Anar al contingut

Desastre del Everest de 1996

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Everest Peace Project - Everest summit.jpg
Desastre del Everest de 1996

El desastre del mont Everest de 1996 es referix als events ocorreguts en una franja d'a penes 24 hores, entre el 10 i l'11 de maig de l'any mencionat, quan huit persones atrapades en una tormenta de neu varen perdre la vida en el mont Everest, alguns durant l'ascens, i aquells que ya havien fet cim, mentres descendien. Durant la temporada completa, dotze persones varen fallir intentant aplegar al cim, convertint-la en la tercera més mortal del Everest despuix de les 16 morts de la remugada de 2014 i, de les 18 morts resultants de les remugades ocasionades pel terremot de Nepal d'abril de 2015.[1] El desastre de 1996 va tindre una àmplia cobertura i va plantejar sérios cuestionamientos sobre la comercialisació de la montanya.[2]


Numerosos escaladors, entre ells varis equips grans, aixina com algunes expedicions chicotetes i inclús alguns escaladors en solitari, es trobaven en les altures del Everest durant la tormenta. A pesar de que va haver fallits tant en la cara Nort com en les rodalies del collado Sur, els events d'esta última són els millor documentats. El periodiste Jon Krakauer, assignat per la revista Outside, estava en l'equip dirigit per Rob Hall, guia principal que va morir en un guia secundari i dos dels seus clients en el costat Sur; posteriorment va publicar el superventas Into Thin Air (1997),[3][4] en a on va relatar la seua experiència. Anatoli Bukréyev, de l'equip del qual varen sobreviure tots els clients, pero va perdre la vida el guia principal, Scott Fischer, va rebujar lo relatat en el llibre de Krakauer i coescribió un llibre titulat The Climb: Tragic Ambitions on Everest (1997), a on relatava la seua versió dels fets.[5] Beck Weathers, de l'expedició de Hall, i Lene Gammelgaard, de l'expedició de Fischer, varen escriure les seues pròpies experiències del desastre en els seus respectius llibres, Left for Dead: My Journey Home from Everest (2000)[6] i Climbing High: A Woman's Account of Surviving the Everest Tragedy (2000).[7][8] En 2014, Lou Kasischke, també de l'expedició de Hall, va publicar la seua experiència de la tragèdia en el llibre After the Wind: 1996 Everest Tragedy, One Survivor's Story (2014).[9] Mike Trueman, que va coordinar el rescat des del campament base, va enriquir l'història en el seu llibre The Storms: Adventure and Tragedy on Everest (maig de 2015). Graham Ratcliffe, que va escalar el collado Sur del Everest el 10 de maig de 1996, va documentar en A Day to Die For (2011)[10] que els reportes de clima entregats als líders de les expedicions, inclosos Rob Hall i Scott Fischer, abans dels seus intents per fer cim prevists per al 10 de maig, pronosticaven una tormenta major desenrollant-se despuix del 8 de maig i alcançant un pico d'intensitat l'11 de maig de 1996.[11] En haver planejat Hall i Fischer fer cim per al dia 10 de maig, una part dels seus respectius equips havien conseguit fer cim en el Everest durant una pausa aparent de la tormenta, solament per a descendir just en la pijor fase la nit del 10 de maig.

El llibre de l'escritor i director britànic Matt Dickinson, The Death Zone,[12] (posteriorment reimpreso com The Other Side of Everest)[13] és un relat de primera mà de l'impacte de la tormenta en els escaladors a l'atre costat de la montanya, l'aresta Nort, a on tres escaladors d'un grup de la Policia Fronteriça Indo-Tibetana varen fallir també.

Escaladors

[editar | editar còdic]
Archiu:Everest kalapatthar crop.jpg
Monte Everest. El collado Sur és el punt més baix del costat solejat de l'aresta a la dreta.

La següent és una llista dels escaladors en ruta al cim el dia 10 de maig de 1996 a través del collado Sur i l'aresta Surest, organisats per expedició i el seu paper dins d'ella.

Adventure Consultants

[editar | editar còdic]

L'expedició de Adventure Consultants, guiada per Rob Hall, consistia en les següents persones.

Guies

[editar | editar còdic]
  • † Rob Hall (35 anys) – guia principal (va morir prop de la cim Sur). En esta expedició, va fer cim en el Everest per quinta volta.
  • Mike Groom (37 anys) - guia secundari.[14]
  • † Andy «Harold» Harris (31 anys) - guia secundari (desaparegut prop del cim Sur mentres prestava auxili a Hall). Va fer cim en la seua primera expedició al Everest.

