Ganaderia incaica
La ganaderia incaica fa referència a com en els vages prehispánicos, els camélidos varen eixercitar un paper verdaderament important en l'economia. Particularment varen ser la flama i l'alpaca —els únics camélidos domesticats per l'home andino—[1] les que, criades en cases de gran escala, varen ser utilisades per a diferents propòsits dins del sistema de producció dels incas. Igualment, varen ser utilisades atres dos espècies de camélidos sense domesticar: la vicuña i el guanac. Els guanacs eren caçats per mig dels chacos (caceres colectives).
En la ganaderia inca es varen usar ferramentes com: pedres, gavinets o tumis, astrals que, segons els cronistes, varen anar de pedra i bronze i les sogues que eren elaborades per ells en el seu temps d'oci. Moltes d'estes ferramentes es varen usar per a esquilar als camélidos, que després eren posats en llibertat; aixina s'asseguraven que la seua cantitat es mantinguera. Els guanacs, en canvi, eren caçats per la seua carn, que era molt apreciada.
Criança de camélidos
[editar | editar còdic]Els camélidos suramericans conformaven una font valiosa de recursos. La seua carn es consumia fresca o en charqui i chalona; en el seu llana confeccionaven fils i teixits; els seus ossos, cuiro, grassa i excrements tenien aplicacions diverses com: instruments musicals, calcer, medicines i abonament respectivament. També eren animals preferits per als sacrificis religiosos. Les raberes comunals de camélidos es trobaven al recapte de jóvens, les edats de les quals fluctuaven entre els dotze i setze anys.
En zones a on les raberes comunals eren grans, com la regió del altiplano, a a on les pastures estaven llunt, és provable que el seu conte haja estat en mans d'un especialiste a dedicació exclusiva. Els cronistes mencionen dos noms quechuas per als pastors: flama michi -que Garcilaso associa en una baixa condició social- i flama camayos, que designava al cuidador de flames o empleat responsable dels hatos. Els pastors estatals responien pels animals que es trobaven al seu càrrec, la contabilitat del qual i supervisió eren fetes per funcionaris designats per l'Estat.
Classificació
[editar | editar còdic]El jesuïta José d'Acosta menciona que en l'Antic Perú es realisava la divisió dels hatos de camélidos segons els colors dels animals. Hi havia blancs, negres, pardos i moromoros, com cridaven als de varis colors. Ademés, el croniste dia que els colors es prenien en conte per als diversos sacrificis, d'acort en les seues tradicions i creències. Garcilaso de la Vega afig que en les raberes, quan una crío eixia de color distint, una volta creixcuda l'enviaven al hato que li corresponia. Esta divisió per tonalitats facilitava el seu conte en els quipus, que es confeccionaven en llana del mateix color que el dels animals que volien contabilisar.[2]
Domesticats
[editar | editar còdic]La flama i l'alpaca eren especialment importants en l'economia andina.
- Flama: els recursos proporcionats per la flama varen ser utilisats al màxim. Aixina, el seu llana era hilada per a transformar-la en roba per a la gent de la serra, puix els pobladors de la costa utilisaven el cotó per a confeccionar les seues vestimentes. La seua carn era consumida tant fresca com secada al sol i deshidratada (charqui); açò últim permetia la seua conservació i almagasenament en els depòsits. Ademés, eren sagnades per una vena de la quijada per a preparar un menjar especial en la sanc. Els cuiro eren utilisats per a preparar cordes, sandalias i atres objectes, mentres que el seu excrement sec era un excelent combustible, particularment en les altures a on no hi havia arbres per a conseguir llenya.
