Pusikaqcha

Pusikaqcha (també conegut com: Pusikakcha, Pusikajcha, Pusikaxa, Pusiqaxa o Pusicakha) és una deidad primordial de la cosmovisión andina, venerada en l'antiguetat per diversos pobles aimaras del altiplano.

D'acort en una carta jesuïta de 1602, Pusikaqcha es relaciona en les deidades incas Viracocha i Illapa, i pot interpretar-se com una denominació alternativa, una advocaació regional o una divinitat homòloga equivalent a estes.

Etimologia

El nom d'este Deu està compost per les paraules aimaras pusi (quatre) i q'axcha (tro, raig o arcabuz).

En la Transcripció del vocabulari de la llengua aimara, escrita per Ludovico Bertonio, apareix el nom Pusikaxa, associat en Illapu (Illapa) i Santiago Apòstol. De la mateixa manera, la font traduïx Pusiqaxa com a tro o raig.

Possiblement, el seu nom ho retrate com un Deu cuatripartito; és dir, un compost per quatre Deus atmosfèrics que constituïxen una sola entitat o que formen part d'una tétrada deífica.

Història i mitologia

Pusikaqcha, el creador

L'informació referent a Pusikaqcha és escassa, i lo poc que es coneix prové d'una carta anua escrita pels jesuïtes al començament de el XVII. Dita carta afirma que va haver un Deu que va crear este món, el cel, la terra, i tot lo que hi ha en ella. Abans de la seua creació tot era una profunda obscuritat, i d'eixa obscuritat va sorgir un home al que adoraven com a un Deu, cridat Pusikaqcha. Ell va crear la llum, la lluna i el sol, per a posteriorment crear el cel, la terra, els hòmens, i totes les coses visibles. Es conta que el sol, al vore la bellea de la lluna, va sentir enveja i li va tirar un grapat de cendra, deixant-la blanca. Posterior a crear els astres i la matèria, Pusikaqcha va prendre per dòna a una donzella anomenada Iqui, sense unir-se carnalment en ella, va concebre i va donar a llum un fill cridat Tunupa, naixent aixina d'una dòna verge.

El seu fill Tunupa va créixer i va fer obres maravelloses: aplanava monts i cerros en la paraula, alçava plans i valls, secava rius, i els animals i feres li obedien. Hui en dia, la cultura aimara seguix conservant l'expressió "és obra de Tunupa" per a referir-se a una obra prodigiosa. Al vore les seues obres i maravelles, els demés Senyors de la Terra varen sentir tanta enveja que varen acordar donar-li mort. Enganyat, es varen dur a Tunupa a un poble cridat Yunguyo, junt al gran estany de Chucuito (Titicaca). Allí varen fer una creu i ho varen clavar en ella, varen nugar la creu a una bassa i la varen tirar a les turbulentas i furioses aigües del estret de Tiquina. Al crucificado, li cridaven grans insults, acusant-ho de burlador i d'enganyar en maravelles fingides, assegurant que ho pagaria car. Des de llavors es diu que el dimoni els parla i els respon.

Al vore tanta crueltat, la gent que ho amava va derramar moltes llàgrimes de dolor, inclús els cerros i pedres es movien donant-se uns contra uns atres, estremits per eixe sofriment, per vore patir el seu creador fallir en dita estany. No obstant, despuix d'alguns dies, Tunupa va resucitar molt enujat per lo que els seus enemics li havien fet, per lo que els reprendió i va castigar rigorosament, ordenant que ells i els seus descendents anaren esclaus i serviren a uns atres per l'eternitat. Ademés, degut a que alguns dels que ho havien ofés i procurat matar estaven en el cel, va pujar allà, els va castigar i els va tirar entre les penyes, fent que patiren enormement. Es dia que els ecos produïts per les penyes eren les veus del seu gran dolor. Despuix d'açò, va construir una casa molt bella, caramullada de delectació, i per la cantitat d'enemics en el cel i en la terra, es va tancar en ella i mai més va tornar a aparéixer.

També, s'afirmava que va ser un home molt viciós, ya que va tindre moltes dònes, es venjava, matava i cometia tota classe d'actes impíos. Esta és, en resum, el història enganyosa del Tunupa, que, segons els misionero, provablement va ser algun dimoni o un perverso home que en la seua ajuda va realisar estos embustes i va preparar, en estes astúcia infernals, el terreny per a confondre la mentira en la veritat quan aplegara la fe cristiana a este regne.

Aixina, quan els espanyols els parlaven de Jesucristo —de que el seu pare era Deu, que va nàixer d'una verge, que va morir en la creu, va resucitar i va pujar als cels— no es renegaven de la religió, ya que pensaven que es referien a Tunupa. En lloc de reverenciar i adorar a Deu, adoraven a Tunupa, figura considerada pels espanyols cristians idólatra, procurant persuadir als indígenes d'imitar els vicis que ell tenia, com la deshonestitat i la crueltat. Esta persuasió ha causat gran dany encara palés a la cultura aimara.