Semple, abdós investigadors de la Universitat de Toronto, varen declarar a la revista New Scientist que un anàlisis de les condicions atmosfèriques d'eixe dia indiquen que un temps meteorològic estrany va causar que el nivell d'oxigen es reduïra en un 14 %. L'impacte de la tormenta en l'atre costat de la montanya, l'aresta Nort, a on també varen morir escaladors, es narra en primera persona en el llibre L'atre costat del Everest, del director i escritor britànic Matt Dickinson.

2001 — Descens en una taula de snowboard per la Cara Nort (Corredor Norton)

El 23 de maig de 2001, el snowboarder francés Marque Siffredi va ser el primer en descendir el mont Everest en esta modalitat d'esquí pel corredor Norton, just un dia despuix del seu 22.º natalici. A l'any següent, el 8 de setembre de 2002 va desaparéixer sense deixar rastre en el seu segon intent de descens pel corredor Hornbein, mai es va recuperar el seu cos.

2003 — 50.º aniversari de la primera ascensió

En 2003 va haver una marca d'expedicions al Everest, coincidint en el 50.º aniversari de la primera ascensió.

2005 — Aterrisage d'helicòpter

El 14 de maig de 2005, el pilot francés Didier Delsalle va aterrisar un helicòpter Eurocopter model AS 350 B3 en el cim del mont Everest i va permanéixer allí durant dos minuts. L'envolament posterior senta la marca d'envolament d'helicòpter des del punt més elevat, marca que òbviament ya no pot superar-se en el planeta Terra.

2006 — Descens en esquins de la cara Nort

El 16 de maig de 2006, l'esquiador aventurer Tormod Granheim va esquiar en el corredor Norton, paralel al corredor Hornbein. Va ser un gran ardit.

2006 — Controvèrsia de David Sharp

Mark Inglis, doblement amputado despuix d'un intent d'ascensió, va revelar en una entrevista en la prensa el 23 de maig de 2006 que varis grups d'escaladors havien abandonat a un escalador en problemes, David Sharp, el 15 de maig, mentres permaneixia refugiat baix una roca a uns 450 m per baix del cim, sense intentar rescatar-ho. La revelació va iniciar un debat sobre l'ètica de l'escalada, especialment pel que fa al Everest. Els escaladors que no li varen prestar ajuda varen declarar que els esforços de rescat haurien segut inútils i que solament haurien causat més morts tenint en conte la cantitat de persones que haurien segut necessàries per a baixar-ho. Dita controvèrsia va ser airejada per Discovery Channel en el seu documental Everest: més allà del llímit. Una decisió crucial que va afectar al destí de Sharp es mostra en el documental. Quan un escalador que retornava de l'ascensió troba a Sharp i avisa al camp base de que ha trobat un escalador en problemes. No li és possible identificar a Sharp, ya que est ha elegit ascendir en solitari, sense respal de cap tipo i no s'ha identificat en cap atre escalador. El responsable del camp base assumix que Sharp és part d'un grup, i que ells tenen la responsabilitat del seu rescat i ordena a l'escalador que continue el seu camí sense saber que Sharp no té cap atre respal, assegurant per experiència pròpia que és impossible rescatar a algú a eixa altitut. Segons les condicions de Sharp es van deteriorant durant el dia, les possibilitats de rescat van disminuint, ya que les seues cames i peus estan afectats de congelació, #lo que li impedia caminar. Atres escaladors en el seu descens tenen falta d'oxigen i no poden oferir-li ajuda. Finalment ya no queda temps per a que alguns sherpas ho rescaten.

En mig del debat, el 26 de maig l'australià Lincoln Hall va ser trobat viu quan ya se li havia donat per mort el dia abans. Va ser trobat per un grup de quatre escaladors, els qui varen renunciar al seu intent de pujada, varen permanéixer en Hall i varen descendir en ell i un grup de sherpas enviats en el seu rescat. Posteriorment, Hall es va recobrar totalment. Fets similars han segut documentats des de llavors, com el 21 de maig de 2007, quan l'escaladora canadenca Meagan McGrath va portar a terme exitosamente el rescat a gran altura del nepalí Usha Bista. En reconeiximent pel seu heròic rescat, la major Meagan McGrath va ser seleccionada com a guanyadora del Premi Humanitari de la Fundació Canadenca de Sir Edmund Hillary, que reconeix als canadencs que personal o administrativamente han contribuït significativament en algun acte o servici en la Regió del Himalaya en Nepal.