- Tal volta un dels usos més apreciats de la flama va ser el de béstia de càrrega, ya que podia carrejar fins a 40 quilos de pes i desplaçar-se fàcilment per les altures més empinades. Les caravanes de flames estaven conformades principalment per machos. Per als viages més llarcs, com entre el Collao i la costa, es preferia a «machos nous» de més o menys dos anys d'edat. La recua viajava des de la matinada fins al migdia, detenint-se en llocs en aigua i pastures. El manteniment dels animals no era difícil, en vista de que no se'ls proporcionava un atre forraje que les pastures trobades en la ruta. Els animals s'alimentaven durant la vesprada i rumiaban de nit. Finalment també eren sacrificades com a ofrenes i els seus òrguens servien per a llegir els auguris
- Alpaca: proporcionava bàsicament la seua llana -de calitat inferior a la de la vicuña- per als teixits més fins i luxosos. Els pasturages necessaris per a la seua criança varen seguir pautes similars a les de la tinença de la terra agrícola. Els ayllus disponien de pastures per als seus animals, de la mateixa manera que els curacas, els grans senyors de les macroetnias, les huacas i les pastures especials del Inca. Tant les investigacions arqueològiques com els documents d'archius referixen l'existència de hatos de camélidos en la costa molt abans de la conquista inca: des de l'época precerámica. Estos varen deure alimentar-se en la regió de lomas i en els boscs de algarrobales que hui es troben casi totalment depredados. Quan les lomas se secaven, els animals s'alimentaven en les baïnes dels algarrobos.
No domesticats
[editar | editar còdic]La vicuña i el guanac no havien segut domesticats en l'época dels incas.
- Vicuña: els cronistes afirmen que a les vicuñas mai se'ls donava mort. D'elles es buscava obtindre la seua llana que era molt apreciada. La roba del inca i la que seria destinada a les ofrenes es confeccionava d'esta llana. Era caçada per mig dels chacos (caceres colectives) per a ser esquiladas i després posades en llibertat; aixina s'asseguraven que la seua cantitat es mantinguera. Els guanacs en canvi, eren caçats per la seua carn, que era molt apreciada.
- Guanac: el camélido més difòs en térmens geogràfics era el guanac, puix se li trobava des dels àmbits subecuatoriales fins a la Terra del Fòc. Sobre els guanacs, senyala el croniste Pedro Cieza de León, es caçaven per a fer charqui, que era almagasenat en els depòsits «per a alimentar a l'eixèrcit». Eren caçats per la seua carn, en ser esta molt apreciada.
Resenya del consum
[editar | editar còdic]La visita de Garci Dèu de Sant Miguel a la província de Chucuito és un document que proporciona interessant informació con relación a la riquea ganadera de dita regió. D'ací sabem que un indi del comú, per eixemple, podia posseir fins a mil caps de camélidos, mentres que un senyor principal podia aplegar a tindre fins a cinquanta mil.[3] La ganaderia certament va constituir una font important de riquea en els temps prehispánicos.
Els cronistes senyalen que es menjava la carn de tots els camélidos, pero per les restriccions que existien per a la seua matança el seu consum va deure haver segut tot un lux. Provablement la població tenia accés a carn fresca solament en l'eixèrcit o en ocasions ceremoniales, quan es feya una àmplia distribució dels animals sacrificats.
En l'época de la Colónia, les pastures varen ser desapareixent o empobrint-se degut exclusivament a la presència massiva dels animals introduïts pels espanyols i els hàbits alimenticis que estos tenien. L'ambient andino va sofrir un canvi considerable en els animals domèstics que varen aplegar en la Conquista. cita requerida
Criança d'atres animals
[editar | editar còdic]Els animals domesticats en el incanato varen ser principalment els camélidos. També varen domesticar al cuy o cobayo. Encara que no s'han trobat mostres significatives de cuy en els Vages, per lo que es creu que la seua domesticació era menor o en poques proporcions. Actualment el cuy forma part de la dieta dels pobles andinos. D'igual forma, els ànets i pagaments a la mare naturalea en el incanato eren criats en casa en ser molt valorat el consum de la seua carn.
Segons crònica de la colonisació espanyola, els pobladors de la selva alta, cridats llavors indis yuncas, criaven animals mansos i domèstics com els cuyes i pavos.[4]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (2007).Revista Chilena d'Història Natural.80(2)
- 121-140.ISSN 0716-078X.Consultat el 11 de giner de 2008.
- ↑ (1995).Institut d'Estudis Peruans.Consultat el 7 de giner de 2008.
- ↑ (1964).Casa de la Cultura del Perú.Llima:Consultat el 7 de giner de 2008.
- ↑ Extracte del Capítul VIII de “Història del Nou Món”, del Pare Bernabé Cobo. Bolletí de la Societat Geogràfica de Lima, Any 111, volum N.º 115 (2002)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ganadería incaica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.