Clients

[editar | editar còdic]
  • Frank Fischbeck (53 anys) – en tres intents al Everest, alcançant solament el cim Sur en 1994. No va fer cim tampoc en esta ocasió.
  • † Doug Hansen (46 anys) – en un intent previ al Everest en l'equip de Hall en 1995. La seua ocupació habitual era carter i havia obtingut un desconte en l'expedició (el total hagueren segut $65 000). Va aplegar a fer cim totalment extenuado en Hall. Va desaparéixer prop del cim Sur mentres abdós descendien. Va ser la seua segona expedició al Everest.
  • Stuart Hutchinson (34 anys) – el client més jove de l'equip de Hall, en experiència prèvia en ochomilés, inclosa l'expedició hivernal al K2 de 1988, l'aresta Este del Broad Peak en 1992, i la cara Nort del Everest en 1994. No va fer cim en esta ocasió, abandonat abans del cim Sur.
  • Lou Kasischke (53 anys) – va escalar sis de les Sèt Cims. No va fer cim i mai va tornar al Everest. Va abandonar abans del cim Sur.
  • Jon Krakauer (41 anys) – periodiste assignat per la revista Outside; escalador tècnic consumat pero sense experiència en ochomiles.[15]
  • † Yasuko Namba (47 anys) – en esta expedició, va conseguir escalar les Sèt Cims; es va convertir en la dòna de major edat en fer cim en el Everest fins a eixe llavors (va morir per congelació en el collado Sur a un costat de Beck Weathers, que va conseguir eixir en vida).
  • John Taske (56 anys) – l'escalador en major edat de l'equip de Adventure Consultants; sense experiència en ochomiles. No va fer cim, abandonant abans del cim Sur.
  • Beck Weathers (49 anys) – en dèu anys d'experiència en escalada; es trobava tractant de completar les Sèt Cims, sense experiència en ochomiles.[16] No va aplegar a fer cim (no va passar del Balcó a 8412 m), perdent abdós mans i el nas per congelació. Es va salvar en conseguir aplegar sol i en ceguera al campament IV. Va conseguir descendir ajudat pels seus companyers i va ser evacuat en helicòpter despuix de gestions en l'embaixada d'Estats Units en Katmandú.
a. Totes les edats són a la data de 1996.

Sherpas

[editar | editar còdic]
  • Sirdar Ang Dorje (26 anys). En tres cims previs al Everest.
  • Arita.
  • Chuldum.
  • Kami.
  • Lhakpa Chhiri.
  • Ngawang Norbu.
  • Tenzing (Va ser evacuat d'emergència el 8 d'abril despuix de caure un dia abans en un clavill mentres explorava la ruta per damunt del glaciar de Khumbu).[17]
  • Lopsang.
b. Els sherpas ací llistats varen ser contractats per Rob Hall per a l'escalada de Adventure Consultants.[18] Va haver molts uns atres sherpas treballant a menor altura, realisant tasques de vital importància per a les expedicions de Adventure Consultants i Mountain Madness. Les responsabilitats de la majoria dels sherpas escaladors requerien que ascendiren tan alt com els campaments III o IV, pero no que feren cim. Els líders de les expedicions destinaven solament a alguns sherpas escaladors a fer cim. El sirdar Apa Sherpa estava programat per a acompanyar al grup de Adventure Consultants, pero es va retirar per compromisos familiars.[19][20]

Cap dels clients de l'equip de Hall havia conseguit fer cim en un ochomil, i solament Fischbeck, Hansen i Hutchinson tenien experiència prèvia de gran altura en el Himalaya.

Hall havia tancat un tracte en la revista Outside per un espai publicitari a canvi d'una història sobre la creixent popularitat de les expedicions comercials al Everest. Krakauer estava originalment programat per a pujar en l'equip Mountain Madness de Scott Fischer, pero es va unir a l'equip de Hall, a lo manco en part, en acordar reduir els honoraris per baix del cost de la revista per un lloc per a Krakauer en l'expedició. Com a resultat, Hall va tindre que pagar de la seua pròpia bojaca per a tindre a Krakauer en el seu equip.[21]

Mountain Madness

[editar | editar còdic]
Archiu:Scott on Fang (Wes) 1984 Cropped.jpg
Scott Fischer

Scott Fischer va ser el guia principal d'ascens de l'expedició de Mountain Madness. L'equip incloïa a huit clients.

