Anar al contingut

Vichama (deu)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

'___protected_title_0___' (també com: ___protected_title_1___)[1] és el deu preincaico que personifica el dia, el cicle de regeneració (la vida que transcendix a la mort), la vegetació, la fertilitat i els aliments. Despuix de la seua mort a mans del seu germà Pachacámac, Vichama és considerat el proveïdor del sustente a l'humanitat. D'igual modo, el deu preincaico també està associat a la creació i la venjança.

El seu cult va ser predominant en els diversos pobles ubicats en les zones costeres del antic Perú. Posteriorment, Vichama i el seu germà Pachacámac varen ser integrats dins del panteón incaico.

Onomàstica

Erro al crear miniatura:
D'acort en alguns estudiosos, els dos rostres de l'ídol de Pachacámac que miren en direcció oposta personifican als deus Vichama i Pachacámac.

Ademés de ⟨Vichama⟩, ⟨Huichama⟩ i ⟨Uichama⟩,[1] el teónimo també apareix escrit en les fonts colonials com a ⟨Uichma⟩ i ⟨Villama⟩.cita requerida Interpretant el nom com quechumara, és fàcil reconstruir-ho com /witʃama/ (Wichama en ortografia contemporànea).

No existixen encara hipòtesis detallades sobre l'etimologia del nom, i el seu orige permaneix incert. S'ha propost la seua possible vinculació en el terme del quechua norteny ___protected_title_3___ (bermellón o cinabre)[2] i en el topònim ___protected_title_4___.cita requerida Aixina mateix, Alfredo Torero va plantejar la possibilitat de que el teónimo ___protected_title_5___ estiga relacionat en el terme ⟨guaxme⟩ (peixcador), consignat en el primer diccionari quechua de fra Dumenge de Sant Tomás de 1560.[3] Tal terme no sembla ser una veu patrimonial quechua, per lo que li el ha assignat a l'extint quingnam, i es reporta ademés que hauria segut el nom d'alguns pobles de peixcadors en l'actual costa central del Perú.[4]

S'ha propost una relació d'identitat entre Huichama i el deu Viracocha.[5] [6] No es tracta d'una hipòtesis etimològica (sobre paraules), sino cultural (sobre la religió andina prehispánica). El primer en propondre tal identitat va ser el extirpador de idolatrías Fernando de Avendaño.

Concepte

Vichama és una antiga deïtat que representa diversos conceptes en el mit que exhibix el seu orige. Dit testimoni pot resumir-se a un exponent palpable de la dualitat, ya que este explica bellament el antagonisme i complementarietat de Vichama en Pachacámac, el seu germà.

Per regla general, abdós deus germans encarnen dos forces còsmiques opostes: Vichama és la personificació del dia, la vida i l'orde; mentres que Pachacámac és la personificació de la nit, la mort i el caos. Un no pot existir i/o definir-se com a tal (dia i nit) sense la participació de l'atre, per lo que es tracta d'una dualitat eterna que es repetix sense cessar.[7] Val la pena mencionar que, alguns experts expressen que abdós deus també poden ser dos distintes facetes i/o aspectes (llum i obscuritat) d'un mateix deu o entitat superior, en este cas, del propi Sol.[8]

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Itier, César (2012). «Viracocha = Huari = Huichama», Viracocha o l'oceà : naturalea i funcions d'una deidad inca, Llima: Institut Francés d'Estudis Andinos; Institut d'Estudis Peruans, pp. 25-27. ISBN 9789972623783.
  2. ↑ Torero, Alfredo (2005). Idiomes dels Andes: llingüística i història, 2a ed edició, Ed. Horisó, pp. 139-140. ISBN 978-9972-699-38-2.
  3. ↑ «Vichama de Végueta: compartix en Caral 5000 anys d'identitat cultural». Consultat el 18 de juliol de 2023.
  4. ↑ «Terminologia marítima en el Lexicon, o Vocabulari de la llengua general del Perú de Dumenge de Sant Tomás (1560) i possibles implicacions per a el història de la família llingüística quechua».Bolletí de l'Acadèmia Peruana de la Llengua.
    13–61.ISSN 2708-2644.doi:10.46744/bapl.202102.001.Consultat el 2024-03-03.
  5. ↑ Itier, 2012, pp. 26-27.
  6. ↑ «Processos llingüístics i identificació de deus en els Andes centrals».Revista Andina.Centre d'Estudis Regionals Andinos "Bartolomé de les Cases" (CBC).Cuzco:15
    237-263.
  7. ↑ Macarena López Oliva. «Interpretació simbòlica de l'iconografia del sacrificador i el senyor dels ceptres: una visió des dels mits.». Consultat el 19 de maig del 2024.
  8. ↑ Paul R. Steele. «Handbook of Inca Mythology». Consultat el 18 de juliol de 2023.


Referències