Estadístiques d'ascens fins a la temporada 2010

Per al final de la temporada d'ascens 2010, va haver un total de 5104 ascensos al cim per a lo manco 3142 persones, en un 77 % de dits ascensos completats des de l'any 2000. El cim va ser alcançat en 7 de 22 anys (de 1953 a 1974), i de manera consecutiva entre 1975 i el 2014. En el 2007, es va registrar un total de 633 ascensos, entre 350 escaladors i 253 sherpas.

Un clar eixemple de l'increment en la popularitat del Everest està evidenciat pel número d'ascensos diaris. Un anàlisis del desastre del Mont Everest de 1996, demostra que partix de la tragèdia va ser originada pel coll de botella ocasionat pel gran número d'escaladors (de 33 a 36) intentant fer cim el mateix dia; açò es considerava massa en aquell llavors. En comparació, el 23 de maig del 2010, el cim del Everest va ser alcançada per 169 escaladors, més cims en un sol dia que els acumulats en 31 anys des del primer cim exitós de 1953 a 1983.

S'han registrat 219 decesos en el mont Everest des de l'Expedició Britànica del Mont Everest de 1922, al final de l'any 2010, una taxa de 4,3 morts per cada 100 cims (esta és una taxa general, i inclou decesos entre escaladors de respal, aquells que varen donar marcha arrere abans d'aplegar al cim, aquells que varen fallir de camí al cim, i els que varen morir mentres descendien del cim). De 219 decesos, 58 (26,5 %) varen ser escaladors que varen conseguir fer cim, pero no varen completar els seus descensos. A pesar de que la taxa de decesos ha disminuït des de l'any 2000 (1,4 decesos per cada 100 cims, en un total de 3938 cims des del 2000), l'aument significatiu en el número total d'escaladors encara registra 54 decesos des del 2000: 33 en l'aresta Noreste, 17 en l'aresta Surest, 2 en la cara Suroest, i 2 en la cara Nort.

Casi tots els intents per fer cim es realisen usant una de les dos rutes principals. El trànsit vist en cada ruta varia d'un any a un atre. Entre el 2005 i 2007, més de la mitat dels escaladors varen optar per usar la ruta noreste, de major repte. En 2008, la ruta noreste va ser tancada durant tota la temporada pel govern de China, i els únics que varen poder alcançar el cim des del nort eixe any varen ser els atletes responsables de portar l'antorcha Olímpica per als Jocs Olímpics de 2008. La ruta va ser tancada per als estrangers una volta més el 2009 en el periodo previ al 50 aniversari de l'exili del dalái llepe. Estos tancaments varen dur a la pèrdua d'interés en la ruta nort i, per al 2010, dos terços dels escaladors varen alcançar el cim a través de la ruta sur.

Temporada d'ascens 2012

Decesos en el 2012
Decesos	País
Ralf Dieter Arnold	Alemània
Juan José Pol Carbayo	[[Archiu: Archiu:Bandera de España.svg	20px|Espanya]]
Karsang Namgyal	Nepal
Ramesh Gulave	[[Image:Plantilla:Bandera/Índia|border|20px|Índia]]
Namgyal Tshering	Nepal
Dawa Tenzing	Nepal
Wen-Yi Ha	PRC
Dr. Eberhard Schaaf	Alemània
Shriya Shah-Klorfine	[[Image:Plantilla:Bandera/Canadà|border|20px|Canadà]]
Won-Bin Song	[[Image:Plantilla:Bandera/Corea del Sur|border|20px|Corea del Sur]]
Milan Sedlacek*	[[Image:Plantilla:Bandera/República Checa|border|20px|República Checa]]
Temba Sherpa*	Nepal
Decés en el Lhotse

En el 2012, l'Universitat Estatal de Montana va portar a terme una expedició al Everest. L'Expedició Educativa al Everest va estudiar la geologia del massiç del Everest que inclou al Everest-Nuptse-Lhotse-Khumbutse, i varen observar l'estat mineralógico i varen fer estudis sobre tensió i la datació de mostres. Varen ser d'interés els fòssils en la calcàrea que corona al mont Everest, la naturalea i impacte del gèl en la regió (com la cascada de gèl), i l'estratigrafia en general (incloent la calcàrea, roques metamòrfiques, pelitas i cuarzitas).