Guies

[editar | editar còdic]
  • † Scott Fischer (40 anys) – guia principal (va morir en el Balcó de l'aresta Surest, a 350 m per baix del cim Sur, despuix de fer cim).
  • Neal Beidleman – guia secundari. Va retornar al cim del Everest en 2011.
  • Anatoli Bukréyev (38 anys) – montanyenc professional, guardonat posteriorment en 1997 en el premi David A. Sowles Memorial pel American Alpine Club (AAC).[22] Va morir en 1997 en una remugada escalant l'Annapurna.[23]

Clients

[editar | editar còdic]
  • Martin Adams (47 anys) – en experiència escalant l'Aconcagua, el Denali i el Kilimanjaro.
  • Charlotte Fox (38 anys) – en experiència escalant els 53 picos «catorces» de Colorat, i dos ochomiles: el Gasherbrum II, i el Cho Oyu.[24]
  • Lene Gammelgaard (35 anys) – escaladora consumada. Es va convertir en la primera dòna escandinava en coronar en èxit el Everest.
  • Dona-li Kruse (45 anys) – amic íntim de Fischer; primer en apuntar-se en l'expedició. No va ascendir més allà del campament I (a 5944 m) i va tindre que ser evacuat.
  • Tim Madsen (33 anys) – va escalar extensament les montanyes Rocoses de Colorat i Canadà; sense experiència en ochomiles.
  • Sandy Hill Pittman (41 anys) – socialite corresponsal per a NBC Interactive Mija. Havia escalat sis dels Sèt Cims.
  • Pete Schoening (68 anys) – un dels primers montanyencs en ascendir el Gasherbrum I i el Massiç Vinson; conegut per salvar sense ajuda la vida de sis membres de l'expedició americana a el K2 de 1953 durant una caiguda massiva.[25] No va fer cim.
  • Klev Schoening (38 anys) – nebot de Pete Schoening; excorredor d'esquí alpí d'Estats Units, sense experiència en ochomiles.[26]
a. Totes les edats són a la data de 1996.

Sherpas

[editar | editar còdic]
  • Sirdar Lopsang Jangbu (23 anys). Va morir en una remugada el 25 de setembre de 1996, en lo que va anar la seua quinta ascensió al Everest.
  • «Big» Pemba.
  • Ngawang Dorje.
  • Ngawang Sya Kya.
  • Ngawang Tendi.
  • † Ngawang Topche (No es trobava en la montanya durant l'intent de cim, ya que va ser hospitalisat en abril per un sever edema pulmonar d'altitut que va desenrollar mentres realisava tasques de transport en el campament II. Va fallir el 6 de juny del mateix any).
  • Tashi Tshering.
  • Tendi.
b. Els sherpas ací enlistados varen ser contractats per Scott Fischer per a l'escalada de Mountain Madness.[18][27]


Pete Schoening va decidir, mentres es trobava en el campament base (a 5380 m), no fer l'últim esforç al cim per una anomalia cardíaca.[28] L'equip va començar l'atac al cim el 6 de maig, sense passar pel campament I (a 5944 m), i es va detindre en el campament II (a 6500 m) per dos nits. No obstant, Dona-li Kruse va sofrir de mal de montanya i, possiblement d'un edema cerebral d'altitut i es va detindre en el campament I. Fischer va descendir del campament II i va dur a Kruse de regrés al campament base per a que rebera tractament.[29]

Expedició taiwanesa

[editar | editar còdic]

«Makalu» Gau Ming-Ho va liderar un equip de cinc membres al Everest eixe dia.[30]

Cap

[editar | editar còdic]
  • «Makalu» Gau Ming-Ho (41 anys).

Escalador

[editar | editar còdic]
  • † Chen Yu-Nan (36 anys) - fallit en la cara del Lhotse.

Sherpas

[editar | editar còdic]
  • Sirdar Kami Dorje.
  • Ngima Gombu.
  • Mingma Tshering.
a. Totes les edats són a la data de 1996.

El 9 de maig, l'escalador Chen Yu-Nan havia esvarat i caigut en una clavill prop del campament III, fallint el 10 de maig per ferides internes.[31][32]

Policia Fronteriça Indo-Tibetana

[editar | editar còdic]
Archiu:Everest North Col.jpg
Monte Everest. El collado Nort és el punt més baix de l'aresta nevada en el centre.
Artícul principal → Expedició de la Policia Fronteriça Indo-Tibetano al Mont Everest de 1996.

