Libiac

Yana Raman Libiac Cancharco (conegut també com: Yana Raman, Libiac Cancharco, Libiac Binac Vilca o simplement Liviac) era el deu preincaico del raig. Considerat el deu creador i principal de l'ètnia dels Yaros o Llacuaces.

Una volta els Yaros varen ser anexats pels Incas al Tahuantinsuyo, la seua divinitat principal va passar a reconvertir-se en el deu Illapa.

Etimologia

El nom Libiac sembla tindre el seu orige en la paraula quechua Llipiyak, la qual significa "cosa resplandeciente o ben vestit". Aixina mateix, el nom Llipiyak té la raïl quechua Llipi o Lliphi (llampada).

En la zona de Huaylas, Libiac ve de Llipllaq (relampagueante).

Representació

Yana Raman com una montanya

En tractar-se d'un Jirka o Apu, Yana Raman és presentat en diversos mits com una poderosa deïtat montanya d'aspecte obscur, alt i tenebrós. No obstant, ell era també amo d'una gran cantitat d'animals que habitaven en les faldes de la seua montanya.

Pel seu aspecte i exuberància en animals, Yana Raman era temut per atres deïtats montanya; a les quals Yana Raman va véncer en incontables enfrontaments sanguinosos i/o competències de tenacitat.

De la mateixa manera que atres deus andinos, Yana Raman té el habilitat de transformar-se en qualsevol element. Segons alguns mits, el deu elegia preferiblement la forma d'un puma.

Yana Raman com una huaca

El pare Arriaga, en la seua obra L'extirpació de l'idolatría en el Perú, oferix algunes descripcions associades a Yana Raman o Libiac. En dita font, es llig que Libiac era el nom que posseïa una gran roca que era considerada huaca. Aixina mateix, segons els natius que moraven dita zona, aquella roca havia segut partida en dos per un fulminant raig i que a dita roca se li solicitava la multiplicació dels animals, plantes i l'arribada del líquit celest.

Yana Raman com mallqui

Proseguint en l'informació ofecida per Arriaga, este mateix menciona que una mòmia o mallqui denominada com Liuiacancharco va ser trobada en un mont asprós, el qual estava prop del poble de Sant Cristóbal de Rapaz. La mòmia es descriu de la següent manera:

Entre ells aquella tan famosa entre els Indis, i reuerenciada de pobles molt distants, que era el cos de vn Curaca antiquíssim cridat Liuiacancharco, que es va trobar en vn monte molt asprós com vna llegua del poble de S. Christóual de Rapaz en vna cueua debaxo de vn pabelló en el seu huama, o diadema d'or en la cabeça vestit en sèt camisetes molt fines de Cumbi que dizen els Indis li les embiaron presentades els Reis Ingas antics. Este cos com es va trobar, i un atre de vn majordom seu cridat Chuchu Michuy que estaua en diferent lloc, i era també molt reuerenciado dels Indis, es varen dur a Lima, per a que els vera el Senyor Virrey i el Senyor Arçobispo, i boluiéndolos als Andajes es va fer vn solemne auto, conuocando tots els pobles de la Prouincia, i es varen cremar estos cossos en moltes atres Huacas, en gran admiració, i espante dels Indis, que sino va anar llavors mai auían vist a Libracacancharco i li reuerenciauan, adorauan, i temien per solament el nom, i tradició dels seus antepassats.

L'extirpació de l'idolatría en el Perú

L'antedicha descripció parla sobre el cos d'una figura important per a la població, en este cas, d'un curaca. Dit cos va adquirir el nom de la deïtat atmosfèrica pel fet de ser el primer curaca d'aquell lloc. Açò pot significar que dit curaca va poder haver segut considerat una advocaació del mateix Libiac Cancharco i que, en fallir, dit cos sense vida fora divinizado i siga la prova de la presència terrenal de la divinitat. cal recordar que les deïtats andinas, en ser immortals o sers eterns, no moren de manera convencional com els sers humans. Una volta el cos terrenal de les divinitats fallix o és petrificado, la divinitat no mor sino que torna al pla celestial i el cos queda en l'estatus d'huaca com a memòria de la seua actuar diví en la Terra.

Aixina mateix, la descripció oferida per Arriaga sembla indicar l'orige de la relació entre la força del clima i el cos difunt d'un mandatari o figura primordial que està present en la cosmovisió incaica. És provable que està relació tinguera el seu orige en estes cultures preincas que adoraven al raig com a deu patró i que, despuix de la seua anexió al Tahuantinsuyo, este concepte haja seguit vigent. Per als incas, el cos sense vida del Sapa Inca estava associat en el deu Illapa, equivalent incaico de Libiac.

Yana Raman com deïtat múltiple

És possible que la trinitat andina del raig es tracte de la personificació als seus tres aspectes: raig, tro i llampada.

El deu Yana Raman, de la mateixa manera que uns atres deus andinos del raig, forma part d'una trinitat deífica.

Esta trinitat està composta de tres deïtats: Ñamoc, el pare del raig; Yana Raman, el raig; i Uchu Libiac, el fill del raig.

Trinitat semblants poden trobar-se en el deu Catequil (trinitat composta de: Piguerao, germà de Catequil; Catequil, el deu del raig dels Cajamarca; i Mamacatequil o Cautaguan, la seua mare) i el deu Illapa (trinitat composta de: Yayan Yllapa, el pare; Chaupi Churin Yllapa, el seu fill del mig; i Sullca Churin Yllapa, el seu fill menor).

El concepte de Illapa com a personalitat trina va ser detallat pel célebre croniste Guamán Poma d'Ayala. En la seua obra Nova corónica i bon govern, ell testifica lo següent:

Segons el text anterior, Guamán Poma assevera que Illapa (el raig) va ser una poderosa divinitat desdoblada en tres personalitats que conformaven una entitat absoluta. En el transcurs del temps, diversos pobles precedents als incas concebien al raig com una entitat elevada i, al mateix temps, inmanente. Aixina mateix, els antedichos pobles ho varen establir com el deu creador i ordenador del univers. A raïl de lo anterior, el cult consagrat al raig va ser major que el cult entorn al Sol. També es menciona que els pobles ho adoraven baix el nom de Yllapa i el seu prestigi era tal que els incas ho varen continuar venerant (açò fa alusió al fet de que els pobles que adoraven al raig ho varen continuar venerant en dit nom per la creixent influència incaica i els deus atmosfèrics anteriors es varen convertir en les seues variants regionals). Aixina mateix, els natius retrataven a Illapa com un deu justicier, etéreo i omnipotent. Estes qualitats varen fer que els natius es referiren al deu en l'epítet de "Senyor del Cel i de la Terra" (resaltant la seua posició distant com a deu celest, aixina com la seua decisiva intervenció en la creació i el floriment de la vida en la Terra). De la mateixa manera, dites qualitats varen conseguir fer que el croniste equipare la figura del deu atmosfèric en Deu; no obstant, és menester emfatisar el desacert de Guamán Poma en donar testimoni sobre la trinitat celest i mencionar l'existència d'una quarta deidad, prescindint completament a la tercera (l'enunciat pert el sentit quan, per definició, un fill del mig necessita tindre a lo manco un germà major i un de menor per a justificar l'existència de l'estructura familiar). Respecte a això, no se sap a ciència certa si va anar un error o algun guiny de sincretisme religiós per part del croniste. A raïl d'açò, diversos investigadors varen aplegar a la conclusió de que estes trinitat haurien segut possiblement creades per a tractar de homologar-les en la Santíssima Trinitat (Pare, Fill i Esperit Sant).