En 2012, la dòna de major edat en alcançar el cim fins a eixe moment va ser Tamae Watanabe de 73 anys. Va trencar el seu récort anterior del 2002, quan va escalar la montanya a l'edat de 63 anys. L'oficinista retirada viu en la base del mont Fuji, i va escalar també atres picos, incloent el Denali, el Eiger, i el Lhotse. Va escalar també en un grup de quatre persones, i va guanyar una competència de dònes de 72 anys intentant obtindre el mateix récort.

El decés de l'escaladora canadenca Shriya Shah-Klorfine en el 2012, va acaparar els encapçalats i va alimentar el debat sobre si els escaladors sense experiència deurien escalar el mont Everest. A pesar de que va conseguir aplegar al cim, no va sobreviure al descens. En 1998, Francys Arsentiev va fallir mentres descendia a pesar dels esforços del seu espós i d'un equip d'Uzbekistan que es quedaven sense oxigen embotellat. En 1979, una atra dòna anomenada Hannelore Schmatz va aplegar exitosamente al cim, pero de la mateixa manera que les dos escaladores anteriors, es va agotar severament i se li va terminar l'oxigen a pesar dels esforços del seu equip d'escalada per a salvar-la. Ray Genet, qui formava part del mateix equip, va fallir també, pero dos sherpas varen conseguir sobreviure. En 1984 Yogendra Bahadur Thapa i Ang Dorje varen perdre la vida tractant de recuperar el seu cadàver. Schmatz permaneix congelada en la montanya, en els ulls oberts i el seu cabell ondulant pel vent, per a destorbament emocional d'escaladors posteriors en les décades de 1980 i 1990.

Entre 1922 i 2012 es va registrar que a lo manco 233 escaladors varen fallir escalant el mont Everest. En centenars d'escaladors en la ruta més popular durant els dies pique, els decesos s'han tornat casi una rutina, com a molts escaladors han acceptat sobre que alguns no van a conseguir-ho, i a pesar de quedar-se en la qüestió moral de si deurien fer alguna cosa més per aquells que es troben en problemes.

Estadístiques

• Fins al fi de 2017, 4833 persones han escalat al cim en un total de 8306 ascensions, #lo que significa que 3473 ascensions han segut realisades per persones que varen pujar en més d'una ocasió, la majoria d'elles sherpas. D'elles, 536 varen ser conseguides per dònes. 288 persones (171 occidentals i 115 sherpas) han mort en l'intent, entre 1921 i 2017. Les condicions de la montanya són tan difícils que la gran majoria dels cossos permaneixen en la montanya. Molts d'ells són visibles des de les vies d'ascens habituals.

• El número total d'intents en els últims 50 anys supera els 10 000.

• La majoria de les expedicions utilisen caraces d'oxigen i tancs per damunt dels 8000 m s. n. m. Esta zona es denomina la "zona de la mort". El Everest pot ser escalat sense oxigen suplementari, un repte conseguit per 193 persones abans de maig de 2016, pero això aumenta el risc de l'escalador. És difícil pensar en claritat sense oxigen i la combinació de baixes temperatures, condicions atmosfèriques difícils i dures pendents requerix, freqüentment, prendre decisions ràpides.

• Els escaladors són una font important d'ingressos per turisme per a Nepal. Varien entre montanyencs experimentats fins a novells que confien en els guies contractats que els duran fins al cim. El govern de Nepal obliga el pagament d'un permís d'escalada que costa 11 000 dólarés per persona.

