Anar al contingut

Vichama (deu)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

'___protected_title_0___' (també com: ___protected_title_1___)[1] és el deu preincaico que personifica el dia, el cicle de regeneració (la vida que transcendix a la mort), la vegetació, la fertilitat i els aliments. Despuix de la seua mort a mans del seu germà Pachacámac, Vichama és considerat el proveïdor del sustente a l'humanitat. D'igual modo, el deu preincaico també està associat a la creació i la venjança.

El seu cult va ser predominant en els diversos pobles ubicats en les zones costeres del antic Perú. Posteriorment, Vichama i el seu germà Pachacámac varen ser integrats dins del panteón incaico.

Onomàstica

[editar | editar còdic]
D'acort en alguns estudiosos, els dos rostres de l'ídol de Pachacámac que miren en direcció oposta personifican als deus Vichama i Pachacámac.

Ademés de ⟨Vichama⟩, ⟨Huichama⟩ i ⟨Uichama⟩,[1] el teónimo també apareix escrit en les fonts colonials com a ⟨Uichma⟩ i ⟨Villama⟩.cita requerida Interpretant el nom com quechumara, és fàcil reconstruir-ho com /witʃama/ (Wichama en ortografia contemporànea).

No existixen encara hipòtesis detallades sobre l'etimologia del nom, i el seu orige permaneix incert. S'ha propost la seua possible vinculació en el terme del quechua norteny ___protected_title_3___ (bermellón o cinabre)[2] i en el topònim ___protected_title_4___.cita requerida Aixina mateix, Alfredo Torero va plantejar la possibilitat de que el teónimo ___protected_title_5___ estiga relacionat en el terme ⟨guaxme⟩ (peixcador), consignat en el primer diccionari quechua de fra Dumenge de Sant Tomás de 1560.[3] Tal terme no sembla ser una veu patrimonial quechua, per lo que li el ha assignat a l'extint quingnam, i es reporta ademés que hauria segut el nom d'alguns pobles de peixcadors en l'actual costa central del Perú.[4]

S'ha propost una relació d'identitat entre Huichama i el deu Viracocha.[5] [6] No es tracta d'una hipòtesis etimològica (sobre paraules), sino cultural (sobre la religió andina prehispánica). El primer en propondre tal identitat va ser el extirpador de idolatrías Fernando de Avendaño.

Concepte

[editar | editar còdic]

Vichama és una antiga deïtat que representa diversos conceptes en el mit que exhibix el seu orige. Dit testimoni pot resumir-se a un exponent palpable de la dualitat, ya que este explica bellament el antagonisme i complementarietat de Vichama en Pachacámac, el seu germà.

Per regla general, abdós deus germans encarnen dos forces còsmiques opostes: Vichama és la personificació del dia, la vida i l'orde; mentres que Pachacámac és la personificació de la nit, la mort i el caos. Un no pot existir i/o definir-se com a tal (dia i nit) sense la participació de l'atre, per lo que es tracta d'una dualitat eterna que es repetix sense cessar.[7] Val la pena mencionar que, alguns experts expressen que abdós deus també poden ser dos distintes facetes i/o aspectes (llum i obscuritat) d'un mateix deu o entitat superior, en este cas, del propi Sol.[8]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. 1,0 1,1 Itier, César (2012). «Viracocha = Huari = Huichama», Viracocha o l'oceà : naturalea i funcions d'una deidad inca, Llima: Institut Francés d'Estudis Andinos; Institut d'Estudis Peruans, pp. 25-27. ISBN 9789972623783.
  2. Torero, Alfredo (2005). Idiomes dels Vages: llingüística i història, 2a ed edició, Ed. Horisó, pp. 139-140. ISBN 978-9972-699-38-2.
  3. «Vichama de Végueta: compartix en Caral 5000 anys d'identitat cultural». Consultat el 18 de juliol de 2023.
  4. «Terminologia marítima en el Lexicon, o Vocabulari de la llengua general del Perú de Dumenge de Sant Tomás (1560) i possibles implicacions per a el història de la família llingüística quechua».Bolletí de l'Acadèmia Peruana de la Llengua.
    13–61.ISSN 2708-2644.doi:10.46744/bapl.202102.001.Consultat el 2024-03-03.
  5. Itier, 2012, pp. 26-27.
  6. «Processos llingüístics i identificació de deus en els Vages centrals».Revista Andina.Centre d'Estudis Regionals Andinos "Bartolomé de les Cases" (CBC).Cuzco:15
    237-263.
  7. Macarena López Oliva. «Interpretació simbòlica de l'iconografia del sacrificador i el senyor dels ceptres: una visió des dels mits.». Consultat el 19 de maig del 2024.
  8. Paul R. Steele. «Handbook of Inca Mythology». Consultat el 18 de juliol de 2023.


Referències

[editar | editar còdic]