La següent és una llista dels escaladors en ruta al cim el dia 10 de maig a través del collado Nort i l'aresta Noreste, organisats pel seu paper dins de l'expedició.

Cap

[editar | editar còdic]
  • Mohindor Singh.

Escaladors

[editar | editar còdic]
  • Harbhajan Singh – Inspector general.
  • † Tsewang Samanla (38 anys) – Desaparegut prop de l'aresta Noreste.
  • † Tsewang Paljor (28 anys) – Desaparegut prop de l'aresta Noreste. (Es creu que el cadàver cridat «Green Boots» poguera ser ell)
  • † Dorje Morup (47 anys) – Desaparegut prop de l'aresta Noreste.
  • Hira Ram – Superintendente adjunt.
  • Tashi Ram.

Sherpas

[editar | editar còdic]
  • Sange.
  • Nadra.
  • Koshing.
a. Totes les edats són a la data de 1996.

Són poc conegudes les atres tres morts d'eixe dia: la mitat de l'equip d'escalada de l'expedició índia de la Policia Fronteriça Indo-Tibetana en el collado Nort (el subedar Tsewang Samanla, el veta segona Dorje Morup, i el cap de condestables Tsewang Paljor), els qui varen fallir en l'aresta Noreste.

Expedició japonesa de Fukuoka

[editar | editar còdic]

Cap

[editar | editar còdic]
  • Koji Yada.

Escaladors

[editar | editar còdic]
  • Hiroshi Hanada (36 anys)
  • Eisuke Shigekawa (21 anys)

Sherpas

[editar | editar còdic]
  • Pasang Kami.
  • Pasang Tshering.
  • Any Gyalzen.

a.Totes les edats són a la data de 1996.

Este equip no va fer cim sino fins al dia 11 de maig i estaven a un dia darrere de l'expedició índia en el campament V.[33]

Planejament

[editar | editar còdic]

El pla de Hall i Fischer per a que els seus clients feren cim en el Everest el 10 de maig, era deixar el campament IV en el Collado Sur a la mijanit per a alcançar el cim de la montanya al voltant de les 12:00 p. m. i descendir per a estar de regrés en el campament IV a les 6:00 p. m. El temps requerit per al trayecte d'anada i regrés era de díhuit hores. Hall va establir les 2:00 p. m. com a hora llímit de tornada (algunes fonts citen la 1:00 p. m.), moment en que tots els escaladors, independentment de la seua ubicació per damunt del campament IV, devien retornar al campament. Hall va fer recalcament que esta decisió de descendir era «llei absoluta i inapelable». Fischer no sembla haver establit una hora llímit de tornada. Trentatrés escaladors varen partir del campament IV el 10 de maig per a ascendir cap al cim del mont Everest. Vint d'ells eren els guies de Hall i Fischer i, el restant eren sherpas i l'escalador taiwanés Makalu Gau.

Tots els clients i guies, llevat Bukréyev i alguns sherpas, devien usar oxigen suplementari durant la ascención. Cada client eixiria del campament IV (a 8000 m) en dos tancs d'oxigen de 3 kg cada u, que a un fluix moderat durarien 6 hores. En el cim Sur (a 8749 m), rebujarien el seu primer tanc d'oxigen i usarien el segon per a fer cim i retornar al cim Sur, a on els sherpas els haurien preparat tancs adicionals. Usarien un tercer tanc per a descendir al campament IV (en cas que se'ls agotara l'oxigen abans d'alcançar el campament IV, començarien a sofrir els efectes de la privació d'oxigen). Hi hauria més oxigen en el campament IV una volta finalisat el seu descens. Despuix d'un o dos dies de descans, deixarien el campament IV per a descendir a altituts més baixes.