• Ascens més ràpit per la via del collado Nort des del camp III (ABC) fins al cim sense oxigen adicional: 16 hores i 42 minuts per l'austríac Christian Stangl en 2006. Ascens més ràpit per la via del collado Sur sense oxigen adicional: 22 hores i 30 minuts pel francés Marc Batard en 1988. El sherpa Pemba Dorjie va conseguir l'ascens més ràpit en us d'oxigen adicional via la ruta sur en un temps de 8 hores i 10 minuts en 2004.

• L'11 de maig de 2011, Apa Sherpa, escalador nepalí, va alcançar el cim del mont Everest per vigèsima primera volta, batent el seu propi récort. L'ardit va ser igualat per Phurba Tashi Sherpa i Kami Rita Sherpa.

• En 2013 Yuichiro Miura es va convertir en l'home de major edat en aplegar al cim del Everest en 80 anys.

• Junko Tabei va ser la primera dòna que va alcançar el cim del Everest el 16 de maig de 1975.

• Reinhold Messner va conseguir el primer ascens al Everest en solitari sin ayuda de oxigen en 1980.

• El dia 18 d'abril de 2014, un total de 13 sherpas fallixen i 3 més desapareixen, en desprendre's un enorme bloc de gèl en la zona coneguda com la "cascada de gèl del Khumbu", entre els campaments I i II, en el costat sur de la montanya, en Nepal.

La zona de la mort

Artícul principal → Anexe:Fallits en el Mont Everest.

Encara que les condicions de qualsevol zona considerada com a «zona de la mort» poden aplicar-se al mont Everest (altitut major a 8000 m s. n. m.), la situació allí és inclús més difícil per als escaladors. Les temperatures poden descendir a nivells molt baixos, #lo que comporta la congelació de qualsevol part del cos exposta mínimament a la fredor. En una temperatura tan baixa, la neu està totalment congelada i és molt esvarosa, aumentant el risc d'esmonyides i caigudes. La velocitat del vent pot aplegar a ser de 135 km/h, també un perill potencial per als montañistas.

Una atra amenaça per als montañistas és la baixa pressió atmosfèrica. La pressió atmosfèrica en el cim del Everest és al voltant d'un terç de la pressió a nivell de la mar i, per tant, la cantitat d'oxigen respirable és igualment d'un terç respecte de l'habitual a nivell de l'mar.

Els efectes desgastantes de la zona de la mort són tan fortes que a la majoria dels escaladors els pren més de dotze hores caminar una distància d'1,72 quilómetros (1,07 milles) del collado Sur al cim. Inclús conseguir este nivell de rendiment requerix d'una prolongada aclimatació d'altitut, que pren entre quaranta i xixanta dies per a una expedició estàndar. Una persona habituada al nivell de la mar exposta a condicions atmosfèriques a una altura per damunt dels 8500 m (27 900 ft) sense aclimatarse perdria el coneiximent a la veta de dos o tres minuts.

Oxigen suplementari

La majoria de les expedicions usen caraces i botelles d'oxigen per damunt dels 8000 m (26 000 ft). El Everest pot ser escalat sin ayuda de oxigen suplementari, pero solament per montañistas experimentats i en un risc molt elevat. Els humans no poden pensar en claritat en poc oxigen, i la combinació de clima extrem, baixes temperatures i pendents empinades requerixen a sovint de decisions ràpides i precises. Mentres que el 95 % dels escaladors que alcancen el cim usen oxigen embotellat per a poder aplegar al cim, prop del 5 % dels escaladors han fet cim sense usar oxigen suplementari. La taxa de mortalitat és del doble per a aquells que intenten alcançar el cim sense l'ajuda de l'oxigen embotellat.

Viajar per damunt de 8000 m d'altura és un factor per a la hipoxia cerebral. Esta disminució d'oxigen al cervell pot causar demència i dany cerebral, aixina com una série d'atres síntomes. Un estudi va trobar que el mont Everest pot ser el punt més alt al que un humà aclimatado pot aplegar, pero també va tirar que els escaladors poden sofrir de dany neurològic permanent a pesar de retornar a altituts més baixes.

