Kuychi

Kuychi (també com: K'uychi, Cuychi, Kuyuchi o Cuyuchi) és el deu del arcoíris en la mitologia incaica. La figura d'esta deïtat posseïa múltiples interpretacions dins de l'imaginari andino; no obstant, la seua presència era majorment considerada un mal presagie, ya que se li associava en la mort i l'aparició de malalties. Esta ambivalencia reflectix la complexitat simbòlica present en les cosmovisió andina, a on les manifestacions divines podien encarnar tant aspectes benèfics com a destructius.

Etimologia

El seu nom prové del quechua i significa lliteralment arcoíris. De la mateixa manera, l'arc celestial és la personificació d'esta deïtat i, basant-se en ell, existixen numerosos mits i creències dins del àrea andina.

Concepte

De la mateixa manera que atres deïtats del panteón andino, Kuychi es presenta com una entitat de naturalea ambivalent. Esta figura multicolor va ser tradicionalment concebuda com un símbol de prosperitat i abundància, encara que simultàneament se li va associar en la manifestació de malalties i presagios negatius. Esta dualitat reflectix la complexitat de les cosmovisió andinas, en les quals les forces naturals i sobrenaturals posseïxen significats múltiples i contraposts.

El arcoíris com a senyal propícia

La figura de l'arcoíris estava associada en l'ídol Huanacauri, el nom de la qual era usat per a designar al cos petrificado d'Ayar Uchu. El cos petrificado del mític fill del Sol (Viracocha o Inti) era considerat una huaca i, segons algunes cròniques, per a rememorar la seua conversió a pedra sagrada, es va institucionalisar la cerimònia del Warachikuy.

No obstant, alguns cronistes, com Martín de Murúa, afirmen que esta commemoració va estar dedicada a Ayar Cachi i no a Ayar Uchu. Esta diferència en les versions evidencia la diversitat de relats i tradicions que varen coexistir durant l'época colonial, aixina com les possibles interpretacions i adaptacions que els cronistes varen realisar en registrar les històries andinas.

Aixina mateix, el arcoíris és mencionat pel croniste com una senyal que indicava que el món no seria devastat per l'aigua. Esta interpretació possiblement fa referència al fenomen conegut com Unu Pachacuti, una catàstrofe hídrica present en la cosmovisió andina que simbolisa un canvi i/o renovació del univers a través del aigua.

En Història general del Perú, Murúa expon lo següent:

I varen vore un Arc del Cel, que era temps d'aigües, i l'un peu estava fixat en el cerro (Huanacauri), i com ho veren un matí al alborear, de llunt, varen dir els uns els atres: veeu aquell Arc, i tots varen respondre que sí, i va dir Manco Capac, el major: bona senyal és aquella, que ya no s'acabarà el món per aigua; anem allà i des d'allí vorem a a on hem de fundar el nostre poble, i varen tirar sòrts qué farien, i en elles varen saber cóm era bona aplegar aquell cerro a vore lo que hi havia i quina terra s'assemblava d'allí, i venint caminant cap al cerro, de llunt varen vore una huaca, bulto de persona, que estava assentat, i l'arc aplegava als peus de l'huaca. Era esta huaca d'un poblezuelo cridat Sà, que estava a una llegua chicoteta, d'allí cridara huaca Chimpo i Cahua, i varen entrar en consulta i varen tractar que seria bo agarrar-ho i que si no ho prenien, que no tenien cap remei, i anant a això, Ayarcache, aixina com va aplegar a l'huaca es va assentar sobre ella i li va dir: ¿qué feu, germà? estigam junts, i l'huaca va tornar el cap a conéixer quí era, i com ho tenien oprimit, no ho va poder vore be, i volent-se desviar, no ho va poder, perque se li varen quedar les plantes dels peus pegats a l'esquena de l'huaca. Els germans, entenent que ya estava pres, varen ser corrent a ajudar-li, i dones que aixina es va vore els va dir, quan varen aplegar: mala obra m'heu fet, que ya no puc anar en vosatres; ya va quedar apartat de la vostra companyia i sé que heu de ser grans senyors. Lo que vos pregue és que en totes les vostres festes i sacrificis vos acordeu de mi i quan feres Guarachico als vostres fills com al seu pare que ací per tots queda, siga yo adorat dellos; i aixina va quedar Ayarcache fet pedra i li varen posar per nom Guanacauri, i els germans, molt trists, es varen tornar la costera avall i varen aplegar a un lloc que està als peus del cerro Huanacauri, cridat Matahua, i allí varen foradar les orelles a Sinchiroca, que és Huarachico, i varen plorar la deixada del seu germà i varen dir: oh, si els nostres germans veren este infant, com es holgaran en ell, i varen escomençar a plorar, i allí es va inventar el plany dels morts i les cerimònies en que es ploren, i prenent per a això el Phrasis i de les colomes, i allí varen inventar les cerimònies dels raimis quico chic i rutu chic i la festa de l'ayuscai, que tot es declara en el seu lloc.

Història general del Perú, Capítul II

El croniste Santacruz Pachacuti establix que l'aparició d'un doble arcoíris era interpretat com a senyal d'un bon pervindre.

I beniendo aixina, dizen que va aplegar al dit çerro més alt de tot aquell lloc, i en a on, junt del dit Apo Manco Capac, es lebantó un arc del çielo molt ermoso de tots colors, i sobre l'arc va semblar un atre arc, de modo que el dit Apomanco Capac es bido enmedio de l'arc, i ho avía dit: «bona senyal, bona senyal tenim.

Relació d'antiguetats deste reyno del Piru

És possible que per estos motius, el arcoíris fora considerat una entitat protectora del Inca. Açò es pot vore reflectit en l'estandart que representa el mateix Sapa Inca. És menester mencionar que dit estandart solament representa al màxim governant, mes no al Tahuantinsuyo en conjunt.

El arcoíris com a portador de desgràcies

La figura del arcoíris també va ser associada en el adveniment de mort i malalties. Varen ser varis els cronistes que varen atribuir estes característiques al arcoíris. Entre ells, es troba el Fra Martín de Murúa. En la seua obra Història general del Perú, ell expon la següent informació sobre Kuychi:

L'arc del cel, a qui cridaven Cuychi, els va anar sempre cosa horrenda i espantable, i temien per lo que els semblava les més voltes per a morir o vindre-los algun mal. Reverenciábanlo i no gosaven alçar els ulls cap a ell. Si ho miraven no s'atrevien a senyalar-ho en el dit, entenent que es moririen o que se'ls entraria en el ventre, i prenien terra i untábanse en ella la cara i la part i lloc a on els semblava que caïa el peu de l'arc; li tenien per cosa temerosa, i que allí hi havia alguna huaca o una atra cosa digna de reverència. Uns atres dien que eixia l'arc d'algun manantial o font i que si passava per algun indi, moriria o li succeirien desastres i malalties.

Història general del Perú, Capítul XXXIV

En l'actualitat, les creències que establixen al arcoíris com a portador de desgràcies persistixen en la memòria dels pobladors andinos.