El campament IV (a 8000 m), estava en el llímit inferior de la «zona de la mort» a on el cos i la ment es deterioren ràpidament per la falta d'oxigen en l'atmòsfera. Si l'intent del 10 de maig per fer cim fracassava, Hall i Fischer no tenien suficient oxigen embotellat per a fer un segon intent. Tenien que descendir a altituts més baixes i renunciar a fer cim, o reabastecerse.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Mount Everest Nepal Earthquake», The New York Claves.
  2. ↑ Dahlburg, John-Thor. Climbing Veterans Call Everest Deaths Inevitable, Los Angeles: LA Claves.
  3. ↑ Krakauer 1997
  4. ↑ «EverestHistory.com: Jon Krakauer» (en anglés). http://www.everesthistory.com. Consultat el 18 de setembre de 2018.
  5. ↑ Boukreev, Anatoli (1997). The Climb: Tragic Ambitions on Everest, New York: St. Martins. ISBN 978-0-312-96533-4.
  6. ↑ Weathers, Beck (2000). Left For Dead: My Journey Home from Everest, New York: Villard. ISBN 978-0-375-50404-4.
  7. ↑ Gammelgard, Lene (2000). Climbing High: A Woman's Account of Surviving the Everest Tragedy, New York: Perennial. ISBN 978-0-330-39227-3.
  8. ↑ «EverestHistory.com: Lene Gammelgaard» (en anglés). http://www.everesthistory.com. Consultat el 18 de setembre de 2018.
  9. ↑ «[1]». Consultat el 5 d'octubre de 2018 (en en).
  10. ↑ «A Day to Die For». publications.americanalpineclub.org. Consultat el 5 d'octubre de 2018.
  11. ↑ «[2]». Consultat el 5 d'octubre de 2018 (en en).
  12. ↑ Dickinson, Matt (1997). The Death Zone: Climbing Everest Through The Killer Storm, Hutchinson. ISBN 978-0-09-180239-4.
  13. ↑ Dickinson, Matt (2000). The Other Side of Everest: Climbing the North Face Through the Killer Storm, New York: Crown. ISBN 978-0-8129-3159-4.
  14. ↑ «EverestHistory.com: Michael Groom» (en anglés). http://www.everesthistory.com. Consultat el 2 d'octubre de 2018.
  15. ↑ «EverestHistory.com: Jon Krakauer» (en anglés). http://www.everesthistory.com. Consultat el 2 d'octubre de 2018.
  16. ↑ «[3]». Consultat el 8 d'octubre de 2018 (en és). «Per supost estava intentant completar el repte dels sèt cims, i part de la raó per la que s'escala el Everest és per a completar eixe desafiu.»
  17. ↑ Krakauer, Jon (2008). Mal d'Altura (en Castellà), Desnivell, p. 23. ISBN 9788498291452.
  18. ↑ 18,0 18,1 Krakauer 1997, pàg. xv–xvi
  19. ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 17 d'octubre de 2016. Consultat el 13 d'octubre de 2016.
  20. ↑ «The best climber in history: 'Super sherpa' who has summited Everest 21 claves retires and reveals he has always HATED climbing». Mail Online. Consultat el 2023-04-19.
  21. ↑ Boukreev; Dewalt p. 12
  22. ↑ «David A. Sowles Memorial Award – American Alpine Club». americanalpineclub.org. Archivat des d'el original, el 27 de setembre de 2015. Consultat el 27 de setembre de 2015.
  23. ↑ «Aniversari de la mort de Anatoli Bukreev, un dels grans de l'alpinisme» (en és). Desnivell.com. Consultat el 2025-08-12.
  24. ↑ «EverestHistory.com: Charlotte Fox» (en anglés). http://www.everesthistory.com. Consultat el 18 de setembre de 2018.
  25. ↑ «[4]». Consultat el 29 d'octubre de 2018 (en és-ES).
  26. ↑ «EverestHistory.com: Klev Schoening» (en anglés). http://www.everesthistory.com. Consultat el 18 de setembre de 2018.
  27. ↑ Krakauer, Jon (2008). Mal d'Altura (en Castellà), Desnivell, p. 42-43. ISBN 9788498291452.
  28. ↑ Krakauer, Jon (1999). «12», Into Thin Air (en anglés), Anchor Books, p. 172. ISBN 978-0-385-49478-6.
  29. ↑ Krakauer, Jon (2008). Mal d'Altura (en Castellà), Desnivell, p. 51. ISBN 9788498291452.
  30. ↑ «U.S. climber, thought dead, rescued from Mount Everest». CNN. Consultat el 14 de novembre de 2015.
  31. ↑ «Makalu Gau: The Untold Story of 1996 Everest Tragedy». mountainzone.com. Consultat el 8 de març de 2017.
  32. ↑ Krakauer, Jon (2008). Mal d'Altura (en Castellà), Desnivell, p. 56-57. ISBN 9788498291452.
  33. ↑ Krakauer, Jon (2008). Mal d'Altura (en Castellà), Desnivell, p. 86. ISBN 9788498291452.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Desastre_del_Everest_de_1996&oldid=726535»