Les cèlules del cervell són extremadament sensibles davant la falta d'oxigen. Algunes cèlules comencen a morir en menys de 5 minuts en acabant de que la seua font d'oxigen desapareix. Com a resultat, la hipoxia cerebral pot causar ràpidament dany cerebral sever o la mort.

Healthline Website

L'us d'oxigen embotellat per a pujar el mont Everest ha segut controvertit. Va ser usat per primera volta en l'Expedició Britànica al Mont Everest de 1922 pel químic George Finch i l'oficial britànic Geoffrey Bruce, els qui varen escalar per dalt dels 7800 m (25 600 ft) a una velocitat espectacular de 1000 peus verticals per hora (pv/h). Assuts d'una feroç tormenta, varen escapar de la mort respirant oxigen en un refugi improvisat durant la nit. Al següent dia varen escalar a 8100 m (26 600 ft) a 900 pv/h, casi tres voltes més ràpit que un escalador sense oxigen adicional. Ya que l'us d'oxigen era considerat tan antideportivo, ningú en el restant del món de l'alpinisme va reconéixer esta alta velocitat d'ascens.^{cita requerida} El mateix George Mallory va descriure l'us d'oxigen com antideportivo, pero posteriorment va concloure que seria impossible aplegar al cim sense l'oxigen i conseqüentment ho va utilisar en el seu intent final en 1924. Quan Tenzing Norgay i Hillary varen fer el seu primer cim exitós en 1953, abdós varen usar oxigen embotellat, en el fisiólogo de l'expedició Griffith Pugh referint-se al debat de l'oxigen com una «controvèrsia inútil» i apuntant que l'oxigen «incrementa perceptiblemente l'apreciació subjectiva de l'ambient, que despuix de tot és una de les principals raons d'escalar». Pels següents vinticinc anys, l'oxigen embotellat va ser considerat com un estàndart en qualsevol cim exitós.

Discussió sobre l'us d'oxigen

L'us de botelles d'oxigen per a l'ascensió ha segut sempre molt controvertit. El mateix George Mallory ho descrivia com antideportivo, pero va concloure que seria impossible aplegar al cim sense el seu us i, per tant, ho va utilisar. Quan Tenzing i Edmund Hillary varen conseguir aplegar al cim, varen utilisar botelles d'oxigen. Durant els següents vinticinc anys l'utilisació d'oxigen va ser considerada normal per a qualsevol intent d'ascensió. Reinhold Messner i Peter Habeler varen ser en 1978 els primers escaladors en trencar el ya tradicional us d'oxigen. Abdós varen conseguir la primera ascensió al cim sense usar-ho. Messner sempre ha negat algunes acusacions d'haver utilisat oxigen, acusacions que varen ser acallades quan va ascendir al Everest sense soport ni ajuda i en solitari en 1980 per la ruta noroest, tècnicament més difícil. En els anys posteriors a les ascensions de Messner, la discussió sobre l'us d'oxigen va continuar.

El desastre de l'any 1996 va intensificar el debat. El llibre de Jon Krakauer Mal d'altura (1997) expressava les seues crítiques personals a l'us de botelles d'oxigen. Krakauer va escriure que l'us d'oxigen embotellat permetia intentar l'ascensió a escaladors poc qualificats, #lo que comportava situacions difícils i inclús més morts. El desastre del 10 de maig de 1996 va ser en part causat pel gran número d'escaladors (trentatrés en un dia) que intentaven pujar, #lo que causava emboços en el escaló d'Hillary i retardava als escaladors, per #lo que molts d'ells varen alcançar el cim despuix de les dos de la vesprada, hora de tornada més tardana considerada habitualment. Krakauer va propondre la prohibició de l'oxigen llevat para casos d'emergència, argumentant, igualment, que això evitaria la contaminació de la montanya —gran cantitat de botelles s'acumulen en les ales— i evitaria que intentaren l'escalada els montanyencs menys qualificats.

El Everest i la religió

La partix sur del mont Everest és considerada com un de les «valls amagades» de refugi designats per Padmasambhava, un sant Budiste «Naixcut del loto» de el IX.

Prop de la base del costat nort del Everest es troba el monasteri de Rongbuk, que ha segut cridat el «llindar sagrat del mont Everest, en les vistes més impressionants del món». Per als sherpas que viuen en les ales del Everest, en la regió de Khumbu de Nepal, el monasteri de Rongbuk ha segut un important lloc de pelegrinage, al com s'accedix en pocs dies de viage creuant el Himalaya a través del pas de Nangpa La.

Miyolangsangma, «Deesa Otorgadora Inagotable» budista tibetana, es creu que va viure en el cim del mont Everest. D'acort als monges sherpas budistes, el mont Everest és el palau i jardí de Miyolongsangma, i tots els escaladors són hostes parcialment benvinguts, en haver aplegat sense invitació.

Els sherpas també creuen que el mont Everest i els seus flancs estan beneïts en energia espiritual, i es deu mostrar reverència en passar a través d'este paisage sagrat. Ací, els efectes kármicos de les accions d'un es magnifiquen, i els pensaments impuros són millor evitats.

Problemes migambientals

L'obertura dels Himalayas al turisme va dur en si problemes migambientals per l'acumulació de desperdicis deixats per les expedicions, ademés de la tala dels boscs propencs per a obtindre materials i combustibles.

Maneig de residus

Els residus abandonats en el Everest van des de botelles d'oxigen buides, tendes, cuerdo, llandes o bolics d'aliments, a excrements humans i parts de cossos.

Tant la comunitat d'escaladors com les autoritats locals han manifestat la seua preocupació des de principis de la década dels huitanta. Des de 1990 s'han propost múltiples iniciatives per a controlar el problema, tals com a expedicions dedicades a la recolecció de fem, incentius econòmics, multes i l'establiment d'una ONG encarregada de la gestió del fem. Estes mides han permés remoure tonellades de desperdicis i millorar les condicions del lloc, que va aplegar a calificar-se com «el femer més alt de la Terra».

Una de les últimes expedicions va ser Everest Green, iniciativa franc-nepalés eixecutada en abril i maig de 2017, que ademés de la recolecció es va preocupar del destí final dels residus, incinerant els restants orgànics; plàstics i metals es varen reciclar en Índia, mentres que piles i bateries es varen reciclar en França. Entre les seues conclusions, no obstant, advertix de que les condicions ha empijorat, #lo que atribuïx a l'aument d'expedicions de baix cost.

Els excrements humans són un dels rebujos més perillosos. No es descomponen de forma natural per les baixes temperatures i a l'escassea d'oxigen, per #lo que s'acumulen durant anys i, pels desgels, contaminen les aigües que usen els llogarets en les zones més baixes. En resposta a este problema, el Proyecte Biogás del Mont Everest té com a objectiu crear un biorreactor per a la conversió de material de composta, especialment les heces, en gas i fertilisant. Es va programar que el reactor estiguera operatiu en la primavera de l'any 2019.

Filmografia relacionada en el Everest

• 1975, The Man Who Skied Down Everest
• 1997, Into Thin Air: Death on Everest
• 2006, Blindsight
• 2009, 2012
• 2010, The Wildest Dream: Conquest of Everest
• 2013, Beyond the Edge
• 2012, High Ground
• 2015, Everest
• 2017, L'ascension

Vore també

• Ochomil
• K2
• Efectes de l'altitut en els humans
• Anex:Fallits en el Mont Everest
• Parc nacional de Sagarmatha
• Anex:Cronologia de les ascensions al Everest
• Lhotse

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Monte Everest.
• ¿Hillary en 1953 o Mallory en 1924?
• Lloc de National Geographic sobre el Everest
• Lloc de NOVA sobre el Mont Everest
• Mount Everest en Summitpost
• Emissió de video "The Rest of Everest"
• Dossiers Parcs del Himalaya: El parc nacional Sagarmatha
• Sobre el mont Everest
• Mapa del Mont Everest en lloc de EOSGIS
• 360 vista Panoràmica des del Cim del Mont Everest - Dibuix gran Dimensió
• El gran secret del Mont Everest